diumenge, 30 de desembre del 2012

Tal dia ha fet un any

Si una cosa va ser l'arribada del Petit, és planificada. El que per naturalesa havia de ser un regal de Reis, va transformar-se en un aperitiu de Cap d'Any. Concretament, el pare i la maredetrès van ser citats a les 6.45 d'un divendres a l'hospital. Ja se sap que els parts senten predilecció per les hores més intempestives, però potser no calia aportar aquesta dosi de realisme a una cesària programada. Perquè les 6.45 no són hores de sortir de casa un 30 de desembre. I tot, per arribar i trobar dues parelles més que, com a bons alemanys, havien arribat deu minuts abans.

Nosaltres, que per arribar a aquesta hora havíem hagut de llogar els serveis de la Tieta postissa i el Veneçolà, que van quedar-se a dormir, érem els tercers de la cua. Tan felices que ens les prometíem quan van dir-nos que ens apuntaven per al matí del dia 30. Tindrem temps de llevar-nos, esmorzar i portar els nens al Kindergarten, vam pensar, innocents. Però no. D'això se'n van haver d'ocupar els nostres hostes. A nosaltres ens va tocar esperar i passar de saleta en saleta. Fins que ens van cridar.

El paredetrès ja s'havia vestit de Dr. Craig i estava disposat a entrar al quiròfan, però aquesta vegada l'agulla no encertava el punt i la maredetrès es desmaiava en comptes d'adormir-se-li les cames, així que van tirar pel dret i vaig dormir tota l'estona com un tronc. I no sé si devia roncar. Perquè el paredetrès no va poder entrar. L'única cosa que va fer va ser recollir el farcellet que li van donar poc després, amb un nen encara sense nom a dins, i que va tenir en braços un parell d'hores, diu, fins que ens van portar a tots dos a l'habitació.

La sorpresa va arribar poc després, quan vam descobrir que la companya d'habitació, mare primerenca, havia tingut bessonada. Sembla que a les dues nenes no els havia fet cap gràcia abandonar el cau abans d'hora i només ploraven i ploraven. I el pare en passejava ara una, ara l'altra, amunt i avall, cridant les infermeres i despertant la pobra maredetrès que intentava aclucar l'ull. Vaja, que vam passar la nit del lloro. Però va ser l'única. L'endemà, ja vam poder celebrar l'entrada d'any en una habitació individual. Amb el soroll dels coets i els petards retronant al lluny. I amb les persianes avall. Perquè dues hores més de son són tot un món, en moments així. I perquè el raïm ja me'l menjaré aquest any, i a Casa, paint encara el pastís d'aniversari del Petit.

divendres, 28 de desembre del 2012

La família creix

Tinc el bloc tan abandonat que no sé ni per on començar. Han estat dies molt intensos, de grans tiberis i digestions llargues, de munions de criatures corrent amunt i avall, de fitxes del parxís escampades per tota la casa i de plats de sopa que s'han omplert més de quatre vegades. Han estat dies de dinar en família, de regals petits i grans, de versos recitats dalt de la cadira i de competicions de menjar neules sense mans. Vaja, que hem celebrat el Nadal com Déu mana. I hem sobreviscut.
 
Aquests últims anys, la família ha anat creixent. Per totes bandes. La del paredetrès s'ha anat internacionalitzant cada vegada més, i ara té ja té seu oficial a Londres, París, Frankfurt i Singapur, a més de les habituals sucursals de Burgos i Olot. Les noves generacions són políglotes. Amb el català fent d'esperanto. La de la maredetrès, senzillament s'ha expandit. I el resultat de tot això són aquests tions, nochebuenas, Nadals i St. Esteves amb tres menors de 10 anys per metre quadrat. Amb les engrunes i les taques corresponents.
 
Però aquest any, ens han sortit uns cosins nous. Ja caminen, no porten bolquer i no fan servir xumet. Cosa que s'agraeix. Són els cosins d'Amèrica, dels quals havíem sentit a parlar des de temps immemorials però que ha resultat que són de carn i ossos. I si a nosaltres ens han sortit cosí i cosina nous, a ells els han caigut al damunt tota una col·lecció de tietes àvies, cosins segons i fills de cosins que espanta. Tot, per venir a conèixer la seva àvia.
 
