Universos paral·lels

caramels, parlem?

Fa molts i molts anys, quan encara no existien els smartphones, i els bitllets de tren, avió i autobús es compraven en una agència de viatges, vaig fer una escapada a Bèlgica des de la ciutat universitària de Rouen, on suposadament havia de millorar el meu francès. M'acompanyava la meva inseparable amiga berguedana, amb qui vaig compartir més penes que alegries durant aquells tres mesos per oblidar. El cas és que, avorrides de la inacció dels nostres suposats tutors, vam decidir anar a fer un tomb (llarg) i, ves per on, vam anar a petar a Brussel·les. No em pregunteu per què. Segurament, pel preu. Per arribar a l'alberg havíem d'agafar el metro i, armades amb el mapa, ens vam endinsar al túnel. Però ai, en treure el cap a l'estació de destinació, vam tenir la sensació d'haver fet un viatge en l'espai. Allò no era Brussel·les, havíem arribat al Magreb. Erem talment estranyes en un altre món.

Han passat vint anys i les coses han canviat molt: a Brussel·les, a Barcelona i suposo que també a Frankfurt. Aquí la multiculturalitat es palpa als carrers i es fa evident a qualsevol lloc. Amb més o menys èxit de la qüestió integradora, certament. No sobta que l'educadora del Kindergarten porti el hijab, que a l'equip de futbol del Gran hi hagi nens de tots colors, o que a qualsevol racó sentis parlar turc, àrab, llengües eslaves, llengües romàniques i llengües desconegudes. Perquè, qui sap reconèixer l'amhàric?

De tota manera, per molt que més d'un quaranta per cent de la població de Frankfurt tingui el que se'n diu finament Migrationshintergrund, i que molts de nosaltres no aconseguim declinar com déu mana fins i tot després de viure aquí més de deu anys, aquesta tardor vaig reviure l'experiència viscuda a Brussel·les fa tants i tants anys.

Per celebrar l'aniversari d'un amic del Gran, els pares ens havien convocat en un parc immens situat als afores de la ciutat, on suposadament un mestre del monopatí els havia de fer unes classes (incís: plovia i la lliçó es va haver de suspendre; és el que té organitzar activitats a l'aire lliure en aquest país). En arribar-hi, gràcies al navegador, i posar un peu a terra em vaig veure transportada a Turquia. Literalment. Grups familiars extensos feien una barbacoa a la zona autoritzada, alhora que dones i homes per separat estiraven catifes a terra per resar. Més endins, a la zona de jocs, la canalla saltava amunt i avall, mentre els pares, sobretot mares, seien en bancs i miraven els seus mòbils o repartien berenar.

Mentre el Gran feia la festa amb els seus amics, la Mitjana i el Petit s'esbargien al parc i jo vaig seure en un banc, compartint-lo amb una altra mare. Vestia túnica i mocador, i de seguida va oferir-me caramels. "Per als teus nens", va dir-me, amb un somriure i un fort accent. I així vam començar a parlar. Feia més de vint anys que vivia aquí i amb prou feines xapurrejava l'alemany, però malgrat les dificultats va explicar-me que els seus fills eren nascuts aquí, però que ella no havia pogut anar a classes d'alemany, que només es feia amb turcs del seu barri i que el seu contacte amb la cultura alemanya era mínim. Vaja, que vivia a la turca a Alemanya. I que, d'oportunitats, no n'havia tingut gaires. Al contrari que nosaltres, que no som més que immigrants "de luxe". Al cap de tres hores jo tornava a ser a la meva heile Welt, el món habitat pels alemanys i els afortunats, però no m'he pogut treure del cap la dona dels caramels i el seu destí. I aquell parc on no hi ha nens rossos.

Tragicomèdia en dos actes

massa tard

Acte I

Barcelona, 23 de desembre de 2014

sis de la tarda

Un matrimoni que ratlla els quaranta, resident a Alemanya, decideix endur-se els tres fills i els tres nebots a fer una xocolata al carrer Petritxol. Malgrat que la intenció inicial és baixar-hi a peu, la longitud limitada de la gambada del Petit, així com el fet que no ha dormit després de dinar i s'augura una lluita continuada per evitar que es quedi palplantat com un ruc català qualsevol, fan que el paredetrès proposi espontàniament agafar l'autobús que casualment és a punt de parar davant seu. D'una revolada, nens i grans hi pugen, paguen i s'endinsen en el tumult. No hi cap ni una agulla.

Alea jacta est.

Els grans s'agafen, pacients, a les barres. La Mitjana rondina. El Petit gemega. La seva mare l'agafa a coll.

No han passat ni cinc minuts. La bossa de la maredetrès pesa menys. L'obre, temerosa, i confirma la sospita: li han robat el bitlleter.

- M'han robat el bitlleter!

La gent es gira, el paredetrès s'exalta. Una dona parla.

- El noi m'ha semblat estrany. Acaba de baixar.

Una altra s'hi afegeix:

- Al fons de l'autobús hi havia un altre noi estrany. Devien anar junts.

Una tercera ho remata:

- Hi són sovint, a l'autobús. S'ha d'anar amb compte.

Tothom ho ha vist. Ningú no ha dit res. Les vuit víctimes no prendran xocolata al carrer Petritxol i baixen a la parada següent.

El que segueix, és previsible: busquen un bar amb wifi, les criatures s'entaulen i demanen una xocolata desfeta. No serà el mateix, però la maredetrès s'ha d'afanyar a anul·lar les targetes. I així, com a mínim, berenaran.

- (en alemany tremolós) Bona tarda, m'acaben de robar el bitlleter en un autobús de Barcelona i vull anul·lar les meves targetes.

