Triplet

flassades, clínex i tele

Aquest final de temporada no ens caldrà patir per si la Lliga es fa pregar, els rivals de la Champions són els més complicats i a la final de Copa, a partit únic, pot passar de tot. No. A can maredetrès hores d'ara ja podem cantar l'alirón. Per primera vegada a la història hem aconseguit que el virus de la grip afecti el Gran, la Mitjana i el Petit alhora. El triplet ja és realitat. I encara l'estem celebrant.

Tot va començar, com sempre, amb les trucades perdudes del Kindergarten. Dilluns, a la caixa del súper, aprofitant una estona morta per fer la compra amb la Mitjana. Que el Petit no estava bé, que sisplau l'anés a buscar, que tenia febre i hi havia una passa.

L'endemà, i amb el Petit ja a 40, i la seva mare amb tos i mal de coll, vam fer ronda de metges. I ningú no va pensar en la grip. Una faringitis, potser una mica de bronquitis. Repòs i paciència, però la nit de dimecres a dijous la Mitjana també va començar a tenir febre. Sospitós, si més no. I mentre el Petit tossia, li ploraven els ulls i li sortia sang del nas ara sí, ara també, la Mitjana ens vomitava el xarop al sofà, obligant-nos a passar-nos al supositori.

Mentre buscava algú que em pogués recollir el Gran de l'escola, una altra trucada: el Gran era a la infermeria, l'havia d'anar a buscar. I així, amb la Mitjana i el Petit embolicats, vam agafar el cotxe. Bé, com a mínim ara ja ens podríem dedicar a descansar, perquè no calia anar a buscar a ningú més, i havíem anat dilluns al súper. Encara sort.

Divendres tocava tornar al pediatre. En rebre'ns i preguntar-nos què hi fèiem tots allà, no em vaig poder estar de dir-li que teníem ganes de pagar-li unes noves vacances. I el Dr.H, que molt amablement m'havia auscultat i receptat un inhalador a nom del Petit el mateix dimarts, em va dir que, precisament, durant les vacances de Pasqua se n'anava a las Maldives. "Ja sap que a la meva dona i a mi ens agrada fer scuba diving, oi?" La factura, però, arribarà passades les festes. Potser li patrocinarem una bici nova. 

I ja torna a ser dilluns, i així estem des d'aleshores: el Petit inhalant i tots gastant clínex a punta pala, aturant hemorràgies nasals (fins i tot simultànies), i amb uns estossecs i esternuts a tres veus que ja formen part del fil musical. I va per llarg.

El pes de l'amor

nova tendència per a sant Jordi?

Fa temps que els cadenats enganxats als ponts són una imatge habitual de les ciutats europees. Frankfurt no se n'escapa: l'Eiserner Steg, el pont de vianants que uneix les dues ribes del Main, està infestat de Liebesschlösse de totes mides i colors. Es veu que després d'un incident a París els ciutadans de Frankfurt estan amoïnats per si el pes dels cadenats podria fer caure les baranes d'un dels símbols de la ciutat, però es veu que no. Podem respirar tranquils. Això sí: miris on miris, és com si el pont pertanyés només als qui han sucumbit a la pressió social i hi han deixat mostra del seu amor, efímer o no. Les claus, evidentment, han anat a parar al llit del riu, però també es veu que no suposen cap perill. Si més no, de peixos no n'hi deuen haver gaires.

A mi, ja em perdonareu, em sembla una mica trist. Trist perquè una cosa que fa tothom perd tota la gràcia. Trist com anar avui dia al camp del Barça, on una graderia infestada de turistes veu les jugades a través del telèfon mòbil i s'aixeca en el moment més impensat, desplega el pal telescòpic i es fa un selfi somrient a la càmera, una, dues, tres vegades, amb cara de babau, com si fos l'únic espectador del partit. Trist com la munió de curiosos que van impedir fa poc que les tortugues poguessin pondre els ous amb tranquil·litat a Costa Rica, o les esfereïdores imatges d'un petit dofí passant de mà en mà. Bé, potser m'embalo, però quan ahir passant pel davant d'una botiga de fotos amb el Petit a la mà vaig veure la publicitat dels cadenats de l'amor, no m'hi vaig poder resistir.

Què se n'ha fet de l'espontaneïtat de dos enamorats que es juren fidelitat eterna? Aquí hi ha negoci, i cal aprofitar-ho. Estic convençuda que va ser un dels regals estrella de l'omnipresent sant Valentí, que com a tants altres llocs, els alemanys ja celebren com si formés part del seu costumari.

Per vint euros, una ganga, pots gravar-hi els noms i el cor. Fins i tot t'indiquen com l'has de penjar.

-Mama, el papa i tu també hi heu penjat un cadenat?, va preguntar la Mitjana en trobar la foto remenant-me el mòbil.

Sense comentaris.

El dia que n'hi trobi un de seu, en tornarem a parlar.

Universos paral·lels

caramels, parlem?

Fa molts i molts anys, quan encara no existien els smartphones, i els bitllets de tren, avió i autobús es compraven en una agència de viatges, vaig fer una escapada a Bèlgica des de la ciutat universitària de Rouen, on suposadament havia de millorar el meu francès. M'acompanyava la meva inseparable amiga berguedana, amb qui vaig compartir més penes que alegries durant aquells tres mesos per oblidar. El cas és que, avorrides de la inacció dels nostres suposats tutors, vam decidir anar a fer un tomb (llarg) i, ves per on, vam anar a petar a Brussel·les. No em pregunteu per què. Segurament, pel preu. Per arribar a l'alberg havíem d'agafar el metro i, armades amb el mapa, ens vam endinsar al túnel. Però ai, en treure el cap a l'estació de destinació, vam tenir la sensació d'haver fet un viatge en l'espai. Allò no era Brussel·les, havíem arribat al Magreb. Erem talment estranyes en un altre món.

Han passat vint anys i les coses han canviat molt: a Brussel·les, a Barcelona i suposo que també a Frankfurt. Aquí la multiculturalitat es palpa als carrers i es fa evident a qualsevol lloc. Amb més o menys èxit de la qüestió integradora, certament. No sobta que l'educadora del Kindergarten porti el hijab, que a l'equip de futbol del Gran hi hagi nens de tots colors, o que a qualsevol racó sentis parlar turc, àrab, llengües eslaves, llengües romàniques i llengües desconegudes. Perquè, qui sap reconèixer l'amhàric?

De tota manera, per molt que més d'un quaranta per cent de la població de Frankfurt tingui el que se'n diu finament Migrationshintergrund, i que molts de nosaltres no aconseguim declinar com déu mana fins i tot després de viure aquí més de deu anys, aquesta tardor vaig reviure l'experiència viscuda a Brussel·les fa tants i tants anys.

Per celebrar l'aniversari d'un amic del Gran, els pares ens havien convocat en un parc immens situat als afores de la ciutat, on suposadament un mestre del monopatí els havia de fer unes classes (incís: plovia i la lliçó es va haver de suspendre; és el que té organitzar activitats a l'aire lliure en aquest país). En arribar-hi, gràcies al navegador, i posar un peu a terra em vaig veure transportada a Turquia. Literalment. Grups familiars extensos feien una barbacoa a la zona autoritzada, alhora que dones i homes per separat estiraven catifes a terra per resar. Més endins, a la zona de jocs, la canalla saltava amunt i avall, mentre els pares, sobretot mares, seien en bancs i miraven els seus mòbils o repartien berenar.

