Coses que "es" cauen

El Gran va començar a parlar tard. Molt tard. Amb dos anys només deia papa i ata, que volia dir mama. Les campanes d'alarma van començar a sonar arreu i nosaltres, com a bons pares primerencs, vam sumar-nos al tren del patiment. Amb bitllet de primera classe. No calia diagnòstic: havíem d'assumir que tenia algun problema. I gros. Al Kindergarten m'explicaven clarament amoïnats que era un nen molt carinyós però no deia res. El seu pediatra, el Dr.H (al qual fa sis anys que paguem les vacances en destinacions que ja voldríem per nosaltres), em va fer omplir les quinze pàgines d'un formulari destinat a fer augmentar de forma exponencial la nostra preocupació. Perquè la majoria de les preguntes es quedaven en blanc, de tan curt com era el repertori vocal del Gran. A nosaltres també ens començava a pujar la mosca al nas, perquè altres nens multilingües de la seva classe no tenien cap problema per saltar d'una llengua a l'altra quan encara no aixecaven un pam de terra. De manera que l'excusa que als nens bilingües els costa més arrencar no s'aguantava per enlloc. Amb l'ai al cor ens tenia, vaja.

Però un dia, just abans que nasqués la Mitjana, va desfer el nus que devia tenir a la llengua i va començar a parlar. Frases senceres. Davant l'astorament de tothom. Com si volgués demostrar-nos que de tonto no en tenia un pèl. I, des d'aleshores, xerra pels descosits en la llengua de Llull, Goethe i Cervantes. Amb més d'un lapsus, això sí. I amb menys d'un pronom feble, això també. Per deformació professional, però també per dignitat identitària, veure caure pronoms febles és d'aquelles coses que encara avui em posa els pèls de punta. Perquè em fa venir ganes de completar la frase, la senti a qui la senti. I perquè em sap greu que s'esborri una de les peculiaritats més característiques de la nostra llengua.

Ni en el pitjor dels meus malsons no m'hauria pogut arribar a imaginar que les meves pors es farien realitat. El que em creia capaç d'evitar, avança irònicament imparable, arrossegant tots els esforços d'aquesta maredetrès. Desconcertada, decebuda i resignada, estic. El Gran i la Mitjana van perdent bous i esquelles. Quan parlen, per ser exactes. Verbs, complements i, sobretot, pronoms, tenen les hores comptades, en aquesta casa. Lamentablement. I sense remei a la vista. Per molt que fem tot el possible per parlar un català digne del director general de política lingüística.

Portem una mala ratxa, últimament. A taula, el Gran i la Mitjana demanen "puc més?", sense aclarir de què. "Van" sense especificar on, i pel camí perden encara altres paraules, com els verbs. La influència doble, de l'alemany i el castellà (sí, sí, del castellà), és decididament més forta. Mesos fa que lluitem per eradicar el "Puc aigua sisplau?" de casa nostra. Per evitar que les coses "se'ls caiguin" i impedir que responguin "jo tinc quatre" a la pregunta "Quants anys tens?" Segurament en contra de totes les teories pedagògiques vigents, no puc fer sinó repetir la frase corresponent i insistir en l'ús correcte dels pronoms. Perquè a Casa sempre rèiem d'aquells que, per telèfon, deien "que està tal" o "ara es posa". I ens escandalitzàvem quan algú ens comentava que, no sé on, "olorava malament". Era d'esperar, doncs, que tard o d'hora arribés la venjança.

Hipp, Hipp, hurra!

És imperdonable que hagin passat tres mesos des que vaig obrir la paradeta i encara no hagi fet esment a la febre ecològica que fa dècades que regna en aquest país. Em faig creus que no hagi comentat encara que són molts els qui viuen de forma realment sostenible, els qui es bioalimenten, biovesteixen i bionetegen. I, sobretot, els qui es biomouen amunt i avall. En bicicleta, s'entén. I a peu. He de reconèixer, però, que tot i que la família maredetrès ha millorat la seva conducta mediambiental, encara ens queda molt camí per recórrer. Nosaltres som consumidors biològics mainstream. D'esforç zero, vaja.

