El pes de l'amor

nova tendència per a sant Jordi?

Fa temps que els cadenats enganxats als ponts són una imatge habitual de les ciutats europees. Frankfurt no se n'escapa: l'Eiserner Steg, el pont de vianants que uneix les dues ribes del Main, està infestat de Liebesschlösse de totes mides i colors. Es veu que després d'un incident a París els ciutadans de Frankfurt estan amoïnats per si el pes dels cadenats podria fer caure les baranes d'un dels símbols de la ciutat, però es veu que no. Podem respirar tranquils. Això sí: miris on miris, és com si el pont pertanyés només als qui han sucumbit a la pressió social i hi han deixat mostra del seu amor, efímer o no. Les claus, evidentment, han anat a parar al llit del riu, però també es veu que no suposen cap perill. Si més no, de peixos no n'hi deuen haver gaires.

A mi, ja em perdonareu, em sembla una mica trist. Trist perquè una cosa que fa tothom perd tota la gràcia. Trist com anar avui dia al camp del Barça, on una graderia infestada de turistes veu les jugades a través del telèfon mòbil i s'aixeca en el moment més impensat, desplega el pal telescòpic i es fa un selfi somrient a la càmera, una, dues, tres vegades, amb cara de babau, com si fos l'únic espectador del partit. Trist com la munió de curiosos que van impedir fa poc que les tortugues poguessin pondre els ous amb tranquil·litat a Costa Rica, o les esfereïdores imatges d'un petit dofí passant de mà en mà. Bé, potser m'embalo, però quan ahir passant pel davant d'una botiga de fotos amb el Petit a la mà vaig veure la publicitat dels cadenats de l'amor, no m'hi vaig poder resistir.

Què se n'ha fet de l'espontaneïtat de dos enamorats que es juren fidelitat eterna? Aquí hi ha negoci, i cal aprofitar-ho. Estic convençuda que va ser un dels regals estrella de l'omnipresent sant Valentí, que com a tants altres llocs, els alemanys ja celebren com si formés part del seu costumari.

Per vint euros, una ganga, pots gravar-hi els noms i el cor. Fins i tot t'indiquen com l'has de penjar.

-Mama, el papa i tu també hi heu penjat un cadenat?, va preguntar la Mitjana en trobar la foto remenant-me el mòbil.

Sense comentaris.

El dia que n'hi trobi un de seu, en tornarem a parlar.

3,5, 40, 80

vuitanta anys molt ben aprofitats

Al Gran el tenim obsessionat amb els números rodons. Amb els aniversaris "normals" també, sobretot ara que ja ha començat el compte enrere per al seu i tot són nervis. Però aquest any que l'avidecinc n'ha fet vuitanta (vuitanta!) i que tant servidora com el paredetrès esgoten els últims mesos d'una joventut estirada com un xiclet, no fa més que preguntar si, quan ell en faci 10, també li farem una festa i hi convidarem tota la família. Com si fos el més normal del món.

Jo em pensava, sincerament, que això de les crisis de l'edat eren una cosa de novel·la, de pel·lícula i, sobretot, d'homes. Però veig que no. Que deixar enrere els trenta-tots és cosa sèria. A mesura que s'acosta la data i que amics i amigues van caient com mosques, alguns amb festa sorpresa, d'altres amb festa d'autobombo, i els més espavilats dissimulant, m'adono que sí, que m'estimaria més tornar-ne a fer 32, què voleu que us digui. Tinc tot l'estiu de coll, però arribat el moment, no patiu, que celebraré els 40 amb dignitat. El Gran ja s'ocuparà d'esbombar-ho a tort i a dret. "Avui la meva mare en fa 40", anunciarà. I la gent entendrà que m'he fet gran.

Qui s'ha fet gran de veritat és l'avidencinc, i això sí que calia celebrar-ho. L'avidecinc no és home de gaires paraules, ni de grans discursos, però durant el dinar familiar del dia que feia vuitanta anys ens va recordar el que els meus gairebé quaranta ja m'han fet començar a sospitar: que la vida passa molt de pressa i cal aprofitar-la. A la seva manera, sense adonar-nos-en, el Petit també s'ha fet gran i ens ha alliberat de bolquers i xumets, biberons i tovalloletes. Anem cremant etapes, deixem enrere la primera infància i ens acostem perillosament a la preadolescència.

Mentre hi arribem, si m'ho permeteu, em dedicaré a la pastisseria. No només hem de fer coques de sant Joan (més que res perquè si no les fem nosaltres, no en menjarem), sinó que toca fer tres pastissos i una pila inacabable de magdalenes per a les festes del Gran. I és que rieu-vos-en dels casaments turcs o hindús. Aquí cal bufar espelmes tres vegades i repartir magdalenes a tota la classe. El mateix dia que la Mitjana fa un pícnic amb la classe. I l'endemà de l'excursió de tot el dia del Gran, per a la qual m'he ofert voluntària forçada. Desitgeu-me sort. I la temperatura adequada del forn.

Fifty shades of... grey, blue, black...

operació finalitzada

No crec que a aquestes alçades ningú pugui posar en dubte que hi ha un univers paral·lel on viuen els mitjons desaparellats. Si bé fins ara cap teoria no n'ha pogut trobar les causes i, per tant, posar-hi remei, jo crec que la raó ha d'estar relacionada amb el big bang: empesos per la força centrífuga, salten a una altra dimensió, a la qual, inexplicablement, no tenim accés. I així, en la nostra dimensió, la de les piles de roba bruta primer, i neta per plegar després, anem acumulant mitjons vidus, alguns vells, altres joves, vides estroncades a l'espera del miracle.

De tant en tant, quan la Mitjana remuga perquè una vegada més s'ha de posar mitjons del Petit o el Gran, o quan una mirada ràpida detecta a la pila dos mitjons iguals, separats per una dotzena de germans orfes, m'omplo de valor i paciència i em dedico a intentar aparellar-los. Aquesta vegada, mentre el Petit era a la banyera, per eliminar els quilos de sorra i crema solar que portava enganxats. I no cal dir que va sortir arrugat com una pansa, perquè l'operació va ser llarga.

Qui va sortir-ne guanyant va ser, sens dubte, la Mitjana. Ni més ni menys que 12 flamants parells de mitjons de tonalitats femenines va aconseguir arreplegar. Justament ara que, vista la minsa quantitat que en tenia al calaix, m'havia decidit a comprar-ne una carretada. Però bé, com que aquí això d'anar amb sandàlies és un luxe rar, no patiu que li faran bon servei. Per darrere, el Gran, amb 6 parells, i el Petit, amb 8, aquest últim empatat amb el seu pare. La perdedora de la nit, servidora: només tres nous antics parells reunificats.

El més preocupant de tot, però, són els 25 mitjons que no van retrobar l'amor de la seva vida. Com peces de puzzle que sembla que encaixen però al final resulta que no, molts d'ells van creure's afortunats d'entrada, però van clavar-se una patacada emocional després. No us deixeu enganyar: per molt que sembli que n'hi ha dos d'iguals, o fins i tot tres, la vista i els píxels us juguen una mala passada. Els he mirat del dret i del revés, i res. Continuaran amuntegats al fons d'un armari, esperant el moment de continuar el seu viatge. Segurament, cap al contenidor.

Però el tema dels mitjons desaparellats és universal, fins al punt que s'ha convertit en joc de taula. Socken zocken, es diu aquí, i es tracta precisament d'això: de trobar parelles de mitjons entre molts exemplars semblants, ratllats tots, però mínimament diferenciats. Les criatures ho troben divertit. Potser això els prepararà per als reptes de la vida adulta i, ells sí, descobriran l'accés al món paral·lel de què us parlava.

Titanic

viatge al passat

Onze anys després d'haver començat a parlar-ne, sembla que finalment som a punt d'emprendre el llarg viatge fins a... Múnic. Sí, senyors. Tres-cents quilòmetres, ni més ni menys, que per gentilesa de die Bahn, i sempre que no es convoqui l'enèsima vaga indefinida, pensem salvar a cop d'ICE. Tota una aventura, vaja. I és que des de la planificació inicial fins a la compra del bitllet han passat ni més ni menys que deu primaveres i tres criatures. Ja és molt, doncs, que Múnic continuï encara al seu lloc i no hagi marxat tipa d'esperar la nostra visita.