Mentre el Gran feia la festa amb els seus amics, la Mitjana i el Petit s'esbargien al parc i jo vaig seure en un banc, compartint-lo amb una altra mare. Vestia túnica i mocador, i de seguida va oferir-me caramels. "Per als teus nens", va dir-me, amb un somriure i un fort accent. I així vam començar a parlar. Feia més de vint anys que vivia aquí i amb prou feines xapurrejava l'alemany, però malgrat les dificultats va explicar-me que els seus fills eren nascuts aquí, però que ella no havia pogut anar a classes d'alemany, que només es feia amb turcs del seu barri i que el seu contacte amb la cultura alemanya era mínim. Vaja, que vivia a la turca a Alemanya. I que, d'oportunitats, no n'havia tingut gaires. Al contrari que nosaltres, que no som més que immigrants "de luxe". Al cap de tres hores jo tornava a ser a la meva heile Welt, el món habitat pels alemanys i els afortunats, però no m'he pogut treure del cap la dona dels caramels i el seu destí. I aquell parc on no hi ha nens rossos.

Rebel·lió al Kindergarten

prohibit el pas

A vegades, a mig fer la ronda de tarda, al volant del cotxe que ens permet arribar escopetejats però puntuals a les múltiples activitats, aturats en un semàfor, em giro i compto: un, dos, tres. Hi són tots. Podem continuar.

No és broma. Si ho preguntéssiu a qualsevol dels tres, fins i tot al Petit, us repetirien la cantarella: "La mama és una despistada". I per això, precisament, val més comptar bé i a temps. En cas contrari, pot passar el que no hauria d'haver passat. A finals de maig, al Kindergarten. I que encara porta cua.

En aquesta fal·lera per deixar que les criatures, en comptes d'asseure's a taula i començar a practicar lletres i números, a resseguir línies amb punxons i enganxar gomets, descobreixin l'entorn al seu ritme, els nens de tres anys del Kindergarten del Petit, els 3+, van un cop a la setmana al bosc. No us imagineu un bosc d'avets llarguíssims i camins sinuosos. És un bosquet d'un barri de la ciutat, al qual s'hi pot arribar còmodament amb metro. I així, cada divendres, vestits amb Matschhose, botes d'aigua, jaqueta impermeable i gorra, i amb la motxilla carregada a l'esquena, enfilen el camí que els porta a viure petites grans aventures.

O, com aquest dia de què us parlo, una superaventura. Ja de tornada, en arribar a l'estació i baixar de l'U-bahn, els adults acompanyants van fer recompte i, ai las, faltaven dues nenes. Dues nenes que, en un metro més ple que de costum, s'havien assegut en un compartiment més allunyat i no treien el cap pel respatller. Els educadors van detectar l'error de seguida, però les portes ja s'havien tancat i el comboi continuava el seu camí. Afortunadament, una senyora gran havia contemplat l'escena i va baixar amb les criatures a l'estació següent i, ajudada per una altra passatgera, quan aquestes li van assenyalar el número de telèfon d'emergències que portaven inscrit a l'armilla, va trucar-hi de seguida. L'incident, doncs, es va resoldre ràpidament, i en menys de 10 minuts es produïa la trobada de les nenes amb la resta del grup.

No cal dir, però, que la cosa no va quedar aquí. És evident que això no ha de passar, que no pot passar... però, de fet, sí que pot passar. Perquè no hi ha ningú infal·lible. Hi ha protocols, però també fallen. I des del punt que confiem els nostres fills a algú altre, ho estem acceptant. O no?

Aquell mateix vespre, un pare no implicat en l'assumpte enviava una circular a totes les adreces que havia pogut arreplegar, on exigia explicacions de mala manera i relatava els fets de manera esbiaixada, tal com li havien arribat després de passar per unes quantes boques. El mal ja estava fet. Si la direcció del Kindergarten havia estat de reacció lenta (molt, massa!), el lobby de pares va actuar amb gran celeritat. Uns quants van retirar la potestat del Kindergarten de treure els nens fora del recinte i exigien activitats paral·leles. D'altres estaven morts de por i renegaven de la falta d'importància que es dóna a la seguretat en aquest país. Mentrestant, i durant unes quantes setmanes, ningú no ha sortit del Kindergarten, i això que abans era un fet habitual, no només per anar al bosc, sinó també per visitar el mercat, anar a un Spielplatz proper o visitar els bombers, per exemple.

Sembla, però, que les aigües van tornant al seu curs normal. La setmana passada hi va haver excursió, si bé van anar al parc, més que res per evitar-se el mal record del viatge amb metro. Sé que alguns pares encara no deixen sortir els fills de les instal·lacions. Tenim també convocada una reunió extraordinària, si bé al setembre, per parlar de seguretat. No us penseu que a nosaltres no ens amoïna, el que ha passat. No hi ha dubte que cal millorar procediments, repassar protocols i formar el personal perquè l'episodi no es repeteixi. Però tampoc estaria de més que els pares que deixen oberta la porta del carrer dia sí, dia també, fessin cas d'una vegada als nombrosos avisos i la tanquessin darrere seu cada vegada que entren o surten. Que jo ja vaig haver de pescar una vegada un nen que corria com un esperitat cap a la boca del metro. Sense armilla, sense grup que el trobés a faltar, i sense que ningú se n'hagués adonat.

I és que tots ens despistem.
Bé, uns més que altres.

Fifty shades of... grey, blue, black...

operació finalitzada

No crec que a aquestes alçades ningú pugui posar en dubte que hi ha un univers paral·lel on viuen els mitjons desaparellats. Si bé fins ara cap teoria no n'ha pogut trobar les causes i, per tant, posar-hi remei, jo crec que la raó ha d'estar relacionada amb el big bang: empesos per la força centrífuga, salten a una altra dimensió, a la qual, inexplicablement, no tenim accés. I així, en la nostra dimensió, la de les piles de roba bruta primer, i neta per plegar després, anem acumulant mitjons vidus, alguns vells, altres joves, vides estroncades a l'espera del miracle.

De tant en tant, quan la Mitjana remuga perquè una vegada més s'ha de posar mitjons del Petit o el Gran, o quan una mirada ràpida detecta a la pila dos mitjons iguals, separats per una dotzena de germans orfes, m'omplo de valor i paciència i em dedico a intentar aparellar-los. Aquesta vegada, mentre el Petit era a la banyera, per eliminar els quilos de sorra i crema solar que portava enganxats. I no cal dir que va sortir arrugat com una pansa, perquè l'operació va ser llarga.

Qui va sortir-ne guanyant va ser, sens dubte, la Mitjana. Ni més ni menys que 12 flamants parells de mitjons de tonalitats femenines va aconseguir arreplegar. Justament ara que, vista la minsa quantitat que en tenia al calaix, m'havia decidit a comprar-ne una carretada. Però bé, com que aquí això d'anar amb sandàlies és un luxe rar, no patiu que li faran bon servei. Per darrere, el Gran, amb 6 parells, i el Petit, amb 8, aquest últim empatat amb el seu pare. La perdedora de la nit, servidora: només tres nous antics parells reunificats.

El més preocupant de tot, però, són els 25 mitjons que no van retrobar l'amor de la seva vida. Com peces de puzzle que sembla que encaixen però al final resulta que no, molts d'ells van creure's afortunats d'entrada, però van clavar-se una patacada emocional després. No us deixeu enganyar: per molt que sembli que n'hi ha dos d'iguals, o fins i tot tres, la vista i els píxels us juguen una mala passada. Els he mirat del dret i del revés, i res. Continuaran amuntegats al fons d'un armari, esperant el moment de continuar el seu viatge. Segurament, cap al contenidor.

Però el tema dels mitjons desaparellats és universal, fins al punt que s'ha convertit en joc de taula. Socken zocken, es diu aquí, i es tracta precisament d'això: de trobar parelles de mitjons entre molts exemplars semblants, ratllats tots, però mínimament diferenciats. Les criatures ho troben divertit. Potser això els prepararà per als reptes de la vida adulta i, ells sí, descobriran l'accés al món paral·lel de què us parlava.

