Atenció, Schulanfang!

quantes n'hi poso?

Mentre vosaltres encara teniu piles de llibres per forrar, heu de comprar la cartera o teniu pendent marcar la roba i les bates, aquí nosaltres ja hem començat. Molt aplicats, nosaltres. El Gran, content de retrobar els amics. La Mitjana, amb l'emoció pròpia dels qui comencen la primària, fet que aquí se celebra, perquè us en feu una idea, gairebé com una comunió. Sense església, però mudats, amb avis i tiets, i una cerimònia solemne, Schultüte plena de llaminadures i material escolar i, fins i tot en alguns casos, una bona picossada per omplir la guardiola.

Si una cosa he pogut constatar en els tres començaments de curs que he viscut és que la compra de material escolar és molt més complexa del que recordava de les meves èpoques d'alumna. Perquè aquí són molt específics i separar-se del patró pot suposar alguna esbroncada. Carteres, estoigs, bosses de gimnàstica... per bé que de marques n'hi ha unes quantes (i cares, no us penseu!), els models d'unes i altres s'assemblen molt. I per mantenir, suposo, aquesta harmonia de formes i colors, les llibretes també s'han d'ajustar a unes mides, interlineats i colors de folre específics.

Si bé comprar els llibres és ara una tasca senzilla (n'hi ha prou de demanar-los per internet i de seguida els tens a casa, amb l'ISBN correcte), les llibretes són un món a part. Papereries i llibreters planten paradetes als centres comercials i hi amunteguen piles i piles de Hefte. A4, A5, amb marge, sense marge, quadriculades, amb ratlles, amb fons de color... vaja, el malson de qualsevol pare o mare que té pressa i arrossega de la mà cotxet o criatura petita. Les indicacions dels mestres no acostumen a coincidir amb les ofertes dels llibreters, de manera que cal fer servir el magí i preguntar, preguntar i preguntar.

Que el Gran fa tercer i demanen "Lineatur 3. Klasse"? Doncs deuen ser les llibretes amb un número 3 al marge inferior dret... o potser no, perquè a banda del 3 hi ha altres números: 27, 37... quin embolic.

- Perdoni, em podria indicar quines són les llibretes de tercer? "Lineatur 3. Klasse".

- Mmm... a veure... (1 minut) són aquestes.

- Segur?

- Sí, són les que feia servir jo a tercer.

- (!!) D'acord gràcies. Posi-me'n cinc. (Aquest noi d'uns 18 anys deu ser un prodigi, si recorda quines llibretes feia servir a cada curs. Quina sort he tingut de trobar-lo.)

De moment no hi ha hagut queixes per part del professor. Ahir, però, el Gran va anunciar-me que per a la classe de castellà necessita "una llibreta com les que em vas comprar per a Deutsch però que tingui el número 27 al marge". Per fi!, vaig pensar. Ara bé: té nassos que l'única que m'especifiqui els números sigui la professora gaditana.

I si us sembla que exagero, feu un cop d'ull al bingo de les llibretes que ha creat aquesta mare alemanya. Real com la vida mateixa.

Corre, corre, que ve la primavera

wir grillen

Com qualsevol avió que creua l'atlàntic, el paredetrès i jo som a punt d'arribar al nostre particular point of no return. La germanització avança implacable i aviat només ens delataran el passaport, el to de veu i les provisions de fuets, pernil i oli. Com, si no, s'explica aquesta mimetització amb els autòctons que ens ha portat a preparar la terrassa per a la temporada de primavera i estiu justament el dia que es declarava inaugurada la Grill-Saison? Què ha fet que, després d'un hivern inexistent, hàgim triat l'oasi climàtic d'aquests dies per posar fil a l'agulla i atacar els projectes pendents? Serà la fotosíntesi, serà la vitamina D... Sigui com sigui, hem declarat inaugurat el temps de la calor, per bé que tot faci pensar que aquest sol radiant no hagi vingut per quedar-se. Encara.

En el que el Gran ha qualificat de "dia més avorrit de la meva vida", superant fins i tot el trajecte FRA-BCN-FRA amb cotxe que s'empassen ell i els seus germans cada estiu, la família maredetrès ha visitat centres de bricolatge, gardens i ikeas amb l'objectiu d'adecentar la terrassa i tenir aquell trosset de verd que tan s'agraeix al centre d'una ciutat. Amb il·lusió, però també amb un cert grau d'escepticisme, perquè una cosa és la teoria una altra de molt diferent és la pràctica. I per bé que la jornada no va començar gaire lluïda i fins al migdia el comptador de despeses seguia sorprenentment a zero, a tancament de parquets el balanç no era gens despreciable: gespa artificial, rajoles de fusta, dos para-sols, estris per repintar, cúters a dojo i fins i tot les primeres maduixes de Huelva, els primers espàrrecs verds i un pa triangular de primera. Ah, i el cotxe nou.. bé vaja, net.

Fins ara, ens havíem abocat apassionadament a les barbacoes d'altri. Aquelles trobades a mitja tarda, quan la gent a Casa encara està amb el croissant o el dònut, amb l'olor de la brasa, les amanides, les salsitxes i els trossos de carn, i cervesa, molta cervesa. Però ha arribat l'hora de sumar-nos al grup dels grilladors i aprendre d'una vegada com es fa. Sense vergonya, vam demanar a l'encarregat de la secció de barbacoes, on n'hi havia com a mínim unes cinquanta, que ens ajudés a triar-ne una. "No hem fet mai una barbacoa", vam confessar. "O sigui que, sisplau, que sigui a prova d'idiotes". D'aquesta manera, en comptes de fer veure que sí, que sabíem de què anava la cosa, ens vam assegurar que el noi ens expliqués els conceptes més bàsics. I tan bé ens va assessorar, que vam sortir amb una barbacoa sota el braç. O més o menys, perquè encara ens l'han de portar. Però les primeres costelles i botifarres ja estan encarregades.

En anys anteriors, vèiem des de la finestra com els veïns del voltant desempolsinaven els mobles d'exterior, envernissaven taules i cadires, treien la caputxa al para-sol i engegaven la barbacoa així que les temperatures superaven els quinze graus. A banda, plantaven flors i renovaven la terra. Això, nosaltres, encara no ho hem pogut fer. L'experiència ens ha ensenyat que donada la nostra poca traça en el treball de la terra, val més centrar-se en una varietat i una sola plantada l'any. Nosaltres, doncs, plantem només geranis. Forts, resistents, vistosos i pflegeleicht. Malauradament, encara no n'és temporada, o sigui que en comptes de tornar carregats d'uns pensaments que ens haurien durat dos dies, hem decidit esperar, i fer la plantada anual després de Pasqua. I és que, de fet, ja hem treballat prou. Ara toca seure i gaudir d'un bon cafè a l'aire lliure. I respondre amb un "wir grillen" quan ens preguntin quins plans tenim per al cap de setmana.

