Futbol, futbol, futbol, sempre futbol...

Das Runde muss ins Eckige

...que diria la Mitjana.

A mi el futbol m'agrada. Quedi dit d'entrada. Qui em coneix, ho sap, si bé és cert que els últims anys he perdut fal·lera i tot em rellisca una mica més.

Aquí les escoles no tenen equip de futbol. Tan pràctic que seria... doncs no! L'única possibilitat és apuntar-lo a un Verein.

Quan a començament de curs vam cedir a la insistència del Gran i vam apuntar-lo a un equip de futbol, ja ens temíem que l'esport rei ens condicionaria tardes entre setmana i matins de cap de setmana. El que jo no m'imaginava és que també em provocaria galipàndries, congelació d'extremitats i la síndrome de les botes brutes. A banda de nervis i més d'un disgust.

El Gran és feliç al seu equip de futbol. Això sol ja fa que valgui la pena... oi? No serà el proper Messi, però s'entrega en cos i ànima quan l'entrenador els diu de fer voltes al camp d'atletisme, dues per cada gol encaixat en l'enèsima derrota. Vol anar a veure els partits fins i tot quan no el convoquen i llueix el xandall del club, nou de trinca, amb el seu nom (correctament) imprès. Des que va començar, no fallem ni un dilluns ni un dimecres, sempre hi va amb ganes i diu que s'ho ha passat molt bé, mentre jo miro com han quedat les botes i em desespero, perquè hauré de rascar fang a zero graus i després encara faran pudor.

Rieu-vos dels peus adolescents! Heu tingut mai unes sabates de futbol humides al cotxe? Nosaltres les vam deixar un dia perquè encara regalimaven i l'endemà al cotxe no s'hi podia ni estar del tuf que feien. Per cert, apunto que he de comprar devorolor o el que sigui que venen ara. Amb urgència.

Aquests dies fa fred. Molt. Però els entrenaments continuen. A la intempèrie. De fet havíem tingut un poliesportiu a la nostra disposició, però després de dues sessions la majoria de pares i mares es van queixar que els lavabos feien pudor i no es podia aparcar enlloc, i vam tornar al camp d'entrenament, a jugar sobre el Matsch i mig a les fosques, perquè a quarts de cinc ja no es veu res, i el camp que els toca als F2 no té il·luminació. Mala sort. La bossa d'esport que teníem fins ara se'ns ha quedat petita: no hi caben la roba interior tèrmica, el forro polar, els guants i el gorro d'esport. Amb una pila així de peces de roba, la probabilitat que el Gran se'n deixi alguna al vestidor es multiplica per cinc. Com a mínim.

Avui el Gran no té entrenament. L'han suspès pel mal temps. No és que hi hagi un pam de neu, ni que plogui a bots i barrals, ni que la boira redueixi la visibilitat a menys de dos metres. Crec, sincerament, que l'entrenador ja tenia ganes de vacances. Sigui com sigui, el Gran em rebrà decebut quan el vagi a buscar i no veurà l'hora de tornar als entrenaments. Però això ja serà al gener. I fins aleshores, s'haurà de conformar de veure els partits a la tele.

Prohibicions escolars

Un dinar dolcet

Alemanya és el país dels pans. Molt abans que la moda del pa integral i de farines poc conegudes arribés a casa nostra, aquí ja havien convertit el Vollkornbrot en l'estendard de l'alimentació saludable, a la qual, si s'hi sumen tots els productes bio i öko del mercat, clarament no hi ha lloc per al nostre estimat pa blanc.

Certament, des del punt de vista estrictament nutricional, el pa blanc, fet amb farina de blat, no aporta gaires beneficis a l'organisme. El pa integral o mixt, amb llavors o sense, li passa la mà per la cara. Però, heu provat d'untar Nutella en un pa d'aquestes característiques? Heu preparat un pa amb tomàquet amb aquests pans tan atapeïts que costen fins i tot de mastegar i empassar? Ni el millor fuet d'Olot aconsegueix convertir el mos en un plaer.

D'acord, és important que les criatures aprenguin a alimentar-se de forma saludable, però d'aquí a prohibir el pa blanc a l'escola, em penso que en fan un gra massa. Jo ja he intentat posar-los un tros de cogombre, un de pebrot i tres tomàquets per esmorzar, així, sense amanir. Però per bé que, per exemple, la Mitjana devora el Gurke i el Gran adora els tomàquets, sempre m'han tornat intactes, estovats i llefiscosos. Perquè les gairebé tres hores que passen des que servidora prepara la carmanyola de l'esmorzar, fins que l'obren a la primera pausa, els roben tot l'atractiu.

Per això, i per rascar uns quants minuts al rellotge cada matí, a casa només es prepara un entrepà. Com a molt, acompanyat de fruita o una compota. I punt. I tot i que sempre intentem que sigui amb pa moreno i un component de sucre inferior a 0,01, no sempre ho aconseguim.

Aquest dimarts, quan la Mitjana va tornar a casa amb les magdalenes per estrenar, amb les ganes que tenia de menjar-se-les el vespre anterior, després de treure-les del forn, em va semblar que la Frau B. en feia un gra massa. La Mitjana no s'havia pogut prendre l'esmorzar perquè no era gesund. Tant se val que també portés una poma i s'hagués pres la llet amb cereals abans de sortir de casa. Tant se val que a la cantina de l'escola hi hagi quètxup dia sí dia també. Tant se val que un parell de cops al mes els donin Kaiserschmarrn amb salsa de vainilla com a plat principal (i únic). I, finalment, tant se val que l'alliçonadora Frau B. doni ossets de goma a les criatures quan es porten molt bé a classe.

Oi?