Babyphone

els cangurs moderns

Fa uns dies, m'arribava per dues bandes aquest article publicat a la revista Time, on s'expliquen les diferències entre la manera d'educar els fills a Alemanya i als Estats Units. Des del punt de vista de l'experiència d'una mare nord-americana a Berlín, fa un repàs d'alguns aspectes del tracte de les criatures i recalca que aquí on vivim nosaltres se'n fomenta la independència, no la dependència.

S'hi resumeixen els pilars fonamentals de la pedagogia alemanya, que advoca per deixar que les criatures descobreixin l'entorn al seu ritme, assumeixin responsabilitats des de ben petits i passin el màxim de temps a l'aire lliure. També parla de l'entrada a l'escola, als sis o set anys, com un clar canvi d'etapa que se celebra amb tota la família i, abans del qual, la lectura i l'escriptura tenen una importància gairebé nul·la.

En un temps en què els pares ho volem tenir tot controlat i se'ns ha penjat el cartell de pares helicòpter, els alemanys deixen que els seus fills vagin sols a l'escola des de primer de primària, els deixen enfilar als arbres, els animen a anar a comprar sols i els treuen al carrer, els parcs i els boscos faci el temps que faci.

A l'altra banda de l'Atlàntic, però, la majoria no està per a bromes, però com a resposta a aquest encarcarament, a les pors exagerades i la necessitat de tenir-ho tot controlat, ha sorgit i s'està estenent el moviment anomenat free range parenting, que defensa que, a partir d'una edat determinada, nens i nenes són capaços de caminar sols des del parc, baixar al forn a comprar pa o jugar sense la supervisió permanent d'un adult. En el fons, res que no féssim nosaltres de petits. Oi?

Per bé que els pengen una targeta on s'indica clarament que no s'han perdut, sinó que estan preparats per anar sols pels voltants de casa seva, hi ha casos en què la policia es presenta a casa dels pares i els denuncia per abandonament. I si no us ho creieu, llegiu això.

Aquest dimecres al vespre, uns veïns van sortir a sopar. Dos dies abans, m'havien preguntat si seríem a casa i ens faria res fer de cangurs... no de la petita, d'any i mig, sinó del seu babyphone. No hauríem de fer res: a l'hora que volien sortir, la nena ja dormiria, i com que no es desperta mai durant la nit, no calia patir. Serien al restaurant de la cantonada: si la sentíem plorar, només els havíem de fer un truc i vindrien de seguida.

Arribat el dia, van portar-me el babyphone, vam comprovar que tingués cobertura i van marxar a sopar. Jo hi havia estat donant voltes. De fet, marxar al restaurant de la cantonada, a 50 metres, no és gaire diferent de baixar una estona al jardí. Ni d'anar a carregar el cotxe abans de marxar de vacances. En el fons, és una sort, com a pares, ser així de tranquil. Perquè t'evites patiments innecessaris que a la criatura no li fan cap bé.

Efectivament, la petita no va dir ni mu les tres hores que vam estar de guàrdia. De tota manera, el paredetrès i jo no ens vam poder estar de fer broma. Si es cremava la casa, els diríem que sí que havíem sentit les alarmes, però com que ens havien dit que truquéssim si plorava, i plorar no l'havíem sentit, doncs no havíem actuat. O bé que ai, espereu-vos, que tornem a posar les piles al babyphone, que les havíem agafat per al comandament a distància del televisor, perquè havien fallat. No, no, a la nena no l'hem sentit.

A mi, poruga de mena, m'ha costat anys deixar-los sols per baixar a posar una rentadora o llençar les escombraries. I si s'espatlla l'ascensor i m'hi quedo atrapada? I si hi ha un curtcircuit? A catastrofista no m'hi guanya ningú.

De cangur, però, sí que en tenim. Ara bé, de carn i ossos.

Darrere el parabrisa

poca solidaritat materna:
jo a recer, la Mitjana entomant la granissada

Falten deu minuts perquè acabi l'escola. Malgrat haver arribat amb temps, al minúscul aparcament no hi cap ni una agulla. El carrer també és ple, però jo ja he trobat el meu forat, el mateix de sempre. Respecto el codi no escrit i aparco allà on tinc costum, com fan tots els pares i mares que s'acosten a recollir els seus fills. No val la pena anar-hi abans per trobar lloc, perquè circula el rumor que fins i tot tres quarts d'hora abans ja està tot ple. No aniré a comprovar-ho, ja em sembla que he de sortir molt aviat. Apago el motor i miro al meu voltant. Com jo, moltes altres mares i algun pare esperen dins del cotxe que sigui l'hora. La majoria remenen el telèfon. Potser escolten la ràdio. Alguns fan un son. Fa massa fred per quedar-se palplantat entomant vent i pluja. I alguna pedregada. Davant la porta, s'hi van fent grupets. És un món que abans, quan recollia el Gran i la Mitjana al xiringuito que tenen muntat per després de les classes, desconeixia totalment. I que, sincerament, em supera. Amb aquests horaris, la conciliació és molt difícil. Encara ara, em sorprèn que tantes mares i algun pare puguin anar a buscar els fills a aquestes hores.

Mitja hora després, torno a seure darrere el parabrisa. Som davant del club de futbol però encara no hi ha ningú. Els vidres s'entelen, som quatre al cotxe i la Mitjana aprofita per canviar-se. Ara plou i l'aire és glaçat. Així que arribi algú que tingui clau, el Gran i el Millor amic entraran, es canviaran i faran les voltes de rigor al camp d'atletisme. Malgrat la boira, la neu, la pluja, el vent.

Mentrestant, la Mitjana començarà el seu entrenament i jo, un cop més, encararé el cotxe cap al camp d'hoquei i passaré l'estona entre mirar-la, el llibre i la ràdio. I el telèfon, per contestar un parell de missatges. Al club hi ha un bar, però casualment a l'hivern està tancat. En un kilòmetre a la rodona, l'únic que hi ha és una gasolinera i un supermercat, on a vegades aprofito per comprar quatre coses, i així matar el temps.

La Mitjana acaba i sortim corrents, amb el temps just d'arribar al final de l'entrenament de futbol. Una corrua de cotxes, aparcats en bateria, obren acompassats les portes i en baixen pares i mares, que han estat veient les evolucions dels fills i filles des de la barrera.

Em va costar unes setmanes entendre perquè feien maniobra i aparcaven de cul: passar-se una hora mirant les bardisses i els trens pot ser una tortura, sobretot ara que aviat es fa fosc i no es veu absolutament res.

L'hivern no està sent especialment fred, però les esperes darrere el parabrisa es fan més suportables. Fins que arribi la primavera. Perquè, aleshores, pares i mares abandonarem el cau i ens farem notar a primera fila. Com si ho haguéssim fet tot l'hivern.

Fuchstanz

quan fa baixada tot va millor

Una de les primeres coses que aprens quan arribes a Alemanya és que el bon temps pot ser efímer i esvair-se en qüestió d'hores. Que no es poden planificar sortides a llarg termini, a menys que no t'importi acabar trescant per la muntanya amb pluja o neu i no et faci mandra netejar fang de les sabates durant tres dies i tres nits. Aquí la norma és clara: que fa sol, motxilla, jaqueta, vambes i al carrer. Perquè no se sap mai quan tornarà a sortir l'oportunitat. I quan vas de cara a l'hivern, qualsevol dosi de vitamina D és benvinguda.

El nostre pulmó verd no és tan gran com Collserola, però permet l'esbarjo en diverses facetes. Les de més tirada: descens a tota velocitat amb btt per camins transitats per gossos, criatures i altres éssers despistats, curses encobertes de motos de gran cilindrada i baixades amb trineu amb desnivell superior al 15%. Esports de risc, vaja. Malgrat tot, que el Taunus és un bon lloc per fer-hi una passejada ho sap tothom. Per això, segurament, està més concorregut que les Rambles de Barcelona el dia de sant Jordi.