- Bona tarda. Primer s'haurà d'identificar. Se sap de memòria el número de compte?

- Crec que sí, és el XXXXXXXX.

- Correcte. I la seva adreça?

- XXXXXXX.

- Molt bé. Li anul·lo les targetes.

- Me'n poden fer ja de noves, per tenir-les a la bústia quan torni a casa?

- Quin límit té la seva targeta de crèdit?

- No ho sé, crec que XXXXX.

- No exactament. Ho sento, però haurà d'anar a la sucursal a demanar personalment les targetes. No ha superat totes les proves d'autenticació.

- Miri, m'acaben de robar el bitlleter, li he dit de memòria el núm. de compte, la meva adreça, la meva data de naixement... (llagrimeta).

- No cal que es posi a plorar, no n'hi ha per tant. Quan torni a Alemanya, va a la sucursal i ho demana.

La maredetrès no aconsegueix passar d'aquí. Penja. Els nens s'han acabat la xocolata. S'aixequen, el paredetrès paga, i tornen cap a casa. De camí, però, miren a totes les papereres. Sense èxit. Només queda presentar denúncia.

El que els pispes no saben és que el botí s'ha quedat a la bossa: el mòbil i un sobre amb més diners que els que hi havia dins el bitlleter. La maredetrès ha tingut Glück im Unglück.

Acte II

Barcelona, 2 de gener de 2015

8.58 del matí, policia, oficina de renovació del DNI/passaport

La cua és llarga. La maredetrès amb prou feines ha aconseguit ser-hi abans que obrissin, però és evident que d'altres han matinat més. A les nou i un minut, surt el funcionari encarregat de repartir torn. Teòricament la renovació dels documents només es pot fer demanant cita prèvia, però el sistema deu tenir més d'un forat perquè els qui s'han reunit allà no tenen dia i hora assignats.

Perquè no agafi a ningú per sorpresa, l'home anuncia d'entrada que només repartirà 20 números. La maredetrès es queda sense, i davant d'ella, unes quantes persones més. El funcionari les convida a tornar a les dues del migdia a fer cua, perquè a les quatre tornaran a obrir, per bé que els funcionaris seran uns altres. Hi haurà canvi de torn.

La majoria dels desafortunats gira cua i marxa. Ens hi quedem quatre i intentem raonar amb el funcionari, escoltat per un policia amb cara de ser poc amic del diàleg. El funcionari s'altera, de res no serveix que li expliquem que ens han robat, que tenim la denúncia, i que és impossible aconseguir cita prèvia abans de mitjans de gener. Al final ens convida a parlar amb el responsable, i encapçalats pel més valent dels quatre, hi anem.

No ens poden prometre res. Podem esperar a la sala i, si més tard veuen que tenen temps, ens donaran el preuat paperet. Decidim quedar-nos, xerrem durant més d'una hora i mitja i, finalment, apareix l'amic funcionari amb quatre paperets. Són les 10.30.

Els quatre paperets havien estat impresos a les 8.58. És a dir, ja preveien que els sobraria temps. Al cap de poc, ens criden a tots. Són les 11.00 i ja tinc el meu DNI nou. Bé, és el vell, però l'han tornat a imprimir. I m'han cobrat els 10,60 euros pertinents.

Als funcionaris encara els queden tres hores de feina, però ja tenen la sala d'espera buida.

Això, els qui a les 9.01 han marxat, no ho sabran mai.

Grüezi i adieu

un clàssic

Està quedant demostrat que, si més no en el meu cas, tenir un blog és incompatible amb la vida d'okupa del seient 66, vagó 4 que porto actualment. Si no, com s'explica que la meva productivitat s'hagi reduït a l'ínfima expressió i que no hi hagi manera d'omplir els dos posts que falten per arribar als 100? Quan anava embalada i escrivia historietes com a xurros, em pensava que blogger aviat em faria fora (o pagar) per fer ús de tants bytes. Però en aquestes sis setmanes que fa que vaig amunt i avall, han canviat moltes coses. I, en un sentit concret, torno a ser on era fa deu anys, quan vaig posar els peus a Alemanya per passar-hi només una temporada, un parell d'anys.

I és que tot l'alemany que a base de cursos, visites a metges, converses, ràdios, diaris i televisions he anat aprenent aquests anys, resulta que a Can Xocolata no serveix de res. De res. Tot i els meus esforços per establir la comunicació amb els autòctons, he de reconèixer que no he passat del bon dia. Perquè quan s'adonen que sóc de fora, em parlen en anglès. I a mi que em surt un Hallo, un Guten Tag, un Tschüss o un 'Tschuldigung gairebé sense pensar, em fan parar boja. Grüezi, Grüezi, Grüezi, m'he de repetir en veu baixa abans d'encetar qualsevol interncanvi verbal. Merci.

Per si me n'havia oblidat, he reviscut les sensacions de tot nouvingut que arriba a un país del qual no domina la llengua. La inseguretat que t'envaeix quan no entens ni el preu que et diu el venedor del forn. La vergonya que sents quan veus que no t'han entès. Les ganes de tornar a casa. Bé, en aquest cas, a Alemanya. També m'he imaginat a mi mateixa havent d'aprendre alemany suís des de zero, per poder anar al metge, a comprar, a portar els nens a l'escola. I se m'ha fet una muntanya. Serà perquè aquest cap meu ja està ple i no té ni un calaixet disponible. Serà per mandra inconscient. Serà pel que serà, però les meves visites llampec no em deixen avançar.

