Triplet

flassades, clínex i tele

Aquest final de temporada no ens caldrà patir per si la Lliga es fa pregar, els rivals de la Champions són els més complicats i a la final de Copa, a partit únic, pot passar de tot. No. A can maredetrès hores d'ara ja podem cantar l'alirón. Per primera vegada a la història hem aconseguit que el virus de la grip afecti el Gran, la Mitjana i el Petit alhora. El triplet ja és realitat. I encara l'estem celebrant.

Tot va començar, com sempre, amb les trucades perdudes del Kindergarten. Dilluns, a la caixa del súper, aprofitant una estona morta per fer la compra amb la Mitjana. Que el Petit no estava bé, que sisplau l'anés a buscar, que tenia febre i hi havia una passa.

L'endemà, i amb el Petit ja a 40, i la seva mare amb tos i mal de coll, vam fer ronda de metges. I ningú no va pensar en la grip. Una faringitis, potser una mica de bronquitis. Repòs i paciència, però la nit de dimecres a dijous la Mitjana també va començar a tenir febre. Sospitós, si més no. I mentre el Petit tossia, li ploraven els ulls i li sortia sang del nas ara sí, ara també, la Mitjana ens vomitava el xarop al sofà, obligant-nos a passar-nos al supositori.

Mentre buscava algú que em pogués recollir el Gran de l'escola, una altra trucada: el Gran era a la infermeria, l'havia d'anar a buscar. I així, amb la Mitjana i el Petit embolicats, vam agafar el cotxe. Bé, com a mínim ara ja ens podríem dedicar a descansar, perquè no calia anar a buscar a ningú més, i havíem anat dilluns al súper. Encara sort.

Divendres tocava tornar al pediatre. En rebre'ns i preguntar-nos què hi fèiem tots allà, no em vaig poder estar de dir-li que teníem ganes de pagar-li unes noves vacances. I el Dr.H, que molt amablement m'havia auscultat i receptat un inhalador a nom del Petit el mateix dimarts, em va dir que, precisament, durant les vacances de Pasqua se n'anava a las Maldives. "Ja sap que a la meva dona i a mi ens agrada fer scuba diving, oi?" La factura, però, arribarà passades les festes. Potser li patrocinarem una bici nova. 

I ja torna a ser dilluns, i així estem des d'aleshores: el Petit inhalant i tots gastant clínex a punta pala, aturant hemorràgies nasals (fins i tot simultànies), i amb uns estossecs i esternuts a tres veus que ja formen part del fil musical. I va per llarg.

Que hi ha algú?

demà tornem a obrir

Fa dies, setmanes, que em dic que he de passar per aquí, si més no a treure la pols i potser fins i tot a tancar la paradeta, perquè no és que tingui el blog abandonat, no. El tinc oblidat fins al punt que amb prou feines recordo la contrasenya per entrar-hi.

I què t'ha passat, direu? Res, no m'ha passat res. Continuo acumulant anècdotes, infortunis i malabarismes, perquè el Gran, la Mitjana, el Petit i l'entorn continuen sent els mateixos. Jo tampoc he deixat el paredetrès per fugir amb l'entrenador de futbol del Gran, ni m'ha fitxat una multinacional per dirigir el seu departament d'idiomes. Segueixo teclejant paraules a l'ordinador, lliurant feines a temps i fent el taxi a les tardes. Però, per alguna raó que no m'acabo d'explicar, no trobo mai el moment d'obrir aquesta finestra al món i pregonar els últims despistes del Gran, les idees de bombera de la Mitjana o les frases lapidàries del Petit. Com tampoc trobo estones per endreçar armaris, papers i estris diversos, per classificar la roba que no necessitem o no volem, per planificar amb cara i ulls les vacances o fer els àlbums de fotos. Vaja, que és un problema generalitzat de servidora.

Una cosa sí, que hem fet aquest cap de setmana llarg: declarar la guerra a les arnes que, dissimuladament, havien anat fent niu al capdamunt d'un armari de la cuina. La seva compareixença diària, coincidint amb la posta de sol, feia setmanes que ens feia pujar la mosca al nas. El paredetrès les caçava amb les mans, però l'execució una a una no donava fruits. I així, arremangant-nos el pijama, vam decidir que calia prendre mesures dràstiques i vam buidar tooooooots els armaris de la cuina, vam fer treure fum al rentaplats, vam omplir els contenidors d'escombraries, vam fregar amb vinagre, vam netejar amb aigua i sabó, ho vam tornar a guardar tot... i estem a l'espera de veure si amb això ja n'hi ha hagut prou.

Què haurem fet per merèixer la invasió de les arnes, ens preguntàvem. I ahir, buscant a l'amazon un remei eficaç, vam veure que no estem sols en la nostra lluita. Que qui més qui menys s'hi ha enfrontat alguna vegada. Que veure voleiar aquests tristos insectes, menys vistosos i tot que els mosquits, és més habitual del que ens pensàvem.

De moment, doncs, no tiraré la persiana. Més que res, perquè si no les arnes es quedarien atrapades i no podrien sortir. I això, ara mateix, no ens interessa.