Una cosa, però, sí que la fem bé. O si més no, això ens sembla: el reciclatge. Lluny de la polèmica de l'envàs on vas, aquí separem la brossa com cal, des del primer dia, gairebé. Rebuig, envasos/plàstics, orgànic i paper, tot va als contenidors corresponents que tenim a peu de carrer. El vidre el podem llençar als contenidors de la cantonada, això sí, respectant la tria de colors i els horaris. Perquè una mica punyeteros sí que són. A banda d'agrupar els vidres en transparents, blancs i marrons, només els podem llençar entre setmana i de 10 del matí a 7 de la tarda. Per respectar el descans dels veïns. I coneixent-los, jo no gosaria infringir les lleis, perquè sempre hi ha algú pentinant el gat vora la finestra, disposat a fer un truc a la policia. Els nostres veïns, molt amablement, van penjar fa temps uns cartells explicatius en alemany, castellà i anglès damunt dels contenidors, no fos cas que ens equivoquéssim. Ho devien fer amb bona intenció, no ho dubto. Però jo cada vegada que veig els cartells em vénen ganes de llençar els bolquers del Petit al contenidor orgànic.

A banda de les bioparadetes dels mercats setmanals, on et pots deixar fàcilment un bitllet de cinquanta i sortir només amb dos trossos de formatge i un parell de bistecs, hi ha un parell de cadenes de supermercats biològics amb botigues escampades estratègicament per tota la ciutat. Allà hi trobes de tot: a banda dels clàssics com la fruita i la verdura, tenen roba de criatures, productes de neteja i higiene personal, carn i tota mena de llaminadures. Els preus també són força sucosos, però tenen una clientela fidel. Gent que hi fa tota la compra. Encara que això li suposi passar pel caixer cada dos dies. I també clientela esporàdica, com nosaltres, que hi anem a comprar alguna cosa especial. De tant en tant.

Jo, des de fa temps, intento comprar productes de proximitat, a més de biològics. Perquè, de què em serveix comprar mongeta tendra del Marroc i taronges de Sudàfrica, per molt bio que siguin, si han llançat tones de CO2 a l'espai per poder-les transportar fins aquí? Però combinar l'ecologia amb el cultiu de proximitat no és fàcil. Si més no, comporta llegir moltes etiquetes. I quan una va amb dues criatures penjades d'un cotxet, no sempre hi ha temps. I si cal triar, guanya el bio, que per alguna cosa inverteix més en màrqueting.

Encara que em costi, també he de reconèixer que em deixo entabanar fàcilment, sobretot quan es tracta de l'alimentació del més petit de la família. És a dir, sempre que he tingut un menor de dos anys al meu càrrec. Perquè aleshores el ventall de possibilitats es multiplica per vint. Com a mínim. I si no, que l'hi diguin al senyor Claus Hipp, que a poc a poc s'ha anat construint un imperi, a base de potitos ecològics. Però no només això. Ara el sr. Hipp ven cremes, tovalloletes, llet, galetes, barretes de fruita i cereals... I vagis a casa de qui vagis, quan s'obren els armaris de la cuina, apareixen els hipp hipp hipp fent saltirons, gairebé.

Ahir vaig prendre consciència que potser n'estàvem fent un gra massa. Mentre el Petit es cruspia els ganxitos ecològics sense sal, sense sucre i sense res, alles bio, se'm va aparèixer la imatge del sr. Hipp, estirat en una tumbona en alguna platja propera a l'equador, mirant a l'iPad la facturació del mes de desembre i pensant, que ben enredats que els tinc. Perquè vendre una bossa de 30 grams a 0,85 € hauria de ser considerat un delicte.