Deixar sense esmorzar una criatura per aquest motiu, o fer que s'hagi d'amagar sota el pupitre per clavar-hi mossegada (com ha passat moltes vegades a la classe del Gran), no em sembla la millor manera d'educar-los en una alimentació saludable. I menys encara si el pa integral amb cogombre pot anar acompanyat, això sí, d'un iogurt amb smarties, un suc de fruites ensucrat o un paquet de galetes de xocolata per a la segona pausa. I si a això hi sumem el trist Abendbrot que endinyen a les criatures en aquest país (perquè un sopar a base de pa amb embotit i formatge, diàriament, és un atemptat si més no contra el bon gust), em sembla a mi que un parell de magdalenes de tant en tant es mereixen un lloc a l'esmorzar de la primera pausa.

Vergonyes

alimentació en cadena

El Gran fa tres dies que no dina. Que en comptes d'enfilar el camí de la cantina, se'n va directament al pati a jugar. I no és que no tingui gana, no. Que de gana en té sempre. I molta. El que li passa ho vaig descobrir durant la inspecció rutinària de cada dia, és a dir, quan al cotxe vaig preguntar-li a ell i la seva germana què havien dinat. Amb la particularitat que el millor amic del Gran venia amb nosaltres. I va destapar la caixa dels trons.

- (maredetrès) Què heu dinat avui?
- (Gran) Mmm, no me'n recordo.
- (Amic) El Gran fa tres dies que no va a la cantina.
(silenci sepulcral)
- (maredetrès) És veritat, això, Gran?
- (Gran) Sí. És que no tenia gana.
- (Amic) Menjar és més important que jugar, per això jo sí que vaig a la cantina.
- (maredetrès) Gran, que no et vaig explicar ja el dia que no vas dinar perquè la cua de la cantina era massa llarga i tenies pressa que dinar és el més important, que no pots estar sense dinar?
- (Gran) Sí.
- (Amic) Jo m'estimo més dinar per tenir energia per jugar a futbol.
- (maredetrès) A veure, Gran. Que potser has perdut la targeta de la cantina?
- (Gran). Sí.
(tate!)
- (Gran) La vaig deixar allà liegen i després ja no hi era.
- (maredetrès) I per què no ens ho havies dit? Per què no vas avisar el Herr R.? Pots anar a la cantina igualment i explicar el que t'ha passat. O dir-nos-ho a nosaltres, que tot té solució, podem demanar una targeta nova.
- (Gran) Ah.
- (maredetrès) El pitjor de tot és que ens has dit mentides, perquè ahir i abans d'ahir bé que em vas "explicar" el que havies dinat.
- (Gran) Perdó.

Si no hagués estat pel bocamoll de l'Amic, no sé quants dies, setmanes o mesos hauria aguantat el Gran sense dinar. Fins quan hauria estirat la mentida. Quants quilos hauria perdut. Si hauria demanat el berenar amb encara més insistència.
Que la timidesa costa de vèncer, ho sé per pròpia experiència. Que el Gran en aquest sentit encara té un llarg camí per recórrer, és evident. Esperem que, a partir d'ara, sigui com a mínim amb la panxa plena.

Atenció, Schulanfang!

quantes n'hi poso?

Mentre vosaltres encara teniu piles de llibres per forrar, heu de comprar la cartera o teniu pendent marcar la roba i les bates, aquí nosaltres ja hem començat. Molt aplicats, nosaltres. El Gran, content de retrobar els amics. La Mitjana, amb l'emoció pròpia dels qui comencen la primària, fet que aquí se celebra, perquè us en feu una idea, gairebé com una comunió. Sense església, però mudats, amb avis i tiets, i una cerimònia solemne, Schultüte plena de llaminadures i material escolar i, fins i tot en alguns casos, una bona picossada per omplir la guardiola.

Si una cosa he pogut constatar en els tres començaments de curs que he viscut és que la compra de material escolar és molt més complexa del que recordava de les meves èpoques d'alumna. Perquè aquí són molt específics i separar-se del patró pot suposar alguna esbroncada. Carteres, estoigs, bosses de gimnàstica... per bé que de marques n'hi ha unes quantes (i cares, no us penseu!), els models d'unes i altres s'assemblen molt. I per mantenir, suposo, aquesta harmonia de formes i colors, les llibretes també s'han d'ajustar a unes mides, interlineats i colors de folre específics.

Si bé comprar els llibres és ara una tasca senzilla (n'hi ha prou de demanar-los per internet i de seguida els tens a casa, amb l'ISBN correcte), les llibretes són un món a part. Papereries i llibreters planten paradetes als centres comercials i hi amunteguen piles i piles de Hefte. A4, A5, amb marge, sense marge, quadriculades, amb ratlles, amb fons de color... vaja, el malson de qualsevol pare o mare que té pressa i arrossega de la mà cotxet o criatura petita. Les indicacions dels mestres no acostumen a coincidir amb les ofertes dels llibreters, de manera que cal fer servir el magí i preguntar, preguntar i preguntar.

Que el Gran fa tercer i demanen "Lineatur 3. Klasse"? Doncs deuen ser les llibretes amb un número 3 al marge inferior dret... o potser no, perquè a banda del 3 hi ha altres números: 27, 37... quin embolic.

- Perdoni, em podria indicar quines són les llibretes de tercer? "Lineatur 3. Klasse".

- Mmm... a veure... (1 minut) són aquestes.

- Segur?

- Sí, són les que feia servir jo a tercer.

- (!!) D'acord gràcies. Posi-me'n cinc. (Aquest noi d'uns 18 anys deu ser un prodigi, si recorda quines llibretes feia servir a cada curs. Quina sort he tingut de trobar-lo.)

De moment no hi ha hagut queixes per part del professor. Ahir, però, el Gran va anunciar-me que per a la classe de castellà necessita "una llibreta com les que em vas comprar per a Deutsch però que tingui el número 27 al marge". Per fi!, vaig pensar. Ara bé: té nassos que l'única que m'especifiqui els números sigui la professora gaditana.

I si us sembla que exagero, feu un cop d'ull al bingo de les llibretes que ha creat aquesta mare alemanya. Real com la vida mateixa.

Lost... and found?