Hi ha vegades que costa decidir-se, i altres que passa tot el contrari, que la publicitat fa el seu efecte i no dubtem a acostar-nos al Bundesland del costat per gaudir d'una exposició en família. Amb totes les precaucions i sense fer-nos gaires il·lusions, vist com havien anat altres visites museístiques del clan maredetrès, amb un Gran que sempre vol saber què hi ha a la sala del costat, una Mitjana que busca els racons per pintar i un Petit que no entén on és ni què hi fa.

Al Gran i la Mitjana els picava la curiositat des de feia un parell de mesos. Cada dia, en la cursa per etapes escola-KG-casa, passàvem per la meta volant d'un cartell que anunciava l'exposició "TITANIC". Igual com fan cada vegada que estrenen una pel·lícula infantil nova i en pengen el cartell, dia sí dia també insistien per anar-hi i m'interrogaven sobre la història del Titanic. Ja hi anirem, els deia, però en el fons pensava que no ho faríem. Fins ahir que, aprofitant que era festa, vam fer un cop de cap.

Hi vam arribar d'hora, no era lluny. De fet, Speyer és a una hora de camí, hi podríem haver anat abans, tot i que Múnic era al davant a la llista... I després d'una falsa alarma, de pensar que estava tancat (jo que sóc pessimista de mena), vam trobar l'entrada i la cua. Poc després, armats amb cinc audioguies, pujàvem a bord per iniciar la nostra particular aventura.

Gairebé dues hores després, en sortíem bocabadats. No només havíem après una pila de coses, sinó que les havíem viscut. El Petit preguntava una vegada i una altra si el capità s'havia enfonsat amb el vaixell. La Mitjana s'interessava pel destí d'alguns viatgers i el Gran... bé, el Gran ho havia viscut tan intensament que a la sala de l'iceberg (de glaç autèntic) va reconèixer que tenia por d'enfonsar-se.

Va ser un viatge intens. Un viatge en el temps i en l'espai. Un viatge harmoniós, malgrat la tragèdia.

Si algun dia l'exposició itinerant s'instal·la prop de casa vostra, no dubteu a anar-hi. No està basada en la pel·li del Di Caprio i la Kate Winslet. 

Ortografia

lliçó de català

Que visquem a l'estranger no vol dir que no estiguem al cas del que passa a casa nostra. No portem el recompte exacte dels casos de corrupció, ni seguim al minut les picabaralles dialèctiques dels polítics, però les coses importants les sabem. Entre elles, a quina hora fan El gran dictat. I és que el Gran no perdona.

Gran aficionat als llibres i les lletres, però també els concursos i tot allò que tingui un bri de competitivitat, el Gran s'empassa sense parpellejar totes les proves del concurs, segurament sense acabar d'entendre què es demana als concursants, però atent en tot moment al marcador, el temps i la classificació.

Per això, i perquè les vacances són precisament per sortir de la rutina i ampliar horitzons, vaig decidir endur-me el Gran i la Mitjana a una gravació d'El gran dictat. Sabent que m'arriscava, sobretot perquè la Mitjana tot just comença a aprendre a llegir i el risc de badalls i comentaris en veu alta en horari de màxima audiència (o gairebé) era elevat.

Feia anys que no trepitjava un plató de televisió i, com era d'esperar, me l'imaginava més gran. El públic era nombrós i la tarda s'augurava interessant, perquè compartir graderies amb els alumnes d'un institut de la perifèria de Barcelona prometia. Me'ls imaginava fent-se selfies, arreglant-se cabells i maquillatge i assenyalant la pantalla cada vegada que s'hi veien enfocats, rient com només es riu quan les hormones estan desbocades, però la realitat va superar la ficció.

Em va fer riure que les hostesses parlessin sempre en primera persona del plural: anirem passant, anirem seient, aplaudirem, somriurem... Em van recordar la meva etapa adolescent les empentes per seure a primera fila. Se'm van fer llargs els minuts d'espera entre programa i programa. Però em va agradar veure que el Gran seguia atent el desenvolupament del joc i la Mitjana, si més no, també ho feia veure.

Nosaltres vam superar la gravació amb nota. I no ens vam endur ni l'entrepà. Vaja, que ens hi deixaran tornar. Crec.

No pot dir el mateix un dels alumnes de secundària, al qual van expulsar del programa per clavar collejas als companys de fila durant la gravació, després d'haver estat avisats ja al començament per mostrar el dit del mig durant les proves de volum d'aplaudiments i somriures.

Sorprenentment (o no), no va marxar compungit i vermell com un tomàquet, sinó que encara gesticulava i remugava un pero si no he hecho nada.

Menys punts que la Mitjana, hauria fet aquest noi, al concurs.
Trist.

Prohibicions escolars

Un dinar dolcet

Alemanya és el país dels pans. Molt abans que la moda del pa integral i de farines poc conegudes arribés a casa nostra, aquí ja havien convertit el Vollkornbrot en l'estendard de l'alimentació saludable, a la qual, si s'hi sumen tots els productes bio i öko del mercat, clarament no hi ha lloc per al nostre estimat pa blanc.

Certament, des del punt de vista estrictament nutricional, el pa blanc, fet amb farina de blat, no aporta gaires beneficis a l'organisme. El pa integral o mixt, amb llavors o sense, li passa la mà per la cara. Però, heu provat d'untar Nutella en un pa d'aquestes característiques? Heu preparat un pa amb tomàquet amb aquests pans tan atapeïts que costen fins i tot de mastegar i empassar? Ni el millor fuet d'Olot aconsegueix convertir el mos en un plaer.

D'acord, és important que les criatures aprenguin a alimentar-se de forma saludable, però d'aquí a prohibir el pa blanc a l'escola, em penso que en fan un gra massa. Jo ja he intentat posar-los un tros de cogombre, un de pebrot i tres tomàquets per esmorzar, així, sense amanir. Però per bé que, per exemple, la Mitjana devora el Gurke i el Gran adora els tomàquets, sempre m'han tornat intactes, estovats i llefiscosos. Perquè les gairebé tres hores que passen des que servidora prepara la carmanyola de l'esmorzar, fins que l'obren a la primera pausa, els roben tot l'atractiu.

Per això, i per rascar uns quants minuts al rellotge cada matí, a casa només es prepara un entrepà. Com a molt, acompanyat de fruita o una compota. I punt. I tot i que sempre intentem que sigui amb pa moreno i un component de sucre inferior a 0,01, no sempre ho aconseguim.

Aquest dimarts, quan la Mitjana va tornar a casa amb les magdalenes per estrenar, amb les ganes que tenia de menjar-se-les el vespre anterior, després de treure-les del forn, em va semblar que la Frau B. en feia un gra massa. La Mitjana no s'havia pogut prendre l'esmorzar perquè no era gesund. Tant se val que també portés una poma i s'hagués pres la llet amb cereals abans de sortir de casa. Tant se val que a la cantina de l'escola hi hagi quètxup dia sí dia també. Tant se val que un parell de cops al mes els donin Kaiserschmarrn amb salsa de vainilla com a plat principal (i únic). I, finalment, tant se val que l'alliçonadora Frau B. doni ossets de goma a les criatures quan es porten molt bé a classe.

Oi?

Deixar sense esmorzar una criatura per aquest motiu, o fer que s'hagi d'amagar sota el pupitre per clavar-hi mossegada (com ha passat moltes vegades a la classe del Gran), no em sembla la millor manera d'educar-los en una alimentació saludable. I menys encara si el pa integral amb cogombre pot anar acompanyat, això sí, d'un iogurt amb smarties, un suc de fruites ensucrat o un paquet de galetes de xocolata per a la segona pausa. I si a això hi sumem el trist Abendbrot que endinyen a les criatures en aquest país (perquè un sopar a base de pa amb embotit i formatge, diàriament, és un atemptat si més no contra el bon gust), em sembla a mi que un parell de magdalenes de tant en tant es mereixen un lloc a l'esmorzar de la primera pausa.

