Titanic

viatge al passat

Onze anys després d'haver començat a parlar-ne, sembla que finalment som a punt d'emprendre el llarg viatge fins a... Múnic. Sí, senyors. Tres-cents quilòmetres, ni més ni menys, que per gentilesa de die Bahn, i sempre que no es convoqui l'enèsima vaga indefinida, pensem salvar a cop d'ICE. Tota una aventura, vaja. I és que des de la planificació inicial fins a la compra del bitllet han passat ni més ni menys que deu primaveres i tres criatures. Ja és molt, doncs, que Múnic continuï encara al seu lloc i no hagi marxat tipa d'esperar la nostra visita.

Hi ha vegades que costa decidir-se, i altres que passa tot el contrari, que la publicitat fa el seu efecte i no dubtem a acostar-nos al Bundesland del costat per gaudir d'una exposició en família. Amb totes les precaucions i sense fer-nos gaires il·lusions, vist com havien anat altres visites museístiques del clan maredetrès, amb un Gran que sempre vol saber què hi ha a la sala del costat, una Mitjana que busca els racons per pintar i un Petit que no entén on és ni què hi fa.

Al Gran i la Mitjana els picava la curiositat des de feia un parell de mesos. Cada dia, en la cursa per etapes escola-KG-casa, passàvem per la meta volant d'un cartell que anunciava l'exposició "TITANIC". Igual com fan cada vegada que estrenen una pel·lícula infantil nova i en pengen el cartell, dia sí dia també insistien per anar-hi i m'interrogaven sobre la història del Titanic. Ja hi anirem, els deia, però en el fons pensava que no ho faríem. Fins ahir que, aprofitant que era festa, vam fer un cop de cap.

Hi vam arribar d'hora, no era lluny. De fet, Speyer és a una hora de camí, hi podríem haver anat abans, tot i que Múnic era al davant a la llista... I després d'una falsa alarma, de pensar que estava tancat (jo que sóc pessimista de mena), vam trobar l'entrada i la cua. Poc després, armats amb cinc audioguies, pujàvem a bord per iniciar la nostra particular aventura.

Gairebé dues hores després, en sortíem bocabadats. No només havíem après una pila de coses, sinó que les havíem viscut. El Petit preguntava una vegada i una altra si el capità s'havia enfonsat amb el vaixell. La Mitjana s'interessava pel destí d'alguns viatgers i el Gran... bé, el Gran ho havia viscut tan intensament que a la sala de l'iceberg (de glaç autèntic) va reconèixer que tenia por d'enfonsar-se.

Va ser un viatge intens. Un viatge en el temps i en l'espai. Un viatge harmoniós, malgrat la tragèdia.

Si algun dia l'exposició itinerant s'instal·la prop de casa vostra, no dubteu a anar-hi. No està basada en la pel·li del Di Caprio i la Kate Winslet. 

Darrere el parabrisa

poca solidaritat materna:
jo a recer, la Mitjana entomant la granissada

Falten deu minuts perquè acabi l'escola. Malgrat haver arribat amb temps, al minúscul aparcament no hi cap ni una agulla. El carrer també és ple, però jo ja he trobat el meu forat, el mateix de sempre. Respecto el codi no escrit i aparco allà on tinc costum, com fan tots els pares i mares que s'acosten a recollir els seus fills. No val la pena anar-hi abans per trobar lloc, perquè circula el rumor que fins i tot tres quarts d'hora abans ja està tot ple. No aniré a comprovar-ho, ja em sembla que he de sortir molt aviat. Apago el motor i miro al meu voltant. Com jo, moltes altres mares i algun pare esperen dins del cotxe que sigui l'hora. La majoria remenen el telèfon. Potser escolten la ràdio. Alguns fan un son. Fa massa fred per quedar-se palplantat entomant vent i pluja. I alguna pedregada. Davant la porta, s'hi van fent grupets. És un món que abans, quan recollia el Gran i la Mitjana al xiringuito que tenen muntat per després de les classes, desconeixia totalment. I que, sincerament, em supera. Amb aquests horaris, la conciliació és molt difícil. Encara ara, em sorprèn que tantes mares i algun pare puguin anar a buscar els fills a aquestes hores.

Mitja hora després, torno a seure darrere el parabrisa. Som davant del club de futbol però encara no hi ha ningú. Els vidres s'entelen, som quatre al cotxe i la Mitjana aprofita per canviar-se. Ara plou i l'aire és glaçat. Així que arribi algú que tingui clau, el Gran i el Millor amic entraran, es canviaran i faran les voltes de rigor al camp d'atletisme. Malgrat la boira, la neu, la pluja, el vent.

Mentrestant, la Mitjana començarà el seu entrenament i jo, un cop més, encararé el cotxe cap al camp d'hoquei i passaré l'estona entre mirar-la, el llibre i la ràdio. I el telèfon, per contestar un parell de missatges. Al club hi ha un bar, però casualment a l'hivern està tancat. En un kilòmetre a la rodona, l'únic que hi ha és una gasolinera i un supermercat, on a vegades aprofito per comprar quatre coses, i així matar el temps.

La Mitjana acaba i sortim corrents, amb el temps just d'arribar al final de l'entrenament de futbol. Una corrua de cotxes, aparcats en bateria, obren acompassats les portes i en baixen pares i mares, que han estat veient les evolucions dels fills i filles des de la barrera.

Em va costar unes setmanes entendre perquè feien maniobra i aparcaven de cul: passar-se una hora mirant les bardisses i els trens pot ser una tortura, sobretot ara que aviat es fa fosc i no es veu absolutament res.

L'hivern no està sent especialment fred, però les esperes darrere el parabrisa es fan més suportables. Fins que arribi la primavera. Perquè, aleshores, pares i mares abandonarem el cau i ens farem notar a primera fila. Com si ho haguéssim fet tot l'hivern.

L'última

destrucció

Quan el Gran va fer tres anys, vam organitzar la nostra primera festa infantil de debò. Vam preparar invitacions, vam convidar els amiguets del Kindergarten i vam donar-ho tot perquè sortís bé. I, si no fos perquè el Gran va tenir un d'aquells típics accidents de qui està abandonant el bolquer, la festa es va saldar amb un balanç més que positiu.

Val a dir que el Gran juga amb avantatge: com que fa anys a l'estiu, podem baixar berenar, begudes i jocs al jardí i deixar que les criatures s'esbravin, campin lliures i s'embrutin a plaer. Potser empesos per les bones experiències obtingudes també en les festes de la Mitjana, majoritàriament poblades per nenes en etapa rosa, vam decidir llançar-nos al buit i organitzar una festa per celebrar el tercer aniversari del Petit, coprotagonitzada també per dos amiguets del Kindergarten que fan anys en dates molt properes.

Els tres aniversaires i tres amiguets més, vam proposar. Més els germans grans dels tres homenatjats. Tampoc no era una exageració, havíem superat trobades de deu mascles amb nota... El repartiment de tasques entre tres famílies també feia augurar que tot aniria com una seda. Sense atabalaments. Sense nervis.

Diuen que l'home és l'únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra, però nosaltres ens hem clavat una nata. Triple. El Petit no tenia el dia. El Gran i la Mitjana anunciaven ja abans de començar que seria un rollo i s'avorririen. Només la perspectiva d'endrapar tanta Nutella, pizza i pastís com volguessin els animava a mantenir la compostura. Abans que arribessin els tres convidats (recordem que la resta eren coaniversaires, coorganitzadors i germans varis), el pis ja estava fet un desastre. L'escenari era comparable al d'una casa on han entrat a robar, han regirat tots els calaixos i els cacos han hagut de marxar corrents per no ser enxampats. Amb la diferència que aquí no marxava ningú, al contrari.

