destrucció |
Quan el Gran va fer tres anys, vam organitzar la nostra primera festa infantil de debò. Vam preparar invitacions, vam convidar els amiguets del Kindergarten i vam donar-ho tot perquè sortís bé. I, si no fos perquè el Gran va tenir un d'aquells típics accidents de qui està abandonant el bolquer, la festa es va saldar amb un balanç més que positiu.
Val a dir que el Gran juga amb avantatge: com que fa anys a l'estiu, podem baixar berenar, begudes i jocs al jardí i deixar que les criatures s'esbravin, campin lliures i s'embrutin a plaer. Potser empesos per les bones experiències obtingudes també en les festes de la Mitjana, majoritàriament poblades per nenes en etapa rosa, vam decidir llançar-nos al buit i organitzar una festa per celebrar el tercer aniversari del Petit, coprotagonitzada també per dos amiguets del Kindergarten que fan anys en dates molt properes.
Els tres aniversaires i tres amiguets més, vam proposar. Més els germans grans dels tres homenatjats. Tampoc no era una exageració, havíem superat trobades de deu mascles amb nota... El repartiment de tasques entre tres famílies també feia augurar que tot aniria com una seda. Sense atabalaments. Sense nervis.
Diuen que l'home és l'únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra, però nosaltres ens hem clavat una nata. Triple. El Petit no tenia el dia. El Gran i la Mitjana anunciaven ja abans de començar que seria un rollo i s'avorririen. Només la perspectiva d'endrapar tanta Nutella, pizza i pastís com volguessin els animava a mantenir la compostura. Abans que arribessin els tres convidats (recordem que la resta eren coaniversaires, coorganitzadors i germans varis), el pis ja estava fet un desastre. L'escenari era comparable al d'una casa on han entrat a robar, han regirat tots els calaixos i els cacos han hagut de marxar corrents per no ser enxampats. Amb la diferència que aquí no marxava ningú, al contrari.
L'arribada (tardana) dels convidats no va millorar la situació. El berenar va donar el tret de sortida a un nou esport, l'escampada de crispetes, que fins i tot 48 hores després, i havent passat una aspiradora que treia el fetge per la boca, encara apareixen per tots els racons. Vam voler jugar al joc de les cadires, però només el Petit i el seu millor amic ho van trobar interessant. A la seva manera, corrent per tot arreu i fent uns xiscles que, naturalment, van encomanar a tota la colla. Escales amunt, escales avall, crits, rialles i plors fins l'hora del pastís, gràcies al qual vam aconseguir amansir les feres durant una estona. Encara em faig creus que els convidats es quedessin gairebé quatre hores, sotmesos a tal tortura sonora.
Va ser la festa que no calia haver fet. I, per postres, quan tothom va haver marxat, el Gran i la Mitjana no van tenir més remei que participar en les tasques de desenrunament. Entre protestes i gemecs, mentre el paredetrès i jo retiràvem tones de deixalles i ens estranyàvem que l'única víctima del tornado que tot ho podia haver arrasat fos l'olla on s'havien cuit les crispetes, per la qual ja hem entonat un rèquiem.
I quan ens pensàvem que ja estava, que podíem girar full i mirar cap a un futur millor i lliure de personetes de tres anys, va sonar el telèfon. Era el veí de sota, que amb to amable però disgustat ens preguntava què havia passat la tarda anterior a casa nostra. Deia que el soroll havia estat insuportable, que si els haguéssim avisat haurien marxat i que el bum-bum de les corredisses els havia amargat la tarda. Evidentment em vaig disculpar, però no li vaig confessar que jo, si hagués pogut, també hauria tocat el dos. De l'última festa infantil que haurem fet a casa.