Rebel·lió al Kindergarten

prohibit el pas

A vegades, a mig fer la ronda de tarda, al volant del cotxe que ens permet arribar escopetejats però puntuals a les múltiples activitats, aturats en un semàfor, em giro i compto: un, dos, tres. Hi són tots. Podem continuar.

No és broma. Si ho preguntéssiu a qualsevol dels tres, fins i tot al Petit, us repetirien la cantarella: "La mama és una despistada". I per això, precisament, val més comptar bé i a temps. En cas contrari, pot passar el que no hauria d'haver passat. A finals de maig, al Kindergarten. I que encara porta cua.

En aquesta fal·lera per deixar que les criatures, en comptes d'asseure's a taula i començar a practicar lletres i números, a resseguir línies amb punxons i enganxar gomets, descobreixin l'entorn al seu ritme, els nens de tres anys del Kindergarten del Petit, els 3+, van un cop a la setmana al bosc. No us imagineu un bosc d'avets llarguíssims i camins sinuosos. És un bosquet d'un barri de la ciutat, al qual s'hi pot arribar còmodament amb metro. I així, cada divendres, vestits amb Matschhose, botes d'aigua, jaqueta impermeable i gorra, i amb la motxilla carregada a l'esquena, enfilen el camí que els porta a viure petites grans aventures.

O, com aquest dia de què us parlo, una superaventura. Ja de tornada, en arribar a l'estació i baixar de l'U-bahn, els adults acompanyants van fer recompte i, ai las, faltaven dues nenes. Dues nenes que, en un metro més ple que de costum, s'havien assegut en un compartiment més allunyat i no treien el cap pel respatller. Els educadors van detectar l'error de seguida, però les portes ja s'havien tancat i el comboi continuava el seu camí. Afortunadament, una senyora gran havia contemplat l'escena i va baixar amb les criatures a l'estació següent i, ajudada per una altra passatgera, quan aquestes li van assenyalar el número de telèfon d'emergències que portaven inscrit a l'armilla, va trucar-hi de seguida. L'incident, doncs, es va resoldre ràpidament, i en menys de 10 minuts es produïa la trobada de les nenes amb la resta del grup.

No cal dir, però, que la cosa no va quedar aquí. És evident que això no ha de passar, que no pot passar... però, de fet, sí que pot passar. Perquè no hi ha ningú infal·lible. Hi ha protocols, però també fallen. I des del punt que confiem els nostres fills a algú altre, ho estem acceptant. O no?

Aquell mateix vespre, un pare no implicat en l'assumpte enviava una circular a totes les adreces que havia pogut arreplegar, on exigia explicacions de mala manera i relatava els fets de manera esbiaixada, tal com li havien arribat després de passar per unes quantes boques. El mal ja estava fet. Si la direcció del Kindergarten havia estat de reacció lenta (molt, massa!), el lobby de pares va actuar amb gran celeritat. Uns quants van retirar la potestat del Kindergarten de treure els nens fora del recinte i exigien activitats paral·leles. D'altres estaven morts de por i renegaven de la falta d'importància que es dóna a la seguretat en aquest país. Mentrestant, i durant unes quantes setmanes, ningú no ha sortit del Kindergarten, i això que abans era un fet habitual, no només per anar al bosc, sinó també per visitar el mercat, anar a un Spielplatz proper o visitar els bombers, per exemple.

Sembla, però, que les aigües van tornant al seu curs normal. La setmana passada hi va haver excursió, si bé van anar al parc, més que res per evitar-se el mal record del viatge amb metro. Sé que alguns pares encara no deixen sortir els fills de les instal·lacions. Tenim també convocada una reunió extraordinària, si bé al setembre, per parlar de seguretat. No us penseu que a nosaltres no ens amoïna, el que ha passat. No hi ha dubte que cal millorar procediments, repassar protocols i formar el personal perquè l'episodi no es repeteixi. Però tampoc estaria de més que els pares que deixen oberta la porta del carrer dia sí, dia també, fessin cas d'una vegada als nombrosos avisos i la tanquessin darrere seu cada vegada que entren o surten. Que jo ja vaig haver de pescar una vegada un nen que corria com un esperitat cap a la boca del metro. Sense armilla, sense grup que el trobés a faltar, i sense que ningú se n'hagués adonat.

I és que tots ens despistem.
Bé, uns més que altres.

Hora de plegar

no tanquem al migdia: tanquem tota la tarda

Llei de Murphy número ???: si una criatura ha de prendre mal al Kindergarten, serà un dimecres a partir de les 12 del migdia. Quan tots els pediatres de la ciutat ja han tancat la paradeta. Fins l'endemà. No fos cas que treballessin més del compte.

Sempre que sona el telèfon i la pantalleta anuncia el telèfon del Kindergarten, pots estar segur que alguna cosa ha passat. En el millor dels casos, només és un virus: de panxa, de tos o de mocs. Altres vegades, però, el que volen és anunciar-te una patacada.

Dimecres passat, el Petit va caure de la Laufrad al pati de l'escola. I si bé quan va amb bicicleta amb nosaltres pel carrer sempre porta casc, al Kindergarten això no s'estila, i les criatures, com ja vaig explicar fa temps aquí, corren amunt i avall amb les seves bicis sense pedals, esquivant pedres, companys indefensos, educadors i pares i mares.

El Petit va caure de cap i li va sortir un nyanyo monumental, semblant al que va lluir fa dos estius, en caure del llit mentre feia la migdiada. Mida pilota de ping-pong. El motiu de la trucada que vaig rebre era clar: havia d'anar a recollir el Petit immediatament i portar-lo al metge per descartar una commoció cerebral. Perquè ells, els del Kindergarten, s'estimaven més que fos jo qui n'assumís la responsabilitat. El Petit estava "bé", només calia controlar-lo. I això, havien decidit que era cosa meva. Encara que fossin les 11.30 del matí i jo m'hagués acabat de preparar un te i em disposés a continuar treballant, alhora que pensava: "Encara et queden unes quantes hores, vas bé".