El Taunus, aquesta serralada amb nom de cotxe, és el paradís del dominguero frankfurtià, grup al qual pertanyen sense cap mena de dubte els membres d'aquesta família. Serà perquè el metro et deixa al peu de la muntanya. Nosaltres no som pixapins de xandall llampant i bossa de pipes, però portem criatures que inicien sempre la marxa amb un "quan arribarem" o un "falta molt encara?", i anem a toc segur. Sabem que al capdamunt del camí, en una clariana del bosc, on s'ajunten tots els camins, ens espera la recompensa. El Fuchstanz. Tota una institució. Restaurant, bar i zona de descans. Sense taules de pícnic, però amb una oferta gastronòmica digna.

Ja sé que caminar 1,7 kilòmetres, encara que sigui amb pujada, no justifica un tiberi a quarts de quinze. Però què voleu que us digui. Quan fas l'excursió a pas de cinc criatures petites es fa llarga. A ells i als grans també, perquè t'obliguen a empescar-te tota mena de trucs que evitin que es quedin clavats com rucs tossuts i no avancin. A banda de les curses i els tradicionals "ei, mireu què hi ha allà baix", també recorrem al xantatge perquè, al cap i a la fi, és el que millor funciona. Que el Petit no tira? Doncs es queda sense xumet (tot i que, siguem sincers, ja fa temps que l'hauríem d'haver desterrat... el xumet, no el nen). Que el Gran es queixa de mal al peu? Doncs es queda sense entrenament de futbol. Que la Mitjana diu que ja no pot més? L'enganyes i li dius que ja som a punt d'arribar, que des del proper revolt ja es veuen els cotxes.

I funciona. Tornen contents, esbravats i, el millor de tot, s'adormen sense dir ni piu.

I ara què?

natació sincronitzada...
...amb la resta d'activitats

Fa només una setmana, set dies, alçava el puny enlaire en senyal de victòria: acabava d'aconseguir una fita històrica, que el Gran i la Mitjana tinguessin classe d'instrument no només el mateix dia i al mateix lloc, sinó també a la mateixa hora. Un fet dies enrere inimaginable, per la poca disponibilitat horària d'uns (nosaltres) i altres (unes mestres amb poques hores lectives a la Musikschule). Amb la concentració musical dels divendres acabava d'aconseguir la quadratura del cercle. Fins i tot ens quedava lliure del tot una tarda. Que no és poc.

Evidentment, els trencaclosques de les estraescolars, a més de derivar en tensions, nervis i hores perdudes en embussos, fins i tot en una ciutat com aquesta, poden caure com un castell de cartes en qualsevol moment. Ja ho advertia en aquest post de fa un any: apuntar la canalla a les activitats pot ser perjudicial per a la salut. Concretament, la de sa mare.

Ara, una setmana després, tot és cap per avall i perillen les classes de natació. Hores després de pagar nou (nou!!) mesos de piscina a preu d'or, per aconseguir una rebaixa, apareixia un nou compromís les tardes dels dimarts que feia impossible assistir-hi. Però no només això, sinó que ara que el Gran finalment juga a futbol en un Verein (amb els corresponents partits els dissabtes), els falla l'entrenador i amenacen de canviar un dels dies d'entrenament i posar-lo divendres, a l'hora de la música. Per damunt del meu cadàver.

Us semblaran problemes molt banals. Ho sé. Però a mi em treuen el son. Tan ben embastat que ho tenia, tot entre les 4 i les 6.30 de la tarda. Massa ben lligat, era evident, i ara em trobo en un impàs, amb el responsable de la piscina preguntant-me: "però quin dia podeu?", i jo contestant: "divendres a les 3". Ni deu minuts abans, ni deu minuts després. Ha dit que em tornaria a trucar, i encara l'espero. El trencaclosques, ara, és cosa seva. D'ell depèn que el Gran i la Mitjana puguin reaprendre els peus de braça, que tan malament els havien ensenyat fins ara.

El paredetrès insisteix que necessitem ajuda. Algú que porti els nens a les activitats alguna tarda. Però a mi el que em sembla és que el que necessitem és una setmana de deu dies. Laborables.

Atenció, Schulanfang!

quantes n'hi poso?

Mentre vosaltres encara teniu piles de llibres per forrar, heu de comprar la cartera o teniu pendent marcar la roba i les bates, aquí nosaltres ja hem començat. Molt aplicats, nosaltres. El Gran, content de retrobar els amics. La Mitjana, amb l'emoció pròpia dels qui comencen la primària, fet que aquí se celebra, perquè us en feu una idea, gairebé com una comunió. Sense església, però mudats, amb avis i tiets, i una cerimònia solemne, Schultüte plena de llaminadures i material escolar i, fins i tot en alguns casos, una bona picossada per omplir la guardiola.

Si una cosa he pogut constatar en els tres començaments de curs que he viscut és que la compra de material escolar és molt més complexa del que recordava de les meves èpoques d'alumna. Perquè aquí són molt específics i separar-se del patró pot suposar alguna esbroncada. Carteres, estoigs, bosses de gimnàstica... per bé que de marques n'hi ha unes quantes (i cares, no us penseu!), els models d'unes i altres s'assemblen molt. I per mantenir, suposo, aquesta harmonia de formes i colors, les llibretes també s'han d'ajustar a unes mides, interlineats i colors de folre específics.

Si bé comprar els llibres és ara una tasca senzilla (n'hi ha prou de demanar-los per internet i de seguida els tens a casa, amb l'ISBN correcte), les llibretes són un món a part. Papereries i llibreters planten paradetes als centres comercials i hi amunteguen piles i piles de Hefte. A4, A5, amb marge, sense marge, quadriculades, amb ratlles, amb fons de color... vaja, el malson de qualsevol pare o mare que té pressa i arrossega de la mà cotxet o criatura petita. Les indicacions dels mestres no acostumen a coincidir amb les ofertes dels llibreters, de manera que cal fer servir el magí i preguntar, preguntar i preguntar.

Que el Gran fa tercer i demanen "Lineatur 3. Klasse"? Doncs deuen ser les llibretes amb un número 3 al marge inferior dret... o potser no, perquè a banda del 3 hi ha altres números: 27, 37... quin embolic.

- Perdoni, em podria indicar quines són les llibretes de tercer? "Lineatur 3. Klasse".

- Mmm... a veure... (1 minut) són aquestes.

- Segur?

- Sí, són les que feia servir jo a tercer.

- (!!) D'acord gràcies. Posi-me'n cinc. (Aquest noi d'uns 18 anys deu ser un prodigi, si recorda quines llibretes feia servir a cada curs. Quina sort he tingut de trobar-lo.)

De moment no hi ha hagut queixes per part del professor. Ahir, però, el Gran va anunciar-me que per a la classe de castellà necessita "una llibreta com les que em vas comprar per a Deutsch però que tingui el número 27 al marge". Per fi!, vaig pensar. Ara bé: té nassos que l'única que m'especifiqui els números sigui la professora gaditana.

I si us sembla que exagero, feu un cop d'ull al bingo de les llibretes que ha creat aquesta mare alemanya. Real com la vida mateixa.

Wir werden Weltmeister... o potser no

nou costum bàrbar

Per bé que molts alemanys troben que vivim en un carrer molt transitat, nosaltres agraïm tenir una casa al centre, des d'on pots anar a peu a tot arreu, amb parada de metro al costat, farmàcia, súper i tintoreria a mà. Per bé que la majoria de les famílies amb nens petits s'estimen més tenir una casa amb jardinet als afores, on poder engegar les criatures quan la temperatura supera els cinc graus, nosaltres no canviaríem el nostre pis cèntric per res. Venint d'on venim, el "soroll" ens sembla més que suportable, per no dir que és gairebé inexistent. I mentre molts compadeixen els nostres fills per criar-se en un apartament sense jardí, nosaltres hi veiem molts més avantatges que inconvenients.