Lost fins que no es demostri el contrari

Al pobre Gran el tinc crucificat. Ho reconec. No el deixo ni respirar. Cada dia l'abordo amb la mateixa pregunta: què has perdut avui? I ell, gairebé sempre, abaixa el cap. No em sap dir el què, però segur que alguna cosa s'ha deixat. A l'escola o a l'autobús. I aleshores li tiro la cavalleria per sobre, i ell diu que l'endemà ho buscarà. I ho fa, per sobre, amb ulls d'aquells que no miren, per complir amb el tràmit.

Fins ara, creia que el despiste era una qualitat exclusiva del Gran i un parell d'escollits més. Si més no, la resta de pares no poden presumir d'una llista tan llarga d'objectes perduts com la nostra. El triangle de les Bermudes que plana damunt del cap del Gran, però, sembla que ha anat ampliant els costats i la hipotenusa, fins a situar-se damunt l'escola i els seus inquilins com si fos un núvol amenaçador. I així, l'altre dia la direcció es va veure obligada a organitzar una jornada de portes obertes per recuperar objectes perduts. Amb horaris d'examen i recollida estrictes, no fos cas que un cop més els pares campéssim al nostre aire per les instal·lacions educatives dels nostres fills.

Tots vam rebre un amable missatge on se'ns convidava a anar a l'escola i remenar entre les muntanyes de roba, carmanyoles, accessoris i material escolar que havien recollit durant la primera meitat de curs. Bona ocasió per recuperar algun dels jerseis, gorros i guants del Gran, vaig pensar. I, bossa en mà, m'hi vaig encaminar sense tenir-les totes, però amb l'esperança de poder tatxar de la llista alguna de les pertinences enyorades. L'entrada de primària s'havia convertit en un improvisat magatzem de texans, sabates, sabatilles, roba interior, gorros, guants, bufandes, samarretes, jerseis, jaquetes, ulleres (!), carmanyoles, termos, llibres, estoigs i xandalls. De totes les mides i colors. Algú els havia col·locat semiordenadament damunt de bancs i taules, però clarament se n'havia cansat a mig fer, perquè més de la meitat de les coses s'apinyaven resignades en macrobosses d'escombraries.

Ui, aquí no hi trobaràs res, vaig dir-me, però vaig posar en marxa l'ull clínic i de seguida vaig fer tres troballes: dos gorros i uns pantalons curts d'esport. Com a mínim al Gran no perd coses necessàries, perquè ja em direu com es poden extraviar uns calçotets o unes calcetes. En fi.

Found! - troballa minsa

Poca estona després, en recollir el Gran, veig que se m'acosta tot cofoi i em diu: saps què mama? He anat al Lost & Found i he trobat un jersei! Oi que ho he fet bé?

I jo vaig pensar que sí, que ell potser només havia trobat una cosa i jo en canvi tres, però que vista la quantitat de metres cúbics d'oblits que s'acumulaven en aquell vestíbul, estava convençuda que la resta d'objectes del Gran era allà. Perduda i no trobada per sempre.

Tot el que no es va reclamar, que m'atreviria a dir que va ser més del 70%, es va donar a beneficiència. Intentant recordar si a la meva escola hi passava algun fenomen semblant, he arribat a la conclusió que de coses en perdíem tots, però que no em consta que fos de manera tan flagrant com avui dia. Perquè en aquell vestíbul hi havia milers d'euros. Perduts. Oblidats. I llençats.

Els 34 manaments

lectura obligatòria

Que als alemanys els agraden les normes no és cap secret. Perquè els donen seguretat. Perquè així tenen un referent per justificar-se o recriminar. I perquè, com que les segueixen, el país, la ciutat, tot funciona.

L'escola no podia ser menys. Abans de començar el curs, la llista de material és ben explícita: 10 classificadors de colors (bé, dels colors que et diuen), 12 llapis de colors, 10 retoladors, una capsa de 12 pintures. Res no es deixa a l'atzar. Les tres llibretes de Deutsch, les dues de Mathe. Una per als exercicis, una per als dictats, una per a les correccions. Perequè no hi hagi malentesos. Per mantenir l'ordre i habituar-hi els infants des de la erste Klasse.

Que a l'aula hi ha d'haver unes normes no només és evident, sinó també desitjable. Imagineu-vos, en el cas del Gran, una classe amb 17 nens i 8 nenes. La disciplina és bàsica, necessària, imprescindible. Ara, que t'arribi el nen amb la llista de les normes que ha de respectar escrupulosament, i que la llista tingui 34 punts, ridiculitza tota la normativització i fa que s'escapi el riure per sota el nas. Si us pensàveu que els deu manaments costaven d'aprendre, imagineu-vos les pobres criatures repassant el que han de fer i el que no poden fer a classe.

Heus aquí una aproximació a les regles que FrauB molt amablement ha repartit entre els alumnes i ha fet arribar als pares. Per correu electrònic. I poc després d'avisar-nos de forma concisa de l'existència de quantitats industrials de fauna bacteriana multidisciplinar a la Klasse 2A.

Normes de la classe 2A

1. Respectaré els altres i els parlaré amb educació.

2. Aixecaré el braç quan vulgui dir alguna cosa.

3. No parlaré sense permís.

4. Esperaré pacientment el meu torn.

5. Escoltaré amb atenció els altres quan expliquin alguna cosa.

6. Tindré cura de la targeta de la cantina i el meu material escolar.

7. Parlaré fluixet a classe, a la cantina, als passadissos i al poliesportiu.

8. Dins l'escola només podré córrer al poliesportiu.

9. Faré fila de dos en silenci.

10. Quan segui en rotllana m'estaré en silenci.

11. Aniré sempre amb compte.

12. Treballaré ordenadament.

13. Faré sempre els deures.

14. Escriuré sempre els deures a l'agenda.

15. No donaré empentes ni picaré, donaré cops de peu ni amenaçaré els altres nens.

16. No em riuré de ningú.

17. No em xivaré.

18. No em burlaré ni insultaré a ningú.

19. No agafaré les coses dels altres si no m'han donat permís.

20. Ajudaré els altres.

21. No escopiré

22. No diré mentides.

23. No jugaré als lavabos.

24. Al passadís i a l'entrada només hi podré jugar els dies que plou.

25. Llençaré les deixalles a la paperera.

26. No llançaré objectes als altres nens.

27. M'esforçaré per arribar puntual.

28. Seré complidor amb les tasques que m'encomanen.

29. No trencaré les coses dels altres ni de l'escola.

30. Resoldré els conflictes de manera pacífica.

31. Si no puc resoldre un conflicte, m'adreçaré immediatament a un adult.

32. Sempre avisaré abans d'anar al lavabo.

33. Deixaré les meves coses endreçades al penjador.

34. Quan jugui a futbol ho faré sense joc brut.

Una llista tan llarga, i encara hi trobo a faltar un parell de punts:

35. Demanaré als pares que em desparasitin el cap un cop per setmana.

36. No menjaré coses dolces durant la primera pausa, però sí a la segona.

El que no m'ha quedat clar, és si el fet d'incomplir-ne un mínim comporta algun càstig o no. Però això ens ho haurà de respondre FrauB.

¡Anda, los donuts! ¡Anda, la cartera!

Substituïu el dònut pel que vulgueu

El Gran té memòria d'elefant. Als quatre anys, quan encara no sabia llegir ni la m amb la a fa ma (per estar dedicat en exclusiva al descobriment del medi), l'enxampàvem "llegint" llibres a la Mitjana, que l'escoltava embadalida. Amb el llibre a la falda, anava recitant pàgina per pàgina una frase rere l'altra, sense saltar-se ni una coma. De tots els llibres de la prestatgeria. Sense excepció.

"Aquest nen s'ha de fer notari", diem sovint el paredetrès i jo. S'aprendria fàcilment el codi civil, el penal i el que fes falta de memòria i no s'hauria de tancar a estudiar durant mesos o anys. I és que és capaç d'explicar-te com va ser aquella jugada del penal decisiu de fa tres temporades, quan ell encara no aixecava tres pams de terra. O d'aprendre's tots els poemes, fàbules i dictats que li posen de deures abans d'arribar a casa. Per tenir més temps per jugar. I per llegir.

El Gran ha interioritzat tots els atributs dels jugadors de la Bundesliga que exhibeixen les preuades cartes que intercanvia, això sí, de forma força arbitrària amb els companys de classe. Recorda també quants punts ha fet a cada partida de la Wii que ha jugat, què va menjar aquell dia llunyà que vam anar al Port de la Selva i les contrasenyes dels mòbils i tauletes de tota la família i part dels coneguts. Per si de cas.

El Gran sap en quin dia viu, quant falta per al seu proper aniversari, encara que entremig hi hagi tres estacions, i quina nota ha tret a tots i cadascun dels exàmens o controls que ha fet fins ara. També toca de memòria les peces de violí i sap quin número té cadascuna.

Però ai làs. El Gran també té memòria de peix. Rieu-vos de la Dory. Com s'explica, si no, que li diguis, au, puja a dalt a posar-te el pijama, i avui tot a rentar, i des de dalt et pregunti cridant indefectiblement si ho ha de posar tot a la roba bruta. O que l'avisis cinc vegades que és hora de marxar, i a la sisena et respongui "què has dit?". O que no es recordi d'agafar el llibre o llibreta que toqui per fer els deures? O que s'oblidi sempre guants, gorro i bossa de gimnàs al penjador (amb sort) o en algun racó amagat?

Aquesta mala memòria, que apareix sempre quan menys la vols, no és altra cosa que memòria selectiva. El Gran té uns interessos molt clars i definits. El que no s'hi englobi, per contra, és com si no existís. Caldria comprovar-ho, però posaria la mà al foc que té un conducte directe d'orella a orella que permet que les meves instruccions entrin per una banda i surtin per l'altra sense deixar més rastre que un dèbil zum-zum.

El que està vist és que el problema, de moment, no té solució. Potser serà qüestió, doncs, d'ignorar-lo i deixar que vagi a l'escola amb la part de dalt del pijama, sense estoig, sense la roba d'esport, sense gorro, sense els llibres de la biblioteca i amb exàmens i cartes sense signar. Durant quinze dies com a mínim. Tot i que dubto que serveixi de res.

Ara ve Nadal

Teatre. Del bo?

Quan la gent em pregunta si amb tres criatures petites treballo, i jo els responc que sí, que sóc autònoma, en realitat els estic dient que no, que ho intento però no me n'acabo de sortir. Reconec que durant anys he cantat les excel·lències de ser freelancer, he confirmat (o desmentit) mites sobre el treball en pijama, llargues migdiades i matins ociosos a la cafeteria. Però ja fa un temps que m'ha pujat la mosca al nas i començo a no veure-hi la gràcia. Francament. Perquè precisament la flexibilitat que ofereix l'autonomia es converteix en una trampa. Ben camuflada. Però una trampa. Perquè, no ens enganyem, tres criatures, amb les seves pupes, deures, extraescolars i representacions vàries no permeten assolir un índex de concentració i eficiència gaire alt.

Sense anar més lluny, la setmana que ve ja me l'agafo pràcticament de vacances. Per endavant. Perquè per poder preparar i assistir a tots els esdeveniments prenadalencs, o treballes en una empresa amb molt bon rollo, o directament no treballes. El tret de sortida el dóna el Teatro de Navidad del Gran, en el qual la Mitjana farà una actuació estel·lar. I dic estel·lar perquè els de preescolar, quan els de primer i segon acabin la funció, cantaran un villancico. Sembla que està tot una mica verd, d'aquí la crida (desesperada) de la senyoreta, rebuda ahir per email:

Estimados padres,

os mando el villancico de "Los peces en el río" para que lo practiquen los niños en casa, lo cantaremos al final del teatro.

Espero que todos tengan ya sus disfraces. Ya estamos en la recta final.

Por favor, que los niños sigan practicando en casa sus papeles, todavía no se lo saben de memoria y se siguen equivocando.