Evidentment, com a mare responsable que sóc, encara que em rebenti, vaig anar a buscar el Petit de seguida, vaig deixar que acabés de menjar-se l'arròs que li havien posat ("no l'ha vomitat, això és bo") i vaig disposar-me a portar-lo al metge. Però ai las! Dimecres a les 12 no hi ha pediatre que visiti i la ciutat, per gran que sembli o sigui, només té unes urgències infantils (bé, dues, però la segona acostuma a enviar tothom a la primera), i unes soles urgències per a traumatismes infantils.

No sé a quant pujarà la factura, però la doctora Moltamable que ens va atendre no ens va dedicar més de dos minuts. Ni la tan esperada tirita, no li va posar. El Petit podia marxar.

Ahir a la tarda, en recollir-lo, tornava a tenir el nyanyo inflat i li feia mal. Però ningú no va saber dir-me com havia passat. Ni on. De tota manera, potser millor així, perquè si se n'haguessin adonat avui, m'haurien tornat a trucar després de les dotze, i ara seria altra vegada a l'hospital.

Patacades

la crua realitat

Que les criatures tenen molts números per obrir-se el cap al Kindergarten no hauria de sorprendre a ningú. S'hi passen moltes hores, hi ha objectes de reconeguda perillositat i les personetes en edat preescolar no destaquen precisament per un domini perfecte de la psicomotricitat. Reconèixer això hauria de ser tan fàcil com entendre que és normal que una dona de fer feines trenqui de tant en tant una figureta, un plat o la planxa. Perquè és qui toca més aquestes coses.

Els accidents de Kindergarten són coses que passen. Però que passin no vol dir que s'aplaudeixin. I encara menys quan la víctima del dia és el Petit i el seu front prominent llueix un vistós Pflaster que no augura res de bo. Rebre una trucada del Kindergarten sempre és mal senyal. Que arribis a la porta i et rebi una altra mare amb cara compungida encara és pitjor. I si totes dues coses passen alhora, malament.

Fa unes setmanes, el Petit va decidir pujar per enèsima vegada al tobogan del Kindergarten, amb la mala sort que va relliscar i es va clavar una morma monumental. Al cap. Al front. La ferida era petita, però profunda. "No l'hem vist caure, ha sigut darrere el tobogan. Li hem netejat, però l'has de portar a l'hospital. Fa mala pinta". El Petit, però, em va rebre amb un somriure, amb les llàgrimes a mig assecar-se enganxades a la cara i una monumental tirita amb dibuixets. "Aua", va dir. I una mica incrèdula, perquè res no feia pensar que aquell nen necessités una visita a l'hospital, vaig colocar el Gran i la Mitjana amb el seu pare i en qüestió de minuts em vaig plantar a la sala d'espera. "Ha caigut al Kindergarten, diuen que és una ferida profunda". Amb això n'hi va haver prou per activar no sé quin protocol que, juntament amb el filet de sang que oportunament va començar a brollar, van aconseguir que passéssim de seguida.

I jo, que a vegades me les dono de valenta en qüestions de salut, va i una mica més i em desmaio quan vaig veure la ferida. Petita com la circumferència d'una colilla. Però fonda. I blanca com el paper, ja gairebé no em vaig sorprendre quan el metge em va anunciar que l'hi enganxaria amb cola, en comptes de posar-li punts. I que procuréssim que no se li mullés durant tres o quatre dies.

Quinze dies van passar fins que va caure l'esparadrap. Quinze dies. I va resultar que el forat continuava allà on era. "Això no passa gairebé mai", va anunciar-me la doctora de guàrdia, quan vam tornar a l'hospital. "Ara ja no ho podem cosir i han de vigilar molt que no se li infecti". Com si fos culpa nostra. En comptes de cola, aquesta va aplicar-hi un bon tou d'una pomada que hauria tombat un cavall, perquè l'endemà, quan el paredetrès va destapar la ferida i jo ja era a punt de desmaiar-me, va anunciar estranyat: "A mi em sembla que està bé". I efectivament, per art de màgia, la ferida s'havia tancat.

Patacades com la del Petit són habituals. Com ho són els virus de panxa que ens visiten regularment i aquest any l'han agafat amb la Mitjana, que hores d'ara es regira de dolor. Al que ja no estava tan acostumada és a les patacades pròpies. Com la que vaig patir el dilluns. Una patacada moral, un suspens, possible, sí. Però amarg, també. Perquè haver-lo evitat hauria estat un gran èxit. I hauria pogut tatxar una cosa més de La Llista. Però com vaig adonar-me un parell d'hores després, quan ja m'havia eixugat unes llàgrimes que m'havien agafat desprevinguda, quan la teva vida és plena de criatures, cites i viatges, no hi ha temps per recrear-se en la desgràcia pròpia, encara que sigui una de comparativament minsa. La vida continua, a velocitat vertiginosa.

Ara ve Nadal

Teatre. Del bo?

Quan la gent em pregunta si amb tres criatures petites treballo, i jo els responc que sí, que sóc autònoma, en realitat els estic dient que no, que ho intento però no me n'acabo de sortir. Reconec que durant anys he cantat les excel·lències de ser freelancer, he confirmat (o desmentit) mites sobre el treball en pijama, llargues migdiades i matins ociosos a la cafeteria. Però ja fa un temps que m'ha pujat la mosca al nas i començo a no veure-hi la gràcia. Francament. Perquè precisament la flexibilitat que ofereix l'autonomia es converteix en una trampa. Ben camuflada. Però una trampa. Perquè, no ens enganyem, tres criatures, amb les seves pupes, deures, extraescolars i representacions vàries no permeten assolir un índex de concentració i eficiència gaire alt.

Sense anar més lluny, la setmana que ve ja me l'agafo pràcticament de vacances. Per endavant. Perquè per poder preparar i assistir a tots els esdeveniments prenadalencs, o treballes en una empresa amb molt bon rollo, o directament no treballes. El tret de sortida el dóna el Teatro de Navidad del Gran, en el qual la Mitjana farà una actuació estel·lar. I dic estel·lar perquè els de preescolar, quan els de primer i segon acabin la funció, cantaran un villancico. Sembla que està tot una mica verd, d'aquí la crida (desesperada) de la senyoreta, rebuda ahir per email:

Estimados padres,

os mando el villancico de "Los peces en el río" para que lo practiquen los niños en casa, lo cantaremos al final del teatro.