L'arribada (tardana) dels convidats no va millorar la situació. El berenar va donar el tret de sortida a un nou esport, l'escampada de crispetes, que fins i tot 48 hores després, i havent passat una aspiradora que treia el fetge per la boca, encara apareixen per tots els racons. Vam voler jugar al joc de les cadires, però només el Petit i el seu millor amic ho van trobar interessant. A la seva manera, corrent per tot arreu i fent uns xiscles que, naturalment, van encomanar a tota la colla. Escales amunt, escales avall, crits, rialles i plors fins l'hora del pastís, gràcies al qual vam aconseguir amansir les feres durant una estona. Encara em faig creus que els convidats es quedessin gairebé quatre hores, sotmesos a tal tortura sonora.

Va ser la festa que no calia haver fet. I, per postres, quan tothom va haver marxat, el Gran i la Mitjana no van tenir més remei que participar en les tasques de desenrunament. Entre protestes i gemecs, mentre el paredetrès i jo retiràvem tones de deixalles i ens estranyàvem que l'única víctima del tornado que tot ho podia haver arrasat fos l'olla on s'havien cuit les crispetes, per la qual ja hem entonat un rèquiem.

I quan ens pensàvem que ja estava, que podíem girar full i mirar cap a un futur millor i lliure de personetes de tres anys, va sonar el telèfon. Era el veí de sota, que amb to amable però disgustat ens preguntava què havia passat la tarda anterior a casa nostra. Deia que el soroll havia estat insuportable, que si els haguéssim avisat haurien marxat i que el bum-bum de les corredisses els havia amargat la tarda. Evidentment em vaig disculpar, però no li vaig confessar que jo, si hagués pogut, també hauria tocat el dos. De l'última festa infantil que haurem fet a casa.

Futbol, futbol, futbol, sempre futbol...

Das Runde muss ins Eckige

...que diria la Mitjana.

A mi el futbol m'agrada. Quedi dit d'entrada. Qui em coneix, ho sap, si bé és cert que els últims anys he perdut fal·lera i tot em rellisca una mica més.

Aquí les escoles no tenen equip de futbol. Tan pràctic que seria... doncs no! L'única possibilitat és apuntar-lo a un Verein.

Quan a començament de curs vam cedir a la insistència del Gran i vam apuntar-lo a un equip de futbol, ja ens temíem que l'esport rei ens condicionaria tardes entre setmana i matins de cap de setmana. El que jo no m'imaginava és que també em provocaria galipàndries, congelació d'extremitats i la síndrome de les botes brutes. A banda de nervis i més d'un disgust.

El Gran és feliç al seu equip de futbol. Això sol ja fa que valgui la pena... oi? No serà el proper Messi, però s'entrega en cos i ànima quan l'entrenador els diu de fer voltes al camp d'atletisme, dues per cada gol encaixat en l'enèsima derrota. Vol anar a veure els partits fins i tot quan no el convoquen i llueix el xandall del club, nou de trinca, amb el seu nom (correctament) imprès. Des que va començar, no fallem ni un dilluns ni un dimecres, sempre hi va amb ganes i diu que s'ho ha passat molt bé, mentre jo miro com han quedat les botes i em desespero, perquè hauré de rascar fang a zero graus i després encara faran pudor.

Rieu-vos dels peus adolescents! Heu tingut mai unes sabates de futbol humides al cotxe? Nosaltres les vam deixar un dia perquè encara regalimaven i l'endemà al cotxe no s'hi podia ni estar del tuf que feien. Per cert, apunto que he de comprar devorolor o el que sigui que venen ara. Amb urgència.

Aquests dies fa fred. Molt. Però els entrenaments continuen. A la intempèrie. De fet havíem tingut un poliesportiu a la nostra disposició, però després de dues sessions la majoria de pares i mares es van queixar que els lavabos feien pudor i no es podia aparcar enlloc, i vam tornar al camp d'entrenament, a jugar sobre el Matsch i mig a les fosques, perquè a quarts de cinc ja no es veu res, i el camp que els toca als F2 no té il·luminació. Mala sort. La bossa d'esport que teníem fins ara se'ns ha quedat petita: no hi caben la roba interior tèrmica, el forro polar, els guants i el gorro d'esport. Amb una pila així de peces de roba, la probabilitat que el Gran se'n deixi alguna al vestidor es multiplica per cinc. Com a mínim.

Avui el Gran no té entrenament. L'han suspès pel mal temps. No és que hi hagi un pam de neu, ni que plogui a bots i barrals, ni que la boira redueixi la visibilitat a menys de dos metres. Crec, sincerament, que l'entrenador ja tenia ganes de vacances. Sigui com sigui, el Gran em rebrà decebut quan el vagi a buscar i no veurà l'hora de tornar als entrenaments. Però això ja serà al gener. I fins aleshores, s'haurà de conformar de veure els partits a la tele.

Fuchstanz

quan fa baixada tot va millor

Una de les primeres coses que aprens quan arribes a Alemanya és que el bon temps pot ser efímer i esvair-se en qüestió d'hores. Que no es poden planificar sortides a llarg termini, a menys que no t'importi acabar trescant per la muntanya amb pluja o neu i no et faci mandra netejar fang de les sabates durant tres dies i tres nits. Aquí la norma és clara: que fa sol, motxilla, jaqueta, vambes i al carrer. Perquè no se sap mai quan tornarà a sortir l'oportunitat. I quan vas de cara a l'hivern, qualsevol dosi de vitamina D és benvinguda.

El nostre pulmó verd no és tan gran com Collserola, però permet l'esbarjo en diverses facetes. Les de més tirada: descens a tota velocitat amb btt per camins transitats per gossos, criatures i altres éssers despistats, curses encobertes de motos de gran cilindrada i baixades amb trineu amb desnivell superior al 15%. Esports de risc, vaja. Malgrat tot, que el Taunus és un bon lloc per fer-hi una passejada ho sap tothom. Per això, segurament, està més concorregut que les Rambles de Barcelona el dia de sant Jordi.

El Taunus, aquesta serralada amb nom de cotxe, és el paradís del dominguero frankfurtià, grup al qual pertanyen sense cap mena de dubte els membres d'aquesta família. Serà perquè el metro et deixa al peu de la muntanya. Nosaltres no som pixapins de xandall llampant i bossa de pipes, però portem criatures que inicien sempre la marxa amb un "quan arribarem" o un "falta molt encara?", i anem a toc segur. Sabem que al capdamunt del camí, en una clariana del bosc, on s'ajunten tots els camins, ens espera la recompensa. El Fuchstanz. Tota una institució. Restaurant, bar i zona de descans. Sense taules de pícnic, però amb una oferta gastronòmica digna.

Ja sé que caminar 1,7 kilòmetres, encara que sigui amb pujada, no justifica un tiberi a quarts de quinze. Però què voleu que us digui. Quan fas l'excursió a pas de cinc criatures petites es fa llarga. A ells i als grans també, perquè t'obliguen a empescar-te tota mena de trucs que evitin que es quedin clavats com rucs tossuts i no avancin. A banda de les curses i els tradicionals "ei, mireu què hi ha allà baix", també recorrem al xantatge perquè, al cap i a la fi, és el que millor funciona. Que el Petit no tira? Doncs es queda sense xumet (tot i que, siguem sincers, ja fa temps que l'hauríem d'haver desterrat... el xumet, no el nen). Que el Gran es queixa de mal al peu? Doncs es queda sense entrenament de futbol. Que la Mitjana diu que ja no pot més? L'enganyes i li dius que ja som a punt d'arribar, que des del proper revolt ja es veuen els cotxes.