La història és força complicada i no són precisament flors i violes, però la qüestió és que aquests dos nois ho desconeixien pràcticament tot de la família paterna. Els seus avis van marxar a Argentina, exiliats, i el pare ja va quedar-se a viure allà. Els nois, molt oberts, simpàtics i curiosos, estan completant el trencaclosques de la seva vida, posant cara als noms i interessant-se per la història de la terra dels seus avis.
 
Enmig de tot això, el paredetrès els va convidar a una festa el dia de Nadal a la nit. Crèiem que no ens trucarien, però no només van fer això, sinó que van venir i ho van fer armats amb la pandereta i l'ukelele. I com qui no vol la cosa, van proposar-nos de tocar-nos un parell de cançons. De ritmes brasilers, cubans i argentins. Una delícia totalment inesperada. I amb això, se'ns van ficar a tots a la butxaca.
 
Gràcies al facebook ara, a més de cosins, som amics. Amb només un clic. Han tardat gairebé trenta anys a creuar l'Atlàntic. I només ha calgut una trobada per endur-se un sac ple de cosins. Un bon regal de Reis. Anticipat.
 
 

diumenge, 23 de desembre del 2012

De vacances

Després de l'esprint final d'aquests últims dies, des d'ahir a la tarda, la familia maredetrès està oficialment de vacances. A Casa. A punt per al tió i tot el que seguirà. En aquests moments, amb el paredetrès, el Gran i la Mitjana a la Fira de Santa Llúcia (a buscar caganer), el Petit dormint i l'avi i l'aviadecinc desapareguts, regna una falsa calma. Gaudim-ne. Que durarà poc.
 
L'experiència és un grau, i per això la transició FRA-Casa cada vegada va millor. Ahir, a més, vam tenir una rebuda molt especial. Com que cada vegada som més i portem més maletes, ara ja no n'hi ha prou que ens vinguin a recollir l'aviadecinc o l'aviadesis. Senzillament no hi cabem. Per això, ahir es va oferir a fer de taxista el germà d'aquesta maredetrès, altrament dit el Tito, amb les seves dues floretes, la Cosina gran, i la Cosina petita. Després de vuit anys, deu ser que el Tito tenia curiositat per saber com es desenvolupava el desembarcament dels seus tres nebots i pares corresponents. I com que va anar prou bé, potser repeteix. Un cop cada dos anys. O tres.
 
La Mitjana i la Cosina petita va ser veure's, agafar-se de la mà i començar a petar-se de riure. Deu ser cosa dels quatre anys, si no no m'ho explico. La de tonteries que van arribar a dir al cotxe. Tenim la sort que s'entenen molt bé, igual que el Gran i la Cosina gran, un pèl més assenyats pel fet de ser els primogènits, potser, que a més van poder viatjar amb la Furgo, amb el Tito i el paredetrès. I això sempre és una aventura. Perquè la Furgo del Tito és molt especial: s'hi pot dormir i cuinar.
 
I així de contents ens vam presentar a casa l'aviadecinc, disposats a arrasar amb l'ordre habitual en qüestió de minuts. Maletes, jaquetes, sabates, bosses. Tot escampat. Perquè fins que no s'ha pogut desar tot als armaris, passen unes hores. I mentrestant l'aviadecinc va sospirant i ens recorda que el dia del tió serem molta gent i haurà d'estar tot endreçat, perquè si no no ens podrem ni bellugar amunt i avall. I cada dos per tres diu que ha d'anar a comprar no sé què imprescindible i torna a sortir. Atabalada, està. I molt. Però aquesta és una de les gràcies de tenir els fills a fora. Que quan vénen, se t'instal·len a casa. I els tens a esmorzar, dinar i sopar. Amb algunes excepcions, que deuen ser benvingudes.
 
El tió, per la seva banda, reposa ben calent en un racó, aliè a tot el rebombori que l'envolta, i que només és una petita mostra del que li caurà a sobre demà. Espero que l'hagin alimentat prou, perquè d'ell s'espera que cagui per a catorze petits, catorze mitjans i sis grans. Tela. Cada any surten de sota les pedres nous membres d'aquesta família. I aquest cop, a més, ens visita el Parent d'Amèrica. Sort que l'aviadecinc i la seva germana, la Baba, han actuat amb previsió. Per no haver de córrer a última hora i no haver de repartir cops de colze per obrir-se pas a les botigues. Espavilades que són.
 