Bé, d'acord. Una pega sí que té. Però no pel fet de ser a la Innenstadt. No. Senzillament, perquè som pràcticament a la cantonada d'una de les principals artèries de la ciutat. Una Landstrasse, per ser exactes. Ara tampoc no us imagineu la Diagonal, la Gran Via o el carrer Aragó. No. Només dos carrils per sentit i, això sí, el tramvia, que comença a circular a les cinc de la matinada, si bé amb les finestres tancades no se sent més que els roncs d'altri. Oju, si n'hi ha.

Tot això per anar a parar al que volia dir: que el nostre balcó és un mirador extraordinari, testimoni dels petits i grans esdeveniments de la nostra ciutat d'adopció. Per la Landstrasse no només hi passen vehicles de dues, quatre o més rodes, sinó que també hi baixen manifestacions, atletes i altres espècies autòctones i foranes.

D'aquesta manera, el dia internacional dels treballadors, mentre a can maredetrès encara estem acabant d'esmorzar i anem encara amb pijama, els missatges reivindicatius engegats a través dels megàfons travessen el doble vidre i ens conviden a sortir al balcó per contemplar, juntament amb altres veïns endormiscats, com avis, pares i nens ens recorden que la lluita pels drets dels treballadors no només no ha acabat, sinó que entre tots l'hem d'esperonar. I quan ja han passat uns dies, quan menys t'ho esperes, surts al carrer i te'l trobes tallat. De seguida, però, t'adones que hi ha un Ironman, triatló, marató o cursa qualsevol, o fins i tot de tant en tant els patinadors que dimarts al vespre tenen la ciutat per a ells sols. Que no cal que vagis a buscar el tramvia, vaja, perquè no circularà en tot el dia. I problemes tindràs per poder sortir de la ciutat amb cotxe.

Però segurament el més empipador de tot és el costum que des de fa uns anys han agafat aquests alemanys de sortir a celebrar les victòries de la selecció amb el cotxe i la sirena. Sigui l'hora que sigui i, sense anar més lluny com ahir, plogui o nevi. L'autokorso, abans associat als països del sud, poc civilitzats, ha agafat tanta força entre els autòctons que no en deixen passar ni una. Ahir, mitja hora després d'acabar el partit, baixaven per la nostra Landstrasse entre crits i botzines, total per anar a parar a l'embús de Konsti, on a banda de fer soroll dubto que hi fessin res de profit.

Des de l'ADAC, que ve a ser el RACC dels alemanys, es llancen recomanacions i es demana prudència, per no haver de lamentar víctimes en aquests rallis improvisats. Passejar-se amb el cul a la finestra, cos a fora i peus a dins no és precisament el que s'entén per respecte de les normes de trànsit, que aquí com passa amb gairebé tot responen a un acrònim indesxifrable: StVO. Si Alemanya guanya diumenge el Mundial, no em vull ni imaginar fins a quina hora tindrem concert. El Gran, per si de cas, ja m'ha demanat el passaport alemany, que encara no té. Perquè quan arribi el moment, pugui jugar amb el seu amic de l'ànima a la Nationalmanschaft. La seva màxima aspiració.

Patacades

la crua realitat

Que les criatures tenen molts números per obrir-se el cap al Kindergarten no hauria de sorprendre a ningú. S'hi passen moltes hores, hi ha objectes de reconeguda perillositat i les personetes en edat preescolar no destaquen precisament per un domini perfecte de la psicomotricitat. Reconèixer això hauria de ser tan fàcil com entendre que és normal que una dona de fer feines trenqui de tant en tant una figureta, un plat o la planxa. Perquè és qui toca més aquestes coses.

Els accidents de Kindergarten són coses que passen. Però que passin no vol dir que s'aplaudeixin. I encara menys quan la víctima del dia és el Petit i el seu front prominent llueix un vistós Pflaster que no augura res de bo. Rebre una trucada del Kindergarten sempre és mal senyal. Que arribis a la porta i et rebi una altra mare amb cara compungida encara és pitjor. I si totes dues coses passen alhora, malament.

Fa unes setmanes, el Petit va decidir pujar per enèsima vegada al tobogan del Kindergarten, amb la mala sort que va relliscar i es va clavar una morma monumental. Al cap. Al front. La ferida era petita, però profunda. "No l'hem vist caure, ha sigut darrere el tobogan. Li hem netejat, però l'has de portar a l'hospital. Fa mala pinta". El Petit, però, em va rebre amb un somriure, amb les llàgrimes a mig assecar-se enganxades a la cara i una monumental tirita amb dibuixets. "Aua", va dir. I una mica incrèdula, perquè res no feia pensar que aquell nen necessités una visita a l'hospital, vaig colocar el Gran i la Mitjana amb el seu pare i en qüestió de minuts em vaig plantar a la sala d'espera. "Ha caigut al Kindergarten, diuen que és una ferida profunda". Amb això n'hi va haver prou per activar no sé quin protocol que, juntament amb el filet de sang que oportunament va començar a brollar, van aconseguir que passéssim de seguida.

I jo, que a vegades me les dono de valenta en qüestions de salut, va i una mica més i em desmaio quan vaig veure la ferida. Petita com la circumferència d'una colilla. Però fonda. I blanca com el paper, ja gairebé no em vaig sorprendre quan el metge em va anunciar que l'hi enganxaria amb cola, en comptes de posar-li punts. I que procuréssim que no se li mullés durant tres o quatre dies.

Quinze dies van passar fins que va caure l'esparadrap. Quinze dies. I va resultar que el forat continuava allà on era. "Això no passa gairebé mai", va anunciar-me la doctora de guàrdia, quan vam tornar a l'hospital. "Ara ja no ho podem cosir i han de vigilar molt que no se li infecti". Com si fos culpa nostra. En comptes de cola, aquesta va aplicar-hi un bon tou d'una pomada que hauria tombat un cavall, perquè l'endemà, quan el paredetrès va destapar la ferida i jo ja era a punt de desmaiar-me, va anunciar estranyat: "A mi em sembla que està bé". I efectivament, per art de màgia, la ferida s'havia tancat.

Patacades com la del Petit són habituals. Com ho són els virus de panxa que ens visiten regularment i aquest any l'han agafat amb la Mitjana, que hores d'ara es regira de dolor. Al que ja no estava tan acostumada és a les patacades pròpies. Com la que vaig patir el dilluns. Una patacada moral, un suspens, possible, sí. Però amarg, també. Perquè haver-lo evitat hauria estat un gran èxit. I hauria pogut tatxar una cosa més de La Llista. Però com vaig adonar-me un parell d'hores després, quan ja m'havia eixugat unes llàgrimes que m'havien agafat desprevinguda, quan la teva vida és plena de criatures, cites i viatges, no hi ha temps per recrear-se en la desgràcia pròpia, encara que sigui una de comparativament minsa. La vida continua, a velocitat vertiginosa.

Corre, corre, que ve la primavera

wir grillen

Com qualsevol avió que creua l'atlàntic, el paredetrès i jo som a punt d'arribar al nostre particular point of no return. La germanització avança implacable i aviat només ens delataran el passaport, el to de veu i les provisions de fuets, pernil i oli. Com, si no, s'explica aquesta mimetització amb els autòctons que ens ha portat a preparar la terrassa per a la temporada de primavera i estiu justament el dia que es declarava inaugurada la Grill-Saison? Què ha fet que, després d'un hivern inexistent, hàgim triat l'oasi climàtic d'aquests dies per posar fil a l'agulla i atacar els projectes pendents? Serà la fotosíntesi, serà la vitamina D... Sigui com sigui, hem declarat inaugurat el temps de la calor, per bé que tot faci pensar que aquest sol radiant no hagi vingut per quedar-se. Encara.

