Triplet

flassades, clínex i tele

Aquest final de temporada no ens caldrà patir per si la Lliga es fa pregar, els rivals de la Champions són els més complicats i a la final de Copa, a partit únic, pot passar de tot. No. A can maredetrès hores d'ara ja podem cantar l'alirón. Per primera vegada a la història hem aconseguit que el virus de la grip afecti el Gran, la Mitjana i el Petit alhora. El triplet ja és realitat. I encara l'estem celebrant.

Tot va començar, com sempre, amb les trucades perdudes del Kindergarten. Dilluns, a la caixa del súper, aprofitant una estona morta per fer la compra amb la Mitjana. Que el Petit no estava bé, que sisplau l'anés a buscar, que tenia febre i hi havia una passa.

L'endemà, i amb el Petit ja a 40, i la seva mare amb tos i mal de coll, vam fer ronda de metges. I ningú no va pensar en la grip. Una faringitis, potser una mica de bronquitis. Repòs i paciència, però la nit de dimecres a dijous la Mitjana també va començar a tenir febre. Sospitós, si més no. I mentre el Petit tossia, li ploraven els ulls i li sortia sang del nas ara sí, ara també, la Mitjana ens vomitava el xarop al sofà, obligant-nos a passar-nos al supositori.

Mentre buscava algú que em pogués recollir el Gran de l'escola, una altra trucada: el Gran era a la infermeria, l'havia d'anar a buscar. I així, amb la Mitjana i el Petit embolicats, vam agafar el cotxe. Bé, com a mínim ara ja ens podríem dedicar a descansar, perquè no calia anar a buscar a ningú més, i havíem anat dilluns al súper. Encara sort.

Divendres tocava tornar al pediatre. En rebre'ns i preguntar-nos què hi fèiem tots allà, no em vaig poder estar de dir-li que teníem ganes de pagar-li unes noves vacances. I el Dr.H, que molt amablement m'havia auscultat i receptat un inhalador a nom del Petit el mateix dimarts, em va dir que, precisament, durant les vacances de Pasqua se n'anava a las Maldives. "Ja sap que a la meva dona i a mi ens agrada fer scuba diving, oi?" La factura, però, arribarà passades les festes. Potser li patrocinarem una bici nova. 

I ja torna a ser dilluns, i així estem des d'aleshores: el Petit inhalant i tots gastant clínex a punta pala, aturant hemorràgies nasals (fins i tot simultànies), i amb uns estossecs i esternuts a tres veus que ja formen part del fil musical. I va per llarg.

El pes de l'amor

nova tendència per a sant Jordi?

Fa temps que els cadenats enganxats als ponts són una imatge habitual de les ciutats europees. Frankfurt no se n'escapa: l'Eiserner Steg, el pont de vianants que uneix les dues ribes del Main, està infestat de Liebesschlösse de totes mides i colors. Es veu que després d'un incident a París els ciutadans de Frankfurt estan amoïnats per si el pes dels cadenats podria fer caure les baranes d'un dels símbols de la ciutat, però es veu que no. Podem respirar tranquils. Això sí: miris on miris, és com si el pont pertanyés només als qui han sucumbit a la pressió social i hi han deixat mostra del seu amor, efímer o no. Les claus, evidentment, han anat a parar al llit del riu, però també es veu que no suposen cap perill. Si més no, de peixos no n'hi deuen haver gaires.

A mi, ja em perdonareu, em sembla una mica trist. Trist perquè una cosa que fa tothom perd tota la gràcia. Trist com anar avui dia al camp del Barça, on una graderia infestada de turistes veu les jugades a través del telèfon mòbil i s'aixeca en el moment més impensat, desplega el pal telescòpic i es fa un selfi somrient a la càmera, una, dues, tres vegades, amb cara de babau, com si fos l'únic espectador del partit. Trist com la munió de curiosos que van impedir fa poc que les tortugues poguessin pondre els ous amb tranquil·litat a Costa Rica, o les esfereïdores imatges d'un petit dofí passant de mà en mà. Bé, potser m'embalo, però quan ahir passant pel davant d'una botiga de fotos amb el Petit a la mà vaig veure la publicitat dels cadenats de l'amor, no m'hi vaig poder resistir.

Què se n'ha fet de l'espontaneïtat de dos enamorats que es juren fidelitat eterna? Aquí hi ha negoci, i cal aprofitar-ho. Estic convençuda que va ser un dels regals estrella de l'omnipresent sant Valentí, que com a tants altres llocs, els alemanys ja celebren com si formés part del seu costumari.

Per vint euros, una ganga, pots gravar-hi els noms i el cor. Fins i tot t'indiquen com l'has de penjar.

-Mama, el papa i tu també hi heu penjat un cadenat?, va preguntar la Mitjana en trobar la foto remenant-me el mòbil.

Sense comentaris.

El dia que n'hi trobi un de seu, en tornarem a parlar.

Glaçats

esquifit però eixerit

Tenim el Gran molt amoïnat pel canvi climàtic. Des que Herr R. va encetar el tema a classe, que no parla d'altra cosa. Desapareixerà Barcelona? S'acabarà el món? Què passarà amb els Països Baixos? Els xinesos són els que més contaminen, oi? Perquè tot és Made in China... Dia sí, dia també, ens escalfa el cap a tots amb les seves angoixes, cal reconèixer que justificades.

Per què no tenim un cotxe elèctric, preguntava l'altre dia. Doncs, per començar, perquè al garatge de casa no hi ha ni un endoll. No és que me n'hagi adonat anant a mirar on podria carregar la bateria del nostre hipotètic vehicle no contaminant, no. Si ho sé és perquè no hi puc connectar l'aspiradora per recollir les mil i una deixalles que fan dels seients del darrere del cotxe la nostra més gran vergonya, però això ja és un altre tema.

Per què no anem a tot arreu amb bicicleta? Bé, a Barcelona no, que és massa lluny. Però què contamina més, l'avió o el cotxe? Podríem anar a piscina amb bicicleta, insisteix...

Sí, podríem. I a futbol, i a música. O amb transport públic, té tota la raó. Però, mea culpa, tenim l'agenda massa apretada i no ens podem permetre ni dos transbords, ni que se'ns escapi un ubahn davant dels nassos. I, a més, ara fa fred. No fresca, no. Fred. Ja em perdonarà, però servidora passa d'enfilar-se a la bicicleta embolicada amb tota la roba i complements que té, per acabar caient ben llarga per una plaqueta de gel de res.

Quan ja havíem llençat la tovallola i estàvem convençuts que la neu, amb sort, la veuríem quan anéssim a esquiar, algú va apagar la calefacció del cel i aquí vam quedar sota zero. I sí, la nit de dissabte a diumenge va nevar. Res per tirar coets, però suficient per fer un ninot de neu, el clàssic que no pot faltar a cap resum fotogràfic de l'any.

Cert és que les criatures comencen l'obra amb moltes ganes, però de seguida perden l'interès, per recuperar-lo cap al final, quan és hora de guarnir l'homenet. La Mitjana va preparar-li el nas, els ulls, la gorra i la bufanda, i un veí es va ocupar de l'escombra. Pel camí, dues pastanagues rosegades i una guerra de boles de neu que, oh miracle, va acabar sense plors.

D'això ja en fa tres dies, i quan miro per la finestra, al jardí encara hi veig el nostre ninot de neu, allà tot sol, gaudint de la llarga vida que li han concedit les baixes temperatures, però segur que el seu destí no és altre que el desgel. Potser que baixi abans que això passi i m'endugui la seva vestimenta, si la seva mirada m'ho permet.