 
 
 
 
 

dijous, 20 de desembre del 2012

De llengües

Si fa un parell de setmanes el Gran debutava dalt dels escenaris amb els Pastorets, en qualitat d'ídem, i un parell de dies abans havia recitat a la perfecció la ja famosa frase núm. 18 del conte Blauland, en alemany, aquest dimarts va fer la seva primera intervenció en la llengua de Cervantes a l'obra Discusión en Belén, fent d'àngel. I malgrat que en comptes de dir silencioso li va sortir (com ja prevèiem) un audible cilencioso, tot fa pensar que acabarà sent trilingüe. Qui ho havia de dir. Amb accent hessisch quan parla alemany, tirant a xava quan parla català, i extremeny quan parla castellà. Com la Seño.

Que el Gran hagi après castellà, entrava dins les previsions. Tot i que qui més qui menys tenia dubtes que l'arribés a parlar bé. Però noi, va ser començar a l'escola i deixar-se anar del tot. Fins al punt que la Seño diu que està com a mínim al nivell dels altres nens, que el parlen a casa. Miracle? No. Tampoc no ens passem. El Gran és un nen normal. Però li encanta mirar dibuixos, llegir contes i jugar. En la llengua que sigui.

Però tres idiomes no són res. El Gran no és l'excepció, sinó la norma. Alguns companys d'escola en parlen quatre, o fins i tot cinc. I en les combinacions més explosives. O potser heu conegut mai una parella sueco-japonesa? I una de greco-finesa? Doncs existeixen, i són genèticament compatibles. Us ho asseguro. I els seus fills, políglotes integrals. Evidentment, no amb totes les llengües al mateix nivell, però déu-n'hi-do. Parlar a la mare en grec, al pare en finès, entendre els pares que es parlen anglès i tenir alemany a l'escola em sembla que ha de curtir les neurones per força. I després passa com a aquell nen greco-alemany, que durant un estiu a Grècia va preguntar a la seva mare quin problema tenien les seves cosines, perquè només sabien grec.

El Gran i la Mitjana, quan tenim convidats, el primer que fan és preguntar en què parlen. I en què més. I en què més. I si els dius que només parlen una llengua, gairebé se'ls escapa el riure per sota el nas. Perquè no els sembla normal. Com també riuran d'aquí a no tants anys, quan prenguin consciència de com parlen l'alemany els seus pares, malgrat els esforços. Perquè les nostres neurones també estan curtides, però per altres motius. I es nota.

Ara toquen vacances, i el pare i la maredetrès podran relaxar-se lingüísticament i no pensar en declinacions ni preposicions durant uns dies. I els nens tornaran a parlar en veu (massa) alta pensant que no els entén ningú. Haurem d'anar amb compte. Perquè segur que tornaran a donar lliçons a la gent que creua el semàfor en vermell. Davant d'ells. Aquí, una cosa gairebé impensable. Com d'impensable és allà esperar-te dos minuts en un carrer sense trànsit fins que es posi verd.

dimarts, 18 de desembre del 2012

Prenadal

Aquest cap de setmana, la maredetrès i els seus tres apèndixs s'han passejat per casa d'altri amb l'excusa de desitjar-nos tots bones festes. No perquè aquí el Nadal arribi abans, no. Només perquè la majoria dels integrants dels nostres cercles socials (francament limitats) són, com nosaltres, expatriats que tornen a Casa per aquestes dates. Si el temps i les vagues als aeroports ho permeten.

Clau en l'acceptació de les invitacions (donat que el paredetrès està tancat a la feina fins a nou avís) va ser la constatació que si et conviden a sopar o dinar, encara que sigui a base de piscolabis, no cal cuinar a casa. O encara que calgui, perquè al Gran i la Mitjana no els agraden la moussaka, el salmó, els formatges, les empanades, etc., en dies així la cuina de can maredetrès està tancada. Per principis. 

La primera etapa del joc de domus a domus ens va portar a un pis endreçat, exquisidament decorat i engalanat per a les Festes, on viu una bona amiga nostra, a qui vam conèixer poc després d'arribar aquí, quan encara érem joves. Ella, que encara no ha procreat, va demostrar una enorme valentia convidant a la seva festa prenadalenca ni més ni menys que dotze criatures, més els pares respectius, i altres amics sense tantes obligacions. Un acte d'amor al pròxim, vaja, perquè se la va jugar. Un parell d'hores després, vam creure prudent desfilar, perquè el Gran ja havia fet lluites amb els altres nens i s'havia carregat una cortina, s'havien acabat tots els bastonets, que van ser la base del seu sopar (a banda de les ulleres de xocolata selbsgemacht que vam portar-hi), i el Petit ja només volia anar en braços. De sa mare, per ser exactes.