Patacades

la crua realitat

Que les criatures tenen molts números per obrir-se el cap al Kindergarten no hauria de sorprendre a ningú. S'hi passen moltes hores, hi ha objectes de reconeguda perillositat i les personetes en edat preescolar no destaquen precisament per un domini perfecte de la psicomotricitat. Reconèixer això hauria de ser tan fàcil com entendre que és normal que una dona de fer feines trenqui de tant en tant una figureta, un plat o la planxa. Perquè és qui toca més aquestes coses.

Els accidents de Kindergarten són coses que passen. Però que passin no vol dir que s'aplaudeixin. I encara menys quan la víctima del dia és el Petit i el seu front prominent llueix un vistós Pflaster que no augura res de bo. Rebre una trucada del Kindergarten sempre és mal senyal. Que arribis a la porta i et rebi una altra mare amb cara compungida encara és pitjor. I si totes dues coses passen alhora, malament.

Fa unes setmanes, el Petit va decidir pujar per enèsima vegada al tobogan del Kindergarten, amb la mala sort que va relliscar i es va clavar una morma monumental. Al cap. Al front. La ferida era petita, però profunda. "No l'hem vist caure, ha sigut darrere el tobogan. Li hem netejat, però l'has de portar a l'hospital. Fa mala pinta". El Petit, però, em va rebre amb un somriure, amb les llàgrimes a mig assecar-se enganxades a la cara i una monumental tirita amb dibuixets. "Aua", va dir. I una mica incrèdula, perquè res no feia pensar que aquell nen necessités una visita a l'hospital, vaig colocar el Gran i la Mitjana amb el seu pare i en qüestió de minuts em vaig plantar a la sala d'espera. "Ha caigut al Kindergarten, diuen que és una ferida profunda". Amb això n'hi va haver prou per activar no sé quin protocol que, juntament amb el filet de sang que oportunament va començar a brollar, van aconseguir que passéssim de seguida.

I jo, que a vegades me les dono de valenta en qüestions de salut, va i una mica més i em desmaio quan vaig veure la ferida. Petita com la circumferència d'una colilla. Però fonda. I blanca com el paper, ja gairebé no em vaig sorprendre quan el metge em va anunciar que l'hi enganxaria amb cola, en comptes de posar-li punts. I que procuréssim que no se li mullés durant tres o quatre dies.

Quinze dies van passar fins que va caure l'esparadrap. Quinze dies. I va resultar que el forat continuava allà on era. "Això no passa gairebé mai", va anunciar-me la doctora de guàrdia, quan vam tornar a l'hospital. "Ara ja no ho podem cosir i han de vigilar molt que no se li infecti". Com si fos culpa nostra. En comptes de cola, aquesta va aplicar-hi un bon tou d'una pomada que hauria tombat un cavall, perquè l'endemà, quan el paredetrès va destapar la ferida i jo ja era a punt de desmaiar-me, va anunciar estranyat: "A mi em sembla que està bé". I efectivament, per art de màgia, la ferida s'havia tancat.

Patacades com la del Petit són habituals. Com ho són els virus de panxa que ens visiten regularment i aquest any l'han agafat amb la Mitjana, que hores d'ara es regira de dolor. Al que ja no estava tan acostumada és a les patacades pròpies. Com la que vaig patir el dilluns. Una patacada moral, un suspens, possible, sí. Però amarg, també. Perquè haver-lo evitat hauria estat un gran èxit. I hauria pogut tatxar una cosa més de La Llista. Però com vaig adonar-me un parell d'hores després, quan ja m'havia eixugat unes llàgrimes que m'havien agafat desprevinguda, quan la teva vida és plena de criatures, cites i viatges, no hi ha temps per recrear-se en la desgràcia pròpia, encara que sigui una de comparativament minsa. La vida continua, a velocitat vertiginosa.

Viatge al país de les xufles

només he vist els dos primers

Creieu-me: el blog no està abandonat per desinterès. Si hi creixen les males herbes és només perquè la meva nova vida no transcorre davant el meu teclat i pantalla habituals, sinó dalt d'un tren d'alta velocitat. Sense glamour. I amb el cul quadrat.

Ara que ja he fet el trajecte d'anada i tornada tres vegades, i que la malaltia del Petit m'ofereix aquest inusual descans, és hora de fer dissabte i estendre bugada nova al blog. Abans que marxeu tots pensant que la maredetrès ja no s'ocupa dels seus tres sols i ara és una executiva agressiva. Més que res, perquè us estaríeu equivocant. I de molt.

Si una cosa té la feina de traductor, és que pràcticament la pots fer des de qualsevol lloc. Per això, anar a treballar a cal client és certament inusual. Una oportunitat per relacionar-se amb altres empleats, de veure cares noves, de xerrar més que amb les parets de casa. Sí. I no.

Mentre la Mitjana em demana que me l'emporti a la maleta, el Gran m'enveja per anar amb el veloç ICE dia sí dia també, i el Petit em recita allò de "mama se'n va no", jo passo les hores davant d'un ordinador més gran, més nou i més bonic, però res gaire diferent. Bé, sí. A casa, com a mínim, hi ha silenci. Allà, un terrabastall continuat.

