divendres, 30 de novembre del 2012

Advent, Advent

S'han tornat bojos, aquests romans?
No, no em refereixo als de l'Astèrix, sinó als que ocupen des de fa un parell de dies el Römerberg al casc antic de la ciutat, ara que s'ha inaugurat el mercat de Nadal. Amb les mateixes paradetes de sempre, l'imponent O-Tannenbaum que diu la Mitjana i que no és més que un arbre de Nadal (que, d'altra banda, deu costar un ull de la cara de transportar, amb els seus 30 m d'alçada), les llumetes, el carrussel i, sobretot, les olors: de garrapinyades, de canyella (sense ella, aquí el Nadal o, millor dit, l'Advent, no són res) i, de forma omnipresent, de Glühwein, aquesta mena de sangria calenta que si no es pren a temperatures ambient inferiors als 0 graus et senta com un cop de puny. Al mig de la cara, per ser exactes.

Nosaltres, a Casa, celebrem el Nadal (o els Nadals, que diuen ara alguns). Aquí, deixeu-vos estar, celebren l'Advent. Que no us enganyin. Deixant de banda del vessant místic i religiós de les celebracions, els alemanys han descobert l'excusa perfecta per afartar-se de xocolata, galetes i alcohol, i s'hi han rendit de manera incondicional. I els de les paradetes, com també els supermercats, fan l'agost. En ple mes de novembre (i desembre).

Però el mercat de Nadal no és únic i indivisible, sinó que més aviat té una actitud chaquetera, perquè segons l'hora del dia sembla que s'empolaini per complaure a un tipus de públic concret. A primera hora, hi van els qui saben què hi busquen (boles i ornaments per guarnir l'arbre, Lebkuchen o dolços). Són quatre gats i troben un mercat a mig gas. Al migdia, s'omple d'executius i banquers que hi van a dinar, perquè els queda a prop de la feina, i a més tenen l'estranya afició de menjar a l'aire lliure i drets (això els deu fer més forts, si no no m'ho explico). A la tarda, quan encara és clar, hi van pares i criatures, per pujar al carrussel i les altres atraccions de fira, i menjar creps o gofres, o salsitxes i patates fregides. Amb molta maionesa. I al vespre, a partir de les sis, tornen a aparèixer els executius i banquers, als quals s'afegeixen molts altres adults, que hi queden amb amics per prendre alguna cosa. Un cop més, a peu dret i a la intempèrie. Els caps de setmana, no hi cap ni una agulla. Pares amb cotxets, absteniu-vos. A banda de quedar immobilitzats, haureu de lluitar amb la incomprensió i les males cares de la gent.

Escrivint això, ves per on, m'han vingut ganes d'anar-hi. El Gran i la Mitjana ja fa dies que pregunten quan podran pujar al carrussel. I, aprofitant que ve la Cosina del paredetrès, segur que hi farem una visita. Abans, però, he de comprar l'Adventskranz, que aquest diumenge és el primer d'Advent i toca encendre la primera de quatre espelmes. I obrir les primeres finestretes del calendari, que ha mutat del d'imatges i xocolatines que coneixíem de petits, als de Playmobil, Filly o Lego StarWars. Una altra victòria del consumisme.

dimarts, 27 de novembre del 2012

Aniversaris i efectes col·laterals

L'Aviadecinc encara recorda horroritzada algunes de les festes d'aniversari que va fer a Casa per nosaltres, especialment l'última, diu ella. Es veu que els sofàs de Casa no ho van resistir i mai més no van tornar a ser els mateixos, els pobres. És el que té fer verticals amb els peus contra la paret i les finestres, suposo. Jo, la veritat, és que de festes només recordo precisament aquesta, però vista a través d'un altre filtre, el de l'esveramenta infantil. Misteriosament, després d'aquest aparent fiasco no hi va haver reposició, però tampoc no ho recordo com un drama. Potser ja m'havia passat l'edat. O em van saber convèncer que no podia ser.