Han passat els Reis!

últims instants abans de tornar a la capsa

Les vacances de Nadal han estat tranquil·les. A Casa. Amb pocs desplaçaments, molts àpats abundants i deliciosos, molt bona companyia i cap percanç destacable. Bé, només les vuit vomitones comptabilitzades, a repartir d'aquesta manera: Gran, 1 vomitona en un asado per a 25 persones, 1 vomitona al llit (llitera, per ser exactes) a mitjanit; Mitjana, 1 vomitona in extremis fora del cotxe; Petit, 5 vomitones dins el cotxe, sense avís previ ni possibilitat d'aturada a temps. De tota manera, estem contents, perquè creiem que hem trobat la causa dels repetits accidents del Petit: el cinturó de la cadireta l'apretava massa. Canvi de cadireta els últims 5 dies: 0 vomitones.

El punt final a les festes, doncs, el vam posar ahir, dia de Reis. A les 7.35 del matí. Abans de la sortida del sol i quan Ses Majestats segurament encara repartien els últims paquets i s'afanyaven a esmunyir-se per algun balcó. Perquè aquí, a can maredetrès, els Reis fan equilibris entre les obligacions autòctones i les tradicions ancestrals. 

Preguntats abans de ficar-se al llit la nit abans, a les 19.30 per ser exactes, el Gran i la Mitjana no tenien clar encara si en llevar-se l'endemà s'estimaven més obrir els paquets i arribar tard a l'escola, o anar primer a l'escola i obrir regals a la tarda. Evidentment, quan van veure l'estesa de paquets vermells i verds, no s'hi van poder resistir. I malgrat els nostres esforços per fer-los desempaquetar amb calma, en mitja hora ho vam tenir enllestit. Tan aviat que gairebé haurien estat a temps d'agafar l'autobús habitual. Si no fos que els seus pares, a aquella hora, l'endemà de tornar de vacances, no estaven per fer afanyar ningú a crits de vinga, vinga, que fem tard. A les 8.38, amb un retard d'exactament vuit minuts, Gran i Mitjana eren a l'escola. A temps d'evitar els renys del Sr.F, el director, que molt amablement recorda cada any als alumnes peninsulars que l'Epifania no és festiu a l'escola. Gràcies.

Sorprenentment, la màgia dels Reis encara no s'ha trencat en aquesta casa, i el Gran continua desplegant una innocència remarcable. Ni tan sols les confidències d'un dels seus millors amics aquest desembre, que li va comunicar sense embuts que el Weihnachtsmann són els pares, no han pogut fer trontollar les seves creences. El Weihnachtsmann potser no, que no existeix. Però això al Gran li és igual, perquè a casa els regals els porten els Reis. De sempre. I que duri. El tió, per la seva banda, tampoc no ha aixecat sospites, com tampoc el ratolí anomenat Pérez que va visitar-lo una nit durant aquest Nadal. Els nervis de totes tres criatures la nit de Reis ho deixa ben clar. Malgrat que a les 21.30, dues hores després d'haver-los facturat cap amunt, encara se sentissin rialles i converses, i fossin atrapats tots tres al bressol del Petit, que amenaça ruïna. Temptada vaig estar de pujar traient foc pels queixals i amenaçar-los d'aquesta manera: "o us poseu a dormir, o no baixo al traster a buscar els regals". Tot i que davant d'un nivell d'excitació tal, potser tampoc no hauria funcionat.

Ara ve Nadal

Teatre. Del bo?

Quan la gent em pregunta si amb tres criatures petites treballo, i jo els responc que sí, que sóc autònoma, en realitat els estic dient que no, que ho intento però no me n'acabo de sortir. Reconec que durant anys he cantat les excel·lències de ser freelancer, he confirmat (o desmentit) mites sobre el treball en pijama, llargues migdiades i matins ociosos a la cafeteria. Però ja fa un temps que m'ha pujat la mosca al nas i començo a no veure-hi la gràcia. Francament. Perquè precisament la flexibilitat que ofereix l'autonomia es converteix en una trampa. Ben camuflada. Però una trampa. Perquè, no ens enganyem, tres criatures, amb les seves pupes, deures, extraescolars i representacions vàries no permeten assolir un índex de concentració i eficiència gaire alt.

Sense anar més lluny, la setmana que ve ja me l'agafo pràcticament de vacances. Per endavant. Perquè per poder preparar i assistir a tots els esdeveniments prenadalencs, o treballes en una empresa amb molt bon rollo, o directament no treballes. El tret de sortida el dóna el Teatro de Navidad del Gran, en el qual la Mitjana farà una actuació estel·lar. I dic estel·lar perquè els de preescolar, quan els de primer i segon acabin la funció, cantaran un villancico. Sembla que està tot una mica verd, d'aquí la crida (desesperada) de la senyoreta, rebuda ahir per email:

Estimados padres,

os mando el villancico de "Los peces en el río" para que lo practiquen los niños en casa, lo cantaremos al final del teatro.

Espero que todos tengan ya sus disfraces. Ya estamos en la recta final.

Por favor, que los niños sigan practicando en casa sus papeles, todavía no se lo saben de memoria y se siguen equivocando.

Millor que m'apunti a l'agenda tant això de la disfressa com això de la nadala. De tota manera, crec que la Mitjana haurà de fer el peix. És clar que, segons com es miri, d'això es tracta.

En resum, hora: 14.15. Durada aproximada: 30 minuts. Nens engegats cap a casa: 14.45.

El dimecres promet encara més. En horari de lleganyes (8.30-10.00), els pares estem convocats a la petita representació de les classes 2A i 2B. Pel que m'ha semblat entendre dels missatges de FrauB, que arriben a un ritme de dos al dia (intercalats amb els recordatoris sobre com tractar els polls, perquè l'epidèmia a la 2A continua), si la representació de castellà està verda, aquesta encara no està ni embastada. Tot just ahir el Gran explicava que s'havien repartit els papers i que li havia tocat l'última estrofa. A banda, sembla que també ha de portar el violí per tocar. Malgrat que FrauB diu ara que qui recita no llegeix ni fa música. Un embolic. En qualsevol cas, després d'aplaudir degudament els nostres fills i filles, ens tirarem al cafè i les pastes que la majoria de mares hauran preparat. Agenda: disfressa Gran i pastes esmorzar.