Per començar, l'edifici està en obres. Bé, més que l'edifici, la planta on m'han col·locat a mi. Ni més ni menys que una ala nova, hi estan posant a punt. Amb obrers per tot arreu, pols, sorolls i xerrameca continuada. Si a això hi sumem que l'edifici està enganxat a l'estació de trens (cosa molt pràctica, d'altra banda, no ho negarem) i a la central de correus, podeu imaginar-vos que obrir la finestra és un suïcidi sensorial. Quan no arriba un camió de no sé quantes tones a descarregar, un tren anuncia la seva arribada. I com que a mi m'han posat de cara a la paret, vull dir, de cara a la finestra i d'esquena a la porta, veig més vehicles pesants que persones, al cap del dia.

L'experiència gastronòmica tampoc no està sent per tirar coets. Quan vaig veure la furgoneta de Sodexo al pàrquing, ja vaig ensumar-me que els àpats no serien de cinc forquilles. Decebuda he acabat després de cada dinar. Només el cafè se salva, però com que val més no triplicar la taxa de cafè en sang a què estic acostumada, m'he limitat als menús de preu raonable. Perquè, al carrer, tot és caríiiiiiiiiiiiiiiiiiiissim. El primer dia, sense anar més lluny, vaig pensar que podria esmorzar en un bar de l'estació, i en veure que per un cafè amb llet em demanaven set xufles, i dotze xufles més per un entrepà, vaig obrir el bitlleter i vaig dir que gràcies, que ja menjaria a la cantina.

I entre viatge i viatge, el Gran i el Petit han fet de les seves. Perquè és llei de Murphy. Tal com va fer la Mitjana durant l'esquiada, el Gran va aconseguir esquinçar-se un turmell la nit abans del meu primer dia, amb visita a l'hospital inclosa. I el Petit ens regala ara un virus de panxa d'aquells tan incòmodes. Però ens n'anem de vacances, avui mateix. Peti qui peti. 

Hores perdudes

juguem a metges?

El Petit s'ha refredat. El cap de setmana se l'ha passat tossint, cridant "mocs!" perquè li netegéssim el nas i més moix de l'habitual. L'hem omplert de "mimus", li hem donat la mà perquè s'adormís, l'hem fet inhalar de manera preventiva i, quan semblava que havia fet el tomb i estava recuperat, va i fa el pipí verd. Color alienígena. I no és una broma. Això passava ahir al vespre, i com que aquest matí s'ha repetit, no hem tingut més remei que trucar al pediatra, l'inestimable Dr. H. La infermera, molt diligent, m'ha demanat només una mostra d'orina, i com que el Petit s'ha quedat a casa igualment, hi hem anat junts. En treure el potet de la butxaca, la reacció de la infermera ha estat definitiva: "no m'imaginava que fos tan fosc". Per tant, sense esperar ordres, he tret jaqueta, gorro i guants al Petit i he dit allò de: "ens hem de quedar, oi?". Perquè una ja hi està acostumada. I mentre esperàvem al Dr. H, que afortunadament ha atribuït el tint urinari a la infecció vírica actual (sumada a una predisposició genètica), he començat a pensar quantes visites havia fet ja al Dr. H des que fa set anys ens vam estrenar en això de ser pares.

El recompte no és senzill. El primer any de vida d'una criatura, un té la sensació de passar-s'hi la vida, al pediatra. I no només per obligació. La visita al metge tranquil·litza en moments de dubte sobre l'alimentació, el desenvolupament, el creixement i moltes altres coses. A tot això, però, cal sumar-hi les vacunes, les revisions periòdiques obligatòries i les visites per malaltia i trompades vàries, que varien d'una criatura a una altra, però que en el nostre cas han sovintejat molt. Massa.

Em costa, doncs, pronunciar una xifra. Per aproximada que vulgui ser. Del que no tinc cap dubte, és que he anat al Dr. H més de cent vegades. Potser més de dues-centes. És igual. Algunes corrents, amb una bossa feta a corre-cuita, una criatura bronquítica i el cap posat en l'hospital. D'altres amb calma, aprofitant per fer un passeig, comprar quatre coses i airejar-nos (mare i criatura). Les més pesades, amb els germans, grans o petits, del pacient de torn, carregada de brezels, aigües i xumets, perquè no cridin ni s'esverin gaire a la sala d'espera. Però sempre carregada de paciència. Perquè el Dr. H és bo, eficient i amable. Però també lent. I si hi vas amb presses, t'acabes enfilant per les parets. I tampoc no en treus res.

Quan de tant en tant el Dr. H llueix pell morena i cara de salut, sabem que ha tornat a fer vacances lluny, allà on fa bon temps tot l'any i pot submergir-se a l'aigua amb tub i ulleres. Tot subvencionat al 80% per la nostra assegurança, i al 20% per nosaltres. Que no és poc, percentualment. I en valors absoluts, millor ni pensar-ho. Sent francs, amb els diners invertits en el Dr. H, a poc a poc, mes a mes, any rere any, podríem haver anat tots cinc a Eurodisney. Com a mínim. Però no hi donem més voltes. La salut dels fills és el més important. Oi?