Comiat (II)

Durant molts anys, l'aviadecinc es va haver de llevar a trenc d'alba per anar a treballar. Això implicava, entre altres coses, que l'avidecinc s'havia d'encarregar de llevar, vestir i portar a l'escola els seus dos fills. El veig assegut al meu costat, en la penombra, despertant-me i posant-me els mitjons perquè no tingués fred abans de baixar del llit, fins a ben ganàpia. El tietdetrès fins i tot aconseguia ser vestit i engolir l'esmorzar sense obrir els ulls, i no es despertava fins al desè revolt de la carretera. Em ve al cap el trajecte que repetíem un dia rere l'altre, a vegades acompanyats de la besaviadedotze, durant un temps amb una altra noia del barri; l'estona al cotxe davant l'escola, esperant l'hora d'entrar-hi, i els meus cabells curts, suposadament escapçats després d'un episodi de polls mal resolt per l'avidecinc, davant el qual l'aviadecinc va decidir adoptar mesures dràstiques. Molts anys de corredisses i esperes, però ni un crit. Vaja, el mateix que es viu a can maredetrès cada matí.

Sense fer gaire soroll, l'avidecinc ens ha guiat per la infància, l'adolescència i l'edat adulta. Ha fet el taxi fins a hores intempestives, ha organitzat viatges i excursions de tota mena i ens ha ensenyat a esquiar, fent-nos creure que n'era tot un expert. Ens ha sotmès a llargues sessions de super8 i diapositives, ens ha transmès el pessimisme i el patiment barcelonistes. S'ha conformat de fer festes als gossos d'altri i ha passejat amunt i avall sogra i cunyada, mentre ha pogut. Ha acceptat la malaltia i s'ha preparat per al seu final. I ja al juliol ens advertia: "això s'acaba". Estava, com deia ell, en temps de descompte.

Ell ha arribat als vuitanta. Jo sóc a les portes dels quaranta. Per ben poc no podrà dir allò de "jo tinc el doble d'anys que tu". El que sí que puc fer, jo, encara, és seguir el seu consell i aprofitar el temps que em queda.

És hora d'anar a fer el taxi. La llicència, com veieu, l'he heretat jo.

3,5, 40, 80

vuitanta anys molt ben aprofitats

Al Gran el tenim obsessionat amb els números rodons. Amb els aniversaris "normals" també, sobretot ara que ja ha començat el compte enrere per al seu i tot són nervis. Però aquest any que l'avidecinc n'ha fet vuitanta (vuitanta!) i que tant servidora com el paredetrès esgoten els últims mesos d'una joventut estirada com un xiclet, no fa més que preguntar si, quan ell en faci 10, també li farem una festa i hi convidarem tota la família. Com si fos el més normal del món.

Jo em pensava, sincerament, que això de les crisis de l'edat eren una cosa de novel·la, de pel·lícula i, sobretot, d'homes. Però veig que no. Que deixar enrere els trenta-tots és cosa sèria. A mesura que s'acosta la data i que amics i amigues van caient com mosques, alguns amb festa sorpresa, d'altres amb festa d'autobombo, i els més espavilats dissimulant, m'adono que sí, que m'estimaria més tornar-ne a fer 32, què voleu que us digui. Tinc tot l'estiu de coll, però arribat el moment, no patiu, que celebraré els 40 amb dignitat. El Gran ja s'ocuparà d'esbombar-ho a tort i a dret. "Avui la meva mare en fa 40", anunciarà. I la gent entendrà que m'he fet gran.

Qui s'ha fet gran de veritat és l'avidencinc, i això sí que calia celebrar-ho. L'avidecinc no és home de gaires paraules, ni de grans discursos, però durant el dinar familiar del dia que feia vuitanta anys ens va recordar el que els meus gairebé quaranta ja m'han fet començar a sospitar: que la vida passa molt de pressa i cal aprofitar-la. A la seva manera, sense adonar-nos-en, el Petit també s'ha fet gran i ens ha alliberat de bolquers i xumets, biberons i tovalloletes. Anem cremant etapes, deixem enrere la primera infància i ens acostem perillosament a la preadolescència.

Mentre hi arribem, si m'ho permeteu, em dedicaré a la pastisseria. No només hem de fer coques de sant Joan (més que res perquè si no les fem nosaltres, no en menjarem), sinó que toca fer tres pastissos i una pila inacabable de magdalenes per a les festes del Gran. I és que rieu-vos-en dels casaments turcs o hindús. Aquí cal bufar espelmes tres vegades i repartir magdalenes a tota la classe. El mateix dia que la Mitjana fa un pícnic amb la classe. I l'endemà de l'excursió de tot el dia del Gran, per a la qual m'he ofert voluntària forçada. Desitgeu-me sort. I la temperatura adequada del forn.

Que hi ha algú?

demà tornem a obrir

Fa dies, setmanes, que em dic que he de passar per aquí, si més no a treure la pols i potser fins i tot a tancar la paradeta, perquè no és que tingui el blog abandonat, no. El tinc oblidat fins al punt que amb prou feines recordo la contrasenya per entrar-hi.

I què t'ha passat, direu? Res, no m'ha passat res. Continuo acumulant anècdotes, infortunis i malabarismes, perquè el Gran, la Mitjana, el Petit i l'entorn continuen sent els mateixos. Jo tampoc he deixat el paredetrès per fugir amb l'entrenador de futbol del Gran, ni m'ha fitxat una multinacional per dirigir el seu departament d'idiomes. Segueixo teclejant paraules a l'ordinador, lliurant feines a temps i fent el taxi a les tardes. Però, per alguna raó que no m'acabo d'explicar, no trobo mai el moment d'obrir aquesta finestra al món i pregonar els últims despistes del Gran, les idees de bombera de la Mitjana o les frases lapidàries del Petit. Com tampoc trobo estones per endreçar armaris, papers i estris diversos, per classificar la roba que no necessitem o no volem, per planificar amb cara i ulls les vacances o fer els àlbums de fotos. Vaja, que és un problema generalitzat de servidora.

Una cosa sí, que hem fet aquest cap de setmana llarg: declarar la guerra a les arnes que, dissimuladament, havien anat fent niu al capdamunt d'un armari de la cuina. La seva compareixença diària, coincidint amb la posta de sol, feia setmanes que ens feia pujar la mosca al nas. El paredetrès les caçava amb les mans, però l'execució una a una no donava fruits. I així, arremangant-nos el pijama, vam decidir que calia prendre mesures dràstiques i vam buidar tooooooots els armaris de la cuina, vam fer treure fum al rentaplats, vam omplir els contenidors d'escombraries, vam fregar amb vinagre, vam netejar amb aigua i sabó, ho vam tornar a guardar tot... i estem a l'espera de veure si amb això ja n'hi ha hagut prou.

Què haurem fet per merèixer la invasió de les arnes, ens preguntàvem. I ahir, buscant a l'amazon un remei eficaç, vam veure que no estem sols en la nostra lluita. Que qui més qui menys s'hi ha enfrontat alguna vegada. Que veure voleiar aquests tristos insectes, menys vistosos i tot que els mosquits, és més habitual del que ens pensàvem.

De moment, doncs, no tiraré la persiana. Més que res, perquè si no les arnes es quedarien atrapades i no podrien sortir. I això, ara mateix, no ens interessa.