Espero que todos tengan ya sus disfraces. Ya estamos en la recta final.

Por favor, que los niños sigan practicando en casa sus papeles, todavía no se lo saben de memoria y se siguen equivocando.

Millor que m'apunti a l'agenda tant això de la disfressa com això de la nadala. De tota manera, crec que la Mitjana haurà de fer el peix. És clar que, segons com es miri, d'això es tracta.

En resum, hora: 14.15. Durada aproximada: 30 minuts. Nens engegats cap a casa: 14.45.

El dimecres promet encara més. En horari de lleganyes (8.30-10.00), els pares estem convocats a la petita representació de les classes 2A i 2B. Pel que m'ha semblat entendre dels missatges de FrauB, que arriben a un ritme de dos al dia (intercalats amb els recordatoris sobre com tractar els polls, perquè l'epidèmia a la 2A continua), si la representació de castellà està verda, aquesta encara no està ni embastada. Tot just ahir el Gran explicava que s'havien repartit els papers i que li havia tocat l'última estrofa. A banda, sembla que també ha de portar el violí per tocar. Malgrat que FrauB diu ara que qui recita no llegeix ni fa música. Un embolic. En qualsevol cas, després d'aplaudir degudament els nostres fills i filles, ens tirarem al cafè i les pastes que la majoria de mares hauran preparat. Agenda: disfressa Gran i pastes esmorzar.

Sense anar més lluny, aquella mateixa tarda tenim el tradicional Adventscafe del Petit al Kindergarten. El Petit està encara en aquella edat que si no hi anéssim no passaria res. Potser fins i tot millor, perquè l'atabalen les aglomeracions de gent, amb desenes de pares i mares contorsionant-se per seure a les liliputianes cadiretes. Un cop més, cal portar refrigeri i càmera de fotos, perquè els nens cantaran cançons. El meu no, que només entona el Happy Birthday i el Dins la fosca, però per si de cas. Agenda: pastes (fer-ne doble tongada el dia anterior).

La traca final de les celebracions prenadalenques és l'últim dia de classe, divendres. També a les 8.30, també amb pastes i també amb cafè (de filtre). Ignoro si també amb representació. Aquell dia les classes s'acaben a les onze. I el nostre vol surt a les nou de la nit. Dubto que sigui capaç de fer maletes i preparar magdalenes alhora. O sigui que, dissimuladament, m'asseuré en una minicadira i cantaré les excel·lències de les especialitats alienes.

Empipamenta

el món en contra meva

Si algú em preguntés avui si sóc de les que es queixen per tot, no em quedaria més remei que reconèixer que sí. Perquè he deixat enrere una setmana reivindicativa. Perquè m'empipa que les coses (oju, al meu parer) no es facin bé i perquè ja n'estic tipa, d'obrir la porta a operaris diversos que, a banda de deixar-me petjades per tota la casa, normalment no baden boca i marxen sense haver enllestit la feina encarregada. O sense donar explicacions.

Fa unes setmanes em lamentava de la falta d'eficiència d'una coneguda casa de mobles alemanya, la de la gran cadira vermella. Si us en recordeu, van aconseguir trencar tot un mòdul de l'armari durant el muntatge, i només gràcies al les amenaces jurídiques del paredetrès vam aconseguir imposar els nostres drets com a clients i no pagar per avançat per un producte defectuós. Doncs bé, potser no vaig comentar que, juntament amb l'armari, els escriptoris i un llit de sota per a la llitera, també vam comprar el matalàs corresponent. A començaments de juliol, per ser exactes. I ho dic tot si us explico que de matalàs encara no en tenim. Pel camí, tres operaris ignorants, una telefonista confusa i una comanda defectuosa. Total, que si primer s'havia perdut al magatzem, el matalàs que van portar el dilluns era massa gran. Deu centímetres, per ser exactes. Afortunadament, no es tracta d'un article de primera necessitat. De tota manera, però, ja passa de taca d'oli. I la que faltava: quan vaig anunciar tota exaltada (i amb més errors gramaticals que de costum) que volia cancel·lar la comanda, el xicot (de més de dos metres) em va comunicar que si ho feia hauria de pagar una quantitat en concepte d'indemnització a l'empresa. O sigui que així estem, esperant un matalàs que amb sort arribarà abans que el Petit marxi de casa. Per anar a la universitat, s'entén.

Aquests dies, però, l'Elternverein de l'escola (és a dir, l'AMPA) també em genera maldecaps. Per una banda, m'obliguen a passar fred. A mi, a la Mitjana i el Petit. Perquè si fins ara ens deixaven entrar al poliesportiu per veure com el Gran feia futbol, o la Mitjana gimnàstica, en horari extraescolar, ara han decidit barrar el pas als pares i fer-nos esperar a fora que surtin les criatures. Ara que ve l'hivern. Ara que si et deixes els guants la pell de les mans s'esquerda en qüestió de segons. Per raons de seguretat, diuen. Però les mares recollidores, que d'insistents (i fredoliques) en som una estona llarga, no ho deixarem aquí. Que com a mínim ens deixin entrar al Foyer, com l'altre dia. Faltaria més.

Per acabar-ho d'arrodonir, també m'he empipat amb els meus estimats educadors del Kindergarten, per a qui sempre tinc paraules amables. Però trobar el Petit a tres graus amb les botes d'hivern xopes (i l'anorac, però això és inevitable) quan a dalt té les botes d'aigua, degudament marcades amb el seu nom, és si més no reprimendable. És clar que també ho és que dos dies de cada cinc me'l trobi amb el bolquer ple a vessar. Quan la ferum se sent de deu metres lluny. Serà que tenen sempre el nas tapat, aquesta gent.

Aquesta setmana espero la visita d'un pintor, per una banda, i els representants de l'empresa de manteniment de l'edifici, que vénen a prendre mostres de l'aigua per analitzar la concentració de Legionella. Textual. I t'ho anuncien així, sense explicacions. Es veu que la nova llei de l'aigua ho exigeix. Però si t'ho presentessin d'una altra manera, potser el nivell d'alarma no seria tan alt. És una idea.