Sense anar més lluny, aquella mateixa tarda tenim el tradicional Adventscafe del Petit al Kindergarten. El Petit està encara en aquella edat que si no hi anéssim no passaria res. Potser fins i tot millor, perquè l'atabalen les aglomeracions de gent, amb desenes de pares i mares contorsionant-se per seure a les liliputianes cadiretes. Un cop més, cal portar refrigeri i càmera de fotos, perquè els nens cantaran cançons. El meu no, que només entona el Happy Birthday i el Dins la fosca, però per si de cas. Agenda: pastes (fer-ne doble tongada el dia anterior).

La traca final de les celebracions prenadalenques és l'últim dia de classe, divendres. També a les 8.30, també amb pastes i també amb cafè (de filtre). Ignoro si també amb representació. Aquell dia les classes s'acaben a les onze. I el nostre vol surt a les nou de la nit. Dubto que sigui capaç de fer maletes i preparar magdalenes alhora. O sigui que, dissimuladament, m'asseuré en una minicadira i cantaré les excel·lències de les especialitats alienes.

Un clàssic professionalitzat

la Mitjana i el Petit, endrapant i contemplant el foc

Si fos pel paredetrès, en comptes d'escriure avui sobre la festa de sant Martí i els fanalets, n'hi hauria prou de tornar a publicar el post de l'any passat. Perquè, de fet, la celebració d'ahir no va aportar res de nou. El mateix escenari, gairebé la mateixa gent, les mateixes cançons, les mateixes pastes, la processó habitual. La foto, però, ens delataria: el Petit ja camina, i fins i tot va aguantar el fanalet una estona. Sense cap interès, això sí. Com era d'esperar. I és que diuen que el Sankt Martin i el Laternenfest són per als més petits, però l'experiència ens ha demostrat que fins als tres anys la indiferència és total i absoluta. Per no dir que la majoria s'atabalen i ploren.

Sis anys després del nostre primer Sankt Martin, veiem les coses des d'una altra perspectiva. Haver sobreviscut a sis sessions de manualitats fanaleres del grup primer del Gran i després del Petit. Haver lluitat amb retalls de tots colors, filferros embolicats, paper de calcar arrugat i taques de cola pertot arreu. Haver recorregut la ciutat a la recerca dels bastonets amb bombeta, disponibles al preu amic d'un euro. Haver-nos adonat que la pila no funciona just al moment de començar la desfilada. Haver passat fred. Haver passat calor. Haver entomat la pluja amb resignació. Haver après les cançons i haver fotografiat i gravat les criatures esgargamellant-se i brandant els fanalets. Haver fet tot això, any rere any, ens ha permès desempallegar-nos de l'estrès de tenir-ho tot a punt, d'abrigar els nens i convènce'ls perquè caminessin per la gespa, el fang i el que fes falta. Arribats a aquest punt, podem dir que hem professionalitzat aquesta festa, a mig camí entre la celebració religiosa i la pagana.

Per gaudir d'un Sankt Martin reeixit i amb el mínim de plors possible només cal seguir aquestes pautes:

1. Disposar sempre d'un bastonet amb bombeta més que el nombre de criatures. En aquest cas, 3+1 (de fet, això és condició sine qua non).

2. Portar piles de recanvi a la butxaca, per si se'n perd o esgota alguna en el moment més inoportú (o conèixer mares encara més previsores).

3. Haver portat les criatures al lavabo (o comprovar l'estat del bolquer, segons escaigui).

4. Assegurar-se que berenen abans de començar, per evitar el temut "tinc gana", que sovint va acompanyat del "tinc fred" o "estic cansat/ada".

5. En la mateixa línia, equipar les criatures amb guants, gorro i sabates gruixudes.

6. Fer les fotografies just abans de començar, quan els fanalets encara no han perdut la seva integritat.

7. Plegar veles un cop engolit el Martinsmann, vista la foguera i saludats tots els exeducadors que aprofiten la festa per fer una visita.

No falla.

Superada aquesta estació, ja estem preparats per a la festa d'aniversari de la Mitjana. Fades, princeses i ballarines, hi esteu totes convidades. Pirates i cavallers, vosaltres també.

Ratolins, fades i altres personatges de dubtosa credibilitat

1. Zahnlücke

Fa cosa d'una setmana, asseguts dins del cotxe camí de casa d'una altra maredetrès, que ens esperava amb les seves fieres per compartir una tarda de desordre, Marmorkuchen i Wii, algú va exclamar: "Mamaaaaa! La dent se'm mou! Ai! Tinc por!". Pensareu sens dubte que, a punt de fer cinc anys, la Mitjana anunciava la bellugadissa d'una incisiva inferior... però no. A can maredetrès hi ha coses que es fan esperar, com que el Gran comencés d'una vegada a parlar tot i haver fet ja els dos anys, o que la Mitjana distingís d'una vegada els colors verd i vermell i no ens fes estar convençuts que era daltònica. Qui era a punt de perdre la primera dent de llet era el Gran, que amb set anys i gairebé tres mesos aconseguia així establir un nou rècord a l'escola i ser l'últim de la classe a tenir un Wackelzahn.

Us imaginareu doncs la seva eufòria quan, a mig endrapar els macarrons un parell de dies després, va adonar-se que la dent havia caigut, tota sola, sense dolor ni necessitat d'anestèsia, punts de sutura ni res semblant. Cofoi i alleugerit alhora (i és que diguéssim que de valent no n'és gaire, de moment) va exhibir el seu minúscul trofeu, mentre jo m'adonava que el que li tenyia les dents no era precisament la salsa de tomàquet. Afortunadament, el seu èxtasi el va deixar cec i va glopejar tranquil.

I aleshores la Mitjana va iniciar el debat.

- I qui vindrà, el ratoncito Pérez o la Zahnfee?

- No ho sabem, el que tingui més temps -va assegurar el Gran.

- Jo crec que vindrà el ratoncito perquè ets un nen. Quan em caigui a mi, vindrà la Zahnfee.

I el Gran s'hi va conformar. Potser perquè l'important és que vingués algú, fos qui fos. I com que així va ser, l'endemà a quarts de set el Gran ja saltava per tot el menjador cofoi amb el seu dineret. Igual que la rateta, va dir l'aviadecinc.

