Rebel·lió al Kindergarten

prohibit el pas

A vegades, a mig fer la ronda de tarda, al volant del cotxe que ens permet arribar escopetejats però puntuals a les múltiples activitats, aturats en un semàfor, em giro i compto: un, dos, tres. Hi són tots. Podem continuar.

No és broma. Si ho preguntéssiu a qualsevol dels tres, fins i tot al Petit, us repetirien la cantarella: "La mama és una despistada". I per això, precisament, val més comptar bé i a temps. En cas contrari, pot passar el que no hauria d'haver passat. A finals de maig, al Kindergarten. I que encara porta cua.

En aquesta fal·lera per deixar que les criatures, en comptes d'asseure's a taula i començar a practicar lletres i números, a resseguir línies amb punxons i enganxar gomets, descobreixin l'entorn al seu ritme, els nens de tres anys del Kindergarten del Petit, els 3+, van un cop a la setmana al bosc. No us imagineu un bosc d'avets llarguíssims i camins sinuosos. És un bosquet d'un barri de la ciutat, al qual s'hi pot arribar còmodament amb metro. I així, cada divendres, vestits amb Matschhose, botes d'aigua, jaqueta impermeable i gorra, i amb la motxilla carregada a l'esquena, enfilen el camí que els porta a viure petites grans aventures.

O, com aquest dia de què us parlo, una superaventura. Ja de tornada, en arribar a l'estació i baixar de l'U-bahn, els adults acompanyants van fer recompte i, ai las, faltaven dues nenes. Dues nenes que, en un metro més ple que de costum, s'havien assegut en un compartiment més allunyat i no treien el cap pel respatller. Els educadors van detectar l'error de seguida, però les portes ja s'havien tancat i el comboi continuava el seu camí. Afortunadament, una senyora gran havia contemplat l'escena i va baixar amb les criatures a l'estació següent i, ajudada per una altra passatgera, quan aquestes li van assenyalar el número de telèfon d'emergències que portaven inscrit a l'armilla, va trucar-hi de seguida. L'incident, doncs, es va resoldre ràpidament, i en menys de 10 minuts es produïa la trobada de les nenes amb la resta del grup.

No cal dir, però, que la cosa no va quedar aquí. És evident que això no ha de passar, que no pot passar... però, de fet, sí que pot passar. Perquè no hi ha ningú infal·lible. Hi ha protocols, però també fallen. I des del punt que confiem els nostres fills a algú altre, ho estem acceptant. O no?

Aquell mateix vespre, un pare no implicat en l'assumpte enviava una circular a totes les adreces que havia pogut arreplegar, on exigia explicacions de mala manera i relatava els fets de manera esbiaixada, tal com li havien arribat després de passar per unes quantes boques. El mal ja estava fet. Si la direcció del Kindergarten havia estat de reacció lenta (molt, massa!), el lobby de pares va actuar amb gran celeritat. Uns quants van retirar la potestat del Kindergarten de treure els nens fora del recinte i exigien activitats paral·leles. D'altres estaven morts de por i renegaven de la falta d'importància que es dóna a la seguretat en aquest país. Mentrestant, i durant unes quantes setmanes, ningú no ha sortit del Kindergarten, i això que abans era un fet habitual, no només per anar al bosc, sinó també per visitar el mercat, anar a un Spielplatz proper o visitar els bombers, per exemple.

Sembla, però, que les aigües van tornant al seu curs normal. La setmana passada hi va haver excursió, si bé van anar al parc, més que res per evitar-se el mal record del viatge amb metro. Sé que alguns pares encara no deixen sortir els fills de les instal·lacions. Tenim també convocada una reunió extraordinària, si bé al setembre, per parlar de seguretat. No us penseu que a nosaltres no ens amoïna, el que ha passat. No hi ha dubte que cal millorar procediments, repassar protocols i formar el personal perquè l'episodi no es repeteixi. Però tampoc estaria de més que els pares que deixen oberta la porta del carrer dia sí, dia també, fessin cas d'una vegada als nombrosos avisos i la tanquessin darrere seu cada vegada que entren o surten. Que jo ja vaig haver de pescar una vegada un nen que corria com un esperitat cap a la boca del metro. Sense armilla, sense grup que el trobés a faltar, i sense que ningú se n'hagués adonat.

I és que tots ens despistem.
Bé, uns més que altres.

3,5, 40, 80

vuitanta anys molt ben aprofitats

Al Gran el tenim obsessionat amb els números rodons. Amb els aniversaris "normals" també, sobretot ara que ja ha començat el compte enrere per al seu i tot són nervis. Però aquest any que l'avidecinc n'ha fet vuitanta (vuitanta!) i que tant servidora com el paredetrès esgoten els últims mesos d'una joventut estirada com un xiclet, no fa més que preguntar si, quan ell en faci 10, també li farem una festa i hi convidarem tota la família. Com si fos el més normal del món.

Jo em pensava, sincerament, que això de les crisis de l'edat eren una cosa de novel·la, de pel·lícula i, sobretot, d'homes. Però veig que no. Que deixar enrere els trenta-tots és cosa sèria. A mesura que s'acosta la data i que amics i amigues van caient com mosques, alguns amb festa sorpresa, d'altres amb festa d'autobombo, i els més espavilats dissimulant, m'adono que sí, que m'estimaria més tornar-ne a fer 32, què voleu que us digui. Tinc tot l'estiu de coll, però arribat el moment, no patiu, que celebraré els 40 amb dignitat. El Gran ja s'ocuparà d'esbombar-ho a tort i a dret. "Avui la meva mare en fa 40", anunciarà. I la gent entendrà que m'he fet gran.

Qui s'ha fet gran de veritat és l'avidencinc, i això sí que calia celebrar-ho. L'avidecinc no és home de gaires paraules, ni de grans discursos, però durant el dinar familiar del dia que feia vuitanta anys ens va recordar el que els meus gairebé quaranta ja m'han fet començar a sospitar: que la vida passa molt de pressa i cal aprofitar-la. A la seva manera, sense adonar-nos-en, el Petit també s'ha fet gran i ens ha alliberat de bolquers i xumets, biberons i tovalloletes. Anem cremant etapes, deixem enrere la primera infància i ens acostem perillosament a la preadolescència.

Mentre hi arribem, si m'ho permeteu, em dedicaré a la pastisseria. No només hem de fer coques de sant Joan (més que res perquè si no les fem nosaltres, no en menjarem), sinó que toca fer tres pastissos i una pila inacabable de magdalenes per a les festes del Gran. I és que rieu-vos-en dels casaments turcs o hindús. Aquí cal bufar espelmes tres vegades i repartir magdalenes a tota la classe. El mateix dia que la Mitjana fa un pícnic amb la classe. I l'endemà de l'excursió de tot el dia del Gran, per a la qual m'he ofert voluntària forçada. Desitgeu-me sort. I la temperatura adequada del forn.

Fifty shades of... grey, blue, black...

operació finalitzada

No crec que a aquestes alçades ningú pugui posar en dubte que hi ha un univers paral·lel on viuen els mitjons desaparellats. Si bé fins ara cap teoria no n'ha pogut trobar les causes i, per tant, posar-hi remei, jo crec que la raó ha d'estar relacionada amb el big bang: empesos per la força centrífuga, salten a una altra dimensió, a la qual, inexplicablement, no tenim accés. I així, en la nostra dimensió, la de les piles de roba bruta primer, i neta per plegar després, anem acumulant mitjons vidus, alguns vells, altres joves, vides estroncades a l'espera del miracle.

De tant en tant, quan la Mitjana remuga perquè una vegada més s'ha de posar mitjons del Petit o el Gran, o quan una mirada ràpida detecta a la pila dos mitjons iguals, separats per una dotzena de germans orfes, m'omplo de valor i paciència i em dedico a intentar aparellar-los. Aquesta vegada, mentre el Petit era a la banyera, per eliminar els quilos de sorra i crema solar que portava enganxats. I no cal dir que va sortir arrugat com una pansa, perquè l'operació va ser llarga.

