Vacances, si us plau

...i encara no hem acabat

L'any passat per aquestes dates anàvem curts de sol i vitamina D i anhelàvem poder enfilar cap a terres més càlides. Aquest any, l'únic que volem és descansar. En els últims tres mesos, per bé que hem tingut moments d'esbarjo, viatges, costellades, actuacions filials i un mundial amb cirereta, ens ha faltat temps. Per fer coses, però també per aturar-nos i no fer-ne cap. Per això ara, mentre repasso la llista i començo a amuntegar pantalons, samarretes i estris de bany, que encara no sé com haurem d'entaforar al cotxe, crec que sí, que és hora de canviar d'aires i viure a un altre ritme.

La Mitjana és de la mateixa opinió, tot i que ho expressa no amb paraules, sinó amb un mal humor perenne que ens fa perdre els nervis dia sí, dia també. No creu, rondina, crida i plora, tot i que no necessàriament per aquest ordre. Plora quan es queda al matí al casal i s'enganxa a les faldilles o pantalons de la senyoreta, dient que vol la mama. A la tarda, quan té la mama, plora i rondina altra vegada, sense motiu aparent. Ens temem que vol cridar l'atenció. I ho està aconseguint.

El Gran està indecís. Per una banda té moltes ganes d'anar al mar, veure cosines i cosins, anar a l'hotel i fer excursions. Per l'altra, es quedaria aquí, perquè el seu amic de l'ànima encara anirà al casal una setmana més. El Gran, tot i ser un belluguet, va cada vegada més a la seva. Ja no és petit. I malgrat que escoltar no és el seu fort, se li nota que fa un esforç. El Gran ha fet un bon curs i es mereix unes vacances.

El Petit no sap on anirà, però ja li està bé. O li estava bé, quan encara no havia agafat aquesta grip de panxa que posa en suspens el viatge de dissabte. Quan ahir el vaig deixar al Kindergarten, ja vaig ensumar-me que la cosa no aniria bé: faltava la meitat de la classe, i els seus dos amics de l'ànima, amb qui forma els tres mosqueters, també havien caigut. Per això no em va estranyar que mentre el Gran, la Mitjana i jo érem a la sala d'espera del dentista, em truquessin per dir-me que havia tret el dinar. Sencer. I a la sala de dormir. Contents no devien quedar, precisament.

Qui de moment no té vacances és el sofert paredetrès, que malgrat tot farà amb nosaltres els 1344 km que ens separen de casa els avisdecinc. Serà un puja i baixa, a l'espera que arribi el seu torn de descans, aviat. I quan torni i hagi viscut emocions fortes (explicar-ho és cosa seva), agafarem el cotxe i voltarem. Mar i muntanya. Per carregar les piles i començar el curs en condicions. En bones condicions, s'entén.

Comiat

Hi ha vegades que els dits escriuen sense parar i en vint minuts tenen enllestit un post nou. Hi ha vegades que les històries s'escriuen gairebé soles, s'estructuren com per art de màgia i converteixen petites anècdotes en articles rodons i ben lligats. Altres vegades, però, les idees no troben les paraules, els dits s'encallen i no avancen. Com avui. Perquè coincidint amb el primer aniversari d'aquest blog, fa uns dies ens deixava l'avidesis, el pare del paredetrès. Precipitadament, sense esperar-ho, deixant un buit al cor de tots. També dels nens.

El sentiment de pertinença a la família, sobretot del Gran, però també de la Mitjana, és molt fort. Malgrat la distància, malgrat no veure avis ni cosins amb assiduïtat. Sempre han tingut molt clar que la família és una peça important de la seva identitat, el seu lligam amb la Casa dels seus pares, amb la llengua i amb la cultura i les tradicions. Aquí no anem a dinar a casa els avis el cap de setmana, ni ells els van a recollir a l'escola cap tarda. No els fan de cangur, ni els preparen els seus plats preferits un dia qualsevol. Malauradament, no.

De tota manera, a mi em sembla que la relació que tenen i han tingut amb la família és molt estreta. Compten els dies que falten per al proper viatge o visita. Fan dibuixos que després no s'envien, però es fan pensant en avis i cosins. Pregunten què fan, on són i com estan. I sempre se'ls tiren als braços quan arriben. Han entès perfectament qui són els avis. Saben que són més tous que els pares. Que l'aviadesis els farà tantes croquetes de peix com vulguin i l'aviadecinc els comprarà napolitanes de xocolata per esmorzar.

Per això, la pèrdua de l'avi també ha estat un trasbals. Perquè l'estimaven molt. I han entès que no el veuran més. Amb set anys, el Gran fa preguntes, vol saber on és l'avi, per què només vivim una vegada i com és que els metges no l'han pogut curar. La Mitjana mira al cel al vespre i diu que és allà, que el veu, però que no el sent. O sí, sí que el sent. El Petit no s'ha adonat de res, però ens ha fet riure a tots aquests dies. Tots tres són petits, encara. Amb sort, recordaran les estades a Platja d'Aro, els jocs a l'iPad i alguna conversa amb l'avi. Serà feina nostra mantenir-ne viu el record per a ells.