A mi el que em meravella de tot plegat és la capacitat de les criatures per acceptar l'existència d'una llista tan llarga de personatges màgics de totes les races, cultures i espècies. Som una família privilegiada: tenim contacte amb el Wichtel, l'esmentat sr. Pérez, la Zahnfee, el Nikolaus, el Tió, el Weihnachtsman, els Reis i l'Osterhase. Si no me'n deixo cap. Amb set anys fets, la fe encara aguanta. Ara bé: m'hi jugo un pèsol que quan caigui el primer, cauran tots. I no pot faltar gaire.

Vacances i "vacances"

un clàssic imprescindible

De gran, les vacances no són vacances. Si més no, no del tot. Són vacances quan aconsegueixes col·locar la prole i escapar-te uns dies. Però no ho acaben de ser si malgrat anar a dormir en horari d'adults, el Gran i el Petit es desperten abans de les nou. Si per a cada desplaçament has de preveure roba de recanvi, avituallament per a tres dies i entreteniments per distreure la mainada als restaurants (perquè encara som dels que no tenen nintendo ni iphone). El Gran i la Mitjana, aquest any sí que han fet autèntiques vacances. Un mes a la platja, del qual més de dues setmanes sense pares. I sis setmanes fora de casa. Suficients per perdre la noció del temps i oblidar tots els (bons) hàbits hivernals. I menjar gelat cada dia, poc abans de sopar. Perquè és el més normal del món.

Jo també les havia tingut, les vacances-xiclet, aquelles en què l'endemà és igual que l'ahir. En què s'estableixen unes altres rutines. En què qui mana és l'àvia i no els pares. En què durant el dia no es fa gran cosa, tens temps d'avorrir-te i al capdavall t'ho passes pipa.

Els juliols a Castelldefels amb la meva particular aviadecinc són mítics. En una casa plena de racons secrets i fantasmagòrics, en la qual els nens dormíem a baix i els grans a dalt. Acompanyats sempre de les pastilles de fogo elèctric, que si més no reduïen substancialment el nombre de picades. Amb el porxo gran i el porxo petit, el prat de dalt i el prat de baix, el sortidor, les terrasses i el garrofer. Els plumbagos i els hibiscus, els geranis i la bailarina que s'ocupava de regar-los. L'àvia amb el davantal de butxaques, amb els bastonets d'adob en una i l'eina de fer forats en l'altra. El camí enrajolat que les arrels dels arbres havien convertit en poltre de tortura de qualsevol nen convidat, i pel qual baixàvem corrents quan sentíem arribar els pares que tornaven de la feina. Els llefiscosos cucs de terra que s'hi multiplicaven els dies de pluja. Les caloroses tardes d'estiu passades al sofà mirant el coche fantástico i el gran héroe americano, mentre l'àvia recollia la cuina i feia una becaina. Els inacabables quaderns d'estiu, els banys en una piscina inflable clarament massa petita. Els jocs amb els nens de la casa del costat, als quals cridàvem indefectiblement cada dia i amb els quals havíem organitzat timbes, tómboles i espectacles, i amb els quals vam aprendre a jugar a la canasta i al risk, i que ens oferien sempre un suc de taronja boníssim. Les magdalenes més bones del món, que venien en unes caixes enormes i berenàvem sempre al capdamunt de l'escala, fent engrunes expressament perquè vinguessin les formigues. La garrafa d'aigua de la cuina i les campanetes de la porta. El mar al fons, lluny, i la corrua d'avions a punt d'aterrar. I així un dia rere l'altre.

L'escola acaba de començar. El Gran, la Mitjana i el Petit es tornen a llevar a les set, i a les vuit del vespre ja són al llit. Els propers deu mesos aniran a toc de pito. Però quan arribi la primavera ja començaran a preguntar quan podran anar a la platja amb els avis. A fer vacances. De les de debò.

Menschentürme: Endavant castellers!

(c) Castellers de Vilafranca

Fer castells està de moda. Pertot, tant en territori nacional com a l'estranger, apareixen colles noves. Modestes, algunes. Però il·lusionades i compromeses, totes. En temps de crisi, sembla que el model col·laboratiu, entre tots ho farem tot, enganxa. Igual que una sola flor no fa estiu, un sol home no fa castells. Només gràcies a l'esforç del conjunt, a les hores d'entrenament i a les masegades inevitables s'aconsegueix alçar estructures tan espectaculars com els castells de deu pisos. O de vuit. O de set. Perquè el que importa és l'esperit.

Precisament aquest esperit de la unió fa la força és el que meravella als qui ho veuen per primera vegada. I, aquest cap de setmana, van ser molts els qui van viure el seu particular bateig de castells. A Frankfurt, sense anar més lluny. Durant l'imponent Festival dels Gratacels, que se celebra de tant en tant, quan la bossa municipal és prou plena. I molt plena devia estar aquesta vegada per aconseguir pagar el catxet, ni més ni menys, dels Castellers de Vilafranca. Cent-cinquanta camises verdes, van venir. Amb avió i allotjament pagats, a banda de la retribució en efectiu.

Com és de suposar, tant la família maredetrès, com moltes altres famílies catalanes a l'exili, no es va voler perdre l'exhibició dels vilafranquins. I armats amb paraigües i jaquetes d'hivern, van fer camí cap al centre de la ciutat, on havien d'actuar. A les 16.15, per ser exactes. Ni un minut abans, ni un minut després. Amb puntualitat més aviat suïssa, el presentador va donar el tret de sortida al primer dels dos castells que van hissar. El quatre de vuit. Els ohs i els ahs del públic se succeïen sense parar, mentre un tal Ramon, casteller de mare alemanya, anava trencant tots els tòpics i desfent tots els clixés que sortien de la boca del presentador. I sembla que ho va acabar entenent: els castells eren una tradició típicament catalana. Més d'un assistent els devia buscar després a la Viquipèdia. Ho dic, sense anar més lluny, perquè el nostre Dr.H, el pediatra, em va crivellar a preguntes el dilluns.

Sens dubte, és emocionant viure els castells a l'exterior. Ja ho vam fer l'any 2007, coincidint amb l'aplec internacional de la cultura catalana. I espero que ho puguem repetir aviat. Malgrat que el so de les gralles se sentís només al lluny. Encara que el presentador donés pas a un grup de rock dels anys 50 quan els castellers encara estaven desmuntant el tres de set amb agulla. Per bé que no veiéssim construccions espectaculars com les que les millors colles s'esforcen per aixecar diada rere diada castellera. Perquè, no ens enganyem: és bonic viure mostres de la cultura pròpia a l'estranger. Però per empapar-se de tot el que transmeten, no hi ha res com viure-ho a Casa.