Fins ara, el que més útil m'ha resultat per desxifrar mínimament el dialecte suís de Basilea no ha estat demanar-los que es treguin el mitjó de la boca per parlar, sisplau. No. El que millor m'ha anat és el consell que em va donar gratuïtament la noia que em va allotjar a l'estil airbnb les dues primeres nits: l'únic que has de fer és canviar les terminacions de les paraules per una i. I tot i que sembli una broma, funciona. Si més no, per comprar el que compra tothom quan va a Suïssa: Schoggi.

Corre, corre, que ve la primavera

wir grillen

Com qualsevol avió que creua l'atlàntic, el paredetrès i jo som a punt d'arribar al nostre particular point of no return. La germanització avança implacable i aviat només ens delataran el passaport, el to de veu i les provisions de fuets, pernil i oli. Com, si no, s'explica aquesta mimetització amb els autòctons que ens ha portat a preparar la terrassa per a la temporada de primavera i estiu justament el dia que es declarava inaugurada la Grill-Saison? Què ha fet que, després d'un hivern inexistent, hàgim triat l'oasi climàtic d'aquests dies per posar fil a l'agulla i atacar els projectes pendents? Serà la fotosíntesi, serà la vitamina D... Sigui com sigui, hem declarat inaugurat el temps de la calor, per bé que tot faci pensar que aquest sol radiant no hagi vingut per quedar-se. Encara.

En el que el Gran ha qualificat de "dia més avorrit de la meva vida", superant fins i tot el trajecte FRA-BCN-FRA amb cotxe que s'empassen ell i els seus germans cada estiu, la família maredetrès ha visitat centres de bricolatge, gardens i ikeas amb l'objectiu d'adecentar la terrassa i tenir aquell trosset de verd que tan s'agraeix al centre d'una ciutat. Amb il·lusió, però també amb un cert grau d'escepticisme, perquè una cosa és la teoria una altra de molt diferent és la pràctica. I per bé que la jornada no va començar gaire lluïda i fins al migdia el comptador de despeses seguia sorprenentment a zero, a tancament de parquets el balanç no era gens despreciable: gespa artificial, rajoles de fusta, dos para-sols, estris per repintar, cúters a dojo i fins i tot les primeres maduixes de Huelva, els primers espàrrecs verds i un pa triangular de primera. Ah, i el cotxe nou.. bé vaja, net.

Fins ara, ens havíem abocat apassionadament a les barbacoes d'altri. Aquelles trobades a mitja tarda, quan la gent a Casa encara està amb el croissant o el dònut, amb l'olor de la brasa, les amanides, les salsitxes i els trossos de carn, i cervesa, molta cervesa. Però ha arribat l'hora de sumar-nos al grup dels grilladors i aprendre d'una vegada com es fa. Sense vergonya, vam demanar a l'encarregat de la secció de barbacoes, on n'hi havia com a mínim unes cinquanta, que ens ajudés a triar-ne una. "No hem fet mai una barbacoa", vam confessar. "O sigui que, sisplau, que sigui a prova d'idiotes". D'aquesta manera, en comptes de fer veure que sí, que sabíem de què anava la cosa, ens vam assegurar que el noi ens expliqués els conceptes més bàsics. I tan bé ens va assessorar, que vam sortir amb una barbacoa sota el braç. O més o menys, perquè encara ens l'han de portar. Però les primeres costelles i botifarres ja estan encarregades.

En anys anteriors, vèiem des de la finestra com els veïns del voltant desempolsinaven els mobles d'exterior, envernissaven taules i cadires, treien la caputxa al para-sol i engegaven la barbacoa així que les temperatures superaven els quinze graus. A banda, plantaven flors i renovaven la terra. Això, nosaltres, encara no ho hem pogut fer. L'experiència ens ha ensenyat que donada la nostra poca traça en el treball de la terra, val més centrar-se en una varietat i una sola plantada l'any. Nosaltres, doncs, plantem només geranis. Forts, resistents, vistosos i pflegeleicht. Malauradament, encara no n'és temporada, o sigui que en comptes de tornar carregats d'uns pensaments que ens haurien durat dos dies, hem decidit esperar, i fer la plantada anual després de Pasqua. I és que, de fet, ja hem treballat prou. Ara toca seure i gaudir d'un bon cafè a l'aire lliure. I respondre amb un "wir grillen" quan ens preguntin quins plans tenim per al cap de setmana.

Via catalana

A les 17.14 d'ahir, quan més d'un milió i mig de catalans s'agafaven les mans per construir una impressionant cadena humana, reivindicativa, festiva i cívica (que no és poc!), servidora seia al volant i acabava d'engegar el cotxe, després de recollir la Mitjana de la seva primera classe de gimnàstica extraescolar, amb el Petit reclamant insistentment una galeta i amb la perspectiva de passar-me una hora llarga a judo esperant que el Gran acabés els seus exercicis de flexibilitat i coordinació. I precisament la gran descoordinació entre cos i ment que vaig experimentar en aquell moment, em van fer adonar (un cop més) que en el fons fa molt de temps que vaig marxar de Casa.

Perquè encara que costi reconèixer-ho, les emocions no es poden viure de la mateixa manera. Perquè per molta premsa i radio que seguim des d'aquí, no és el mateix que viure allà i estar al cas de totes les polèmiques, fites i reivindicacions. Perquè quan fa gairebé deu anys que vius en un altre país, on sí, la gent sap més o menys el que passa a Casa teva, però la causa no treu la son a ningú, t'acostumes a viure les grans gestes des de la distància, amb un "m'agradaria haver-hi estat", però acceptant que les circumstàncies són les que són, també perquè així ho hem volgut. Si veient les imatges de la via catalana se'm posa la pell de gallina, no puc arribar a imaginar-me què vau sentir tots els que hi vau ser. Com a únic consol, la nostra senyera, que va lluir tot el dia al balcó, i el Gran i la Mitjana, que van portar ben cofois a l'escola la segona equipació del Barça que els va regalar l'avidesis aquest estiu.