La setmana passada vaig recordar-me molt de l'Aviadecinc i la festa dels sofàs. Perquè a can maredetrès vam estar d'aniversari. Del paredetrès, que afortunadament no va convidar els seus amics a fer verticals (amb un sol sofà, hauria estat difícil encabir-los a tots), i de la Mitjana, que per fi ha fet quatre anys, després de tres-cents seixanta-cinc dies d'espera i de preguntar quan arribaria el dia. I com que, malgrat la benèvola climatologia que estem tenint aquest any, un aniversari a mitjan novembre fa de mal celebrar al jardí, vam decidir fer la festa a casa. Amb lo bé que hauríem estat en un Halligalli qualsevol.

Fins ara, només teníem experiència en festes masculines. El Gran ja ha celebrat els tres, els quatre, els cinc i els sis anys amb festes a casa, però amb la complicitat de les temperatures estiuenques i, per tant, al jardí. L'última va ser força moguda, i és que controlar dotze nens (mascles) és més que difícil. Afortunadament, ningú no va prendre mal i s'ho van passar pipa, segurament perquè vam tenir la sort de comptar amb l'ajuda desinteressada d'uns quants amics (adults), que es van ocupar del Petit i van ajudar a la gimcana.

Però tornem al que volia explicar. Vam organitzar la festa de la Mitjana amb el convenciment que ens en penediríem, però que l'hi devíem. Sis nenes i un nen. Més un germà, perquè el nostre Gran s'entretingués i no empipés les nenes, bàsicament. Fins i tot tenia a punt la declaració de zona catastròfica per si anaven mal dades. I el betadine, l'aigua oxigenada (portada de Casa en l'últim viatge) i les tirites, de flors i dinosaures. Perquè val més estar preparat.

Passades les tres hores de festa, però, vam entendre per què tanta gent diu que les nenes són més fàcils. A aquesta edat, si més no. El paredetrès, erigit en animador oficial, les va tenir controlades en tot moment. Seieu aquí, deia, i en menys de deu segons les tenia totes assegudes en rotllana i, el més impressionant, en silenci i escoltant. Així dóna gust organitzar una Schatzsuche, berenar, emprovar-se totes les disfresses, jugar a bitlles, ballar i estirar els cordills de la pinyata. Fins i tot, mitja hora de plastilina es pot convertir en moment chill-out per als grans. En dues paraules: im-pressionant.

Només vam haver de lamentar una víctima: el braç de la figureta de nuvis del nostre casament. Això de fer rodar la bola en comptes de llançar-la amunt encara no ho tenen controlat. Però no es pot demanar més. L'any que ve, a la festa del Gran, només hi convidarem nenes. I punt. O sigui que val més que comencem a preparar el terreny. Des d'avui mateix.

divendres, 23 de novembre del 2012

Solfeig? Nein, danke!

Els anys de solfeig no s'obliden. En molts sentits, són una tortura xina. Si més no, així els vaig viure jo, com a mínim en època d'exàmens. Que si el rítmic, que si l'entonat, que si la teoria, que si el dictat. Moltes hores invertides en aprendre a llegir en claus que mai més no he vist. Perquè, pregunto, algú de vosaltres ha entrat mai en contacte amb una clau de do en tercera, en el món real? Músics professionals absteniu-vos, sisplau.

El solfeig, però, era condició sine qua non per poder estudiar un instrument. Així que cada any, pel mes de juny, em tocava examinar-me de lliure al Conservatori. Amb la gràcia afegida que la meva V no està gaire ben situada al rànquing alfabètic. Hores i hores d'espera, de lectura de DNI d'altri, de nervis, per al final ser cridada a l'escorxador, o patíbul, o sala d'exàmens, com n'hi vulgueu dir. I allà servidora, blanca com la cera i tremolosa com el violí en mans de la meva estimada àvia, feia el que podia. I me'n sortia prou bé. No negaré que el solfeig em va obrir les portes d'un món fantàstic, el de la música, que després vaig aprendre a disfrutar de veritat gràcies a la coral. Però tampoc no negaré que va ser el responsable dels meus primers mals de panxa examenils (d'una llarga corrua, tot sigui dit).

