Universos paral·lels

caramels, parlem?

Fa molts i molts anys, quan encara no existien els smartphones, i els bitllets de tren, avió i autobús es compraven en una agència de viatges, vaig fer una escapada a Bèlgica des de la ciutat universitària de Rouen, on suposadament havia de millorar el meu francès. M'acompanyava la meva inseparable amiga berguedana, amb qui vaig compartir més penes que alegries durant aquells tres mesos per oblidar. El cas és que, avorrides de la inacció dels nostres suposats tutors, vam decidir anar a fer un tomb (llarg) i, ves per on, vam anar a petar a Brussel·les. No em pregunteu per què. Segurament, pel preu. Per arribar a l'alberg havíem d'agafar el metro i, armades amb el mapa, ens vam endinsar al túnel. Però ai, en treure el cap a l'estació de destinació, vam tenir la sensació d'haver fet un viatge en l'espai. Allò no era Brussel·les, havíem arribat al Magreb. Erem talment estranyes en un altre món.

Han passat vint anys i les coses han canviat molt: a Brussel·les, a Barcelona i suposo que també a Frankfurt. Aquí la multiculturalitat es palpa als carrers i es fa evident a qualsevol lloc. Amb més o menys èxit de la qüestió integradora, certament. No sobta que l'educadora del Kindergarten porti el hijab, que a l'equip de futbol del Gran hi hagi nens de tots colors, o que a qualsevol racó sentis parlar turc, àrab, llengües eslaves, llengües romàniques i llengües desconegudes. Perquè, qui sap reconèixer l'amhàric?

De tota manera, per molt que més d'un quaranta per cent de la població de Frankfurt tingui el que se'n diu finament Migrationshintergrund, i que molts de nosaltres no aconseguim declinar com déu mana fins i tot després de viure aquí més de deu anys, aquesta tardor vaig reviure l'experiència viscuda a Brussel·les fa tants i tants anys.

Per celebrar l'aniversari d'un amic del Gran, els pares ens havien convocat en un parc immens situat als afores de la ciutat, on suposadament un mestre del monopatí els havia de fer unes classes (incís: plovia i la lliçó es va haver de suspendre; és el que té organitzar activitats a l'aire lliure en aquest país). En arribar-hi, gràcies al navegador, i posar un peu a terra em vaig veure transportada a Turquia. Literalment. Grups familiars extensos feien una barbacoa a la zona autoritzada, alhora que dones i homes per separat estiraven catifes a terra per resar. Més endins, a la zona de jocs, la canalla saltava amunt i avall, mentre els pares, sobretot mares, seien en bancs i miraven els seus mòbils o repartien berenar.

Mentre el Gran feia la festa amb els seus amics, la Mitjana i el Petit s'esbargien al parc i jo vaig seure en un banc, compartint-lo amb una altra mare. Vestia túnica i mocador, i de seguida va oferir-me caramels. "Per als teus nens", va dir-me, amb un somriure i un fort accent. I així vam començar a parlar. Feia més de vint anys que vivia aquí i amb prou feines xapurrejava l'alemany, però malgrat les dificultats va explicar-me que els seus fills eren nascuts aquí, però que ella no havia pogut anar a classes d'alemany, que només es feia amb turcs del seu barri i que el seu contacte amb la cultura alemanya era mínim. Vaja, que vivia a la turca a Alemanya. I que, d'oportunitats, no n'havia tingut gaires. Al contrari que nosaltres, que no som més que immigrants "de luxe". Al cap de tres hores jo tornava a ser a la meva heile Welt, el món habitat pels alemanys i els afortunats, però no m'he pogut treure del cap la dona dels caramels i el seu destí. I aquell parc on no hi ha nens rossos.

Més Diktat

desordenat però sense faltes

Ahir a la tarda, el Gran, en sortir de l'escola, va anunciar-me somrient, un cop al cotxe:

- Demà sí que hi ha dictat, avui hem de practicar.

M'ho va dir fins i tot abans de preguntar què li havia portat per berenar. I això sí que és una novetat, perquè sempre sembla que no hagi menjat en tres dies. Una lluita, és el que tinc amb ell cada dia per aconseguir que em digui hola abans de clavar les dents a l'entrepà.

Feia dies que FrauB els tenia ocupats amb altres projectes i els perdonava els deures dels dijous. Sembla, però, que ha decidit restablir la curiosa pràctica del dictat preparat.