I funciona. Tornen contents, esbravats i, el millor de tot, s'adormen sense dir ni piu.

I ara què?

natació sincronitzada...
...amb la resta d'activitats

Fa només una setmana, set dies, alçava el puny enlaire en senyal de victòria: acabava d'aconseguir una fita històrica, que el Gran i la Mitjana tinguessin classe d'instrument no només el mateix dia i al mateix lloc, sinó també a la mateixa hora. Un fet dies enrere inimaginable, per la poca disponibilitat horària d'uns (nosaltres) i altres (unes mestres amb poques hores lectives a la Musikschule). Amb la concentració musical dels divendres acabava d'aconseguir la quadratura del cercle. Fins i tot ens quedava lliure del tot una tarda. Que no és poc.

Evidentment, els trencaclosques de les estraescolars, a més de derivar en tensions, nervis i hores perdudes en embussos, fins i tot en una ciutat com aquesta, poden caure com un castell de cartes en qualsevol moment. Ja ho advertia en aquest post de fa un any: apuntar la canalla a les activitats pot ser perjudicial per a la salut. Concretament, la de sa mare.

Ara, una setmana després, tot és cap per avall i perillen les classes de natació. Hores després de pagar nou (nou!!) mesos de piscina a preu d'or, per aconseguir una rebaixa, apareixia un nou compromís les tardes dels dimarts que feia impossible assistir-hi. Però no només això, sinó que ara que el Gran finalment juga a futbol en un Verein (amb els corresponents partits els dissabtes), els falla l'entrenador i amenacen de canviar un dels dies d'entrenament i posar-lo divendres, a l'hora de la música. Per damunt del meu cadàver.

Us semblaran problemes molt banals. Ho sé. Però a mi em treuen el son. Tan ben embastat que ho tenia, tot entre les 4 i les 6.30 de la tarda. Massa ben lligat, era evident, i ara em trobo en un impàs, amb el responsable de la piscina preguntant-me: "però quin dia podeu?", i jo contestant: "divendres a les 3". Ni deu minuts abans, ni deu minuts després. Ha dit que em tornaria a trucar, i encara l'espero. El trencaclosques, ara, és cosa seva. D'ell depèn que el Gran i la Mitjana puguin reaprendre els peus de braça, que tan malament els havien ensenyat fins ara.

El paredetrès insisteix que necessitem ajuda. Algú que porti els nens a les activitats alguna tarda. Però a mi el que em sembla és que el que necessitem és una setmana de deu dies. Laborables.

A l'abordatge!!

què està passant en aquest oceà?

Per si mai us heu preguntat si és possible sobreviure tot un estiu anant amb cotxe amunt i avall, inclosos dos trajectes de catorze hores, amb un sol CD, sapigueu que no només és possible, sinó que es pot aconseguir sense atacs de nervis ni efectes secundaris més greus que tenir al cap sempre la mateixa cantarella.

Abans de vacances rondinava aquí sobre els tràmits i la paperassa que em feien omplir els del casal d'estiu. A posteriori, tinc l'obligació de treure'm el barret i reconèixer que sí, que valia la pena. I que a banda dels cinc dies de jocs, excursions, piscina i tallers, ens vam endur un magnífic CD amb una obra mestra del musical infantil, que els cinc membres de la família cantem a tothora i en qualsevol lloc. Amb coreografia inclosa, si se'ns demana.

Us semblarà insignificant, però és que a més de fascinar la Mitjana, que imitava la seva cosina en l'execució perfecta dels balls i, a uns quants decibels de distància, també en la de les tonades, i d'involucrar el Gran, que fins alreshores li deies de ballar i se't posava a riure, les melodies i la posada en escena ens van meravellar, a mi i a l'aviadecinc, amb qui vaig compartir representació a l'hora dels toros sota un sol de justícia. Fins i tot el Petit, a qui vam mullar el cap i la gorra a la font per evitar una deshidratació, s'ha convertit en el màxim admirador del musical, se'n coneix totes les cançons per ordre i imita les coreografies que ha vist un miler de vegades aquest estiu en els vídeos que vam fer al Gran, la Mitjana i les Cosines.

Ahir al matí rebia un missatge del casal per explicar-nos que l'Ajuntament els havia triat per repetir l'espectacle en una festa de barri i no m'estranya gens. Les monitores canten en directe, organitzen la mainada i, per acabar-ho d'arrodonir, afinen. I no us penseu que és poca cosa.

El que em toca fer ara és respondre al seu missatge felicitant-los i demanant-los, sisplau, si serien tan amables d'enviar-me una altra còpia del CD. Perquè a tres-cents kilòmetres de casa i després d'unes cent reproduccions completes aproximadament va començar a mostrar símptomes d'esgotament i ens temem que és a punt de morir. I això seria un drama familiar.

Matricula't com puguis

seguiu les instruccions

No és la primera vegada que la meva estupefacció davant els complicats processos de matrícula em fa omplir aquestes pàgines. Ja ho deia fa temps: fer quadrar dies i horaris és un autèntic trencaclosques. I quan ja ho tens tot mig lligat, creues els dits perquè en fer clic a l'enllaç "Matricula't" et surti un formulari editable, concís i ben dissenyat. Malauradament, en la majoria d'ocasions no és així, i en comptes d'un PDF ben mono, t'apareix, horror, un full d'instruccions quilomètric, que has d'imprimir, omplir a mà, escanejar i enviar per correu. Amb resguard de pagament, fotografia i un qüestionari que ni per entrar a Harvard. Total, per una setmana de casal d'estiu.

Però no us penseu que despotrico de la quadriculamenta alemanya, no. Aquesta vegada li toca el rebre al casal d'estiu de l'escola de les cosines del Gran, la Mitjana i el Petit. Coincidint que serem per allà a finals de juliol, hem pensat que estaria bé que compartissin activitats, banys i balls durant cinc dies. I cinc dies no, però un parell d'hores sí que m'ha costat tenir-ho tot a punt.

Ara, quan acabo de clicar Enviar per desfer-me de tota la paperassa (qui sap si amb censura prèvia per part dels serveis secrets americans), tinc necessitat de clamar al cel que així no es poden fer les coses. Que no és tan difícil simplificar els procediments, que avui dia tots anem atrafegats i estem acostumats a marcar caselles i escriure amb el teclat. Que ja no estem per fer bona cal·ligrafia i encerclar opcions, com si fossin conjunts de pomes o peres. No.

Per començar, no pot ser que el formulari consti de cinc fulls. Bé, quatre, si tenim en compte que el primer només conté instruccions. Tremoleu. Sí, perquè primer heu de pagar el 50% de l'import, amb dues transferències separades, una per criatura. En el nostre cas, cal aplicar el 10% de descompte a la segona criatura, però no en el primer pagament. Cadascú s'ha de fer els comptes, pel que es veu. I amb frases de l'estil "descompte 10% per a cada segon germà matriculat" no es pot descartar que hi hagi trampa. Què vol dir, això? Que el segon té descompte i el tercer no? I aleshores, el quart sí?

Un cop pagat i omplert el formulari, s'ha de portar a l'oficina d'inscripció, on te'l canvien per un altre, en aquest cas adient per al segon pagament. I, quan hagis fet el segon pagament, hi has de tornar, perquè no és fins aleshores que et donen el full d'entrada, que en diuen, que has de portar el primer dia de casal. I així amunt i avall una temporada. Afortunadament, això de viure fora té avantatges, i després d'explicar el cas per telèfon, m'han permès enviar-ho tot per correu electrònic. Un detall.