Només un petit apunt, per acabar: si els alemanys dels gratacels en diuen gratanúvols (Wolkenkratzer), quan fins i tot els anglesos els anomenen skyscrapers, només pot ser perquè aquí el cel només el veuen tres dies al mes. Amb sort.

Grillen

wir grillen

No em cansaré de repetir que el Grillen és una de les aficions més arrelades en aquest país. Per darrere de rentar el cotxe cada dissabte i passar les vacances a Mallorca. Només arribar la primavera, els alemanys treuen la pols a la barbacoa, s'aprovisionen de carn adobada, salsitxes, salses i cervesa, i planten taula i cadires al jardí o balcó. La més pura felicitat. Dia rere dia. Sols, amb amics, veïns o fins i tot en companyia multitudinària en parcs públic. Mentre dura el "bon" temps, és habitual que a la pregunta "què feu avui?" et contestin "wir grillen". I així, d'un sol tret, maten no dos, sinó set pardals, perquè no els cal esprémer-se el cervell per idear un menú de sopar. Carn, amanida i cervesa. No cal res més.

A la família maredetrès li encanten les barbacoes. Però no té grill propi. Això vol dir que depèn de la generositat d'altri per gaudir d'aquest plaer d'altra banda tan simple. I també vol dir que gairebé sempre accepta la invitació. Agraïda. I entregada. Per això, quan després d'intentar sense èxit reservar habitacions en cases de turisme rural per passar-hi el pont amb uns bons amics alemanys (per haver-nos-hi posat només dos mesos abans, quan n'haguéssim necessitat com a mínim cinc), ens van proposar de fer una barbacoa en un bosquet adaptat ad-hoc als afores de la ciutat, no vam dubtar a dir que sí. Malgrat que les previsions meteorològiques ja auguraven un temps com a mínim rúfol.

Però què carai, teníem ganes d'esbargir-nos i la promesa d'un parc infantil de proporcions immesurables, unes tauletes al bosc i les aromes de la barbacoa van poder més. Al matí havia plogut i, segons l'amic, el temps aniria millorant al llarg del dia. De manera que li vam fer confiança. I armats amb un grill portàtil, salsitxes, hamburgueses, amanida i salses vam plantar-nos a l'entrada del parc. On sospitosament només hi havia un cotxe, quan habitualment cal fer-hi cua. I on segons després de fer-nos nostra una cabaneta i engegar els nens camp a través el cel va obrir-se i va deixar anar un ruixat antològic. Nosaltres vam ser afortunats i vam trobar aixopluc. Altres vianants no van tenir tanta sort i van passar regalimant i amb cara de pocs amics.

Vint minuts després, el parc idíl·lic s'havia convertit en aiguamolls i havia quedat impracticable. Calia suspendre els jocs. Però no la barbacoa. Ah, no. Les brases ja gairebé eren a punt i, sí o sí, ens cruspiríem el dinar allà. Amb la cremallera de la jaqueta fins dalt, la caputxa ben posada i tots ben apinyats. Perquè, a banda de la pluja, la temperatura tampoc no era ideal. El Gran, la Mitjana i el Petit van gaudir de les salsitxes, el tomàquet i la poma. Però després van començar a rondinar. I és que no esperàvem menys: confinats sota la cabaneta, amb els peus xops i el nas ple de mocs, aviat van queixar-se de fred i avorriment, de manera que un cop recollit tot, vam plegar veles i vam tornar al cotxe. I aleshores, miraculosament, va aclarir-se el cel i van començar les ullades de sol. A bones hores.

a casa la porqueta

Tanmateix, com he dit, havíem començat la jornada amb esperit positiu, i res no ens faria canviar l'humor. Què millor que un bon gelat per fer passar el fred. Després, un bon passeig i una visita al minizoo del poble. Sense aglomeracions, sense presses. Perfecte. Després de tants anys per aquí, un ja no dóna per fet que el cel serà blau i el sol t'obligarà a posar-te les ulleres fosques. El que es dóna per fet és que tothom té roba impermeable i que els caps de setmana estan fets per sortir i escampar la boira. Plogui, nevi o faci vent. I si per casualitat fa sol, tots a estirar la tovallola. Vitamin D tanken, que en diuen aquí. I és que, versàtils, ho són. Els punyeteros.

Tornem a començar

És curiós que quinze dies de vacances puguin tirar per terra la rutina de moviments fets durant setmanes cada matí. Avui, encara amb la ressaca dels Reis i del viatge de tornada, tot ha anat més a poc a poc. Fer els esmorzars acostuma a ser qüestió de deu minuts. De rellotge. Però avui n'han calgut uns quants més per fer els habituals sucs, cafès, llets, biberó i entrepans. Un temps que ha quedat molt lluny del rècord mundial establert a mitja tardor, de vuit minuts quaranta-tres segons. L'objectiu a batre. Per poder estar cinc minuts més al llit fent el mandra.

La tornada a l'escola del Gran es produeix amb un regust amarg. Perquè, de fet, l'escola va tornar a començar ahir, quan nosaltres encara érem a Casa fent maletes, un joc que aquesta vegada ha posat a prova més que mai les nostres habilitats de càlcul geomètric, de volums i pesos. Diumenge vam avisar la tutora del Gran que no hi aniria fins dimarts, i ahir mateix vam rebre un amable recordatori del director, HerrF, amb l'article 30 de les normes de l'escola, on s'especifica explícitament que no es permet allargar les vacances. Subratllat i tot, perquè no puguem despistar. Gràcies.

I és que els deu passar sovint, això, que per A (bitllets més barats) o per B (millors horaris) més d'una criatura arriba un dia tard. En el nostre cas, ha estat per A, per B i per C. C són els Reis: vam considerar més important que el Gran i la Mitjana visquessin la festa a Casa aquest any, que tenen bones edats, que no pas l'assistència a classe el dia després de les vacances. I és que el Gran fa primer. Tampoc no és un daltabaix. El dibuix de les vacances ja l'hi faré fer a casa. Ho prometo.

Sembla ser, però, que HerrF no pensa el mateix, perquè es veu que en altres ocasions altres pares de la península havien intentat fer el mateix, rebent una denegació per resposta. Els Reis són uns incompresos. Però són màgics. I si no, com s'explica que a l'arribar a casa trobéssim uns paquets? Les cares i l'emoció del Gran i la Mitjana bé valen l'esbroncada de HerrF.