Qui va sortir-ne guanyant va ser, sens dubte, la Mitjana. Ni més ni menys que 12 flamants parells de mitjons de tonalitats femenines va aconseguir arreplegar. Justament ara que, vista la minsa quantitat que en tenia al calaix, m'havia decidit a comprar-ne una carretada. Però bé, com que aquí això d'anar amb sandàlies és un luxe rar, no patiu que li faran bon servei. Per darrere, el Gran, amb 6 parells, i el Petit, amb 8, aquest últim empatat amb el seu pare. La perdedora de la nit, servidora: només tres nous antics parells reunificats.

El més preocupant de tot, però, són els 25 mitjons que no van retrobar l'amor de la seva vida. Com peces de puzzle que sembla que encaixen però al final resulta que no, molts d'ells van creure's afortunats d'entrada, però van clavar-se una patacada emocional després. No us deixeu enganyar: per molt que sembli que n'hi ha dos d'iguals, o fins i tot tres, la vista i els píxels us juguen una mala passada. Els he mirat del dret i del revés, i res. Continuaran amuntegats al fons d'un armari, esperant el moment de continuar el seu viatge. Segurament, cap al contenidor.

Però el tema dels mitjons desaparellats és universal, fins al punt que s'ha convertit en joc de taula. Socken zocken, es diu aquí, i es tracta precisament d'això: de trobar parelles de mitjons entre molts exemplars semblants, ratllats tots, però mínimament diferenciats. Les criatures ho troben divertit. Potser això els prepararà per als reptes de la vida adulta i, ells sí, descobriran l'accés al món paral·lel de què us parlava.

Titanic

viatge al passat

Onze anys després d'haver començat a parlar-ne, sembla que finalment som a punt d'emprendre el llarg viatge fins a... Múnic. Sí, senyors. Tres-cents quilòmetres, ni més ni menys, que per gentilesa de die Bahn, i sempre que no es convoqui l'enèsima vaga indefinida, pensem salvar a cop d'ICE. Tota una aventura, vaja. I és que des de la planificació inicial fins a la compra del bitllet han passat ni més ni menys que deu primaveres i tres criatures. Ja és molt, doncs, que Múnic continuï encara al seu lloc i no hagi marxat tipa d'esperar la nostra visita.

Hi ha vegades que costa decidir-se, i altres que passa tot el contrari, que la publicitat fa el seu efecte i no dubtem a acostar-nos al Bundesland del costat per gaudir d'una exposició en família. Amb totes les precaucions i sense fer-nos gaires il·lusions, vist com havien anat altres visites museístiques del clan maredetrès, amb un Gran que sempre vol saber què hi ha a la sala del costat, una Mitjana que busca els racons per pintar i un Petit que no entén on és ni què hi fa.

Al Gran i la Mitjana els picava la curiositat des de feia un parell de mesos. Cada dia, en la cursa per etapes escola-KG-casa, passàvem per la meta volant d'un cartell que anunciava l'exposició "TITANIC". Igual com fan cada vegada que estrenen una pel·lícula infantil nova i en pengen el cartell, dia sí dia també insistien per anar-hi i m'interrogaven sobre la història del Titanic. Ja hi anirem, els deia, però en el fons pensava que no ho faríem. Fins ahir que, aprofitant que era festa, vam fer un cop de cap.

Hi vam arribar d'hora, no era lluny. De fet, Speyer és a una hora de camí, hi podríem haver anat abans, tot i que Múnic era al davant a la llista... I després d'una falsa alarma, de pensar que estava tancat (jo que sóc pessimista de mena), vam trobar l'entrada i la cua. Poc després, armats amb cinc audioguies, pujàvem a bord per iniciar la nostra particular aventura.

Gairebé dues hores després, en sortíem bocabadats. No només havíem après una pila de coses, sinó que les havíem viscut. El Petit preguntava una vegada i una altra si el capità s'havia enfonsat amb el vaixell. La Mitjana s'interessava pel destí d'alguns viatgers i el Gran... bé, el Gran ho havia viscut tan intensament que a la sala de l'iceberg (de glaç autèntic) va reconèixer que tenia por d'enfonsar-se.

Va ser un viatge intens. Un viatge en el temps i en l'espai. Un viatge harmoniós, malgrat la tragèdia.

Si algun dia l'exposició itinerant s'instal·la prop de casa vostra, no dubteu a anar-hi. No està basada en la pel·li del Di Caprio i la Kate Winslet. 

Infortunis

la culpa la té el despertador

Amb motiu de la diada de santa Eulàlia, una amiga em va comentar que havia explicat la llegenda de la santa als seus fills mentre esmorzaven, abans d'anar a l'escola. Vaig intentar imaginar-me a mi mateixa contant pausadament al Gran, la Mitjana i el Petit com la petita Eulàlia havia convertit sense adonar-se'n pomes en flors, i com els romans l'havien empès carrer avall dins un bidó ple de punxes, martiritzant-la, però no ho vaig aconseguir. Els matins a can maredetrès no són propicis per a explicacions llargues, pseudohistòriques o literàries. Els minuts estan comptats, des que a les 6.40 sona el despertador i servidora es lleva, fins que la porta de l'ascensor es tanca, entre les 7.30 (si tot va bé) i les 7.35 (si no ha anat tan bé).

Quan aquest matí he obert l'ull i he vist que eren les 7.33, he pres consciència que el matí d'avui no seria normal. Que el Gran i la Mitjana perdrien l'autobús. Que no hi hauria temps de buscar guants, bufandes i jerseis perduts. I que hauríem de córrer. Però ens esperaven unes quantes sorpreses més.

La primera, previsible. El Petit havia tornat a mullar els llençols. "Res que no s'arregli amb l'enèsima rentadora i una dutxa ràpida". L'he agafat, a una distància prudencial del meu tors, i mentre el portava al lavabo s'ha sentit un "xof". Era la tifa que portava enganxada i que ha caigut amb estrèpit pel camal del pantaló, amb tan mala sort que acte seguit l'he trepitjat a fons. "D'això se'n diu començar el dia amb mal peu", he pensat. He dipositat el Petit a la banyera i li he dit amb to seriós que no es mogués.

No eren ni les 7.40, el terra semblava un femer i les sabatilles d'Ikea havien passat a millor vida. Aleshores, han picat a l'intèrfon.

Era l'electricista. L'esperàvem a les 7.30, però afortunadament s'havia endarrerit deu minuts. Prudencials per poder adecentar una mica l'espai on, precisament, havia de treballar. El Petit continuava dret a la banyera, el paredetrès s'havia dutxat a la velocitat de la llum i tancava la porta de la vergonya per poder-lo rentar, finalment. L'operari ja podia arreglar l'estropell del dia anterior: quan el cable de l'aspiradora es va incendiar i va fondre dos endolls. Afortunadament, sense més víctimes que la mai gaire eficient aspiradora, els dos endolls i un ensurt de mil dimonis.

Mentre l'home hi treballava, han passat pel seu davant un nen embolicat amb una tovallola i dos amb pijama, esverats, que no sabien ni on tenien la roba ni què havien de fer primer. Sense cap mena de dubte, deu haver pensat que en aquesta casa érem molt desorganitzats i que, a més, hi feia pudor.

Miraculosament, a les vuit els endolls estaven arreglats, els nens, vestits i les carmanyoles de l'esmorzar, plenes. Hem marxat sense cordar sabates, però hem aconseguit arribar a l'escola un minut abans de l'hora de començar. Que no està gens malament, vistes les perspectives amb les quals ens hem llevat.

Ara regna la calma. La rentadora gira. I amb unes hores de retard, em poso a treballar.