Després de passar-me estona encerclant opcions: nom de casal, setmana, horari, piscina sí/no, flotador sí/no, excursió sí/no, menjar especial sí/no, estic temptada de fer-los un parell de recomanacions, però me n'abstindré, més que res perquè encara no tenen plaça confirmada i no estic segura que s'ho prenguessin gaire bé. De tota manera, algú els ho hauria de dir. Em temo que, si no, més d'un pare o mare a la recerca d'un casalet d'estiu perdrà la paciència abans de tenir a punt el paquet de PDF. I, senzillament, buscarà un casal a dos clics de casa.

Grüezi i adieu

un clàssic

Està quedant demostrat que, si més no en el meu cas, tenir un blog és incompatible amb la vida d'okupa del seient 66, vagó 4 que porto actualment. Si no, com s'explica que la meva productivitat s'hagi reduït a l'ínfima expressió i que no hi hagi manera d'omplir els dos posts que falten per arribar als 100? Quan anava embalada i escrivia historietes com a xurros, em pensava que blogger aviat em faria fora (o pagar) per fer ús de tants bytes. Però en aquestes sis setmanes que fa que vaig amunt i avall, han canviat moltes coses. I, en un sentit concret, torno a ser on era fa deu anys, quan vaig posar els peus a Alemanya per passar-hi només una temporada, un parell d'anys.

I és que tot l'alemany que a base de cursos, visites a metges, converses, ràdios, diaris i televisions he anat aprenent aquests anys, resulta que a Can Xocolata no serveix de res. De res. Tot i els meus esforços per establir la comunicació amb els autòctons, he de reconèixer que no he passat del bon dia. Perquè quan s'adonen que sóc de fora, em parlen en anglès. I a mi que em surt un Hallo, un Guten Tag, un Tschüss o un 'Tschuldigung gairebé sense pensar, em fan parar boja. Grüezi, Grüezi, Grüezi, m'he de repetir en veu baixa abans d'encetar qualsevol interncanvi verbal. Merci.

Per si me n'havia oblidat, he reviscut les sensacions de tot nouvingut que arriba a un país del qual no domina la llengua. La inseguretat que t'envaeix quan no entens ni el preu que et diu el venedor del forn. La vergonya que sents quan veus que no t'han entès. Les ganes de tornar a casa. Bé, en aquest cas, a Alemanya. També m'he imaginat a mi mateixa havent d'aprendre alemany suís des de zero, per poder anar al metge, a comprar, a portar els nens a l'escola. I se m'ha fet una muntanya. Serà perquè aquest cap meu ja està ple i no té ni un calaixet disponible. Serà per mandra inconscient. Serà pel que serà, però les meves visites llampec no em deixen avançar.

Fins ara, el que més útil m'ha resultat per desxifrar mínimament el dialecte suís de Basilea no ha estat demanar-los que es treguin el mitjó de la boca per parlar, sisplau. No. El que millor m'ha anat és el consell que em va donar gratuïtament la noia que em va allotjar a l'estil airbnb les dues primeres nits: l'únic que has de fer és canviar les terminacions de les paraules per una i. I tot i que sembli una broma, funciona. Si més no, per comprar el que compra tothom quan va a Suïssa: Schoggi.

Balconing i altres distraccions pasquals

Cada vegada que llegeixo a la premsa que un adolescent estranger ha caigut al buit després d'intentar un salt acrobàtic balcó-balcó o balcó-piscina, m'estremeixo. M'imagino els seus pares, els seus companys, els monitors. Però també sobretot el Gran, i també la Mitjana, que com a bons alemanys acabaran fent algun viatge de final de curs a Mallorca, Lloret o Salou. Falten anys, encara, i esperem que fins aleshores aquesta perillosa moda s'esvaeixi. O que el seny que per força han de dur als seus gens s'imposi.

adecentat

Mentrestant, ens dediquem a un altre tipus de balconing: el dels geranis. Perquè tal com ens van prometre al garden el dia que ens hi vam firar la nostra barbacoa (ja estrenada, per cert, amb èxit), les noves remeses de plantes n'han vingut carregades. I aprofitant que el Gran i la Mitjana encara tenien vacances, i més important encara, que el Petit podia anar al Kindergarten, vam aprofitar per tornar a passar unes hores allà on el Gran va manifestar que havia passat el dia més avorrit de la seva vida. Però motivats a cop de síndria, mandarines i brezel, fins i tot els sacs de terra van acabar carregant amb alegria. I així, dues hores i dotze geranis després, vam tornar a casa amb l'objectiu d'adecentar un balcó assolellat que feia pena. Molta pena. Terra vella que havia sobreviscut a la mudança del juliol passat, testos bruts, troncs secs i estellosos. Un balcó poc digne, que no convidava a sortir, vaja. Però que vam aconseguir girar com un mitjó i deixar-lo digne de visites. I d'ús propi, evidentment.

Avui que ja tenim el balcó arregladet, ens n'hem anat a la piscina. Coberta, malgrat els 25 graus que hi ha a fora i que si no fos perquè el calendari ens demana prudència, m'empenyerien a desar tots els mitjons de la casa. Fins al setembre. Desaparellats inclosos, que superen la vintena. I així, després de deixar el Petit mig enredat al Kindergarten, més que res per tenir les mans lliures a l'aigua, el Gran i la Mitjana s'han tret l'espineta que tenien clavada des de fa més de mig any, quan els vaig prometre no sé per què que el dia que tinguéssim temps aniríem a la piscina. I com que quan no ha estat un inoportú virus de panxa, ens ha sortit un imprevist o senzillament m'ha vençut la mandra, avui, l'últim dia de les Osterferien, com que m'ha semblat que la ciutat estava encara mig buida i no em tocaria nedar apartant criatures, m'he decidit a portar-los-hi.

Estan rebentats. Ells. I jo. Perquè això de tirar-se pel tobogan més de deu vegades, cansa. Però m'han donat les gràcies repetidament, o sigui que els deu haver agradat de veritat. Ara només he de procurar no tornar a fer promeses d'aquestes. Durant una temporada.

Auto!

sempre disponible

No recordo quina va ser la primera paraula que va dir el Petit, però segur que no m'equivoco de gaire si em decanto per Auto! Així, amb signe d'exclamació, perquè des de fa gairebé un any, cotxe que veu, cotxe que assenyala. I això que a la ciutat n'hi ha molts.
El Petit juga amb els cotxes. Amb els que ha heredat en dubtoses condicions del seu germà, però també amb tots els que ha aconseguit que li regalessin parents i amics. Hi carrega la seva estimada Peppa Pig i la porta d'excursió. Reprodueix embussos, els intercala amb avions i autobusos i així passa l'estona. Una delícia, vaja.

El Petit, d'altra banda, es pensa que el cotxe és el meu modus vivendi. Ara que ha començat a parlar, li agrada explicar on són els membres de la seva família, sobretot al Kindergarten, on sembla que l'escolten. Per això no és estrany que deixi anar sovint la tirallonga següent:

- Papa Arbeit, Gran Schule, Mitjana Schule, Mama Auto. 