Infortunis

la culpa la té el despertador

Amb motiu de la diada de santa Eulàlia, una amiga em va comentar que havia explicat la llegenda de la santa als seus fills mentre esmorzaven, abans d'anar a l'escola. Vaig intentar imaginar-me a mi mateixa contant pausadament al Gran, la Mitjana i el Petit com la petita Eulàlia havia convertit sense adonar-se'n pomes en flors, i com els romans l'havien empès carrer avall dins un bidó ple de punxes, martiritzant-la, però no ho vaig aconseguir. Els matins a can maredetrès no són propicis per a explicacions llargues, pseudohistòriques o literàries. Els minuts estan comptats, des que a les 6.40 sona el despertador i servidora es lleva, fins que la porta de l'ascensor es tanca, entre les 7.30 (si tot va bé) i les 7.35 (si no ha anat tan bé).

Quan aquest matí he obert l'ull i he vist que eren les 7.33, he pres consciència que el matí d'avui no seria normal. Que el Gran i la Mitjana perdrien l'autobús. Que no hi hauria temps de buscar guants, bufandes i jerseis perduts. I que hauríem de córrer. Però ens esperaven unes quantes sorpreses més.

La primera, previsible. El Petit havia tornat a mullar els llençols. "Res que no s'arregli amb l'enèsima rentadora i una dutxa ràpida". L'he agafat, a una distància prudencial del meu tors, i mentre el portava al lavabo s'ha sentit un "xof". Era la tifa que portava enganxada i que ha caigut amb estrèpit pel camal del pantaló, amb tan mala sort que acte seguit l'he trepitjat a fons. "D'això se'n diu començar el dia amb mal peu", he pensat. He dipositat el Petit a la banyera i li he dit amb to seriós que no es mogués.

No eren ni les 7.40, el terra semblava un femer i les sabatilles d'Ikea havien passat a millor vida. Aleshores, han picat a l'intèrfon.

Era l'electricista. L'esperàvem a les 7.30, però afortunadament s'havia endarrerit deu minuts. Prudencials per poder adecentar una mica l'espai on, precisament, havia de treballar. El Petit continuava dret a la banyera, el paredetrès s'havia dutxat a la velocitat de la llum i tancava la porta de la vergonya per poder-lo rentar, finalment. L'operari ja podia arreglar l'estropell del dia anterior: quan el cable de l'aspiradora es va incendiar i va fondre dos endolls. Afortunadament, sense més víctimes que la mai gaire eficient aspiradora, els dos endolls i un ensurt de mil dimonis.

Mentre l'home hi treballava, han passat pel seu davant un nen embolicat amb una tovallola i dos amb pijama, esverats, que no sabien ni on tenien la roba ni què havien de fer primer. Sense cap mena de dubte, deu haver pensat que en aquesta casa érem molt desorganitzats i que, a més, hi feia pudor.

Miraculosament, a les vuit els endolls estaven arreglats, els nens, vestits i les carmanyoles de l'esmorzar, plenes. Hem marxat sense cordar sabates, però hem aconseguit arribar a l'escola un minut abans de l'hora de començar. Que no està gens malament, vistes les perspectives amb les quals ens hem llevat.

Ara regna la calma. La rentadora gira. I amb unes hores de retard, em poso a treballar.

L'última

destrucció

Quan el Gran va fer tres anys, vam organitzar la nostra primera festa infantil de debò. Vam preparar invitacions, vam convidar els amiguets del Kindergarten i vam donar-ho tot perquè sortís bé. I, si no fos perquè el Gran va tenir un d'aquells típics accidents de qui està abandonant el bolquer, la festa es va saldar amb un balanç més que positiu.

Val a dir que el Gran juga amb avantatge: com que fa anys a l'estiu, podem baixar berenar, begudes i jocs al jardí i deixar que les criatures s'esbravin, campin lliures i s'embrutin a plaer. Potser empesos per les bones experiències obtingudes també en les festes de la Mitjana, majoritàriament poblades per nenes en etapa rosa, vam decidir llançar-nos al buit i organitzar una festa per celebrar el tercer aniversari del Petit, coprotagonitzada també per dos amiguets del Kindergarten que fan anys en dates molt properes.

Els tres aniversaires i tres amiguets més, vam proposar. Més els germans grans dels tres homenatjats. Tampoc no era una exageració, havíem superat trobades de deu mascles amb nota... El repartiment de tasques entre tres famílies també feia augurar que tot aniria com una seda. Sense atabalaments. Sense nervis.

Diuen que l'home és l'únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra, però nosaltres ens hem clavat una nata. Triple. El Petit no tenia el dia. El Gran i la Mitjana anunciaven ja abans de començar que seria un rollo i s'avorririen. Només la perspectiva d'endrapar tanta Nutella, pizza i pastís com volguessin els animava a mantenir la compostura. Abans que arribessin els tres convidats (recordem que la resta eren coaniversaires, coorganitzadors i germans varis), el pis ja estava fet un desastre. L'escenari era comparable al d'una casa on han entrat a robar, han regirat tots els calaixos i els cacos han hagut de marxar corrents per no ser enxampats. Amb la diferència que aquí no marxava ningú, al contrari.

L'arribada (tardana) dels convidats no va millorar la situació. El berenar va donar el tret de sortida a un nou esport, l'escampada de crispetes, que fins i tot 48 hores després, i havent passat una aspiradora que treia el fetge per la boca, encara apareixen per tots els racons. Vam voler jugar al joc de les cadires, però només el Petit i el seu millor amic ho van trobar interessant. A la seva manera, corrent per tot arreu i fent uns xiscles que, naturalment, van encomanar a tota la colla. Escales amunt, escales avall, crits, rialles i plors fins l'hora del pastís, gràcies al qual vam aconseguir amansir les feres durant una estona. Encara em faig creus que els convidats es quedessin gairebé quatre hores, sotmesos a tal tortura sonora.

Va ser la festa que no calia haver fet. I, per postres, quan tothom va haver marxat, el Gran i la Mitjana no van tenir més remei que participar en les tasques de desenrunament. Entre protestes i gemecs, mentre el paredetrès i jo retiràvem tones de deixalles i ens estranyàvem que l'única víctima del tornado que tot ho podia haver arrasat fos l'olla on s'havien cuit les crispetes, per la qual ja hem entonat un rèquiem.

I quan ens pensàvem que ja estava, que podíem girar full i mirar cap a un futur millor i lliure de personetes de tres anys, va sonar el telèfon. Era el veí de sota, que amb to amable però disgustat ens preguntava què havia passat la tarda anterior a casa nostra. Deia que el soroll havia estat insuportable, que si els haguéssim avisat haurien marxat i que el bum-bum de les corredisses els havia amargat la tarda. Evidentment em vaig disculpar, però no li vaig confessar que jo, si hagués pogut, també hauria tocat el dos. De l'última festa infantil que haurem fet a casa.

Tragicomèdia en dos actes

massa tard

Acte I

Barcelona, 23 de desembre de 2014

sis de la tarda

Un matrimoni que ratlla els quaranta, resident a Alemanya, decideix endur-se els tres fills i els tres nebots a fer una xocolata al carrer Petritxol. Malgrat que la intenció inicial és baixar-hi a peu, la longitud limitada de la gambada del Petit, així com el fet que no ha dormit després de dinar i s'augura una lluita continuada per evitar que es quedi palplantat com un ruc català qualsevol, fan que el paredetrès proposi espontàniament agafar l'autobús que casualment és a punt de parar davant seu. D'una revolada, nens i grans hi pugen, paguen i s'endinsen en el tumult. No hi cap ni una agulla.