L'última

destrucció

Quan el Gran va fer tres anys, vam organitzar la nostra primera festa infantil de debò. Vam preparar invitacions, vam convidar els amiguets del Kindergarten i vam donar-ho tot perquè sortís bé. I, si no fos perquè el Gran va tenir un d'aquells típics accidents de qui està abandonant el bolquer, la festa es va saldar amb un balanç més que positiu.

Val a dir que el Gran juga amb avantatge: com que fa anys a l'estiu, podem baixar berenar, begudes i jocs al jardí i deixar que les criatures s'esbravin, campin lliures i s'embrutin a plaer. Potser empesos per les bones experiències obtingudes també en les festes de la Mitjana, majoritàriament poblades per nenes en etapa rosa, vam decidir llançar-nos al buit i organitzar una festa per celebrar el tercer aniversari del Petit, coprotagonitzada també per dos amiguets del Kindergarten que fan anys en dates molt properes.

Els tres aniversaires i tres amiguets més, vam proposar. Més els germans grans dels tres homenatjats. Tampoc no era una exageració, havíem superat trobades de deu mascles amb nota... El repartiment de tasques entre tres famílies també feia augurar que tot aniria com una seda. Sense atabalaments. Sense nervis.

Diuen que l'home és l'únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra, però nosaltres ens hem clavat una nata. Triple. El Petit no tenia el dia. El Gran i la Mitjana anunciaven ja abans de començar que seria un rollo i s'avorririen. Només la perspectiva d'endrapar tanta Nutella, pizza i pastís com volguessin els animava a mantenir la compostura. Abans que arribessin els tres convidats (recordem que la resta eren coaniversaires, coorganitzadors i germans varis), el pis ja estava fet un desastre. L'escenari era comparable al d'una casa on han entrat a robar, han regirat tots els calaixos i els cacos han hagut de marxar corrents per no ser enxampats. Amb la diferència que aquí no marxava ningú, al contrari.

L'arribada (tardana) dels convidats no va millorar la situació. El berenar va donar el tret de sortida a un nou esport, l'escampada de crispetes, que fins i tot 48 hores després, i havent passat una aspiradora que treia el fetge per la boca, encara apareixen per tots els racons. Vam voler jugar al joc de les cadires, però només el Petit i el seu millor amic ho van trobar interessant. A la seva manera, corrent per tot arreu i fent uns xiscles que, naturalment, van encomanar a tota la colla. Escales amunt, escales avall, crits, rialles i plors fins l'hora del pastís, gràcies al qual vam aconseguir amansir les feres durant una estona. Encara em faig creus que els convidats es quedessin gairebé quatre hores, sotmesos a tal tortura sonora.

Va ser la festa que no calia haver fet. I, per postres, quan tothom va haver marxat, el Gran i la Mitjana no van tenir més remei que participar en les tasques de desenrunament. Entre protestes i gemecs, mentre el paredetrès i jo retiràvem tones de deixalles i ens estranyàvem que l'única víctima del tornado que tot ho podia haver arrasat fos l'olla on s'havien cuit les crispetes, per la qual ja hem entonat un rèquiem.

I quan ens pensàvem que ja estava, que podíem girar full i mirar cap a un futur millor i lliure de personetes de tres anys, va sonar el telèfon. Era el veí de sota, que amb to amable però disgustat ens preguntava què havia passat la tarda anterior a casa nostra. Deia que el soroll havia estat insuportable, que si els haguéssim avisat haurien marxat i que el bum-bum de les corredisses els havia amargat la tarda. Evidentment em vaig disculpar, però no li vaig confessar que jo, si hagués pogut, també hauria tocat el dos. De l'última festa infantil que haurem fet a casa.

Hora de plegar

no tanquem al migdia: tanquem tota la tarda

Llei de Murphy número ???: si una criatura ha de prendre mal al Kindergarten, serà un dimecres a partir de les 12 del migdia. Quan tots els pediatres de la ciutat ja han tancat la paradeta. Fins l'endemà. No fos cas que treballessin més del compte.

Sempre que sona el telèfon i la pantalleta anuncia el telèfon del Kindergarten, pots estar segur que alguna cosa ha passat. En el millor dels casos, només és un virus: de panxa, de tos o de mocs. Altres vegades, però, el que volen és anunciar-te una patacada.

Dimecres passat, el Petit va caure de la Laufrad al pati de l'escola. I si bé quan va amb bicicleta amb nosaltres pel carrer sempre porta casc, al Kindergarten això no s'estila, i les criatures, com ja vaig explicar fa temps aquí, corren amunt i avall amb les seves bicis sense pedals, esquivant pedres, companys indefensos, educadors i pares i mares.

El Petit va caure de cap i li va sortir un nyanyo monumental, semblant al que va lluir fa dos estius, en caure del llit mentre feia la migdiada. Mida pilota de ping-pong. El motiu de la trucada que vaig rebre era clar: havia d'anar a recollir el Petit immediatament i portar-lo al metge per descartar una commoció cerebral. Perquè ells, els del Kindergarten, s'estimaven més que fos jo qui n'assumís la responsabilitat. El Petit estava "bé", només calia controlar-lo. I això, havien decidit que era cosa meva. Encara que fossin les 11.30 del matí i jo m'hagués acabat de preparar un te i em disposés a continuar treballant, alhora que pensava: "Encara et queden unes quantes hores, vas bé".

Evidentment, com a mare responsable que sóc, encara que em rebenti, vaig anar a buscar el Petit de seguida, vaig deixar que acabés de menjar-se l'arròs que li havien posat ("no l'ha vomitat, això és bo") i vaig disposar-me a portar-lo al metge. Però ai las! Dimecres a les 12 no hi ha pediatre que visiti i la ciutat, per gran que sembli o sigui, només té unes urgències infantils (bé, dues, però la segona acostuma a enviar tothom a la primera), i unes soles urgències per a traumatismes infantils.

No sé a quant pujarà la factura, però la doctora Moltamable que ens va atendre no ens va dedicar més de dos minuts. Ni la tan esperada tirita, no li va posar. El Petit podia marxar.

Ahir a la tarda, en recollir-lo, tornava a tenir el nyanyo inflat i li feia mal. Però ningú no va saber dir-me com havia passat. Ni on. De tota manera, potser millor així, perquè si se n'haguessin adonat avui, m'haurien tornat a trucar després de les dotze, i ara seria altra vegada a l'hospital.

Fuchstanz

quan fa baixada tot va millor

Una de les primeres coses que aprens quan arribes a Alemanya és que el bon temps pot ser efímer i esvair-se en qüestió d'hores. Que no es poden planificar sortides a llarg termini, a menys que no t'importi acabar trescant per la muntanya amb pluja o neu i no et faci mandra netejar fang de les sabates durant tres dies i tres nits. Aquí la norma és clara: que fa sol, motxilla, jaqueta, vambes i al carrer. Perquè no se sap mai quan tornarà a sortir l'oportunitat. I quan vas de cara a l'hivern, qualsevol dosi de vitamina D és benvinguda.

El nostre pulmó verd no és tan gran com Collserola, però permet l'esbarjo en diverses facetes. Les de més tirada: descens a tota velocitat amb btt per camins transitats per gossos, criatures i altres éssers despistats, curses encobertes de motos de gran cilindrada i baixades amb trineu amb desnivell superior al 15%. Esports de risc, vaja. Malgrat tot, que el Taunus és un bon lloc per fer-hi una passejada ho sap tothom. Per això, segurament, està més concorregut que les Rambles de Barcelona el dia de sant Jordi.

El Taunus, aquesta serralada amb nom de cotxe, és el paradís del dominguero frankfurtià, grup al qual pertanyen sense cap mena de dubte els membres d'aquesta família. Serà perquè el metro et deixa al peu de la muntanya. Nosaltres no som pixapins de xandall llampant i bossa de pipes, però portem criatures que inicien sempre la marxa amb un "quan arribarem" o un "falta molt encara?", i anem a toc segur. Sabem que al capdamunt del camí, en una clariana del bosc, on s'ajunten tots els camins, ens espera la recompensa. El Fuchstanz. Tota una institució. Restaurant, bar i zona de descans. Sense taules de pícnic, però amb una oferta gastronòmica digna.