Fuchstanz

quan fa baixada tot va millor

Una de les primeres coses que aprens quan arribes a Alemanya és que el bon temps pot ser efímer i esvair-se en qüestió d'hores. Que no es poden planificar sortides a llarg termini, a menys que no t'importi acabar trescant per la muntanya amb pluja o neu i no et faci mandra netejar fang de les sabates durant tres dies i tres nits. Aquí la norma és clara: que fa sol, motxilla, jaqueta, vambes i al carrer. Perquè no se sap mai quan tornarà a sortir l'oportunitat. I quan vas de cara a l'hivern, qualsevol dosi de vitamina D és benvinguda.

El nostre pulmó verd no és tan gran com Collserola, però permet l'esbarjo en diverses facetes. Les de més tirada: descens a tota velocitat amb btt per camins transitats per gossos, criatures i altres éssers despistats, curses encobertes de motos de gran cilindrada i baixades amb trineu amb desnivell superior al 15%. Esports de risc, vaja. Malgrat tot, que el Taunus és un bon lloc per fer-hi una passejada ho sap tothom. Per això, segurament, està més concorregut que les Rambles de Barcelona el dia de sant Jordi.

El Taunus, aquesta serralada amb nom de cotxe, és el paradís del dominguero frankfurtià, grup al qual pertanyen sense cap mena de dubte els membres d'aquesta família. Serà perquè el metro et deixa al peu de la muntanya. Nosaltres no som pixapins de xandall llampant i bossa de pipes, però portem criatures que inicien sempre la marxa amb un "quan arribarem" o un "falta molt encara?", i anem a toc segur. Sabem que al capdamunt del camí, en una clariana del bosc, on s'ajunten tots els camins, ens espera la recompensa. El Fuchstanz. Tota una institució. Restaurant, bar i zona de descans. Sense taules de pícnic, però amb una oferta gastronòmica digna.

Ja sé que caminar 1,7 kilòmetres, encara que sigui amb pujada, no justifica un tiberi a quarts de quinze. Però què voleu que us digui. Quan fas l'excursió a pas de cinc criatures petites es fa llarga. A ells i als grans també, perquè t'obliguen a empescar-te tota mena de trucs que evitin que es quedin clavats com rucs tossuts i no avancin. A banda de les curses i els tradicionals "ei, mireu què hi ha allà baix", també recorrem al xantatge perquè, al cap i a la fi, és el que millor funciona. Que el Petit no tira? Doncs es queda sense xumet (tot i que, siguem sincers, ja fa temps que l'hauríem d'haver desterrat... el xumet, no el nen). Que el Gran es queixa de mal al peu? Doncs es queda sense entrenament de futbol. Que la Mitjana diu que ja no pot més? L'enganyes i li dius que ja som a punt d'arribar, que des del proper revolt ja es veuen els cotxes.

I funciona. Tornen contents, esbravats i, el millor de tot, s'adormen sense dir ni piu.

Vacances, si us plau

...i encara no hem acabat

L'any passat per aquestes dates anàvem curts de sol i vitamina D i anhelàvem poder enfilar cap a terres més càlides. Aquest any, l'únic que volem és descansar. En els últims tres mesos, per bé que hem tingut moments d'esbarjo, viatges, costellades, actuacions filials i un mundial amb cirereta, ens ha faltat temps. Per fer coses, però també per aturar-nos i no fer-ne cap. Per això ara, mentre repasso la llista i començo a amuntegar pantalons, samarretes i estris de bany, que encara no sé com haurem d'entaforar al cotxe, crec que sí, que és hora de canviar d'aires i viure a un altre ritme.

La Mitjana és de la mateixa opinió, tot i que ho expressa no amb paraules, sinó amb un mal humor perenne que ens fa perdre els nervis dia sí, dia també. No creu, rondina, crida i plora, tot i que no necessàriament per aquest ordre. Plora quan es queda al matí al casal i s'enganxa a les faldilles o pantalons de la senyoreta, dient que vol la mama. A la tarda, quan té la mama, plora i rondina altra vegada, sense motiu aparent. Ens temem que vol cridar l'atenció. I ho està aconseguint.

El Gran està indecís. Per una banda té moltes ganes d'anar al mar, veure cosines i cosins, anar a l'hotel i fer excursions. Per l'altra, es quedaria aquí, perquè el seu amic de l'ànima encara anirà al casal una setmana més. El Gran, tot i ser un belluguet, va cada vegada més a la seva. Ja no és petit. I malgrat que escoltar no és el seu fort, se li nota que fa un esforç. El Gran ha fet un bon curs i es mereix unes vacances.

El Petit no sap on anirà, però ja li està bé. O li estava bé, quan encara no havia agafat aquesta grip de panxa que posa en suspens el viatge de dissabte. Quan ahir el vaig deixar al Kindergarten, ja vaig ensumar-me que la cosa no aniria bé: faltava la meitat de la classe, i els seus dos amics de l'ànima, amb qui forma els tres mosqueters, també havien caigut. Per això no em va estranyar que mentre el Gran, la Mitjana i jo érem a la sala d'espera del dentista, em truquessin per dir-me que havia tret el dinar. Sencer. I a la sala de dormir. Contents no devien quedar, precisament.

Qui de moment no té vacances és el sofert paredetrès, que malgrat tot farà amb nosaltres els 1344 km que ens separen de casa els avisdecinc. Serà un puja i baixa, a l'espera que arribi el seu torn de descans, aviat. I quan torni i hagi viscut emocions fortes (explicar-ho és cosa seva), agafarem el cotxe i voltarem. Mar i muntanya. Per carregar les piles i començar el curs en condicions. En bones condicions, s'entén.

Donetes

ballarina

L'altre dia, repassant mentalment els últims posts d'aquest humil blog, vaig adonar-me que no parlo prou de la Mitjana. Sens dubte, el Gran és de moment l'estrella d'aquestes quatre ratlles setmanals, en part per (des)mèrits propis, però també pel sol fet de ser "el primer". Els pares ens anem curtint en això de pujar criatures a partir de les experiències dels nostres fills, amb el primogènit al capdavant, és clar. Però potser ha arribat el moment de glosar les virtuts d'aquesta petita princesa de cabells rulls i problemes amb les "r" simples.

Madame és creativa. Ves per on. Serà que efectivament els gens a vegades se salten una generació, perquè de sa mare segur que no ho ha tret. Només arribar de l'escola, enfila cap amunt, s'asseu davant l'escriptori i retalla, pinta, enganxa i fa experiments de tota mena. Amb Glitzer, sobretot, perquè ara mateix la purpurina ho és tot. I cola, molta cola. Fa collage, enquaderna llibres, fa dibuixos amb sorpresa, escriu, imagina i crea. La pila de papers i retalls arriba al sostre. Al costat, la taula del Gran, immaculada, sense ratllades ni restes de retoladors, mirall de la seva falta de passió per l'expressió artística en qualsevol de les seves formes.

A banda de creativa, també ens ha sortit presumida. Després de sospirar durant un any sencer per un kit de maquillatge, perquè els Reis n'havien portat un (mea culpa) a la seva cosina coetània, ara té el seu, regal de l'aviadecinc i el seu bé més preuat. Va ser obrir el paquet i haver-li de pintar les ungles. Amb el color més discret, tu diràs. Però amb purpurina, és clar. I això després de dubtar si fer-ho, perquè jo a casa no tinc ni quitaesmalte. Perquè vegeu que no m'explico d'on ha sortit la meva filla.

Per si no ho sabíeu, la Mitjana vol ser ballarina. Bé, vaja, serà ballarina, o com a mínim professora de ballet. Ho té claríssim. L'altre dia vaig tenir el goig d'assistir al seu primer espectacle. Nerviosa que estava. Ella i totes les altres nenes. I per bé que s'hi van esforçar, diguéssim que el resultat no li serviria per ser admesa en una escola de ballet com Déu mana. Elles cofoies, això sí, i les mames, els papes i els avis presents, orgullosíssims, faltaria més. Però o bé l'apuntem a una acadèmia de dansa amb mestra russa, o val més que li comenci a fer veure que així no es podrà guanyar la vida.