Rasca, rasca

civisme

Tenia l'esperança de no haver de tornar a escriure sobre el tema com a mínim fins a mitjan curs escolar que ve. Però no només això. No. A més a més, m'havia vantat durant quatre setmanes d'haver liquidat una epidèmia fins i tot abans que comencés, gairebé com l'OMS en el cas de la grip A. Però ha quedat demostrat que la força de la mare natura encara és més poderosa que les farmacèutiques i, quan menys ens ho esperàvem, i quan menys preparats estàvem, el cap del Gran i la Mitjana van confessar estar allotjant una família nombrosa d'insectes tabú. De polls, vaja.

L'alarma va saltar quan els amics de la reeixida sortida del cap de setmana van avisar-nos que havien localitzat un poll solitari al cap del vailet, arrel de l'avís d'alarma gairebé nuclear llançat per la seva escola. Vaja, vaig pensar. Ara per culpa d'una barbacoa passada per aigua haurem de tornar a passar pel calvari de passar la pinta especial pels cabells de la Mitjana (rieu-vos de la Rínxols d'or). Però mentre recollia bocabadada els microorganismes de la pinta ja vaig adonar-me que el pobre poll solitari del nen en qüestió no venia de la seva escola, no, sinó que amb gairebé tota probabilitat havia sortit del cap de la Mitjana. Perquè allà, més que un fill únic, hi havia tota una família de l'opus. De tercera generació.

Com acostuma a passar, els virus i altres plagues infantils sempre arriben en mal moment. A l'hora que les farmàcies ja han tancat o són a punt de fer-ho. Quan els nens ja són a la banyera i sortir amb tots tres a buscar un flascó d'antídot es fa una muntanya. Afortunadament, però, per a aquests casos hi ha el paredetrès. Per comprar no un, sinó dos pots de loció màgica i permetre així la reinserció escolar dels seus fills l'endemà. I mentre esperàvem que arribés per salvar-nos de l'ostracisme social, a mi ja em picava tot i estava convençuda de tenir també una colònia d'animalons campant alegrement per la clepsa. Com a mínim.

La meva relació amb els polls sempre ha estat de respecte. Aprensiva com sóc i poc amiga de les bestioletes de més de quatre potes, m'ha faltat poc per posar un ciri al sant de torn cada vegada que des de l'escola s'anunciava la presència indesitjada dels animalons. I més tenint en compte l'anècdota que sempre explica l'aviadecinc: Resulta que quan servidora i el seu germà eren petits, l'aviadecinc va marxar quinze dies a Suïssa per feina i va deixar-nos a càrrec de l'avidecinc. Poc després, vaig començar a queixar-me que em picava el cap, però l'avidecinc no hi va donar cap importància. L'aviadecinc, en tornar a casa (amb les xocolatines pertinents), de seguida va obrir-me la clenxa i diu que allà no hi havia polls, no. Que s'hi passejaven els elefants, gairebé. Les bestioles tenien, segons ella, problemes de sobrepès, de tanta llibertat que se'ls havia concedit durant aquells dies. Des d'aleshores, sempre pensava que el dia que els meus fills tinguessin polls (perquè sembla demostrat que tard o d'hora tothom n'acaba tenint), només de veure'ls m'hauria d'estirar a terra. I deixar en mans de qualsevol altre primat el procés de desparasitació.

No sé si és que la raça autòctona és el poll-nan, o si me'ls havia arribat a imaginar tan grossos que la mida real em sembla una broma. La qüestió és que no em van caure els anells (que no porto) a l'hora de fer-ho. I l'endemà el Gran i la Mitjana tornaven a l'escola i el Kindergarten. Això sí, vam avisar educadors, tutora i AMPA, com a bons ciutadans, perquè fessin sonar les alarmes i alarmessin els personal. Aquesta vegada, a nosaltres el temut email no ens va provocar ni el més mínim calfred. Una mica de vergonya, però, potser sí.

Efectes colaterals

remei eficaç?

La primavera passada, amb el Gran a punt de fer sis anys, vam estrenar-nos en això de convidar amics a dormir a casa. Des d'aleshores, de tant en tant, cedim a la seva insistència i ens avenim a l'enrenou que suposa una festa de pijames. Afortunadament, això es compensa amb la pernoctació del Gran o la Mitjana a casa d'altri. Fins ara, sense incidents. Perquè trobar plastilina per tots els racons de la casa, engrunes i altres restes orgàniques escampades no només per la cuina, i una habitació de criatures, ja de per si petita, totalment desendreçada és previsible. Encara que durant dies apareguin peces minúscules de Lego i Playmobil, fins i tot en racons d'impossible accés.