L'engranatge del dia a dia tardarà encara una mica a funcionar amb la suavitat habitual. Hem viscut amb els horaris girats, dormint fins tard com mai, esmorzant a l'hora de dinar, i dinant a l'hora de berenar. Tampoc no es pot demanar que el primer dia surti tot rodó. La Mitjana i el Petit han arribat tard al Kindergarten. Però per això no em picaran el crostó. Fins que comença l'escola, els alemanys són flexibles. Després, ja mai més.

Addendum
En tornar de l'escola, el Gran va explicar que FrauB li havia preguntat si havia perdut l'avió. I és que el Gran no va ser l'únic de la seva classe que va arribar un dia tard. Casualment, els altres dos també tenen passaport peninsular. El missatge de HerrF, doncs, es deu enviar automàticament cada 7 de gener. Ja m'ho semblava, perquè feia referència als meus "fills" en plural, quan jo de moment només n'hi tinc un, a l'escola.

De vacances

Després de l'esprint final d'aquests últims dies, des d'ahir a la tarda, la familia maredetrès està oficialment de vacances. A Casa. A punt per al tió i tot el que seguirà. En aquests moments, amb el paredetrès, el Gran i la Mitjana a la Fira de Santa Llúcia (a buscar caganer), el Petit dormint i l'avi i l'aviadecinc desapareguts, regna una falsa calma. Gaudim-ne. Que durarà poc.

 

L'experiència és un grau, i per això la transició FRA-Casa cada vegada va millor. Ahir, a més, vam tenir una rebuda molt especial. Com que cada vegada som més i portem més maletes, ara ja no n'hi ha prou que ens vinguin a recollir l'aviadecinc o l'aviadesis. Senzillament no hi cabem. Per això, ahir es va oferir a fer de taxista el germà d'aquesta maredetrès, altrament dit el Tito, amb les seves dues floretes, la Cosina gran, i la Cosina petita. Després de vuit anys, deu ser que el Tito tenia curiositat per saber com es desenvolupava el desembarcament dels seus tres nebots i pares corresponents. I com que va anar prou bé, potser repeteix. Un cop cada dos anys. O tres.

 

La Mitjana i la Cosina petita va ser veure's, agafar-se de la mà i començar a petar-se de riure. Deu ser cosa dels quatre anys, si no no m'ho explico. La de tonteries que van arribar a dir al cotxe. Tenim la sort que s'entenen molt bé, igual que el Gran i la Cosina gran, un pèl més assenyats pel fet de ser els primogènits, potser, que a més van poder viatjar amb la Furgo, amb el Tito i el paredetrès. I això sempre és una aventura. Perquè la Furgo del Tito és molt especial: s'hi pot dormir i cuinar.

 

I així de contents ens vam presentar a casa l'aviadecinc, disposats a arrasar amb l'ordre habitual en qüestió de minuts. Maletes, jaquetes, sabates, bosses. Tot escampat. Perquè fins que no s'ha pogut desar tot als armaris, passen unes hores. I mentrestant l'aviadecinc va sospirant i ens recorda que el dia del tió serem molta gent i haurà d'estar tot endreçat, perquè si no no ens podrem ni bellugar amunt i avall. I cada dos per tres diu que ha d'anar a comprar no sé què imprescindible i torna a sortir. Atabalada, està. I molt. Però aquesta és una de les gràcies de tenir els fills a fora. Que quan vénen, se t'instal·len a casa. I els tens a esmorzar, dinar i sopar. Amb algunes excepcions, que deuen ser benvingudes.

 

El tió, per la seva banda, reposa ben calent en un racó, aliè a tot el rebombori que l'envolta, i que només és una petita mostra del que li caurà a sobre demà. Espero que l'hagin alimentat prou, perquè d'ell s'espera que cagui per a catorze petits, catorze mitjans i sis grans. Tela. Cada any surten de sota les pedres nous membres d'aquesta família. I aquest cop, a més, ens visita el Parent d'Amèrica. Sort que l'aviadecinc i la seva germana, la Baba, han actuat amb previsió. Per no haver de córrer a última hora i no haver de repartir cops de colze per obrir-se pas a les botigues. Espavilades que són.

 

 

 

 

 

 

Embolica que fa fort

L'any passat, per aquestes dates, ja tenia tots els regals de Reis comprats, embolicats i al guardats al Keller. Ni jo mateixa no m'ho creia. Jo, que no sóc precisament organitzada, ni començo a inspirar-me ja pel mes d'agost. Simplement, era una qüestió de supervivència, perquè per a finals d'any s'esperava l'aterratge del Petit, i perillava l'arribada dels Reis d'Orient, enmig del presumible caos. D'aquesta manera, el 5 de gener, un parell de dies després d'arribar de l'hospital, només vam haver de baixar al traster i pujar les bosses. La nit de Reis més relaxada dels últims temps, vaja. Amb temps per assaborir la coca de sucre i pinyons. Entre bolquer i bolquer, això sí.

Ahir vaig donar per fi el tret de sortida oficial a la campanya nadalenca, amb la logística com a element més destacat. I, hores d'ara, el que més em preocupa no és pensar què regalaré al paredetrès, als avis i als nens, sinó decidir amb quin paper embolico cada cosa. No és broma. Aquest any, el paper d'embolicar serà el protagonista. Perquè d'ell depèn que la màgia del Nadal perduri si més no un any més a can maredetrès.

M'explico. El dia de Reis serem a Casa, però com que els regals més grossos no són precisament compatibles amb el viatge en avió, es queden aquí. Paper d'embolicar núm. 1. El dia de Nadal, els nebots rebran els seus regals, que vindran embolicats des d'aquí, però amb un paper diferent, el núm. 2, perquè els portarà el pare Noel. Els regals menys voluminosos per al Gran, la Mitjana i el Petit viatjaran amb nosaltres i apareixeran el dia 6. Ara bé, amb el paper núm. 1 o un de nou, el núm. 3? Això encara ho he de decidir. Però el que està clar és que el paper núm. 2 s'ha de mantenir en el més absolut anonimat, i no pot aparèixer per embolicar regals d'aniversari de ningú, si més no durant una llarga temporada. I també és evident que no puc utilitzar el paper núm. 0 que des de fa mesos corre per aquí. En vaig comprar un rotllo molt llarg. Per allò de no quedar-me sense. I ara el tinc inutilitzat.