Un cop a casa, vaig posar les notícies amb l'esperança de veure un reportatge objectiu a les cadenes estatals. Santa innocència, evidentment. Mentre la Mitjana esperava que sortís l'aviadecinc, que havia anat a fer la "fila", i el Gran engolia el sopar sense parpellejar, els barruts de la tele explicaven de passada que "unos miles de catalanes" havien sortit al carrer. Sense comentaris. Afortunadament, som a l'era del twitter i l'internet. I ahir, en comptes de pasta, hauríem d'haver menjat croquetes.

Menschentürme: Endavant castellers!

(c) Castellers de Vilafranca

Fer castells està de moda. Pertot, tant en territori nacional com a l'estranger, apareixen colles noves. Modestes, algunes. Però il·lusionades i compromeses, totes. En temps de crisi, sembla que el model col·laboratiu, entre tots ho farem tot, enganxa. Igual que una sola flor no fa estiu, un sol home no fa castells. Només gràcies a l'esforç del conjunt, a les hores d'entrenament i a les masegades inevitables s'aconsegueix alçar estructures tan espectaculars com els castells de deu pisos. O de vuit. O de set. Perquè el que importa és l'esperit.

Precisament aquest esperit de la unió fa la força és el que meravella als qui ho veuen per primera vegada. I, aquest cap de setmana, van ser molts els qui van viure el seu particular bateig de castells. A Frankfurt, sense anar més lluny. Durant l'imponent Festival dels Gratacels, que se celebra de tant en tant, quan la bossa municipal és prou plena. I molt plena devia estar aquesta vegada per aconseguir pagar el catxet, ni més ni menys, dels Castellers de Vilafranca. Cent-cinquanta camises verdes, van venir. Amb avió i allotjament pagats, a banda de la retribució en efectiu.

Com és de suposar, tant la família maredetrès, com moltes altres famílies catalanes a l'exili, no es va voler perdre l'exhibició dels vilafranquins. I armats amb paraigües i jaquetes d'hivern, van fer camí cap al centre de la ciutat, on havien d'actuar. A les 16.15, per ser exactes. Ni un minut abans, ni un minut després. Amb puntualitat més aviat suïssa, el presentador va donar el tret de sortida al primer dels dos castells que van hissar. El quatre de vuit. Els ohs i els ahs del públic se succeïen sense parar, mentre un tal Ramon, casteller de mare alemanya, anava trencant tots els tòpics i desfent tots els clixés que sortien de la boca del presentador. I sembla que ho va acabar entenent: els castells eren una tradició típicament catalana. Més d'un assistent els devia buscar després a la Viquipèdia. Ho dic, sense anar més lluny, perquè el nostre Dr.H, el pediatra, em va crivellar a preguntes el dilluns.

Sens dubte, és emocionant viure els castells a l'exterior. Ja ho vam fer l'any 2007, coincidint amb l'aplec internacional de la cultura catalana. I espero que ho puguem repetir aviat. Malgrat que el so de les gralles se sentís només al lluny. Encara que el presentador donés pas a un grup de rock dels anys 50 quan els castellers encara estaven desmuntant el tres de set amb agulla. Per bé que no veiéssim construccions espectaculars com les que les millors colles s'esforcen per aixecar diada rere diada castellera. Perquè, no ens enganyem: és bonic viure mostres de la cultura pròpia a l'estranger. Però per empapar-se de tot el que transmeten, no hi ha res com viure-ho a Casa.

Només un petit apunt, per acabar: si els alemanys dels gratacels en diuen gratanúvols (Wolkenkratzer), quan fins i tot els anglesos els anomenen skyscrapers, només pot ser perquè aquí el cel només el veuen tres dies al mes. Amb sort.

Nou anys

el cel blau, sens dubte un producte Photoshop

Poc a veure té aquesta maredetrès amb la persona que avui fa nou anys va desembarcar en aquesta ciutat amb dues maletes plenes de roba, amb la intenció d'iniciar una aventura que, en principi, havia de ser finita. Màxim tres anys, repetia a tort i a dret sempre que algú li preguntava quant de temps pensava estar-se a Alemanya. Tornarem, segur. I no és que digués cap mentida no. Perquè n'estava convençuda. L'experiència alemanya tenia una data de caducitat, o més ben dit de consum preferent. Amb la tornada a Casa a l'horitzó, per bé que llunyà. I d'això ja en fa nou anys i tres criatures. És normal que gairebé no em reconegui ni jo mateixa.

Ara que l'onada de nous emigrants ocupa els titulars dels diaris i fa replantejar moltes coses tant a Casa com a fora, val la pena recordar que, si bé els petits canvis són poderosos, no es pot negar que encetar una nova vida en un altre país sempre comporta una pila de reptes i dificultats. No entendre ni un borrall del que et diuen no facilita precisament les coses. I apuntar-te a la Volkshochschule, una mena d'escola oficial d'idiomes i altres passatemps, posa a prova la voluntat i la paciència de qualsevol. Perquè la VHS és com una torre de Babel, que aglutina nouvinguts d'arreu del món, amb les llengües maternes més dispars que us pugueu imaginar, i uns coneixements gramaticals del tot sui generis. Un malson per a qualsevol professor de llengües. I és que a més d'un he vist desesperar-se intentant explicar l'acusatiu i el datiu a un indi de l'Índia, una afganesa i una tailandesa. Que, en molts casos, no saben ni escriure en la seva Muttersprache. Per això, superar l'A2 és tot un mèrit, no per la dificultat en si de l'alemany, que també tela, sinó per la bona predisposició i l'automotivació que exigeixen aquests cursos. Sort de la bona companyia que vaig tenir la sort de trobar-hi: una maredun homònim del Petit, que continua campant per aquestes terres, hipotecada i amb feina fixa. És a dir, sense opcions de tornar a Casa.