Temps moderns

L'emigració del segle XXI no té res a veure amb la de temps passats. Afortunadament. Si abans la gent marxava per no tornar, i calia esperar setmanes o mesos per rebre una carta, ara les distàncies s'han fet més curtes, pràcticament tot el món està connectat a la xarxa i les noves tecnologies ens ajuden a mantenir el contacte. Segons com es miri, potser massa i tot. Skype, whatsapp, facebook, twitter... i encara el telèfon normal i el correu electrònic són el pa de cada dia. La comunicació de la família maredetrès amb els qui es van quedar a Casa s'ha basat durant anys en aquests dos mètodes més rudimentaris, malgrat una tímida incursió en el món d'Skype, sense continuïtat per causes desconegudes. Probablement, per mandra. Però el món sencer ja es pot anar calçant, perquè després d'any i mig d'entrebancs, excuses ben (i mal) trobades i impediments de tota mena, l'aviadecinc no només té l'ansiat iPhone5, sinó que ha aconseguit que sigui operatiu. Un fet al qual no hauríem de restar mèrit, vist que el flamant aparell ha viscut uns quants mesos tancat a la capsa. Per molt que costi de creure. Esperant una nanoSIM que no acabava d'arribar. I és que a can aviadecinc s'hi acumula la feina, últimament, això és veritat. Però si el sr. Jobs fos viu, s'estiraria els cabells. Bé, els pocs que tenia.

La tecnologia en mans d'una jubilada inexperta és potencialment perillosa. Tant per als qui l'envolten com per als seus contactes. I si no, que l'hi preguntin a l'avidecinc. Perquè ell ha estat la primera víctima. Aprofitant una caiguda sense conseqüències, l'aviadecinc va arrambar el seu iPhone, va fer-li una fotografia, cames enlaire entre dues butaques bolcades, i va enviar-me-la en qüestió de segons. Senyal que és espavilada i de seguida entén el funcionament de les noves tecnologies. Però senyal també que alguna cosa està canviant. Les portes de l'app world s'han obert de bat a bat, i l'aviadecinc és a punt de llançar-se al buit. Instagram, tremola. Prenguem, doncs, precaucions. 

Per evitar mals majors (com ara subscripcions no desitjades a llocs de pagament), i per començar a treure profit de la inversió, l'altre dia vam configurar remotament (és a dir, per telèfon) el whatsapp.
(ad5) Ja me l'ha baixat el teu cosí, però no funciona.
(md3) Com que no funciona? Has provat d'enviar un missatge?
(ad5) No, és que no sé com va.
(md3) Espera't, a veure si em surts a la llista de contactes. (...) No.
(ad5) I què he de fer?
(md3) L'has instal·lat?
(ad5) No.
(md3) Aleshores és normal que no funcioni. Fes clic a instal·lar.
(ad5) Com?
(...)

Contra tot pronòstic, el vam acabar instal·lant correctament, vam enviar missatges de prova, amb fotos, emoticones i tota la pesca. I li vaig demanar que practiqués, que segur que li sortia gent coneguda a la llista. Efectivament. Tant va practicar, que l'endemà ja havia demanat hora a la perruqueria per whatsapp. Impressionant. L'aviadecinc és a punt de passar-me al davant. Com aquell qui no vol la cosa. D'aquí a un parell de setmanes, haurà mutat a aviablocaire i ja només parlarem a través de les xarxes socials. I m'hauré de fer seguidora seva.

Comeback

Ahir al vespre vaig comprovar que la música encara em fa emocionar. Fins al punt de vessar una llagrimeta. O gairebé. Perquè han estat prop de set anys sense escalfar la veu, sense llegir una partitura, sense entonar melodies que posen la pell de gallina. Ahir, gràcies a la insistència del paredetrès, vaig tornar a cantar, vaig tornar a la coral. I no era conscient que ho enyorava tant fins que van sonar els primers acords del rèquiem alemany. No podia haver triat una peça millor per al meu comeback.

Ja no hi ha marxa enrere. La sequera d'activitats extradomèstiques s'ha acabat. La maredetrès comença a recuperar la independència. Si trobem cangur, és clar. I amb el permís del director, perquè estic de prova. Col·locada al costat de la cap de corda, que controlarà si afino o deixo d'afinar i tindrà veu i vot el dia que el director decideixi fer-me la prova de veu oficial. Ja tremolo. Per a mi, un mal tràngol que de ben segur em provocarà més d'un mal de panxa. Haver de cantar sola davant d'altra gent sempre m'ha fet suar. I aquesta vegada serà igual. O pitjor, perquè estic més que rovellada. Però amb una mica de sort, m'acceptaran. D'alguna cosa han de servir les dècades d'experiència, dic jo. Començant per la tortura dels exàmens de solfeig i passant per algun assaig en què el director assenyalava a dit la gent que havia de cantar sola. Un horror. Moment de fer-se petit, petit com una engruna. Allà on altres s'exhibeixen exultants. I orgullosos. I bé que fan. Però quan un és de mirar a terra de mena, costa.