La Mitjana ja vol començar l'escola. Vol tenir el seu Schulranzen, malgrat que aquí les carteres siguin una baluerna. De princeses, fades o papallones, m'ha dit. I farcida amb llapis de tots els colors. La Mitjana, senzillament, s'està fent gran. Sap el que vol. I com que és tossuda, segurament ho aconseguirà. De moment, però, tan aviat s'ocupa del Petit com si fos la seva mare com es nega en rodó a parar la taula. Tot sovint m'ajuda a la cuina, però al matí és com un cargolet que no acaba mai d'estar llest. Entoma els crits com si sentís ploure i reacciona amb llàgrimes als càstigs. Li costa demanar perdó, però és generosa i carinyosa. La Mitjana m'arrenca cada dia crits i somriures. Però, en el fons, espero que no canviï. Perquè a mi m'hauria agradat ser com ella.

Hores perdudes

juguem a metges?

El Petit s'ha refredat. El cap de setmana se l'ha passat tossint, cridant "mocs!" perquè li netegéssim el nas i més moix de l'habitual. L'hem omplert de "mimus", li hem donat la mà perquè s'adormís, l'hem fet inhalar de manera preventiva i, quan semblava que havia fet el tomb i estava recuperat, va i fa el pipí verd. Color alienígena. I no és una broma. Això passava ahir al vespre, i com que aquest matí s'ha repetit, no hem tingut més remei que trucar al pediatra, l'inestimable Dr. H. La infermera, molt diligent, m'ha demanat només una mostra d'orina, i com que el Petit s'ha quedat a casa igualment, hi hem anat junts. En treure el potet de la butxaca, la reacció de la infermera ha estat definitiva: "no m'imaginava que fos tan fosc". Per tant, sense esperar ordres, he tret jaqueta, gorro i guants al Petit i he dit allò de: "ens hem de quedar, oi?". Perquè una ja hi està acostumada. I mentre esperàvem al Dr. H, que afortunadament ha atribuït el tint urinari a la infecció vírica actual (sumada a una predisposició genètica), he començat a pensar quantes visites havia fet ja al Dr. H des que fa set anys ens vam estrenar en això de ser pares.

El recompte no és senzill. El primer any de vida d'una criatura, un té la sensació de passar-s'hi la vida, al pediatra. I no només per obligació. La visita al metge tranquil·litza en moments de dubte sobre l'alimentació, el desenvolupament, el creixement i moltes altres coses. A tot això, però, cal sumar-hi les vacunes, les revisions periòdiques obligatòries i les visites per malaltia i trompades vàries, que varien d'una criatura a una altra, però que en el nostre cas han sovintejat molt. Massa.

Em costa, doncs, pronunciar una xifra. Per aproximada que vulgui ser. Del que no tinc cap dubte, és que he anat al Dr. H més de cent vegades. Potser més de dues-centes. És igual. Algunes corrents, amb una bossa feta a corre-cuita, una criatura bronquítica i el cap posat en l'hospital. D'altres amb calma, aprofitant per fer un passeig, comprar quatre coses i airejar-nos (mare i criatura). Les més pesades, amb els germans, grans o petits, del pacient de torn, carregada de brezels, aigües i xumets, perquè no cridin ni s'esverin gaire a la sala d'espera. Però sempre carregada de paciència. Perquè el Dr. H és bo, eficient i amable. Però també lent. I si hi vas amb presses, t'acabes enfilant per les parets. I tampoc no en treus res.

Quan de tant en tant el Dr. H llueix pell morena i cara de salut, sabem que ha tornat a fer vacances lluny, allà on fa bon temps tot l'any i pot submergir-se a l'aigua amb tub i ulleres. Tot subvencionat al 80% per la nostra assegurança, i al 20% per nosaltres. Que no és poc, percentualment. I en valors absoluts, millor ni pensar-ho. Sent francs, amb els diners invertits en el Dr. H, a poc a poc, mes a mes, any rere any, podríem haver anat tots cinc a Eurodisney. Com a mínim. Però no hi donem més voltes. La salut dels fills és el més important. Oi?

Han passat els Reis!

últims instants abans de tornar a la capsa

Les vacances de Nadal han estat tranquil·les. A Casa. Amb pocs desplaçaments, molts àpats abundants i deliciosos, molt bona companyia i cap percanç destacable. Bé, només les vuit vomitones comptabilitzades, a repartir d'aquesta manera: Gran, 1 vomitona en un asado per a 25 persones, 1 vomitona al llit (llitera, per ser exactes) a mitjanit; Mitjana, 1 vomitona in extremis fora del cotxe; Petit, 5 vomitones dins el cotxe, sense avís previ ni possibilitat d'aturada a temps. De tota manera, estem contents, perquè creiem que hem trobat la causa dels repetits accidents del Petit: el cinturó de la cadireta l'apretava massa. Canvi de cadireta els últims 5 dies: 0 vomitones.

El punt final a les festes, doncs, el vam posar ahir, dia de Reis. A les 7.35 del matí. Abans de la sortida del sol i quan Ses Majestats segurament encara repartien els últims paquets i s'afanyaven a esmunyir-se per algun balcó. Perquè aquí, a can maredetrès, els Reis fan equilibris entre les obligacions autòctones i les tradicions ancestrals. 

Preguntats abans de ficar-se al llit la nit abans, a les 19.30 per ser exactes, el Gran i la Mitjana no tenien clar encara si en llevar-se l'endemà s'estimaven més obrir els paquets i arribar tard a l'escola, o anar primer a l'escola i obrir regals a la tarda. Evidentment, quan van veure l'estesa de paquets vermells i verds, no s'hi van poder resistir. I malgrat els nostres esforços per fer-los desempaquetar amb calma, en mitja hora ho vam tenir enllestit. Tan aviat que gairebé haurien estat a temps d'agafar l'autobús habitual. Si no fos que els seus pares, a aquella hora, l'endemà de tornar de vacances, no estaven per fer afanyar ningú a crits de vinga, vinga, que fem tard. A les 8.38, amb un retard d'exactament vuit minuts, Gran i Mitjana eren a l'escola. A temps d'evitar els renys del Sr.F, el director, que molt amablement recorda cada any als alumnes peninsulars que l'Epifania no és festiu a l'escola. Gràcies.

Sorprenentment, la màgia dels Reis encara no s'ha trencat en aquesta casa, i el Gran continua desplegant una innocència remarcable. Ni tan sols les confidències d'un dels seus millors amics aquest desembre, que li va comunicar sense embuts que el Weihnachtsmann són els pares, no han pogut fer trontollar les seves creences. El Weihnachtsmann potser no, que no existeix. Però això al Gran li és igual, perquè a casa els regals els porten els Reis. De sempre. I que duri. El tió, per la seva banda, tampoc no ha aixecat sospites, com tampoc el ratolí anomenat Pérez que va visitar-lo una nit durant aquest Nadal. Els nervis de totes tres criatures la nit de Reis ho deixa ben clar. Malgrat que a les 21.30, dues hores després d'haver-los facturat cap amunt, encara se sentissin rialles i converses, i fossin atrapats tots tres al bressol del Petit, que amenaça ruïna. Temptada vaig estar de pujar traient foc pels queixals i amenaçar-los d'aquesta manera: "o us poseu a dormir, o no baixo al traster a buscar els regals". Tot i que davant d'un nivell d'excitació tal, potser tampoc no hauria funcionat.

Pentinant el gat

llarga espera

Que les activitas extraescolars poden ser una tortura per a pares i germans, em sembla que ja ho he dit més d'una vegada. Corredisses, berenars menjats a tota velocitat, roba bruta i, sobretot, paciència, paciència i més paciència. El pitjor escenari: la tarda de judo del Gran. Una hora i mitja de wurfs i exercicis, combats i jocs. Mentre el Gran s'exercita, intenta sense sort saltar per damunt un bastó i caure fent tombarella (provocant el riure de tots els assistents) i s'enfronta als seus companys en lluites normalment desiguals, el Petit i la Mitjana combaten l'avorriment com poden. I no són els únics.