- Avui sí que has portat la llibreta, oi?

- No, però és igual, em sé les frases.

- No es tracta de si et saps o no les frases, sino que et recordis d'agafar la llibreta els dijous.

- L'he guardat al classificador perquè no es perdés.

- Doncs aquesta vegada no penso trucar a cap mare perquè me les passi.

- Ja te les dic jo: "Das Mädchen liegt im Bett..."

- No, no vull que me les diguis, vull que portis la llibreta. Has escrit les frases, com a mínim?

- Sí.

Un cop arribats a casa, el Gran va agafar paper i llapis.

- Mama, ara t'enfadaràs molt.

- Què paaaaassa?

- He perdut un Bleier.

- Altra vegada? No pots perdre els llapis tan sovint, no te'n puc estar comprant tot el dia.

- No sé què ha passat, he volgut anar a escriure i ja no hi era.

- Ara escriu les frases que recordis del dictat.

(...)

- Mama, ja està, però només en recordo tres.

- A veure, ensenya-me-les.

(...)

- Molt bé, no hi ha faltes.

- Eren cinc frases, això sí que ho sé, però només en recordo tres:

"Das Mädchen liegt im Bett."

"Da hört das Mädchen etwas."

"Die Tür öffnet sich."

"Da laufen drei Mäuse."

"Sie holen Käse aus der Küche."

- A veure, a veure, me n'acabes de dir cinc!

- Ah.

- Au, escriu també les altres dues.

- Vale.

(...)

- Perfecte.

- Puc anar a fer l'Antolin? Hi ha una nena de la classe que em guanya per pocs punts.

L'Antolin és un programa de foment de la lectura per a les escoles. A grans trets, és una base de dades de llibres infantils, agrupats per nivells (cursos), que inclou exercicis de comprensió de text de dificultat creixent, que es valoren amb punts. Com que el Gran té la competitivitat a flor de pell, i de moment és un lector devot, l'Antolin triomfa. Malgrat que hi pot dedicar poc temps.

- No, avui no hi ha Antolin. Ja és tard.

- Doncs vaig a llegir l'Astèrix. He agafat "Astérix en Bretaña".

A aquest pas, ja puc anar preparant la meva col·lecció de SuperHumor. Segur que 13 rue del Percebe li agrada.

Coses que "es" cauen

El Gran va començar a parlar tard. Molt tard. Amb dos anys només deia papa i ata, que volia dir mama. Les campanes d'alarma van començar a sonar arreu i nosaltres, com a bons pares primerencs, vam sumar-nos al tren del patiment. Amb bitllet de primera classe. No calia diagnòstic: havíem d'assumir que tenia algun problema. I gros. Al Kindergarten m'explicaven clarament amoïnats que era un nen molt carinyós però no deia res. El seu pediatra, el Dr.H (al qual fa sis anys que paguem les vacances en destinacions que ja voldríem per nosaltres), em va fer omplir les quinze pàgines d'un formulari destinat a fer augmentar de forma exponencial la nostra preocupació. Perquè la majoria de les preguntes es quedaven en blanc, de tan curt com era el repertori vocal del Gran. A nosaltres també ens començava a pujar la mosca al nas, perquè altres nens multilingües de la seva classe no tenien cap problema per saltar d'una llengua a l'altra quan encara no aixecaven un pam de terra. De manera que l'excusa que als nens bilingües els costa més arrencar no s'aguantava per enlloc. Amb l'ai al cor ens tenia, vaja.

Però un dia, just abans que nasqués la Mitjana, va desfer el nus que devia tenir a la llengua i va començar a parlar. Frases senceres. Davant l'astorament de tothom. Com si volgués demostrar-nos que de tonto no en tenia un pèl. I, des d'aleshores, xerra pels descosits en la llengua de Llull, Goethe i Cervantes. Amb més d'un lapsus, això sí. I amb menys d'un pronom feble, això també. Per deformació professional, però també per dignitat identitària, veure caure pronoms febles és d'aquelles coses que encara avui em posa els pèls de punta. Perquè em fa venir ganes de completar la frase, la senti a qui la senti. I perquè em sap greu que s'esborri una de les peculiaritats més característiques de la nostra llengua.

