Això és un no parar. Quan la indignació i els calfreds provocats per l'últim escàndol alimentari comencen a esvair-se, el següent ja pica a la porta. Amb impaciència i ganes d'espantar el personal. En aquest món tan globalitzat, on per menjar-te uns tristos canelons de carn els ingredients han d'haver passat per una tirallonga de productors, distribuidors i magatzems, d'uns quants països diferents i no precisament propers al punt de deglució, gairebé fa por preparar un àpat. Perquè si no és que verdura, carn, ous i fruita provenen d'un distribuidor ecològic i local, a més de conegut, un no pot estar segur que el que menjarà és realment el que diu el paquet. Que tots sabem que la publicitat és enganyosa, però fins a quin punt, no ho volem ni sospitar. Per molt que vulguem comprar duros a quatre pessetes.
Fa temps que no guanyem per a sustos. A banda de les pors generades des de les altes esferes a una epidèmia de grip A que ens havia d'enterrar a tots (i que, per cert, li ha costat l'estada a l'habitació 103 al Petit), hem estat sacsejats per una llarga llista d'escàndols relacionats amb els el que mengem i el seu cultiu, cria, tractament i conservació. Sense anar més lluny, pollastres, porcs, ous, cogombres i cavalls han protagonitzat de forma involuntària els telenotícies de mig món, han remogut la consciència dels més propers als nuclis contaminats i després han desaparegut del mapa gairebé sense deixar ni rastre. Jo, que d'espantadissa en sóc molt, de seguida m'apunto al carro dels que prenen mesures per combatre la invasió bacteriana. O de toxines. O del que toqui.
Mirant enrere, recordo que la crisi dels cogombres va ser especialment punyent. A banda del pànic a consumir qualsevol verdura crua, que a mi em va portar a coure els tomàquets cherry abans de donar-los al Gran i la Mitjana (ja veieu quina paranoia) i, en qualitat de representant de l'equivalent de l'AMPA, coordinar els pares del Kindergarten per exigir garanties que les crudités servides als menuts havien passat tots els controls, vaig haver de suportar la mirada inquisidora de veïns i coneguts, que em miraven com si portés a la butxaca un cogombre enverinat, per allò que es deia que l'origen era al sud d'Espanya. Perquè era impossible que el focus d'origen fos aquí. I quan va ser l'hora de tocar a penedits, perquè els pobres cogombres no tenien culpa de res, ningú no es va recordar de les tones de verdura peninsular que no van aconseguir passar la frontera.
Mirant enrere, recordo que la crisi dels cogombres va ser especialment punyent. A banda del pànic a consumir qualsevol verdura crua, que a mi em va portar a coure els tomàquets cherry abans de donar-los al Gran i la Mitjana (ja veieu quina paranoia) i, en qualitat de representant de l'equivalent de l'AMPA, coordinar els pares del Kindergarten per exigir garanties que les crudités servides als menuts havien passat tots els controls, vaig haver de suportar la mirada inquisidora de veïns i coneguts, que em miraven com si portés a la butxaca un cogombre enverinat, per allò que es deia que l'origen era al sud d'Espanya. Perquè era impossible que el focus d'origen fos aquí. I quan va ser l'hora de tocar a penedits, perquè els pobres cogombres no tenien culpa de res, ningú no es va recordar de les tones de verdura peninsular que no van aconseguir passar la frontera.
Ara li toca el torn a la carn de cavall. Que no és que sigui nociva, pobres bèsties. Senzillament, no és el que esperem trobar als tortellini o les lasanyes. Tot i que, pel que es veu, és a tot arreu. Si us pensàveu que la gent anava a Ikea a ampliar les col·leccions de claus allen i de fullets d'instruccions on sempre sembla que hi falti una pàgina, o a tenir-hi enceses discussions de parella, potser la crisi actual ens demostrarà que no és així. Potser no són ni les llibreries Billy, ni els sofàs-llit Ektorp el que la gent vol. No. Potser són les mandonguilles, i ara que resulta que a Suècia dels cavalls en diuen vedells, hi ha hagut un daltabaix. Perquè un Ikea sense mandonguilles és com súper sense punts de degustació, o com un partit de futbol a l'estadi sense el frankfurt corresponent. No té cap gràcia. Encara que puguis col·locar les criatures a l'entrada i empènyer el carro pels vint-i-cinc quilòmetres de passadís ben tranquil. I malgrat que en arribar a la caixa t'adonis que t'has oblidat aquella funda de coixí que volies comprar. Però com que a canvi te'n vas a casa amb un carregament d'espelmes, quadres i altres accessoris varis, no gires cua. Perquè saps que hi tornaràs. Però serà quan tornin a tenir mandonguilles. De vedella, s'entén.