Jo vaig arribar sense saber què era un brezel, pensant-me que hi havia quatre estacions i convençuda que no seria tan diferent de viure a Casa. Però només d'intentar comprar un bitllet de tramvia a la màquina ja em vaig adonar que el procés seria llarg. Un màster, es necessita, per descobrir com funciona el Fahrkartenautomat. Una màquina juràssica, que no accepta targetes de crèdit ni dèbit, i per tocar el voraviu tampoc bitllets de més de deu euros. Un drama, sobretot quan tens pressa, ve l'U-bahn i t'estàs rebuscant les butxaques a veure si hi tens un euro perdut. Perquè la multa, si vas sense bitllet, no te la perdonen. Amablement t'acompanyen al caixer a treure diners. Que de temps, es veu, en tenen.

Però nou anys no han passat en va. Ara sé què és un kann-Kind, he descobert el concepte Hitze-frei, entenc perquè els guiris quan vénen a casa nostra es despitreguen i ensenyen cuixa a 18 graus, m'he acostumat a dinar a les 12 i a sopar abans que es pongui el sol, no tinc pinces d'estendre roba perquè ho poso gairebé tot a l'assecadora (ep, menys les camises del paredetrès... quan hi penso), em sembla normal que els nens aprenguin a anar amb bicicleta de pedals als tres anys i sense rodetes i m'he resignat a acceptar que sense un Termin (cita prèvia) no es pot fer gairebé res, ni quedar amb els amics. De tota manera, encara no fem Abendbrot sinó que sopem calent, rentem el cotxe només dos cops l'any, davant l'estupefacció d'alguns veïns, preparo entrepans de pa blanc als nens (oh sacrilegi) i no poso cogombre a tots els plats, per bé que la Mitjana estaria contenta. Tampoc no he après a fer pastissos de concurs, ni hem llogat un hortet als afores, ni fem grillen tots els vespres d'estiu. D'aquí a nou anys més, en tornarem a parlar. Potser aleshores només beurem cervesa i Apfelschorle, i passarem les vacances al Bundesland núm. 17, Mallorca.

Dieta mediterrània XXL

menjar bé, menjar sa, menjar massa

La dieta mediterrània gaudeix des de fa dècades del reconeixement de la comunitat científica mundial com a model d'alimentació rica i equilibrada. Són molts els estudis que han demostrat que seguir-la té efectes beneficiosos per a l'organisme, entre els quals que ajuda a prevenir l'obesitat, els trastorns cardiovasculars i la diabetis, per exemple. Les seves característiques? Ja les coneixeu: més aliments d'origen vegetal que animal, estacionalitat, ús d'espècies i herbes aromàtiques, i riquesa i varietat gastronòmica. Fins aquí la teoria.

La pràctica, sobretot per a l'expatriat que torna a casa per vacances, no respon sempre al patró de moderació que els experts aconsellen. L'experiència de desenes de tornades a Casa demostra que l'abús de la dieta mediterrània també pot afectar negativament l'organisme. Més concretament, amb un augment de pes vertiginós que després costa déu i ajuda eliminar. Només cal mirar-nos al paredetrès i a mi per adonar-se que aquests dies no hem fet precisament bondat de la bona. Ans al contrari. Hem caigut en una temptació rere l'altra, gairebé sempre amb l'excusa de l'"això allà no ho tenim, no ho trobem o és caríssim". I és que la carn és dèbil. I la ment, també. Perquè les vacances no són bon moment per estar-se de menjar allò que diem que el cos ens demana. És a dir, de tot i més.

Els highlights d'aquestes vacances han estat, sens dubte, un dinar arran de mar, presidit per un arròs deliciós, i l'àpat de Pasqua, format per una corrua de platets innovadors i saborosos, i coronat amb pastís i mona. L'esforç dels tres mesos postnadalencs per eliminar qualsevol rastre deixat per canelons, neules i torrons se'n va anar en orris només posar els peus a l'asfalt de la pista d'aterratge. L'endemà mateix ja gaudíem d'uns esmorzars amb tomàquets de sucar de debò (i no els plastificats que trobem aquí), embotits de la terra i alguna altra sorpresa. I per dinar, verdures a la brasa, plats mítics com les mandonguilles amb sípia, els calamars a la planxa, el rosbif i el rellomillo amb salsa, que l'aviadecinc i l'aviadesís preparaven amb tot el carinyo del món. Per no parlar dels quilos i quilos de maduixes que tots devoràvem, encapçalats pel Gran, capaç d'empassar-se'n una muntanya en menys del que una servidora tarda a preparar un cafè amb la Nespresso.

També hi ha hagut temps per als berenars dolços i els sopars amb parents i amics, regats amb bons vins i millor companyia. I per recórrer mil i una botigues a la recerca dels productes més preuats, amb lloc preferencial a la maleta que el paredetrès va baixar buida i tots plegats vam repatriar amb sobrepès. Amb el permís de Lufthansa, que a Barcelona demostra un grau de laxitud hores d'ara inexistent a Alemanya. I és que tan estrictes s'han posat amb la norma que no permet que una maleta pesi més de vint-i-tres quilos, que fins i tot em van fer treure un litre de llet i un parell de menús del Petit el dia que vaig marxar, davant la indignació del paredetrès, que va haver de mossegar-se la llengua per no dir-li de tot a la noia del check-in, que després de fer-nos ensenyar a la concurrència tot el que portàvem a la maleta, encara feia moixaines al Petit. I és que per molt que tingués dret a enviar més de setanta quilos a la panxa de l'avió, un sol embalum no pot sobrepassar aquesta barrera. Pel bé de l'esquena de l'encarregat de col·locar-la després a la cinta, se suposa.