Millor que m'apunti a l'agenda tant això de la disfressa com això de la nadala. De tota manera, crec que la Mitjana haurà de fer el peix. És clar que, segons com es miri, d'això es tracta.

En resum, hora: 14.15. Durada aproximada: 30 minuts. Nens engegats cap a casa: 14.45.

El dimecres promet encara més. En horari de lleganyes (8.30-10.00), els pares estem convocats a la petita representació de les classes 2A i 2B. Pel que m'ha semblat entendre dels missatges de FrauB, que arriben a un ritme de dos al dia (intercalats amb els recordatoris sobre com tractar els polls, perquè l'epidèmia a la 2A continua), si la representació de castellà està verda, aquesta encara no està ni embastada. Tot just ahir el Gran explicava que s'havien repartit els papers i que li havia tocat l'última estrofa. A banda, sembla que també ha de portar el violí per tocar. Malgrat que FrauB diu ara que qui recita no llegeix ni fa música. Un embolic. En qualsevol cas, després d'aplaudir degudament els nostres fills i filles, ens tirarem al cafè i les pastes que la majoria de mares hauran preparat. Agenda: disfressa Gran i pastes esmorzar.

Sense anar més lluny, aquella mateixa tarda tenim el tradicional Adventscafe del Petit al Kindergarten. El Petit està encara en aquella edat que si no hi anéssim no passaria res. Potser fins i tot millor, perquè l'atabalen les aglomeracions de gent, amb desenes de pares i mares contorsionant-se per seure a les liliputianes cadiretes. Un cop més, cal portar refrigeri i càmera de fotos, perquè els nens cantaran cançons. El meu no, que només entona el Happy Birthday i el Dins la fosca, però per si de cas. Agenda: pastes (fer-ne doble tongada el dia anterior).

La traca final de les celebracions prenadalenques és l'últim dia de classe, divendres. També a les 8.30, també amb pastes i també amb cafè (de filtre). Ignoro si també amb representació. Aquell dia les classes s'acaben a les onze. I el nostre vol surt a les nou de la nit. Dubto que sigui capaç de fer maletes i preparar magdalenes alhora. O sigui que, dissimuladament, m'asseuré en una minicadira i cantaré les excel·lències de les especialitats alienes.

Empipamenta

el món en contra meva

Si algú em preguntés avui si sóc de les que es queixen per tot, no em quedaria més remei que reconèixer que sí. Perquè he deixat enrere una setmana reivindicativa. Perquè m'empipa que les coses (oju, al meu parer) no es facin bé i perquè ja n'estic tipa, d'obrir la porta a operaris diversos que, a banda de deixar-me petjades per tota la casa, normalment no baden boca i marxen sense haver enllestit la feina encarregada. O sense donar explicacions.

Fa unes setmanes em lamentava de la falta d'eficiència d'una coneguda casa de mobles alemanya, la de la gran cadira vermella. Si us en recordeu, van aconseguir trencar tot un mòdul de l'armari durant el muntatge, i només gràcies al les amenaces jurídiques del paredetrès vam aconseguir imposar els nostres drets com a clients i no pagar per avançat per un producte defectuós. Doncs bé, potser no vaig comentar que, juntament amb l'armari, els escriptoris i un llit de sota per a la llitera, també vam comprar el matalàs corresponent. A començaments de juliol, per ser exactes. I ho dic tot si us explico que de matalàs encara no en tenim. Pel camí, tres operaris ignorants, una telefonista confusa i una comanda defectuosa. Total, que si primer s'havia perdut al magatzem, el matalàs que van portar el dilluns era massa gran. Deu centímetres, per ser exactes. Afortunadament, no es tracta d'un article de primera necessitat. De tota manera, però, ja passa de taca d'oli. I la que faltava: quan vaig anunciar tota exaltada (i amb més errors gramaticals que de costum) que volia cancel·lar la comanda, el xicot (de més de dos metres) em va comunicar que si ho feia hauria de pagar una quantitat en concepte d'indemnització a l'empresa. O sigui que així estem, esperant un matalàs que amb sort arribarà abans que el Petit marxi de casa. Per anar a la universitat, s'entén.

Aquests dies, però, l'Elternverein de l'escola (és a dir, l'AMPA) també em genera maldecaps. Per una banda, m'obliguen a passar fred. A mi, a la Mitjana i el Petit. Perquè si fins ara ens deixaven entrar al poliesportiu per veure com el Gran feia futbol, o la Mitjana gimnàstica, en horari extraescolar, ara han decidit barrar el pas als pares i fer-nos esperar a fora que surtin les criatures. Ara que ve l'hivern. Ara que si et deixes els guants la pell de les mans s'esquerda en qüestió de segons. Per raons de seguretat, diuen. Però les mares recollidores, que d'insistents (i fredoliques) en som una estona llarga, no ho deixarem aquí. Que com a mínim ens deixin entrar al Foyer, com l'altre dia. Faltaria més.

Per acabar-ho d'arrodonir, també m'he empipat amb els meus estimats educadors del Kindergarten, per a qui sempre tinc paraules amables. Però trobar el Petit a tres graus amb les botes d'hivern xopes (i l'anorac, però això és inevitable) quan a dalt té les botes d'aigua, degudament marcades amb el seu nom, és si més no reprimendable. És clar que també ho és que dos dies de cada cinc me'l trobi amb el bolquer ple a vessar. Quan la ferum se sent de deu metres lluny. Serà que tenen sempre el nas tapat, aquesta gent.

Aquesta setmana espero la visita d'un pintor, per una banda, i els representants de l'empresa de manteniment de l'edifici, que vénen a prendre mostres de l'aigua per analitzar la concentració de Legionella. Textual. I t'ho anuncien així, sense explicacions. Es veu que la nova llei de l'aigua ho exigeix. Però si t'ho presentessin d'una altra manera, potser el nivell d'alarma no seria tan alt. És una idea.