Un clàssic professionalitzat

la Mitjana i el Petit, endrapant i contemplant el foc

Si fos pel paredetrès, en comptes d'escriure avui sobre la festa de sant Martí i els fanalets, n'hi hauria prou de tornar a publicar el post de l'any passat. Perquè, de fet, la celebració d'ahir no va aportar res de nou. El mateix escenari, gairebé la mateixa gent, les mateixes cançons, les mateixes pastes, la processó habitual. La foto, però, ens delataria: el Petit ja camina, i fins i tot va aguantar el fanalet una estona. Sense cap interès, això sí. Com era d'esperar. I és que diuen que el Sankt Martin i el Laternenfest són per als més petits, però l'experiència ens ha demostrat que fins als tres anys la indiferència és total i absoluta. Per no dir que la majoria s'atabalen i ploren.

Sis anys després del nostre primer Sankt Martin, veiem les coses des d'una altra perspectiva. Haver sobreviscut a sis sessions de manualitats fanaleres del grup primer del Gran i després del Petit. Haver lluitat amb retalls de tots colors, filferros embolicats, paper de calcar arrugat i taques de cola pertot arreu. Haver recorregut la ciutat a la recerca dels bastonets amb bombeta, disponibles al preu amic d'un euro. Haver-nos adonat que la pila no funciona just al moment de començar la desfilada. Haver passat fred. Haver passat calor. Haver entomat la pluja amb resignació. Haver après les cançons i haver fotografiat i gravat les criatures esgargamellant-se i brandant els fanalets. Haver fet tot això, any rere any, ens ha permès desempallegar-nos de l'estrès de tenir-ho tot a punt, d'abrigar els nens i convènce'ls perquè caminessin per la gespa, el fang i el que fes falta. Arribats a aquest punt, podem dir que hem professionalitzat aquesta festa, a mig camí entre la celebració religiosa i la pagana.

Per gaudir d'un Sankt Martin reeixit i amb el mínim de plors possible només cal seguir aquestes pautes:

1. Disposar sempre d'un bastonet amb bombeta més que el nombre de criatures. En aquest cas, 3+1 (de fet, això és condició sine qua non).

2. Portar piles de recanvi a la butxaca, per si se'n perd o esgota alguna en el moment més inoportú (o conèixer mares encara més previsores).

3. Haver portat les criatures al lavabo (o comprovar l'estat del bolquer, segons escaigui).

4. Assegurar-se que berenen abans de començar, per evitar el temut "tinc gana", que sovint va acompanyat del "tinc fred" o "estic cansat/ada".

5. En la mateixa línia, equipar les criatures amb guants, gorro i sabates gruixudes.

6. Fer les fotografies just abans de començar, quan els fanalets encara no han perdut la seva integritat.

7. Plegar veles un cop engolit el Martinsmann, vista la foguera i saludats tots els exeducadors que aprofiten la festa per fer una visita.

No falla.

Superada aquesta estació, ja estem preparats per a la festa d'aniversari de la Mitjana. Fades, princeses i ballarines, hi esteu totes convidades. Pirates i cavallers, vosaltres també.

"Si te he visto no me acuerdo"

Kindergarten? Quin Kindergarten?

Fa un mes i mig que la Mitjana està semiescolaritzada. Enrere ha deixat quatre anys de disbauxa continuada al Kindergarten. Quatre anys de jocs sota la pluja, dins el fang, entre les branques i damunt la neu. Quatre anys de baixar pel tobogan de genolls, de gronxar-se a la Schaukel, collir fulles, pedretes i animals varis. Quatre anys de menjar cogombre per esmorzar, de migdiades en matalassos, de cançons i danses, de disfresses i visites al museu, d'excursions per tots els parcs de la ciutat. En resum: quatre anys de felicitat extrema, amics de l'ànima, educadors encantats i pares agraïts.

Fa un mes i mig que la Mitjana sembla que hagi oblidat completament la seva vida anterior. La seva festa de comiat, amb pastís de xocolata i smarties per a tots, va ser el punt d'inflexió. Des d'aleshores, quan anem a recollir el Petit, s'amaga darrere les meves faldilles (o pantalons, vaja), abaixa el cap i no saluda. Fins al punt de fer-me saltar les llàgrimes.

Perquè em sap greu que se li acostin les senyoretes, contentes de veure-la, i no els digui ni ase ni bèstia. Perquè em fan pena les nenes que deixen anar els patinets i les bicicletes per córrer a rebre-la i demanar-li que jugui amb elles quan la veuen entrar per la porta, per no obtenir ni una sola mirada com a resposta.

Els primers dies m'hi vaig enfadar. "Si no saludes les senyoretes no tindràs brezel", vaig amenaçar-la. Però ella s'amagava encara més darrere meu, s'esmunyia cap a dins quan veia les nenes del seu grup jugant a fora i em demanava si podia quedar-se al cotxe. Una mica desconcertada vaig acabar parlant-ne amb el Director, que si bé em va dir que no era habitual, sí que hi havia un percentatge de criatures que necessitaven trencar amb el passat, sobretot si els vincles havien estat molt forts, per poder començar de nou en un entorn desconegut. La Mitjana sembla doncs un cas de llibre. Perquè l'escola dels grans, des del segon dia, ha passat a ser l'única: l'autobús escolar, el ballet, la música, el turnen... La Mitjana s'ha fet gran.

Al Kindergarten també s'hi han acostumat. De tant en tant, aconseguim trencar per uns segons el gel i registrem una petita victòria. La setmana passada, una ex-senyoreta va adoptar la tàctica d'ignorar-la ella també, i va funcionar. Avui ha tornat al Kindergarten l'educador preferit de la Mitjana, a qui feia més d'un any que no veia perquè havia estat de baixa per paternitat. Sorprenentment, s'hi ha acostat somrient i s'ha posat a parlar-hi com si res. I a mi m'ha caigut un pes de sobre. Perquè encara no m'he acostumat a haver-me de disculpar pels desaires de madame.