Aquest cap de setmana, però, hem tingut una primícia: divendres es va quedar a dormir l'amic inseparable i, segons tots dos afirmen, futur marit de la Mitjana. El Gran, per la seva banda, va ser convidat a casa d'aquest nen, de manera que el repte semblava assequible. Havíem canviat el Gran pel futur gendre. Per anar practicant. Un vailet espavilat que, tot sigui dit, encara viu enganxat a les faldilles de la mare, si més no durant les hores de lluna. I nosaltres, que ja fa un any que toquem fusta perquè el Petit dorm d'una tirada i a la mateixa habitació que els seus germans, ja no estem acostumats als plors infantils de matinada, excepte en el punt àlgid de bronquitis i similars. I amb les criatures d'altri no s'hi val allò de fer veure que no els has sentit. Així doncs, quan el convidat es va despertar, a un quart de cinc, no em va quedar més remei que arraulir-me al seu costat i anar-lo calmant cada vegada que, mig endormiscat, cridava la mama. Mentrestant, la Mitjana havia emigrat al llit de dalt de la llitera, perquè això de compartir el seu no li havia acabat de fer el pes. Un llit de dos metres d'ample, necessitarà, quan al final es casi amb el convidat. Per no dir dos de separats.

Puntual a un quart de vuit, la Mitjana va baixar estrepitosament l'escala de la llitera, va acabar de desvetllar el Petit, que ja feia estona que bellugava, i em va preguntar inquisidora què hi feia jo amb el seu amic. I vist que tornar a agafar el son era una utopia, em vaig haver de llevar i donar el tret de sortida al circ matinal. Afortunadament, el paredetrès se'ls va endur a tots tres al parc després d'esmorzar. I si no hagués estat pel mig quilo de sorra que van desembarcar després al replà de casa, la sortida hauria estat rodona.

A mitja tarda, quan ja havíem recuperat el Gran i col·locat el convidat, i ens disposàvem a gaudir tranquil·lament d'una tarda assolellada, va arribar l'SMS de la meva futura consogra. I ho va canviar tot. Perquè resulta que el convidat i son germà tenien polls. I, segons deia, ho acabaven de descobrir. Aleshores vaig entendre per què el convidat s'havia gratat el cap entre son i son aquella matinada. I a mi em va començar a picar tot. Al cap de mitja hora, com que a alarmista pocs m'hi guanyen, ja havíem comprat l'antídot i el Gran, que també havia compartit llit amb el germà del convidat, havia perdut tota la seva cabellera al barber. Perquè li tocava, però també perquè vam considerar que aquest nou pentinat radical seria el més eficaç. Pobric. Ara sembla un samsó qualsevol, privat de la seva bonica cabellera.

Al vespre, el Gran, la Mitjana i servidora ens vam aplicar la loció, un parent del clàssic Filvit. Ara confiem haver burlat els polls més vius i acròbates del convidat i són germà. Un convidat, per cert, que segurament també és el culpable dels mol·luscs contagiosos que fa unes setmanes que té la Mitjana. I la família del qual, gairebé amb tota probabilitat, ens va regalar l'esplèndida grip de la Mitjana aquest hivern. Una joia, vaja. I sembla que la relació va en sèrio.

Febrer horribilis

L'altre dia el Gran em preguntava per què el mes de febrer té vint-i-vuit dies, si la resta en tenen com a mínim trenta. Com que em va enganxar en un moment de defenses baixes i temperatura alta, em vaig limitar a respondre-li que fa molts i molts anys, els romans es van empescar el nostre calendari i van repartir-hi els dies com els va semblar. I al pobre febrer n'hi van tocar vint-i-vuit. Aquest any, però, tot i ser el mes més curt, al febrer li han sobrat uns quants dies. Vint-i-set, per ser exactes. Perquè la família maredetrès només ha tingut un dia de rutina, el 26. Només un dia d'esmorzar frenètic, de presses a l'hora de marxar, de feina remunerada, de recollir les tres criatures a l'hora establerta i de recuperar l'alè. Un dia per cantar finalment victòria i declarar la casa lliure de virus. Un dia per fer plans, per pagar factures, omplir la nevera, posar la paperassa al dia i planificar les properes activitats. Només un dia. Perquè l'endemà, el Petit tornava a tenir febre. Molt mono, ell.

Aquest febrer serà recordat com el mes dels esternuts i els estossecs, de les visites al pediatra, de les rentadores d'urgència, dels termòmetres, de les farmàcies, dels dibuixos animats, dels llibres d'Astèrix i de les llargues, llarguíssimes migdiades. Com també de les estades a la 103, les hores de sofà i les nits amb més interrupcions. El mes de l'esperança i la desesperança. I també de les sopetes, perquè mai no havíem preparat tants caldos com aquest hivern. A dos litres per dia. Fins al punt que el paredetrès ha après a fer-los. Bons. A banda, serà també recordat per tot el que no hem fet: no hem anat a esquiar, no hem sortit de casa els caps de setmana, no ens hem trobat amb amics, no hem pogut tatxar res de la llista de coses per fer, no hem fet esport, no hem fet fotos i no hem vist el sol. Fins i tot diria que no hem sabut ni exactament en quin dia vivíem.