Ni en el pitjor dels meus malsons no m'hauria pogut arribar a imaginar que les meves pors es farien realitat. El que em creia capaç d'evitar, avança irònicament imparable, arrossegant tots els esforços d'aquesta maredetrès. Desconcertada, decebuda i resignada, estic. El Gran i la Mitjana van perdent bous i esquelles. Quan parlen, per ser exactes. Verbs, complements i, sobretot, pronoms, tenen les hores comptades, en aquesta casa. Lamentablement. I sense remei a la vista. Per molt que fem tot el possible per parlar un català digne del director general de política lingüística.

Portem una mala ratxa, últimament. A taula, el Gran i la Mitjana demanen "puc més?", sense aclarir de què. "Van" sense especificar on, i pel camí perden encara altres paraules, com els verbs. La influència doble, de l'alemany i el castellà (sí, sí, del castellà), és decididament més forta. Mesos fa que lluitem per eradicar el "Puc aigua sisplau?" de casa nostra. Per evitar que les coses "se'ls caiguin" i impedir que responguin "jo tinc quatre" a la pregunta "Quants anys tens?" Segurament en contra de totes les teories pedagògiques vigents, no puc fer sinó repetir la frase corresponent i insistir en l'ús correcte dels pronoms. Perquè a Casa sempre rèiem d'aquells que, per telèfon, deien "que està tal" o "ara es posa". I ens escandalitzàvem quan algú ens comentava que, no sé on, "olorava malament". Era d'esperar, doncs, que tard o d'hora arribés la venjança.

De llengües

Si fa un parell de setmanes el Gran debutava dalt dels escenaris amb els Pastorets, en qualitat d'ídem, i un parell de dies abans havia recitat a la perfecció la ja famosa frase núm. 18 del conte Blauland, en alemany, aquest dimarts va fer la seva primera intervenció en la llengua de Cervantes a l'obra Discusión en Belén, fent d'àngel. I malgrat que en comptes de dir silencioso li va sortir (com ja prevèiem) un audible cilencioso, tot fa pensar que acabarà sent trilingüe. Qui ho havia de dir. Amb accent hessisch quan parla alemany, tirant a xava quan parla català, i extremeny quan parla castellà. Com la Seño.

Que el Gran hagi après castellà, entrava dins les previsions. Tot i que qui més qui menys tenia dubtes que l'arribés a parlar bé. Però noi, va ser començar a l'escola i deixar-se anar del tot. Fins al punt que la Seño diu que està com a mínim al nivell dels altres nens, que el parlen a casa. Miracle? No. Tampoc no ens passem. El Gran és un nen normal. Però li encanta mirar dibuixos, llegir contes i jugar. En la llengua que sigui.

Però tres idiomes no són res. El Gran no és l'excepció, sinó la norma. Alguns companys d'escola en parlen quatre, o fins i tot cinc. I en les combinacions més explosives. O potser heu conegut mai una parella sueco-japonesa? I una de greco-finesa? Doncs existeixen, i són genèticament compatibles. Us ho asseguro. I els seus fills, políglotes integrals. Evidentment, no amb totes les llengües al mateix nivell, però déu-n'hi-do. Parlar a la mare en grec, al pare en finès, entendre els pares que es parlen anglès i tenir alemany a l'escola em sembla que ha de curtir les neurones per força. I després passa com a aquell nen greco-alemany, que durant un estiu a Grècia va preguntar a la seva mare quin problema tenien les seves cosines, perquè només sabien grec.

El Gran i la Mitjana, quan tenim convidats, el primer que fan és preguntar en què parlen. I en què més. I en què més. I si els dius que només parlen una llengua, gairebé se'ls escapa el riure per sota el nas. Perquè no els sembla normal. Com també riuran d'aquí a no tants anys, quan prenguin consciència de com parlen l'alemany els seus pares, malgrat els esforços. Perquè les nostres neurones també estan curtides, però per altres motius. I es nota.

Ara toquen vacances, i el pare i la maredetrès podran relaxar-se lingüísticament i no pensar en declinacions ni preposicions durant uns dies. I els nens tornaran a parlar en veu (massa) alta pensant que no els entén ningú. Haurem d'anar amb compte. Perquè segur que tornaran a donar lliçons a la gent que creua el semàfor en vermell. Davant d'ells. Aquí, una cosa gairebé impensable. Com d'impensable és allà esperar-te dos minuts en un carrer sense trànsit fins que es posi verd.