Rebel·lió al Kindergarten

prohibit el pas

A vegades, a mig fer la ronda de tarda, al volant del cotxe que ens permet arribar escopetejats però puntuals a les múltiples activitats, aturats en un semàfor, em giro i compto: un, dos, tres. Hi són tots. Podem continuar.

No és broma. Si ho preguntéssiu a qualsevol dels tres, fins i tot al Petit, us repetirien la cantarella: "La mama és una despistada". I per això, precisament, val més comptar bé i a temps. En cas contrari, pot passar el que no hauria d'haver passat. A finals de maig, al Kindergarten. I que encara porta cua.

En aquesta fal·lera per deixar que les criatures, en comptes d'asseure's a taula i començar a practicar lletres i números, a resseguir línies amb punxons i enganxar gomets, descobreixin l'entorn al seu ritme, els nens de tres anys del Kindergarten del Petit, els 3+, van un cop a la setmana al bosc. No us imagineu un bosc d'avets llarguíssims i camins sinuosos. És un bosquet d'un barri de la ciutat, al qual s'hi pot arribar còmodament amb metro. I així, cada divendres, vestits amb Matschhose, botes d'aigua, jaqueta impermeable i gorra, i amb la motxilla carregada a l'esquena, enfilen el camí que els porta a viure petites grans aventures.

O, com aquest dia de què us parlo, una superaventura. Ja de tornada, en arribar a l'estació i baixar de l'U-bahn, els adults acompanyants van fer recompte i, ai las, faltaven dues nenes. Dues nenes que, en un metro més ple que de costum, s'havien assegut en un compartiment més allunyat i no treien el cap pel respatller. Els educadors van detectar l'error de seguida, però les portes ja s'havien tancat i el comboi continuava el seu camí. Afortunadament, una senyora gran havia contemplat l'escena i va baixar amb les criatures a l'estació següent i, ajudada per una altra passatgera, quan aquestes li van assenyalar el número de telèfon d'emergències que portaven inscrit a l'armilla, va trucar-hi de seguida. L'incident, doncs, es va resoldre ràpidament, i en menys de 10 minuts es produïa la trobada de les nenes amb la resta del grup.

No cal dir, però, que la cosa no va quedar aquí. És evident que això no ha de passar, que no pot passar... però, de fet, sí que pot passar. Perquè no hi ha ningú infal·lible. Hi ha protocols, però també fallen. I des del punt que confiem els nostres fills a algú altre, ho estem acceptant. O no?

Aquell mateix vespre, un pare no implicat en l'assumpte enviava una circular a totes les adreces que havia pogut arreplegar, on exigia explicacions de mala manera i relatava els fets de manera esbiaixada, tal com li havien arribat després de passar per unes quantes boques. El mal ja estava fet. Si la direcció del Kindergarten havia estat de reacció lenta (molt, massa!), el lobby de pares va actuar amb gran celeritat. Uns quants van retirar la potestat del Kindergarten de treure els nens fora del recinte i exigien activitats paral·leles. D'altres estaven morts de por i renegaven de la falta d'importància que es dóna a la seguretat en aquest país. Mentrestant, i durant unes quantes setmanes, ningú no ha sortit del Kindergarten, i això que abans era un fet habitual, no només per anar al bosc, sinó també per visitar el mercat, anar a un Spielplatz proper o visitar els bombers, per exemple.

Sembla, però, que les aigües van tornant al seu curs normal. La setmana passada hi va haver excursió, si bé van anar al parc, més que res per evitar-se el mal record del viatge amb metro. Sé que alguns pares encara no deixen sortir els fills de les instal·lacions. Tenim també convocada una reunió extraordinària, si bé al setembre, per parlar de seguretat. No us penseu que a nosaltres no ens amoïna, el que ha passat. No hi ha dubte que cal millorar procediments, repassar protocols i formar el personal perquè l'episodi no es repeteixi. Però tampoc estaria de més que els pares que deixen oberta la porta del carrer dia sí, dia també, fessin cas d'una vegada als nombrosos avisos i la tanquessin darrere seu cada vegada que entren o surten. Que jo ja vaig haver de pescar una vegada un nen que corria com un esperitat cap a la boca del metro. Sense armilla, sense grup que el trobés a faltar, i sense que ningú se n'hagués adonat.

I és que tots ens despistem.
Bé, uns més que altres.

Titanic

viatge al passat

Onze anys després d'haver començat a parlar-ne, sembla que finalment som a punt d'emprendre el llarg viatge fins a... Múnic. Sí, senyors. Tres-cents quilòmetres, ni més ni menys, que per gentilesa de die Bahn, i sempre que no es convoqui l'enèsima vaga indefinida, pensem salvar a cop d'ICE. Tota una aventura, vaja. I és que des de la planificació inicial fins a la compra del bitllet han passat ni més ni menys que deu primaveres i tres criatures. Ja és molt, doncs, que Múnic continuï encara al seu lloc i no hagi marxat tipa d'esperar la nostra visita.

Hi ha vegades que costa decidir-se, i altres que passa tot el contrari, que la publicitat fa el seu efecte i no dubtem a acostar-nos al Bundesland del costat per gaudir d'una exposició en família. Amb totes les precaucions i sense fer-nos gaires il·lusions, vist com havien anat altres visites museístiques del clan maredetrès, amb un Gran que sempre vol saber què hi ha a la sala del costat, una Mitjana que busca els racons per pintar i un Petit que no entén on és ni què hi fa.

Al Gran i la Mitjana els picava la curiositat des de feia un parell de mesos. Cada dia, en la cursa per etapes escola-KG-casa, passàvem per la meta volant d'un cartell que anunciava l'exposició "TITANIC". Igual com fan cada vegada que estrenen una pel·lícula infantil nova i en pengen el cartell, dia sí dia també insistien per anar-hi i m'interrogaven sobre la història del Titanic. Ja hi anirem, els deia, però en el fons pensava que no ho faríem. Fins ahir que, aprofitant que era festa, vam fer un cop de cap.

Hi vam arribar d'hora, no era lluny. De fet, Speyer és a una hora de camí, hi podríem haver anat abans, tot i que Múnic era al davant a la llista... I després d'una falsa alarma, de pensar que estava tancat (jo que sóc pessimista de mena), vam trobar l'entrada i la cua. Poc després, armats amb cinc audioguies, pujàvem a bord per iniciar la nostra particular aventura.

Gairebé dues hores després, en sortíem bocabadats. No només havíem après una pila de coses, sinó que les havíem viscut. El Petit preguntava una vegada i una altra si el capità s'havia enfonsat amb el vaixell. La Mitjana s'interessava pel destí d'alguns viatgers i el Gran... bé, el Gran ho havia viscut tan intensament que a la sala de l'iceberg (de glaç autèntic) va reconèixer que tenia por d'enfonsar-se.

Va ser un viatge intens. Un viatge en el temps i en l'espai. Un viatge harmoniós, malgrat la tragèdia.