Ja sé que caminar 1,7 kilòmetres, encara que sigui amb pujada, no justifica un tiberi a quarts de quinze. Però què voleu que us digui. Quan fas l'excursió a pas de cinc criatures petites es fa llarga. A ells i als grans també, perquè t'obliguen a empescar-te tota mena de trucs que evitin que es quedin clavats com rucs tossuts i no avancin. A banda de les curses i els tradicionals "ei, mireu què hi ha allà baix", també recorrem al xantatge perquè, al cap i a la fi, és el que millor funciona. Que el Petit no tira? Doncs es queda sense xumet (tot i que, siguem sincers, ja fa temps que l'hauríem d'haver desterrat... el xumet, no el nen). Que el Gran es queixa de mal al peu? Doncs es queda sense entrenament de futbol. Que la Mitjana diu que ja no pot més? L'enganyes i li dius que ja som a punt d'arribar, que des del proper revolt ja es veuen els cotxes.

I funciona. Tornen contents, esbravats i, el millor de tot, s'adormen sense dir ni piu.

Vacances, si us plau

...i encara no hem acabat

L'any passat per aquestes dates anàvem curts de sol i vitamina D i anhelàvem poder enfilar cap a terres més càlides. Aquest any, l'únic que volem és descansar. En els últims tres mesos, per bé que hem tingut moments d'esbarjo, viatges, costellades, actuacions filials i un mundial amb cirereta, ens ha faltat temps. Per fer coses, però també per aturar-nos i no fer-ne cap. Per això ara, mentre repasso la llista i començo a amuntegar pantalons, samarretes i estris de bany, que encara no sé com haurem d'entaforar al cotxe, crec que sí, que és hora de canviar d'aires i viure a un altre ritme.

La Mitjana és de la mateixa opinió, tot i que ho expressa no amb paraules, sinó amb un mal humor perenne que ens fa perdre els nervis dia sí, dia també. No creu, rondina, crida i plora, tot i que no necessàriament per aquest ordre. Plora quan es queda al matí al casal i s'enganxa a les faldilles o pantalons de la senyoreta, dient que vol la mama. A la tarda, quan té la mama, plora i rondina altra vegada, sense motiu aparent. Ens temem que vol cridar l'atenció. I ho està aconseguint.

El Gran està indecís. Per una banda té moltes ganes d'anar al mar, veure cosines i cosins, anar a l'hotel i fer excursions. Per l'altra, es quedaria aquí, perquè el seu amic de l'ànima encara anirà al casal una setmana més. El Gran, tot i ser un belluguet, va cada vegada més a la seva. Ja no és petit. I malgrat que escoltar no és el seu fort, se li nota que fa un esforç. El Gran ha fet un bon curs i es mereix unes vacances.

El Petit no sap on anirà, però ja li està bé. O li estava bé, quan encara no havia agafat aquesta grip de panxa que posa en suspens el viatge de dissabte. Quan ahir el vaig deixar al Kindergarten, ja vaig ensumar-me que la cosa no aniria bé: faltava la meitat de la classe, i els seus dos amics de l'ànima, amb qui forma els tres mosqueters, també havien caigut. Per això no em va estranyar que mentre el Gran, la Mitjana i jo érem a la sala d'espera del dentista, em truquessin per dir-me que havia tret el dinar. Sencer. I a la sala de dormir. Contents no devien quedar, precisament.

Qui de moment no té vacances és el sofert paredetrès, que malgrat tot farà amb nosaltres els 1344 km que ens separen de casa els avisdecinc. Serà un puja i baixa, a l'espera que arribi el seu torn de descans, aviat. I quan torni i hagi viscut emocions fortes (explicar-ho és cosa seva), agafarem el cotxe i voltarem. Mar i muntanya. Per carregar les piles i començar el curs en condicions. En bones condicions, s'entén.

Patacades

la crua realitat

Que les criatures tenen molts números per obrir-se el cap al Kindergarten no hauria de sorprendre a ningú. S'hi passen moltes hores, hi ha objectes de reconeguda perillositat i les personetes en edat preescolar no destaquen precisament per un domini perfecte de la psicomotricitat. Reconèixer això hauria de ser tan fàcil com entendre que és normal que una dona de fer feines trenqui de tant en tant una figureta, un plat o la planxa. Perquè és qui toca més aquestes coses.

Els accidents de Kindergarten són coses que passen. Però que passin no vol dir que s'aplaudeixin. I encara menys quan la víctima del dia és el Petit i el seu front prominent llueix un vistós Pflaster que no augura res de bo. Rebre una trucada del Kindergarten sempre és mal senyal. Que arribis a la porta i et rebi una altra mare amb cara compungida encara és pitjor. I si totes dues coses passen alhora, malament.

Fa unes setmanes, el Petit va decidir pujar per enèsima vegada al tobogan del Kindergarten, amb la mala sort que va relliscar i es va clavar una morma monumental. Al cap. Al front. La ferida era petita, però profunda. "No l'hem vist caure, ha sigut darrere el tobogan. Li hem netejat, però l'has de portar a l'hospital. Fa mala pinta". El Petit, però, em va rebre amb un somriure, amb les llàgrimes a mig assecar-se enganxades a la cara i una monumental tirita amb dibuixets. "Aua", va dir. I una mica incrèdula, perquè res no feia pensar que aquell nen necessités una visita a l'hospital, vaig colocar el Gran i la Mitjana amb el seu pare i en qüestió de minuts em vaig plantar a la sala d'espera. "Ha caigut al Kindergarten, diuen que és una ferida profunda". Amb això n'hi va haver prou per activar no sé quin protocol que, juntament amb el filet de sang que oportunament va començar a brollar, van aconseguir que passéssim de seguida.

I jo, que a vegades me les dono de valenta en qüestions de salut, va i una mica més i em desmaio quan vaig veure la ferida. Petita com la circumferència d'una colilla. Però fonda. I blanca com el paper, ja gairebé no em vaig sorprendre quan el metge em va anunciar que l'hi enganxaria amb cola, en comptes de posar-li punts. I que procuréssim que no se li mullés durant tres o quatre dies.

Quinze dies van passar fins que va caure l'esparadrap. Quinze dies. I va resultar que el forat continuava allà on era. "Això no passa gairebé mai", va anunciar-me la doctora de guàrdia, quan vam tornar a l'hospital. "Ara ja no ho podem cosir i han de vigilar molt que no se li infecti". Com si fos culpa nostra. En comptes de cola, aquesta va aplicar-hi un bon tou d'una pomada que hauria tombat un cavall, perquè l'endemà, quan el paredetrès va destapar la ferida i jo ja era a punt de desmaiar-me, va anunciar estranyat: "A mi em sembla que està bé". I efectivament, per art de màgia, la ferida s'havia tancat.

Patacades com la del Petit són habituals. Com ho són els virus de panxa que ens visiten regularment i aquest any l'han agafat amb la Mitjana, que hores d'ara es regira de dolor. Al que ja no estava tan acostumada és a les patacades pròpies. Com la que vaig patir el dilluns. Una patacada moral, un suspens, possible, sí. Però amarg, també. Perquè haver-lo evitat hauria estat un gran èxit. I hauria pogut tatxar una cosa més de La Llista. Però com vaig adonar-me un parell d'hores després, quan ja m'havia eixugat unes llàgrimes que m'havien agafat desprevinguda, quan la teva vida és plena de criatures, cites i viatges, no hi ha temps per recrear-se en la desgràcia pròpia, encara que sigui una de comparativament minsa. La vida continua, a velocitat vertiginosa.