La nit d'ahir va ser com un déja vu. La coral és nova, però el local d'assaig no. Ja hi havíem cantat amb un altre cor de la ciutat, molt més exigent. Per una estona, va ser com si aquests set anys els hagués somiat. Com si tornés a ser pocs mesos després d'arribar a aquest país, quan després de l'assaig anàvem a prendre alguna cosa i el paredetrès i jo només enteníem quan deien ein Bier. Quan el director de llavors ens mirava amb cara assassina perquè no l'havíem entès. Quan encara estàvem acostumats a sacrificar un vespre a la setmana i més d'un cap de setmana per poder cantar arreu. Quan fèiem sortides en autocar i tot i arribar cinc minuts abans érem els últims. Quan vam fer els nostres primers amics d'aquí, alguns dels quals s'han convertit en amics de veritat. Amb molta paciència per part seva, val a dir.

Però tot i que l'experiència d'ahir va ser més que positiva, es pot i s'ha de millorar. En molts aspectes. Per començar, seria bo trobar el diafragma per fer que comencés a treballar. Els anys d'inactivitat i els tres embarassos l'han desdibuixat del tot, i ara falla el suport. També s'esperen millores en l'aspecte relacional, perquè de moment només se'm van acostar un parell de senyores per explicar-me quatre coses. I la resta de la pausa me la vaig passar mirant les mussaranyes. Però anem a poc a poc. Com en qualsevol altre esport, es necessita continuïtat. Per agafar la forma. I anar-se fent un lloc a l'equip. Jo, de moment, ja he tornat a entrenar. Ara només falta que em facin la fitxa del primer equip i pugui debutar al proper concert.

Diumenges

Tant a l'hivern com a l'estiu, un dels principals atractius d'aquesta ciutat és el brunching. Quan vam arribar-hi, aviat farà deu anys, vam apuntar-nos de seguida a l'allí donde fueres, haz lo que vieres. Perquè ràpidament t'acostumes a compartir els mandrosos matins de diumenge amb amics i coneguts, encadenant lattemacchiatos i sucs de taronja naturals a preu d'or, bufets més o menys cuidats i converses sobre els temes més diversos. I a veure passar les hores, parapetat en un local ben calentó i gemütlich, o en una animada terrassa al sol.

Per això, resulta especialment dur haver-hi de renunciar. Gairebé del tot. No perquè els amics i coneguts hagin deixat de fer-ho. Ni tampoc perquè hàgim avorrit les seleccions de panets, xarcuteria i amanides que se'ns proposaven. No. Hem deixat de fer-ho perquè atrinxerar-se en un local atapeït amb tres criatures i un cotxet, sobretot ara que fa fred, resulta a vegades missió impossible. I quan no, acaba amb els nervis i la paciència dels brunchaires desconeguts. I amb la nostra també.

Però aquestes excuses només expliquen en part tal renúncia. Resulta que la família maredetrès ha decidit sacrificar el descans dominical perquè el Gran i la Mitjana aprenguin a nedar. Ni més ni menys que a dos quarts de deu del matí. Quan encara no han posat els carrers. O no els han netejat després de la nevada, que és gairebé el mateix. 

Si ja fa mesos que ens sotmetem a aquest calvari no és per massoquisme. Senzillament, en aquest país ensenyar a les criatures a nedar bé no només no sembla una prioritat, sinó que es converteix gairebé en un luxe. Oblideu-vos de tenir piscina com una extraescolar normal. Aquí, qui vol aprendre a nedar, ha d'anar encadenant cursos de deu sessions a preu d'entrenador personal. Cada mitja hora. I amb els horaris més estrambòtics que us pugueu imaginar. Perquè, com comprendreu, dos quarts de deu del matí no és l'hora que haguéssim triat. És clar que davant la possibilitat d'anar-hi entre setmana entre la una i les tres del migdia, no teníem altra opció. Més que res, perquè el Gran és a l'escola fins a dos quarts de cinc...