Si algun dia l'exposició itinerant s'instal·la prop de casa vostra, no dubteu a anar-hi. No està basada en la pel·li del Di Caprio i la Kate Winslet. 

A l'abordatge!!

què està passant en aquest oceà?

Per si mai us heu preguntat si és possible sobreviure tot un estiu anant amb cotxe amunt i avall, inclosos dos trajectes de catorze hores, amb un sol CD, sapigueu que no només és possible, sinó que es pot aconseguir sense atacs de nervis ni efectes secundaris més greus que tenir al cap sempre la mateixa cantarella.

Abans de vacances rondinava aquí sobre els tràmits i la paperassa que em feien omplir els del casal d'estiu. A posteriori, tinc l'obligació de treure'm el barret i reconèixer que sí, que valia la pena. I que a banda dels cinc dies de jocs, excursions, piscina i tallers, ens vam endur un magnífic CD amb una obra mestra del musical infantil, que els cinc membres de la família cantem a tothora i en qualsevol lloc. Amb coreografia inclosa, si se'ns demana.

Us semblarà insignificant, però és que a més de fascinar la Mitjana, que imitava la seva cosina en l'execució perfecta dels balls i, a uns quants decibels de distància, també en la de les tonades, i d'involucrar el Gran, que fins alreshores li deies de ballar i se't posava a riure, les melodies i la posada en escena ens van meravellar, a mi i a l'aviadecinc, amb qui vaig compartir representació a l'hora dels toros sota un sol de justícia. Fins i tot el Petit, a qui vam mullar el cap i la gorra a la font per evitar una deshidratació, s'ha convertit en el màxim admirador del musical, se'n coneix totes les cançons per ordre i imita les coreografies que ha vist un miler de vegades aquest estiu en els vídeos que vam fer al Gran, la Mitjana i les Cosines.

Ahir al matí rebia un missatge del casal per explicar-nos que l'Ajuntament els havia triat per repetir l'espectacle en una festa de barri i no m'estranya gens. Les monitores canten en directe, organitzen la mainada i, per acabar-ho d'arrodonir, afinen. I no us penseu que és poca cosa.

El que em toca fer ara és respondre al seu missatge felicitant-los i demanant-los, sisplau, si serien tan amables d'enviar-me una altra còpia del CD. Perquè a tres-cents kilòmetres de casa i després d'unes cent reproduccions completes aproximadament va començar a mostrar símptomes d'esgotament i ens temem que és a punt de morir. I això seria un drama familiar.

Guiris i selfies

me l'imaginava més gran?

La plaga de les selfies s'ha d'acabar. Entre tots, més o menys culpables, hi hem de posar fi. Reconec que tenen la seva gràcia les fotos on s'amunteguen amics, companys de feina o parents, units per uns moments que cal posteritzar, diguéssim. Però desenganyem-nos: quin sentit té, fredament, fer-se autofotos gens afavoridores per penjar-les efímerament al twitter o al facebook? Reflexionem-hi... Jo, que de fotogènica no en sóc, no m'hi veig gens temptada, però sincerament crec que el tema se'ns ha escapat de les mans.

Aquest juliol, el Gran i la Mitjana han pogut compartir casal d'estiu amb les seves cosines, i això en un entorn envejable: el parc Güell. Durant una setmana, s'han submergit en l'univers dels musicals, han fet piscina, plàstica i excursions, s'han arrebossat amb la sorra del pati i han après paraules genuïnament barcelonines, i ara parlen de tiburons i delfins com si fossin animals reals i no de l'imaginari urbà. Els pronoms febles que els faltaven, evidentment, allà no els han trobat, però s'ho han passat pipa.

Servidora, que els ha portat i recollit cada dia, ha coincidit amb les riuades de turistes que des de primera hora del matí enfilen els carrers costeruts amb les seves sandàlies, pantalons curts, ulleres de sol i, en comptes del mapa habitual, l'smartphone a la mà, per captar la bellesa del drac, el trencadís i les creus gaudinianes. En un d'aquests moments, abans de recollir les criatures arrebossades de pols, vaig veure una guiri qualsevol, de cames i braços cremats pel sol, pantalons massa curts i escot massa gros, que davant la porta del parc es feia una selfie. Fins aquí, res de nou. Però mentre amb una mà subjectava l'iphone de torn, amb l'altra alçava un gelat de dues boles i es feia una complicada fotografia, on amb sort, a banda de la maduixa, la vainilla i les seves ulleres de sol, s'hi haurà pogut entreveure una paret amb trencadís. Trist, trobo jo. Perquè està molt bé presumir de viatge, temps i gastronomia davant els facebookamics, però què li'n quedarà, a aquesta noia, de la seva visita a Barcelona? Un grapat d'imatges tortes i ocupades en un 67% per un rostre recurrent i en la resta per bocins de la ciutat. Fotos que no acabaran en cap àlbum, segurament tampoc en un picasa. I els records de la ciutat es limitaran al que hagi vist a través del mòbil. Mentre tingui bateria.

Vacances, si us plau

...i encara no hem acabat

L'any passat per aquestes dates anàvem curts de sol i vitamina D i anhelàvem poder enfilar cap a terres més càlides. Aquest any, l'únic que volem és descansar. En els últims tres mesos, per bé que hem tingut moments d'esbarjo, viatges, costellades, actuacions filials i un mundial amb cirereta, ens ha faltat temps. Per fer coses, però també per aturar-nos i no fer-ne cap. Per això ara, mentre repasso la llista i començo a amuntegar pantalons, samarretes i estris de bany, que encara no sé com haurem d'entaforar al cotxe, crec que sí, que és hora de canviar d'aires i viure a un altre ritme.

La Mitjana és de la mateixa opinió, tot i que ho expressa no amb paraules, sinó amb un mal humor perenne que ens fa perdre els nervis dia sí, dia també. No creu, rondina, crida i plora, tot i que no necessàriament per aquest ordre. Plora quan es queda al matí al casal i s'enganxa a les faldilles o pantalons de la senyoreta, dient que vol la mama. A la tarda, quan té la mama, plora i rondina altra vegada, sense motiu aparent. Ens temem que vol cridar l'atenció. I ho està aconseguint.

El Gran està indecís. Per una banda té moltes ganes d'anar al mar, veure cosines i cosins, anar a l'hotel i fer excursions. Per l'altra, es quedaria aquí, perquè el seu amic de l'ànima encara anirà al casal una setmana més. El Gran, tot i ser un belluguet, va cada vegada més a la seva. Ja no és petit. I malgrat que escoltar no és el seu fort, se li nota que fa un esforç. El Gran ha fet un bon curs i es mereix unes vacances.