L'endemà estàvem convidats a casa d'uns amics que feia poc havien tingut el segon fill. Hi vam arribar morts de gana (error fatal), i el menjar encara no era a punt. El gabinet de crisi es va reunir i va sortir amb unes torrades amb philadelphia sense lactosa, que un cop més van ser tot el que el Gran i la Mitjana van menjar. La maredetrès, per la seva banda, no va fer un lleig a res i va atipar-se força més. I el Petit, que havia dinat a casa, va decidir que també volia picar alguna cosa. En mal moment. Jo devia tenir la neurona ocupada amb el salmó o el paté, perquè vaig permetre que el Petit anés endrapant molletes de pa bimbo (amb la serreta de la seva primera dent). Fins que es va ennuegar. I quan semblava que no havia estat res, ho va treure tot. Sobre d'ell. Sobre meu. I el pitjor de tot: sobre la moqueta i el sofà. Dues vomitones públiques en una setmana fan que em plantegi seriosament tornar a participar en aquestes gimcanes de cap de setmana. Tot i que potser no caldrà que em plantegi res, perquè senzillament no ens tornaran a convidar. Per una engruna travessada. Ja és trist.

Però la destresa de la Tieta postissa i la mestressa de la casa van fer que tant el sofà com la moqueta quedessin com nous. Cosa que no es pot dir de mi. El meu lamentable estat impedia presentar-nos directament a la domus núm. 3, per la qual cosa vam haver de fer un Zwischenstopp a casa per canviar-me. De dalt a baix. Amb el temps just d'agafar un parell de plàtans per al Gran i la Mitjana i anar a casa dels últims organitzadors de cafès de Nadal del dia.

Miraculosament, tot va anar com una seda. Els sermons al cotxe van fer el seu efecte i el Gran i la Mitjana es van portar bé. Val a dir també que l'amfitriona, sàviament, va posar-los mil capítols d'Una mà de contes, en versió alemanya. El Petit, per la seva banda, va jugar amb el seu diguem-li tocayo (perquè homònim sona a una altra cosa). I una servidora es va poder prendre amb calma el seu te, acompanyat de coca de sucre i pinyons i Baumkuchen. Els motors per al Nadal de veritat ja estan escalfats. Calceu-vos, que venim.




dissabte, 15 de desembre del 2012

Embolica que fa fort

L'any passat, per aquestes dates, ja tenia tots els regals de Reis comprats, embolicats i al guardats al Keller. Ni jo mateixa no m'ho creia. Jo, que no sóc precisament organitzada, ni començo a inspirar-me ja pel mes d'agost. Simplement, era una qüestió de supervivència, perquè per a finals d'any s'esperava l'aterratge del Petit, i perillava l'arribada dels Reis d'Orient, enmig del presumible caos. D'aquesta manera, el 5 de gener, un parell de dies després d'arribar de l'hospital, només vam haver de baixar al traster i pujar les bosses. La nit de Reis més relaxada dels últims temps, vaja. Amb temps per assaborir la coca de sucre i pinyons. Entre bolquer i bolquer, això sí.

Ahir vaig donar per fi el tret de sortida oficial a la campanya nadalenca, amb la logística com a element més destacat. I, hores d'ara, el que més em preocupa no és pensar què regalaré al paredetrès, als avis i als nens, sinó decidir amb quin paper embolico cada cosa. No és broma. Aquest any, el paper d'embolicar serà el protagonista. Perquè d'ell depèn que la màgia del Nadal perduri si més no un any més a can maredetrès.

M'explico. El dia de Reis serem a Casa, però com que els regals més grossos no són precisament compatibles amb el viatge en avió, es queden aquí. Paper d'embolicar núm. 1. El dia de Nadal, els nebots rebran els seus regals, que vindran embolicats des d'aquí, però amb un paper diferent, el núm. 2, perquè els portarà el pare Noel. Els regals menys voluminosos per al Gran, la Mitjana i el Petit viatjaran amb nosaltres i apareixeran el dia 6. Ara bé, amb el paper núm. 1 o un de nou, el núm. 3? Això encara ho he de decidir. Però el que està clar és que el paper núm. 2 s'ha de mantenir en el més absolut anonimat, i no pot aparèixer per embolicar regals d'aniversari de ningú, si més no durant una llarga temporada. I també és evident que no puc utilitzar el paper núm. 0 que des de fa mesos corre per aquí. En vaig comprar un rotllo molt llarg. Per allò de no quedar-me sense. I ara el tinc inutilitzat.

