ballarina |
L'altre dia, repassant mentalment els últims posts d'aquest humil blog, vaig adonar-me que no parlo prou de la Mitjana. Sens dubte, el Gran és de moment l'estrella d'aquestes quatre ratlles setmanals, en part per (des)mèrits propis, però també pel sol fet de ser "el primer". Els pares ens anem curtint en això de pujar criatures a partir de les experiències dels nostres fills, amb el primogènit al capdavant, és clar. Però potser ha arribat el moment de glosar les virtuts d'aquesta petita princesa de cabells rulls i problemes amb les "r" simples.
Madame és creativa. Ves per on. Serà que efectivament els gens a vegades se salten una generació, perquè de sa mare segur que no ho ha tret. Només arribar de l'escola, enfila cap amunt, s'asseu davant l'escriptori i retalla, pinta, enganxa i fa experiments de tota mena. Amb Glitzer, sobretot, perquè ara mateix la purpurina ho és tot. I cola, molta cola. Fa collage, enquaderna llibres, fa dibuixos amb sorpresa, escriu, imagina i crea. La pila de papers i retalls arriba al sostre. Al costat, la taula del Gran, immaculada, sense ratllades ni restes de retoladors, mirall de la seva falta de passió per l'expressió artística en qualsevol de les seves formes.
A banda de creativa, també ens ha sortit presumida. Després de sospirar durant un any sencer per un kit de maquillatge, perquè els Reis n'havien portat un (mea culpa) a la seva cosina coetània, ara té el seu, regal de l'aviadecinc i el seu bé més preuat. Va ser obrir el paquet i haver-li de pintar les ungles. Amb el color més discret, tu diràs. Però amb purpurina, és clar. I això després de dubtar si fer-ho, perquè jo a casa no tinc ni quitaesmalte. Perquè vegeu que no m'explico d'on ha sortit la meva filla.
Per si no ho sabíeu, la Mitjana vol ser ballarina. Bé, vaja, serà ballarina, o com a mínim professora de ballet. Ho té claríssim. L'altre dia vaig tenir el goig d'assistir al seu primer espectacle. Nerviosa que estava. Ella i totes les altres nenes. I per bé que s'hi van esforçar, diguéssim que el resultat no li serviria per ser admesa en una escola de ballet com Déu mana. Elles cofoies, això sí, i les mames, els papes i els avis presents, orgullosíssims, faltaria més. Però o bé l'apuntem a una acadèmia de dansa amb mestra russa, o val més que li comenci a fer veure que així no es podrà guanyar la vida.
La Mitjana ja vol començar l'escola. Vol tenir el seu Schulranzen, malgrat que aquí les carteres siguin una baluerna. De princeses, fades o papallones, m'ha dit. I farcida amb llapis de tots els colors. La Mitjana, senzillament, s'està fent gran. Sap el que vol. I com que és tossuda, segurament ho aconseguirà. De moment, però, tan aviat s'ocupa del Petit com si fos la seva mare com es nega en rodó a parar la taula. Tot sovint m'ajuda a la cuina, però al matí és com un cargolet que no acaba mai d'estar llest. Entoma els crits com si sentís ploure i reacciona amb llàgrimes als càstigs. Li costa demanar perdó, però és generosa i carinyosa. La Mitjana m'arrenca cada dia crits i somriures. Però, en el fons, espero que no canviï. Perquè a mi m'hauria agradat ser com ella.