El Petit no sap on anirà, però ja li està bé. O li estava bé, quan encara no havia agafat aquesta grip de panxa que posa en suspens el viatge de dissabte. Quan ahir el vaig deixar al Kindergarten, ja vaig ensumar-me que la cosa no aniria bé: faltava la meitat de la classe, i els seus dos amics de l'ànima, amb qui forma els tres mosqueters, també havien caigut. Per això no em va estranyar que mentre el Gran, la Mitjana i jo érem a la sala d'espera del dentista, em truquessin per dir-me que havia tret el dinar. Sencer. I a la sala de dormir. Contents no devien quedar, precisament.

Qui de moment no té vacances és el sofert paredetrès, que malgrat tot farà amb nosaltres els 1344 km que ens separen de casa els avisdecinc. Serà un puja i baixa, a l'espera que arribi el seu torn de descans, aviat. I quan torni i hagi viscut emocions fortes (explicar-ho és cosa seva), agafarem el cotxe i voltarem. Mar i muntanya. Per carregar les piles i començar el curs en condicions. En bones condicions, s'entén.

Nedar i guardar la roba

Diuen per aquí que Basilea és una ciutat avorrida. Que no hi passa res, a banda d'un parell de fires sonades que col·lapsen la ciutat i omplen els carrers de gent si més no curiosa (es veu que l'any passat fins i tot feien propaganda d'unes mitges peludes, aparentment molt populars entre les japoneses, ja que se'ls suposen propietats dissuassòries davant de mascles temptats de forçar-les).

Jo m'ho havia cregut. Del tot. Perquè les meves primeres setmanes van ser així, de casa a la feina i de la feina a casa, amb el tramvia atrotinat, creuant el riu matí i tarda, sota la boira, la pluja o un sol radiant. Tot segons l'horari previst, sense sorpreses. Però aleshores va arribar el dia que ho va canviar tot. Va arribar el dia que vaig ser testimoni del poc senderi dels habitants d'aquesta ciutat. I des d'aleshores, que els admiro.

Resulta que, quan arriba el bon temps, és tradició banyar-se al riu. Però resulta també que aquest riu no és com els de casa, no. El riu que divideix Basilea en dos és el Rin, escrit així, amb majúscula. A més, no és que hi suquin els peus per refrescar-se. No. S'hi banyen sencers, sense fer peu i, ai làs, es deixen emportar pel corrent! Horror, vaig pensar jo, poruga de mena. Prendran mal, aquests suïssos!

no s'aprecia la velocitat, però sí la profunditat!

Però no. Com que de previsors en són un rato, el bany forma part d'una rutina perfectament estudiada que dura uns 20 minuts, aproximadament. Per participar-hi, només cal posar-se sabates de riu (el fons és pedregós) i comprar un dels peixos salvalvides que es troben a moltes botigues, l'anomenat Wickelfisch. Es tracta d'una bossa impermeable amb forma de peix, prou gran per guardar-hi la roba, les sabates, la tovallola, les claus i el mòbil, i que quan se li donen set voltes (atenció, han de ser set) es torna del tot estanca. La gràcia està, doncs, en llançar-se a l'aigua i deixar-se endur pel corrent, riu avall. A una velocitat gens menyspreable, tot sigui dit. La bossa, evidentment, també va a l'aigua, i a més serveix de flotador. D'aquesta manera, la gent entra a l'aigua per la part alta del riu i en surt un o dos quilòmetres més avall.

peix, peixet

Per molt que sembli una aventura digna d'un altre segle, els suïssos no han deixat res a l'atzar. Hi ha boies per delimitar la banda del riu "nedable" (i separar-la de la navegable). També hi ha cartells indicatius de zona de bany. I des de ben petits els deuen ensenyar a entrar i sortir de l'aigua. Perquè el que sí que cal tenir en compte és que cal agafar-s'ho amb temps, i anar nedant en diagonal.

A mi gairebé m'han convençut, però ho hauré de presenciar unes quantes vegades més per decidir-me. El que sí que faig ara mateix és agrair-los haver-me fet obrir els ulls com taronges, incrèdula davant el que veia. Perquè quan et penses que ho has vist tot, encara hi ha coses que et sorprenen.

Viatge al país de les xufles

només he vist els dos primers

Creieu-me: el blog no està abandonat per desinterès. Si hi creixen les males herbes és només perquè la meva nova vida no transcorre davant el meu teclat i pantalla habituals, sinó dalt d'un tren d'alta velocitat. Sense glamour. I amb el cul quadrat.

Ara que ja he fet el trajecte d'anada i tornada tres vegades, i que la malaltia del Petit m'ofereix aquest inusual descans, és hora de fer dissabte i estendre bugada nova al blog. Abans que marxeu tots pensant que la maredetrès ja no s'ocupa dels seus tres sols i ara és una executiva agressiva. Més que res, perquè us estaríeu equivocant. I de molt.

Si una cosa té la feina de traductor, és que pràcticament la pots fer des de qualsevol lloc. Per això, anar a treballar a cal client és certament inusual. Una oportunitat per relacionar-se amb altres empleats, de veure cares noves, de xerrar més que amb les parets de casa. Sí. I no.

Mentre la Mitjana em demana que me l'emporti a la maleta, el Gran m'enveja per anar amb el veloç ICE dia sí dia també, i el Petit em recita allò de "mama se'n va no", jo passo les hores davant d'un ordinador més gran, més nou i més bonic, però res gaire diferent. Bé, sí. A casa, com a mínim, hi ha silenci. Allà, un terrabastall continuat.

Per començar, l'edifici està en obres. Bé, més que l'edifici, la planta on m'han col·locat a mi. Ni més ni menys que una ala nova, hi estan posant a punt. Amb obrers per tot arreu, pols, sorolls i xerrameca continuada. Si a això hi sumem que l'edifici està enganxat a l'estació de trens (cosa molt pràctica, d'altra banda, no ho negarem) i a la central de correus, podeu imaginar-vos que obrir la finestra és un suïcidi sensorial. Quan no arriba un camió de no sé quantes tones a descarregar, un tren anuncia la seva arribada. I com que a mi m'han posat de cara a la paret, vull dir, de cara a la finestra i d'esquena a la porta, veig més vehicles pesants que persones, al cap del dia.

L'experiència gastronòmica tampoc no està sent per tirar coets. Quan vaig veure la furgoneta de Sodexo al pàrquing, ja vaig ensumar-me que els àpats no serien de cinc forquilles. Decebuda he acabat després de cada dinar. Només el cafè se salva, però com que val més no triplicar la taxa de cafè en sang a què estic acostumada, m'he limitat als menús de preu raonable. Perquè, al carrer, tot és caríiiiiiiiiiiiiiiiiiiissim. El primer dia, sense anar més lluny, vaig pensar que podria esmorzar en un bar de l'estació, i en veure que per un cafè amb llet em demanaven set xufles, i dotze xufles més per un entrepà, vaig obrir el bitlleter i vaig dir que gràcies, que ja menjaria a la cantina.

I entre viatge i viatge, el Gran i el Petit han fet de les seves. Perquè és llei de Murphy. Tal com va fer la Mitjana durant l'esquiada, el Gran va aconseguir esquinçar-se un turmell la nit abans del meu primer dia, amb visita a l'hospital inclosa. I el Petit ens regala ara un virus de panxa d'aquells tan incòmodes. Però ens n'anem de vacances, avui mateix. Peti qui peti. 