Potser la decisió més sàvia seria optar per paper llis d'un sol color, discret, gris o blau, i esperar que no s'hi fixin gaire. O fer com aquells cosins segons meus que ho embolicaven tot amb paper de plata. Una mica de mal als ulls sí que feia. Però, i tot el cel·lo que s'estalviaven? I la via que en devien fer? Zick zack, regal embolicatTrenta anys després, no sé si els corrents ecologistes ho veurien amb gaire bons ulls. Ho hauré d'investigar. Però en qualsevol cas és una possibilitat. Una realitat, i no una possibilitat, és que necessito vacances. Ja. Perquè dedicar minuts de feina a pensar en el paper d'embolicar no pot ser bo.


dijous, 13 de desembre del 2012

Paket Post!

El compte enrere ha començat. Falten onze dies perquè els alemanys de pro descobreixin els regals sota l'arbre. Onze dies per arrambar amb les existències d'ipads, galaxys, wiis i similars. Onze dies per pensar (i trobar) el regal perfecte. I onze dies es poden fer molt curts. O molt llargs.

Llargs segur que se'ls fan als pobres repartidors de paquets, que ja fa uns anys que es reprodueixen com els bolets i ocupen totes les cantonades lliures de pilonetes. És l'efecte Amazon. El concepte hores extres no fa justícia a l'esforç i la dedicació d'aquests patges reials. Perquè es passen el dia corrent d'una casa a una altra, sense temps per fer bona lletra o ni dir bon dia. En la llengua que sigui.

Des de la meva posició privilegiada, amb l'oficina davant de la finestra, veig com van i vénen tot el dia, obren la furgoneta, treuen els paquets, van, tornen i marxen sense haver ni tancat del tot la porta. Desbordats, estan. Per això els cau un pes de sobre quan piquen a tort i a dret tots els timbres d'una casa i algú respon. Perquè aleshores no han de perdre un parell de minuts addicionals omplint el paperet que després et deixen a la bústia. I que, admetem-ho, tanta ràbia ens fa.

Aquests dies, can maredetrès es converteix en una improvisada oficina de correus. Ben apilats, els futurs regals dels veïns esperen que algú els vingui a buscar. I és que els repartidors, a aquestes alçades, ja saben o sospiten que em trobaran a casa. Auguro que amb alguns aviat ens saludarem pel nom de pila. De moment, només els conec per l'empresa que representen: el de DHL, el d'UPS, el de DPD, el d'Hermes... Tot i que algun em parla de la família i em pregunta d'on sóc, xapurrejant quatre paraules en castellà. I jo somric amablement, perquè aquestes breus trobades no són lloc per a reivindicacions identitàries.

Però atenció, que això de rebre els repartidors exigeix una ràpida capacitat de reacció. Si en deu segons no aconsegueixes arribar a l'intèrfon, ja pots donar per fet que el repartidor ha girat cua. I això fa enfadar a més d'un, sobretot al veí del cinquè, que com jo passa llargues estones a casa i que, sembla ser, de ràpid no en té res, perquè sempre el veig brandant enlaire el paperet de torn, com el director d'hotel aquell del tres estrelles del tricicle amb la factura impagada al final de cada capítol.

Ahir el de DHL em va deixar ni més ni menys que sis paquets per als veïns de l'àtic. Sembla que, com jo, no tenen ni temps ni ganes d'anar de botigues. Però tampoc no són mai a casa. I amb aquest servei veïnal, gentilesa de la casa, s'estalvien les cues a l'oficina de correus dissabte al matí. Un mal que no desitjo a ningú. Jo avui he pecat i també he encarregat unes quantes coses al pare Amazon. Això vol dir que demà m'hauré d'atrinxerar a casa, perquè no em passi el torn i hagi d'anar seguint la pista dels paquets, que poden quedar repartits per tot el barri. 


dimecres, 12 de desembre del 2012

Catalanets a l'exterior (1)

Ja és oficial: el nostre casal català és una realitat palpable, no només l'enèsim projecte d'un grup més que heterogeni de desplaçats per motius diversos, que cadascú es coneix i explica, si vol. Sembla que a la segona ha anat la vençuda i, menys una seu física, el casal té de tot: president, vocals, tresorer, pàgina web i fins i tot logotip. Que no ens podem queixar, vaja. Perquè tots els involucrats (perdoneu, però encara no m'hi compto, tot arribarà) fan la feina de manera desinteressada. I amb il·lusió, que diria en Mas.