L'heroi del mes és, sens dubte, el Gran. Tot i trobar-se miraculosament bé, ha compartit les hores d'avorriment amb els malalts, s'ha resignat a passar el dia confinat a casa i ha après a entretenir-se millor, sobretot a base de llibres, que de moment devora. Ha hagut de superar una decepció rere l'altra, perquè les promeses de jocs amb amics s'anaven esvaint a mesura que les recaigudes feien acte de presència. Ni tan sols va poder anar a piscina, per indisposició del paredetrès. Així i tot, va aconseguir fer un dibuix de les vacances en tornar a l'escola. I es veu que no va dibuixar el pari-boy, ni els paquets de kleenex del paredetrès, ni la Mitjana amb pijama mirant dibuixos. Tot cofoi, va presumir d'haver anat a patinar sobre gel. El dia abans, in extremis, amb el paredetrès a mig gas.

Qualsevol que el vegi, s'adonarà que aquest mes no hem donat l'abast i no ens hem pogut ocupar de tot. Perquè el Gran no és que vagi mal pentinat, no. És que no va pentinat. Els seus cabells de color carobella com diu ell, i negres per entendre'ns, han crescut descontroladament i demanen a crits una visita al barber. Una visita que hem hagut d'anar postposant però que aquest dissabte, sí o sí, s'acabarà produint. I és que no cal temptar més la sort. Fins ara, l'epidèmia de polls que periòdicament assota la classe del Gran ha passat sempre de llarg. Però només ens faltaria haver-nos de ruixar tots amb vinagre i posar-nos al cap les ridícules gorretes de plàstic. El nostre confinament seria ja a perpetuïtat. La societat no perdona.

Clementine, segona part

Ha quedat demostrat que vam cantar victòria abans d'hora. Tres dies i tres nits després de tornar a casa, fèiem maletes altra vegada. No pas perquè anéssim a passar uns quants dies a fora, com havíem pensat quan ens van donar l'alta. Descartat l'esquí, sempre ens quedava una sortideta a Estrasburg. O Munic. O Luxemburg. El que quedava de les vacances del Gran. No. Senzillament, el Petit havia agafat una altra galipàndria, que també se li havia complicat. I aquesta vegada, el Dr.H (àlies Pilat) va rentar-se les mans i ens va enviar de dret al Clementine. Per evitar mals majors. I perquè ja havíem fracassat una vegada en l'intent de tractar una pneumònia de manera ambulatòria.

I així hem passat un parell de dies més. Amb la Mitjana encara enfebrada, el Gran passant les pitjors vacances de la seva vida, avorrit com una ostra, i el paredetrès fent sopes i arrossets. El Petit, per la seva banda, no va estar precisament content de tornar a veure les infermeres, els metges i les mascaretes. Aquesta vegada, el cartell d'infecciosos ens el van penjar el primer minut, i això va tenir molts avantatges. El més gran, que no vam haver de compartir habitació. Un luxe. Tota la 103 per a nosaltres sols. Si la primera nit el Petit no hagués hagut d'inhalar cada 2,5 h, si no li haguessin hagut de canviar el gota a gota dues vegades, i si no hagués tornat a arribar a 40, amb l'enrenou de supositoris que això suposa, haguéssim tingut una nit força plàcida.

Afortunadament, però, no és del tot cert això que segundas partes nunca fueron buenas. A nosaltres ens ha anat prou bé. De moment. De tal manera, que quaranta-vuit hores després ens deixaven tornar a casa. No pas amb un nen, sa, això no. Seria demanar massa. Però sí força recuperat. Així, només m'ha calgut esmorzar dues vegades a la cantina-nevera que hi ha al pis de dalt. On et donen una mantega a un grau impossible d'untar en trenta-sis hores, si no és que seus al costat de la calefacció. El temps just de preparar el cafè a la màquina, i la mantega ja estava al seu punt. M'he fet un fart de panets amb mantega i formatge (encara ningú no els ha dit que les dues coses no lliguen) i de sopetes de malalt. M'he nodrit de galetes i fruita portada de casa per a les més de 14 hores que passen entre el sopar i l'esmorzar. I me n'he anat al llit a l'hora de les gallines per poder suportar millor els cops de porta de la infermera de la nit, una dona curiosa que portava lot i guants com si entrés a robar.

Ara només ens queda esperar que el Petit i la Mitjana facin net aquesta setmana i puguem sortir al carrer aquest mes de febrer. Perquè, de moment, el mes més curt de l'any no ha existit. Aquí com sant Tomàs. Que m'ho demostrin, que el 2013 no salta del 31 de gener a l'1 de març. Com les últimes copes d'Europa del Madrid, de les quals em vaig negar a veure qualsevol imatge, i per tant és com si no haguessin existit. Per molt que esperin la Décima. I si algú em pregunta com han anat les vacances d'esquí, li diré que molt bé, gràcies. Que l'hotel era fantàstic, que el poblet una monada, que als nens els ha encantat, que ja baixen pistes blaves, que el Petit s'ho ha passat pipa i que el paredetrès i servidora han fet tot el que volien fer: dormir, relaxar-se, desconnectar i fer una mica d'esport. Que ha sortit rodó, vaja. I que l'any que ve hi tornarem. Perquè a tossuts ningú no ens guanya.