Trencant tòpics

l'amic Pupi (ui, com agafa el llapis)

Ens trobem immersos de ple en època de reunions bilaterals amb els professors del Gran i la Mitjana. Es veu que a mig novembre ja han tingut temps de fer-se una idea de la trajectòria dels seus alumnes, i ens convoquen a hores intempestives per parlar, més o menys estona segons costum en el país d'origen, dels seus punts forts i mancances.

El tret de sortida el va donar dimarts la nova seño de castellà del Gran. Resulta que el grup de primer i segon era tan nombrós que el van haver de dividir. I al Gran i els seus companys els va tocar "la nova".

Reconec que hi anava amb por, perquè vist el mapa lingüístic del Gran, era d'esperar que presentés aquí i allà llacunes més o menys greus. I el que em vaig trobar va ser això.

- Ah, por fin, ¡qué ganas tenía de conocerte!

- ¿Ah, sí? (ai, mare) Yo también.

- Qué niño tan fantástico es el Gran. Tan educado, tan aplicado, tan rápido. No puedo decir nada malo de él.

- ¿De verdad? (és despistat, belluguet, desendreçat...)

- No tengo ni una queja. Qué bien habla. Mira el libro, casi sin correcciones. No tiene ni que utilizar la goma.

(Millor, penso jo. Perquè ja fa dies que l'ha perdut. La tercera, aquest curs.)

- Qué vocabulario tan rico tiene. ¿Qué habláis en casa?

- Catalán.

- ¿El padre también? Porque no se le nota nada. Y qué bien me define las palabras nuevas. Sabe de todo. Qué riqueza de vocabulario.

- Es que lee mucho. Mucho.

- Pues ya podrían aprender de él los cinco del grupo de los rezagados. Cuando cogen el lápiz para empezar el ejercicio, el Gran ya ha terminado. ¡Ya estoy!, grita. Y yo le contesto, ya estoy no, ya estoy listo. Y entonces a él y los avanzados les doy más fichas, para que no se aburran. ¿Comenta en casa si se aburre?

- No. En realidad, no cuenta muchas cosas.

- Es que me gustaría saberlo. Lo único es que quizá podría coger mejor el lápiz.

(aix, què m'has de dir, la tortura diària) 

- Yo llevo un año intentándolo y nada.

- Tendría la letra más bonita, aunque está muy bien, sobre todo para ser niño. Y qué educado, y cómo me ayuda con los demás. De verdad, ojalá todos fueran como él. Solo tenemos media hora al día y no da para mucho.

- El Gran es un poco despistado.

- ¡Qué va!

(!!!!)

- Se entera de todo. Termino de leer el enunciado y se pone a hacer el ejercicio. De comprensión lectora, más de un diez.

(deu ser doncs que el que jo li explico no li interessa)

- Disculpa si alguna vez se olvida el libro o no hace los deberes. Intento que sea independiente y hay días que ni se lo pregunto.

- Tranquila, lo tiene siempre todo al día. Y más.

- Pues nada, me alegro.

- Qué ganas tenía de conocerte.

(tornem-hi)

- Sí, yo también. Ha sido un placer.

Rient per sota el nas, el Gran em va preguntar com havia anat la reunió.

- Ha anat bé, oi?, va dir.

- Sí, ha anat molt bé. Escolta, si a classe de castellà et portes tan bé, com és que a casa no ho fas?

- És que a casa la Mitjana em nervt.

Que li dóna la llauna, vaja. I jo, que segurament li estic massa a sobre.

Lliçó apresa.

Elternabend

Voluntaris?

El Gran i els seus companys de classe han canviat de senyoreta. La nostra estimada FrauB, que els havia de fer de tutora també a segon, ha plegat. S'ha prejubilat. Abans de fer els cinquanta-cinc. Part de culpa deuen tenir els dinou mascles que li van fer perdre la veu repetides vegades el curs passat. I un parell de baixes per esgotament, també. Sigui com sigui, les vuit nenes de la classe no van poder compensar l'efecte tsunami de tenir una classe plagada de vailets, i a final de curs va anunciar que havia rebut la confirmació del ministeri que els seus problemes d'oïda li permetien retirar-se i abandonar el vaixell. Campi qui pugui.

Després de moltes especulacions, el premi de la classe 2A se'l va endur una altra FrauB, mare primerenca recent que assumia per primera vegada aquesta reponsabilitat. La nova FrauB va agafar, suposem que amb optimisme, les regnes de la classe 2A, però sembla ser que ja se li han escapat. El Gran no, que no explica res, però alguns companys més bocamolls ja han manifestat que la senyoreta "crida molt". És normal, penso jo, que amb tres criatures cada dia supero diverses vegades el llindar de decibels permès o, si més no, recomanable. Però ha arribat a orelles dels paresdetrès que els crits de la nova FrauB han fet plorar un parell de nenes de la classe, i que fins i tot l'altre dia se'ls va disculpar per haver perdut els nervis. O els papers.

Per aquest motiu, sobretot, m'hauria agradat molt poder assistir a la reunió de pares, el famós Elternabend, que aquest vespre organitza FrauB a l'escola. La meva campana és obligada. A aquella hora seré a l'aeroport esperant l'últim vol del dia cap a Casa, per fer-hi una visita llampec. Com a bona mare d'alumne que sóc, ja m'he disculpat per escrit i li he demanat que si hi ha res important, m'ho faci saber. Perquè està vist i comprovat que del Gran no me'n puc refiar. Perquè no m'avisa quan, com avui, ha de portar un Schneidebrett, un ganivet, un drap i una poma (vés a saber per a quin experiment). I perquè si li pregunto quin dia té biblioteca, em diu que no ho sap, tot i que a casa ja hi ha dos llibres.

El networking dels últims anys em permetrà estar informada de tot, tot i tot el que passi aquest vespre. De si, com l'any passat, algun pare voldrà canviar el dia assignat als deures perquè el seu fill o filla té classe de pintura aquell dia. De si aquest any sembla que l'epidèmia de polls serà millor o pitjor que la de l'any passat. Però, més que mai, de si la nova FrauB té la classe im Griff o no. De si s'han assenyalat amb el dit els culpables del rebombori diari. De les activitats que requereixen la participació voluntària i desinteressada de mares i pares. I d'algunes tafaneries més.