I precisament amb il·lusió vam celebrar la festa de Nadal el cap de setmana passat. A l'agenda, tot el repertori nostrat de tradicions: representació dels pastorets, cantada de nadales, caga-tió i, com no pot ser d'altra manera, un apanyat bufet amb menjar i begudes per a tots els gustos. Que amb la panxa plena tot es veu d'una altra manera, no dissimulem.

La versió abreujada dels pastorets va ser alegrement interpretada per la canalla, amb la intervenció del President com a Satanàs. Ja em perdonareu, però vista la interpretació que del rei dels inferns feia anys enrere el meu Tiet, aquest satanàs més aviat semblava la Verge Maria. Ni un crit, ni un salt, ni tan sols la cara pintada de vermell. Sort de les banyes, que si no no l'haurien reconegut ni els seus súbdits (ells sí, ben caracteritzats). Però vaja, que la història es va entendre. Perquè és la de sempre. I què dir de les nadales? Doncs que sempre s'agraeix l'esforç! Un altre dia, però, potser que comencem per les més animades, tipus rabadà o fum fum fum, perquè si no l'estat d'ànim se situa en nivells perillosos (im Keller) i la gent comença a mirar el rellotge.

El tió mereix un paràgraf a part. Encara no m'acabo de creure que el Gran i la Mitjana no descobrissin l'Engany, perquè menys dissimuladament no es pot fer. Imagineu-vos un tionet al mig de la sala, amb la seva barretina, però despulladet. Al qual no li han donat ni mandarines ni nous, ni tan sols ha tingut una flassada per escalfar-se, fins cinc minuts abans de la performance. I que, de sobte, és atacat per una vintena d'individus que li canten La Cançó i després... doncs després res, ni se'n van a cantar, ni se'n van a resar (oju, aquesta variant, que no és la meva, potser no era la més adient). Els pares dels més petits vam córrer a fer-los sortir de la sala, sense donar més explicacions, just a temps perquè el President aixequés la flassada i deixés anar el carregament de caramels. Deu segons després, els nens havien tornat i havien descobert el tresor.

Com no podia ser d'altra manera, tot això m'ha fet reflexionar. No hi puc fer més, últimament reflexiono sobre tot. Ara, sobre la necessitat d'assistir a aquestes trobades, sobretot en dates nadalenques. Perquè el Gran i la Mitjana ja viuran un tió de veritat d'aquí a un parell de setmanes. Perquè no sé si això és embolicar encara més la troca. Perquè em temo que aviat em diran que no tenen ganes d'anar a aquestes trobades, perquè de catalans ja en veuen quan ens trobem en petit comité i quan anem a veure la família. I si no, temps al temps. Pel que sí que donaria tot l'or del món és per saber com viuen realment aquesta doble realitat els fills dels immigrants. Jo m'ho puc imaginar, però no és el mateix. Potser algun dia ho escriuran al seu bloc. I si tinc sort, m'ho deixaran llegir.





dimarts, 11 de desembre del 2012

En quarentena

Les reflexions de naturalesa més profunda que des de dissabte tinc ganes de bolcar en aquest bloc hauran d'esperar. Fins que la casa estigui neta de virus i bacteris. I qui sap si va per llarg.

Aquest any ja havíem llançat les campanes al vol i ens crèiem immunes a l'habitual col·lecció de malalties que afloren per aquestes dates, però dijous va arribar la mes temuda de totes, l'arma biològica per excel·lència: el Magen-Darm, àlies gastroenteritis o tropell de panxa. La clau de l'èxit d'aquest simpàtic virus, la pesta del segle XXI, és que treballa en silenci i no es deixa ni intuir fins que esclata amb tota la seva virulència. I això va passar dijous. La víctima: una maredetrès presa ja aleshores d'una afonia que encara arrossega i que comença a tocar el voraviu. Sempre plou sobre mullat.

