Nedar i guardar la roba

Diuen per aquí que Basilea és una ciutat avorrida. Que no hi passa res, a banda d'un parell de fires sonades que col·lapsen la ciutat i omplen els carrers de gent si més no curiosa (es veu que l'any passat fins i tot feien propaganda d'unes mitges peludes, aparentment molt populars entre les japoneses, ja que se'ls suposen propietats dissuassòries davant de mascles temptats de forçar-les).

Jo m'ho havia cregut. Del tot. Perquè les meves primeres setmanes van ser així, de casa a la feina i de la feina a casa, amb el tramvia atrotinat, creuant el riu matí i tarda, sota la boira, la pluja o un sol radiant. Tot segons l'horari previst, sense sorpreses. Però aleshores va arribar el dia que ho va canviar tot. Va arribar el dia que vaig ser testimoni del poc senderi dels habitants d'aquesta ciutat. I des d'aleshores, que els admiro.

Resulta que, quan arriba el bon temps, és tradició banyar-se al riu. Però resulta també que aquest riu no és com els de casa, no. El riu que divideix Basilea en dos és el Rin, escrit així, amb majúscula. A més, no és que hi suquin els peus per refrescar-se. No. S'hi banyen sencers, sense fer peu i, ai làs, es deixen emportar pel corrent! Horror, vaig pensar jo, poruga de mena. Prendran mal, aquests suïssos!

no s'aprecia la velocitat, però sí la profunditat!

Però no. Com que de previsors en són un rato, el bany forma part d'una rutina perfectament estudiada que dura uns 20 minuts, aproximadament. Per participar-hi, només cal posar-se sabates de riu (el fons és pedregós) i comprar un dels peixos salvalvides que es troben a moltes botigues, l'anomenat Wickelfisch. Es tracta d'una bossa impermeable amb forma de peix, prou gran per guardar-hi la roba, les sabates, la tovallola, les claus i el mòbil, i que quan se li donen set voltes (atenció, han de ser set) es torna del tot estanca. La gràcia està, doncs, en llançar-se a l'aigua i deixar-se endur pel corrent, riu avall. A una velocitat gens menyspreable, tot sigui dit. La bossa, evidentment, també va a l'aigua, i a més serveix de flotador. D'aquesta manera, la gent entra a l'aigua per la part alta del riu i en surt un o dos quilòmetres més avall.

peix, peixet

Per molt que sembli una aventura digna d'un altre segle, els suïssos no han deixat res a l'atzar. Hi ha boies per delimitar la banda del riu "nedable" (i separar-la de la navegable). També hi ha cartells indicatius de zona de bany. I des de ben petits els deuen ensenyar a entrar i sortir de l'aigua. Perquè el que sí que cal tenir en compte és que cal agafar-s'ho amb temps, i anar nedant en diagonal.

A mi gairebé m'han convençut, però ho hauré de presenciar unes quantes vegades més per decidir-me. El que sí que faig ara mateix és agrair-los haver-me fet obrir els ulls com taronges, incrèdula davant el que veia. Perquè quan et penses que ho has vist tot, encara hi ha coses que et sorprenen.