dimarts, 18 de febrer del 2014

Donetes


ballarina
L'altre dia, repassant mentalment els últims posts d'aquest humil blog, vaig adonar-me que no parlo prou de la Mitjana. Sens dubte, el Gran és de moment l'estrella d'aquestes quatre ratlles setmanals, en part per (des)mèrits propis, però també pel sol fet de ser "el primer". Els pares ens anem curtint en això de pujar criatures a partir de les experiències dels nostres fills, amb el primogènit al capdavant, és clar. Però potser ha arribat el moment de glosar les virtuts d'aquesta petita princesa de cabells rulls i problemes amb les "r" simples.

Madame és creativa. Ves per on. Serà que efectivament els gens a vegades se salten una generació, perquè de sa mare segur que no ho ha tret. Només arribar de l'escola, enfila cap amunt, s'asseu davant l'escriptori i retalla, pinta, enganxa i fa experiments de tota mena. Amb Glitzer, sobretot, perquè ara mateix la purpurina ho és tot. I cola, molta cola. Fa collage, enquaderna llibres, fa dibuixos amb sorpresa, escriu, imagina i crea. La pila de papers i retalls arriba al sostre. Al costat, la taula del Gran, immaculada, sense ratllades ni restes de retoladors, mirall de la seva falta de passió per l'expressió artística en qualsevol de les seves formes.

A banda de creativa, també ens ha sortit presumida. Després de sospirar durant un any sencer per un kit de maquillatge, perquè els Reis n'havien portat un (mea culpa) a la seva cosina coetània, ara té el seu, regal de l'aviadecinc i el seu bé més preuat. Va ser obrir el paquet i haver-li de pintar les ungles. Amb el color més discret, tu diràs. Però amb purpurina, és clar. I això després de dubtar si fer-ho, perquè jo a casa no tinc ni quitaesmalte. Perquè vegeu que no m'explico d'on ha sortit la meva filla.

Per si no ho sabíeu, la Mitjana vol ser ballarina. Bé, vaja, serà ballarina, o com a mínim professora de ballet. Ho té claríssim. L'altre dia vaig tenir el goig d'assistir al seu primer espectacle. Nerviosa que estava. Ella i totes les altres nenes. I per bé que s'hi van esforçar, diguéssim que el resultat no li serviria per ser admesa en una escola de ballet com Déu mana. Elles cofoies, això sí, i les mames, els papes i els avis presents, orgullosíssims, faltaria més. Però o bé l'apuntem a una acadèmia de dansa amb mestra russa, o val més que li comenci a fer veure que així no es podrà guanyar la vida.

La Mitjana ja vol començar l'escola. Vol tenir el seu Schulranzen, malgrat que aquí les carteres siguin una baluerna. De princeses, fades o papallones, m'ha dit. I farcida amb llapis de tots els colors. La Mitjana, senzillament, s'està fent gran. Sap el que vol. I com que és tossuda, segurament ho aconseguirà. De moment, però, tan aviat s'ocupa del Petit com si fos la seva mare com es nega en rodó a parar la taula. Tot sovint m'ajuda a la cuina, però al matí és com un cargolet que no acaba mai d'estar llest. Entoma els crits com si sentís ploure i reacciona amb llàgrimes als càstigs. Li costa demanar perdó, però és generosa i carinyosa. La Mitjana m'arrenca cada dia crits i somriures. Però, en el fons, espero que no canviï. Perquè a mi m'hauria agradat ser com ella.

dilluns, 10 de febrer del 2014

Els 34 manaments

lectura obligatòria
Que als alemanys els agraden les normes no és cap secret. Perquè els donen seguretat. Perquè així tenen un referent per justificar-se o recriminar. I perquè, com que les segueixen, el país, la ciutat, tot funciona.

L'escola no podia ser menys. Abans de començar el curs, la llista de material és ben explícita: 10 classificadors de colors (bé, dels colors que et diuen), 12 llapis de colors, 10 retoladors, una capsa de 12 pintures. Res no es deixa a l'atzar. Les tres llibretes de Deutsch, les dues de Mathe. Una per als exercicis, una per als dictats, una per a les correccions. Perequè no hi hagi malentesos. Per mantenir l'ordre i habituar-hi els infants des de la erste Klasse.

Que a l'aula hi ha d'haver unes normes no només és evident, sinó també desitjable. Imagineu-vos, en el cas del Gran, una classe amb 17 nens i 8 nenes. La disciplina és bàsica, necessària, imprescindible. Ara, que t'arribi el nen amb la llista de les normes que ha de respectar escrupulosament, i que la llista tingui 34 punts, ridiculitza tota la normativització i fa que s'escapi el riure per sota el nas. Si us pensàveu que els deu manaments costaven d'aprendre, imagineu-vos les pobres criatures repassant el que han de fer i el que no poden fer a classe.

Heus aquí una aproximació a les regles que FrauB molt amablement ha repartit entre els alumnes i ha fet arribar als pares. Per correu electrònic. I poc després d'avisar-nos de forma concisa de l'existència de quantitats industrials de fauna bacteriana multidisciplinar a la Klasse 2A.