El KO va durar les típiques vint-i-quatre hores, durant les quals la maredetrès va jugar-se el físic i va posar en perill la integritat del cotxe familiar. Perquè el Gran feia la funció de Nadal i era imprescindible l'assistència parental per sentir-li dir la frase núm. 18, que és la que li havia tocat. Armada de valor, enmig d'una (no exagerem) tempesteta de neu, amb una bossa de plàstic a punt, vaig fer la meva entrada triomfal quan la funció ja havia començat i anaven per la frase 6 o 7. Salvada. El Gran va dir la seva de forma intel·ligible, rítmica i amb una pronúncia que els seus pares ni d'aquí a 20 anys aconseguiran. I em va mirar i va somriure. 

Amb la sensació del deure complert, em vaig deixar caure en una cadira i vaig esperar que acabessin de recitar la història del Nikolaus (unes 55 frases). Dues cançonetes, repartiment de Nikolaus i aplaudiment. Quan els altres pares, més frescos que jo, van començar a repartir galetes i cafè, vaig pensar que era el moment de tocar el dos. Per no fer un espectacle penós allà al davant.

No sé com vaig arribar a casa, perquè la resta del dia me la vaig passar dormint. I, gràcies a la complicitat d'una marededós perfecta de qui algun dia us parlaré, no em va caldre treure forces de flaquesa i anar a buscar el Gran a la tarda. Gottseidank. El paredetrès es va ocupar de la resta. I jo així l'endemà ja vaig tornar a ser persona.

Però evidentment la capacitat encomanadora d'aquest virus s'havia de fer notar, i la segona víctima ha estat el Petit. Ja fa tres dies que vessa per dalt i per baix, però sembla que ja enfila la recuperació i que aviat podrà tornar al Kindergarten. Amb la Mitjana, que ahir també va quedar-se a casa perquè no parava de tossir. I així aquesta maredetrès, a banda de posar ordre en els papers familiars i fer les mil gestions que té pendents, podrà dedicar-se a escriure sobre un tema cabdal com és l'educació bi o tricultural (segons com es miri) dels seus tres Sprösslings.

divendres, 7 de desembre del 2012

Innocència i conciliació

Ahir vam rebre la visita de Sant Nicolau. Com cada any, en obrir la porta de casa al matí, vam trobar un petit nikolaus de xocolata a la sabata, i un regalet per als nens. El Gran, que malgrat els seus sis anys i mig encara exhibeix una innocència pròpia d'un nen de quatre, va quedar al·lucinat de pensar que el bon Nicolau havia endevinat que precisament volia aquell joc d'escacs per a l'ordinador. Santa innocència.

En aquesta època de l'any, hi ha un empatx d'homes de bona voluntat que apareixen per casa per deixar-hi paquets. El primer de tots, sant Nicolau. Després, el seu cosí, el pare Noel, al qual nosaltres li tenim vetada l'entrada. No per res, perquè el bon home també fa la felicitat de les criatures, sinó perquè entre sant Nicolau i els Reis, el pressupost familiar està més que esgotat. A banda de no saber com explicar-los d'on és, d'on ve i on va, i on ha nascut. A més, segur que els nens començarien a sospitar. De moment, els hem dit que tots aquests personatges es reparteixen la feina, perquè d'altra manera seria impossible arribar a tots els nens del món en una sola nit. I sembla que ha colat.

Temps al temps, però estic convençuda que la Mitjana descobrirà l'engany abans que el Gran. Perquè la Mitjana hi veu més enllà, ja ens ho ha demostrat moltes vegades. Com un dia que no s'acabaven la verdura del sopar i els vaig dir que els faria el mateix plat durant tota una setmana, i mentre el Gran somicava, ella el consolava i li deia: "Això ho diu però no ho farà". Tela. O com quan va anunciar que demanaria un iPad als Reis i li vaig dir que segurament no l'hi portarien, perquè era una cosa per a grans, i em va suggerir: "Doncs demana'l tu i baixa uns quants jocs". Patirem, amb aquesta.

A mi em sembla que de totes les màgies del Nadal, la més fàcil de descobrir és el Tió. On s'és vist que un tronc cagui joguines, caramels i serradures. Però potser vist des de l'òptica d'una criatura esverada és diferent. Perquè la il·lusió no els deixa veure la realitat. I la màgia dura fins que, de sobte, se'ls encén el llum. Potser per un error (una porta que s'obre abans de temps), potser per un xivatasso. O potser per maduresa. Ja ho veurem.