Mossegades

víctima, 2007

Una tarda fa sis anys, quan el Gran encara ocupava en exclusiva el tron de rei de la casa, en anar-lo a buscar al Kindergarten les senyoretes se'm van acostar amb cara de "a veure com reacciona" per explicar-me que el Gran havia estat víctima de la ira del seu millor amic. Senzillament s'havien barallat per una joguina i, en no posar-se d'acord, més que res per la falta de dialèctica imperant, l'amic va optar per queixalar-li la galta i deixar-li una il·lustre empremta. Més enllà dels plors inicials, la marca de la dentadura força completa de l'amic no va tenir més conseqüències, a banda de mirades indiscretes a l'U-bahn i les reiterades disculpes, en tots els idiomes possibles, de la mare de la criatura. En aquell moment em va semblar un ultratge. "El meu no ho faria", pensava jo. Però, evidentment, estava equivocada. El Gran, que no va començar a parlar fins als dos anys i mig, va començar a canalitzar la seva ràbia en forma de mossegades, i entre les víctimes també s'hi va comptar l'amic iniciador de la tendència, entre uns quants altres.

El Gran i els seus germans potser no s'assemblen en gaires coses, però una cosa sí la tenen en comú. Tots tres han sortit mossegaires. La Mitjana també va passar per la fase queixaladora, tot i que sense víctimes destacables. El Petit, que no vol ser menys, va iniciar ahir la seva carrera com a queixalador oficial. I no ens ha agafat per sorpresa. Ja feia dies que intentava clavar les dents als seus germans, alguna vegada amb èxit, però sense que arribés la sang al riu. Ahir a la tarda, al Kindergarten, va aconseguir estampar el seu segell personal a la galta del seu millor amic.

botxí, 2013

La sort que entre cometes hem tingut és que els pares de la víctima del Petit són també detrès i ja estan curats d'espants. L'únic que m'hauria agradat veure és la cara de la Nonna de la criatura, que és aquí uns dies de visita i sempre posa el crit al cel quan veu passar els grans amb bicicleta mentre els petits cullen pedretes a tres centímetres de distància. De tota manera, com nosaltres, ells també han patit altres episodis d'agressions kindergartianes i han estat testimonis de la crueltat entre congèneres en edats primerenques. I és que, per exemple, pitjor va quedar la cara d'una nena atacada per les urpes esmolades (altrament dit ungles no tallades) d'una companya. De tota manera, havent estat mare de víctima i botxí en diverses ocasions, em quedo amb la primera opció. Perquè sempre és més fàcil treure importància a una agressió davant d'una mare o un pare compungits que haver de donar la cara per la conducta impròpia d'un fill. El Petit sap prou bé que no ha de mossegar, però està passant la coneguda fase del no, aquí anomenada Trotzphase, i quan una cosa no li va bé, ara mateix només hi veu dues sortides: o mossegar qui l'inoportuna o tirar-se a terra i fer una rebequeria. Llarga. D'aquelles que el deixen esgotat, vermell, amb singlot i ple de mocs. Paciència.

Kindergarten (III)

El Kindergarten de la Mitjana i el Petit és de luxe. Sí, sí, no exagero. Per motius que no vénen al cas, l'atenció que hi reben les criatures és excepcional. Opino jo, humilment. Ja he dit en altres ocasions que a mi els alemanys m'han ben convençut, amb el seu concepte didàctic per a l'etapa infantil. I és que encara que sembli que hi imperi el caos, tot està pensat, reflexionat, debatut i consensuat. Tot. Per això cada vegada que rebo un email amb l'ordre del dia de les reunions entre els representants dels pares i mares i la direcció del centre, al·lucino. Mandarines i tot el que us pugueu imaginar. Perquè no puc arribar a entendre que alguns pares i mares esperin dels educadors el que ells posaria la mà al foc que no fan a casa. M'explicaré.

 

Un pare o mare del grup del Petit ha manifestat la seva preocupació per si les criatures petites, que no saben parlar i per tant no poden expressar les seves necessitats, desitjos i malestars, prenen prou aigua al llarg del dia. Per assegurar-ne el consum adequat, proposa el següent (cito textualment): "Hem pensat que es podria introduir una presa planificada d'aigua en la rutina diària de la llar d'infants; és recomanable beure aigua regularment i no només quan un té set. A més, a les criatures els motiva més fer les coses en grup. Tots traurien profit de "l'hora de l'aigua" (els mestres donarien aigua/infusions als nens cada hora en punt)."

 

Jo, senyors, vaig caure de cul. Estic temptada d'indagar qui ha estat l'espavilat que ha tingut una idea tan brillant, més que res per esmunyir-me a casa seva i comprovar si cada vegada que el rellotge toca les hores surt algú amb una safata i tants gots d'aigua com criatures hi ha a la casa. Francament, no em sembla seriós. Prou feina tenen uns a ocupar-se dels nostres fills i els altres a treballar i ocupar-se de la casa com per haver d'invertir el temps a parlar d'aquestes minúcies. Perquè d'acord que hi ha coses millorables, al Kindergarten i a tot arreu, però no cal arribar a aquest extrem.

 

Puc arribar a entendre que algú es queixi perquè el seu fill o filla juga al pati sense jersei ni bufanda quan fa un fred que pela. Que a alguns se'ls posin els pèls de punta quan pregunten si els nens abans d'anar a l'escola aprendran ja l'abecedari. O fins i tot que a d'altres els resulti difícil d'entendre que els nens mengin amb els dits i això gairebé generi aplaudiments. Benvinguts a Alemanya. Ara, que algú intenti imposar conductes que tenen més d'exèrcit que de centre educatiu, a mi no m'entra ni amb calçador.

 

De tota manera, he de reconèixer que se'm va escapar el riure per sota el nas quan vaig llegir un altre dels punts de l'ordre del dia. Algú demanava humilment que s'ensenyés com a mínim els nens a agafar bé el llapis. I és que el Gran és a punt d'acabar primer i encara l'agafa que fa esgarrifar. És clar que jo també faig el mateix.