Aquesta vegada, però, el botí ha estat extremadament suculent. Hem aconseguit passar amb èxit un carregament industrial de croquetes de l'aviadesís (potser el bé més preuat), tomàquets de penjar, fuets, pernil, llom, xoriço, olives, romesco, sobrassada, espàrrecs, escopinyes, caldo de paella, vi i galetes, sense aixecar sospites. Vist l'èxit de l'operació, ja estem preparant el proper viatge. Amb maleta buida, evidentment. Mentrestant, ens dedicarem com és costum a rebaixar els dos quilets de més que sempre ens emportem posats de Casa. Uns quilets que Lufthansa no detectarà i als quals no ens podrà fer renunciar. Mai.

Altres costums bàrbars

El sol d'hivern, en aquestes latituds, enganya. El que des del recer del menjador de casa sembla un dia radiant de ple mes de febrer, no és més que una tímida ullada de sol que, per molt esforç que hi posi, només aconsegueix fer pujar un parell de graus les temperatures. Que no és gaire. Aquest matí, de camí cap al pediatra, per no perdre el costum, he tornat a constatar que en els últims anys la ciutat s'ha omplert de Suppenladen o locals de sopes. Desconec si és un fenomen que es limita a les Germànies, o si vosaltres també podeu gaudir de la sopeta de cada dia en un d'aquests rústics establiments. A mi em sembla una idea fantàstica, però la majoria de les vegades, poc pràctica.

Com poc pràctic em sembla l'emparentat costum frankfurtià de dinar dret. A l'aire lliure. I durant tot l'any. Plogui, nevi, faci vent o una calor de mil dimonis. A la city (quatre gratacels mal comptats, però no seré jo qui els robi la il·lusió), és habitual disposar d'una hora per dinar. Que tampoc és poc, però no dóna per anar a casa. En comptes dels bars de menú tan nostrats, aquí proliferen els plats únics. Així doncs, les sopetes a les quals em referia al començament, servides en generosos bols i acompanyades d'unes llesques de pa, normalment bio, moreno i artesà, són per elles mateixes l'àpat del migdia. En època de freds com és l'actual, la flaire que surt dels locals fa roncar els budells i incita a entrar-hi, però quan un n'ha sortit ple de llànties un parell de vegades, s'ho pensa força abans de tornar-hi. Perquè el mobiliari es redueix a una barra amb tamborets (si hi ha sort), o un parell de butaques i cadires velles, amb una tauleta de cafè al davant.

Les vegades que hi he anat amb cotxet de criatures, evidentment, no hi he pogut ni entrar. I com que les taques ja les portava posades de casa, tampoc no ha estat un drama. Al contrari que per a les corbates, camises i jaquetes del paredetrès, que han necessitat una visita a la tintoreria. (Per cert, un altre misteri sense resoldre és per què la majoria dels amos de tintoreries de la ciutat són grecs. Si algú m'ho sap explicar, que piuli. La relació dels italians amb les pizzeries la puc entendre, la dels turcs amb els kebabs també, però la dels grecs, senzillament no l'entenc.)

Tornant al que deia de menjar sopes dret, a banda d'escaldar-te la llengua perquè les serveixen a punt d'ebullició, no et permet ni reposar durant l'hora de dinar. Ni de la sobretaula, que en dies així no existeix. Un cop presa la sopeta, apa, a fer un cafè (dret, evidentment) i tornar a la feina. Sort que allà sí que hi ha cadires (i moqueta per fer-hi un son, si s'escau).

Però el fenomen del menjar dret no és exclusiu de les sopes, no. Altres cafeteries, xarcuteries i locals varis (Imbiss) planten a fora unes tauletes rodones a bona alçada (pots petits de bona confitura, absteniu-vos), coronades amb bolet calefactor per als dies de més fred. I allà s'hi veuen tota mena d'executius, davant de plats fumejant que hom només engoliria assegut. I mentre els vianants passegen tapats amb guants, gorros i bufandes, els executius dinen i xerren tranquils, traient fum per la boca, amb les galtes i les orelles vermelles, i unes mans que demanen a crits una mica de crema. De la noruega. És clar que si ho fan, deu ser que el dinar se'ls posa bé. Segurament deu tenir efectes beneficiosos com la sauna i el bany posterior en aigües gelades. De moment, però, m'estimo més seguir dinant asseguda, sense jaqueta, gorro ni bufanda. Que les mans ja les tinc prou masegades.

De llengües

Si fa un parell de setmanes el Gran debutava dalt dels escenaris amb els Pastorets, en qualitat d'ídem, i un parell de dies abans havia recitat a la perfecció la ja famosa frase núm. 18 del conte Blauland, en alemany, aquest dimarts va fer la seva primera intervenció en la llengua de Cervantes a l'obra Discusión en Belén, fent d'àngel. I malgrat que en comptes de dir silencioso li va sortir (com ja prevèiem) un audible cilencioso, tot fa pensar que acabarà sent trilingüe. Qui ho havia de dir. Amb accent hessisch quan parla alemany, tirant a xava quan parla català, i extremeny quan parla castellà. Com la Seño.