És a dir, que mentre el paredetrès és a la feina guanyant-se les garrofes, i el Gran i la Mitjana són a l'escola, una servidora és al cotxe. És clar que podria ser pitjor, i sentir-lo dir: Mama, Küche, Mama, Schoko essen o Mama, schlafen. Però no ens enganyem: el Petit no és burro i s'ha adonat que, efectivament, l'estona que dedico a portar criatures amunt i avall cada tarda és considerable. Més que res, perquè es basa en la seva experiència empírica, rosegant un brezel o xuclant una compota. Cada tarda.

Seria naturalment molt més relaxat i bucòlic poder anar amb bicicleta amunt i avall, parant a fer un gelat o collir floretes. Però tal com tenim organitzades les tardes, passar llargues estones al cotxe és estrictament necessari. Escoltant una vegada i una altra els CD que tenim a la guantera i no es renoven mai. Devorant el berenar i omplint els seients d'engrunes. Perquè si no, no seria a temps de recollir nens a l'escola i el Kindergarten abans que em cobressin el recàrrec per retard. Ni podríem fer el triangle d'or escola, violí, Kindergarten en menys de dues hores.

Però el Petit no és l'únic que va errat. El Gran i la Mitjana, de moment, tenen poc interès per la meva feina. Que sigui a casa traient la pols o traduint un informe altament confidencial, els és ben bé igual. Per això, i malgrat que em fa ràbia, no em sorprèn que em diguin:

- Mama, tu no treballes oi? Perquè ens véns a buscar d'hora a la tarda.

I jo que sí, que treballo tot el que puc, a casa, a l'ordinador que us dic sempre que no toqueu, que és la meva eina de treball. Encara que costi de creure.

- I què fas?

- Tradueixo.

- (Gran:) Ah, jo ja sé què és. Vas escriure en català un llibre d'Star Wars.

(tots tenim un passat) - Sí, exacte. Escric en català o castellà llibres o altres documents que estan escrits en anglès, alemany o francès.

- Que guai, mama. (Star Wars li encanta) Saps quan la princesa Amidala....

- No.

- Però si l'has traduït tu!!

- És que no recordo tot el que he traduït.

- Ah, no?

I la conversa s'acaba, perquè hem arribat al següent punt de pas, i cal córrer. Per no fer tard. Per arribar a tot.

Anti-aging

la mosca

Jo que no sóc gaire de cremes ni potingues, acabo de descobrir l'elixir de l'eterna joventut. I no és broma. Quan em pensava que els quaranta eren a punt de caure'm al damunt com una llosa, va i m'adono que la solució és molt més senzilla. Només cal vestir-se d'Alberto Tomba de cap a peus i calçar-se botes i esquís. La regressió és automàtica. Com una màquina del temps. Però no de les que et porten a la prehistòria o l'Edat mitjana, èpoques de conegudes dificultats per mantenir-se viu. No. Senzillament, la tècnica de l'esquí et trasllada vint anys enrere primer, i trenta després. Amb efectes positius per al cos i la ment.

Diuen que esquiar és com anar en bicicleta. Que no s'oblida. I dono fe que no només és veritat, sinó que l'evolució tecnològica ens ho posa encara més fàcil. Enrere han quedat els temps en què els esquís, si no et passaven un pam, no servien per a res. Com més llargs millor, crèiem tots, pobres il·lusos. I després ens tocava posar bona cara fins i tot quan les pistes més glaçades i traïdores ens feien creuar les pales i clavar-nos una trompada darrere l'altra. Ningú no negarà que l'arribada dels carvings va ser una revolució. Burros que érem abans, com no se li havia acudit a ningú que un petit canvi de mida i forma permetria gaudir de les baixades com mai abans? Poseu per cas aquesta humil maredetrès, que després de set anys de baixa esquiadora forçosa va pujar temerosa al telecabina, pensant que potser faria el ridícul davant de tothom... quan resulta que els esquís anaven sols! Sensació de llibertat i rejoveniment en un sol moviment. Què més es pot demanar?

Malgrat els anys d'inactivitat a la neu, un s'adapta ràpidament als canvis. Els forfets, per començar, ja no s'enganxen, sinó que són electrònics. Ah, vale. I a més et fan una foto perquè no te'l puguis intercanviar. Que es veu que d'espavilats n'hi ha a tot arreu, també a Àustria. D'altra banda, el gorro ja el pots deixar a casa. Ara tothom va amb casc. Tothom, tothom. Sembla mentida també que ens hagi costat tant arribar a veure la necessitat de portar-lo. I si no fos pel petit inconvenient que els cabells queden suats, enganxats i aixafats, en cantaria les excel·lències. Rectifico, doncs: el gorro sí que cal, per emmascarar un pentinat vergonyós abans de l'après-ski. I les ulleres de sol se substitueixen per les de boira. Perquè sí, perquè així no ploren els ulls i a més l'efecte disfressa és total. No et reconeix ni la teva família.

Durant la primera etapa del meu viatge pel temps, vaig reviure la fal·lera esquiadora de la meva adolescència. Amb un Mars a la butxaca, manyoples, motxilla i gorro peruà, baixava un pèl massa esbojarrada per qualsevol pista que se'm posés al davant. Acompanyada de parents i amics en edat semblant, sortíem de bon matí i solcàvem una vall rere l'altra, mapa en mà, fins l'hora de tornar a l'apartament. Eren dies de salts, pistes kilomètriques i més d'una imprudència. De llibertat i responsabilitat. Gràcies als pares, és clar. En la segona part del meu viatge, vaig recordar els meus inicis a Cerler, amb un vent gèlid que gronxava el telecadira que ens pujava, sense esquís, cap amunt. Aquells dies a més de deu sota zero, criatures glaçades darrere els monitors. Farnuserals, Cogulla i companyia. I les tardes d'activitats a l'hotel, amb piscina! climatitzada, cinema i el Redoxon del matí. Que ens havia d'evitar els refredats.

Ara que sóc gran i he posat seny, enceto la meva tercera era esquiadora, des de l'altra banda. La que ha de cordar les botes als fills, posar-los crema i portar-los a classe. La de fer-los fotos, ajudar-los a aixecar-se i sentir-los remugar perquè les botes els apreten, els pica el casc o tenen els guants xops. La que ha d'avisar cent trenta vegades que la neu no es menja. Però, sobretot, la que gaudeix al màxim del parell d'horetes que té per esquiar amb altres adults, amb tranquil·litat, i que alhora no veu el moment d'acompanyar i guiar el Gran en les seves primeres baixades. Tot això, amb vint o trenta anys de menys a les espatlles.

Àlbums

aviat arribarà el volum V

A casa els avisdecinc, si alguna cosa abunda són els àlbums de fotografies. S'hi compten per desenes. I abarquen tres segles. D'història i històries de família. En blanc i negre, sèpia, acolorides i en color. Els àlbums, clàssics, s'arrengleren en un moble lacat negre. No n'hi cap cap més. I no perdonen cap estat, per transitori que sigui: adolescència, ulleres grosses, hombreres, excessos alimentaris, poc ull per a la moda... En aquest sentit, ha estat prudencial l'arribada de l'era digital. Perquè ara, els avisdecinc, com tothom, guarden les fotos a l'ordinador. I, per a gran desesperació de l'avidecinc, només esporàdicament troben el camí per plasmar-se en paper.

A can maredetrès no som tan organitzats. Abans de l'arribada dels nens vam aconseguir composar un parell d'àlbums força arregladets. I també tenim el del casament. Però a banda d'això, poca cosa. I això que de fotografies en tenim centenars de milers. Al disc dur, evidentment. Esperant el moment de sortir a la llum, de ser classificades i, si s'escau, vetades i/o eliminades per sempre. Malauradament, els únics àlbums que s'han fet en aquesta casa en l'última dècada són els del Gran, la Mitjana i, avui per fi, del Petit. Sí. Perquè a imatge del que van fer els avisdecinc amb mi, que tinc un àlbum sencer de fotografies dels meus dos primers anys, vaig proposar-me fer un recull semblant per a cadascun dels meus fills. I sí: el Gran i la Mitjana tenen un àlbum del primer any de vida, però no només això, sinó també un del segon i el tercer any. I prou.

