dilluns, 14 de març del 2016

Triplet

flassades, clínex i tele
Aquest final de temporada no ens caldrà patir per si la Lliga es fa pregar, els rivals de la Champions són els més complicats i a la final de Copa, a partit únic, pot passar de tot. No. A can maredetrès hores d'ara ja podem cantar l'alirón. Per primera vegada a la història hem aconseguit que el virus de la grip afecti el Gran, la Mitjana i el Petit alhora. El triplet ja és realitat. I encara l'estem celebrant.

Tot va començar, com sempre, amb les trucades perdudes del Kindergarten. Dilluns, a la caixa del súper, aprofitant una estona morta per fer la compra amb la Mitjana. Que el Petit no estava bé, que sisplau l'anés a buscar, que tenia febre i hi havia una passa.

L'endemà, i amb el Petit ja a 40, i la seva mare amb tos i mal de coll, vam fer ronda de metges. I ningú no va pensar en la grip. Una faringitis, potser una mica de bronquitis. Repòs i paciència, però la nit de dimecres a dijous la Mitjana també va començar a tenir febre. Sospitós, si més no. I mentre el Petit tossia, li ploraven els ulls i li sortia sang del nas ara sí, ara també, la Mitjana ens vomitava el xarop al sofà, obligant-nos a passar-nos al supositori.

Mentre buscava algú que em pogués recollir el Gran de l'escola, una altra trucada: el Gran era a la infermeria, l'havia d'anar a buscar. I així, amb la Mitjana i el Petit embolicats, vam agafar el cotxe. Bé, com a mínim ara ja ens podríem dedicar a descansar, perquè no calia anar a buscar a ningú més, i havíem anat dilluns al súper. Encara sort.

Divendres tocava tornar al pediatre. En rebre'ns i preguntar-nos què hi fèiem tots allà, no em vaig poder estar de dir-li que teníem ganes de pagar-li unes noves vacances. I el Dr.H, que molt amablement m'havia auscultat i receptat un inhalador a nom del Petit el mateix dimarts, em va dir que, precisament, durant les vacances de Pasqua se n'anava a las Maldives. "Ja sap que a la meva dona i a mi ens agrada fer scuba diving, oi?" La factura, però, arribarà passades les festes. Potser li patrocinarem una bici nova. 

I ja torna a ser dilluns, i així estem des d'aleshores: el Petit inhalant i tots gastant clínex a punta pala, aturant hemorràgies nasals (fins i tot simultànies), i amb uns estossecs i esternuts a tres veus que ja formen part del fil musical. I va per llarg.

divendres, 19 de febrer del 2016

El pes de l'amor

nova tendència per a sant Jordi?
Fa temps que els cadenats enganxats als ponts són una imatge habitual de les ciutats europees. Frankfurt no se n'escapa: l'Eiserner Steg, el pont de vianants que uneix les dues ribes del Main, està infestat de Liebesschlösse de totes mides i colors. Es veu que després d'un incident a París els ciutadans de Frankfurt estan amoïnats per si el pes dels cadenats podria fer caure les baranes d'un dels símbols de la ciutat, però es veu que no. Podem respirar tranquils. Això sí: miris on miris, és com si el pont pertanyés només als qui han sucumbit a la pressió social i hi han deixat mostra del seu amor, efímer o no. Les claus, evidentment, han anat a parar al llit del riu, però també es veu que no suposen cap perill. Si més no, de peixos no n'hi deuen haver gaires.

A mi, ja em perdonareu, em sembla una mica trist. Trist perquè una cosa que fa tothom perd tota la gràcia. Trist com anar avui dia al camp del Barça, on una graderia infestada de turistes veu les jugades a través del telèfon mòbil i s'aixeca en el moment més impensat, desplega el pal telescòpic i es fa un selfi somrient a la càmera, una, dues, tres vegades, amb cara de babau, com si fos l'únic espectador del partit. Trist com la munió de curiosos que van impedir fa poc que les tortugues poguessin pondre els ous amb tranquil·litat a Costa Rica, o les esfereïdores imatges d'un petit dofí passant de mà en mà. Bé, potser m'embalo, però quan ahir passant pel davant d'una botiga de fotos amb el Petit a la mà vaig veure la publicitat dels cadenats de l'amor, no m'hi vaig poder resistir.

Què se n'ha fet de l'espontaneïtat de dos enamorats que es juren fidelitat eterna? Aquí hi ha negoci, i cal aprofitar-ho. Estic convençuda que va ser un dels regals estrella de l'omnipresent sant Valentí, que com a tants altres llocs, els alemanys ja celebren com si formés part del seu costumari.

Per vint euros, una ganga, pots gravar-hi els noms i el cor. Fins i tot t'indiquen com l'has de penjar.

-Mama, el papa i tu també hi heu penjat un cadenat?, va preguntar la Mitjana en trobar la foto remenant-me el mòbil.

Sense comentaris.
El dia que n'hi trobi un de seu, en tornarem a parlar.

dimecres, 20 de gener del 2016

Glaçats

esquifit però eixerit
Tenim el Gran molt amoïnat pel canvi climàtic. Des que Herr R. va encetar el tema a classe, que no parla d'altra cosa. Desapareixerà Barcelona? S'acabarà el món? Què passarà amb els Països Baixos? Els xinesos són els que més contaminen, oi? Perquè tot és Made in China... Dia sí, dia també, ens escalfa el cap a tots amb les seves angoixes, cal reconèixer que justificades.

Per què no tenim un cotxe elèctric, preguntava l'altre dia. Doncs, per començar, perquè al garatge de casa no hi ha ni un endoll. No és que me n'hagi adonat anant a mirar on podria carregar la bateria del nostre hipotètic vehicle no contaminant, no. Si ho sé és perquè no hi puc connectar l'aspiradora per recollir les mil i una deixalles que fan dels seients del darrere del cotxe la nostra més gran vergonya, però això ja és un altre tema.