Abans d'anar cap allà, és important assegurar-se que els mitjons triats a correcuita quan encara no ha sortit el sol no tenen forats. En total: vuit mitjons. Perquè només entrar a l'escola, tothom s'ha de descalçar. Hivern i estiu, amb les conseqüències per a la respirabilitat de l'aire que us podeu imaginar. L'exposició de sabates, de totes mides, colors i pressupostos, obliga gairebé a entrar fent saltirons. Un cop superat aquest primer obstacle, el Gran s'ha de canviar. En defensa seva, diré que fa un esforç per no escampar tota la roba per terra, però encara no se sap cordar ni jaqueta, ni pantalons ni, evidentment, cinturó. La seva mare, això últim, tampoc.

L'hora i mitja de classe només s'interromp breument per beure aigua, així que els 87 minuts restants els dediquem a mirar pel vidre, remenar la màquina de begudes, llegir, menjar i badar. Els altres pares o acompanyans tampoc no fan activitats gaire més interessants. La majoria juguen amb els seus mòbils, fan cara d'"aquest és l'últim any que el nen fa judo" i intenten passar desapercebuts, si altres criatures a remolc els deixen. I mentre els judoques fan la seva, els espectadors juguem perennement al joc de les cadires. Perquè és que trobar un forat on posar-li el cul i avorrir-se còmodament no és tasca fàcil. Dos sofàs petits i quatre tamborets és tot el que hi ha. Si tenim en compte que a classe són gairebé una vintena, els números canten. Qui va a sevilla o al lavabo ja ha begut oli.

A la muntanya de sabates i sabatilles cal sumar-hi la muntanya de llengües que s'hi senten parlar. Sí, aquí la immigració supera el trenta per cent i és habitual que els nens parlin alemany entre ells i un altre idioma amb l'adult responsable. Rus, croat, francès, castellà, hebreu, turc... tenim de tot. Així que, com a mínim, ningú no et mira amb cara estranya quan instes els teus fills petits a no córrer ni saltar ni cridar. O consoles el Petit perquè la mala sort l'ha fet caure i picar contra el canto de la taula. I ara té una banya. Una altra, vaja.

El mestre els engega a dos de set tocats, i aleshores comença el pitjor: aconseguir que el Gran no s'encanti, es desvesteixi, es vesteixi i no oblidi res al vestidor. Ahir vam tornar a aconseguir ser els últims de marxar. I encara sort que el Gran va amb sabates amb tanca de velcro, perquè si les portés de cordons encara hi seríem.

No cal dir que els vespres dels dimecres, a can maredetrès, són de tot menys relaxats. Corre corre que hem de fer el sopar, corre corre a rentar les dents, corre corre que el Petit ha d'inhalar, corre corre a preparar les coses de l'endemà. I els diria corre corre a dormir, però quan apaguem el llum, fan el que volen. Xerren, riuen i agafen d'amagat un llibre. I al final, s'adormen baldats. Com els seus pares.

"Si te he visto no me acuerdo"

Kindergarten? Quin Kindergarten?

Fa un mes i mig que la Mitjana està semiescolaritzada. Enrere ha deixat quatre anys de disbauxa continuada al Kindergarten. Quatre anys de jocs sota la pluja, dins el fang, entre les branques i damunt la neu. Quatre anys de baixar pel tobogan de genolls, de gronxar-se a la Schaukel, collir fulles, pedretes i animals varis. Quatre anys de menjar cogombre per esmorzar, de migdiades en matalassos, de cançons i danses, de disfresses i visites al museu, d'excursions per tots els parcs de la ciutat. En resum: quatre anys de felicitat extrema, amics de l'ànima, educadors encantats i pares agraïts.

Fa un mes i mig que la Mitjana sembla que hagi oblidat completament la seva vida anterior. La seva festa de comiat, amb pastís de xocolata i smarties per a tots, va ser el punt d'inflexió. Des d'aleshores, quan anem a recollir el Petit, s'amaga darrere les meves faldilles (o pantalons, vaja), abaixa el cap i no saluda. Fins al punt de fer-me saltar les llàgrimes.

Perquè em sap greu que se li acostin les senyoretes, contentes de veure-la, i no els digui ni ase ni bèstia. Perquè em fan pena les nenes que deixen anar els patinets i les bicicletes per córrer a rebre-la i demanar-li que jugui amb elles quan la veuen entrar per la porta, per no obtenir ni una sola mirada com a resposta.

Els primers dies m'hi vaig enfadar. "Si no saludes les senyoretes no tindràs brezel", vaig amenaçar-la. Però ella s'amagava encara més darrere meu, s'esmunyia cap a dins quan veia les nenes del seu grup jugant a fora i em demanava si podia quedar-se al cotxe. Una mica desconcertada vaig acabar parlant-ne amb el Director, que si bé em va dir que no era habitual, sí que hi havia un percentatge de criatures que necessitaven trencar amb el passat, sobretot si els vincles havien estat molt forts, per poder començar de nou en un entorn desconegut. La Mitjana sembla doncs un cas de llibre. Perquè l'escola dels grans, des del segon dia, ha passat a ser l'única: l'autobús escolar, el ballet, la música, el turnen... La Mitjana s'ha fet gran.

Al Kindergarten també s'hi han acostumat. De tant en tant, aconseguim trencar per uns segons el gel i registrem una petita victòria. La setmana passada, una ex-senyoreta va adoptar la tàctica d'ignorar-la ella també, i va funcionar. Avui ha tornat al Kindergarten l'educador preferit de la Mitjana, a qui feia més d'un any que no veia perquè havia estat de baixa per paternitat. Sorprenentment, s'hi ha acostat somrient i s'ha posat a parlar-hi com si res. I a mi m'ha caigut un pes de sobre. Perquè encara no m'he acostumat a haver-me de disculpar pels desaires de madame.

Tornada

el culpable

Nosaltres som gent d'autopista. És més: els nostres viatges tant d'anada com de tornada (fins ara) havien estat sempre com una contrarrellotge del Tour, centrats en el cronòmetre. Però no per la velocitat, sinó per l'hora d'arribada a la temuda meta volant de Lió, on es decideix el desenllaç de l'etapa. Si allà no hi ha tap, el viatge pot completar-se en unes tretze hores, comptant les dues aturades de deu minuts per anar al lavabo i la pausa més llargueta del dinar. Que no està gens malament. Ara, si a Lió hi ha embús, oblida't de poder arribar abans que es pongui el sol. Qui no ha passat per allà un dia negre del calendari de trànsit francès no sap el que és patir. Els maredetrès vam tenir la desgràcia d'experimentar-ho l'any passat, i vam tancar el trajecte amb un crono de disset hores, set-cents crits, vint esbroncades i cent vint-i-vuit "Quan arribarem?". Una marca difícil de superar.

Per això, quan vam tenir la brillant idea d'escurçar lleugerament el viatge, aprofitant que érem a Molló passant-hi uns dies, no ho vam dubtar: sortiríem a trenc d'alba pel coll d'Ares, i ens estalviaríem no només cent quilòmetres, sinó també haver de baixar un dia abans a Barcelona. Un pla genial.

Després de tres setmanes de no posar el despertador, no us negaré que haver-nos de llevar (i haver de llevar els nens) a les sis del matí va ser un xoc. Dels forts. Però miraculosament al tercer intent fins i tot el Gran va aconseguir espolsar-se la son de sobre. Mentre el Petit devorava el biberó com mai, vam tancar les últimes bosses i vam baixar de puntetes per esmorzar. Ens havien deixat preparada una taula ben proveïda, i vam fer-hi un bon paper. 

Poc abans de les set ja érem el cotxe i enfilàvem amunt cap al coll d'Ares, mentre començava a clarejar i l'aire semblava immòbil. Un paisatge preciós, vaja. I ningú a la carretera. A les set i deu ja baixàvem pel cantó francès, i a les set i vint vam sentir el temut soroll, semblant al d'un gerro d'aigua que vessa. El Petit acabava de treure tot el biberó. Els revolts havien fet el seu efecte i vam haver de parar a canviar-lo i netejar-ho tot. Era previsible, ens vam dir. Però com que teníem roba de recanvi i una pila de tovalloletes, en deu minuts ho vam tenir enllestit. Per bé que el Petit va haver de patir el suplici de ser canviat a la intempèrie. A deu graus. Fumejava, el pobre.