El Gran, després de dos anys de Musikalische Früherziehung, estava preparat per començar en sèrio. Bé, doncs endavant amb el solfeig, vaig pensar. Però anava equivocada. Del tot. I és que resulta que aquí no es fa solfeig. Cero patatero. I com pot ser, si precisament els alemanys són dels millors en educació musical, a Europa? Ciència infusa? Autoaprenentatge? No. Tampoc. Aquí el que nosaltres entenem per solfeig està integrat a la classe d'instrument. És a dir, que comencen (en el cas del Gran, el violí) sense saber ni papa de res. I tan amples, tu.

Ben mirat, seria ben difícil fer aquí solfeig entonat, dient A, B, C en comptes de do, re, mi... però això és un altre tema. Com en tantes altres coses, donaré un vot de confiança al sistema i esperaré. No per veure si el Gran acaba sent concertista, que ho dubto, més que res perquè ara com ara vol ser futbolista... Esperaré per veure si ell, i els dos que van darrere seu, arriben a saber llegir en clau de sol i de fa. La de do, els la perdono.

dilluns, 19 de novembre del 2012

Votar o no votar

Falten pocs dies per a les eleccions del segle. De fet, aquí en falten menys que allà, perquè els inscrits al CERA hem de votar als consolats respectius entre el 21 i el 23 de novembre. Jo tinc sort, perquè em queda a prop de casa i hi puc anar a peu, però més d'un haurà de fer quilòmetres per poder exercir el seu dret de vot, això sí, sempre que no hagi estat desqualificat en la carrera d'obstacles que suposa aquest bonic concepte del voto rogado.

Fins ara, en totes les convocatòries, rebíem directament a casa la documentació per votar. Després, decidíem lliurement si llençàvem la paperassa a la paperera o exercíem el nostre dret democràtic. Ja em perdonareu, però jo fins ara m'havia acollit sempre a la primera opció, per mandra, deixadesa o impuntualitat. L'única vegada que ho vaig intentar vaig anar un dia tard a Correus a buscar els papers, i ja els havien retornat. De tota manera, d'interès pels resultats, coalicions i discursos n'hem tingut sempre. Que consti.

Aquesta vegada, però, és diferent. I sembla que tots els expatriats ho veiem de la mateixa manera, perquè n'estan sortint de sota les pedres. Per això molts hem rogat. I alguns sembla que ho hem aconseguit: el paredetrès va rebre la seva documentació dimecres passat; la meva s'ha fet esperar fins aquest dissabte. Però ha arribat. Després de fer-hi un cop d'ull, però, m'he acabat de convèncer que això de votar no és xauxa i que requereix la màxima concentració. Per no fer-ho malament i enviar un bunyol de vot nul cap allà.

Dins el sobre marró marcat "exprès" (deu ser una broma), hi ha les paperetes, el sobre per a les paperetes, el sobre on posar-hi el sobre de les paperetes i votar al consolat i el sobre on posar-hi el sobre de les paperetes i votar per correu, més dos certificats de l'oficina del cens, un dels quals s'ha de lliurar en mà al consolat i l'altre s'ha de ficar en un sobre... però en quin? Jo em guiaré per les mides. El sobre de les paperetes és el més petit, o sigui que està clar que ha d'anar dins d'un altre. I el certificat és tan gran que segur que no va al sobre de les paperetes. O potser sí. Ves que no em torni a agafar la mandra i decideixi no votar. Per por a fer-ho malament, i a les cues que em temo que hi haurà, perquè amb aquesta nova fornada d'immigrants, aquí al consolat no donen l'abast. Ah, i no oblidem de ficar al sobre x una còpia del DNI, perquè es veu que la que vam enviar amb la sol·licitud de voto rogado no serveix.