Frühlingsfest i altres costums kindergartencs

Dimarts passat vaig assistir per sisena vegada a la festa de primavera del Kindergarten de la Mitjana i el Petit. També per sisena vegada, vaig tornar a casa amb dos testos decorats per tots dos, lluint floretes grogues i liles. I, si no m'equivoco, també per sisena vegada els testos van bolcar durant el transport i han deixat el terra del cotxe preparat per plantar-hi tomaqueres. "Això es recull fàcilment amb l'aspiradora", pensareu. Però ai las!, qui va idear el pàrquing no va pensar en la maldestreria d'aquesta maredetrès i no va col·locar cap endoll a una distància salvable. I l'aspiradora de mà ja va prou atrafegada amb les engrunes diàries com per haver de fer hores extres. Però incidents terrosos a banda, aquestes trobades són un clàssic del calendari preescolar. Prescindibles, no ho discutiré. Però entranyables, i sobretot mostra de la sorprenent dedicació dels educadors. Que duri.

Durant l'hora llarga que dura la festa, i a banda de l'esmentat taller de decoració floral, nens i nenes poden esbargir-se al gimnàs, i omplir el pap a la improvisada cantina. El menú, com no podia ser d'altra manera: rotllets de primavera i dips de crudités. El Petit va trobar que els xinesos havien inventat la cosa més bona del món, i si no se'n va cruspir vuit, no se'n va cruspir cap. La Mitjana, segurament farta de trobar el mateix menú cada any, va centrar-se en el cogombre, com és habitual. L'oferta lúdica era escassa, però no per això l'afluència de públic va ser minsa: pares i mares arribats amb presses de la feina, educadors i educadores, germans i germanes. Tots aplegats al gimnàs per entonar melodies primaverenques. Bé, entonar és un dir. Però s'agraeix la bona voluntat. I després, apa correm cap a casa. Perquè aquí les criatures van a dormir d'hora. I d'hora vol dir entre set i vuit.

Ara que encarem ja la recta final del curs escolar, ja només faltarà la festa d'estiu (aquesta sí, al jardí, amb música i activitats) per posar l'última creu a la cartilla d'assistència i optar al premi de mare exemplar. Perquè, a banda de no faltar a cap trobada (reunió de pares, reunió de grup, reunió per preparar la Laterne, Adventscafé, aniversaris de la Mitjana i el Petit, Laternenfest i les festes d'estiu i primavera, si no me'n deixo cap), sembla que també faig mèrits en altres àmbits. Així, per exemple, no m'escandalitzo quan trobo el Petit jugant al pati a ple hivern sense jersei, no rondino quan la Mitjana decideix no posar-se les botes d'aigua i les educadores li respecten la decisió, malgrat que els bassals tinguin cinc dits de profunditat, o no m'esvero quan trobo una bossa de plàstic amb roba dels nens amb unes taques dignes d'anunci, només perquè han passat per un parc enfangat i s'han divertit taaaaaaaant rebolcant-s'hi, com la Peppa Pig al final de cada episodi.

Avui que fa sol i bona temperatura, ja sé que trobaré el Petit embetumat de crema fins a les celles i convertit en nen-Schnitzel. Perquè precisament la gràcia d'untar-los de crema és que després els pots arrebossar fàcilment al sorral i engegar-los corrents a fer una abraçada als pares. Que, evidentment, salten d'alegria de veure com se'ls llança al damunt una croqueta amb potes. I és que, a més, la crema bio que fan servir és d'aquelles que deixen una pel·lícula blanca del tot desfavoridora. Sobretot per al Petit, del qual tothom, inclòs el DrH, diu que és molt pàl·lid. Però ja se sap que les criatures, com més brutes, més felices. La banyera i la rentadora ja s'encarreguen de tornar les coses al seu lloc. 

Kindergarten (2)

Jo no he estat mai de portar arracades. Des que em vaig treure les de la primera comunió, i em va passar la fal·lera de les de mercadillo, he anat pràcticament sempre sense. No perquè no m'agradin. Ni tampoc perquè no en tingui. Senzillament, perquè m'hi vaig acostumar. I no pensava pas canviar de postura, però quan el paredetrès me'n va regalar unes com a premi per l'esforç de portar al món tres criatures, no em vaig poder negar a donar utilitat als foradets que, miracles de la vida, no s'havien tancat. I així de feliç i enjoiada vaig jo des de fa un any. Fins que les perdi. O fins que la Mitjana se les faci seves. Que podria ser aviat, perquè no para de repetir-me com en són, de boniques. I que, quan tingui sis anys, es farà els forats.

El periple arracadil de la Mitjana va començar tard. Evidentment, en aquest país això de foradar les orelles a un nadó, a banda de no portar-se, és considerat una salvatjada. I si no, que l'hi diguin al paredetrès, que innocentment va preguntar-ho a una llevadora pocs minuts després que la Mitjana arribés al món. Es va lliurar pels pèls de la denúncia, però va ser ficat al mateix sac que altres Ausländer amb tradicions encara més bèsties. El resultat va ser que la Mitjana va passar els primers mesos de la seva vida amb les orelles immaculades i, sobretot quan tornàvem a Casa, sent confosa amb un nen, encara que portés un vestidet i una gorra lila amb puntets roses.

Nosaltres, que com ja he dit a tossuts pocs ens hi guanyen, vam aprofitar les vacances d'estiu per dur a terme la perforació lobular. Als nou mesos, la Mitjana va entrar enganyada a la rebotiga d'una farmàcia i en va sortir amb les orelles vermelles, amarada de suor, amb una perleta a cada banda i una piruleta a la mà. Bonic no va ser. Però la Mitjana feia goig. Incomprensiblement, no va despertar precisament la mateixa admiració entre els educadors del Kindergarten quan va tornar de vacances. Però ja estava fet, i la Mitjana lluïa les perletes més encantadores de la guarderia. Bé, de fet, les úniques. I per poc temps, perquè com un càstig diví, aviat l'orella esquerra va rebel·lar-se. El resultat: una petita infecció, arracada fora, forat tancat i Mitjana hippie.