Per què no anem a tot arreu amb bicicleta? Bé, a Barcelona no, que és massa lluny. Però què contamina més, l'avió o el cotxe? Podríem anar a piscina amb bicicleta, insisteix...

Sí, podríem. I a futbol, i a música. O amb transport públic, té tota la raó. Però, mea culpa, tenim l'agenda massa apretada i no ens podem permetre ni dos transbords, ni que se'ns escapi un ubahn davant dels nassos. I, a més, ara fa fred. No fresca, no. Fred. Ja em perdonarà, però servidora passa d'enfilar-se a la bicicleta embolicada amb tota la roba i complements que té, per acabar caient ben llarga per una plaqueta de gel de res.

Quan ja havíem llençat la tovallola i estàvem convençuts que la neu, amb sort, la veuríem quan anéssim a esquiar, algú va apagar la calefacció del cel i aquí vam quedar sota zero. I sí, la nit de dissabte a diumenge va nevar. Res per tirar coets, però suficient per fer un ninot de neu, el clàssic que no pot faltar a cap resum fotogràfic de l'any.

Cert és que les criatures comencen l'obra amb moltes ganes, però de seguida perden l'interès, per recuperar-lo cap al final, quan és hora de guarnir l'homenet. La Mitjana va preparar-li el nas, els ulls, la gorra i la bufanda, i un veí es va ocupar de l'escombra. Pel camí, dues pastanagues rosegades i una guerra de boles de neu que, oh miracle, va acabar sense plors.

D'això ja en fa tres dies, i quan miro per la finestra, al jardí encara hi veig el nostre ninot de neu, allà tot sol, gaudint de la llarga vida que li han concedit les baixes temperatures, però segur que el seu destí no és altre que el desgel. Potser que baixi abans que això passi i m'endugui la seva vestimenta, si la seva mirada m'ho permet.

dijous, 7 de gener del 2016

Universos paral·lels

caramels, parlem?
Fa molts i molts anys, quan encara no existien els smartphones, i els bitllets de tren, avió i autobús es compraven en una agència de viatges, vaig fer una escapada a Bèlgica des de la ciutat universitària de Rouen, on suposadament havia de millorar el meu francès. M'acompanyava la meva inseparable amiga berguedana, amb qui vaig compartir més penes que alegries durant aquells tres mesos per oblidar. El cas és que, avorrides de la inacció dels nostres suposats tutors, vam decidir anar a fer un tomb (llarg) i, ves per on, vam anar a petar a Brussel·les. No em pregunteu per què. Segurament, pel preu. Per arribar a l'alberg havíem d'agafar el metro i, armades amb el mapa, ens vam endinsar al túnel. Però ai, en treure el cap a l'estació de destinació, vam tenir la sensació d'haver fet un viatge en l'espai. Allò no era Brussel·les, havíem arribat al Magreb. Erem talment estranyes en un altre món.

Han passat vint anys i les coses han canviat molt: a Brussel·les, a Barcelona i suposo que també a Frankfurt. Aquí la multiculturalitat es palpa als carrers i es fa evident a qualsevol lloc. Amb més o menys èxit de la qüestió integradora, certament. No sobta que l'educadora del Kindergarten porti el hijab, que a l'equip de futbol del Gran hi hagi nens de tots colors, o que a qualsevol racó sentis parlar turc, àrab, llengües eslaves, llengües romàniques i llengües desconegudes. Perquè, qui sap reconèixer l'amhàric?

De tota manera, per molt que més d'un quaranta per cent de la població de Frankfurt tingui el que se'n diu finament Migrationshintergrund, i que molts de nosaltres no aconseguim declinar com déu mana fins i tot després de viure aquí més de deu anys, aquesta tardor vaig reviure l'experiència viscuda a Brussel·les fa tants i tants anys.

Per celebrar l'aniversari d'un amic del Gran, els pares ens havien convocat en un parc immens situat als afores de la ciutat, on suposadament un mestre del monopatí els havia de fer unes classes (incís: plovia i la lliçó es va haver de suspendre; és el que té organitzar activitats a l'aire lliure en aquest país). En arribar-hi, gràcies al navegador, i posar un peu a terra em vaig veure transportada a Turquia. Literalment. Grups familiars extensos feien una barbacoa a la zona autoritzada, alhora que dones i homes per separat estiraven catifes a terra per resar. Més endins, a la zona de jocs, la canalla saltava amunt i avall, mentre els pares, sobretot mares, seien en bancs i miraven els seus mòbils o repartien berenar.

Mentre el Gran feia la festa amb els seus amics, la Mitjana i el Petit s'esbargien al parc i jo vaig seure en un banc, compartint-lo amb una altra mare. Vestia túnica i mocador, i de seguida va oferir-me caramels. "Per als teus nens", va dir-me, amb un somriure i un fort accent. I així vam començar a parlar. Feia més de vint anys que vivia aquí i amb prou feines xapurrejava l'alemany, però malgrat les dificultats va explicar-me que els seus fills eren nascuts aquí, però que ella no havia pogut anar a classes d'alemany, que només es feia amb turcs del seu barri i que el seu contacte amb la cultura alemanya era mínim. Vaja, que vivia a la turca a Alemanya. I que, d'oportunitats, no n'havia tingut gaires. Al contrari que nosaltres, que no som més que immigrants "de luxe". Al cap de tres hores jo tornava a ser a la meva heile Welt, el món habitat pels alemanys i els afortunats, però no m'he pogut treure del cap la dona dels caramels i el seu destí. I aquell parc on no hi ha nens rossos.