De tota manera, com que demà ja em toca anar al consolat a renovar el passaport de la Mitjana, que té la gràcia de caducar cada dos anys, indagaré una mica a veure si s'espera gran assistència de votants. I si hi haurà els típics interventors, o hi ha el risc que tots els sobrets acabin a la trituradora de documents. I tots contents.

divendres, 16 de novembre del 2012

Desmuntant mites

Fa uns quants dies que l'únic sol que veig és el que dibuixen el Gran i la Mitjana amb els seus colors. No és que tinguem al damunt un simpàtic front de fred polar d'Escandinàvia, ni que plogui, ni tan sols que faci núvol. Senzillament, la boira ha arribat i s'ha instal·lat a la conca del nostre estimat riu. Cada any, per aquestes dates, arriba la boira, i amb ella, la foscor. Per quedar-se, sense preguntar si ens va bé o si teníem altres plans.

Tothom pensa que el pitjor de l'hivern en aquestes latituds és el fred, però clarament la falta de llum el supera. Perquè a ningú no li agrada llevar-se quan és negra nit, ni passar tot el dia amb el llum encès, ni arribar a les quatre a casa i tenir la sensació que ja és hora de banyar, sopar i dormir. Però entre el canvi d'hora i la boira, ho fan possible. Fa uns anys, vam estar un mes sencer sota la boira, i per primera vegada vaig entendre perquè els estrangers busquen desesperadament el sol quan van a Casa nostra, o perquè molts aprofiten les vacances de febrer no per anar a esquiar, sinó per agafar un vol xàrter a les Canàries, Xarm al xeic o la riviera turca. Per evitar la depre, o per posar-hi remei, segons el cas. (Nosaltres vam provar-ho una vegada, vam volar a Lanzarote a començaments de març i mentre aquí encara nevava, allà el temps era força acceptable, però lluny de ser idíl·lic. Sembla ser que vam ensopegar la pitjor setmana de març en molts anys... el sol, però, sí que el vam veure!)

La gran diferència entre el temps d'aquí i el d'allà és que aquí les temperatures diürnes no pugen gaire. O gens. Sobretot en dies com avui, pots estar segur que el que marca el termòmetre a les 6.50 ho continuarà marcant a les 13.25 i a les 19.14. Pràctic ho és: a temperatura constant, abrigamenta constant. Armat amb guants, bufanda, guants i, en casos extrems, leotardos, no cal patir per fer la suada del segle a migdia. Ni per morir congelat tot esperant l'u-bahn.

Quan arribin els freds de veritat (amb el permís del canvi climàtic) haurem d'encendre la calefacció. Perquè, us ho cregueu o no, encara no la tenim posada, i això que ara mateix hi ha 5,8 graus. D'això se'n diu eficiència energètica. I estalvi, vaja. Ara bé, esperem que algun dia nevi prou per fer un ninot de neu, fer la foto i ensenyar-la a tothom. Perquè així continuïn pensant que aquí hi fa un fred que pela. I perquè com a mínim puguem amortitzar el capital invertit en roba tèrmica, botes d'hivern, guants, bufandes, gorros i similars. Que no és poc.

dimarts, 13 de novembre del 2012

Cada setmana un món nou

Dimarts és el dia ideal per parlar del fenomen Tchibo. Perquè és el dia del canvi temàtic: el boca-orella ja ha escampat per la ciutat que aquesta setmana toca parament de la llar adventil. I com que qui no corre, vola, hores d'ara les botigues deuen ser plenes de gent remenant. I comprant, perquè la gràcia de Tchibo també són els preus. Tot això, amb una olor de cafè d'aquelles que te'n faria prendre cinc tasses. Si no fos perquè una ja no tolera la cafeïna més enllà de les nou del matí.

Per als qui no sapigueu encara de què us parlo, us diré només que Tchibo és una cadena de botigues-cafè que combinen a la perfecció la venda de cafè en gra i mòlt amb la de productes agrupats temàticament, amb la gràcia afegida que cada setmana canvien l'assortiment i ofereixen de tot i més a preus populars.

Els Kindergarten són un dels showrooms de Tchibo. I això ho saben. Un parell o tres de cops l'any, l'empresa posa a la venda roba i complements infantils. Un èxit de venda amb conseqüències uniformadores. En l'última tongada, el tema van ser els mussols. Resultat: a cada grup del Kindergarten hi ha com a mínim 4 o 5 nens i nenes amb el mateix impermeable, les mateixes botes d'aigua i els mateixos pantalons de pluja (els famosos Matschhose). Vist així, potser seria més pràctic que el mateix Kindergarten n'encarregués un per a cada nen.