Les meves vacances russes

La foto no fa justícia: Limassol és molt més lleig

Només començar entono el mea culpa per la ignorància que he demostrat abans i durant la meva curta escapada a Xipre. Perquè d'aquests pobres illencs en sabia ben poc: que eren mediterranis, tenien l'illa partida pel mig i turcs i grecoxipriotes no eren gaire amics. Investigar-ne les causes no m'havia passat mai pel cap. Segurament, perquè no pensava posar-hi els peus. Abans em veia prenent el sol a Creta, Mykonos o fins i tot Malta. Però casualitats de la vida, el paredetrès tenia una conferència a Xipre i per primera vegada el vaig acompanyar. Pagant, això sí. I amb ganes de desconnectar, això també. Tres dies de vacances per a mi, sense nens!, mentre el paredetrès escoltava, presentava i feia contactes. Jo, de contactes, zero. Només amb el personal de l'hotel. I encara gràcies.

Com he dit, a banda de no saber un borrall d'història, geografia i cultura xipriota, tampoc havia interioritzat el que s'havia dit repetidament a les notícies durant el recent corralito: que els grans inversors de l'illa eren els russos, que hi tenien comptes milionaris i que s'havien fet l'illa pràcticament seva. Com els alemanys amb Mallorca, vaja. Però pitjor.

I ves per on que allà aixeques una pedra i en surten tres russos. O russes, més ben dit. Perquè es veu que en aquell país, i entre la classe adinerada, evidentment, es porta això de fer vacances a Xipre. Majoritàriament, dones i fills. En hotel de cinc estrelles, si pot ser. I amb personal, cartells i menús en rus. Menys ensaladilla, de tot. Normalment quan vas pel món a tot arreu t'hi trobes catalans, amb qui et saludes amb complicitat i convidaries a casa com si els coneguessis de tota la vida. A Xipre, això no passa. Les esveltes russes passegen amb cara de pomes agres, com si algú els hagués fet alguna cosa, però he arribat a la conclusió que no es tracta més que d'un tret ètnic. Que no hi poden fer més, vaja.

El que sí que fan al més pur estil Ana Obregón es fer-se fotos a la vora del mar exhibint pit i cuixa en biquini i fent tota mena de postures. La primera vegada que ho vam veure, al paredetrès i a mi se'ns va escapar el riure per sota el nas. Després vam adonar-nos que era un costum autòcton, comparable a la V que fan amb els dits els japonesos quan es fotografien davant la Sagrada Família. Nosaltres vam abstenir-nos de fer el numeret. I és que s'haguessin posat a riure. Si la tibantor del rostre els ho hagués permès, és clar.

Semblarà una contradicció, però feia temps que no em sentia tan fora de lloc i com peix a l'aigua a la vegada. Potser precisament el fet de sentir-me d'un altre planeta em va fer canviar el xip només posar-me les xancletes, i vaig poder dedicar-me al dolce far niente sense (gaires) remordiments. Perquè, no us penseu, no tenir res a fer durant tres dies pot arribar a ser complicat. Sobretot si no es té un bon llibre. Jo, per sort, el vaig ensopegar.

De tornada

home sweet home

Al Kindergarten de la Mitjana i el Petit hi ha una família romanesa amb dos nens calcats. No exagero, no. El gran té dos anys i mig; el petit, sis mesos. I són clavats. Si no fos perquè un ja camina i l'altre només va en braços, diríeu que són bessons. Idèntics, vaja. Dissabte, a la festa d'estiu del Kindergarten, vaig comentar-ho al pare de les criatures, i quan li vaig fer notar que a casa nostra, a dia d'avui, els nens s'assemblen com un ou a una castanya, em va avisar que el més normal és que s'assemblin, perquè tenen un origen comú. Paredetrès, tremola.

Que els nostres no s'assemblen no és només una qüestió òptica. Que també. El Gran és llarg i prim, de cabells negres, brillants i molt llisos, ulls foscos, pestanyes eternes i pell morena. Només diré que a aquestes alçades, i malgrat la foscor d'aquest hivern, és l'únic de la família que exhibeix un envejable bronzejat. La Mitjana ha sortit amb els cabells esbullats, arrissats com el paredetrès de petit, diuen, ulls marrons, pell clara i una panxolina encara prominent. El Petit, de moment, és del color del mató, té quatre pèls rossets i mal repartits, i uns ulls grossos encara per definir.

Divendres a la tarda vaig acabar les meves vacances de nens. Les meves colònies particulars. I vaig agafar el tren de tornada a casa. Amb ganes d'arribar a casa i tornar a la normalitat. I amb curiositat per veure com em rebrien tots tres. El que va passar l'endemà només serveix per corroborar que el Gran, la Mitjana i el Petit van cadascú per lliure. O sigui que ja podem anar dissenyant estratègies múltiples per afrontar amb garanties les respectives adolescències.