Afortunadament, el Gran i la Mitjana hi van contents. El paredetrès, per la seva banda, acostuma a anar-hi amb cara de son i l'esmorzar encara per pair. I si no fos pel litre i mig d'aigua que encara s'empassa el Gran cada vegada, podríem dir que els matins de diumenge són tot un èxit. Els nens van progressant i el Gran ja fa temps que ha superat el mínim exigit per poder-se banyar sol en una piscina pública. Ja té el preuat Seepferdchen, el cavallet de mar que acredita que sap nedar 50 metres sense parar (de l'estil millor que no en parlem), agafar una anella del fons de la piscina i llançar-se a l'aigua de peus. Com que a nosaltres no ens sembla suficient, continua anant-hi per millorar (que falta li fa) i agafar seguretat. Però aquí, la majoria de pares considera que ja n'hi ha prou. Per sucar els peus a la vora de l'aigua potser sí. Però per nedar fins a la plataforma i tornar, què voleu que us digui. Nosaltres no ens arriscarem.

Ahir, l'aventura schwimmenlernen va semblar encara més absurda. Perquè anar a piscina a tres graus sota zero i nevant, no sembla normal. I haver d'encabir guants, gorros i bufandes de tres persones en una taquilla, tampoc. Passejar-te amb xancletes i màniga curta per la vora de l'aigua i acte seguit haver de posar leotardos i coll alt a la Mitjana pot jugar una mala passada a la pressió sanguínia de qualsevol. I ser l'origen d'algun refredat, també. Però mentre no siguin capaços de nedar bé, haurem d'assumir els riscos. I, sobretot, recordar-nos d'agafar l'assecador.

Schuhe aus!

La inversió en calçat de la família maredetrès és substancial. Malgrat que el Petit encara no camina i només porta Krabbelschuhe. Perquè si una cosa tenen els peus menuts és que fan estirades, la qual cosa deixa inservibles parells de sabates noves en qüestió de setmanes. Un mal compartit per la majoria de famílies, direu. Doncs sí i no. Perquè no és el mateix calçar criatures aquí que a Casa. Sobretot a l'hivern.

En aquests moments, el Gran disposa de dos parells de sabatilles, unes a casa i unes altres a l'escola, unes vambes, unes vambes d'esport indoor, unes sabates de mudar (és a dir, senzillament netes), unes botes de pluja, unes botes d'hivern i unes botes de neu. La Mitjana, igual. I el Petit té dos parells de Krabbelschuhe, unes sabates acabades d'estrenar per quan es llanci a caminar i uns peücs impermeables goretex i tota la pesca. Només cal fer el càlcul. I resar perquè el peu no els creixi fins al mes d'abril. Evidentment, el paredetrès i jo ens abstenim de comprar sabates noves fins que les velles diuen prou.

A banda de suposar un problema d'emmagatzematge greu, l'acumulació de sabates es fa encara més evident pel fet que aquí tothom es descalça abans d'entrar a casa. O a casa el veí. O a judo. Vaja, gairebé a tot arreu. Per comoditat, però sobretot per higiene. I s'entén, perquè especialment en dies de neu com avui, la barreja de fang i pedres que s'incrusta a les soles destrossaria qualsevol parquet en qüestió de minuts. Com una combinació de patinets i talons d'agulla campant alegrement pel pis. O gairebé.

Fa cosa d'un parell d'anys, vam comprar un sabater per deixar-lo al replà. L'aviadecinc es posa les mans al cap cada vegada que el veu, perquè precisament bonic no és, i es queixa que per a les persones grans resulta molt incòmode haver-se de treure les sabates a peu dret, abans d'entrar, però allà continua, perquè ens fa molt servei. Els veïns de replà el van trobar tan pràctic que ens van demanar que en compréssim un d'igual per a ells. I així el nostre replà sembla l'entrada d'una mesquita, amb sabates de tots els números i gustos, per triar i remenar. Ben arrenglerades. Normalment.