Trenta revolts després, el soroll es va repetir, tot i que amb menys intensitat. El Petit havia tornat a vomitar. Ja sense roba de recanvi, li vam treure jersei i sabates i vam continuar el viatge. I ja albiràvem les últimes ziga-zagues quan el Gran i la Mitjana, a l'uníson, van anunciar que estaven marejats. Ràpidament, els vam donar l'última bossa de plàstic que ens quedava, per compartir. El Gran ho va fer gairebé tot a dins. La Mitjana, en canvi, sembla que no va trobar el forat. Perquè va aconseguir fer-ho tot a fora.

El paredetrès i jo, ostensiblement embriagats per la ferum, amb prou feines vam poder aguantar-nos mentre posàvem a la Mitjana el pijama brut i intentàvem adecentar el cotxe una mica. I és que, ben mirat, només havíem fet trenta quilòmetres. I ja no ens quedaven tovalloletes. Els 1200 quilòmetres restants se'ns començaven a fer una muntanya. Mai millor dit.

Afortunadament, les vomitones no es van repetir. Tot i que encara vam tardar força a trobar l'autopista i poder posar el pilot automàtic. El que sí que tenim clar és que l'any que ve sortirem des de Barcelona. I esmorzarem un cop passada la frontera. Peti qui peti.

De tornada

home sweet home

Al Kindergarten de la Mitjana i el Petit hi ha una família romanesa amb dos nens calcats. No exagero, no. El gran té dos anys i mig; el petit, sis mesos. I són clavats. Si no fos perquè un ja camina i l'altre només va en braços, diríeu que són bessons. Idèntics, vaja. Dissabte, a la festa d'estiu del Kindergarten, vaig comentar-ho al pare de les criatures, i quan li vaig fer notar que a casa nostra, a dia d'avui, els nens s'assemblen com un ou a una castanya, em va avisar que el més normal és que s'assemblin, perquè tenen un origen comú. Paredetrès, tremola.

Que els nostres no s'assemblen no és només una qüestió òptica. Que també. El Gran és llarg i prim, de cabells negres, brillants i molt llisos, ulls foscos, pestanyes eternes i pell morena. Només diré que a aquestes alçades, i malgrat la foscor d'aquest hivern, és l'únic de la família que exhibeix un envejable bronzejat. La Mitjana ha sortit amb els cabells esbullats, arrissats com el paredetrès de petit, diuen, ulls marrons, pell clara i una panxolina encara prominent. El Petit, de moment, és del color del mató, té quatre pèls rossets i mal repartits, i uns ulls grossos encara per definir.

Divendres a la tarda vaig acabar les meves vacances de nens. Les meves colònies particulars. I vaig agafar el tren de tornada a casa. Amb ganes d'arribar a casa i tornar a la normalitat. I amb curiositat per veure com em rebrien tots tres. El que va passar l'endemà només serveix per corroborar que el Gran, la Mitjana i el Petit van cadascú per lliure. O sigui que ja podem anar dissenyant estratègies múltiples per afrontar amb garanties les respectives adolescències.

Quan vaig arribar a casa, la Mitjana jeia al llit endormiscada, mentre els dos mascles clapaven profundament. Em va fer una fortíssima abraçada i, amb els ulls mig tancats, va dir que m'havia trobat a faltar molt. I devia ser veritat, perquè l'endemà la vaig tenir enganxada com una paparra tot el dia. Em seguia a tot arreu sense excepció. Fins i tot a la festa del Kindergarten va plorar cada vegada que me'n vaig separar un segon, per anar a saludar algú, omplir el plat de magdalenes, pastissos i maduixes, o rescatar el Petit d'algun perill imminent. Les educadores, ja de per si molt donades a exagerar la importància de la presència materna i paterna a tothora, em van comentar que la Mitjana havia estat força sensible els últims dies. També van aprofitar per explicar-me que un dia que la Mitjana va arribar a classe amb els cabells deixats anar, en explicar-li que segurament el papa no hi havia pensat, diuen que la Mitjana va respondre: "El papa només pensa en la mama". Ho haurem de contrastar amb el paredetrès, això.

El Petit, per la seva banda, va estar-se 20 minuts sense voler venir als meus braços. Només una curta abraçada, va fer-me, abans de reclamar la presència del seu pare. Com si em volgués dir: "Ep, que tu vas marxar i ja no comptava que tornaries". Em mirava de reüll, reia i s'abraçava al pare. Si en comptes de quinze dies hagués estat fora un mes, ja ni em saluda. Afortunadament, al cap de poca estona la vergonya va desaparèixer. I des d'aleshores, com si res.

El Gran, rei dels mimos per excel·lència, va llevar-se el primer i em va tenir abraçada deu minuts. Com li agrada fer sempre que s'aixeca abans que els seus germans i té els pares per a ell tot sol. I de seguida, em va explicar el més important que havia passat aquelles setmanes: "Quan van venir els avis, l'avi va portar l'iPad". Ja està tot dit. On hi hagi una tauleta, que s'aparti la mare. Dos dies, un pastís cremat i cinc rentadores després, si no fos per aquesta calor, podríem afirmar que hem tornat a la normalitat.

Rasca, rasca

civisme

Tenia l'esperança de no haver de tornar a escriure sobre el tema com a mínim fins a mitjan curs escolar que ve. Però no només això. No. A més a més, m'havia vantat durant quatre setmanes d'haver liquidat una epidèmia fins i tot abans que comencés, gairebé com l'OMS en el cas de la grip A. Però ha quedat demostrat que la força de la mare natura encara és més poderosa que les farmacèutiques i, quan menys ens ho esperàvem, i quan menys preparats estàvem, el cap del Gran i la Mitjana van confessar estar allotjant una família nombrosa d'insectes tabú. De polls, vaja.

L'alarma va saltar quan els amics de la reeixida sortida del cap de setmana van avisar-nos que havien localitzat un poll solitari al cap del vailet, arrel de l'avís d'alarma gairebé nuclear llançat per la seva escola. Vaja, vaig pensar. Ara per culpa d'una barbacoa passada per aigua haurem de tornar a passar pel calvari de passar la pinta especial pels cabells de la Mitjana (rieu-vos de la Rínxols d'or). Però mentre recollia bocabadada els microorganismes de la pinta ja vaig adonar-me que el pobre poll solitari del nen en qüestió no venia de la seva escola, no, sinó que amb gairebé tota probabilitat havia sortit del cap de la Mitjana. Perquè allà, més que un fill únic, hi havia tota una família de l'opus. De tercera generació.

Com acostuma a passar, els virus i altres plagues infantils sempre arriben en mal moment. A l'hora que les farmàcies ja han tancat o són a punt de fer-ho. Quan els nens ja són a la banyera i sortir amb tots tres a buscar un flascó d'antídot es fa una muntanya. Afortunadament, però, per a aquests casos hi ha el paredetrès. Per comprar no un, sinó dos pots de loció màgica i permetre així la reinserció escolar dels seus fills l'endemà. I mentre esperàvem que arribés per salvar-nos de l'ostracisme social, a mi ja em picava tot i estava convençuda de tenir també una colònia d'animalons campant alegrement per la clepsa. Com a mínim.

La meva relació amb els polls sempre ha estat de respecte. Aprensiva com sóc i poc amiga de les bestioletes de més de quatre potes, m'ha faltat poc per posar un ciri al sant de torn cada vegada que des de l'escola s'anunciava la presència indesitjada dels animalons. I més tenint en compte l'anècdota que sempre explica l'aviadecinc: Resulta que quan servidora i el seu germà eren petits, l'aviadecinc va marxar quinze dies a Suïssa per feina i va deixar-nos a càrrec de l'avidecinc. Poc després, vaig començar a queixar-me que em picava el cap, però l'avidecinc no hi va donar cap importància. L'aviadecinc, en tornar a casa (amb les xocolatines pertinents), de seguida va obrir-me la clenxa i diu que allà no hi havia polls, no. Que s'hi passejaven els elefants, gairebé. Les bestioles tenien, segons ella, problemes de sobrepès, de tanta llibertat que se'ls havia concedit durant aquells dies. Des d'aleshores, sempre pensava que el dia que els meus fills tinguessin polls (perquè sembla demostrat que tard o d'hora tothom n'acaba tenint), només de veure'ls m'hauria d'estirar a terra. I deixar en mans de qualsevol altre primat el procés de desparasitació.