Alea jacta est.

Els grans s'agafen, pacients, a les barres. La Mitjana rondina. El Petit gemega. La seva mare l'agafa a coll.

No han passat ni cinc minuts. La bossa de la maredetrès pesa menys. L'obre, temerosa, i confirma la sospita: li han robat el bitlleter.

- M'han robat el bitlleter!

La gent es gira, el paredetrès s'exalta. Una dona parla.

- El noi m'ha semblat estrany. Acaba de baixar.

Una altra s'hi afegeix:

- Al fons de l'autobús hi havia un altre noi estrany. Devien anar junts.

Una tercera ho remata:

- Hi són sovint, a l'autobús. S'ha d'anar amb compte.

Tothom ho ha vist. Ningú no ha dit res. Les vuit víctimes no prendran xocolata al carrer Petritxol i baixen a la parada següent.

El que segueix, és previsible: busquen un bar amb wifi, les criatures s'entaulen i demanen una xocolata desfeta. No serà el mateix, però la maredetrès s'ha d'afanyar a anul·lar les targetes. I així, com a mínim, berenaran.

- (en alemany tremolós) Bona tarda, m'acaben de robar el bitlleter en un autobús de Barcelona i vull anul·lar les meves targetes.

- Bona tarda. Primer s'haurà d'identificar. Se sap de memòria el número de compte?

- Crec que sí, és el XXXXXXXX.

- Correcte. I la seva adreça?

- XXXXXXX.

- Molt bé. Li anul·lo les targetes.

- Me'n poden fer ja de noves, per tenir-les a la bústia quan torni a casa?

- Quin límit té la seva targeta de crèdit?

- No ho sé, crec que XXXXX.

- No exactament. Ho sento, però haurà d'anar a la sucursal a demanar personalment les targetes. No ha superat totes les proves d'autenticació.

- Miri, m'acaben de robar el bitlleter, li he dit de memòria el núm. de compte, la meva adreça, la meva data de naixement... (llagrimeta).

- No cal que es posi a plorar, no n'hi ha per tant. Quan torni a Alemanya, va a la sucursal i ho demana.

La maredetrès no aconsegueix passar d'aquí. Penja. Els nens s'han acabat la xocolata. S'aixequen, el paredetrès paga, i tornen cap a casa. De camí, però, miren a totes les papereres. Sense èxit. Només queda presentar denúncia.

El que els pispes no saben és que el botí s'ha quedat a la bossa: el mòbil i un sobre amb més diners que els que hi havia dins el bitlleter. La maredetrès ha tingut Glück im Unglück.

Acte II

Barcelona, 2 de gener de 2015

8.58 del matí, policia, oficina de renovació del DNI/passaport

La cua és llarga. La maredetrès amb prou feines ha aconseguit ser-hi abans que obrissin, però és evident que d'altres han matinat més. A les nou i un minut, surt el funcionari encarregat de repartir torn. Teòricament la renovació dels documents només es pot fer demanant cita prèvia, però el sistema deu tenir més d'un forat perquè els qui s'han reunit allà no tenen dia i hora assignats.

Perquè no agafi a ningú per sorpresa, l'home anuncia d'entrada que només repartirà 20 números. La maredetrès es queda sense, i davant d'ella, unes quantes persones més. El funcionari les convida a tornar a les dues del migdia a fer cua, perquè a les quatre tornaran a obrir, per bé que els funcionaris seran uns altres. Hi haurà canvi de torn.

La majoria dels desafortunats gira cua i marxa. Ens hi quedem quatre i intentem raonar amb el funcionari, escoltat per un policia amb cara de ser poc amic del diàleg. El funcionari s'altera, de res no serveix que li expliquem que ens han robat, que tenim la denúncia, i que és impossible aconseguir cita prèvia abans de mitjans de gener. Al final ens convida a parlar amb el responsable, i encapçalats pel més valent dels quatre, hi anem.

No ens poden prometre res. Podem esperar a la sala i, si més tard veuen que tenen temps, ens donaran el preuat paperet. Decidim quedar-nos, xerrem durant més d'una hora i mitja i, finalment, apareix l'amic funcionari amb quatre paperets. Són les 10.30.

Els quatre paperets havien estat impresos a les 8.58. És a dir, ja preveien que els sobraria temps. Al cap de poc, ens criden a tots. Són les 11.00 i ja tinc el meu DNI nou. Bé, és el vell, però l'han tornat a imprimir. I m'han cobrat els 10,60 euros pertinents.

Als funcionaris encara els queden tres hores de feina, però ja tenen la sala d'espera buida.

Això, els qui a les 9.01 han marxat, no ho sabran mai.

Ortografia

lliçó de català

Que visquem a l'estranger no vol dir que no estiguem al cas del que passa a casa nostra. No portem el recompte exacte dels casos de corrupció, ni seguim al minut les picabaralles dialèctiques dels polítics, però les coses importants les sabem. Entre elles, a quina hora fan El gran dictat. I és que el Gran no perdona.

Gran aficionat als llibres i les lletres, però també els concursos i tot allò que tingui un bri de competitivitat, el Gran s'empassa sense parpellejar totes les proves del concurs, segurament sense acabar d'entendre què es demana als concursants, però atent en tot moment al marcador, el temps i la classificació.

Per això, i perquè les vacances són precisament per sortir de la rutina i ampliar horitzons, vaig decidir endur-me el Gran i la Mitjana a una gravació d'El gran dictat. Sabent que m'arriscava, sobretot perquè la Mitjana tot just comença a aprendre a llegir i el risc de badalls i comentaris en veu alta en horari de màxima audiència (o gairebé) era elevat.

Feia anys que no trepitjava un plató de televisió i, com era d'esperar, me l'imaginava més gran. El públic era nombrós i la tarda s'augurava interessant, perquè compartir graderies amb els alumnes d'un institut de la perifèria de Barcelona prometia. Me'ls imaginava fent-se selfies, arreglant-se cabells i maquillatge i assenyalant la pantalla cada vegada que s'hi veien enfocats, rient com només es riu quan les hormones estan desbocades, però la realitat va superar la ficció.

Em va fer riure que les hostesses parlessin sempre en primera persona del plural: anirem passant, anirem seient, aplaudirem, somriurem... Em van recordar la meva etapa adolescent les empentes per seure a primera fila. Se'm van fer llargs els minuts d'espera entre programa i programa. Però em va agradar veure que el Gran seguia atent el desenvolupament del joc i la Mitjana, si més no, també ho feia veure.

Nosaltres vam superar la gravació amb nota. I no ens vam endur ni l'entrepà. Vaja, que ens hi deixaran tornar. Crec.

No pot dir el mateix un dels alumnes de secundària, al qual van expulsar del programa per clavar collejas als companys de fila durant la gravació, després d'haver estat avisats ja al començament per mostrar el dit del mig durant les proves de volum d'aplaudiments i somriures.

Sorprenentment (o no), no va marxar compungit i vermell com un tomàquet, sinó que encara gesticulava i remugava un pero si no he hecho nada.

Menys punts que la Mitjana, hauria fet aquest noi, al concurs.
Trist.

Vergonyes

alimentació en cadena

El Gran fa tres dies que no dina. Que en comptes d'enfilar el camí de la cantina, se'n va directament al pati a jugar. I no és que no tingui gana, no. Que de gana en té sempre. I molta. El que li passa ho vaig descobrir durant la inspecció rutinària de cada dia, és a dir, quan al cotxe vaig preguntar-li a ell i la seva germana què havien dinat. Amb la particularitat que el millor amic del Gran venia amb nosaltres. I va destapar la caixa dels trons.