Que el Gran hagi après castellà, entrava dins les previsions. Tot i que qui més qui menys tenia dubtes que l'arribés a parlar bé. Però noi, va ser començar a l'escola i deixar-se anar del tot. Fins al punt que la Seño diu que està com a mínim al nivell dels altres nens, que el parlen a casa. Miracle? No. Tampoc no ens passem. El Gran és un nen normal. Però li encanta mirar dibuixos, llegir contes i jugar. En la llengua que sigui.

Però tres idiomes no són res. El Gran no és l'excepció, sinó la norma. Alguns companys d'escola en parlen quatre, o fins i tot cinc. I en les combinacions més explosives. O potser heu conegut mai una parella sueco-japonesa? I una de greco-finesa? Doncs existeixen, i són genèticament compatibles. Us ho asseguro. I els seus fills, políglotes integrals. Evidentment, no amb totes les llengües al mateix nivell, però déu-n'hi-do. Parlar a la mare en grec, al pare en finès, entendre els pares que es parlen anglès i tenir alemany a l'escola em sembla que ha de curtir les neurones per força. I després passa com a aquell nen greco-alemany, que durant un estiu a Grècia va preguntar a la seva mare quin problema tenien les seves cosines, perquè només sabien grec.

El Gran i la Mitjana, quan tenim convidats, el primer que fan és preguntar en què parlen. I en què més. I en què més. I si els dius que només parlen una llengua, gairebé se'ls escapa el riure per sota el nas. Perquè no els sembla normal. Com també riuran d'aquí a no tants anys, quan prenguin consciència de com parlen l'alemany els seus pares, malgrat els esforços. Perquè les nostres neurones també estan curtides, però per altres motius. I es nota.

Ara toquen vacances, i el pare i la maredetrès podran relaxar-se lingüísticament i no pensar en declinacions ni preposicions durant uns dies. I els nens tornaran a parlar en veu (massa) alta pensant que no els entén ningú. Haurem d'anar amb compte. Perquè segur que tornaran a donar lliçons a la gent que creua el semàfor en vermell. Davant d'ells. Aquí, una cosa gairebé impensable. Com d'impensable és allà esperar-te dos minuts en un carrer sense trànsit fins que es posi verd.

Catalanets a l'exterior (1)

Ja és oficial: el nostre casal català és una realitat palpable, no només l'enèsim projecte d'un grup més que heterogeni de desplaçats per motius diversos, que cadascú es coneix i explica, si vol. Sembla que a la segona ha anat la vençuda i, menys una seu física, el casal té de tot: president, vocals, tresorer, pàgina web i fins i tot logotip. Que no ens podem queixar, vaja. Perquè tots els involucrats (perdoneu, però encara no m'hi compto, tot arribarà) fan la feina de manera desinteressada. I amb il·lusió, que diria en Mas.

I precisament amb il·lusió vam celebrar la festa de Nadal el cap de setmana passat. A l'agenda, tot el repertori nostrat de tradicions: representació dels pastorets, cantada de nadales, caga-tió i, com no pot ser d'altra manera, un apanyat bufet amb menjar i begudes per a tots els gustos. Que amb la panxa plena tot es veu d'una altra manera, no dissimulem.

La versió abreujada dels pastorets va ser alegrement interpretada per la canalla, amb la intervenció del President com a Satanàs. Ja em perdonareu, però vista la interpretació que del rei dels inferns feia anys enrere el meu Tiet, aquest satanàs més aviat semblava la Verge Maria. Ni un crit, ni un salt, ni tan sols la cara pintada de vermell. Sort de les banyes, que si no no l'haurien reconegut ni els seus súbdits (ells sí, ben caracteritzats). Però vaja, que la història es va entendre. Perquè és la de sempre. I què dir de les nadales? Doncs que sempre s'agraeix l'esforç! Un altre dia, però, potser que comencem per les més animades, tipus rabadà o fum fum fum, perquè si no l'estat d'ànim se situa en nivells perillosos (im Keller) i la gent comença a mirar el rellotge.

El tió mereix un paràgraf a part. Encara no m'acabo de creure que el Gran i la Mitjana no descobrissin l'Engany, perquè menys dissimuladament no es pot fer. Imagineu-vos un tionet al mig de la sala, amb la seva barretina, però despulladet. Al qual no li han donat ni mandarines ni nous, ni tan sols ha tingut una flassada per escalfar-se, fins cinc minuts abans de la performance. I que, de sobte, és atacat per una vintena d'individus que li canten La Cançó i després... doncs després res, ni se'n van a cantar, ni se'n van a resar (oju, aquesta variant, que no és la meva, potser no era la més adient). Els pares dels més petits vam córrer a fer-los sortir de la sala, sense donar més explicacions, just a temps perquè el President aixequés la flassada i deixés anar el carregament de caramels. Deu segons després, els nens havien tornat i havien descobert el tresor.

Com no podia ser d'altra manera, tot això m'ha fet reflexionar. No hi puc fer més, últimament reflexiono sobre tot. Ara, sobre la necessitat d'assistir a aquestes trobades, sobretot en dates nadalenques. Perquè el Gran i la Mitjana ja viuran un tió de veritat d'aquí a un parell de setmanes. Perquè no sé si això és embolicar encara més la troca. Perquè em temo que aviat em diran que no tenen ganes d'anar a aquestes trobades, perquè de catalans ja en veuen quan ens trobem en petit comité i quan anem a veure la família. I si no, temps al temps. Pel que sí que donaria tot l'or del món és per saber com viuen realment aquesta doble realitat els fills dels immigrants. Jo m'ho puc imaginar, però no és el mateix. Potser algun dia ho escriuran al seu bloc. I si tinc sort, m'ho deixaran llegir.