Rabenmutter II

amb subtítols, si us plau

Sóc a punt de repetir l'experiència que us relatava l'any passat, però amb l'agravant que serà per més temps. Sí. Sóc a punt de marxar uns dies i deixar el paredetrès a càrrec de les criatures i el nostre campament base. He deixat la nevera plena, la roba neta i plegada i totes les factures pagades. He avisat l'escola, el Kindergarten, els veïns i els coneguts. I la cangur ja sap el que ha de fer. Però tot i així, tornen els remordiments, les pors i la indecisió que ja vaig viure aleshores, i que amb el pas dels dies es va anar dissipant.

Ja tinc un peu al tren i encara em plantejo si faig bé, si la feina s'ho val, si el Petit ho entendrà, si la Mitjana farà figa, si el Gran es recordarà de fer els deures o si tot plegat farà anar malament al paredetrès. Però ja no hi ha marxa enrere. Me'n vaig. A treballar. Fins al juliol. Això sí: només tres dies a la setmana. Dues nits, per ser exactes.

Fins ara, m'he ocupat de la logística familiar. Potser per tenir-ho tot controlat. Però potser també perquè el que de veritat em fa por és fer bé la feina. Sí, sí. Perquè va de debò, perquè no puc fallar i perquè la meva feina tindrà visibilitat, que se'n diu ara. Per tot això, demà, quan pugi al tren, m'agafarà aquell mal de panxa típic d'abans d'exàmens. Que creia haver oblidat, però que vaig recuperar fa encara no quinze dies, quan vaig enfrontar-me de nou a un full en blanc, un rellotge i els meus (des)coneixements. Quan el tren engegui, m'acabaré el cafè i trauré la pila de papers que m'han de servir per preparar-me. I llegiré. Les tres hores, si cal. Per arribar pensant en la feina, i no en el que he deixat enrere.

Anti-aging

la mosca

Jo que no sóc gaire de cremes ni potingues, acabo de descobrir l'elixir de l'eterna joventut. I no és broma. Quan em pensava que els quaranta eren a punt de caure'm al damunt com una llosa, va i m'adono que la solució és molt més senzilla. Només cal vestir-se d'Alberto Tomba de cap a peus i calçar-se botes i esquís. La regressió és automàtica. Com una màquina del temps. Però no de les que et porten a la prehistòria o l'Edat mitjana, èpoques de conegudes dificultats per mantenir-se viu. No. Senzillament, la tècnica de l'esquí et trasllada vint anys enrere primer, i trenta després. Amb efectes positius per al cos i la ment.

Diuen que esquiar és com anar en bicicleta. Que no s'oblida. I dono fe que no només és veritat, sinó que l'evolució tecnològica ens ho posa encara més fàcil. Enrere han quedat els temps en què els esquís, si no et passaven un pam, no servien per a res. Com més llargs millor, crèiem tots, pobres il·lusos. I després ens tocava posar bona cara fins i tot quan les pistes més glaçades i traïdores ens feien creuar les pales i clavar-nos una trompada darrere l'altra. Ningú no negarà que l'arribada dels carvings va ser una revolució. Burros que érem abans, com no se li havia acudit a ningú que un petit canvi de mida i forma permetria gaudir de les baixades com mai abans? Poseu per cas aquesta humil maredetrès, que després de set anys de baixa esquiadora forçosa va pujar temerosa al telecabina, pensant que potser faria el ridícul davant de tothom... quan resulta que els esquís anaven sols! Sensació de llibertat i rejoveniment en un sol moviment. Què més es pot demanar?

Malgrat els anys d'inactivitat a la neu, un s'adapta ràpidament als canvis. Els forfets, per començar, ja no s'enganxen, sinó que són electrònics. Ah, vale. I a més et fan una foto perquè no te'l puguis intercanviar. Que es veu que d'espavilats n'hi ha a tot arreu, també a Àustria. D'altra banda, el gorro ja el pots deixar a casa. Ara tothom va amb casc. Tothom, tothom. Sembla mentida també que ens hagi costat tant arribar a veure la necessitat de portar-lo. I si no fos pel petit inconvenient que els cabells queden suats, enganxats i aixafats, en cantaria les excel·lències. Rectifico, doncs: el gorro sí que cal, per emmascarar un pentinat vergonyós abans de l'après-ski. I les ulleres de sol se substitueixen per les de boira. Perquè sí, perquè així no ploren els ulls i a més l'efecte disfressa és total. No et reconeix ni la teva família.

Durant la primera etapa del meu viatge pel temps, vaig reviure la fal·lera esquiadora de la meva adolescència. Amb un Mars a la butxaca, manyoples, motxilla i gorro peruà, baixava un pèl massa esbojarrada per qualsevol pista que se'm posés al davant. Acompanyada de parents i amics en edat semblant, sortíem de bon matí i solcàvem una vall rere l'altra, mapa en mà, fins l'hora de tornar a l'apartament. Eren dies de salts, pistes kilomètriques i més d'una imprudència. De llibertat i responsabilitat. Gràcies als pares, és clar. En la segona part del meu viatge, vaig recordar els meus inicis a Cerler, amb un vent gèlid que gronxava el telecadira que ens pujava, sense esquís, cap amunt. Aquells dies a més de deu sota zero, criatures glaçades darrere els monitors. Farnuserals, Cogulla i companyia. I les tardes d'activitats a l'hotel, amb piscina! climatitzada, cinema i el Redoxon del matí. Que ens havia d'evitar els refredats.

Ara que sóc gran i he posat seny, enceto la meva tercera era esquiadora, des de l'altra banda. La que ha de cordar les botes als fills, posar-los crema i portar-los a classe. La de fer-los fotos, ajudar-los a aixecar-se i sentir-los remugar perquè les botes els apreten, els pica el casc o tenen els guants xops. La que ha d'avisar cent trenta vegades que la neu no es menja. Però, sobretot, la que gaudeix al màxim del parell d'horetes que té per esquiar amb altres adults, amb tranquil·litat, i que alhora no veu el moment d'acompanyar i guiar el Gran en les seves primeres baixades. Tot això, amb vint o trenta anys de menys a les espatlles.

Tornada

el culpable

Nosaltres som gent d'autopista. És més: els nostres viatges tant d'anada com de tornada (fins ara) havien estat sempre com una contrarrellotge del Tour, centrats en el cronòmetre. Però no per la velocitat, sinó per l'hora d'arribada a la temuda meta volant de Lió, on es decideix el desenllaç de l'etapa. Si allà no hi ha tap, el viatge pot completar-se en unes tretze hores, comptant les dues aturades de deu minuts per anar al lavabo i la pausa més llargueta del dinar. Que no està gens malament. Ara, si a Lió hi ha embús, oblida't de poder arribar abans que es pongui el sol. Qui no ha passat per allà un dia negre del calendari de trànsit francès no sap el que és patir. Els maredetrès vam tenir la desgràcia d'experimentar-ho l'any passat, i vam tancar el trajecte amb un crono de disset hores, set-cents crits, vint esbroncades i cent vint-i-vuit "Quan arribarem?". Una marca difícil de superar.