Clementine reloaded

Aquesta setmana, el Gran té vacances. Setmana blanca, per ser exactes. No és que les estacions d'esquí ens quedin precisament a prop, però després de sis anys de no trepitjar les pistes, teníem ganes de tornar-hi. Tots cinc. A Àustria. Hores i hores vam dedicar a triar i remenar hotels, ofertes i paquets. Que si tot inclòs, que si curset d'esquí, que si lloguer de material, que si guarderia, que si club infantil. I, sobretot, que fos al més a prop possible. Havien de ser dies de descans, de desconnexió, de canvi d'aires i de les primeres cunyes i trompades del Gran i la Mitjana. Però l'alineació astral no ho ha volgut així. A última hora, el Petit va decidir enxampar la grip i fer-ne una pneumònia. Molt mono, ell. I així ens ha anat. És l'edat.

És l'edat, concretament, a la qual el Gran va començar amb les seves pupes. La seva primera bronquitis, la seva primera estada a l'hospital, el nostre primer contacte amb el Pari-boy, company ara mateix molt preuat i insubstituïble. I és que aquí això d'inhalar amb ventolín no s'estila. No. Aquí nebulitzem, que per alguna cosa som el pilar d'Europa. El nebulitzador, aparell fantasmagòric i de mal transportar com pocs, va passar a formar part de les nostres vides fa sis anys i des d'aleshores que entra en funcionament periòdicament. Durant molt de temps, ha estat peça decorativa o natura morta al menjador, sempre a punt per entrar en acció, si el Gran presentava el primer símptoma de refredat. Fins i tot el paredetrès el va fer servir durant el refredat conjugal al qual em referia fa uns dies. Amortitzat ho està. I ara el Petit se l'ha fet seu. I que no l'hi toquin.

L'amic pari-boy

Acabem de tornar del Clementine. L'hospital. Hi hem passat les nostres vacances particulars. En comptes d'Àustria, jo he tingut la sensació de passar uns dies a Turquia. Perquè si una cosa tenen els hospitals, és que les habitacions són petites. I si a dues criatures hi sumes les mares corresponents, el resultat és un joc del tetris a l'hora de muntar els llits abans d'anar a dormir. O d'estirar-se, més ben dit, perquè entre els monitors pitant i les amables infermeres venint a controlar-ho tot cada hora i mitja, no hi ha qui acluqui l'ull. I un, encara que no vulgui, sent tot el que passa al llitet del costat. Encara que parlin una llengua desconeguda.

Aquests dies m'he arribat a plantejar si no serà veritat que la raça ària és més forta. Perquè si no, no m'explico que el 99,9% dels nens ingressats tinguessin el que de manera políticament correcta s'anomena Migrationshintergrund, és a dir, origen estranger. No n'he vist ni un, de nen ros. En canvi, he vist mares de tots els colors i m'he acostumat a sentir salam en entrar a la cantina. O els alemanys són més forts, o tenen hospitals especials amagats en búnquers. Nosaltres aquesta vegada hem tingut sort amb els companys d'habitació. L'únic que els puc retreure és haver tingut la tele posada de fons, gairebé sense mirar-la, durant hores. Però m'han fet compartir amb ells els àpats preparats per les tietes i m'he pres el meu primer entrepà de pollastre rostit (amb ossos), patates i quètxup. Han donat cogombre i plàtans al Petit, així que aquest ha tingut prou forces. M'han regalat piles de caramels i han vigilat el Petit mentre jo anava a dinar. O sopar. A les cinc de la tarda. Tela.

Tant jo com el meu estómac estem contents de tornar a ser a casa. Malgrat que la Mitjana hagi agafat la grip i estiguem condemnats a passar tota la setmana a casa. La meva esperança és que, quan per fi puguem reprendre la vida normal, l'hivern ja s'hagi fos i hagin pujat una mica les temperatures. Perquè de tant parlar amb la veïna, m'han vingut ganes d'anar a la riviera turca. Per si de cas, però, reservarem una last minute. Aquesta vegada hem tingut sort i hem insistit tant, que hem pogut recuperar els diners. Però no cal tornar a temptar la sort.

Temps de refredats

Aquest refredat amenaça d'acabar amb la meva salut. Tant física com mental. Ja són cinc dies de mocs i tos, però sobretot cinc dies de mal dormir. Ara que les tres fieres havien superat els seus mals respectius, a base d'inhalacions i xarops. Ara que ha arribat el fred de debò i la meteorologia convida a ficar-se al llit a l'hora de les gallines. Si no abans.

Tinc la teoria que amb les altes temperatures que hi va haver a Casa aquest Nadal, els virus i bacteris van proliferar amb més facilitat i a gust. Perquè si no, no m'explico que el Petit agafés otitis i bronquitis, i la Mitjana i jo una tos d'ultratomba que encara de tant en tant fa acte de presència. I encara més, sense aquesta teoria resulta inexplicable que tres dels quatre avis estiguin ara enganxats al salbutamol per culpa d'una bronquitis que fins ara no havien tingut mai. Segur que els causants de tot plegat els vam escampar nosaltres, que vam tocar el dos deixant el parc d'avis fet una pelleringa. Però esperem que no ens ho tinguin en compte.