Auto!

sempre disponible

No recordo quina va ser la primera paraula que va dir el Petit, però segur que no m'equivoco de gaire si em decanto per Auto! Així, amb signe d'exclamació, perquè des de fa gairebé un any, cotxe que veu, cotxe que assenyala. I això que a la ciutat n'hi ha molts.
El Petit juga amb els cotxes. Amb els que ha heredat en dubtoses condicions del seu germà, però també amb tots els que ha aconseguit que li regalessin parents i amics. Hi carrega la seva estimada Peppa Pig i la porta d'excursió. Reprodueix embussos, els intercala amb avions i autobusos i així passa l'estona. Una delícia, vaja.

El Petit, d'altra banda, es pensa que el cotxe és el meu modus vivendi. Ara que ha començat a parlar, li agrada explicar on són els membres de la seva família, sobretot al Kindergarten, on sembla que l'escolten. Per això no és estrany que deixi anar sovint la tirallonga següent:

- Papa Arbeit, Gran Schule, Mitjana Schule, Mama Auto. 

És a dir, que mentre el paredetrès és a la feina guanyant-se les garrofes, i el Gran i la Mitjana són a l'escola, una servidora és al cotxe. És clar que podria ser pitjor, i sentir-lo dir: Mama, Küche, Mama, Schoko essen o Mama, schlafen. Però no ens enganyem: el Petit no és burro i s'ha adonat que, efectivament, l'estona que dedico a portar criatures amunt i avall cada tarda és considerable. Més que res, perquè es basa en la seva experiència empírica, rosegant un brezel o xuclant una compota. Cada tarda.

Seria naturalment molt més relaxat i bucòlic poder anar amb bicicleta amunt i avall, parant a fer un gelat o collir floretes. Però tal com tenim organitzades les tardes, passar llargues estones al cotxe és estrictament necessari. Escoltant una vegada i una altra els CD que tenim a la guantera i no es renoven mai. Devorant el berenar i omplint els seients d'engrunes. Perquè si no, no seria a temps de recollir nens a l'escola i el Kindergarten abans que em cobressin el recàrrec per retard. Ni podríem fer el triangle d'or escola, violí, Kindergarten en menys de dues hores.

Però el Petit no és l'únic que va errat. El Gran i la Mitjana, de moment, tenen poc interès per la meva feina. Que sigui a casa traient la pols o traduint un informe altament confidencial, els és ben bé igual. Per això, i malgrat que em fa ràbia, no em sorprèn que em diguin:

- Mama, tu no treballes oi? Perquè ens véns a buscar d'hora a la tarda.

I jo que sí, que treballo tot el que puc, a casa, a l'ordinador que us dic sempre que no toqueu, que és la meva eina de treball. Encara que costi de creure.

- I què fas?

- Tradueixo.

- (Gran:) Ah, jo ja sé què és. Vas escriure en català un llibre d'Star Wars.

(tots tenim un passat) - Sí, exacte. Escric en català o castellà llibres o altres documents que estan escrits en anglès, alemany o francès.

- Que guai, mama. (Star Wars li encanta) Saps quan la princesa Amidala....

- No.

- Però si l'has traduït tu!!

- És que no recordo tot el que he traduït.

- Ah, no?

I la conversa s'acaba, perquè hem arribat al següent punt de pas, i cal córrer. Per no fer tard. Per arribar a tot.

Hores perdudes

juguem a metges?

El Petit s'ha refredat. El cap de setmana se l'ha passat tossint, cridant "mocs!" perquè li netegéssim el nas i més moix de l'habitual. L'hem omplert de "mimus", li hem donat la mà perquè s'adormís, l'hem fet inhalar de manera preventiva i, quan semblava que havia fet el tomb i estava recuperat, va i fa el pipí verd. Color alienígena. I no és una broma. Això passava ahir al vespre, i com que aquest matí s'ha repetit, no hem tingut més remei que trucar al pediatra, l'inestimable Dr. H. La infermera, molt diligent, m'ha demanat només una mostra d'orina, i com que el Petit s'ha quedat a casa igualment, hi hem anat junts. En treure el potet de la butxaca, la reacció de la infermera ha estat definitiva: "no m'imaginava que fos tan fosc". Per tant, sense esperar ordres, he tret jaqueta, gorro i guants al Petit i he dit allò de: "ens hem de quedar, oi?". Perquè una ja hi està acostumada. I mentre esperàvem al Dr. H, que afortunadament ha atribuït el tint urinari a la infecció vírica actual (sumada a una predisposició genètica), he començat a pensar quantes visites havia fet ja al Dr. H des que fa set anys ens vam estrenar en això de ser pares.

El recompte no és senzill. El primer any de vida d'una criatura, un té la sensació de passar-s'hi la vida, al pediatra. I no només per obligació. La visita al metge tranquil·litza en moments de dubte sobre l'alimentació, el desenvolupament, el creixement i moltes altres coses. A tot això, però, cal sumar-hi les vacunes, les revisions periòdiques obligatòries i les visites per malaltia i trompades vàries, que varien d'una criatura a una altra, però que en el nostre cas han sovintejat molt. Massa.

Em costa, doncs, pronunciar una xifra. Per aproximada que vulgui ser. Del que no tinc cap dubte, és que he anat al Dr. H més de cent vegades. Potser més de dues-centes. És igual. Algunes corrents, amb una bossa feta a corre-cuita, una criatura bronquítica i el cap posat en l'hospital. D'altres amb calma, aprofitant per fer un passeig, comprar quatre coses i airejar-nos (mare i criatura). Les més pesades, amb els germans, grans o petits, del pacient de torn, carregada de brezels, aigües i xumets, perquè no cridin ni s'esverin gaire a la sala d'espera. Però sempre carregada de paciència. Perquè el Dr. H és bo, eficient i amable. Però també lent. I si hi vas amb presses, t'acabes enfilant per les parets. I tampoc no en treus res.

Quan de tant en tant el Dr. H llueix pell morena i cara de salut, sabem que ha tornat a fer vacances lluny, allà on fa bon temps tot l'any i pot submergir-se a l'aigua amb tub i ulleres. Tot subvencionat al 80% per la nostra assegurança, i al 20% per nosaltres. Que no és poc, percentualment. I en valors absoluts, millor ni pensar-ho. Sent francs, amb els diners invertits en el Dr. H, a poc a poc, mes a mes, any rere any, podríem haver anat tots cinc a Eurodisney. Com a mínim. Però no hi donem més voltes. La salut dels fills és el més important. Oi?

Han passat els Reis!

últims instants abans de tornar a la capsa

Les vacances de Nadal han estat tranquil·les. A Casa. Amb pocs desplaçaments, molts àpats abundants i deliciosos, molt bona companyia i cap percanç destacable. Bé, només les vuit vomitones comptabilitzades, a repartir d'aquesta manera: Gran, 1 vomitona en un asado per a 25 persones, 1 vomitona al llit (llitera, per ser exactes) a mitjanit; Mitjana, 1 vomitona in extremis fora del cotxe; Petit, 5 vomitones dins el cotxe, sense avís previ ni possibilitat d'aturada a temps. De tota manera, estem contents, perquè creiem que hem trobat la causa dels repetits accidents del Petit: el cinturó de la cadireta l'apretava massa. Canvi de cadireta els últims 5 dies: 0 vomitones.

El punt final a les festes, doncs, el vam posar ahir, dia de Reis. A les 7.35 del matí. Abans de la sortida del sol i quan Ses Majestats segurament encara repartien els últims paquets i s'afanyaven a esmunyir-se per algun balcó. Perquè aquí, a can maredetrès, els Reis fan equilibris entre les obligacions autòctones i les tradicions ancestrals. 