Però no us penseu que Tchibo només ven roba i parament de la llar. I ara. El catàleg inclou roba d'esport, mobles, aparells electrònics, mòbils (fins i tot tenen companyia pròpia!), viatges i, evidentment, cafès de tota mena. Què més es pot demanar? Poder-ho comprar per internet i que t'ho enviïn a casa? Fet. Que hi hagi un estand de Tchibo en alguns supermercats? Fet, també. Tchibo és omnipresent i fa temps que penso que als seus responsables de màrqueting se'ls hauria de reconèixer el mèrit, perquè la seva estratègia funciona: gran varietat, preus baixos, qualitat correcta i disseny actual. Chapeau.

dilluns, 12 de novembre del 2012

Primera estació: Sant Martí de Fanalets


Som a punt d'entrar a la voràgine prenadalenca. No pas perquè els grans magatzems ja hagin tret tot el mostrari de decoracions hagudes i per haver (d'elegants a horteres, per a tots els gustos), no. Simplement perquè amb la festa d'avui al Kindergarten donem el tret de sortida a la competició de "a veure qui és capaç de celebrar més coses des d'ara fins al dia de Reis". És el que té viure a fora i voler conservar les tradicions de la terra, a més de vetllar per la integració dels tres dimoniets de la casa i intentar que també coneguin els costums d'aquí.

L'onze de novembre és sant Martí. Diu la llegenda que el tal Martí, soldat romà convertit al cristianisme, passejava a cavall quan va trobar-se un pobre mort de fred, va agafar la seva espasa i va tallar la seva capa pel mig. Després, va donar-ne la meitat al pobre i va marxar. A la nit, va somiar que Jesús portava posada la mitja capa que havia donat al pobre. Fins aquí molt bé. Ara, la relació que té això amb la processó de pàrvuls amb un fanalet a la mà, no l'he acabat de trobar. Però endavant.

Els nens fa dies que tenen fet el fanalet. La gràcia és que sigui selbstgebastelt, és a dir, que no sigui comprat. Al Kindergarten de la Mitjana i el Petit ho fan així, amb l'única particularitat que, si bé la Mitjana l'ha fet realment ella, al grup del Petit organitzen una sessió de manualitats per a pares, que han de demostrar les seves habilitats i mirar de no fer el ridícul. Perquè les comparacions són odioses, això ho sabem tots. I no tots tenim la mateixa traça.

Aquesta tarda a quarts de sis ens trobarem tots, pares, mares, germans grans, educadors i espontanis, per fer la processó. Necessitem anar armats amb el fanalet, un carregament de piles AA (noves!), un bastó de recanvi per si de cas i roba d'abric. Els nens ens cantaran les cançons típiques, farem un tomb pel barri (tallant el trànsit quan calgui, oju), tornarem al Kindergarten i allà ens acostarem a la foguera que el Director haurà preparat. Esperem que no plogui com altres anys i puguem prendren's el Glühwein i compartir els brioixos de panses de St. Martí (a la imatge del que va fer el sant) sense haver-nos de refugiar al cobert dels cotxets. Si pogués, portaria ous a les clarisses.

Després, només ens quedaran el Nikolaus, l'Advents Café (escola i Kindergarten), el calendari d'advent, el tió, la Nochebuena, la Missa del Gall, Nadal, St. Esteve, l'aniversari del Petit, Cap d'Any, Any Nou i Reis. Si no és que tenim la visita sorpresa del Pare Noel, que a aquestes alçades jo ja no descarto res. I després, a fer bossa per a l'any que ve.

divendres, 9 de novembre del 2012

El truc de l'almendruc

Ahir ens arribava un email dels representants de pares del Kindergarten que per força ha d'haver remogut per igual la consciència de culpables i innocents. S'ha perdut el fair play. I això que no hi juga el Pepe.