En el que el Gran ha qualificat de "dia més avorrit de la meva vida", superant fins i tot el trajecte FRA-BCN-FRA amb cotxe que s'empassen ell i els seus germans cada estiu, la família maredetrès ha visitat centres de bricolatge, gardens i ikeas amb l'objectiu d'adecentar la terrassa i tenir aquell trosset de verd que tan s'agraeix al centre d'una ciutat. Amb il·lusió, però també amb un cert grau d'escepticisme, perquè una cosa és la teoria una altra de molt diferent és la pràctica. I per bé que la jornada no va començar gaire lluïda i fins al migdia el comptador de despeses seguia sorprenentment a zero, a tancament de parquets el balanç no era gens despreciable: gespa artificial, rajoles de fusta, dos para-sols, estris per repintar, cúters a dojo i fins i tot les primeres maduixes de Huelva, els primers espàrrecs verds i un pa triangular de primera. Ah, i el cotxe nou.. bé vaja, net.

Fins ara, ens havíem abocat apassionadament a les barbacoes d'altri. Aquelles trobades a mitja tarda, quan la gent a Casa encara està amb el croissant o el dònut, amb l'olor de la brasa, les amanides, les salsitxes i els trossos de carn, i cervesa, molta cervesa. Però ha arribat l'hora de sumar-nos al grup dels grilladors i aprendre d'una vegada com es fa. Sense vergonya, vam demanar a l'encarregat de la secció de barbacoes, on n'hi havia com a mínim unes cinquanta, que ens ajudés a triar-ne una. "No hem fet mai una barbacoa", vam confessar. "O sigui que, sisplau, que sigui a prova d'idiotes". D'aquesta manera, en comptes de fer veure que sí, que sabíem de què anava la cosa, ens vam assegurar que el noi ens expliqués els conceptes més bàsics. I tan bé ens va assessorar, que vam sortir amb una barbacoa sota el braç. O més o menys, perquè encara ens l'han de portar. Però les primeres costelles i botifarres ja estan encarregades.

En anys anteriors, vèiem des de la finestra com els veïns del voltant desempolsinaven els mobles d'exterior, envernissaven taules i cadires, treien la caputxa al para-sol i engegaven la barbacoa així que les temperatures superaven els quinze graus. A banda, plantaven flors i renovaven la terra. Això, nosaltres, encara no ho hem pogut fer. L'experiència ens ha ensenyat que donada la nostra poca traça en el treball de la terra, val més centrar-se en una varietat i una sola plantada l'any. Nosaltres, doncs, plantem només geranis. Forts, resistents, vistosos i pflegeleicht. Malauradament, encara no n'és temporada, o sigui que en comptes de tornar carregats d'uns pensaments que ens haurien durat dos dies, hem decidit esperar, i fer la plantada anual després de Pasqua. I és que, de fet, ja hem treballat prou. Ara toca seure i gaudir d'un bon cafè a l'aire lliure. I respondre amb un "wir grillen" quan ens preguntin quins plans tenim per al cap de setmana.

Els 34 manaments

lectura obligatòria

Que als alemanys els agraden les normes no és cap secret. Perquè els donen seguretat. Perquè així tenen un referent per justificar-se o recriminar. I perquè, com que les segueixen, el país, la ciutat, tot funciona.

L'escola no podia ser menys. Abans de començar el curs, la llista de material és ben explícita: 10 classificadors de colors (bé, dels colors que et diuen), 12 llapis de colors, 10 retoladors, una capsa de 12 pintures. Res no es deixa a l'atzar. Les tres llibretes de Deutsch, les dues de Mathe. Una per als exercicis, una per als dictats, una per a les correccions. Perequè no hi hagi malentesos. Per mantenir l'ordre i habituar-hi els infants des de la erste Klasse.

Que a l'aula hi ha d'haver unes normes no només és evident, sinó també desitjable. Imagineu-vos, en el cas del Gran, una classe amb 17 nens i 8 nenes. La disciplina és bàsica, necessària, imprescindible. Ara, que t'arribi el nen amb la llista de les normes que ha de respectar escrupulosament, i que la llista tingui 34 punts, ridiculitza tota la normativització i fa que s'escapi el riure per sota el nas. Si us pensàveu que els deu manaments costaven d'aprendre, imagineu-vos les pobres criatures repassant el que han de fer i el que no poden fer a classe.

Heus aquí una aproximació a les regles que FrauB molt amablement ha repartit entre els alumnes i ha fet arribar als pares. Per correu electrònic. I poc després d'avisar-nos de forma concisa de l'existència de quantitats industrials de fauna bacteriana multidisciplinar a la Klasse 2A.

Normes de la classe 2A

1. Respectaré els altres i els parlaré amb educació.

2. Aixecaré el braç quan vulgui dir alguna cosa.

3. No parlaré sense permís.

4. Esperaré pacientment el meu torn.

5. Escoltaré amb atenció els altres quan expliquin alguna cosa.

6. Tindré cura de la targeta de la cantina i el meu material escolar.

7. Parlaré fluixet a classe, a la cantina, als passadissos i al poliesportiu.

8. Dins l'escola només podré córrer al poliesportiu.

9. Faré fila de dos en silenci.

10. Quan segui en rotllana m'estaré en silenci.

11. Aniré sempre amb compte.

12. Treballaré ordenadament.

13. Faré sempre els deures.

14. Escriuré sempre els deures a l'agenda.

15. No donaré empentes ni picaré, donaré cops de peu ni amenaçaré els altres nens.

16. No em riuré de ningú.

17. No em xivaré.

18. No em burlaré ni insultaré a ningú.

19. No agafaré les coses dels altres si no m'han donat permís.

20. Ajudaré els altres.

21. No escopiré

22. No diré mentides.

23. No jugaré als lavabos.

24. Al passadís i a l'entrada només hi podré jugar els dies que plou.

25. Llençaré les deixalles a la paperera.

26. No llançaré objectes als altres nens.

27. M'esforçaré per arribar puntual.

28. Seré complidor amb les tasques que m'encomanen.

29. No trencaré les coses dels altres ni de l'escola.

30. Resoldré els conflictes de manera pacífica.

31. Si no puc resoldre un conflicte, m'adreçaré immediatament a un adult.

32. Sempre avisaré abans d'anar al lavabo.

33. Deixaré les meves coses endreçades al penjador.

34. Quan jugui a futbol ho faré sense joc brut.

Una llista tan llarga, i encara hi trobo a faltar un parell de punts:

35. Demanaré als pares que em desparasitin el cap un cop per setmana.

36. No menjaré coses dolces durant la primera pausa, però sí a la segona.

El que no m'ha quedat clar, és si el fet d'incomplir-ne un mínim comporta algun càstig o no. Però això ens ho haurà de respondre FrauB.

Fent balanç

geblitzt - enxampada

Aquesta primera setmana ha estat mogudeta. Tornar a la rutina no és cosa fàcil, ja ho sabem. El desajust horari inevitable ha fet estralls cada matí, i és que les pobres criatures necessiten temps per tornar-se a habituar a llevar-se a les set, dinar a les dotze, sopar a les set i ser al llit a les vuit. Diguem també que l'adaptació en sentit contrari va ser més fàcil: a qui no agrada anar-se'n a dormir a hores altrament prohibides, menjar a deshora i mandrejar al llit fins a tal punt, que fins i tot els pares es lleven abans que tu. Tenint festa. Per això, i també amb l'ajuda del terrabastall del matí de Reis, els dos primers dies van ser d'acumulació de petites desgràcies. Algunes d'elles, de conseqüències encara imprevisibles.

