Àlbums

aviat arribarà el volum V

A casa els avisdecinc, si alguna cosa abunda són els àlbums de fotografies. S'hi compten per desenes. I abarquen tres segles. D'història i històries de família. En blanc i negre, sèpia, acolorides i en color. Els àlbums, clàssics, s'arrengleren en un moble lacat negre. No n'hi cap cap més. I no perdonen cap estat, per transitori que sigui: adolescència, ulleres grosses, hombreres, excessos alimentaris, poc ull per a la moda... En aquest sentit, ha estat prudencial l'arribada de l'era digital. Perquè ara, els avisdecinc, com tothom, guarden les fotos a l'ordinador. I, per a gran desesperació de l'avidecinc, només esporàdicament troben el camí per plasmar-se en paper.

A can maredetrès no som tan organitzats. Abans de l'arribada dels nens vam aconseguir composar un parell d'àlbums força arregladets. I també tenim el del casament. Però a banda d'això, poca cosa. I això que de fotografies en tenim centenars de milers. Al disc dur, evidentment. Esperant el moment de sortir a la llum, de ser classificades i, si s'escau, vetades i/o eliminades per sempre. Malauradament, els únics àlbums que s'han fet en aquesta casa en l'última dècada són els del Gran, la Mitjana i, avui per fi, del Petit. Sí. Perquè a imatge del que van fer els avisdecinc amb mi, que tinc un àlbum sencer de fotografies dels meus dos primers anys, vaig proposar-me fer un recull semblant per a cadascun dels meus fills. I sí: el Gran i la Mitjana tenen un àlbum del primer any de vida, però no només això, sinó també un del segon i el tercer any. I prou.

Avui, amb un any i un mes de retard, he pogut per fi prémer el botó Enviar de l'àlbum digital del Petit. I m'ha quedat prou bé. Ja és camí de la impremta i aviat arribarà. Per salvar-me l'honor, abans que el Petit comenci a preguntar per què els seus germans tenen àlbum i ell no. Malgrat aquesta petita fita personal i familiar, una no es pot relaxar. Ja hauria de començar a preparar el segon àlbum del Petit i, com em vaig proposar algun cap d'any no gaire llunyà, començar la sèrie d'àlbums titulada Família, on tots hi tindrem cabuda. I penso remuntar-me a l'any 2006. Ja em direu si no és un objectiu ambiciós. Mentre altres es plantegen perdre pes i fer més esport, jo em proposo un objectiu triple: els dos propòsits esmentats i acabar la tirallonga d'àlbums dels maredetrès. Per a la posteritat. Per poder omplir prestatgeries i presumir de... Bé, de viatges no, que fa temps que només cobrim el pont aeri Frankfurt-Barcelona. Però de sortides al parc, anades a la platja, dinars en família, brunch amb amics i aniversaris, sí. Que això sí que ho toquem. I per molts anys.

Rasca, rasca

civisme

Tenia l'esperança de no haver de tornar a escriure sobre el tema com a mínim fins a mitjan curs escolar que ve. Però no només això. No. A més a més, m'havia vantat durant quatre setmanes d'haver liquidat una epidèmia fins i tot abans que comencés, gairebé com l'OMS en el cas de la grip A. Però ha quedat demostrat que la força de la mare natura encara és més poderosa que les farmacèutiques i, quan menys ens ho esperàvem, i quan menys preparats estàvem, el cap del Gran i la Mitjana van confessar estar allotjant una família nombrosa d'insectes tabú. De polls, vaja.

L'alarma va saltar quan els amics de la reeixida sortida del cap de setmana van avisar-nos que havien localitzat un poll solitari al cap del vailet, arrel de l'avís d'alarma gairebé nuclear llançat per la seva escola. Vaja, vaig pensar. Ara per culpa d'una barbacoa passada per aigua haurem de tornar a passar pel calvari de passar la pinta especial pels cabells de la Mitjana (rieu-vos de la Rínxols d'or). Però mentre recollia bocabadada els microorganismes de la pinta ja vaig adonar-me que el pobre poll solitari del nen en qüestió no venia de la seva escola, no, sinó que amb gairebé tota probabilitat havia sortit del cap de la Mitjana. Perquè allà, més que un fill únic, hi havia tota una família de l'opus. De tercera generació.

Com acostuma a passar, els virus i altres plagues infantils sempre arriben en mal moment. A l'hora que les farmàcies ja han tancat o són a punt de fer-ho. Quan els nens ja són a la banyera i sortir amb tots tres a buscar un flascó d'antídot es fa una muntanya. Afortunadament, però, per a aquests casos hi ha el paredetrès. Per comprar no un, sinó dos pots de loció màgica i permetre així la reinserció escolar dels seus fills l'endemà. I mentre esperàvem que arribés per salvar-nos de l'ostracisme social, a mi ja em picava tot i estava convençuda de tenir també una colònia d'animalons campant alegrement per la clepsa. Com a mínim.