És sabut que l'arribada dels primers freds (malauradament, aquí això pot voler dir a finals d'agost) va acompanyada dels primers refredats. Els pobres Kindergartenkinder, que encara no tenen edat per portar un paquet de clínex (aquí: Tempo) a la butxaca, es passegen amunt i avall amb les candeles penjant, esperant que algú finalment els netegi els mocs. Les educadores (i els educadors, que aquí també abunden) fan el que poden, però clarament no donen l'abast i no estan al cas de cada esternut. Perquè prou feina tenen.

El problema arriba si apareixen la febre, els vòmits i les cagarrines. Què hauríem de fer, els pares? La resposta és clara i figura al contracte: la criatura s'ha de quedar a casa. La logística familiar de la majoria, però, no tolera gaire bé aquests imprevistos. Sembla ser que en els últims mesos han abundat els casos de salt a la torera, és a dir, de nens malalts (xutats de paracetamol o similars) que van amb tota normalitat al Kindergarten. I que encomanen a la resta, evidentment. No només de criatures, sinó també d'educadors. Tot un panorama i un greu problema de baixes, que només acaben perjudicant la qualitat de la Betreuung.

S'ha arribat a un punt, es veu, que la cosa és tan greu que temen que comenci a aplicar-se allò de l'ull per ull, dent per dent. És a dir: avui portes tu el nen malalt, però la propera vegada que tinguem un virus de panxa a casa, d'aquells que et deixen tancat al lavabo hores i hores, el porto jo i sabràs el que és bo. Una espiral perillosa.

Qui estigui lliure de culpa, que tiri la primera pedra. Cert, hi ha casos flagrants que són de jutjat de guàrdia. D'altres, però, són més subtils. Tots hem tingut temptacions de fer-ho alguna vegada, però vist des de fora, és evident que hem de fer un esforç. Si més no, per les criatures. Que si es prenen el paracetamol a les 8 del matí, a les 4 de la tarda han d'estar fets una pelleringa. Com a mínim.

dimecres, 7 de novembre del 2012

Speed dating

Les reunions pares-mestres són tot un clàssic i un tràngol del tot necessari. Fins ara, però, la nostra experiència es redueix a agradables converses a les golfes del Kindergarten amb una tassa de cafè de filtre ben calent i les educadores responsables del Gran o la Mitjana cantant-nos les excel·lències de les criatures. No pas perquè siguin millors que les altres, no. Simplement perquè l'enfocament pedagògic fa que sempre busquin el costat bo de cada nen. I això fa que surtis pensant que potser sí que estàs fent bé les coses, malgrat que tens la sensació de passar-te el dia cridant, renyant i recollint grans d'arròs i pèsols de terra.

El Gran ja va a l'Escola. Fa primer. Per al mes de novembre hi ha programades les reunions de pares i mestres. Per organitzar-ho, FrauB (la senyoreta) va enviar un correu electrònic circular a tots els pares per assignar les hores. Molt a l'alemanya. Fins aquí, res d'especial. Ara bé, quan vaig veure el planning vaig pensar que no anàvem bé. I si no, mireu:

Do. 8.11. 14.00 14.15 14.30 14.45 15.00 15.15
Fr. 9.11. 13.00 13.15 13.30 13.45 14.00 14.15 14.30
Mo 12.11. 13.00 13.15
Di 13.11. 13.00 13.15 15.15 15.30 15.45
Mi 14.11. 13.00 13.15 15.15 15.30 15.45
Do 15.11. 13.00 13.15 13.30 14.00 14.15

En veure això em vaig haver d'imaginar la nostra benvolguda FrauB asseguda en una tauleta, amb un paper i un bloc, ben empolainada, xerrant amb uns pares i esperant que sonés la campana de canvi de parella com en un speed dating qualsevol.