Per això, quan vam tenir la brillant idea d'escurçar lleugerament el viatge, aprofitant que érem a Molló passant-hi uns dies, no ho vam dubtar: sortiríem a trenc d'alba pel coll d'Ares, i ens estalviaríem no només cent quilòmetres, sinó també haver de baixar un dia abans a Barcelona. Un pla genial.

Després de tres setmanes de no posar el despertador, no us negaré que haver-nos de llevar (i haver de llevar els nens) a les sis del matí va ser un xoc. Dels forts. Però miraculosament al tercer intent fins i tot el Gran va aconseguir espolsar-se la son de sobre. Mentre el Petit devorava el biberó com mai, vam tancar les últimes bosses i vam baixar de puntetes per esmorzar. Ens havien deixat preparada una taula ben proveïda, i vam fer-hi un bon paper. 

Poc abans de les set ja érem el cotxe i enfilàvem amunt cap al coll d'Ares, mentre començava a clarejar i l'aire semblava immòbil. Un paisatge preciós, vaja. I ningú a la carretera. A les set i deu ja baixàvem pel cantó francès, i a les set i vint vam sentir el temut soroll, semblant al d'un gerro d'aigua que vessa. El Petit acabava de treure tot el biberó. Els revolts havien fet el seu efecte i vam haver de parar a canviar-lo i netejar-ho tot. Era previsible, ens vam dir. Però com que teníem roba de recanvi i una pila de tovalloletes, en deu minuts ho vam tenir enllestit. Per bé que el Petit va haver de patir el suplici de ser canviat a la intempèrie. A deu graus. Fumejava, el pobre.

Trenta revolts després, el soroll es va repetir, tot i que amb menys intensitat. El Petit havia tornat a vomitar. Ja sense roba de recanvi, li vam treure jersei i sabates i vam continuar el viatge. I ja albiràvem les últimes ziga-zagues quan el Gran i la Mitjana, a l'uníson, van anunciar que estaven marejats. Ràpidament, els vam donar l'última bossa de plàstic que ens quedava, per compartir. El Gran ho va fer gairebé tot a dins. La Mitjana, en canvi, sembla que no va trobar el forat. Perquè va aconseguir fer-ho tot a fora.

El paredetrès i jo, ostensiblement embriagats per la ferum, amb prou feines vam poder aguantar-nos mentre posàvem a la Mitjana el pijama brut i intentàvem adecentar el cotxe una mica. I és que, ben mirat, només havíem fet trenta quilòmetres. I ja no ens quedaven tovalloletes. Els 1200 quilòmetres restants se'ns començaven a fer una muntanya. Mai millor dit.

Afortunadament, les vomitones no es van repetir. Tot i que encara vam tardar força a trobar l'autopista i poder posar el pilot automàtic. El que sí que tenim clar és que l'any que ve sortirem des de Barcelona. I esmorzarem un cop passada la frontera. Peti qui peti.

Les meves vacances russes

La foto no fa justícia: Limassol és molt més lleig

Només començar entono el mea culpa per la ignorància que he demostrat abans i durant la meva curta escapada a Xipre. Perquè d'aquests pobres illencs en sabia ben poc: que eren mediterranis, tenien l'illa partida pel mig i turcs i grecoxipriotes no eren gaire amics. Investigar-ne les causes no m'havia passat mai pel cap. Segurament, perquè no pensava posar-hi els peus. Abans em veia prenent el sol a Creta, Mykonos o fins i tot Malta. Però casualitats de la vida, el paredetrès tenia una conferència a Xipre i per primera vegada el vaig acompanyar. Pagant, això sí. I amb ganes de desconnectar, això també. Tres dies de vacances per a mi, sense nens!, mentre el paredetrès escoltava, presentava i feia contactes. Jo, de contactes, zero. Només amb el personal de l'hotel. I encara gràcies.

Com he dit, a banda de no saber un borrall d'història, geografia i cultura xipriota, tampoc havia interioritzat el que s'havia dit repetidament a les notícies durant el recent corralito: que els grans inversors de l'illa eren els russos, que hi tenien comptes milionaris i que s'havien fet l'illa pràcticament seva. Com els alemanys amb Mallorca, vaja. Però pitjor.

I ves per on que allà aixeques una pedra i en surten tres russos. O russes, més ben dit. Perquè es veu que en aquell país, i entre la classe adinerada, evidentment, es porta això de fer vacances a Xipre. Majoritàriament, dones i fills. En hotel de cinc estrelles, si pot ser. I amb personal, cartells i menús en rus. Menys ensaladilla, de tot. Normalment quan vas pel món a tot arreu t'hi trobes catalans, amb qui et saludes amb complicitat i convidaries a casa com si els coneguessis de tota la vida. A Xipre, això no passa. Les esveltes russes passegen amb cara de pomes agres, com si algú els hagués fet alguna cosa, però he arribat a la conclusió que no es tracta més que d'un tret ètnic. Que no hi poden fer més, vaja.

El que sí que fan al més pur estil Ana Obregón es fer-se fotos a la vora del mar exhibint pit i cuixa en biquini i fent tota mena de postures. La primera vegada que ho vam veure, al paredetrès i a mi se'ns va escapar el riure per sota el nas. Després vam adonar-nos que era un costum autòcton, comparable a la V que fan amb els dits els japonesos quan es fotografien davant la Sagrada Família. Nosaltres vam abstenir-nos de fer el numeret. I és que s'haguessin posat a riure. Si la tibantor del rostre els ho hagués permès, és clar.

Semblarà una contradicció, però feia temps que no em sentia tan fora de lloc i com peix a l'aigua a la vegada. Potser precisament el fet de sentir-me d'un altre planeta em va fer canviar el xip només posar-me les xancletes, i vaig poder dedicar-me al dolce far niente sense (gaires) remordiments. Perquè, no us penseu, no tenir res a fer durant tres dies pot arribar a ser complicat. Sobretot si no es té un bon llibre. Jo, per sort, el vaig ensopegar.

De tornada

home sweet home

Al Kindergarten de la Mitjana i el Petit hi ha una família romanesa amb dos nens calcats. No exagero, no. El gran té dos anys i mig; el petit, sis mesos. I són clavats. Si no fos perquè un ja camina i l'altre només va en braços, diríeu que són bessons. Idèntics, vaja. Dissabte, a la festa d'estiu del Kindergarten, vaig comentar-ho al pare de les criatures, i quan li vaig fer notar que a casa nostra, a dia d'avui, els nens s'assemblen com un ou a una castanya, em va avisar que el més normal és que s'assemblin, perquè tenen un origen comú. Paredetrès, tremola.