Ahir, però, el Gran ja va anunciar que el Nikolaus que els havia anat a veure a l'escola no era el de veritat. Que era un senyor disfressat. I això que dono fe que la disfressa era de les bones. No com aquell rei negre de fa un parell d'anys a l'Instituto Cervantes, que es va pintar la cara però no les mans. I que, a més, completava un trio format per un rei ros i un rei més moreno. A la qual cosa, el Gran va preguntar: on és el rei blanc? Olé.


dimecres, 5 de desembre del 2012

Ippons a dojo

El Gran té la dèria del futbol. Evidentment, un vuitanta per cent de les culpes les tenim nosaltres, perquè a can maredetrès l'esport rei tira molt. Però vaja, que li agrada, i molt, tant veure'l com practicar-lo. Aquest estiu, altres pares de l'escola ens van proposar d'apuntar-lo a un club, però ho vam descartar per raons més aviat egoistes: dos entrenaments per setmana i partit cada dissabte ens va semblar massa. Potser més endavant, quan l'extraescolar de futbol ja li vagi petita.

De moment, doncs, continua amb el judo. Hi va content, s'esbrava força i fa nous amics fora de l'escola. Res a dir. Fins que va arribar la convocatòria del torneig de Sant Nicolau. Cada any, es veu, les dues escoles de judo més importants de la ciutat organitzen un torneig per a judoques de totes les edats. El Gran ja es veia alçant la copa de guanyador i rebent els aplaudiments dels assistents, i hi va voler anar.

Tate, vam pensar. Potser serà el marc ideal perquè faci un pas més endavant en el pedregós camí de l'aprenentatge de la derrota. Perquè al Gran, com a molts altres, li costa perdre. Així doncs, li vam fer mirar d'entendre que si hi anava, el més probable és que no arribés a la final, i encara menys que guanyés la copa. Ah, noi. Aleshores no hi volia anar. Perquè en els seus somnis, la copa cada dia s'anava fent més gran.

Els dots de persuasió mareiparedetresils van funcionar i el vam convèncer que, amb victòria o sense, seria divertit. I dit i fet, diumenge a quarts de deu, cap al dojo aquest a participar al nostre primer torneig. Amb la Mitjana i el Petit a remolc, seguint la tradició.

I la cosa va anar així: com que el Gran està fet un espàrrec, va ser el més lleuger de la seva categoria. Quan vam veure els seus adversaris, nosaltres ja vam tirar la tovallola. Ell, no. I van començar els combats. El Gran ho va donar tot, però va acabar els tres assalts sense ni un punt. Derrotat, vaja. Nosaltres pensàvem que ja estava, però al cap d'un parell d'hores (ja amb la mosca al nas), el van tornar a cridar... i va tornar a perdre, aquesta vegada però amb l'orgull d'haver fet el seu primer ippon (crec). Després, la cosa va continuar, amb semifinals i finals, però eren gairebé les tres (és a dir, havien passat cinc hores) i encara no hi havia vencedors. Ni Nikolaus de xocolata per als participants, que és el que ens havia fet quedar, al Petit i a mi. Però com que el paredetrès, amb la Mitjana i la Cosina, ja ens havia demanat l'Schnitzel al restaurant, vam haver de desfilar. Amb les mans buides.

Pensant-ho una mica, l'experiència ha estat positiva i ha servit per prendre una sèrie de decisions: 1) No em prendré la molèstia d'aprendre'm les regles del judo fins que el Gran, o bé hagi guanyat una copa, o bé vagi pel cinturó taronja-verd, que falten anys. 2) L'any que ve, el Petit, la Mitjana i un dels progenitors es quedaran a casa, perquè la cosa dura més que una òpera de Wagner. i 3) La propera vegada, portaré una nevereta amb menjar i beure per a 8 hores, perquè vam passar gana. Tots.

I és que el judo és com qualsevol altre esport, perquè també hi ha pares-entrenador que criden i donen indicacions als fills durant la lluita. I quan aquests nens perden, ploren encara més que el Gran. Però vaja, sacrificar un sol diumenge a l'any no és gaire. Millor que 40 dissabtes, auf jeden Fall.