El que li espera a la pobra FrauB, especialment aquest divendres, és una marató d'entrevistes, un empatx de pares, nens, problemes i explicacions. Digueu-me escèptica però em costa de creure que en 15 minuts tinguem temps de parlar a fons de com li va al Gran, de si progressa adequadament, de si l'ha de renyar gaire, de quins són els seus interessos i de qui són els seus amics. Però potser m'equivoco. Potser apliquen un mètode creat per un xinès que s'ha demostrat que permet concentrar preguntes i respostes en una càpsula, que et prens allà amb la FrauB amb un cafetó ben calent i que fa efecte al llarg del dia, resolent tots els teus dubtes i formant-te una imatge clara del comportament i el rendiment del teu fill a l'escola.

Més aviat em temo, però, que a FrauB l'hauran d'agafar amb pinces i portar-la a la sala de reanimació, perquè a banda de l'esgotament físic i mental li pot passar que entre tots els pares i mares que desfilaran pel seu davant aquests dies no trobi la seva parella ideal.

dilluns, 5 de novembre del 2012

Maletes

Aquest bloc ha començat amb mal peu. Si més no pel que fa al timing. A qui se li acut llançar-se a l'aventura just abans de marxar de vacances? Com si fos tan fàcil trobar un moment per escriure quan un és fora de casa, sobretot si no disposa dels estris necessaris (nota: demanar-los als Reis, que són màgics i capaços de tot i més). Però semblava que si no el començava el dia d, s'acabava el món, com aquell qui diu. I és evident que no només no s'acaba, sinó que continua igual.

Ja torno a ser a casa i immersa en la rutina. Maletes desfetes, roba neta i pernil i fuets a la nevera. Com ha de ser. Perquè la tornada, en termes maletils, sempre és més fàcil. Només cal agafar el mateix que t'has endut, net o brut, més els clàssics de cada vegada: el carregament d'embotits, les croquetes de l'Aviadesís, medicaments (perquè sembla que els que coneixes de tota la vida fan més efecte) i torrons per regalar (que pesen un trumfo i mig), més els extres, del tipus pinyata per a l'aniversari de la Mitjana, un vestit de princesa, un jersei, unes sabatilles, un hule... En resum: a banda de la por al sobrepès (de la maleta, eh?), bufar i fer ampolles. I això que a falta de vint-i-quatre hores per al check-in no anàvem gaire bé. La llista de la compra per estrenar, i la roba dels nens, tota bruta. L'única opció era demanar al xofer (a.k.a. Aviadecinc) que m'acompanyés a fer la ruta de l'emigrant que torna al país d'acollida. Sense llagrimeta, però. Perquè anàvem justos de temps.

Del viatge de tornada no en diré gran cosa. O potser sí. Va ser necessari passar tota l'estona d'espera a la botiga del Barça (el Gran enganxat a la pantalla mirant resums de partits antics, la Mitjana dient vull això, vull allò, i el Petit amb cara de dir a mi ningú no em pregunta mai on vull anar). Després, berenar a base de galetes Príncipe (que, per cert, no tenen el mateix gust aquí que allà). En acabat, una estona de cua i, finalment, l'ansiat embarcament. Només dos apunts del vol: un moment de vergonya aliena quan el Gran va començar a fer "iujus" quan l'avió agafava embranzida (ho viu tot molt intensament, aquest), i quan just abans d'aterrar em vaig adonar que la Mitjana havia "decorat" la tauleta amb els seus retoladors. Però com que ja s'havia encès el senyal lluminós de cinturons cordats i els de LH de seguida es posen tontos, vaig fer veure que no me n'havia adonat i em vaig limitar a demanar-li que tanqués la tauleta i es netegés les mans liles amb un parell de tovalloletes. De les que el Petit es deleix per ficar-se a la boca i xuclar-ne el sabó. Una decisió poc cívica, ho sé. Però és que el Petit ja feia cops de cap i el Gran s'havia tornat a marejar. I encara ens quedava recollir la maleta i agafar el taxi, conduït per un senyor amb barba de set anys i turbant que em va clavar l'esbroncada del segle per no portar un maxi-cosi per al Petit. Com si fos el Calamardo i tingués quatre potes, jo. La propera vegada, facturo els nens per UPS i en menys de vint-i-quatre hores els tinc a casa.