Avui, amb un any i un mes de retard, he pogut per fi prémer el botó Enviar de l'àlbum digital del Petit. I m'ha quedat prou bé. Ja és camí de la impremta i aviat arribarà. Per salvar-me l'honor, abans que el Petit comenci a preguntar per què els seus germans tenen àlbum i ell no. Malgrat aquesta petita fita personal i familiar, una no es pot relaxar. Ja hauria de començar a preparar el segon àlbum del Petit i, com em vaig proposar algun cap d'any no gaire llunyà, començar la sèrie d'àlbums titulada Família, on tots hi tindrem cabuda. I penso remuntar-me a l'any 2006. Ja em direu si no és un objectiu ambiciós. Mentre altres es plantegen perdre pes i fer més esport, jo em proposo un objectiu triple: els dos propòsits esmentats i acabar la tirallonga d'àlbums dels maredetrès. Per a la posteritat. Per poder omplir prestatgeries i presumir de... Bé, de viatges no, que fa temps que només cobrim el pont aeri Frankfurt-Barcelona. Però de sortides al parc, anades a la platja, dinars en família, brunch amb amics i aniversaris, sí. Que això sí que ho toquem. I per molts anys.

Han passat els Reis!

últims instants abans de tornar a la capsa

Les vacances de Nadal han estat tranquil·les. A Casa. Amb pocs desplaçaments, molts àpats abundants i deliciosos, molt bona companyia i cap percanç destacable. Bé, només les vuit vomitones comptabilitzades, a repartir d'aquesta manera: Gran, 1 vomitona en un asado per a 25 persones, 1 vomitona al llit (llitera, per ser exactes) a mitjanit; Mitjana, 1 vomitona in extremis fora del cotxe; Petit, 5 vomitones dins el cotxe, sense avís previ ni possibilitat d'aturada a temps. De tota manera, estem contents, perquè creiem que hem trobat la causa dels repetits accidents del Petit: el cinturó de la cadireta l'apretava massa. Canvi de cadireta els últims 5 dies: 0 vomitones.

El punt final a les festes, doncs, el vam posar ahir, dia de Reis. A les 7.35 del matí. Abans de la sortida del sol i quan Ses Majestats segurament encara repartien els últims paquets i s'afanyaven a esmunyir-se per algun balcó. Perquè aquí, a can maredetrès, els Reis fan equilibris entre les obligacions autòctones i les tradicions ancestrals. 

Preguntats abans de ficar-se al llit la nit abans, a les 19.30 per ser exactes, el Gran i la Mitjana no tenien clar encara si en llevar-se l'endemà s'estimaven més obrir els paquets i arribar tard a l'escola, o anar primer a l'escola i obrir regals a la tarda. Evidentment, quan van veure l'estesa de paquets vermells i verds, no s'hi van poder resistir. I malgrat els nostres esforços per fer-los desempaquetar amb calma, en mitja hora ho vam tenir enllestit. Tan aviat que gairebé haurien estat a temps d'agafar l'autobús habitual. Si no fos que els seus pares, a aquella hora, l'endemà de tornar de vacances, no estaven per fer afanyar ningú a crits de vinga, vinga, que fem tard. A les 8.38, amb un retard d'exactament vuit minuts, Gran i Mitjana eren a l'escola. A temps d'evitar els renys del Sr.F, el director, que molt amablement recorda cada any als alumnes peninsulars que l'Epifania no és festiu a l'escola. Gràcies.

Sorprenentment, la màgia dels Reis encara no s'ha trencat en aquesta casa, i el Gran continua desplegant una innocència remarcable. Ni tan sols les confidències d'un dels seus millors amics aquest desembre, que li va comunicar sense embuts que el Weihnachtsmann són els pares, no han pogut fer trontollar les seves creences. El Weihnachtsmann potser no, que no existeix. Però això al Gran li és igual, perquè a casa els regals els porten els Reis. De sempre. I que duri. El tió, per la seva banda, tampoc no ha aixecat sospites, com tampoc el ratolí anomenat Pérez que va visitar-lo una nit durant aquest Nadal. Els nervis de totes tres criatures la nit de Reis ho deixa ben clar. Malgrat que a les 21.30, dues hores després d'haver-los facturat cap amunt, encara se sentissin rialles i converses, i fossin atrapats tots tres al bressol del Petit, que amenaça ruïna. Temptada vaig estar de pujar traient foc pels queixals i amenaçar-los d'aquesta manera: "o us poseu a dormir, o no baixo al traster a buscar els regals". Tot i que davant d'un nivell d'excitació tal, potser tampoc no hauria funcionat.

Ara ve Nadal

Teatre. Del bo?

Quan la gent em pregunta si amb tres criatures petites treballo, i jo els responc que sí, que sóc autònoma, en realitat els estic dient que no, que ho intento però no me n'acabo de sortir. Reconec que durant anys he cantat les excel·lències de ser freelancer, he confirmat (o desmentit) mites sobre el treball en pijama, llargues migdiades i matins ociosos a la cafeteria. Però ja fa un temps que m'ha pujat la mosca al nas i començo a no veure-hi la gràcia. Francament. Perquè precisament la flexibilitat que ofereix l'autonomia es converteix en una trampa. Ben camuflada. Però una trampa. Perquè, no ens enganyem, tres criatures, amb les seves pupes, deures, extraescolars i representacions vàries no permeten assolir un índex de concentració i eficiència gaire alt.

Sense anar més lluny, la setmana que ve ja me l'agafo pràcticament de vacances. Per endavant. Perquè per poder preparar i assistir a tots els esdeveniments prenadalencs, o treballes en una empresa amb molt bon rollo, o directament no treballes. El tret de sortida el dóna el Teatro de Navidad del Gran, en el qual la Mitjana farà una actuació estel·lar. I dic estel·lar perquè els de preescolar, quan els de primer i segon acabin la funció, cantaran un villancico. Sembla que està tot una mica verd, d'aquí la crida (desesperada) de la senyoreta, rebuda ahir per email:

Estimados padres,

os mando el villancico de "Los peces en el río" para que lo practiquen los niños en casa, lo cantaremos al final del teatro.

Espero que todos tengan ya sus disfraces. Ya estamos en la recta final.

Por favor, que los niños sigan practicando en casa sus papeles, todavía no se lo saben de memoria y se siguen equivocando.

Millor que m'apunti a l'agenda tant això de la disfressa com això de la nadala. De tota manera, crec que la Mitjana haurà de fer el peix. És clar que, segons com es miri, d'això es tracta.

En resum, hora: 14.15. Durada aproximada: 30 minuts. Nens engegats cap a casa: 14.45.

El dimecres promet encara més. En horari de lleganyes (8.30-10.00), els pares estem convocats a la petita representació de les classes 2A i 2B. Pel que m'ha semblat entendre dels missatges de FrauB, que arriben a un ritme de dos al dia (intercalats amb els recordatoris sobre com tractar els polls, perquè l'epidèmia a la 2A continua), si la representació de castellà està verda, aquesta encara no està ni embastada. Tot just ahir el Gran explicava que s'havien repartit els papers i que li havia tocat l'última estrofa. A banda, sembla que també ha de portar el violí per tocar. Malgrat que FrauB diu ara que qui recita no llegeix ni fa música. Un embolic. En qualsevol cas, després d'aplaudir degudament els nostres fills i filles, ens tirarem al cafè i les pastes que la majoria de mares hauran preparat. Agenda: disfressa Gran i pastes esmorzar.