El millor de tot plegat és que no em tocarà amagar-me durant l'elecció dels dos portaveus de la classe. I això no té preu.

Més Diktat

desordenat però sense faltes

Ahir a la tarda, el Gran, en sortir de l'escola, va anunciar-me somrient, un cop al cotxe:

- Demà sí que hi ha dictat, avui hem de practicar.

M'ho va dir fins i tot abans de preguntar què li havia portat per berenar. I això sí que és una novetat, perquè sempre sembla que no hagi menjat en tres dies. Una lluita, és el que tinc amb ell cada dia per aconseguir que em digui hola abans de clavar les dents a l'entrepà.

Feia dies que FrauB els tenia ocupats amb altres projectes i els perdonava els deures dels dijous. Sembla, però, que ha decidit restablir la curiosa pràctica del dictat preparat.

- Avui sí que has portat la llibreta, oi?

- No, però és igual, em sé les frases.

- No es tracta de si et saps o no les frases, sino que et recordis d'agafar la llibreta els dijous.

- L'he guardat al classificador perquè no es perdés.

- Doncs aquesta vegada no penso trucar a cap mare perquè me les passi.

- Ja te les dic jo: "Das Mädchen liegt im Bett..."

- No, no vull que me les diguis, vull que portis la llibreta. Has escrit les frases, com a mínim?

- Sí.

Un cop arribats a casa, el Gran va agafar paper i llapis.

- Mama, ara t'enfadaràs molt.

- Què paaaaassa?

- He perdut un Bleier.

- Altra vegada? No pots perdre els llapis tan sovint, no te'n puc estar comprant tot el dia.

- No sé què ha passat, he volgut anar a escriure i ja no hi era.

- Ara escriu les frases que recordis del dictat.

(...)

- Mama, ja està, però només en recordo tres.

- A veure, ensenya-me-les.

(...)

- Molt bé, no hi ha faltes.

- Eren cinc frases, això sí que ho sé, però només en recordo tres:

"Das Mädchen liegt im Bett."

"Da hört das Mädchen etwas."

"Die Tür öffnet sich."

"Da laufen drei Mäuse."

"Sie holen Käse aus der Küche."

- A veure, a veure, me n'acabes de dir cinc!

- Ah.

- Au, escriu també les altres dues.

- Vale.

(...)

- Perfecte.

- Puc anar a fer l'Antolin? Hi ha una nena de la classe que em guanya per pocs punts.

L'Antolin és un programa de foment de la lectura per a les escoles. A grans trets, és una base de dades de llibres infantils, agrupats per nivells (cursos), que inclou exercicis de comprensió de text de dificultat creixent, que es valoren amb punts. Com que el Gran té la competitivitat a flor de pell, i de moment és un lector devot, l'Antolin triomfa. Malgrat que hi pot dedicar poc temps.

- No, avui no hi ha Antolin. Ja és tard.

- Doncs vaig a llegir l'Astèrix. He agafat "Astérix en Bretaña".

A aquest pas, ja puc anar preparant la meva col·lecció de SuperHumor. Segur que 13 rue del Percebe li agrada.

Diktat

Els dijous, el Gran té deures. A començament de curs, a la primera reunió de pares i mares, FrauB va explicar-nos que, en principi, els nostres fills i filles només tindrien deures un dia a la setmana. Només excepcionalment, si no havien acabat alguna feina a classe, l'haurien d'enllestir a casa. I a partir del mes de novembre, FrauB va començar a fer dictats. Abans no, perquè els seus deixebles no sabien escriure més que el seu nom. I amb lletra de pal.

Els dictats de FrauB són dictats preparats. M'explico, per si sembla una broma. El dia abans del dictat, FrauB escriu a la pissarra una sèrie de frases, que els alumnes copien a les llibretes i han de portar a casa, perquè nosaltres, els pares, els les dictem en preparació del gran dictat de divendres. Després, FrauB corregeix els textos i els nens els porten un cop més a casa, per signar. Fins aquí, tot entès. Un pot discrepar més o menys de la metodologia, però les coses són com són. I no seré jo qui qüestioni a FrauB la manera d'ensenyar l'alemany. Auf keinen Fall.

Ahir, el Gran, en sortir de l'escola, va dir-me que tenia deures. Llegir i preparar el dictat. Som-hi doncs, vaig dir-li en arribar a casa. I la conversa que va seguir va ser la següent:

(G) Mama, m'has de dictar les frases. FrauB diu que agafem un full en blanc per escriure-les.

(md3) Doncs va, agafa un full i seu, que comencem. Dóna'm la llibreta.

(G) No la tinc.

(md3) Què vols dir que no la tens? Que no hem de preparar el dictat?

(G) Sí. Tu m'has de dictar les frases.

(md3) Quines frases?

(G) Les que ha escrit FrauB a la pissarra.

(md3) I on és la llibreta?

(G) Oh. Ho sento. És a l'escola. Però és igual, ho fem al full en blanc.

(md3) I quines frases vols que et dicti, si no tens la llibreta?

(G) Ja t'ho he dit, les que FrauB ha escrit a la pissarra. Jo sé quines són.

(md3) Què vols dir que saps quines són? Te'n recordes?

(G) Sí. Me les dictes?

(md3) Si te'n recordes no cal que te les dicti. Escriu-les tu al full en blanc i jo després me les miro.

(G) D'acord. (...) Ja està. Mira. Igual de ben escrites que les de la pissarra.

(md3) !!!. A veure? Sí, estan bé, perfecte. Demà fes-ho igual de bé, eh?

El Gran va escriure les cinc frases amb bona lletra i sense faltes. I jo em vaig quedar de pasta de moniato, perquè tot i que altres vegades ja m'havia sorprès amb la seva memòria fotogràfica, aquesta sortida no me l'esperava. Vint minuts després, em truca la mare d'una companya de classe i em diu: Escolta, la nena no té la llibreta, saps quines frases entren al dictat de demà? I li vaig haver de dir que sí.