Quan vaig arribar a casa, la Mitjana jeia al llit endormiscada, mentre els dos mascles clapaven profundament. Em va fer una fortíssima abraçada i, amb els ulls mig tancats, va dir que m'havia trobat a faltar molt. I devia ser veritat, perquè l'endemà la vaig tenir enganxada com una paparra tot el dia. Em seguia a tot arreu sense excepció. Fins i tot a la festa del Kindergarten va plorar cada vegada que me'n vaig separar un segon, per anar a saludar algú, omplir el plat de magdalenes, pastissos i maduixes, o rescatar el Petit d'algun perill imminent. Les educadores, ja de per si molt donades a exagerar la importància de la presència materna i paterna a tothora, em van comentar que la Mitjana havia estat força sensible els últims dies. També van aprofitar per explicar-me que un dia que la Mitjana va arribar a classe amb els cabells deixats anar, en explicar-li que segurament el papa no hi havia pensat, diuen que la Mitjana va respondre: "El papa només pensa en la mama". Ho haurem de contrastar amb el paredetrès, això.

El Petit, per la seva banda, va estar-se 20 minuts sense voler venir als meus braços. Només una curta abraçada, va fer-me, abans de reclamar la presència del seu pare. Com si em volgués dir: "Ep, que tu vas marxar i ja no comptava que tornaries". Em mirava de reüll, reia i s'abraçava al pare. Si en comptes de quinze dies hagués estat fora un mes, ja ni em saluda. Afortunadament, al cap de poca estona la vergonya va desaparèixer. I des d'aleshores, com si res.

El Gran, rei dels mimos per excel·lència, va llevar-se el primer i em va tenir abraçada deu minuts. Com li agrada fer sempre que s'aixeca abans que els seus germans i té els pares per a ell tot sol. I de seguida, em va explicar el més important que havia passat aquelles setmanes: "Quan van venir els avis, l'avi va portar l'iPad". Ja està tot dit. On hi hagi una tauleta, que s'aparti la mare. Dos dies, un pastís cremat i cinc rentadores després, si no fos per aquesta calor, podríem afirmar que hem tornat a la normalitat.

Temps de refredats

Aquest refredat amenaça d'acabar amb la meva salut. Tant física com mental. Ja són cinc dies de mocs i tos, però sobretot cinc dies de mal dormir. Ara que les tres fieres havien superat els seus mals respectius, a base d'inhalacions i xarops. Ara que ha arribat el fred de debò i la meteorologia convida a ficar-se al llit a l'hora de les gallines. Si no abans.

Tinc la teoria que amb les altes temperatures que hi va haver a Casa aquest Nadal, els virus i bacteris van proliferar amb més facilitat i a gust. Perquè si no, no m'explico que el Petit agafés otitis i bronquitis, i la Mitjana i jo una tos d'ultratomba que encara de tant en tant fa acte de presència. I encara més, sense aquesta teoria resulta inexplicable que tres dels quatre avis estiguin ara enganxats al salbutamol per culpa d'una bronquitis que fins ara no havien tingut mai. Segur que els causants de tot plegat els vam escampar nosaltres, que vam tocar el dos deixant el parc d'avis fet una pelleringa. Però esperem que no ens ho tinguin en compte.

Aquest refredat, per comú que sigui, ha tingut i continua tenint els seus efectes col·laterals. Gens despreciables. A tothora apareixen rodanxes de llimona sucades en infusions de farigola, tasses amb restes de les dites infusions, paquets de clínex buits i mocadors de paper no tan buits. Per tots els racons. Sense pietat. Gottseidank, aquesta vegada ens hem estalviat els bafos, perquè no tenim eucaliptus. Així, com a mínim, la humitat dins de casa no arriba al 99,9%.

El pitjor de tot, i de lluny, però, són els roncs. Ningú no discutirà que amb el nas tapat és difícil gaudir d'un son plàcid i silenciós. De tota manera, el nivell de decibels assolit supera de llarg el llindar del permès a qualsevol casa a partir de les 8 del vespre. Igual que l'acte de mocar-se. Sembla que visquem al costat del moll i els vaixells anunciïn amb la sirena la seva intenció de salpar. Els taps, malauradament, no són una opció, perquè aleshores no se senten ni el despertador ni els pollets de l'habitació del costat.

Vull aclarir que jo em trobo la mar de bé. El que tinc no és més que un refredat conjugal. Perquè qui està malalt és el paredetrès. Afortunadament, sembla que ja veu la llum al final del túnel, però durant el cap de setmana, tot apuntava que tenia ja un peu a l'altre barri. Cert, els refredats s'han de cuidar. Això ho sap bé i ho ha seguit al peu de la lletra. La famosa somnolència vaticinada als prospectes és real. Perquè dopar-se, s'ha dopat. El paredetrès ha aconseguit adormir-se al sofà, sol a casa amb el Petit i el Gran. Sense més conseqüències. I fins i tot, després de despertar-nos dissabte a mi, el Petit i el Gran a les quatre de la matinada amb la sirena que deia abans, ha optat per llevar-se i sortir de l'habitació quan s'ha de mocar. Anem pel bon camí.