No sé si és que la raça autòctona és el poll-nan, o si me'ls havia arribat a imaginar tan grossos que la mida real em sembla una broma. La qüestió és que no em van caure els anells (que no porto) a l'hora de fer-ho. I l'endemà el Gran i la Mitjana tornaven a l'escola i el Kindergarten. Això sí, vam avisar educadors, tutora i AMPA, com a bons ciutadans, perquè fessin sonar les alarmes i alarmessin els personal. Aquesta vegada, a nosaltres el temut email no ens va provocar ni el més mínim calfred. Una mica de vergonya, però, potser sí.

Efectes colaterals

remei eficaç?

La primavera passada, amb el Gran a punt de fer sis anys, vam estrenar-nos en això de convidar amics a dormir a casa. Des d'aleshores, de tant en tant, cedim a la seva insistència i ens avenim a l'enrenou que suposa una festa de pijames. Afortunadament, això es compensa amb la pernoctació del Gran o la Mitjana a casa d'altri. Fins ara, sense incidents. Perquè trobar plastilina per tots els racons de la casa, engrunes i altres restes orgàniques escampades no només per la cuina, i una habitació de criatures, ja de per si petita, totalment desendreçada és previsible. Encara que durant dies apareguin peces minúscules de Lego i Playmobil, fins i tot en racons d'impossible accés.

Aquest cap de setmana, però, hem tingut una primícia: divendres es va quedar a dormir l'amic inseparable i, segons tots dos afirmen, futur marit de la Mitjana. El Gran, per la seva banda, va ser convidat a casa d'aquest nen, de manera que el repte semblava assequible. Havíem canviat el Gran pel futur gendre. Per anar practicant. Un vailet espavilat que, tot sigui dit, encara viu enganxat a les faldilles de la mare, si més no durant les hores de lluna. I nosaltres, que ja fa un any que toquem fusta perquè el Petit dorm d'una tirada i a la mateixa habitació que els seus germans, ja no estem acostumats als plors infantils de matinada, excepte en el punt àlgid de bronquitis i similars. I amb les criatures d'altri no s'hi val allò de fer veure que no els has sentit. Així doncs, quan el convidat es va despertar, a un quart de cinc, no em va quedar més remei que arraulir-me al seu costat i anar-lo calmant cada vegada que, mig endormiscat, cridava la mama. Mentrestant, la Mitjana havia emigrat al llit de dalt de la llitera, perquè això de compartir el seu no li havia acabat de fer el pes. Un llit de dos metres d'ample, necessitarà, quan al final es casi amb el convidat. Per no dir dos de separats.

Puntual a un quart de vuit, la Mitjana va baixar estrepitosament l'escala de la llitera, va acabar de desvetllar el Petit, que ja feia estona que bellugava, i em va preguntar inquisidora què hi feia jo amb el seu amic. I vist que tornar a agafar el son era una utopia, em vaig haver de llevar i donar el tret de sortida al circ matinal. Afortunadament, el paredetrès se'ls va endur a tots tres al parc després d'esmorzar. I si no hagués estat pel mig quilo de sorra que van desembarcar després al replà de casa, la sortida hauria estat rodona.

A mitja tarda, quan ja havíem recuperat el Gran i col·locat el convidat, i ens disposàvem a gaudir tranquil·lament d'una tarda assolellada, va arribar l'SMS de la meva futura consogra. I ho va canviar tot. Perquè resulta que el convidat i son germà tenien polls. I, segons deia, ho acabaven de descobrir. Aleshores vaig entendre per què el convidat s'havia gratat el cap entre son i son aquella matinada. I a mi em va començar a picar tot. Al cap de mitja hora, com que a alarmista pocs m'hi guanyen, ja havíem comprat l'antídot i el Gran, que també havia compartit llit amb el germà del convidat, havia perdut tota la seva cabellera al barber. Perquè li tocava, però també perquè vam considerar que aquest nou pentinat radical seria el més eficaç. Pobric. Ara sembla un samsó qualsevol, privat de la seva bonica cabellera.

Al vespre, el Gran, la Mitjana i servidora ens vam aplicar la loció, un parent del clàssic Filvit. Ara confiem haver burlat els polls més vius i acròbates del convidat i són germà. Un convidat, per cert, que segurament també és el culpable dels mol·luscs contagiosos que fa unes setmanes que té la Mitjana. I la família del qual, gairebé amb tota probabilitat, ens va regalar l'esplèndida grip de la Mitjana aquest hivern. Una joia, vaja. I sembla que la relació va en sèrio.

Kindergarten (2)

Jo no he estat mai de portar arracades. Des que em vaig treure les de la primera comunió, i em va passar la fal·lera de les de mercadillo, he anat pràcticament sempre sense. No perquè no m'agradin. Ni tampoc perquè no en tingui. Senzillament, perquè m'hi vaig acostumar. I no pensava pas canviar de postura, però quan el paredetrès me'n va regalar unes com a premi per l'esforç de portar al món tres criatures, no em vaig poder negar a donar utilitat als foradets que, miracles de la vida, no s'havien tancat. I així de feliç i enjoiada vaig jo des de fa un any. Fins que les perdi. O fins que la Mitjana se les faci seves. Que podria ser aviat, perquè no para de repetir-me com en són, de boniques. I que, quan tingui sis anys, es farà els forats.

El periple arracadil de la Mitjana va començar tard. Evidentment, en aquest país això de foradar les orelles a un nadó, a banda de no portar-se, és considerat una salvatjada. I si no, que l'hi diguin al paredetrès, que innocentment va preguntar-ho a una llevadora pocs minuts després que la Mitjana arribés al món. Es va lliurar pels pèls de la denúncia, però va ser ficat al mateix sac que altres Ausländer amb tradicions encara més bèsties. El resultat va ser que la Mitjana va passar els primers mesos de la seva vida amb les orelles immaculades i, sobretot quan tornàvem a Casa, sent confosa amb un nen, encara que portés un vestidet i una gorra lila amb puntets roses.

Nosaltres, que com ja he dit a tossuts pocs ens hi guanyen, vam aprofitar les vacances d'estiu per dur a terme la perforació lobular. Als nou mesos, la Mitjana va entrar enganyada a la rebotiga d'una farmàcia i en va sortir amb les orelles vermelles, amarada de suor, amb una perleta a cada banda i una piruleta a la mà. Bonic no va ser. Però la Mitjana feia goig. Incomprensiblement, no va despertar precisament la mateixa admiració entre els educadors del Kindergarten quan va tornar de vacances. Però ja estava fet, i la Mitjana lluïa les perletes més encantadores de la guarderia. Bé, de fet, les úniques. I per poc temps, perquè com un càstig diví, aviat l'orella esquerra va rebel·lar-se. El resultat: una petita infecció, arracada fora, forat tancat i Mitjana hippie.

Dues vegades hem passat pel tràngol de tornar a foradar l'orella. L'última, mesos abans de rebre una trucada del Kindergarten per dir-me que la tanca se li havia clavat i li havia fet una ferida, però que ells no li podien (volien?) curar, i que sisplau hi anés de seguida. Efectivament, allò s'havia de treure, però la pobra Mitjana va haver d'esperar l'estona que va fer falta. I és que al Kindergarten no hi ha més que Waschlappen i tirites. Prohibit tenen fer servir qualsevol desinfectant. Per llei. Per evitar al·lèrgies i mals majors. Com que ja m'ho conec, fa temps que porto un pot de desinfectant a la bossa. Perquè no em tornin a agafar desprevinguda.