- (maredetrès) Què heu dinat avui?
- (Gran) Mmm, no me'n recordo.
- (Amic) El Gran fa tres dies que no va a la cantina.
(silenci sepulcral)
- (maredetrès) És veritat, això, Gran?
- (Gran) Sí. És que no tenia gana.
- (Amic) Menjar és més important que jugar, per això jo sí que vaig a la cantina.
- (maredetrès) Gran, que no et vaig explicar ja el dia que no vas dinar perquè la cua de la cantina era massa llarga i tenies pressa que dinar és el més important, que no pots estar sense dinar?
- (Gran) Sí.
- (Amic) Jo m'estimo més dinar per tenir energia per jugar a futbol.
- (maredetrès) A veure, Gran. Que potser has perdut la targeta de la cantina?
- (Gran). Sí.
(tate!)
- (Gran) La vaig deixar allà liegen i després ja no hi era.
- (maredetrès) I per què no ens ho havies dit? Per què no vas avisar el Herr R.? Pots anar a la cantina igualment i explicar el que t'ha passat. O dir-nos-ho a nosaltres, que tot té solució, podem demanar una targeta nova.
- (Gran) Ah.
- (maredetrès) El pitjor de tot és que ens has dit mentides, perquè ahir i abans d'ahir bé que em vas "explicar" el que havies dinat.
- (Gran) Perdó.

Si no hagués estat pel bocamoll de l'Amic, no sé quants dies, setmanes o mesos hauria aguantat el Gran sense dinar. Fins quan hauria estirat la mentida. Quants quilos hauria perdut. Si hauria demanat el berenar amb encara més insistència.
Que la timidesa costa de vèncer, ho sé per pròpia experiència. Que el Gran en aquest sentit encara té un llarg camí per recórrer, és evident. Esperem que, a partir d'ara, sigui com a mínim amb la panxa plena.

Atenció, Schulanfang!

quantes n'hi poso?

Mentre vosaltres encara teniu piles de llibres per forrar, heu de comprar la cartera o teniu pendent marcar la roba i les bates, aquí nosaltres ja hem començat. Molt aplicats, nosaltres. El Gran, content de retrobar els amics. La Mitjana, amb l'emoció pròpia dels qui comencen la primària, fet que aquí se celebra, perquè us en feu una idea, gairebé com una comunió. Sense església, però mudats, amb avis i tiets, i una cerimònia solemne, Schultüte plena de llaminadures i material escolar i, fins i tot en alguns casos, una bona picossada per omplir la guardiola.

Si una cosa he pogut constatar en els tres començaments de curs que he viscut és que la compra de material escolar és molt més complexa del que recordava de les meves èpoques d'alumna. Perquè aquí són molt específics i separar-se del patró pot suposar alguna esbroncada. Carteres, estoigs, bosses de gimnàstica... per bé que de marques n'hi ha unes quantes (i cares, no us penseu!), els models d'unes i altres s'assemblen molt. I per mantenir, suposo, aquesta harmonia de formes i colors, les llibretes també s'han d'ajustar a unes mides, interlineats i colors de folre específics.

Si bé comprar els llibres és ara una tasca senzilla (n'hi ha prou de demanar-los per internet i de seguida els tens a casa, amb l'ISBN correcte), les llibretes són un món a part. Papereries i llibreters planten paradetes als centres comercials i hi amunteguen piles i piles de Hefte. A4, A5, amb marge, sense marge, quadriculades, amb ratlles, amb fons de color... vaja, el malson de qualsevol pare o mare que té pressa i arrossega de la mà cotxet o criatura petita. Les indicacions dels mestres no acostumen a coincidir amb les ofertes dels llibreters, de manera que cal fer servir el magí i preguntar, preguntar i preguntar.

Que el Gran fa tercer i demanen "Lineatur 3. Klasse"? Doncs deuen ser les llibretes amb un número 3 al marge inferior dret... o potser no, perquè a banda del 3 hi ha altres números: 27, 37... quin embolic.

- Perdoni, em podria indicar quines són les llibretes de tercer? "Lineatur 3. Klasse".

- Mmm... a veure... (1 minut) són aquestes.

- Segur?

- Sí, són les que feia servir jo a tercer.

- (!!) D'acord gràcies. Posi-me'n cinc. (Aquest noi d'uns 18 anys deu ser un prodigi, si recorda quines llibretes feia servir a cada curs. Quina sort he tingut de trobar-lo.)

De moment no hi ha hagut queixes per part del professor. Ahir, però, el Gran va anunciar-me que per a la classe de castellà necessita "una llibreta com les que em vas comprar per a Deutsch però que tingui el número 27 al marge". Per fi!, vaig pensar. Ara bé: té nassos que l'única que m'especifiqui els números sigui la professora gaditana.

I si us sembla que exagero, feu un cop d'ull al bingo de les llibretes que ha creat aquesta mare alemanya. Real com la vida mateixa.

Guiris i selfies

me l'imaginava més gran?

La plaga de les selfies s'ha d'acabar. Entre tots, més o menys culpables, hi hem de posar fi. Reconec que tenen la seva gràcia les fotos on s'amunteguen amics, companys de feina o parents, units per uns moments que cal posteritzar, diguéssim. Però desenganyem-nos: quin sentit té, fredament, fer-se autofotos gens afavoridores per penjar-les efímerament al twitter o al facebook? Reflexionem-hi... Jo, que de fotogènica no en sóc, no m'hi veig gens temptada, però sincerament crec que el tema se'ns ha escapat de les mans.

Aquest juliol, el Gran i la Mitjana han pogut compartir casal d'estiu amb les seves cosines, i això en un entorn envejable: el parc Güell. Durant una setmana, s'han submergit en l'univers dels musicals, han fet piscina, plàstica i excursions, s'han arrebossat amb la sorra del pati i han après paraules genuïnament barcelonines, i ara parlen de tiburons i delfins com si fossin animals reals i no de l'imaginari urbà. Els pronoms febles que els faltaven, evidentment, allà no els han trobat, però s'ho han passat pipa.

Servidora, que els ha portat i recollit cada dia, ha coincidit amb les riuades de turistes que des de primera hora del matí enfilen els carrers costeruts amb les seves sandàlies, pantalons curts, ulleres de sol i, en comptes del mapa habitual, l'smartphone a la mà, per captar la bellesa del drac, el trencadís i les creus gaudinianes. En un d'aquests moments, abans de recollir les criatures arrebossades de pols, vaig veure una guiri qualsevol, de cames i braços cremats pel sol, pantalons massa curts i escot massa gros, que davant la porta del parc es feia una selfie. Fins aquí, res de nou. Però mentre amb una mà subjectava l'iphone de torn, amb l'altra alçava un gelat de dues boles i es feia una complicada fotografia, on amb sort, a banda de la maduixa, la vainilla i les seves ulleres de sol, s'hi haurà pogut entreveure una paret amb trencadís. Trist, trobo jo. Perquè està molt bé presumir de viatge, temps i gastronomia davant els facebookamics, però què li'n quedarà, a aquesta noia, de la seva visita a Barcelona? Un grapat d'imatges tortes i ocupades en un 67% per un rostre recurrent i en la resta per bocins de la ciutat. Fotos que no acabaran en cap àlbum, segurament tampoc en un picasa. I els records de la ciutat es limitaran al que hagi vist a través del mòbil. Mentre tingui bateria.