Un s'adona que la germanització avança implacablement quan, sobretot durant les vacances, se li posen els pèls de punta en veure que tothom, residents i convidats, va tot el dia amb les sabates posades. Potser per amagar forats als mitjons, potser per mandra d'aparèixer amb unes sabatilles que no combinen amb la vestimenta. Aquí això ja ho hem superat: no ens fa vergonya descalçar-nos a casa de ningú, i trobem normal que els nostres convidats apareguin amb una bosseta amb sabatilles. Perquè nosaltres també els rebem així. El Gran i la Mitjana, sense anar més lluny, el primer que fan quan arriben a casa d'algú és seure a terra i descalçar-se. Tant aquí com allà. I a més d'un li fa gràcia.

Fa uns anys, abans de fer les maletes per venir cap aquí, un cosí meu ens va convidar a sopar i ens va rebre amb sabatilles. Una cosa impensable, que ens va sobtar i va ser objecte dels nostres comentaris. Irònics, com a mínim. Ara, però, sabem que era un visionari. Des d'aquí la nostra disculpa. I el nostre reconeixement.

Temps de refredats

Aquest refredat amenaça d'acabar amb la meva salut. Tant física com mental. Ja són cinc dies de mocs i tos, però sobretot cinc dies de mal dormir. Ara que les tres fieres havien superat els seus mals respectius, a base d'inhalacions i xarops. Ara que ha arribat el fred de debò i la meteorologia convida a ficar-se al llit a l'hora de les gallines. Si no abans.

Tinc la teoria que amb les altes temperatures que hi va haver a Casa aquest Nadal, els virus i bacteris van proliferar amb més facilitat i a gust. Perquè si no, no m'explico que el Petit agafés otitis i bronquitis, i la Mitjana i jo una tos d'ultratomba que encara de tant en tant fa acte de presència. I encara més, sense aquesta teoria resulta inexplicable que tres dels quatre avis estiguin ara enganxats al salbutamol per culpa d'una bronquitis que fins ara no havien tingut mai. Segur que els causants de tot plegat els vam escampar nosaltres, que vam tocar el dos deixant el parc d'avis fet una pelleringa. Però esperem que no ens ho tinguin en compte.

Aquest refredat, per comú que sigui, ha tingut i continua tenint els seus efectes col·laterals. Gens despreciables. A tothora apareixen rodanxes de llimona sucades en infusions de farigola, tasses amb restes de les dites infusions, paquets de clínex buits i mocadors de paper no tan buits. Per tots els racons. Sense pietat. Gottseidank, aquesta vegada ens hem estalviat els bafos, perquè no tenim eucaliptus. Així, com a mínim, la humitat dins de casa no arriba al 99,9%.

El pitjor de tot, i de lluny, però, són els roncs. Ningú no discutirà que amb el nas tapat és difícil gaudir d'un son plàcid i silenciós. De tota manera, el nivell de decibels assolit supera de llarg el llindar del permès a qualsevol casa a partir de les 8 del vespre. Igual que l'acte de mocar-se. Sembla que visquem al costat del moll i els vaixells anunciïn amb la sirena la seva intenció de salpar. Els taps, malauradament, no són una opció, perquè aleshores no se senten ni el despertador ni els pollets de l'habitació del costat.

Vull aclarir que jo em trobo la mar de bé. El que tinc no és més que un refredat conjugal. Perquè qui està malalt és el paredetrès. Afortunadament, sembla que ja veu la llum al final del túnel, però durant el cap de setmana, tot apuntava que tenia ja un peu a l'altre barri. Cert, els refredats s'han de cuidar. Això ho sap bé i ho ha seguit al peu de la lletra. La famosa somnolència vaticinada als prospectes és real. Perquè dopar-se, s'ha dopat. El paredetrès ha aconseguit adormir-se al sofà, sol a casa amb el Petit i el Gran. Sense més conseqüències. I fins i tot, després de despertar-nos dissabte a mi, el Petit i el Gran a les quatre de la matinada amb la sirena que deia abans, ha optat per llevar-se i sortir de l'habitació quan s'ha de mocar. Anem pel bon camí.

Diktat

Els dijous, el Gran té deures. A començament de curs, a la primera reunió de pares i mares, FrauB va explicar-nos que, en principi, els nostres fills i filles només tindrien deures un dia a la setmana. Només excepcionalment, si no havien acabat alguna feina a classe, l'haurien d'enllestir a casa. I a partir del mes de novembre, FrauB va començar a fer dictats. Abans no, perquè els seus deixebles no sabien escriure més que el seu nom. I amb lletra de pal.