Tornem a començar

És curiós que quinze dies de vacances puguin tirar per terra la rutina de moviments fets durant setmanes cada matí. Avui, encara amb la ressaca dels Reis i del viatge de tornada, tot ha anat més a poc a poc. Fer els esmorzars acostuma a ser qüestió de deu minuts. De rellotge. Però avui n'han calgut uns quants més per fer els habituals sucs, cafès, llets, biberó i entrepans. Un temps que ha quedat molt lluny del rècord mundial establert a mitja tardor, de vuit minuts quaranta-tres segons. L'objectiu a batre. Per poder estar cinc minuts més al llit fent el mandra.

La tornada a l'escola del Gran es produeix amb un regust amarg. Perquè, de fet, l'escola va tornar a començar ahir, quan nosaltres encara érem a Casa fent maletes, un joc que aquesta vegada ha posat a prova més que mai les nostres habilitats de càlcul geomètric, de volums i pesos. Diumenge vam avisar la tutora del Gran que no hi aniria fins dimarts, i ahir mateix vam rebre un amable recordatori del director, HerrF, amb l'article 30 de les normes de l'escola, on s'especifica explícitament que no es permet allargar les vacances. Subratllat i tot, perquè no puguem despistar. Gràcies.

I és que els deu passar sovint, això, que per A (bitllets més barats) o per B (millors horaris) més d'una criatura arriba un dia tard. En el nostre cas, ha estat per A, per B i per C. C són els Reis: vam considerar més important que el Gran i la Mitjana visquessin la festa a Casa aquest any, que tenen bones edats, que no pas l'assistència a classe el dia després de les vacances. I és que el Gran fa primer. Tampoc no és un daltabaix. El dibuix de les vacances ja l'hi faré fer a casa. Ho prometo.

Sembla ser, però, que HerrF no pensa el mateix, perquè es veu que en altres ocasions altres pares de la península havien intentat fer el mateix, rebent una denegació per resposta. Els Reis són uns incompresos. Però són màgics. I si no, com s'explica que a l'arribar a casa trobéssim uns paquets? Les cares i l'emoció del Gran i la Mitjana bé valen l'esbroncada de HerrF.

L'engranatge del dia a dia tardarà encara una mica a funcionar amb la suavitat habitual. Hem viscut amb els horaris girats, dormint fins tard com mai, esmorzant a l'hora de dinar, i dinant a l'hora de berenar. Tampoc no es pot demanar que el primer dia surti tot rodó. La Mitjana i el Petit han arribat tard al Kindergarten. Però per això no em picaran el crostó. Fins que comença l'escola, els alemanys són flexibles. Després, ja mai més.

Addendum
En tornar de l'escola, el Gran va explicar que FrauB li havia preguntat si havia perdut l'avió. I és que el Gran no va ser l'únic de la seva classe que va arribar un dia tard. Casualment, els altres dos també tenen passaport peninsular. El missatge de HerrF, doncs, es deu enviar automàticament cada 7 de gener. Ja m'ho semblava, perquè feia referència als meus "fills" en plural, quan jo de moment només n'hi tinc un, a l'escola.

Speed dating

Les reunions pares-mestres són tot un clàssic i un tràngol del tot necessari. Fins ara, però, la nostra experiència es redueix a agradables converses a les golfes del Kindergarten amb una tassa de cafè de filtre ben calent i les educadores responsables del Gran o la Mitjana cantant-nos les excel·lències de les criatures. No pas perquè siguin millors que les altres, no. Simplement perquè l'enfocament pedagògic fa que sempre busquin el costat bo de cada nen. I això fa que surtis pensant que potser sí que estàs fent bé les coses, malgrat que tens la sensació de passar-te el dia cridant, renyant i recollint grans d'arròs i pèsols de terra.

El Gran ja va a l'Escola. Fa primer. Per al mes de novembre hi ha programades les reunions de pares i mestres. Per organitzar-ho, FrauB (la senyoreta) va enviar un correu electrònic circular a tots els pares per assignar les hores. Molt a l'alemanya. Fins aquí, res d'especial. Ara bé, quan vaig veure el planning vaig pensar que no anàvem bé. I si no, mireu:

Do. 8.11. 14.00 14.15 14.30 14.45 15.00 15.15
Fr. 9.11. 13.00 13.15 13.30 13.45 14.00 14.15 14.30
Mo 12.11. 13.00 13.15
Di 13.11. 13.00 13.15 15.15 15.30 15.45
Mi 14.11. 13.00 13.15 15.15 15.30 15.45
Do 15.11. 13.00 13.15 13.30 14.00 14.15

En veure això em vaig haver d'imaginar la nostra benvolguda FrauB asseguda en una tauleta, amb un paper i un bloc, ben empolainada, xerrant amb uns pares i esperant que sonés la campana de canvi de parella com en un speed dating qualsevol.

El que li espera a la pobra FrauB, especialment aquest divendres, és una marató d'entrevistes, un empatx de pares, nens, problemes i explicacions. Digueu-me escèptica però em costa de creure que en 15 minuts tinguem temps de parlar a fons de com li va al Gran, de si progressa adequadament, de si l'ha de renyar gaire, de quins són els seus interessos i de qui són els seus amics. Però potser m'equivoco. Potser apliquen un mètode creat per un xinès que s'ha demostrat que permet concentrar preguntes i respostes en una càpsula, que et prens allà amb la FrauB amb un cafetó ben calent i que fa efecte al llarg del dia, resolent tots els teus dubtes i formant-te una imatge clara del comportament i el rendiment del teu fill a l'escola.

Més aviat em temo, però, que a FrauB l'hauran d'agafar amb pinces i portar-la a la sala de reanimació, perquè a banda de l'esgotament físic i mental li pot passar que entre tots els pares i mares que desfilaran pel seu davant aquests dies no trobi la seva parella ideal.