D'aquesta mateixa manera, un matí d'estiu vaig rebre una altra trucada, per informar-me que la Mitjana, que havia estat jugant descalça al pati, fent anar la bomba d'aigua, rebolcant-se a la sorra i enfilant-se als arbres (tot això permès i encoratjat), s'havia clavat una estella al peu i volia que fos jo, la seva mare, qui l'hi anés a treure. Per ridícul que pugui semblar, una servidora va haver d'anar al Kindergarten, treure la microscòpica estella del peu de la Mitjana, consolar-la dos minuts i tocar el dos, mentre la petita princesa es prenia una xocolatina de premi. No m'estranyaria, doncs, que algun dia m'hi fessin anar a canviar un bolquer del Petit, perquè està intranquil, o a donar-li la sopa, perquè ningú no fa l'avió com jo. I, fins i tot així, haurem d'estar contents de tenir una plaça überhaupt, vist com està el panorama en aquest país. Però això ja és un altre tema.

Diumenges

Tant a l'hivern com a l'estiu, un dels principals atractius d'aquesta ciutat és el brunching. Quan vam arribar-hi, aviat farà deu anys, vam apuntar-nos de seguida a l'allí donde fueres, haz lo que vieres. Perquè ràpidament t'acostumes a compartir els mandrosos matins de diumenge amb amics i coneguts, encadenant lattemacchiatos i sucs de taronja naturals a preu d'or, bufets més o menys cuidats i converses sobre els temes més diversos. I a veure passar les hores, parapetat en un local ben calentó i gemütlich, o en una animada terrassa al sol.

Per això, resulta especialment dur haver-hi de renunciar. Gairebé del tot. No perquè els amics i coneguts hagin deixat de fer-ho. Ni tampoc perquè hàgim avorrit les seleccions de panets, xarcuteria i amanides que se'ns proposaven. No. Hem deixat de fer-ho perquè atrinxerar-se en un local atapeït amb tres criatures i un cotxet, sobretot ara que fa fred, resulta a vegades missió impossible. I quan no, acaba amb els nervis i la paciència dels brunchaires desconeguts. I amb la nostra també.

Però aquestes excuses només expliquen en part tal renúncia. Resulta que la família maredetrès ha decidit sacrificar el descans dominical perquè el Gran i la Mitjana aprenguin a nedar. Ni més ni menys que a dos quarts de deu del matí. Quan encara no han posat els carrers. O no els han netejat després de la nevada, que és gairebé el mateix. 

Si ja fa mesos que ens sotmetem a aquest calvari no és per massoquisme. Senzillament, en aquest país ensenyar a les criatures a nedar bé no només no sembla una prioritat, sinó que es converteix gairebé en un luxe. Oblideu-vos de tenir piscina com una extraescolar normal. Aquí, qui vol aprendre a nedar, ha d'anar encadenant cursos de deu sessions a preu d'entrenador personal. Cada mitja hora. I amb els horaris més estrambòtics que us pugueu imaginar. Perquè, com comprendreu, dos quarts de deu del matí no és l'hora que haguéssim triat. És clar que davant la possibilitat d'anar-hi entre setmana entre la una i les tres del migdia, no teníem altra opció. Més que res, perquè el Gran és a l'escola fins a dos quarts de cinc...

Afortunadament, el Gran i la Mitjana hi van contents. El paredetrès, per la seva banda, acostuma a anar-hi amb cara de son i l'esmorzar encara per pair. I si no fos pel litre i mig d'aigua que encara s'empassa el Gran cada vegada, podríem dir que els matins de diumenge són tot un èxit. Els nens van progressant i el Gran ja fa temps que ha superat el mínim exigit per poder-se banyar sol en una piscina pública. Ja té el preuat Seepferdchen, el cavallet de mar que acredita que sap nedar 50 metres sense parar (de l'estil millor que no en parlem), agafar una anella del fons de la piscina i llançar-se a l'aigua de peus. Com que a nosaltres no ens sembla suficient, continua anant-hi per millorar (que falta li fa) i agafar seguretat. Però aquí, la majoria de pares considera que ja n'hi ha prou. Per sucar els peus a la vora de l'aigua potser sí. Però per nedar fins a la plataforma i tornar, què voleu que us digui. Nosaltres no ens arriscarem.

Ahir, l'aventura schwimmenlernen va semblar encara més absurda. Perquè anar a piscina a tres graus sota zero i nevant, no sembla normal. I haver d'encabir guants, gorros i bufandes de tres persones en una taquilla, tampoc. Passejar-te amb xancletes i màniga curta per la vora de l'aigua i acte seguit haver de posar leotardos i coll alt a la Mitjana pot jugar una mala passada a la pressió sanguínia de qualsevol. I ser l'origen d'algun refredat, també. Però mentre no siguin capaços de nedar bé, haurem d'assumir els riscos. I, sobretot, recordar-nos d'agafar l'assecador.

Catalanets a l'exterior (1)

Ja és oficial: el nostre casal català és una realitat palpable, no només l'enèsim projecte d'un grup més que heterogeni de desplaçats per motius diversos, que cadascú es coneix i explica, si vol. Sembla que a la segona ha anat la vençuda i, menys una seu física, el casal té de tot: president, vocals, tresorer, pàgina web i fins i tot logotip. Que no ens podem queixar, vaja. Perquè tots els involucrats (perdoneu, però encara no m'hi compto, tot arribarà) fan la feina de manera desinteressada. I amb il·lusió, que diria en Mas.

I precisament amb il·lusió vam celebrar la festa de Nadal el cap de setmana passat. A l'agenda, tot el repertori nostrat de tradicions: representació dels pastorets, cantada de nadales, caga-tió i, com no pot ser d'altra manera, un apanyat bufet amb menjar i begudes per a tots els gustos. Que amb la panxa plena tot es veu d'una altra manera, no dissimulem.

La versió abreujada dels pastorets va ser alegrement interpretada per la canalla, amb la intervenció del President com a Satanàs. Ja em perdonareu, però vista la interpretació que del rei dels inferns feia anys enrere el meu Tiet, aquest satanàs més aviat semblava la Verge Maria. Ni un crit, ni un salt, ni tan sols la cara pintada de vermell. Sort de les banyes, que si no no l'haurien reconegut ni els seus súbdits (ells sí, ben caracteritzats). Però vaja, que la història es va entendre. Perquè és la de sempre. I què dir de les nadales? Doncs que sempre s'agraeix l'esforç! Un altre dia, però, potser que comencem per les més animades, tipus rabadà o fum fum fum, perquè si no l'estat d'ànim se situa en nivells perillosos (im Keller) i la gent comença a mirar el rellotge.

El tió mereix un paràgraf a part. Encara no m'acabo de creure que el Gran i la Mitjana no descobrissin l'Engany, perquè menys dissimuladament no es pot fer. Imagineu-vos un tionet al mig de la sala, amb la seva barretina, però despulladet. Al qual no li han donat ni mandarines ni nous, ni tan sols ha tingut una flassada per escalfar-se, fins cinc minuts abans de la performance. I que, de sobte, és atacat per una vintena d'individus que li canten La Cançó i després... doncs després res, ni se'n van a cantar, ni se'n van a resar (oju, aquesta variant, que no és la meva, potser no era la més adient). Els pares dels més petits vam córrer a fer-los sortir de la sala, sense donar més explicacions, just a temps perquè el President aixequés la flassada i deixés anar el carregament de caramels. Deu segons després, els nens havien tornat i havien descobert el tresor.

Com no podia ser d'altra manera, tot això m'ha fet reflexionar. No hi puc fer més, últimament reflexiono sobre tot. Ara, sobre la necessitat d'assistir a aquestes trobades, sobretot en dates nadalenques. Perquè el Gran i la Mitjana ja viuran un tió de veritat d'aquí a un parell de setmanes. Perquè no sé si això és embolicar encara més la troca. Perquè em temo que aviat em diran que no tenen ganes d'anar a aquestes trobades, perquè de catalans ja en veuen quan ens trobem en petit comité i quan anem a veure la família. I si no, temps al temps. Pel que sí que donaria tot l'or del món és per saber com viuen realment aquesta doble realitat els fills dels immigrants. Jo m'ho puc imaginar, però no és el mateix. Potser algun dia ho escriuran al seu bloc. I si tinc sort, m'ho deixaran llegir.