Dues vegades hem passat pel tràngol de tornar a foradar l'orella. L'última, mesos abans de rebre una trucada del Kindergarten per dir-me que la tanca se li havia clavat i li havia fet una ferida, però que ells no li podien (volien?) curar, i que sisplau hi anés de seguida. Efectivament, allò s'havia de treure, però la pobra Mitjana va haver d'esperar l'estona que va fer falta. I és que al Kindergarten no hi ha més que Waschlappen i tirites. Prohibit tenen fer servir qualsevol desinfectant. Per llei. Per evitar al·lèrgies i mals majors. Com que ja m'ho conec, fa temps que porto un pot de desinfectant a la bossa. Perquè no em tornin a agafar desprevinguda.

D'aquesta mateixa manera, un matí d'estiu vaig rebre una altra trucada, per informar-me que la Mitjana, que havia estat jugant descalça al pati, fent anar la bomba d'aigua, rebolcant-se a la sorra i enfilant-se als arbres (tot això permès i encoratjat), s'havia clavat una estella al peu i volia que fos jo, la seva mare, qui l'hi anés a treure. Per ridícul que pugui semblar, una servidora va haver d'anar al Kindergarten, treure la microscòpica estella del peu de la Mitjana, consolar-la dos minuts i tocar el dos, mentre la petita princesa es prenia una xocolatina de premi. No m'estranyaria, doncs, que algun dia m'hi fessin anar a canviar un bolquer del Petit, perquè està intranquil, o a donar-li la sopa, perquè ningú no fa l'avió com jo. I, fins i tot així, haurem d'estar contents de tenir una plaça überhaupt, vist com està el panorama en aquest país. Però això ja és un altre tema.

Aniversaris i efectes col·laterals

L'Aviadecinc encara recorda horroritzada algunes de les festes d'aniversari que va fer a Casa per nosaltres, especialment l'última, diu ella. Es veu que els sofàs de Casa no ho van resistir i mai més no van tornar a ser els mateixos, els pobres. És el que té fer verticals amb els peus contra la paret i les finestres, suposo. Jo, la veritat, és que de festes només recordo precisament aquesta, però vista a través d'un altre filtre, el de l'esveramenta infantil. Misteriosament, després d'aquest aparent fiasco no hi va haver reposició, però tampoc no ho recordo com un drama. Potser ja m'havia passat l'edat. O em van saber convèncer que no podia ser.

La setmana passada vaig recordar-me molt de l'Aviadecinc i la festa dels sofàs. Perquè a can maredetrès vam estar d'aniversari. Del paredetrès, que afortunadament no va convidar els seus amics a fer verticals (amb un sol sofà, hauria estat difícil encabir-los a tots), i de la Mitjana, que per fi ha fet quatre anys, després de tres-cents seixanta-cinc dies d'espera i de preguntar quan arribaria el dia. I com que, malgrat la benèvola climatologia que estem tenint aquest any, un aniversari a mitjan novembre fa de mal celebrar al jardí, vam decidir fer la festa a casa. Amb lo bé que hauríem estat en un Halligalli qualsevol.

Fins ara, només teníem experiència en festes masculines. El Gran ja ha celebrat els tres, els quatre, els cinc i els sis anys amb festes a casa, però amb la complicitat de les temperatures estiuenques i, per tant, al jardí. L'última va ser força moguda, i és que controlar dotze nens (mascles) és més que difícil. Afortunadament, ningú no va prendre mal i s'ho van passar pipa, segurament perquè vam tenir la sort de comptar amb l'ajuda desinteressada d'uns quants amics (adults), que es van ocupar del Petit i van ajudar a la gimcana.

Però tornem al que volia explicar. Vam organitzar la festa de la Mitjana amb el convenciment que ens en penediríem, però que l'hi devíem. Sis nenes i un nen. Més un germà, perquè el nostre Gran s'entretingués i no empipés les nenes, bàsicament. Fins i tot tenia a punt la declaració de zona catastròfica per si anaven mal dades. I el betadine, l'aigua oxigenada (portada de Casa en l'últim viatge) i les tirites, de flors i dinosaures. Perquè val més estar preparat.

Passades les tres hores de festa, però, vam entendre per què tanta gent diu que les nenes són més fàcils. A aquesta edat, si més no. El paredetrès, erigit en animador oficial, les va tenir controlades en tot moment. Seieu aquí, deia, i en menys de deu segons les tenia totes assegudes en rotllana i, el més impressionant, en silenci i escoltant. Així dóna gust organitzar una Schatzsuche, berenar, emprovar-se totes les disfresses, jugar a bitlles, ballar i estirar els cordills de la pinyata. Fins i tot, mitja hora de plastilina es pot convertir en moment chill-out per als grans. En dues paraules: im-pressionant.

Només vam haver de lamentar una víctima: el braç de la figureta de nuvis del nostre casament. Això de fer rodar la bola en comptes de llançar-la amunt encara no ho tenen controlat. Però no es pot demanar més. L'any que ve, a la festa del Gran, només hi convidarem nenes. I punt. O sigui que val més que comencem a preparar el terreny. Des d'avui mateix.

Primera estació: Sant Martí de Fanalets

Som a punt d'entrar a la voràgine prenadalenca. No pas perquè els grans magatzems ja hagin tret tot el mostrari de decoracions hagudes i per haver (d'elegants a horteres, per a tots els gustos), no. Simplement perquè amb la festa d'avui al Kindergarten donem el tret de sortida a la competició de "a veure qui és capaç de celebrar més coses des d'ara fins al dia de Reis". És el que té viure a fora i voler conservar les tradicions de la terra, a més de vetllar per la integració dels tres dimoniets de la casa i intentar que també coneguin els costums d'aquí.

L'onze de novembre és sant Martí. Diu la llegenda que el tal Martí, soldat romà convertit al cristianisme, passejava a cavall quan va trobar-se un pobre mort de fred, va agafar la seva espasa i va tallar la seva capa pel mig. Després, va donar-ne la meitat al pobre i va marxar. A la nit, va somiar que Jesús portava posada la mitja capa que havia donat al pobre. Fins aquí molt bé. Ara, la relació que té això amb la processó de pàrvuls amb un fanalet a la mà, no l'he acabat de trobar. Però endavant.