Potser la decisió més sàvia seria optar per paper llis d'un sol color, discret, gris o blau, i esperar que no s'hi fixin gaire. O fer com aquells cosins segons meus que ho embolicaven tot amb paper de plata. Una mica de mal als ulls sí que feia. Però, i tot el cel·lo que s'estalviaven? I la via que en devien fer? Zick zack, regal embolicat. Trenta anys després, no sé si els corrents ecologistes ho veurien amb gaire bons ulls. Ho hauré d'investigar. Però en qualsevol cas és una possibilitat. Una realitat, i no una possibilitat, és que necessito vacances. Ja. Perquè dedicar minuts de feina a pensar en el paper d'embolicar no pot ser bo.

Catalanets a l'exterior (1)

Ja és oficial: el nostre casal català és una realitat palpable, no només l'enèsim projecte d'un grup més que heterogeni de desplaçats per motius diversos, que cadascú es coneix i explica, si vol. Sembla que a la segona ha anat la vençuda i, menys una seu física, el casal té de tot: president, vocals, tresorer, pàgina web i fins i tot logotip. Que no ens podem queixar, vaja. Perquè tots els involucrats (perdoneu, però encara no m'hi compto, tot arribarà) fan la feina de manera desinteressada. I amb il·lusió, que diria en Mas.

I precisament amb il·lusió vam celebrar la festa de Nadal el cap de setmana passat. A l'agenda, tot el repertori nostrat de tradicions: representació dels pastorets, cantada de nadales, caga-tió i, com no pot ser d'altra manera, un apanyat bufet amb menjar i begudes per a tots els gustos. Que amb la panxa plena tot es veu d'una altra manera, no dissimulem.

La versió abreujada dels pastorets va ser alegrement interpretada per la canalla, amb la intervenció del President com a Satanàs. Ja em perdonareu, però vista la interpretació que del rei dels inferns feia anys enrere el meu Tiet, aquest satanàs més aviat semblava la Verge Maria. Ni un crit, ni un salt, ni tan sols la cara pintada de vermell. Sort de les banyes, que si no no l'haurien reconegut ni els seus súbdits (ells sí, ben caracteritzats). Però vaja, que la història es va entendre. Perquè és la de sempre. I què dir de les nadales? Doncs que sempre s'agraeix l'esforç! Un altre dia, però, potser que comencem per les més animades, tipus rabadà o fum fum fum, perquè si no l'estat d'ànim se situa en nivells perillosos (im Keller) i la gent comença a mirar el rellotge.

El tió mereix un paràgraf a part. Encara no m'acabo de creure que el Gran i la Mitjana no descobrissin l'Engany, perquè menys dissimuladament no es pot fer. Imagineu-vos un tionet al mig de la sala, amb la seva barretina, però despulladet. Al qual no li han donat ni mandarines ni nous, ni tan sols ha tingut una flassada per escalfar-se, fins cinc minuts abans de la performance. I que, de sobte, és atacat per una vintena d'individus que li canten La Cançó i després... doncs després res, ni se'n van a cantar, ni se'n van a resar (oju, aquesta variant, que no és la meva, potser no era la més adient). Els pares dels més petits vam córrer a fer-los sortir de la sala, sense donar més explicacions, just a temps perquè el President aixequés la flassada i deixés anar el carregament de caramels. Deu segons després, els nens havien tornat i havien descobert el tresor.

Com no podia ser d'altra manera, tot això m'ha fet reflexionar. No hi puc fer més, últimament reflexiono sobre tot. Ara, sobre la necessitat d'assistir a aquestes trobades, sobretot en dates nadalenques. Perquè el Gran i la Mitjana ja viuran un tió de veritat d'aquí a un parell de setmanes. Perquè no sé si això és embolicar encara més la troca. Perquè em temo que aviat em diran que no tenen ganes d'anar a aquestes trobades, perquè de catalans ja en veuen quan ens trobem en petit comité i quan anem a veure la família. I si no, temps al temps. Pel que sí que donaria tot l'or del món és per saber com viuen realment aquesta doble realitat els fills dels immigrants. Jo m'ho puc imaginar, però no és el mateix. Potser algun dia ho escriuran al seu bloc. I si tinc sort, m'ho deixaran llegir.

Innocència i conciliació

Ahir vam rebre la visita de Sant Nicolau. Com cada any, en obrir la porta de casa al matí, vam trobar un petit nikolaus de xocolata a la sabata, i un regalet per als nens. El Gran, que malgrat els seus sis anys i mig encara exhibeix una innocència pròpia d'un nen de quatre, va quedar al·lucinat de pensar que el bon Nicolau havia endevinat que precisament volia aquell joc d'escacs per a l'ordinador. Santa innocència.

En aquesta època de l'any, hi ha un empatx d'homes de bona voluntat que apareixen per casa per deixar-hi paquets. El primer de tots, sant Nicolau. Després, el seu cosí, el pare Noel, al qual nosaltres li tenim vetada l'entrada. No per res, perquè el bon home també fa la felicitat de les criatures, sinó perquè entre sant Nicolau i els Reis, el pressupost familiar està més que esgotat. A banda de no saber com explicar-los d'on és, d'on ve i on va, i on ha nascut. A més, segur que els nens començarien a sospitar. De moment, els hem dit que tots aquests personatges es reparteixen la feina, perquè d'altra manera seria impossible arribar a tots els nens del món en una sola nit. I sembla que ha colat.

Temps al temps, però estic convençuda que la Mitjana descobrirà l'engany abans que el Gran. Perquè la Mitjana hi veu més enllà, ja ens ho ha demostrat moltes vegades. Com un dia que no s'acabaven la verdura del sopar i els vaig dir que els faria el mateix plat durant tota una setmana, i mentre el Gran somicava, ella el consolava i li deia: "Això ho diu però no ho farà". Tela. O com quan va anunciar que demanaria un iPad als Reis i li vaig dir que segurament no l'hi portarien, perquè era una cosa per a grans, i em va suggerir: "Doncs demana'l tu i baixa uns quants jocs". Patirem, amb aquesta.

A mi em sembla que de totes les màgies del Nadal, la més fàcil de descobrir és el Tió. On s'és vist que un tronc cagui joguines, caramels i serradures. Però potser vist des de l'òptica d'una criatura esverada és diferent. Perquè la il·lusió no els deixa veure la realitat. I la màgia dura fins que, de sobte, se'ls encén el llum. Potser per un error (una porta que s'obre abans de temps), potser per un xivatasso. O potser per maduresa. Ja ho veurem.

