Empipamenta

el món en contra meva

Si algú em preguntés avui si sóc de les que es queixen per tot, no em quedaria més remei que reconèixer que sí. Perquè he deixat enrere una setmana reivindicativa. Perquè m'empipa que les coses (oju, al meu parer) no es facin bé i perquè ja n'estic tipa, d'obrir la porta a operaris diversos que, a banda de deixar-me petjades per tota la casa, normalment no baden boca i marxen sense haver enllestit la feina encarregada. O sense donar explicacions.

Fa unes setmanes em lamentava de la falta d'eficiència d'una coneguda casa de mobles alemanya, la de la gran cadira vermella. Si us en recordeu, van aconseguir trencar tot un mòdul de l'armari durant el muntatge, i només gràcies al les amenaces jurídiques del paredetrès vam aconseguir imposar els nostres drets com a clients i no pagar per avançat per un producte defectuós. Doncs bé, potser no vaig comentar que, juntament amb l'armari, els escriptoris i un llit de sota per a la llitera, també vam comprar el matalàs corresponent. A començaments de juliol, per ser exactes. I ho dic tot si us explico que de matalàs encara no en tenim. Pel camí, tres operaris ignorants, una telefonista confusa i una comanda defectuosa. Total, que si primer s'havia perdut al magatzem, el matalàs que van portar el dilluns era massa gran. Deu centímetres, per ser exactes. Afortunadament, no es tracta d'un article de primera necessitat. De tota manera, però, ja passa de taca d'oli. I la que faltava: quan vaig anunciar tota exaltada (i amb més errors gramaticals que de costum) que volia cancel·lar la comanda, el xicot (de més de dos metres) em va comunicar que si ho feia hauria de pagar una quantitat en concepte d'indemnització a l'empresa. O sigui que així estem, esperant un matalàs que amb sort arribarà abans que el Petit marxi de casa. Per anar a la universitat, s'entén.

Aquests dies, però, l'Elternverein de l'escola (és a dir, l'AMPA) també em genera maldecaps. Per una banda, m'obliguen a passar fred. A mi, a la Mitjana i el Petit. Perquè si fins ara ens deixaven entrar al poliesportiu per veure com el Gran feia futbol, o la Mitjana gimnàstica, en horari extraescolar, ara han decidit barrar el pas als pares i fer-nos esperar a fora que surtin les criatures. Ara que ve l'hivern. Ara que si et deixes els guants la pell de les mans s'esquerda en qüestió de segons. Per raons de seguretat, diuen. Però les mares recollidores, que d'insistents (i fredoliques) en som una estona llarga, no ho deixarem aquí. Que com a mínim ens deixin entrar al Foyer, com l'altre dia. Faltaria més.

Per acabar-ho d'arrodonir, també m'he empipat amb els meus estimats educadors del Kindergarten, per a qui sempre tinc paraules amables. Però trobar el Petit a tres graus amb les botes d'hivern xopes (i l'anorac, però això és inevitable) quan a dalt té les botes d'aigua, degudament marcades amb el seu nom, és si més no reprimendable. És clar que també ho és que dos dies de cada cinc me'l trobi amb el bolquer ple a vessar. Quan la ferum se sent de deu metres lluny. Serà que tenen sempre el nas tapat, aquesta gent.

Aquesta setmana espero la visita d'un pintor, per una banda, i els representants de l'empresa de manteniment de l'edifici, que vénen a prendre mostres de l'aigua per analitzar la concentració de Legionella. Textual. I t'ho anuncien així, sense explicacions. Es veu que la nova llei de l'aigua ho exigeix. Però si t'ho presentessin d'una altra manera, potser el nivell d'alarma no seria tan alt. És una idea.