Normes de la classe 2A
1. Respectaré els altres i els parlaré amb educació.
2. Aixecaré el braç quan vulgui dir alguna cosa.
3. No parlaré sense permís.
4. Esperaré pacientment el meu torn.
5. Escoltaré amb atenció els altres quan expliquin alguna cosa.
6. Tindré cura de la targeta de la cantina i el meu material escolar.
7. Parlaré fluixet a classe, a la cantina, als passadissos i al poliesportiu.
8. Dins l'escola només podré córrer al poliesportiu.
9. Faré fila de dos en silenci.
10. Quan segui en rotllana m'estaré en silenci.
11. Aniré sempre amb compte.
12. Treballaré ordenadament.
13. Faré sempre els deures.
14. Escriuré sempre els deures a l'agenda.
15. No donaré empentes ni picaré, donaré cops de peu ni amenaçaré els altres nens.
16. No em riuré de ningú.
17. No em xivaré.
18. No em burlaré ni insultaré a ningú.
19. No agafaré les coses dels altres si no m'han donat permís.
20. Ajudaré els altres.
21. No escopiré
22. No diré mentides.
23. No jugaré als lavabos.
24. Al passadís i a l'entrada només hi podré jugar els dies que plou.
25. Llençaré les deixalles a la paperera.
26. No llançaré objectes als altres nens.
27. M'esforçaré per arribar puntual.
28. Seré complidor amb les tasques que m'encomanen.
29. No trencaré les coses dels altres ni de l'escola.
30. Resoldré els conflictes de manera pacífica.
31. Si no puc resoldre un conflicte, m'adreçaré immediatament a un adult.
32. Sempre avisaré abans d'anar al lavabo.
33. Deixaré les meves coses endreçades al penjador.
34. Quan jugui a futbol ho faré sense joc brut.

Una llista tan llarga, i encara hi trobo a faltar un parell de punts:
35. Demanaré als pares que em desparasitin el cap un cop per setmana.
36. No menjaré coses dolces durant la primera pausa, però sí a la segona.

El que no m'ha quedat clar, és si el fet d'incomplir-ne un mínim comporta algun càstig o no. Però això ens ho haurà de respondre FrauB.



dilluns, 3 de febrer del 2014

¡Anda, los donuts! ¡Anda, la cartera!

Substituïu el dònut pel que vulgueu
El Gran té memòria d'elefant. Als quatre anys, quan encara no sabia llegir ni la m amb la a fa ma (per estar dedicat en exclusiva al descobriment del medi), l'enxampàvem "llegint" llibres a la Mitjana, que l'escoltava embadalida. Amb el llibre a la falda, anava recitant pàgina per pàgina una frase rere l'altra, sense saltar-se ni una coma. De tots els llibres de la prestatgeria. Sense excepció.
"Aquest nen s'ha de fer notari", diem sovint el paredetrès i jo. S'aprendria fàcilment el codi civil, el penal i el que fes falta de memòria i no s'hauria de tancar a estudiar durant mesos o anys. I és que és capaç d'explicar-te com va ser aquella jugada del penal decisiu de fa tres temporades, quan ell encara no aixecava tres pams de terra. O d'aprendre's tots els poemes, fàbules i dictats que li posen de deures abans d'arribar a casa. Per tenir més temps per jugar. I per llegir.
El Gran ha interioritzat tots els atributs dels jugadors de la Bundesliga que exhibeixen les preuades cartes que intercanvia, això sí, de forma força arbitrària amb els companys de classe. Recorda també quants punts ha fet a cada partida de la Wii que ha jugat, què va menjar aquell dia llunyà que vam anar al Port de la Selva i les contrasenyes dels mòbils i tauletes de tota la família i part dels coneguts. Per si de cas.
El Gran sap en quin dia viu, quant falta per al seu proper aniversari, encara que entremig hi hagi tres estacions, i quina nota ha tret a tots i cadascun dels exàmens o controls que ha fet fins ara. També toca de memòria les peces de violí i sap quin número té cadascuna.

Però ai làs. El Gran també té memòria de peix. Rieu-vos de la Dory. Com s'explica, si no, que li diguis, au, puja a dalt a posar-te el pijama, i avui tot a rentar, i des de dalt et pregunti cridant indefectiblement si ho ha de posar tot a la roba bruta. O que l'avisis cinc vegades que és hora de marxar, i a la sisena et respongui "què has dit?". O que no es recordi d'agafar el llibre o llibreta que toqui per fer els deures? O que s'oblidi sempre guants, gorro i bossa de gimnàs al penjador (amb sort) o en algun racó amagat?
Aquesta mala memòria, que apareix sempre quan menys la vols, no és altra cosa que memòria selectiva. El Gran té uns interessos molt clars i definits. El que no s'hi englobi, per contra, és com si no existís. Caldria comprovar-ho, però posaria la mà al foc que té un conducte directe d'orella a orella que permet que les meves instruccions entrin per una banda i surtin per l'altra sense deixar més rastre que un dèbil zum-zum.

El que està vist és que el problema, de moment, no té solució. Potser serà qüestió, doncs, d'ignorar-lo i deixar que vagi a l'escola amb la part de dalt del pijama, sense estoig, sense la roba d'esport, sense gorro, sense els llibres de la biblioteca i amb exàmens i cartes sense signar. Durant quinze dies com a mínim. Tot i que dubto que serveixi de res.