Aquest refredat, per comú que sigui, ha tingut i continua tenint els seus efectes col·laterals. Gens despreciables. A tothora apareixen rodanxes de llimona sucades en infusions de farigola, tasses amb restes de les dites infusions, paquets de clínex buits i mocadors de paper no tan buits. Per tots els racons. Sense pietat. Gottseidank, aquesta vegada ens hem estalviat els bafos, perquè no tenim eucaliptus. Així, com a mínim, la humitat dins de casa no arriba al 99,9%.

El pitjor de tot, i de lluny, però, són els roncs. Ningú no discutirà que amb el nas tapat és difícil gaudir d'un son plàcid i silenciós. De tota manera, el nivell de decibels assolit supera de llarg el llindar del permès a qualsevol casa a partir de les 8 del vespre. Igual que l'acte de mocar-se. Sembla que visquem al costat del moll i els vaixells anunciïn amb la sirena la seva intenció de salpar. Els taps, malauradament, no són una opció, perquè aleshores no se senten ni el despertador ni els pollets de l'habitació del costat.

Vull aclarir que jo em trobo la mar de bé. El que tinc no és més que un refredat conjugal. Perquè qui està malalt és el paredetrès. Afortunadament, sembla que ja veu la llum al final del túnel, però durant el cap de setmana, tot apuntava que tenia ja un peu a l'altre barri. Cert, els refredats s'han de cuidar. Això ho sap bé i ho ha seguit al peu de la lletra. La famosa somnolència vaticinada als prospectes és real. Perquè dopar-se, s'ha dopat. El paredetrès ha aconseguit adormir-se al sofà, sol a casa amb el Petit i el Gran. Sense més conseqüències. I fins i tot, després de despertar-nos dissabte a mi, el Petit i el Gran a les quatre de la matinada amb la sirena que deia abans, ha optat per llevar-se i sortir de l'habitació quan s'ha de mocar. Anem pel bon camí.

En quarentena

Les reflexions de naturalesa més profunda que des de dissabte tinc ganes de bolcar en aquest bloc hauran d'esperar. Fins que la casa estigui neta de virus i bacteris. I qui sap si va per llarg.

Aquest any ja havíem llançat les campanes al vol i ens crèiem immunes a l'habitual col·lecció de malalties que afloren per aquestes dates, però dijous va arribar la mes temuda de totes, l'arma biològica per excel·lència: el Magen-Darm, àlies gastroenteritis o tropell de panxa. La clau de l'èxit d'aquest simpàtic virus, la pesta del segle XXI, és que treballa en silenci i no es deixa ni intuir fins que esclata amb tota la seva virulència. I això va passar dijous. La víctima: una maredetrès presa ja aleshores d'una afonia que encara arrossega i que comença a tocar el voraviu. Sempre plou sobre mullat.

El KO va durar les típiques vint-i-quatre hores, durant les quals la maredetrès va jugar-se el físic i va posar en perill la integritat del cotxe familiar. Perquè el Gran feia la funció de Nadal i era imprescindible l'assistència parental per sentir-li dir la frase núm. 18, que és la que li havia tocat. Armada de valor, enmig d'una (no exagerem) tempesteta de neu, amb una bossa de plàstic a punt, vaig fer la meva entrada triomfal quan la funció ja havia començat i anaven per la frase 6 o 7. Salvada. El Gran va dir la seva de forma intel·ligible, rítmica i amb una pronúncia que els seus pares ni d'aquí a 20 anys aconseguiran. I em va mirar i va somriure. 

Amb la sensació del deure complert, em vaig deixar caure en una cadira i vaig esperar que acabessin de recitar la història del Nikolaus (unes 55 frases). Dues cançonetes, repartiment de Nikolaus i aplaudiment. Quan els altres pares, més frescos que jo, van començar a repartir galetes i cafè, vaig pensar que era el moment de tocar el dos. Per no fer un espectacle penós allà al davant.

No sé com vaig arribar a casa, perquè la resta del dia me la vaig passar dormint. I, gràcies a la complicitat d'una marededós perfecta de qui algun dia us parlaré, no em va caldre treure forces de flaquesa i anar a buscar el Gran a la tarda. Gottseidank. El paredetrès es va ocupar de la resta. I jo així l'endemà ja vaig tornar a ser persona.

Però evidentment la capacitat encomanadora d'aquest virus s'havia de fer notar, i la segona víctima ha estat el Petit. Ja fa tres dies que vessa per dalt i per baix, però sembla que ja enfila la recuperació i que aviat podrà tornar al Kindergarten. Amb la Mitjana, que ahir també va quedar-se a casa perquè no parava de tossir. I així aquesta maredetrès, a banda de posar ordre en els papers familiars i fer les mil gestions que té pendents, podrà dedicar-se a escriure sobre un tema cabdal com és l'educació bi o tricultural (segons com es miri) dels seus tres Sprösslings.