Sense anar més lluny, aquella mateixa tarda tenim el tradicional Adventscafe del Petit al Kindergarten. El Petit està encara en aquella edat que si no hi anéssim no passaria res. Potser fins i tot millor, perquè l'atabalen les aglomeracions de gent, amb desenes de pares i mares contorsionant-se per seure a les liliputianes cadiretes. Un cop més, cal portar refrigeri i càmera de fotos, perquè els nens cantaran cançons. El meu no, que només entona el Happy Birthday i el Dins la fosca, però per si de cas. Agenda: pastes (fer-ne doble tongada el dia anterior).

La traca final de les celebracions prenadalenques és l'últim dia de classe, divendres. També a les 8.30, també amb pastes i també amb cafè (de filtre). Ignoro si també amb representació. Aquell dia les classes s'acaben a les onze. I el nostre vol surt a les nou de la nit. Dubto que sigui capaç de fer maletes i preparar magdalenes alhora. O sigui que, dissimuladament, m'asseuré en una minicadira i cantaré les excel·lències de les especialitats alienes.

Un clàssic professionalitzat

la Mitjana i el Petit, endrapant i contemplant el foc

Si fos pel paredetrès, en comptes d'escriure avui sobre la festa de sant Martí i els fanalets, n'hi hauria prou de tornar a publicar el post de l'any passat. Perquè, de fet, la celebració d'ahir no va aportar res de nou. El mateix escenari, gairebé la mateixa gent, les mateixes cançons, les mateixes pastes, la processó habitual. La foto, però, ens delataria: el Petit ja camina, i fins i tot va aguantar el fanalet una estona. Sense cap interès, això sí. Com era d'esperar. I és que diuen que el Sankt Martin i el Laternenfest són per als més petits, però l'experiència ens ha demostrat que fins als tres anys la indiferència és total i absoluta. Per no dir que la majoria s'atabalen i ploren.

Sis anys després del nostre primer Sankt Martin, veiem les coses des d'una altra perspectiva. Haver sobreviscut a sis sessions de manualitats fanaleres del grup primer del Gran i després del Petit. Haver lluitat amb retalls de tots colors, filferros embolicats, paper de calcar arrugat i taques de cola pertot arreu. Haver recorregut la ciutat a la recerca dels bastonets amb bombeta, disponibles al preu amic d'un euro. Haver-nos adonat que la pila no funciona just al moment de començar la desfilada. Haver passat fred. Haver passat calor. Haver entomat la pluja amb resignació. Haver après les cançons i haver fotografiat i gravat les criatures esgargamellant-se i brandant els fanalets. Haver fet tot això, any rere any, ens ha permès desempallegar-nos de l'estrès de tenir-ho tot a punt, d'abrigar els nens i convènce'ls perquè caminessin per la gespa, el fang i el que fes falta. Arribats a aquest punt, podem dir que hem professionalitzat aquesta festa, a mig camí entre la celebració religiosa i la pagana.

Per gaudir d'un Sankt Martin reeixit i amb el mínim de plors possible només cal seguir aquestes pautes:

1. Disposar sempre d'un bastonet amb bombeta més que el nombre de criatures. En aquest cas, 3+1 (de fet, això és condició sine qua non).

2. Portar piles de recanvi a la butxaca, per si se'n perd o esgota alguna en el moment més inoportú (o conèixer mares encara més previsores).

3. Haver portat les criatures al lavabo (o comprovar l'estat del bolquer, segons escaigui).

4. Assegurar-se que berenen abans de començar, per evitar el temut "tinc gana", que sovint va acompanyat del "tinc fred" o "estic cansat/ada".

5. En la mateixa línia, equipar les criatures amb guants, gorro i sabates gruixudes.

6. Fer les fotografies just abans de començar, quan els fanalets encara no han perdut la seva integritat.

7. Plegar veles un cop engolit el Martinsmann, vista la foguera i saludats tots els exeducadors que aprofiten la festa per fer una visita.

No falla.

Superada aquesta estació, ja estem preparats per a la festa d'aniversari de la Mitjana. Fades, princeses i ballarines, hi esteu totes convidades. Pirates i cavallers, vosaltres també.

Pentinant el gat

llarga espera

Que les activitas extraescolars poden ser una tortura per a pares i germans, em sembla que ja ho he dit més d'una vegada. Corredisses, berenars menjats a tota velocitat, roba bruta i, sobretot, paciència, paciència i més paciència. El pitjor escenari: la tarda de judo del Gran. Una hora i mitja de wurfs i exercicis, combats i jocs. Mentre el Gran s'exercita, intenta sense sort saltar per damunt un bastó i caure fent tombarella (provocant el riure de tots els assistents) i s'enfronta als seus companys en lluites normalment desiguals, el Petit i la Mitjana combaten l'avorriment com poden. I no són els únics.

Abans d'anar cap allà, és important assegurar-se que els mitjons triats a correcuita quan encara no ha sortit el sol no tenen forats. En total: vuit mitjons. Perquè només entrar a l'escola, tothom s'ha de descalçar. Hivern i estiu, amb les conseqüències per a la respirabilitat de l'aire que us podeu imaginar. L'exposició de sabates, de totes mides, colors i pressupostos, obliga gairebé a entrar fent saltirons. Un cop superat aquest primer obstacle, el Gran s'ha de canviar. En defensa seva, diré que fa un esforç per no escampar tota la roba per terra, però encara no se sap cordar ni jaqueta, ni pantalons ni, evidentment, cinturó. La seva mare, això últim, tampoc.

L'hora i mitja de classe només s'interromp breument per beure aigua, així que els 87 minuts restants els dediquem a mirar pel vidre, remenar la màquina de begudes, llegir, menjar i badar. Els altres pares o acompanyans tampoc no fan activitats gaire més interessants. La majoria juguen amb els seus mòbils, fan cara d'"aquest és l'últim any que el nen fa judo" i intenten passar desapercebuts, si altres criatures a remolc els deixen. I mentre els judoques fan la seva, els espectadors juguem perennement al joc de les cadires. Perquè és que trobar un forat on posar-li el cul i avorrir-se còmodament no és tasca fàcil. Dos sofàs petits i quatre tamborets és tot el que hi ha. Si tenim en compte que a classe són gairebé una vintena, els números canten. Qui va a sevilla o al lavabo ja ha begut oli.

A la muntanya de sabates i sabatilles cal sumar-hi la muntanya de llengües que s'hi senten parlar. Sí, aquí la immigració supera el trenta per cent i és habitual que els nens parlin alemany entre ells i un altre idioma amb l'adult responsable. Rus, croat, francès, castellà, hebreu, turc... tenim de tot. Així que, com a mínim, ningú no et mira amb cara estranya quan instes els teus fills petits a no córrer ni saltar ni cridar. O consoles el Petit perquè la mala sort l'ha fet caure i picar contra el canto de la taula. I ara té una banya. Una altra, vaja.

El mestre els engega a dos de set tocats, i aleshores comença el pitjor: aconseguir que el Gran no s'encanti, es desvesteixi, es vesteixi i no oblidi res al vestidor. Ahir vam tornar a aconseguir ser els últims de marxar. I encara sort que el Gran va amb sabates amb tanca de velcro, perquè si les portés de cordons encara hi seríem.

