esquifit però eixerit |
Tenim el Gran molt amoïnat pel canvi climàtic. Des que Herr R. va encetar el tema a classe, que no parla d'altra cosa. Desapareixerà Barcelona? S'acabarà el món? Què passarà amb els Països Baixos? Els xinesos són els que més contaminen, oi? Perquè tot és Made in China... Dia sí, dia també, ens escalfa el cap a tots amb les seves angoixes, cal reconèixer que justificades.
Per què no tenim un cotxe elèctric, preguntava l'altre dia. Doncs, per començar, perquè al garatge de casa no hi ha ni un endoll. No és que me n'hagi adonat anant a mirar on podria carregar la bateria del nostre hipotètic vehicle no contaminant, no. Si ho sé és perquè no hi puc connectar l'aspiradora per recollir les mil i una deixalles que fan dels seients del darrere del cotxe la nostra més gran vergonya, però això ja és un altre tema.
Per què no anem a tot arreu amb bicicleta? Bé, a Barcelona no, que és massa lluny. Però què contamina més, l'avió o el cotxe? Podríem anar a piscina amb bicicleta, insisteix...
Sí, podríem. I a futbol, i a música. O amb transport públic, té tota la raó. Però, mea culpa, tenim l'agenda massa apretada i no ens podem permetre ni dos transbords, ni que se'ns escapi un ubahn davant dels nassos. I, a més, ara fa fred. No fresca, no. Fred. Ja em perdonarà, però servidora passa d'enfilar-se a la bicicleta embolicada amb tota la roba i complements que té, per acabar caient ben llarga per una plaqueta de gel de res.
Quan ja havíem llençat la tovallola i estàvem convençuts que la neu, amb sort, la veuríem quan anéssim a esquiar, algú va apagar la calefacció del cel i aquí vam quedar sota zero. I sí, la nit de dissabte a diumenge va nevar. Res per tirar coets, però suficient per fer un ninot de neu, el clàssic que no pot faltar a cap resum fotogràfic de l'any.
Cert és que les criatures comencen l'obra amb moltes ganes, però de seguida perden l'interès, per recuperar-lo cap al final, quan és hora de guarnir l'homenet. La Mitjana va preparar-li el nas, els ulls, la gorra i la bufanda, i un veí es va ocupar de l'escombra. Pel camí, dues pastanagues rosegades i una guerra de boles de neu que, oh miracle, va acabar sense plors.
D'això ja en fa tres dies, i quan miro per la finestra, al jardí encara hi veig el nostre ninot de neu, allà tot sol, gaudint de la llarga vida que li han concedit les baixes temperatures, però segur que el seu destí no és altre que el desgel. Potser que baixi abans que això passi i m'endugui la seva vestimenta, si la seva mirada m'ho permet.