Que els nostres no s'assemblen no és només una qüestió òptica. Que també. El Gran és llarg i prim, de cabells negres, brillants i molt llisos, ulls foscos, pestanyes eternes i pell morena. Només diré que a aquestes alçades, i malgrat la foscor d'aquest hivern, és l'únic de la família que exhibeix un envejable bronzejat. La Mitjana ha sortit amb els cabells esbullats, arrissats com el paredetrès de petit, diuen, ulls marrons, pell clara i una panxolina encara prominent. El Petit, de moment, és del color del mató, té quatre pèls rossets i mal repartits, i uns ulls grossos encara per definir.

Divendres a la tarda vaig acabar les meves vacances de nens. Les meves colònies particulars. I vaig agafar el tren de tornada a casa. Amb ganes d'arribar a casa i tornar a la normalitat. I amb curiositat per veure com em rebrien tots tres. El que va passar l'endemà només serveix per corroborar que el Gran, la Mitjana i el Petit van cadascú per lliure. O sigui que ja podem anar dissenyant estratègies múltiples per afrontar amb garanties les respectives adolescències.

Quan vaig arribar a casa, la Mitjana jeia al llit endormiscada, mentre els dos mascles clapaven profundament. Em va fer una fortíssima abraçada i, amb els ulls mig tancats, va dir que m'havia trobat a faltar molt. I devia ser veritat, perquè l'endemà la vaig tenir enganxada com una paparra tot el dia. Em seguia a tot arreu sense excepció. Fins i tot a la festa del Kindergarten va plorar cada vegada que me'n vaig separar un segon, per anar a saludar algú, omplir el plat de magdalenes, pastissos i maduixes, o rescatar el Petit d'algun perill imminent. Les educadores, ja de per si molt donades a exagerar la importància de la presència materna i paterna a tothora, em van comentar que la Mitjana havia estat força sensible els últims dies. També van aprofitar per explicar-me que un dia que la Mitjana va arribar a classe amb els cabells deixats anar, en explicar-li que segurament el papa no hi havia pensat, diuen que la Mitjana va respondre: "El papa només pensa en la mama". Ho haurem de contrastar amb el paredetrès, això.

El Petit, per la seva banda, va estar-se 20 minuts sense voler venir als meus braços. Només una curta abraçada, va fer-me, abans de reclamar la presència del seu pare. Com si em volgués dir: "Ep, que tu vas marxar i ja no comptava que tornaries". Em mirava de reüll, reia i s'abraçava al pare. Si en comptes de quinze dies hagués estat fora un mes, ja ni em saluda. Afortunadament, al cap de poca estona la vergonya va desaparèixer. I des d'aleshores, com si res.

El Gran, rei dels mimos per excel·lència, va llevar-se el primer i em va tenir abraçada deu minuts. Com li agrada fer sempre que s'aixeca abans que els seus germans i té els pares per a ell tot sol. I de seguida, em va explicar el més important que havia passat aquelles setmanes: "Quan van venir els avis, l'avi va portar l'iPad". Ja està tot dit. On hi hagi una tauleta, que s'aparti la mare. Dos dies, un pastís cremat i cinc rentadores després, si no fos per aquesta calor, podríem afirmar que hem tornat a la normalitat.

Com peix a l'aigua

Herrrrrrrlich!

No posar cap rentadora durant sis dies és una d'aquelles coses que només em passen molt de tant en tant, quan fem vacances a casa els avis. Però aquest matí, quan he aixecat la tapa del cistell i he considerat que fer bugada encara podia esperar, he pres finalment consciència que aquesta quinzena de feina a Suïssa, si bé no es pot considerar com unes autèntiques vacances, sí que comporta un desgast marujil que tendeix a zero.

 

Ara, a l'equador de les meves colònies particulars, i malgrat un parell d'infortunis poc rellevants, sé valorar el fet d'esmorzar amb calma fullejant un llibre (el primer de tots, Saftfasten, un il·lustratiu compendi de teories i pràctiques sobre el dejuni, i que gairebé m'ha convençut). Arribo a la feina neta i dutxada però, sobretot, sense taques traïdores ni un xumet a la butxaca. Em prenen per una persona seriosa i responsable (ep, i ho sóc de veritat!) i faig un dinar equilibrat regat amb converses adultes sobre els temes més variats, però sobretot sobre com arreglar el món en general i Espanya en concret. Tela.

 

Fins i tot amb l'allotjament he tingut sort. I si no, que ho preguntin a dos dels meus companys de batalla, l'economista i el benjamí. Davant l'escassetat d'habitacions d'hotel per aquestes dates (potser els entesos ja sabeu que comença ArtBasel, segons diuen la fira d'art més important de...), mentre a mi em van assignar la casa d'una amiga de la cap del departament, que hi va veure la possibilitat de guanyar uns dinerons extres per pagar-se unes vacances, aquests dos nois van anar a parar en uns apartaments molt moderns i cèntrics, però que tenen una petita pega: un club de dones de bona vida que, en comptes d'això, precisament, no els deixa aclucar l'ull. El bum-bum de la música fins a altes hores de la matinada, sorolls qualificats d'"estranys" i encontres inesperat amb dones voluptuoses a l'ascensor han portat un d'ells a demanar asil nocturn a casa d'uns amics. L'altre, el benjamí, continua allà. Perquè no li queda més remei, s'entén.

Divendres ens van anunciar que avui no calia treballar. I a punt vaig estar de pujar al tren i plantar-me a casa gairebé per sorpresa, sense donar temps a reaccionar. Per sort, com s'ha demostrat, el paredetrès em va fer entrar en raó i em va recomanar que em quedés. A descansar. I jo, com que sóc obedient, li vaig fer cas. Santament. Perquè avui els astres s'han alineat de tal manera que ha fet un dia de ple estiu. Amb l'afegit que ens han convidat a passar el dia al "club". I malgrat haver deixat el banyador ja expressament a casa, per allò de no haver d'ensenyar les vergonyes no només a tothom, sinó encara pitjor a la gent amb qui has de treballar, quan arribats a lloc me n'han deixat un, no he sabut dir que no. I m'he banyat. Llarga estona. I no sé si algú ho notarà, però tinc la sensació d'haver-me espolsat l'hivern de sobre. Demà tornarà a ploure, però ja m'està bé. El meu dia d'autèntiques vacances ja no me'l traurà ningú.

Tancat per "vacances"

Demà, a aquesta hora, no hauré banyat el Petit. Tampoc no hauré preparat el sopar de tots tres. Ni tan sols hauré fet inhalar el nas de mocs mirant dibuixos, acompanyat fidelment dels seus dos germans, que no deixen passar cap oportunitat d'asseure's davant del televisor. A més, no hauré preparat el biberó, ni hauré llegit cap conte de bona nit. Tampoc no hauré hagut d'alçar la veu quinze vegades per insistir que vagin a rentar-se les dents i fer l'últim pipí. I tampoc no els hauré fet cap petó de bona nit, amb tots els rituals que això comporta. No.