Preguntats abans de ficar-se al llit la nit abans, a les 19.30 per ser exactes, el Gran i la Mitjana no tenien clar encara si en llevar-se l'endemà s'estimaven més obrir els paquets i arribar tard a l'escola, o anar primer a l'escola i obrir regals a la tarda. Evidentment, quan van veure l'estesa de paquets vermells i verds, no s'hi van poder resistir. I malgrat els nostres esforços per fer-los desempaquetar amb calma, en mitja hora ho vam tenir enllestit. Tan aviat que gairebé haurien estat a temps d'agafar l'autobús habitual. Si no fos que els seus pares, a aquella hora, l'endemà de tornar de vacances, no estaven per fer afanyar ningú a crits de vinga, vinga, que fem tard. A les 8.38, amb un retard d'exactament vuit minuts, Gran i Mitjana eren a l'escola. A temps d'evitar els renys del Sr.F, el director, que molt amablement recorda cada any als alumnes peninsulars que l'Epifania no és festiu a l'escola. Gràcies.

Sorprenentment, la màgia dels Reis encara no s'ha trencat en aquesta casa, i el Gran continua desplegant una innocència remarcable. Ni tan sols les confidències d'un dels seus millors amics aquest desembre, que li va comunicar sense embuts que el Weihnachtsmann són els pares, no han pogut fer trontollar les seves creences. El Weihnachtsmann potser no, que no existeix. Però això al Gran li és igual, perquè a casa els regals els porten els Reis. De sempre. I que duri. El tió, per la seva banda, tampoc no ha aixecat sospites, com tampoc el ratolí anomenat Pérez que va visitar-lo una nit durant aquest Nadal. Els nervis de totes tres criatures la nit de Reis ho deixa ben clar. Malgrat que a les 21.30, dues hores després d'haver-los facturat cap amunt, encara se sentissin rialles i converses, i fossin atrapats tots tres al bressol del Petit, que amenaça ruïna. Temptada vaig estar de pujar traient foc pels queixals i amenaçar-los d'aquesta manera: "o us poseu a dormir, o no baixo al traster a buscar els regals". Tot i que davant d'un nivell d'excitació tal, potser tampoc no hauria funcionat.

Pentinant el gat

llarga espera

Que les activitas extraescolars poden ser una tortura per a pares i germans, em sembla que ja ho he dit més d'una vegada. Corredisses, berenars menjats a tota velocitat, roba bruta i, sobretot, paciència, paciència i més paciència. El pitjor escenari: la tarda de judo del Gran. Una hora i mitja de wurfs i exercicis, combats i jocs. Mentre el Gran s'exercita, intenta sense sort saltar per damunt un bastó i caure fent tombarella (provocant el riure de tots els assistents) i s'enfronta als seus companys en lluites normalment desiguals, el Petit i la Mitjana combaten l'avorriment com poden. I no són els únics.

Abans d'anar cap allà, és important assegurar-se que els mitjons triats a correcuita quan encara no ha sortit el sol no tenen forats. En total: vuit mitjons. Perquè només entrar a l'escola, tothom s'ha de descalçar. Hivern i estiu, amb les conseqüències per a la respirabilitat de l'aire que us podeu imaginar. L'exposició de sabates, de totes mides, colors i pressupostos, obliga gairebé a entrar fent saltirons. Un cop superat aquest primer obstacle, el Gran s'ha de canviar. En defensa seva, diré que fa un esforç per no escampar tota la roba per terra, però encara no se sap cordar ni jaqueta, ni pantalons ni, evidentment, cinturó. La seva mare, això últim, tampoc.

L'hora i mitja de classe només s'interromp breument per beure aigua, així que els 87 minuts restants els dediquem a mirar pel vidre, remenar la màquina de begudes, llegir, menjar i badar. Els altres pares o acompanyans tampoc no fan activitats gaire més interessants. La majoria juguen amb els seus mòbils, fan cara d'"aquest és l'últim any que el nen fa judo" i intenten passar desapercebuts, si altres criatures a remolc els deixen. I mentre els judoques fan la seva, els espectadors juguem perennement al joc de les cadires. Perquè és que trobar un forat on posar-li el cul i avorrir-se còmodament no és tasca fàcil. Dos sofàs petits i quatre tamborets és tot el que hi ha. Si tenim en compte que a classe són gairebé una vintena, els números canten. Qui va a sevilla o al lavabo ja ha begut oli.

A la muntanya de sabates i sabatilles cal sumar-hi la muntanya de llengües que s'hi senten parlar. Sí, aquí la immigració supera el trenta per cent i és habitual que els nens parlin alemany entre ells i un altre idioma amb l'adult responsable. Rus, croat, francès, castellà, hebreu, turc... tenim de tot. Així que, com a mínim, ningú no et mira amb cara estranya quan instes els teus fills petits a no córrer ni saltar ni cridar. O consoles el Petit perquè la mala sort l'ha fet caure i picar contra el canto de la taula. I ara té una banya. Una altra, vaja.

El mestre els engega a dos de set tocats, i aleshores comença el pitjor: aconseguir que el Gran no s'encanti, es desvesteixi, es vesteixi i no oblidi res al vestidor. Ahir vam tornar a aconseguir ser els últims de marxar. I encara sort que el Gran va amb sabates amb tanca de velcro, perquè si les portés de cordons encara hi seríem.

No cal dir que els vespres dels dimecres, a can maredetrès, són de tot menys relaxats. Corre corre que hem de fer el sopar, corre corre a rentar les dents, corre corre que el Petit ha d'inhalar, corre corre a preparar les coses de l'endemà. I els diria corre corre a dormir, però quan apaguem el llum, fan el que volen. Xerren, riuen i agafen d'amagat un llibre. I al final, s'adormen baldats. Com els seus pares.

Mossegades

víctima, 2007

Una tarda fa sis anys, quan el Gran encara ocupava en exclusiva el tron de rei de la casa, en anar-lo a buscar al Kindergarten les senyoretes se'm van acostar amb cara de "a veure com reacciona" per explicar-me que el Gran havia estat víctima de la ira del seu millor amic. Senzillament s'havien barallat per una joguina i, en no posar-se d'acord, més que res per la falta de dialèctica imperant, l'amic va optar per queixalar-li la galta i deixar-li una il·lustre empremta. Més enllà dels plors inicials, la marca de la dentadura força completa de l'amic no va tenir més conseqüències, a banda de mirades indiscretes a l'U-bahn i les reiterades disculpes, en tots els idiomes possibles, de la mare de la criatura. En aquell moment em va semblar un ultratge. "El meu no ho faria", pensava jo. Però, evidentment, estava equivocada. El Gran, que no va començar a parlar fins als dos anys i mig, va començar a canalitzar la seva ràbia en forma de mossegades, i entre les víctimes també s'hi va comptar l'amic iniciador de la tendència, entre uns quants altres.

El Gran i els seus germans potser no s'assemblen en gaires coses, però una cosa sí la tenen en comú. Tots tres han sortit mossegaires. La Mitjana també va passar per la fase queixaladora, tot i que sense víctimes destacables. El Petit, que no vol ser menys, va iniciar ahir la seva carrera com a queixalador oficial. I no ens ha agafat per sorpresa. Ja feia dies que intentava clavar les dents als seus germans, alguna vegada amb èxit, però sense que arribés la sang al riu. Ahir a la tarda, al Kindergarten, va aconseguir estampar el seu segell personal a la galta del seu millor amic.

botxí, 2013

La sort que entre cometes hem tingut és que els pares de la víctima del Petit són també detrès i ja estan curats d'espants. L'únic que m'hauria agradat veure és la cara de la Nonna de la criatura, que és aquí uns dies de visita i sempre posa el crit al cel quan veu passar els grans amb bicicleta mentre els petits cullen pedretes a tres centímetres de distància. De tota manera, com nosaltres, ells també han patit altres episodis d'agressions kindergartianes i han estat testimonis de la crueltat entre congèneres en edats primerenques. I és que, per exemple, pitjor va quedar la cara d'una nena atacada per les urpes esmolades (altrament dit ungles no tallades) d'una companya. De tota manera, havent estat mare de víctima i botxí en diverses ocasions, em quedo amb la primera opció. Perquè sempre és més fàcil treure importància a una agressió davant d'una mare o un pare compungits que haver de donar la cara per la conducta impròpia d'un fill. El Petit sap prou bé que no ha de mossegar, però està passant la coneguda fase del no, aquí anomenada Trotzphase, i quan una cosa no li va bé, ara mateix només hi veu dues sortides: o mossegar qui l'inoportuna o tirar-se a terra i fer una rebequeria. Llarga. D'aquelles que el deixen esgotat, vermell, amb singlot i ple de mocs. Paciència.