La meva relació amb els polls sempre ha estat de respecte. Aprensiva com sóc i poc amiga de les bestioletes de més de quatre potes, m'ha faltat poc per posar un ciri al sant de torn cada vegada que des de l'escola s'anunciava la presència indesitjada dels animalons. I més tenint en compte l'anècdota que sempre explica l'aviadecinc: Resulta que quan servidora i el seu germà eren petits, l'aviadecinc va marxar quinze dies a Suïssa per feina i va deixar-nos a càrrec de l'avidecinc. Poc després, vaig començar a queixar-me que em picava el cap, però l'avidecinc no hi va donar cap importància. L'aviadecinc, en tornar a casa (amb les xocolatines pertinents), de seguida va obrir-me la clenxa i diu que allà no hi havia polls, no. Que s'hi passejaven els elefants, gairebé. Les bestioles tenien, segons ella, problemes de sobrepès, de tanta llibertat que se'ls havia concedit durant aquells dies. Des d'aleshores, sempre pensava que el dia que els meus fills tinguessin polls (perquè sembla demostrat que tard o d'hora tothom n'acaba tenint), només de veure'ls m'hauria d'estirar a terra. I deixar en mans de qualsevol altre primat el procés de desparasitació.

No sé si és que la raça autòctona és el poll-nan, o si me'ls havia arribat a imaginar tan grossos que la mida real em sembla una broma. La qüestió és que no em van caure els anells (que no porto) a l'hora de fer-ho. I l'endemà el Gran i la Mitjana tornaven a l'escola i el Kindergarten. Això sí, vam avisar educadors, tutora i AMPA, com a bons ciutadans, perquè fessin sonar les alarmes i alarmessin els personal. Aquesta vegada, a nosaltres el temut email no ens va provocar ni el més mínim calfred. Una mica de vergonya, però, potser sí.

Temps moderns

L'emigració del segle XXI no té res a veure amb la de temps passats. Afortunadament. Si abans la gent marxava per no tornar, i calia esperar setmanes o mesos per rebre una carta, ara les distàncies s'han fet més curtes, pràcticament tot el món està connectat a la xarxa i les noves tecnologies ens ajuden a mantenir el contacte. Segons com es miri, potser massa i tot. Skype, whatsapp, facebook, twitter... i encara el telèfon normal i el correu electrònic són el pa de cada dia. La comunicació de la família maredetrès amb els qui es van quedar a Casa s'ha basat durant anys en aquests dos mètodes més rudimentaris, malgrat una tímida incursió en el món d'Skype, sense continuïtat per causes desconegudes. Probablement, per mandra. Però el món sencer ja es pot anar calçant, perquè després d'any i mig d'entrebancs, excuses ben (i mal) trobades i impediments de tota mena, l'aviadecinc no només té l'ansiat iPhone5, sinó que ha aconseguit que sigui operatiu. Un fet al qual no hauríem de restar mèrit, vist que el flamant aparell ha viscut uns quants mesos tancat a la capsa. Per molt que costi de creure. Esperant una nanoSIM que no acabava d'arribar. I és que a can aviadecinc s'hi acumula la feina, últimament, això és veritat. Però si el sr. Jobs fos viu, s'estiraria els cabells. Bé, els pocs que tenia.

La tecnologia en mans d'una jubilada inexperta és potencialment perillosa. Tant per als qui l'envolten com per als seus contactes. I si no, que l'hi preguntin a l'avidecinc. Perquè ell ha estat la primera víctima. Aprofitant una caiguda sense conseqüències, l'aviadecinc va arrambar el seu iPhone, va fer-li una fotografia, cames enlaire entre dues butaques bolcades, i va enviar-me-la en qüestió de segons. Senyal que és espavilada i de seguida entén el funcionament de les noves tecnologies. Però senyal també que alguna cosa està canviant. Les portes de l'app world s'han obert de bat a bat, i l'aviadecinc és a punt de llançar-se al buit. Instagram, tremola. Prenguem, doncs, precaucions. 

Per evitar mals majors (com ara subscripcions no desitjades a llocs de pagament), i per començar a treure profit de la inversió, l'altre dia vam configurar remotament (és a dir, per telèfon) el whatsapp.
(ad5) Ja me l'ha baixat el teu cosí, però no funciona.
(md3) Com que no funciona? Has provat d'enviar un missatge?
(ad5) No, és que no sé com va.
(md3) Espera't, a veure si em surts a la llista de contactes. (...) No.
(ad5) I què he de fer?
(md3) L'has instal·lat?
(ad5) No.
(md3) Aleshores és normal que no funcioni. Fes clic a instal·lar.
(ad5) Com?
(...)

Contra tot pronòstic, el vam acabar instal·lant correctament, vam enviar missatges de prova, amb fotos, emoticones i tota la pesca. I li vaig demanar que practiqués, que segur que li sortia gent coneguda a la llista. Efectivament. Tant va practicar, que l'endemà ja havia demanat hora a la perruqueria per whatsapp. Impressionant. L'aviadecinc és a punt de passar-me al davant. Com aquell qui no vol la cosa. D'aquí a un parell de setmanes, haurà mutat a aviablocaire i ja només parlarem a través de les xarxes socials. I m'hauré de fer seguidora seva.