Vacances, si us plau

...i encara no hem acabat

L'any passat per aquestes dates anàvem curts de sol i vitamina D i anhelàvem poder enfilar cap a terres més càlides. Aquest any, l'únic que volem és descansar. En els últims tres mesos, per bé que hem tingut moments d'esbarjo, viatges, costellades, actuacions filials i un mundial amb cirereta, ens ha faltat temps. Per fer coses, però també per aturar-nos i no fer-ne cap. Per això ara, mentre repasso la llista i començo a amuntegar pantalons, samarretes i estris de bany, que encara no sé com haurem d'entaforar al cotxe, crec que sí, que és hora de canviar d'aires i viure a un altre ritme.

La Mitjana és de la mateixa opinió, tot i que ho expressa no amb paraules, sinó amb un mal humor perenne que ens fa perdre els nervis dia sí, dia també. No creu, rondina, crida i plora, tot i que no necessàriament per aquest ordre. Plora quan es queda al matí al casal i s'enganxa a les faldilles o pantalons de la senyoreta, dient que vol la mama. A la tarda, quan té la mama, plora i rondina altra vegada, sense motiu aparent. Ens temem que vol cridar l'atenció. I ho està aconseguint.

El Gran està indecís. Per una banda té moltes ganes d'anar al mar, veure cosines i cosins, anar a l'hotel i fer excursions. Per l'altra, es quedaria aquí, perquè el seu amic de l'ànima encara anirà al casal una setmana més. El Gran, tot i ser un belluguet, va cada vegada més a la seva. Ja no és petit. I malgrat que escoltar no és el seu fort, se li nota que fa un esforç. El Gran ha fet un bon curs i es mereix unes vacances.

El Petit no sap on anirà, però ja li està bé. O li estava bé, quan encara no havia agafat aquesta grip de panxa que posa en suspens el viatge de dissabte. Quan ahir el vaig deixar al Kindergarten, ja vaig ensumar-me que la cosa no aniria bé: faltava la meitat de la classe, i els seus dos amics de l'ànima, amb qui forma els tres mosqueters, també havien caigut. Per això no em va estranyar que mentre el Gran, la Mitjana i jo érem a la sala d'espera del dentista, em truquessin per dir-me que havia tret el dinar. Sencer. I a la sala de dormir. Contents no devien quedar, precisament.

Qui de moment no té vacances és el sofert paredetrès, que malgrat tot farà amb nosaltres els 1344 km que ens separen de casa els avisdecinc. Serà un puja i baixa, a l'espera que arribi el seu torn de descans, aviat. I quan torni i hagi viscut emocions fortes (explicar-ho és cosa seva), agafarem el cotxe i voltarem. Mar i muntanya. Per carregar les piles i començar el curs en condicions. En bones condicions, s'entén.

Wir werden Weltmeister... o potser no

nou costum bàrbar

Per bé que molts alemanys troben que vivim en un carrer molt transitat, nosaltres agraïm tenir una casa al centre, des d'on pots anar a peu a tot arreu, amb parada de metro al costat, farmàcia, súper i tintoreria a mà. Per bé que la majoria de les famílies amb nens petits s'estimen més tenir una casa amb jardinet als afores, on poder engegar les criatures quan la temperatura supera els cinc graus, nosaltres no canviaríem el nostre pis cèntric per res. Venint d'on venim, el "soroll" ens sembla més que suportable, per no dir que és gairebé inexistent. I mentre molts compadeixen els nostres fills per criar-se en un apartament sense jardí, nosaltres hi veiem molts més avantatges que inconvenients.

Bé, d'acord. Una pega sí que té. Però no pel fet de ser a la Innenstadt. No. Senzillament, perquè som pràcticament a la cantonada d'una de les principals artèries de la ciutat. Una Landstrasse, per ser exactes. Ara tampoc no us imagineu la Diagonal, la Gran Via o el carrer Aragó. No. Només dos carrils per sentit i, això sí, el tramvia, que comença a circular a les cinc de la matinada, si bé amb les finestres tancades no se sent més que els roncs d'altri. Oju, si n'hi ha.

Tot això per anar a parar al que volia dir: que el nostre balcó és un mirador extraordinari, testimoni dels petits i grans esdeveniments de la nostra ciutat d'adopció. Per la Landstrasse no només hi passen vehicles de dues, quatre o més rodes, sinó que també hi baixen manifestacions, atletes i altres espècies autòctones i foranes.

D'aquesta manera, el dia internacional dels treballadors, mentre a can maredetrès encara estem acabant d'esmorzar i anem encara amb pijama, els missatges reivindicatius engegats a través dels megàfons travessen el doble vidre i ens conviden a sortir al balcó per contemplar, juntament amb altres veïns endormiscats, com avis, pares i nens ens recorden que la lluita pels drets dels treballadors no només no ha acabat, sinó que entre tots l'hem d'esperonar. I quan ja han passat uns dies, quan menys t'ho esperes, surts al carrer i te'l trobes tallat. De seguida, però, t'adones que hi ha un Ironman, triatló, marató o cursa qualsevol, o fins i tot de tant en tant els patinadors que dimarts al vespre tenen la ciutat per a ells sols. Que no cal que vagis a buscar el tramvia, vaja, perquè no circularà en tot el dia. I problemes tindràs per poder sortir de la ciutat amb cotxe.

Però segurament el més empipador de tot és el costum que des de fa uns anys han agafat aquests alemanys de sortir a celebrar les victòries de la selecció amb el cotxe i la sirena. Sigui l'hora que sigui i, sense anar més lluny com ahir, plogui o nevi. L'autokorso, abans associat als països del sud, poc civilitzats, ha agafat tanta força entre els autòctons que no en deixen passar ni una. Ahir, mitja hora després d'acabar el partit, baixaven per la nostra Landstrasse entre crits i botzines, total per anar a parar a l'embús de Konsti, on a banda de fer soroll dubto que hi fessin res de profit.

Des de l'ADAC, que ve a ser el RACC dels alemanys, es llancen recomanacions i es demana prudència, per no haver de lamentar víctimes en aquests rallis improvisats. Passejar-se amb el cul a la finestra, cos a fora i peus a dins no és precisament el que s'entén per respecte de les normes de trànsit, que aquí com passa amb gairebé tot responen a un acrònim indesxifrable: StVO. Si Alemanya guanya diumenge el Mundial, no em vull ni imaginar fins a quina hora tindrem concert. El Gran, per si de cas, ja m'ha demanat el passaport alemany, que encara no té. Perquè quan arribi el moment, pugui jugar amb el seu amic de l'ànima a la Nationalmanschaft. La seva màxima aspiració.

De quatre en quatre

la bandera alemanya, la més cobejada
entre els Zweitklässler

Fa vuit anys, Alemanya vivia el seu estiu de somni, l'anomenat Sommermärchen 2006. El Mundial de futbol es jugava a casa, i malgrat que al final se'ls va escapar, l'ambient que es va viure a les ciutats i pobles del país durant l'onada de calor que va acompanyar el logradíssim public viewing (amb pantalles gegants al mig del riu i un desplegament logístic remarcable) va ser realment especial. Aleshores, els alemanys van recuperar l'orgull nacional perdut després de la guerra i van exhibir banderes i altres símbols com feia temps que no es veien. Durant el Mundial que es va endur Itàlia, el Gran va arribar al món. No pas per la via ràpida. Això no. Però sí enmig d'un ambient festiu, amb la capella de l'hospital reconvertida en sala multimèdia i botzines fins passada la mitjanit per celebrar la victòria de torn.