Tornada

el culpable

Nosaltres som gent d'autopista. És més: els nostres viatges tant d'anada com de tornada (fins ara) havien estat sempre com una contrarrellotge del Tour, centrats en el cronòmetre. Però no per la velocitat, sinó per l'hora d'arribada a la temuda meta volant de Lió, on es decideix el desenllaç de l'etapa. Si allà no hi ha tap, el viatge pot completar-se en unes tretze hores, comptant les dues aturades de deu minuts per anar al lavabo i la pausa més llargueta del dinar. Que no està gens malament. Ara, si a Lió hi ha embús, oblida't de poder arribar abans que es pongui el sol. Qui no ha passat per allà un dia negre del calendari de trànsit francès no sap el que és patir. Els maredetrès vam tenir la desgràcia d'experimentar-ho l'any passat, i vam tancar el trajecte amb un crono de disset hores, set-cents crits, vint esbroncades i cent vint-i-vuit "Quan arribarem?". Una marca difícil de superar.

Per això, quan vam tenir la brillant idea d'escurçar lleugerament el viatge, aprofitant que érem a Molló passant-hi uns dies, no ho vam dubtar: sortiríem a trenc d'alba pel coll d'Ares, i ens estalviaríem no només cent quilòmetres, sinó també haver de baixar un dia abans a Barcelona. Un pla genial.

Després de tres setmanes de no posar el despertador, no us negaré que haver-nos de llevar (i haver de llevar els nens) a les sis del matí va ser un xoc. Dels forts. Però miraculosament al tercer intent fins i tot el Gran va aconseguir espolsar-se la son de sobre. Mentre el Petit devorava el biberó com mai, vam tancar les últimes bosses i vam baixar de puntetes per esmorzar. Ens havien deixat preparada una taula ben proveïda, i vam fer-hi un bon paper. 

Poc abans de les set ja érem el cotxe i enfilàvem amunt cap al coll d'Ares, mentre començava a clarejar i l'aire semblava immòbil. Un paisatge preciós, vaja. I ningú a la carretera. A les set i deu ja baixàvem pel cantó francès, i a les set i vint vam sentir el temut soroll, semblant al d'un gerro d'aigua que vessa. El Petit acabava de treure tot el biberó. Els revolts havien fet el seu efecte i vam haver de parar a canviar-lo i netejar-ho tot. Era previsible, ens vam dir. Però com que teníem roba de recanvi i una pila de tovalloletes, en deu minuts ho vam tenir enllestit. Per bé que el Petit va haver de patir el suplici de ser canviat a la intempèrie. A deu graus. Fumejava, el pobre.

Trenta revolts després, el soroll es va repetir, tot i que amb menys intensitat. El Petit havia tornat a vomitar. Ja sense roba de recanvi, li vam treure jersei i sabates i vam continuar el viatge. I ja albiràvem les últimes ziga-zagues quan el Gran i la Mitjana, a l'uníson, van anunciar que estaven marejats. Ràpidament, els vam donar l'última bossa de plàstic que ens quedava, per compartir. El Gran ho va fer gairebé tot a dins. La Mitjana, en canvi, sembla que no va trobar el forat. Perquè va aconseguir fer-ho tot a fora.

El paredetrès i jo, ostensiblement embriagats per la ferum, amb prou feines vam poder aguantar-nos mentre posàvem a la Mitjana el pijama brut i intentàvem adecentar el cotxe una mica. I és que, ben mirat, només havíem fet trenta quilòmetres. I ja no ens quedaven tovalloletes. Els 1200 quilòmetres restants se'ns començaven a fer una muntanya. Mai millor dit.

Afortunadament, les vomitones no es van repetir. Tot i que encara vam tardar força a trobar l'autopista i poder posar el pilot automàtic. El que sí que tenim clar és que l'any que ve sortirem des de Barcelona. I esmorzarem un cop passada la frontera. Peti qui peti.

De tornada

home sweet home

Al Kindergarten de la Mitjana i el Petit hi ha una família romanesa amb dos nens calcats. No exagero, no. El gran té dos anys i mig; el petit, sis mesos. I són clavats. Si no fos perquè un ja camina i l'altre només va en braços, diríeu que són bessons. Idèntics, vaja. Dissabte, a la festa d'estiu del Kindergarten, vaig comentar-ho al pare de les criatures, i quan li vaig fer notar que a casa nostra, a dia d'avui, els nens s'assemblen com un ou a una castanya, em va avisar que el més normal és que s'assemblin, perquè tenen un origen comú. Paredetrès, tremola.

Que els nostres no s'assemblen no és només una qüestió òptica. Que també. El Gran és llarg i prim, de cabells negres, brillants i molt llisos, ulls foscos, pestanyes eternes i pell morena. Només diré que a aquestes alçades, i malgrat la foscor d'aquest hivern, és l'únic de la família que exhibeix un envejable bronzejat. La Mitjana ha sortit amb els cabells esbullats, arrissats com el paredetrès de petit, diuen, ulls marrons, pell clara i una panxolina encara prominent. El Petit, de moment, és del color del mató, té quatre pèls rossets i mal repartits, i uns ulls grossos encara per definir.

Divendres a la tarda vaig acabar les meves vacances de nens. Les meves colònies particulars. I vaig agafar el tren de tornada a casa. Amb ganes d'arribar a casa i tornar a la normalitat. I amb curiositat per veure com em rebrien tots tres. El que va passar l'endemà només serveix per corroborar que el Gran, la Mitjana i el Petit van cadascú per lliure. O sigui que ja podem anar dissenyant estratègies múltiples per afrontar amb garanties les respectives adolescències.

Quan vaig arribar a casa, la Mitjana jeia al llit endormiscada, mentre els dos mascles clapaven profundament. Em va fer una fortíssima abraçada i, amb els ulls mig tancats, va dir que m'havia trobat a faltar molt. I devia ser veritat, perquè l'endemà la vaig tenir enganxada com una paparra tot el dia. Em seguia a tot arreu sense excepció. Fins i tot a la festa del Kindergarten va plorar cada vegada que me'n vaig separar un segon, per anar a saludar algú, omplir el plat de magdalenes, pastissos i maduixes, o rescatar el Petit d'algun perill imminent. Les educadores, ja de per si molt donades a exagerar la importància de la presència materna i paterna a tothora, em van comentar que la Mitjana havia estat força sensible els últims dies. També van aprofitar per explicar-me que un dia que la Mitjana va arribar a classe amb els cabells deixats anar, en explicar-li que segurament el papa no hi havia pensat, diuen que la Mitjana va respondre: "El papa només pensa en la mama". Ho haurem de contrastar amb el paredetrès, això.

El Petit, per la seva banda, va estar-se 20 minuts sense voler venir als meus braços. Només una curta abraçada, va fer-me, abans de reclamar la presència del seu pare. Com si em volgués dir: "Ep, que tu vas marxar i ja no comptava que tornaries". Em mirava de reüll, reia i s'abraçava al pare. Si en comptes de quinze dies hagués estat fora un mes, ja ni em saluda. Afortunadament, al cap de poca estona la vergonya va desaparèixer. I des d'aleshores, com si res.

El Gran, rei dels mimos per excel·lència, va llevar-se el primer i em va tenir abraçada deu minuts. Com li agrada fer sempre que s'aixeca abans que els seus germans i té els pares per a ell tot sol. I de seguida, em va explicar el més important que havia passat aquelles setmanes: "Quan van venir els avis, l'avi va portar l'iPad". Ja està tot dit. On hi hagi una tauleta, que s'aparti la mare. Dos dies, un pastís cremat i cinc rentadores després, si no fos per aquesta calor, podríem afirmar que hem tornat a la normalitat.