Els nens fa dies que tenen fet el fanalet. La gràcia és que sigui selbstgebastelt, és a dir, que no sigui comprat. Al Kindergarten de la Mitjana i el Petit ho fan així, amb l'única particularitat que, si bé la Mitjana l'ha fet realment ella, al grup del Petit organitzen una sessió de manualitats per a pares, que han de demostrar les seves habilitats i mirar de no fer el ridícul. Perquè les comparacions són odioses, això ho sabem tots. I no tots tenim la mateixa traça.

Aquesta tarda a quarts de sis ens trobarem tots, pares, mares, germans grans, educadors i espontanis, per fer la processó. Necessitem anar armats amb el fanalet, un carregament de piles AA (noves!), un bastó de recanvi per si de cas i roba d'abric. Els nens ens cantaran les cançons típiques, farem un tomb pel barri (tallant el trànsit quan calgui, oju), tornarem al Kindergarten i allà ens acostarem a la foguera que el Director haurà preparat. Esperem que no plogui com altres anys i puguem prendren's el Glühwein i compartir els brioixos de panses de St. Martí (a la imatge del que va fer el sant) sense haver-nos de refugiar al cobert dels cotxets. Si pogués, portaria ous a les clarisses.

Després, només ens quedaran el Nikolaus, l'Advents Café (escola i Kindergarten), el calendari d'advent, el tió, la Nochebuena, la Missa del Gall, Nadal, St. Esteve, l'aniversari del Petit, Cap d'Any, Any Nou i Reis. Si no és que tenim la visita sorpresa del Pare Noel, que a aquestes alçades jo ja no descarto res. I després, a fer bossa per a l'any que ve.

El truc de l'almendruc

Ahir ens arribava un email dels representants de pares del Kindergarten que per força ha d'haver remogut per igual la consciència de culpables i innocents. S'ha perdut el fair play. I això que no hi juga el Pepe.

És sabut que l'arribada dels primers freds (malauradament, aquí això pot voler dir a finals d'agost) va acompanyada dels primers refredats. Els pobres Kindergartenkinder, que encara no tenen edat per portar un paquet de clínex (aquí: Tempo) a la butxaca, es passegen amunt i avall amb les candeles penjant, esperant que algú finalment els netegi els mocs. Les educadores (i els educadors, que aquí també abunden) fan el que poden, però clarament no donen l'abast i no estan al cas de cada esternut. Perquè prou feina tenen.

El problema arriba si apareixen la febre, els vòmits i les cagarrines. Què hauríem de fer, els pares? La resposta és clara i figura al contracte: la criatura s'ha de quedar a casa. La logística familiar de la majoria, però, no tolera gaire bé aquests imprevistos. Sembla ser que en els últims mesos han abundat els casos de salt a la torera, és a dir, de nens malalts (xutats de paracetamol o similars) que van amb tota normalitat al Kindergarten. I que encomanen a la resta, evidentment. No només de criatures, sinó també d'educadors. Tot un panorama i un greu problema de baixes, que només acaben perjudicant la qualitat de la Betreuung.

S'ha arribat a un punt, es veu, que la cosa és tan greu que temen que comenci a aplicar-se allò de l'ull per ull, dent per dent. És a dir: avui portes tu el nen malalt, però la propera vegada que tinguem un virus de panxa a casa, d'aquells que et deixen tancat al lavabo hores i hores, el porto jo i sabràs el que és bo. Una espiral perillosa.

Qui estigui lliure de culpa, que tiri la primera pedra. Cert, hi ha casos flagrants que són de jutjat de guàrdia. D'altres, però, són més subtils. Tots hem tingut temptacions de fer-ho alguna vegada, però vist des de fora, és evident que hem de fer un esforç. Si més no, per les criatures. Que si es prenen el paracetamol a les 8 del matí, a les 4 de la tarda han d'estar fets una pelleringa. Com a mínim.

Kindergarten (1)

Els anys de Kindergarten no estan pensats per preparar els nens per a l'escola. No. Els anys de Kindergarten estan pensats per preparar-los per a la vida. Ah, carai!, direu. I això com es fa? Doncs molt senzill: deixant que els nens siguin nens. Sense entrar en conceptes pedagògics, això vol dir que es potencien aspectes com la llibertat, la personalitat i, sobretot, el coneixement del medi. El que d'entrada posa els pèls de punta a qualsevol nouvingut (perquè, no ens enganyem, a tots ens fa gràcia quan comencen a escriure, comptar i enganxar gomets), acaba tenint sentit. Si més no, a mi m'han convençut.

El Petit fa un mes que va al Kindergarten de la Mitjana. Vam superar l'etapa d'adaptació (que mereix un post a part) sense problemes i ara s'hi queda més feliç que un gínjol. Amb els seus gairebé 10 mesos és el segon més petit, però acostumat com està a haver de lidiar amb nens més grans, no s'atabala gaire. Com és natural, també surt al pati, tapat fins a les celles i, com no, amb la seva Matschhose, uns pantalons de peto impermeables sense els quals crec que no te'l deixen ni matricular. El pati no és gaire gran, però hi tenen un sorral, un tobogan i un gronxador, i una pila de bicicletes amb i ambsense pedals, patinets i bobby cars.

Això us ho explico perquè l'altre dia, quan el vaig anar a buscar, una mica més i m'agafa un cobriment. Després de preguntar on era, perquè no el veia, em diuen les educadores somrients: "és aquell que ve per allà". I aleshores vaig tenir el flashback: aquella puça que s'acostava gatejant i rient (amb mocs fins a la barbeta, això sí), no era el Petit, sinó el nen d'El peque se va de marcha. A banda i banda, a menys d'un pam de les seves manetes, corrien nens amb bicicletes i patinets, i un parell més jugaven a futbol. Com si fos la cosa més normal del món. Perquè, aquí, ho és.

Fa quatre anys, hauria caigut a terra ben morta. És clar que llavors també em semblava estrany que els nens portessin bolquer fins als tres anys (il·lusa de mi). Ara, però, l'únic que demano és no tornar-ho a veure. Sisplau. Perquè si no l'hauré de vestir de jugador de futbol americà. Fins que camini, que esperem que sigui aviat. Pel seu bé.