Els dictats de FrauB són dictats preparats. M'explico, per si sembla una broma. El dia abans del dictat, FrauB escriu a la pissarra una sèrie de frases, que els alumnes copien a les llibretes i han de portar a casa, perquè nosaltres, els pares, els les dictem en preparació del gran dictat de divendres. Després, FrauB corregeix els textos i els nens els porten un cop més a casa, per signar. Fins aquí, tot entès. Un pot discrepar més o menys de la metodologia, però les coses són com són. I no seré jo qui qüestioni a FrauB la manera d'ensenyar l'alemany. Auf keinen Fall.

Ahir, el Gran, en sortir de l'escola, va dir-me que tenia deures. Llegir i preparar el dictat. Som-hi doncs, vaig dir-li en arribar a casa. I la conversa que va seguir va ser la següent:

(G) Mama, m'has de dictar les frases. FrauB diu que agafem un full en blanc per escriure-les.

(md3) Doncs va, agafa un full i seu, que comencem. Dóna'm la llibreta.

(G) No la tinc.

(md3) Què vols dir que no la tens? Que no hem de preparar el dictat?

(G) Sí. Tu m'has de dictar les frases.

(md3) Quines frases?

(G) Les que ha escrit FrauB a la pissarra.

(md3) I on és la llibreta?

(G) Oh. Ho sento. És a l'escola. Però és igual, ho fem al full en blanc.

(md3) I quines frases vols que et dicti, si no tens la llibreta?

(G) Ja t'ho he dit, les que FrauB ha escrit a la pissarra. Jo sé quines són.

(md3) Què vols dir que saps quines són? Te'n recordes?

(G) Sí. Me les dictes?

(md3) Si te'n recordes no cal que te les dicti. Escriu-les tu al full en blanc i jo després me les miro.

(G) D'acord. (...) Ja està. Mira. Igual de ben escrites que les de la pissarra.

(md3) !!!. A veure? Sí, estan bé, perfecte. Demà fes-ho igual de bé, eh?

El Gran va escriure les cinc frases amb bona lletra i sense faltes. I jo em vaig quedar de pasta de moniato, perquè tot i que altres vegades ja m'havia sorprès amb la seva memòria fotogràfica, aquesta sortida no me l'esperava. Vint minuts després, em truca la mare d'una companya de classe i em diu: Escolta, la nena no té la llibreta, saps quines frases entren al dictat de demà? I li vaig haver de dir que sí.

Aniversaris

Regalar poc després de Nadal és encara més difícil. Si ja durant les festes ens hem d'esprémer el cervell per decidir-nos per una cosa o per un altra davant l'allau d'ofertes, al mes de gener encertar-ho és gairebé missió impossible. Però d'aniversaris n'hi ha tot l'any, també per aquestes dates. I les criatures que el celebren no en tenen cap culpa.

El que a mi em preocupa és la manera com aquí encara s'organitzen les Geburtstagspartys. Lluny d'adaptar-se als nous corrents que imperen, segons m'han explicat, a Casa, aquí encara es tira la casa per la finestra, es convida un nombre finit de nens i/o nenes (gairebé sempre "o") i cadascú hi porta un regal. I en funció de la magnitud de la festa, l'aniversaire l'acaba amb un sac ple de regals de baix pressupost, que no sap gairebé ni de qui són. Una llàstima.

L'experiència adquirida aquests últims anys ens ensenya que a mesura que els nens es fan grans, molts pares, segurament pressionats pels fills i per les altres celebracions viscudes, opten per celebrar la festa fora de casa. Per falta d'espai, segur. Però també per la comoditat que suposa només haver de pagar: ni fer berenars, ni organitzar jocs, ni recollir. No negaré que les temptacions d'unir-nos a aquest club selecte han existit (i existiran), però espero que la racionalitat s'imposi i continuem fent les festes al jardí. Mirant al cel per si ha de ploure, això sí.