Demà, a aquesta hora, quan tots tres dormin, seré a tres hores en tren d'aquí, en un altre país, a punt de començar una petita gran aventura. Hauré agafat la maleta amb roba per a tretze dies i hauré arribat a l'apartament que m'acollirà durant la meva estada. En una nova ciutat, amb el seu riu, la seva gent i un dialecte incomprensible. Una ciutat on l'alemany que he après em temo que de poc em servirà. Perquè per tothom és sabut que els suïssos no és que parlin amb un mitjó a la boca, no, sinó que se n'empassen tres parells.

Qualsevol mare que no s'ocupi al 200% del seu fill
pot ser titllada de Rabenmutter - de mala mare, vaja

Aquests dies seran una oportunitat per submergir-me de ple en la feina, sense haver de pensar (més del compte) en tot l'utillatge i la quadramenta d'horaris als quals estic acostumada. Perquè de tot això se n'encarregarà el paredetrès. Molt valent, ell. Amb l'ajuda de tota la xarxa de mans amigues que he anat teixint durant setmanes. Tot està previst. Tot, menys els imprevistos, perquè precisament fan de mal preveure.

Però aquests dies seran també difícils, perquè d'un dia per l'altre deixaré d'haver-me d'ocupar de què mengen, quina roba porten, a quina hora s'han d'anar a buscar i quines activitats tenen previstes. Per bé que el paredetrès ni comença de zero ni trobarà la casa buida. Al contrari, hi ha llet del Petit per parar un tren sense frens. He acumulat bolquers, tovalloletes i xumets que abastarien una llar d'infants sencera durant un mes. El congelador vessa d'entrepans que el Gran s'emportarà per esmorzar a l'escola. Mitja ciutat està avisada de la meva curta absència i s'ha declarat disposada a donar un cop de mà en cas de necessitat. I el Gran i la Mitjana estan assimilant que durant dotze nits ho hauran de demanar, consultar i preguntar tot al seu pare.

Seguint els passos de l'aviadecinc, que en temps immemorials ja feia estades de quinze dies a Basilea, penso tornar carregada de xocolatines. D'aquelles amb fotografies de les atraccions turístiques, els prats verds i les muntanyes nevades. I, si la feina ho permet, espero poder-me prendre el cafè amb llet del matí sense cap nen a la falda, descobrir l'encant de la ciutat sense empènyer un cotxet i tenir converses de persona adulta. Si és que encara me'n recordo.

Per tot això, i el que hi pugui haver de més, ja em perdonareu si no piulo gaire. O gens.

Tu a Boston i jo a Califòrnia

En aquest país, el mes de maig està farcit de festius. Més que qualsevol altre mes de l'any. Celebrem tot el que es pot celebrar per aquestes dates. I tenim l'opció de triar un dels molts ponts per fer una escapada. O quedar-nos a casa. Nosaltres, aquesta segona Pasqua, hem aprofitat per visitar la família. Originals, eh? Doncs sí, perquè per primera vegada uns hem anat amb avió i els altres amb tren. La més gran i el més petit de la casa han estat a Barcelona. Els altres tres, a París. No ho hem fet expressament. Ha anat així i prou, i això ha fet d'aquests tres dies de festa tota una primícia.

La planificació dels mesos de maig, juny i juliol a can maredetrès està sent més complicada que altres anys. Qualsevol diria que som ministre i executiva agressiva, perquè d'ara a l'agost ja no tenim lliure cap cap de setmana. A Frankfurt. Però la realitat és una altra: les agendes se'ns han omplert de viatges. Cosa mai vista, he de confessar. Però les coses van com van, i ara toca quadrar agendes, preveure qui s'ocuparà quan dels nens i tenir la nevera sempre ben proveïda.

Després d'una tirallonga de viatges amb un nen penjant de cada braç, carmanyoles, motxilles i passatemps variats, agafar l'avió amb el Petit ha estat bufar i fer ampolles. No sóc la primera que aprèn a valorar un viatge amb "només" una criatura, després d'haver-ne fet una vintena acompanyada de més menors que adults. Però per aprendre a gaudir d'aquest privilegi cal haver passat per la tortura d'intentar que tres criatures es comportin com tres adults, com a mínim des que anuncien boarding completed fins que s'apaguen els llums dels cinturons i tothom corre a engegar el mòbil. I és que no és el mateix poder dedicar les dues mans i tota l'atenció a un nen d'un any i mig que haver de fer ara punta als llapis, buscar l'aigua al fons de la motxilla, explicar un conte i recollir les destrosses de tots tres. Jo ho he agraït, i els meus companys de viatge, sense saber-ho, també.

Però el viatge tranquil també ha estat un tast del que ens espera, a mesura que els nens es vagin fent grans. Fins ara, ho feien gairebé tot amb mi. Aquest viatge a París ha estat el tret de sortida de les seves experiències sense la mare. I els ha anat més que bé. Només cal preguntar al Gran si s'ho ha passat bé:
- Vaig jugar dos cops a la Wii, també a la Nintendo i al Monopoly. I vam dinar a l'Hippopotamus, chicken nuggets amb Pommes i ketchup.
Es pot ser més feliç?
Tant se val que els plogués gairebé tot el cap de setmana. Entre els jocs amb els cosins i la visita a la torre Eiffel, ja en van tenir prou. I el viatge amb l'ICE i el TGV, molt esperat, va satisfer totes les expectatives.
Abans que ens n'adonem, se n'aniran de colònies a Irlanda. I potser ja no ens explicaran res.

De vacances

Després de l'esprint final d'aquests últims dies, des d'ahir a la tarda, la familia maredetrès està oficialment de vacances. A Casa. A punt per al tió i tot el que seguirà. En aquests moments, amb el paredetrès, el Gran i la Mitjana a la Fira de Santa Llúcia (a buscar caganer), el Petit dormint i l'avi i l'aviadecinc desapareguts, regna una falsa calma. Gaudim-ne. Que durarà poc.

 

L'experiència és un grau, i per això la transició FRA-Casa cada vegada va millor. Ahir, a més, vam tenir una rebuda molt especial. Com que cada vegada som més i portem més maletes, ara ja no n'hi ha prou que ens vinguin a recollir l'aviadecinc o l'aviadesis. Senzillament no hi cabem. Per això, ahir es va oferir a fer de taxista el germà d'aquesta maredetrès, altrament dit el Tito, amb les seves dues floretes, la Cosina gran, i la Cosina petita. Després de vuit anys, deu ser que el Tito tenia curiositat per saber com es desenvolupava el desembarcament dels seus tres nebots i pares corresponents. I com que va anar prou bé, potser repeteix. Un cop cada dos anys. O tres.