Dilluns, entre portar nens tard a l'escola i el Kindergarten, retirar les teranyines de la nevera i llençar degudament els paperots d'embolicar (i els plàstics també), gairebé no hi va haver temps de mes. Malgrat tot, amb un bon humor destacable, vaig agafar el cotxe per anar a recollir Gran i Mitjana, amb la mala sort que la desviació de ruta provocada per una aturada en un forn, amb l'objectiu de comprar brezels acabats de fer, va acabar amb un flaix d'un radar urbà que no sabia ni que existís. Amb l'agreujant que em temo que és una zona de 30 km/h i vaig accelerar encara més per passar un semàfor en verd. La temuda carta encara no ha arribat, però em veig agafant l'autobús un parell de mesos, com ja li va passar a una altra mare de l'escola. Que no és l'única, per cert. Sembla que l'afany per arribar a temps a l'escola s'ha cobrat ja unes quantes víctimes, entre les progenitores. I per acabar-ho d'adobar, el dia es va tancar amb una mala notícia laboral, previsible, però no per això menys dolorosa. Un dilluns horribilis, que riu-te'n de la reina d'Anglaterra.

Malgrat tot, vaig començar el dimarts amb actitud sorprenentment positiva i energies renovades. I quan semblava que podíem tancar la paradeta sense incidents destacables, va i la Mitjana agafa el Petit a collibè i immediatament li salta pel damunt i cau estrepitosament contra el canto de la taula de la tele. El croc sol ja em va posar els pèls de punta, i la banya va ser substancial. Els plors de la Mitjana, per cert, també. I els del Petit, comprensiblement, arribaven al cel. I enmig d'aquest panorama de desesperació, al qual ràpidament em vaig sumar, ens va atrapar el paredetrès. Poc després, amb la banya ja refrigerada i un Petit aparentment sense efectes secundaris del cop, llegeixo un email de la FrauB, alertant de nou de la presència de polls a la classe. Revisió al cap del Gran i... bingo! Tractament al canto i Gran llevat fins a quarts de deu.

La resta de la setmana no ha estat tan nefasta, però sí carregada d'extres: dentista del Gran (en una consulta que mereix un post a part), festa d'aniversari del Petit al Kindergarten (sense cap ganes de celebracions per part seva) i, per acabar-ho d'adobar, les restriccions alimentàries que ens hem autoinfligit el paredetrès i jo. Per, diguéssim, recuperar la línia. La de 2003, per ser exactes. Estem molt conscienciats, no us penseu, però tot i així costa fer un macropastís amb xocolata i esmartis per al Petit, veure com el tallen i se'l cruspeixen davant teu, i encara haver de recollir-ne les engrunes. Sort que un parell d'hores després es va produir l'única notícia realment positiva de la setmana: va arribar el matalàs que vam comprar al juliol. De la mida que tocava. Un miracle. Al·leluia!

Adventskalender: la multiplicació

240 finestretes que esperen que algú les obri

Som a punt d'inaugurar oficialment l'Advent, tret de sortida de les festes nadalenques i arrelada tradició en aquestes terres. Hores d'ara, qui més qui menys ja té comprada o gebastelt la seva corona d'Advent i diumenge n'encendrà la primera espelma. Els mercats de Nadal ja han obert i aquest any el fred els acompanya. Les criatures comencen a omplir llistes de desitjos més o menys ambiciosos i també compten els dies que falten per a l'arribada del Nikolaus, primer, i el Weihnachtsmann, després. Com també esperen amb candeletes que arribi l'u de desembre, per poder obrir la primera finestreta del calendari d'Advent.

No sé vosaltres, però jo, quan era petita, compartia el calendari amb el meu germà. Els primers anys era només d'imatges. D'aquelles típiques de les postals de Nadal. L'enganxàvem en un dels vidres del menjador i de manera alterna ens encarregàvem d'anunciar què s'amagava darrere de cada xifra. Els dits quedaven plens de purpurina i el quadre s'il·luminava amb els primers raigs de sol. Molt bonic, tot plegat. I al cap d'un temps, van arribar els calendaris de xocolatines. Amb molt d'èxit, val a dir. Però d'aquí no vam passar. Eren altres temps?

A mi el fenomen que arrasa actualment el meu país d'adopció em preocupa. De debò. I molt. Els darrers anys han proliferat els calendaris de joguines, encapçalats pels de Playmobil. Cada dia, una peça, fins a formar un pessebre, o un petit vaixell pirata, o una granja. Per a tots els gustos. S'hi van sumar els de Lego i ara mateix l'oferta és aclaparadora: Filly, Star Wars, cromos de futbol... El que vulgueu. Tot existeix. Aquest any, quan el Gran ja començava a demanar l'Adventskalender de la Bundesliga per a ell sol, i la Mitjana es feia il·lusions amb un de la Peppa Pig, vaig iniciar els meus sermons anticonsumistes: ben convençuda els explicava que amb un n'hi havia prou, i que si un any el triava l'un, l'any següent el triaria l'altra. I ja els tenia mig convençuts quan es va produir un fet que em va deixar plenament desconcertada. I m'ha fet reflexionar.

Coincidint amb les magnes celebracions dels aniversaris del paredetrès i la Mitjana, i l'alta afluència de visitants a casa nostra, han estat uns quants els que han optat per regalar calendaris d'Advent als tres menors d'edat de la casa. A tots tres, malgrat que el Petit encara no ha fet dos anys i no li convé atipar-se de xocolata (d'acord, això no convé a ningú). El resultat, a banda d'unes criatures sinceres que la segona vegada ja deien allò de "mira, mama, un altre calendari d'Advent", és que hem recollit deu, DEU! calendaris. I, a falta de tres nits per al dia D, el recompte final encara pot variar.

És una bogeria. I el pitjor de tot, és que no sé què en faré. El que tinc clar és que no penso dedicar deu minuts cada matí a obrir les deu Türchen corresponents. Que ja anem prou justos i l'autobús de l'escola no espera. Per això, des d'aquí faig una crida a tots aquells que no en tenen i en voldrien un. O dos. Només m'ho heu de demanar.

Un clàssic professionalitzat

la Mitjana i el Petit, endrapant i contemplant el foc

Si fos pel paredetrès, en comptes d'escriure avui sobre la festa de sant Martí i els fanalets, n'hi hauria prou de tornar a publicar el post de l'any passat. Perquè, de fet, la celebració d'ahir no va aportar res de nou. El mateix escenari, gairebé la mateixa gent, les mateixes cançons, les mateixes pastes, la processó habitual. La foto, però, ens delataria: el Petit ja camina, i fins i tot va aguantar el fanalet una estona. Sense cap interès, això sí. Com era d'esperar. I és que diuen que el Sankt Martin i el Laternenfest són per als més petits, però l'experiència ens ha demostrat que fins als tres anys la indiferència és total i absoluta. Per no dir que la majoria s'atabalen i ploren.

Sis anys després del nostre primer Sankt Martin, veiem les coses des d'una altra perspectiva. Haver sobreviscut a sis sessions de manualitats fanaleres del grup primer del Gran i després del Petit. Haver lluitat amb retalls de tots colors, filferros embolicats, paper de calcar arrugat i taques de cola pertot arreu. Haver recorregut la ciutat a la recerca dels bastonets amb bombeta, disponibles al preu amic d'un euro. Haver-nos adonat que la pila no funciona just al moment de començar la desfilada. Haver passat fred. Haver passat calor. Haver entomat la pluja amb resignació. Haver après les cançons i haver fotografiat i gravat les criatures esgargamellant-se i brandant els fanalets. Haver fet tot això, any rere any, ens ha permès desempallegar-nos de l'estrès de tenir-ho tot a punt, d'abrigar els nens i convènce'ls perquè caminessin per la gespa, el fang i el que fes falta. Arribats a aquest punt, podem dir que hem professionalitzat aquesta festa, a mig camí entre la celebració religiosa i la pagana.