Dos campionats del món després, el Gran ha fet vuit anys i comença a deixar enrere l'etapa infantil. S'ha fet llarg, amaga llibres sota el coixí per llegir-los en la penombra quan tanquem el llum i ja no ens busca en tot moment, sinó que prefereix la companyia dels amics i les seves confidències, encara innocents. Però la festa d'aniversari no la perdona, no.

Quan s'acaben, aquestes festes?, vam preguntar-nos el paredetrès i jo un cop recollides les engrunes. Tindrem forces per organitzar la mateixa mena de festes per a la Mitjana i el Petit? Ens veiem d'aquí a sis anys fent uns jocs olímpics amb deu mascles cridaners i esverats, que ni escolten ni paren quiets? O estarem temptats de portar-los a un centre recreatiu qualsevol o, encara pitjor, donar-los diners perquè vagin al cine, s'atipin de crispetes i cocacoles i, sobretot, no ens embrutin la casa? Està per veure.

Aquest any, amb la santa ajuda d'uns amics que no només no fallen mai, sinó que cada any s'entreguen més, vam preparar un berenar olímpic, seguit d'un reguitzell de proves. Al jardí, afortunadament. Perquè malgrat que queien quatre gotes i algun espavilat ja anunciava un "comença a ploure" amb ganes d'agafar escales amunt, els grans ens vam fer l'orni i vam aplicar el "no nos moverán". Podeu imaginar-vos onze criatures tancades en un pis? Nosaltres amb l'estona del berenar en vam tenir ben bé prou.

Les proves se succeïen, els dos equips s'esforçaven per anar fent punts, i sempre ens abordaven amb la mateixa pregunta: qui guanya? Empatats, de moment, els dèiem. I s'ho creien. Pobrets. Al final, hi va haver repartiment de diplomes i medalles per a tots, espelmes, pastís i partit del Mundial. Una festa rodona com una pilota de futbol, que ens havíem pintat com el nostre viacrucis particular, però que la conjunció astral va convertir en un camí de roses. Amb un parell de punxes, però petites. Sense queixes dels veïns (només un parell de mirades indiscretes des de la finestra). Sense plors, sense mals, sense baralles. Què més es pot demanar?

Total, que fins i tot estem disposats a repetir-ho.

Qui ens ho havia de dir. 

Nedar i guardar la roba

Diuen per aquí que Basilea és una ciutat avorrida. Que no hi passa res, a banda d'un parell de fires sonades que col·lapsen la ciutat i omplen els carrers de gent si més no curiosa (es veu que l'any passat fins i tot feien propaganda d'unes mitges peludes, aparentment molt populars entre les japoneses, ja que se'ls suposen propietats dissuassòries davant de mascles temptats de forçar-les).

Jo m'ho havia cregut. Del tot. Perquè les meves primeres setmanes van ser així, de casa a la feina i de la feina a casa, amb el tramvia atrotinat, creuant el riu matí i tarda, sota la boira, la pluja o un sol radiant. Tot segons l'horari previst, sense sorpreses. Però aleshores va arribar el dia que ho va canviar tot. Va arribar el dia que vaig ser testimoni del poc senderi dels habitants d'aquesta ciutat. I des d'aleshores, que els admiro.

Resulta que, quan arriba el bon temps, és tradició banyar-se al riu. Però resulta també que aquest riu no és com els de casa, no. El riu que divideix Basilea en dos és el Rin, escrit així, amb majúscula. A més, no és que hi suquin els peus per refrescar-se. No. S'hi banyen sencers, sense fer peu i, ai làs, es deixen emportar pel corrent! Horror, vaig pensar jo, poruga de mena. Prendran mal, aquests suïssos!

no s'aprecia la velocitat, però sí la profunditat!

Però no. Com que de previsors en són un rato, el bany forma part d'una rutina perfectament estudiada que dura uns 20 minuts, aproximadament. Per participar-hi, només cal posar-se sabates de riu (el fons és pedregós) i comprar un dels peixos salvalvides que es troben a moltes botigues, l'anomenat Wickelfisch. Es tracta d'una bossa impermeable amb forma de peix, prou gran per guardar-hi la roba, les sabates, la tovallola, les claus i el mòbil, i que quan se li donen set voltes (atenció, han de ser set) es torna del tot estanca. La gràcia està, doncs, en llançar-se a l'aigua i deixar-se endur pel corrent, riu avall. A una velocitat gens menyspreable, tot sigui dit. La bossa, evidentment, també va a l'aigua, i a més serveix de flotador. D'aquesta manera, la gent entra a l'aigua per la part alta del riu i en surt un o dos quilòmetres més avall.

peix, peixet

Per molt que sembli una aventura digna d'un altre segle, els suïssos no han deixat res a l'atzar. Hi ha boies per delimitar la banda del riu "nedable" (i separar-la de la navegable). També hi ha cartells indicatius de zona de bany. I des de ben petits els deuen ensenyar a entrar i sortir de l'aigua. Perquè el que sí que cal tenir en compte és que cal agafar-s'ho amb temps, i anar nedant en diagonal.

A mi gairebé m'han convençut, però ho hauré de presenciar unes quantes vegades més per decidir-me. El que sí que faig ara mateix és agrair-los haver-me fet obrir els ulls com taronges, incrèdula davant el que veia. Perquè quan et penses que ho has vist tot, encara hi ha coses que et sorprenen.

Patacades

la crua realitat

Que les criatures tenen molts números per obrir-se el cap al Kindergarten no hauria de sorprendre a ningú. S'hi passen moltes hores, hi ha objectes de reconeguda perillositat i les personetes en edat preescolar no destaquen precisament per un domini perfecte de la psicomotricitat. Reconèixer això hauria de ser tan fàcil com entendre que és normal que una dona de fer feines trenqui de tant en tant una figureta, un plat o la planxa. Perquè és qui toca més aquestes coses.

Els accidents de Kindergarten són coses que passen. Però que passin no vol dir que s'aplaudeixin. I encara menys quan la víctima del dia és el Petit i el seu front prominent llueix un vistós Pflaster que no augura res de bo. Rebre una trucada del Kindergarten sempre és mal senyal. Que arribis a la porta i et rebi una altra mare amb cara compungida encara és pitjor. I si totes dues coses passen alhora, malament.

Fa unes setmanes, el Petit va decidir pujar per enèsima vegada al tobogan del Kindergarten, amb la mala sort que va relliscar i es va clavar una morma monumental. Al cap. Al front. La ferida era petita, però profunda. "No l'hem vist caure, ha sigut darrere el tobogan. Li hem netejat, però l'has de portar a l'hospital. Fa mala pinta". El Petit, però, em va rebre amb un somriure, amb les llàgrimes a mig assecar-se enganxades a la cara i una monumental tirita amb dibuixets. "Aua", va dir. I una mica incrèdula, perquè res no feia pensar que aquell nen necessités una visita a l'hospital, vaig colocar el Gran i la Mitjana amb el seu pare i en qüestió de minuts em vaig plantar a la sala d'espera. "Ha caigut al Kindergarten, diuen que és una ferida profunda". Amb això n'hi va haver prou per activar no sé quin protocol que, juntament amb el filet de sang que oportunament va començar a brollar, van aconseguir que passéssim de seguida.