Ahir, però, el Gran ja va anunciar que el Nikolaus que els havia anat a veure a l'escola no era el de veritat. Que era un senyor disfressat. I això que dono fe que la disfressa era de les bones. No com aquell rei negre de fa un parell d'anys a l'Instituto Cervantes, que es va pintar la cara però no les mans. I que, a més, completava un trio format per un rei ros i un rei més moreno. A la qual cosa, el Gran va preguntar: on és el rei blanc? Olé.

Advent, Advent

S'han tornat bojos, aquests romans?

No, no em refereixo als de l'Astèrix, sinó als que ocupen des de fa un parell de dies el Römerberg al casc antic de la ciutat, ara que s'ha inaugurat el mercat de Nadal. Amb les mateixes paradetes de sempre, l'imponent O-Tannenbaum que diu la Mitjana i que no és més que un arbre de Nadal (que, d'altra banda, deu costar un ull de la cara de transportar, amb els seus 30 m d'alçada), les llumetes, el carrussel i, sobretot, les olors: de garrapinyades, de canyella (sense ella, aquí el Nadal o, millor dit, l'Advent, no són res) i, de forma omnipresent, de Glühwein, aquesta mena de sangria calenta que si no es pren a temperatures ambient inferiors als 0 graus et senta com un cop de puny. Al mig de la cara, per ser exactes.

Nosaltres, a Casa, celebrem el Nadal (o els Nadals, que diuen ara alguns). Aquí, deixeu-vos estar, celebren l'Advent. Que no us enganyin. Deixant de banda del vessant místic i religiós de les celebracions, els alemanys han descobert l'excusa perfecta per afartar-se de xocolata, galetes i alcohol, i s'hi han rendit de manera incondicional. I els de les paradetes, com també els supermercats, fan l'agost. En ple mes de novembre (i desembre).

Però el mercat de Nadal no és únic i indivisible, sinó que més aviat té una actitud chaquetera, perquè segons l'hora del dia sembla que s'empolaini per complaure a un tipus de públic concret. A primera hora, hi van els qui saben què hi busquen (boles i ornaments per guarnir l'arbre, Lebkuchen o dolços). Són quatre gats i troben un mercat a mig gas. Al migdia, s'omple d'executius i banquers que hi van a dinar, perquè els queda a prop de la feina, i a més tenen l'estranya afició de menjar a l'aire lliure i drets (això els deu fer més forts, si no no m'ho explico). A la tarda, quan encara és clar, hi van pares i criatures, per pujar al carrussel i les altres atraccions de fira, i menjar creps o gofres, o salsitxes i patates fregides. Amb molta maionesa. I al vespre, a partir de les sis, tornen a aparèixer els executius i banquers, als quals s'afegeixen molts altres adults, que hi queden amb amics per prendre alguna cosa. Un cop més, a peu dret i a la intempèrie. Els caps de setmana, no hi cap ni una agulla. Pares amb cotxets, absteniu-vos. A banda de quedar immobilitzats, haureu de lluitar amb la incomprensió i les males cares de la gent.

Escrivint això, ves per on, m'han vingut ganes d'anar-hi. El Gran i la Mitjana ja fa dies que pregunten quan podran pujar al carrussel. I, aprofitant que ve la Cosina del paredetrès, segur que hi farem una visita. Abans, però, he de comprar l'Adventskranz, que aquest diumenge és el primer d'Advent i toca encendre la primera de quatre espelmes. I obrir les primeres finestretes del calendari, que ha mutat del d'imatges i xocolatines que coneixíem de petits, als de Playmobil, Filly o Lego StarWars. Una altra victòria del consumisme.

Primera estació: Sant Martí de Fanalets

Som a punt d'entrar a la voràgine prenadalenca. No pas perquè els grans magatzems ja hagin tret tot el mostrari de decoracions hagudes i per haver (d'elegants a horteres, per a tots els gustos), no. Simplement perquè amb la festa d'avui al Kindergarten donem el tret de sortida a la competició de "a veure qui és capaç de celebrar més coses des d'ara fins al dia de Reis". És el que té viure a fora i voler conservar les tradicions de la terra, a més de vetllar per la integració dels tres dimoniets de la casa i intentar que també coneguin els costums d'aquí.

L'onze de novembre és sant Martí. Diu la llegenda que el tal Martí, soldat romà convertit al cristianisme, passejava a cavall quan va trobar-se un pobre mort de fred, va agafar la seva espasa i va tallar la seva capa pel mig. Després, va donar-ne la meitat al pobre i va marxar. A la nit, va somiar que Jesús portava posada la mitja capa que havia donat al pobre. Fins aquí molt bé. Ara, la relació que té això amb la processó de pàrvuls amb un fanalet a la mà, no l'he acabat de trobar. Però endavant.

Els nens fa dies que tenen fet el fanalet. La gràcia és que sigui selbstgebastelt, és a dir, que no sigui comprat. Al Kindergarten de la Mitjana i el Petit ho fan així, amb l'única particularitat que, si bé la Mitjana l'ha fet realment ella, al grup del Petit organitzen una sessió de manualitats per a pares, que han de demostrar les seves habilitats i mirar de no fer el ridícul. Perquè les comparacions són odioses, això ho sabem tots. I no tots tenim la mateixa traça.

Aquesta tarda a quarts de sis ens trobarem tots, pares, mares, germans grans, educadors i espontanis, per fer la processó. Necessitem anar armats amb el fanalet, un carregament de piles AA (noves!), un bastó de recanvi per si de cas i roba d'abric. Els nens ens cantaran les cançons típiques, farem un tomb pel barri (tallant el trànsit quan calgui, oju), tornarem al Kindergarten i allà ens acostarem a la foguera que el Director haurà preparat. Esperem que no plogui com altres anys i puguem prendren's el Glühwein i compartir els brioixos de panses de St. Martí (a la imatge del que va fer el sant) sense haver-nos de refugiar al cobert dels cotxets. Si pogués, portaria ous a les clarisses.

Després, només ens quedaran el Nikolaus, l'Advents Café (escola i Kindergarten), el calendari d'advent, el tió, la Nochebuena, la Missa del Gall, Nadal, St. Esteve, l'aniversari del Petit, Cap d'Any, Any Nou i Reis. Si no és que tenim la visita sorpresa del Pare Noel, que a aquestes alçades jo ja no descarto res. I després, a fer bossa per a l'any que ve.