Clementine, segona part

Ha quedat demostrat que vam cantar victòria abans d'hora. Tres dies i tres nits després de tornar a casa, fèiem maletes altra vegada. No pas perquè anéssim a passar uns quants dies a fora, com havíem pensat quan ens van donar l'alta. Descartat l'esquí, sempre ens quedava una sortideta a Estrasburg. O Munic. O Luxemburg. El que quedava de les vacances del Gran. No. Senzillament, el Petit havia agafat una altra galipàndria, que també se li havia complicat. I aquesta vegada, el Dr.H (àlies Pilat) va rentar-se les mans i ens va enviar de dret al Clementine. Per evitar mals majors. I perquè ja havíem fracassat una vegada en l'intent de tractar una pneumònia de manera ambulatòria.

I així hem passat un parell de dies més. Amb la Mitjana encara enfebrada, el Gran passant les pitjors vacances de la seva vida, avorrit com una ostra, i el paredetrès fent sopes i arrossets. El Petit, per la seva banda, no va estar precisament content de tornar a veure les infermeres, els metges i les mascaretes. Aquesta vegada, el cartell d'infecciosos ens el van penjar el primer minut, i això va tenir molts avantatges. El més gran, que no vam haver de compartir habitació. Un luxe. Tota la 103 per a nosaltres sols. Si la primera nit el Petit no hagués hagut d'inhalar cada 2,5 h, si no li haguessin hagut de canviar el gota a gota dues vegades, i si no hagués tornat a arribar a 40, amb l'enrenou de supositoris que això suposa, haguéssim tingut una nit força plàcida.

Afortunadament, però, no és del tot cert això que segundas partes nunca fueron buenas. A nosaltres ens ha anat prou bé. De moment. De tal manera, que quaranta-vuit hores després ens deixaven tornar a casa. No pas amb un nen, sa, això no. Seria demanar massa. Però sí força recuperat. Així, només m'ha calgut esmorzar dues vegades a la cantina-nevera que hi ha al pis de dalt. On et donen una mantega a un grau impossible d'untar en trenta-sis hores, si no és que seus al costat de la calefacció. El temps just de preparar el cafè a la màquina, i la mantega ja estava al seu punt. M'he fet un fart de panets amb mantega i formatge (encara ningú no els ha dit que les dues coses no lliguen) i de sopetes de malalt. M'he nodrit de galetes i fruita portada de casa per a les més de 14 hores que passen entre el sopar i l'esmorzar. I me n'he anat al llit a l'hora de les gallines per poder suportar millor els cops de porta de la infermera de la nit, una dona curiosa que portava lot i guants com si entrés a robar.

Ara només ens queda esperar que el Petit i la Mitjana facin net aquesta setmana i puguem sortir al carrer aquest mes de febrer. Perquè, de moment, el mes més curt de l'any no ha existit. Aquí com sant Tomàs. Que m'ho demostrin, que el 2013 no salta del 31 de gener a l'1 de març. Com les últimes copes d'Europa del Madrid, de les quals em vaig negar a veure qualsevol imatge, i per tant és com si no haguessin existit. Per molt que esperin la Décima. I si algú em pregunta com han anat les vacances d'esquí, li diré que molt bé, gràcies. Que l'hotel era fantàstic, que el poblet una monada, que als nens els ha encantat, que ja baixen pistes blaves, que el Petit s'ho ha passat pipa i que el paredetrès i servidora han fet tot el que volien fer: dormir, relaxar-se, desconnectar i fer una mica d'esport. Que ha sortit rodó, vaja. I que l'any que ve hi tornarem. Perquè a tossuts ningú no ens guanya.

Clementine reloaded

Aquesta setmana, el Gran té vacances. Setmana blanca, per ser exactes. No és que les estacions d'esquí ens quedin precisament a prop, però després de sis anys de no trepitjar les pistes, teníem ganes de tornar-hi. Tots cinc. A Àustria. Hores i hores vam dedicar a triar i remenar hotels, ofertes i paquets. Que si tot inclòs, que si curset d'esquí, que si lloguer de material, que si guarderia, que si club infantil. I, sobretot, que fos al més a prop possible. Havien de ser dies de descans, de desconnexió, de canvi d'aires i de les primeres cunyes i trompades del Gran i la Mitjana. Però l'alineació astral no ho ha volgut així. A última hora, el Petit va decidir enxampar la grip i fer-ne una pneumònia. Molt mono, ell. I així ens ha anat. És l'edat.

És l'edat, concretament, a la qual el Gran va començar amb les seves pupes. La seva primera bronquitis, la seva primera estada a l'hospital, el nostre primer contacte amb el Pari-boy, company ara mateix molt preuat i insubstituïble. I és que aquí això d'inhalar amb ventolín no s'estila. No. Aquí nebulitzem, que per alguna cosa som el pilar d'Europa. El nebulitzador, aparell fantasmagòric i de mal transportar com pocs, va passar a formar part de les nostres vides fa sis anys i des d'aleshores que entra en funcionament periòdicament. Durant molt de temps, ha estat peça decorativa o natura morta al menjador, sempre a punt per entrar en acció, si el Gran presentava el primer símptoma de refredat. Fins i tot el paredetrès el va fer servir durant el refredat conjugal al qual em referia fa uns dies. Amortitzat ho està. I ara el Petit se l'ha fet seu. I que no l'hi toquin.

L'amic pari-boy

Acabem de tornar del Clementine. L'hospital. Hi hem passat les nostres vacances particulars. En comptes d'Àustria, jo he tingut la sensació de passar uns dies a Turquia. Perquè si una cosa tenen els hospitals, és que les habitacions són petites. I si a dues criatures hi sumes les mares corresponents, el resultat és un joc del tetris a l'hora de muntar els llits abans d'anar a dormir. O d'estirar-se, més ben dit, perquè entre els monitors pitant i les amables infermeres venint a controlar-ho tot cada hora i mitja, no hi ha qui acluqui l'ull. I un, encara que no vulgui, sent tot el que passa al llitet del costat. Encara que parlin una llengua desconeguda.

Aquests dies m'he arribat a plantejar si no serà veritat que la raça ària és més forta. Perquè si no, no m'explico que el 99,9% dels nens ingressats tinguessin el que de manera políticament correcta s'anomena Migrationshintergrund, és a dir, origen estranger. No n'he vist ni un, de nen ros. En canvi, he vist mares de tots els colors i m'he acostumat a sentir salam en entrar a la cantina. O els alemanys són més forts, o tenen hospitals especials amagats en búnquers. Nosaltres aquesta vegada hem tingut sort amb els companys d'habitació. L'únic que els puc retreure és haver tingut la tele posada de fons, gairebé sense mirar-la, durant hores. Però m'han fet compartir amb ells els àpats preparats per les tietes i m'he pres el meu primer entrepà de pollastre rostit (amb ossos), patates i quètxup. Han donat cogombre i plàtans al Petit, així que aquest ha tingut prou forces. M'han regalat piles de caramels i han vigilat el Petit mentre jo anava a dinar. O sopar. A les cinc de la tarda. Tela.

Tant jo com el meu estómac estem contents de tornar a ser a casa. Malgrat que la Mitjana hagi agafat la grip i estiguem condemnats a passar tota la setmana a casa. La meva esperança és que, quan per fi puguem reprendre la vida normal, l'hivern ja s'hagi fos i hagin pujat una mica les temperatures. Perquè de tant parlar amb la veïna, m'han vingut ganes d'anar a la riviera turca. Per si de cas, però, reservarem una last minute. Aquesta vegada hem tingut sort i hem insistit tant, que hem pogut recuperar els diners. Però no cal tornar a temptar la sort.