I jo, que a vegades me les dono de valenta en qüestions de salut, va i una mica més i em desmaio quan vaig veure la ferida. Petita com la circumferència d'una colilla. Però fonda. I blanca com el paper, ja gairebé no em vaig sorprendre quan el metge em va anunciar que l'hi enganxaria amb cola, en comptes de posar-li punts. I que procuréssim que no se li mullés durant tres o quatre dies.

Quinze dies van passar fins que va caure l'esparadrap. Quinze dies. I va resultar que el forat continuava allà on era. "Això no passa gairebé mai", va anunciar-me la doctora de guàrdia, quan vam tornar a l'hospital. "Ara ja no ho podem cosir i han de vigilar molt que no se li infecti". Com si fos culpa nostra. En comptes de cola, aquesta va aplicar-hi un bon tou d'una pomada que hauria tombat un cavall, perquè l'endemà, quan el paredetrès va destapar la ferida i jo ja era a punt de desmaiar-me, va anunciar estranyat: "A mi em sembla que està bé". I efectivament, per art de màgia, la ferida s'havia tancat.

Patacades com la del Petit són habituals. Com ho són els virus de panxa que ens visiten regularment i aquest any l'han agafat amb la Mitjana, que hores d'ara es regira de dolor. Al que ja no estava tan acostumada és a les patacades pròpies. Com la que vaig patir el dilluns. Una patacada moral, un suspens, possible, sí. Però amarg, també. Perquè haver-lo evitat hauria estat un gran èxit. I hauria pogut tatxar una cosa més de La Llista. Però com vaig adonar-me un parell d'hores després, quan ja m'havia eixugat unes llàgrimes que m'havien agafat desprevinguda, quan la teva vida és plena de criatures, cites i viatges, no hi ha temps per recrear-se en la desgràcia pròpia, encara que sigui una de comparativament minsa. La vida continua, a velocitat vertiginosa.

Rabenmutter II

amb subtítols, si us plau

Sóc a punt de repetir l'experiència que us relatava l'any passat, però amb l'agravant que serà per més temps. Sí. Sóc a punt de marxar uns dies i deixar el paredetrès a càrrec de les criatures i el nostre campament base. He deixat la nevera plena, la roba neta i plegada i totes les factures pagades. He avisat l'escola, el Kindergarten, els veïns i els coneguts. I la cangur ja sap el que ha de fer. Però tot i així, tornen els remordiments, les pors i la indecisió que ja vaig viure aleshores, i que amb el pas dels dies es va anar dissipant.

Ja tinc un peu al tren i encara em plantejo si faig bé, si la feina s'ho val, si el Petit ho entendrà, si la Mitjana farà figa, si el Gran es recordarà de fer els deures o si tot plegat farà anar malament al paredetrès. Però ja no hi ha marxa enrere. Me'n vaig. A treballar. Fins al juliol. Això sí: només tres dies a la setmana. Dues nits, per ser exactes.

Fins ara, m'he ocupat de la logística familiar. Potser per tenir-ho tot controlat. Però potser també perquè el que de veritat em fa por és fer bé la feina. Sí, sí. Perquè va de debò, perquè no puc fallar i perquè la meva feina tindrà visibilitat, que se'n diu ara. Per tot això, demà, quan pugi al tren, m'agafarà aquell mal de panxa típic d'abans d'exàmens. Que creia haver oblidat, però que vaig recuperar fa encara no quinze dies, quan vaig enfrontar-me de nou a un full en blanc, un rellotge i els meus (des)coneixements. Quan el tren engegui, m'acabaré el cafè i trauré la pila de papers que m'han de servir per preparar-me. I llegiré. Les tres hores, si cal. Per arribar pensant en la feina, i no en el que he deixat enrere.

Corre, corre, que ve la primavera

wir grillen

Com qualsevol avió que creua l'atlàntic, el paredetrès i jo som a punt d'arribar al nostre particular point of no return. La germanització avança implacable i aviat només ens delataran el passaport, el to de veu i les provisions de fuets, pernil i oli. Com, si no, s'explica aquesta mimetització amb els autòctons que ens ha portat a preparar la terrassa per a la temporada de primavera i estiu justament el dia que es declarava inaugurada la Grill-Saison? Què ha fet que, després d'un hivern inexistent, hàgim triat l'oasi climàtic d'aquests dies per posar fil a l'agulla i atacar els projectes pendents? Serà la fotosíntesi, serà la vitamina D... Sigui com sigui, hem declarat inaugurat el temps de la calor, per bé que tot faci pensar que aquest sol radiant no hagi vingut per quedar-se. Encara.

En el que el Gran ha qualificat de "dia més avorrit de la meva vida", superant fins i tot el trajecte FRA-BCN-FRA amb cotxe que s'empassen ell i els seus germans cada estiu, la família maredetrès ha visitat centres de bricolatge, gardens i ikeas amb l'objectiu d'adecentar la terrassa i tenir aquell trosset de verd que tan s'agraeix al centre d'una ciutat. Amb il·lusió, però també amb un cert grau d'escepticisme, perquè una cosa és la teoria una altra de molt diferent és la pràctica. I per bé que la jornada no va començar gaire lluïda i fins al migdia el comptador de despeses seguia sorprenentment a zero, a tancament de parquets el balanç no era gens despreciable: gespa artificial, rajoles de fusta, dos para-sols, estris per repintar, cúters a dojo i fins i tot les primeres maduixes de Huelva, els primers espàrrecs verds i un pa triangular de primera. Ah, i el cotxe nou.. bé vaja, net.

Fins ara, ens havíem abocat apassionadament a les barbacoes d'altri. Aquelles trobades a mitja tarda, quan la gent a Casa encara està amb el croissant o el dònut, amb l'olor de la brasa, les amanides, les salsitxes i els trossos de carn, i cervesa, molta cervesa. Però ha arribat l'hora de sumar-nos al grup dels grilladors i aprendre d'una vegada com es fa. Sense vergonya, vam demanar a l'encarregat de la secció de barbacoes, on n'hi havia com a mínim unes cinquanta, que ens ajudés a triar-ne una. "No hem fet mai una barbacoa", vam confessar. "O sigui que, sisplau, que sigui a prova d'idiotes". D'aquesta manera, en comptes de fer veure que sí, que sabíem de què anava la cosa, ens vam assegurar que el noi ens expliqués els conceptes més bàsics. I tan bé ens va assessorar, que vam sortir amb una barbacoa sota el braç. O més o menys, perquè encara ens l'han de portar. Però les primeres costelles i botifarres ja estan encarregades.

En anys anteriors, vèiem des de la finestra com els veïns del voltant desempolsinaven els mobles d'exterior, envernissaven taules i cadires, treien la caputxa al para-sol i engegaven la barbacoa així que les temperatures superaven els quinze graus. A banda, plantaven flors i renovaven la terra. Això, nosaltres, encara no ho hem pogut fer. L'experiència ens ha ensenyat que donada la nostra poca traça en el treball de la terra, val més centrar-se en una varietat i una sola plantada l'any. Nosaltres, doncs, plantem només geranis. Forts, resistents, vistosos i pflegeleicht. Malauradament, encara no n'és temporada, o sigui que en comptes de tornar carregats d'uns pensaments que ens haurien durat dos dies, hem decidit esperar, i fer la plantada anual després de Pasqua. I és que, de fet, ja hem treballat prou. Ara toca seure i gaudir d'un bon cafè a l'aire lliure. I respondre amb un "wir grillen" quan ens preguntin quins plans tenim per al cap de setmana.