No cal dir que els vespres dels dimecres, a can maredetrès, són de tot menys relaxats. Corre corre que hem de fer el sopar, corre corre a rentar les dents, corre corre que el Petit ha d'inhalar, corre corre a preparar les coses de l'endemà. I els diria corre corre a dormir, però quan apaguem el llum, fan el que volen. Xerren, riuen i agafen d'amagat un llibre. I al final, s'adormen baldats. Com els seus pares.

Trencaclosques

per a gent amb paciència

A mi fer puzles no m'ha agradat mai. Els de poques peces em semblen un insult a la intel·ligència. Els de moltes, una tortura. Admiro les persones capaces d'escampar deu mil trossets de cartró damunt una taula, posar-los tots cap per amunt, classificar-los per colors i buscar totes les vores i cantonades, i després passar-se hores intentant encaixar-les. Perquè les setanta peces blaves del cel poden semblar totes iguals, però és evident que no ho són. Si bé reconec l'esforç dels puzlistes i entenc la seva satisfacció un cop reproduïda la imatge dels temples d'Angkor Wat o dos gatets i un cabdell de llana, em desespera pensar que es tracta d'una gesta efímera. I és que, al capdavall, malgrat la dèria d'alguns a emmarcar-los i penjar-los per tota la casa, aquestes fotografies pixelades, passat el seu moment de glòria, acaben amuntegades i engarjolades de qualsevol manera a la seva capsa. Que, casualment, ja no torna a tancar mai igual de bé.

Un cop exposades les sensacions que em produeixen els trencaclosques, entendreu millor que la tornada a l'escola em generi neguit i insomni. Perquè fer quadrar els horaris de tots requereix minuciositat, reflexió, actitud proactiva i, també cal dir-ho, una mica de sort.

Reconeguem d'entrada que les activitats extraescolars, vistes des del prisma patern, no tenen cap gràcia: a banda de no ser gratuïtes, acostumen a involucrar dos trasllats i una llarga espera, amb transport de material i producció exponencial de roba bruta. Per això, abans d'apuntar el Gran aquí i la Mitjana allà, jo aquest any he agafat paper i llapis i m'he assegut davant l'ordinador. He fet recerca, croquis, fletxes. He apuntat, horaris, adreces i telèfons. He preguntat preus i he demanat places. He escrit correus i he omplert formularis. He optat per unes opcions per després quedar-me amb unes altres. M'he emprenyat, he cantat victòria abans d'hora i he maleït més d'un funcionari. Però, toquem fusta, sembla que tot ha quadrat. I ja em puc donar copets a l'esquena perquè, a banda de tot, encara tenim dues tardes "lliures". Per no haver de córrer amunt i avall. Per poder arribar a casa abans que es faci fosc. O gairebé, perquè aquí a l'hivern si no t'espaviles et toca berenar amb el llum encès.

Confesso que el Gran va començar les activitats, en el seu cas extraguarderils, massa aviat. Ens van entabanar, evidentment. Però és el que passa amb el primer: et sembla que si no fan anglès, xinès i música abans de fer l'any, no els hauràs estimulat prou. El Gran, durant tot un curs, va anar a un grup de cançonetes en anglès (!). Bé, no només ell: també servidora i la Mitjana, acabada de néixer i confinada al maxi-cosi. El Gran també va anar a castellà els dissabtes, mentre els altres tres ens dedicàvem a passejar i, fet i fet, perdre el temps. La Mitjana, en canvi, tot just ara, a punt de fer cinc anys, comença amb les extraescolars. I el Petit, segurament, ens haurà de demanar de genolls que l'apuntem a alguna cosa. Perquè, si badem gaire, ens passaran per alt els terminis de matrícula. I aquí, això es paga.

De tornada

home sweet home

Al Kindergarten de la Mitjana i el Petit hi ha una família romanesa amb dos nens calcats. No exagero, no. El gran té dos anys i mig; el petit, sis mesos. I són clavats. Si no fos perquè un ja camina i l'altre només va en braços, diríeu que són bessons. Idèntics, vaja. Dissabte, a la festa d'estiu del Kindergarten, vaig comentar-ho al pare de les criatures, i quan li vaig fer notar que a casa nostra, a dia d'avui, els nens s'assemblen com un ou a una castanya, em va avisar que el més normal és que s'assemblin, perquè tenen un origen comú. Paredetrès, tremola.

Que els nostres no s'assemblen no és només una qüestió òptica. Que també. El Gran és llarg i prim, de cabells negres, brillants i molt llisos, ulls foscos, pestanyes eternes i pell morena. Només diré que a aquestes alçades, i malgrat la foscor d'aquest hivern, és l'únic de la família que exhibeix un envejable bronzejat. La Mitjana ha sortit amb els cabells esbullats, arrissats com el paredetrès de petit, diuen, ulls marrons, pell clara i una panxolina encara prominent. El Petit, de moment, és del color del mató, té quatre pèls rossets i mal repartits, i uns ulls grossos encara per definir.

Divendres a la tarda vaig acabar les meves vacances de nens. Les meves colònies particulars. I vaig agafar el tren de tornada a casa. Amb ganes d'arribar a casa i tornar a la normalitat. I amb curiositat per veure com em rebrien tots tres. El que va passar l'endemà només serveix per corroborar que el Gran, la Mitjana i el Petit van cadascú per lliure. O sigui que ja podem anar dissenyant estratègies múltiples per afrontar amb garanties les respectives adolescències.

Quan vaig arribar a casa, la Mitjana jeia al llit endormiscada, mentre els dos mascles clapaven profundament. Em va fer una fortíssima abraçada i, amb els ulls mig tancats, va dir que m'havia trobat a faltar molt. I devia ser veritat, perquè l'endemà la vaig tenir enganxada com una paparra tot el dia. Em seguia a tot arreu sense excepció. Fins i tot a la festa del Kindergarten va plorar cada vegada que me'n vaig separar un segon, per anar a saludar algú, omplir el plat de magdalenes, pastissos i maduixes, o rescatar el Petit d'algun perill imminent. Les educadores, ja de per si molt donades a exagerar la importància de la presència materna i paterna a tothora, em van comentar que la Mitjana havia estat força sensible els últims dies. També van aprofitar per explicar-me que un dia que la Mitjana va arribar a classe amb els cabells deixats anar, en explicar-li que segurament el papa no hi havia pensat, diuen que la Mitjana va respondre: "El papa només pensa en la mama". Ho haurem de contrastar amb el paredetrès, això.

El Petit, per la seva banda, va estar-se 20 minuts sense voler venir als meus braços. Només una curta abraçada, va fer-me, abans de reclamar la presència del seu pare. Com si em volgués dir: "Ep, que tu vas marxar i ja no comptava que tornaries". Em mirava de reüll, reia i s'abraçava al pare. Si en comptes de quinze dies hagués estat fora un mes, ja ni em saluda. Afortunadament, al cap de poca estona la vergonya va desaparèixer. I des d'aleshores, com si res.

El Gran, rei dels mimos per excel·lència, va llevar-se el primer i em va tenir abraçada deu minuts. Com li agrada fer sempre que s'aixeca abans que els seus germans i té els pares per a ell tot sol. I de seguida, em va explicar el més important que havia passat aquelles setmanes: "Quan van venir els avis, l'avi va portar l'iPad". Ja està tot dit. On hi hagi una tauleta, que s'aparti la mare. Dos dies, un pastís cremat i cinc rentadores després, si no fos per aquesta calor, podríem afirmar que hem tornat a la normalitat.