Aquest cap de setmana, el Gran i la Mitjana tenen festa d'aniversari. Dissabte, festa de futbol, amb entrenament inclòs, als afores de la ciutat. Ja és la tercera festa futbolera del Gran, i segur que no serà l'última. Impacient que està. Diumenge, festa de princeses, aquesta vegada, això sí, a casa de la nena. Afortunadament. I és que si la festa és una despesa per als pares, també ho és per als convidats. Amb valor acumulatiu i proporcional al nombre de fills, d'acord amb l'equació 1 nen = 1 regal. Perquè el Gran i la Mitjana no poden presentar-se a la festa sense. I si sumem totes les festes d'aniversari a les quals els conviden al cap de l'any, ens surt un valor gens despreciable.

Costa trencar el cercle viciós, a risc de convertirse en outsider. Jo encara no ho he aconseguit. Avui he anat a comprar els dos regalets i ja només hauré d'embolicar-los. I preparar el vestit de princesa de la Mitjana, per adaptar-la al dress code de la festa de diumenge. I les vambes (ara perdudes a casa d'un altre nen que casualment té la mateixa bossa) i la samarreta del Messi del Gran. La temporada d'aniversaris ja pot començar.

Tornem a començar

És curiós que quinze dies de vacances puguin tirar per terra la rutina de moviments fets durant setmanes cada matí. Avui, encara amb la ressaca dels Reis i del viatge de tornada, tot ha anat més a poc a poc. Fer els esmorzars acostuma a ser qüestió de deu minuts. De rellotge. Però avui n'han calgut uns quants més per fer els habituals sucs, cafès, llets, biberó i entrepans. Un temps que ha quedat molt lluny del rècord mundial establert a mitja tardor, de vuit minuts quaranta-tres segons. L'objectiu a batre. Per poder estar cinc minuts més al llit fent el mandra.

La tornada a l'escola del Gran es produeix amb un regust amarg. Perquè, de fet, l'escola va tornar a començar ahir, quan nosaltres encara érem a Casa fent maletes, un joc que aquesta vegada ha posat a prova més que mai les nostres habilitats de càlcul geomètric, de volums i pesos. Diumenge vam avisar la tutora del Gran que no hi aniria fins dimarts, i ahir mateix vam rebre un amable recordatori del director, HerrF, amb l'article 30 de les normes de l'escola, on s'especifica explícitament que no es permet allargar les vacances. Subratllat i tot, perquè no puguem despistar. Gràcies.

I és que els deu passar sovint, això, que per A (bitllets més barats) o per B (millors horaris) més d'una criatura arriba un dia tard. En el nostre cas, ha estat per A, per B i per C. C són els Reis: vam considerar més important que el Gran i la Mitjana visquessin la festa a Casa aquest any, que tenen bones edats, que no pas l'assistència a classe el dia després de les vacances. I és que el Gran fa primer. Tampoc no és un daltabaix. El dibuix de les vacances ja l'hi faré fer a casa. Ho prometo.

Sembla ser, però, que HerrF no pensa el mateix, perquè es veu que en altres ocasions altres pares de la península havien intentat fer el mateix, rebent una denegació per resposta. Els Reis són uns incompresos. Però són màgics. I si no, com s'explica que a l'arribar a casa trobéssim uns paquets? Les cares i l'emoció del Gran i la Mitjana bé valen l'esbroncada de HerrF.

L'engranatge del dia a dia tardarà encara una mica a funcionar amb la suavitat habitual. Hem viscut amb els horaris girats, dormint fins tard com mai, esmorzant a l'hora de dinar, i dinant a l'hora de berenar. Tampoc no es pot demanar que el primer dia surti tot rodó. La Mitjana i el Petit han arribat tard al Kindergarten. Però per això no em picaran el crostó. Fins que comença l'escola, els alemanys són flexibles. Després, ja mai més.

Addendum
En tornar de l'escola, el Gran va explicar que FrauB li havia preguntat si havia perdut l'avió. I és que el Gran no va ser l'únic de la seva classe que va arribar un dia tard. Casualment, els altres dos també tenen passaport peninsular. El missatge de HerrF, doncs, es deu enviar automàticament cada 7 de gener. Ja m'ho semblava, perquè feia referència als meus "fills" en plural, quan jo de moment només n'hi tinc un, a l'escola.