Per gaudir d'un Sankt Martin reeixit i amb el mínim de plors possible només cal seguir aquestes pautes:

1. Disposar sempre d'un bastonet amb bombeta més que el nombre de criatures. En aquest cas, 3+1 (de fet, això és condició sine qua non).

2. Portar piles de recanvi a la butxaca, per si se'n perd o esgota alguna en el moment més inoportú (o conèixer mares encara més previsores).

3. Haver portat les criatures al lavabo (o comprovar l'estat del bolquer, segons escaigui).

4. Assegurar-se que berenen abans de començar, per evitar el temut "tinc gana", que sovint va acompanyat del "tinc fred" o "estic cansat/ada".

5. En la mateixa línia, equipar les criatures amb guants, gorro i sabates gruixudes.

6. Fer les fotografies just abans de començar, quan els fanalets encara no han perdut la seva integritat.

7. Plegar veles un cop engolit el Martinsmann, vista la foguera i saludats tots els exeducadors que aprofiten la festa per fer una visita.

No falla.

Superada aquesta estació, ja estem preparats per a la festa d'aniversari de la Mitjana. Fades, princeses i ballarines, hi esteu totes convidades. Pirates i cavallers, vosaltres també.

Pentinant el gat

llarga espera

Que les activitas extraescolars poden ser una tortura per a pares i germans, em sembla que ja ho he dit més d'una vegada. Corredisses, berenars menjats a tota velocitat, roba bruta i, sobretot, paciència, paciència i més paciència. El pitjor escenari: la tarda de judo del Gran. Una hora i mitja de wurfs i exercicis, combats i jocs. Mentre el Gran s'exercita, intenta sense sort saltar per damunt un bastó i caure fent tombarella (provocant el riure de tots els assistents) i s'enfronta als seus companys en lluites normalment desiguals, el Petit i la Mitjana combaten l'avorriment com poden. I no són els únics.

Abans d'anar cap allà, és important assegurar-se que els mitjons triats a correcuita quan encara no ha sortit el sol no tenen forats. En total: vuit mitjons. Perquè només entrar a l'escola, tothom s'ha de descalçar. Hivern i estiu, amb les conseqüències per a la respirabilitat de l'aire que us podeu imaginar. L'exposició de sabates, de totes mides, colors i pressupostos, obliga gairebé a entrar fent saltirons. Un cop superat aquest primer obstacle, el Gran s'ha de canviar. En defensa seva, diré que fa un esforç per no escampar tota la roba per terra, però encara no se sap cordar ni jaqueta, ni pantalons ni, evidentment, cinturó. La seva mare, això últim, tampoc.

L'hora i mitja de classe només s'interromp breument per beure aigua, així que els 87 minuts restants els dediquem a mirar pel vidre, remenar la màquina de begudes, llegir, menjar i badar. Els altres pares o acompanyans tampoc no fan activitats gaire més interessants. La majoria juguen amb els seus mòbils, fan cara d'"aquest és l'últim any que el nen fa judo" i intenten passar desapercebuts, si altres criatures a remolc els deixen. I mentre els judoques fan la seva, els espectadors juguem perennement al joc de les cadires. Perquè és que trobar un forat on posar-li el cul i avorrir-se còmodament no és tasca fàcil. Dos sofàs petits i quatre tamborets és tot el que hi ha. Si tenim en compte que a classe són gairebé una vintena, els números canten. Qui va a sevilla o al lavabo ja ha begut oli.

A la muntanya de sabates i sabatilles cal sumar-hi la muntanya de llengües que s'hi senten parlar. Sí, aquí la immigració supera el trenta per cent i és habitual que els nens parlin alemany entre ells i un altre idioma amb l'adult responsable. Rus, croat, francès, castellà, hebreu, turc... tenim de tot. Així que, com a mínim, ningú no et mira amb cara estranya quan instes els teus fills petits a no córrer ni saltar ni cridar. O consoles el Petit perquè la mala sort l'ha fet caure i picar contra el canto de la taula. I ara té una banya. Una altra, vaja.

El mestre els engega a dos de set tocats, i aleshores comença el pitjor: aconseguir que el Gran no s'encanti, es desvesteixi, es vesteixi i no oblidi res al vestidor. Ahir vam tornar a aconseguir ser els últims de marxar. I encara sort que el Gran va amb sabates amb tanca de velcro, perquè si les portés de cordons encara hi seríem.

No cal dir que els vespres dels dimecres, a can maredetrès, són de tot menys relaxats. Corre corre que hem de fer el sopar, corre corre a rentar les dents, corre corre que el Petit ha d'inhalar, corre corre a preparar les coses de l'endemà. I els diria corre corre a dormir, però quan apaguem el llum, fan el que volen. Xerren, riuen i agafen d'amagat un llibre. I al final, s'adormen baldats. Com els seus pares.

Elternabend

Voluntaris?

El Gran i els seus companys de classe han canviat de senyoreta. La nostra estimada FrauB, que els havia de fer de tutora també a segon, ha plegat. S'ha prejubilat. Abans de fer els cinquanta-cinc. Part de culpa deuen tenir els dinou mascles que li van fer perdre la veu repetides vegades el curs passat. I un parell de baixes per esgotament, també. Sigui com sigui, les vuit nenes de la classe no van poder compensar l'efecte tsunami de tenir una classe plagada de vailets, i a final de curs va anunciar que havia rebut la confirmació del ministeri que els seus problemes d'oïda li permetien retirar-se i abandonar el vaixell. Campi qui pugui.

Després de moltes especulacions, el premi de la classe 2A se'l va endur una altra FrauB, mare primerenca recent que assumia per primera vegada aquesta reponsabilitat. La nova FrauB va agafar, suposem que amb optimisme, les regnes de la classe 2A, però sembla ser que ja se li han escapat. El Gran no, que no explica res, però alguns companys més bocamolls ja han manifestat que la senyoreta "crida molt". És normal, penso jo, que amb tres criatures cada dia supero diverses vegades el llindar de decibels permès o, si més no, recomanable. Però ha arribat a orelles dels paresdetrès que els crits de la nova FrauB han fet plorar un parell de nenes de la classe, i que fins i tot l'altre dia se'ls va disculpar per haver perdut els nervis. O els papers.

Per aquest motiu, sobretot, m'hauria agradat molt poder assistir a la reunió de pares, el famós Elternabend, que aquest vespre organitza FrauB a l'escola. La meva campana és obligada. A aquella hora seré a l'aeroport esperant l'últim vol del dia cap a Casa, per fer-hi una visita llampec. Com a bona mare d'alumne que sóc, ja m'he disculpat per escrit i li he demanat que si hi ha res important, m'ho faci saber. Perquè està vist i comprovat que del Gran no me'n puc refiar. Perquè no m'avisa quan, com avui, ha de portar un Schneidebrett, un ganivet, un drap i una poma (vés a saber per a quin experiment). I perquè si li pregunto quin dia té biblioteca, em diu que no ho sap, tot i que a casa ja hi ha dos llibres.

El networking dels últims anys em permetrà estar informada de tot, tot i tot el que passi aquest vespre. De si, com l'any passat, algun pare voldrà canviar el dia assignat als deures perquè el seu fill o filla té classe de pintura aquell dia. De si aquest any sembla que l'epidèmia de polls serà millor o pitjor que la de l'any passat. Però, més que mai, de si la nova FrauB té la classe im Griff o no. De si s'han assenyalat amb el dit els culpables del rebombori diari. De les activitats que requereixen la participació voluntària i desinteressada de mares i pares. I d'algunes tafaneries més.

El millor de tot plegat és que no em tocarà amagar-me durant l'elecció dels dos portaveus de la classe. I això no té preu.