 

La Mitjana i la Cosina petita va ser veure's, agafar-se de la mà i començar a petar-se de riure. Deu ser cosa dels quatre anys, si no no m'ho explico. La de tonteries que van arribar a dir al cotxe. Tenim la sort que s'entenen molt bé, igual que el Gran i la Cosina gran, un pèl més assenyats pel fet de ser els primogènits, potser, que a més van poder viatjar amb la Furgo, amb el Tito i el paredetrès. I això sempre és una aventura. Perquè la Furgo del Tito és molt especial: s'hi pot dormir i cuinar.

 

I així de contents ens vam presentar a casa l'aviadecinc, disposats a arrasar amb l'ordre habitual en qüestió de minuts. Maletes, jaquetes, sabates, bosses. Tot escampat. Perquè fins que no s'ha pogut desar tot als armaris, passen unes hores. I mentrestant l'aviadecinc va sospirant i ens recorda que el dia del tió serem molta gent i haurà d'estar tot endreçat, perquè si no no ens podrem ni bellugar amunt i avall. I cada dos per tres diu que ha d'anar a comprar no sé què imprescindible i torna a sortir. Atabalada, està. I molt. Però aquesta és una de les gràcies de tenir els fills a fora. Que quan vénen, se t'instal·len a casa. I els tens a esmorzar, dinar i sopar. Amb algunes excepcions, que deuen ser benvingudes.

 

El tió, per la seva banda, reposa ben calent en un racó, aliè a tot el rebombori que l'envolta, i que només és una petita mostra del que li caurà a sobre demà. Espero que l'hagin alimentat prou, perquè d'ell s'espera que cagui per a catorze petits, catorze mitjans i sis grans. Tela. Cada any surten de sota les pedres nous membres d'aquesta família. I aquest cop, a més, ens visita el Parent d'Amèrica. Sort que l'aviadecinc i la seva germana, la Baba, han actuat amb previsió. Per no haver de córrer a última hora i no haver de repartir cops de colze per obrir-se pas a les botigues. Espavilades que són.

 

 

 

 

 

 

Maletes

Aquest bloc ha començat amb mal peu. Si més no pel que fa al timing. A qui se li acut llançar-se a l'aventura just abans de marxar de vacances? Com si fos tan fàcil trobar un moment per escriure quan un és fora de casa, sobretot si no disposa dels estris necessaris (nota: demanar-los als Reis, que són màgics i capaços de tot i més). Però semblava que si no el començava el dia d, s'acabava el món, com aquell qui diu. I és evident que no només no s'acaba, sinó que continua igual.

Ja torno a ser a casa i immersa en la rutina. Maletes desfetes, roba neta i pernil i fuets a la nevera. Com ha de ser. Perquè la tornada, en termes maletils, sempre és més fàcil. Només cal agafar el mateix que t'has endut, net o brut, més els clàssics de cada vegada: el carregament d'embotits, les croquetes de l'Aviadesís, medicaments (perquè sembla que els que coneixes de tota la vida fan més efecte) i torrons per regalar (que pesen un trumfo i mig), més els extres, del tipus pinyata per a l'aniversari de la Mitjana, un vestit de princesa, un jersei, unes sabatilles, un hule... En resum: a banda de la por al sobrepès (de la maleta, eh?), bufar i fer ampolles. I això que a falta de vint-i-quatre hores per al check-in no anàvem gaire bé. La llista de la compra per estrenar, i la roba dels nens, tota bruta. L'única opció era demanar al xofer (a.k.a. Aviadecinc) que m'acompanyés a fer la ruta de l'emigrant que torna al país d'acollida. Sense llagrimeta, però. Perquè anàvem justos de temps.

Del viatge de tornada no en diré gran cosa. O potser sí. Va ser necessari passar tota l'estona d'espera a la botiga del Barça (el Gran enganxat a la pantalla mirant resums de partits antics, la Mitjana dient vull això, vull allò, i el Petit amb cara de dir a mi ningú no em pregunta mai on vull anar). Després, berenar a base de galetes Príncipe (que, per cert, no tenen el mateix gust aquí que allà). En acabat, una estona de cua i, finalment, l'ansiat embarcament. Només dos apunts del vol: un moment de vergonya aliena quan el Gran va començar a fer "iujus" quan l'avió agafava embranzida (ho viu tot molt intensament, aquest), i quan just abans d'aterrar em vaig adonar que la Mitjana havia "decorat" la tauleta amb els seus retoladors. Però com que ja s'havia encès el senyal lluminós de cinturons cordats i els de LH de seguida es posen tontos, vaig fer veure que no me n'havia adonat i em vaig limitar a demanar-li que tanqués la tauleta i es netegés les mans liles amb un parell de tovalloletes. De les que el Petit es deleix per ficar-se a la boca i xuclar-ne el sabó. Una decisió poc cívica, ho sé. Però és que el Petit ja feia cops de cap i el Gran s'havia tornat a marejar. I encara ens quedava recollir la maleta i agafar el taxi, conduït per un senyor amb barba de set anys i turbant que em va clavar l'esbroncada del segle per no portar un maxi-cosi per al Petit. Com si fos el Calamardo i tingués quatre potes, jo. La propera vegada, facturo els nens per UPS i en menys de vint-i-quatre hores els tinc a casa.

De vacances

Les tres fieres i la seva maredetrès estan de vacances. No ens imagineu prenent el sol a Canàries (tot i que veient la primera nevada de l'any ens hauria anat la mar de bé), ni donant menjar a les cabres en una casa rural de la Selva Negra, ni fent fotos al Mickey en un parc temàtic. Ni tan sols ens hem quedat a casa. Com no podia ser d'altra manera, aquestes vacances hem tornat a Casa. Com sempre, vaja. Perquè a can maredetrès les vacances gairebé sempre ens porten al mateix lloc. Igual que sempre acabem demanant pizza de pernil o gelat de xocolata (i mango).

Afortunadament, al Gran i la Mitjana els agrada anar amb avió, i encara no s'han adonat que la seva maredetrès és una figaflor i s'espanta per qualsevol turbulència. I si deixem de banda que les revistes queden arrugades i/o mutilades, el terra ple d'engrunes i la paciència dels ocupants de la fila del davant frega el límit (que difícil és tenir els peus quiets!), es porten força bé. És clar que també anem carregats de berenars, aigües, colors, quaderns d'activitats i mèmoris. Un casalet a la motxilla, vaja. Aquesta vegada, però, ens hem llançat al més pur estil Felix Baumgartner, hem pagat 25 eurus més i ens hem endut el Petit. Podríem dir que hem afegit al viatge un plus de perillositat. Perquè, a més, el paredetrès s'ha quedat a casa. Perquè algú ha de treballar.

Miraculosament, no hi ha hagut ferits. Només petites destrosses materials i un conat de vomitona, una visita urgent al lavabo amb el Petit deixat en mans de l'hostesso i una tancada d'ulls post-aterratge força inoportuna. Un balanç prou positiu. Si a més, en comptes d'amanida de cogombre, ens haguessin donat entrepans de fuet, el viatge hauria estat rodó. Però això ja és demanar massa.