Innocència i conciliació

Ahir vam rebre la visita de Sant Nicolau. Com cada any, en obrir la porta de casa al matí, vam trobar un petit nikolaus de xocolata a la sabata, i un regalet per als nens. El Gran, que malgrat els seus sis anys i mig encara exhibeix una innocència pròpia d'un nen de quatre, va quedar al·lucinat de pensar que el bon Nicolau havia endevinat que precisament volia aquell joc d'escacs per a l'ordinador. Santa innocència.

En aquesta època de l'any, hi ha un empatx d'homes de bona voluntat que apareixen per casa per deixar-hi paquets. El primer de tots, sant Nicolau. Després, el seu cosí, el pare Noel, al qual nosaltres li tenim vetada l'entrada. No per res, perquè el bon home també fa la felicitat de les criatures, sinó perquè entre sant Nicolau i els Reis, el pressupost familiar està més que esgotat. A banda de no saber com explicar-los d'on és, d'on ve i on va, i on ha nascut. A més, segur que els nens començarien a sospitar. De moment, els hem dit que tots aquests personatges es reparteixen la feina, perquè d'altra manera seria impossible arribar a tots els nens del món en una sola nit. I sembla que ha colat.

Temps al temps, però estic convençuda que la Mitjana descobrirà l'engany abans que el Gran. Perquè la Mitjana hi veu més enllà, ja ens ho ha demostrat moltes vegades. Com un dia que no s'acabaven la verdura del sopar i els vaig dir que els faria el mateix plat durant tota una setmana, i mentre el Gran somicava, ella el consolava i li deia: "Això ho diu però no ho farà". Tela. O com quan va anunciar que demanaria un iPad als Reis i li vaig dir que segurament no l'hi portarien, perquè era una cosa per a grans, i em va suggerir: "Doncs demana'l tu i baixa uns quants jocs". Patirem, amb aquesta.

A mi em sembla que de totes les màgies del Nadal, la més fàcil de descobrir és el Tió. On s'és vist que un tronc cagui joguines, caramels i serradures. Però potser vist des de l'òptica d'una criatura esverada és diferent. Perquè la il·lusió no els deixa veure la realitat. I la màgia dura fins que, de sobte, se'ls encén el llum. Potser per un error (una porta que s'obre abans de temps), potser per un xivatasso. O potser per maduresa. Ja ho veurem.

Ahir, però, el Gran ja va anunciar que el Nikolaus que els havia anat a veure a l'escola no era el de veritat. Que era un senyor disfressat. I això que dono fe que la disfressa era de les bones. No com aquell rei negre de fa un parell d'anys a l'Instituto Cervantes, que es va pintar la cara però no les mans. I que, a més, completava un trio format per un rei ros i un rei més moreno. A la qual cosa, el Gran va preguntar: on és el rei blanc? Olé.

Votar o no votar

Falten pocs dies per a les eleccions del segle. De fet, aquí en falten menys que allà, perquè els inscrits al CERA hem de votar als consolats respectius entre el 21 i el 23 de novembre. Jo tinc sort, perquè em queda a prop de casa i hi puc anar a peu, però més d'un haurà de fer quilòmetres per poder exercir el seu dret de vot, això sí, sempre que no hagi estat desqualificat en la carrera d'obstacles que suposa aquest bonic concepte del voto rogado.

Fins ara, en totes les convocatòries, rebíem directament a casa la documentació per votar. Després, decidíem lliurement si llençàvem la paperassa a la paperera o exercíem el nostre dret democràtic. Ja em perdonareu, però jo fins ara m'havia acollit sempre a la primera opció, per mandra, deixadesa o impuntualitat. L'única vegada que ho vaig intentar vaig anar un dia tard a Correus a buscar els papers, i ja els havien retornat. De tota manera, d'interès pels resultats, coalicions i discursos n'hem tingut sempre. Que consti.

Aquesta vegada, però, és diferent. I sembla que tots els expatriats ho veiem de la mateixa manera, perquè n'estan sortint de sota les pedres. Per això molts hem rogat. I alguns sembla que ho hem aconseguit: el paredetrès va rebre la seva documentació dimecres passat; la meva s'ha fet esperar fins aquest dissabte. Però ha arribat. Després de fer-hi un cop d'ull, però, m'he acabat de convèncer que això de votar no és xauxa i que requereix la màxima concentració. Per no fer-ho malament i enviar un bunyol de vot nul cap allà.

Dins el sobre marró marcat "exprès" (deu ser una broma), hi ha les paperetes, el sobre per a les paperetes, el sobre on posar-hi el sobre de les paperetes i votar al consolat i el sobre on posar-hi el sobre de les paperetes i votar per correu, més dos certificats de l'oficina del cens, un dels quals s'ha de lliurar en mà al consolat i l'altre s'ha de ficar en un sobre... però en quin? Jo em guiaré per les mides. El sobre de les paperetes és el més petit, o sigui que està clar que ha d'anar dins d'un altre. I el certificat és tan gran que segur que no va al sobre de les paperetes. O potser sí. Ves que no em torni a agafar la mandra i decideixi no votar. Per por a fer-ho malament, i a les cues que em temo que hi haurà, perquè amb aquesta nova fornada d'immigrants, aquí al consolat no donen l'abast. Ah, i no oblidem de ficar al sobre x una còpia del DNI, perquè es veu que la que vam enviar amb la sol·licitud de voto rogado no serveix.

De tota manera, com que demà ja em toca anar al consolat a renovar el passaport de la Mitjana, que té la gràcia de caducar cada dos anys, indagaré una mica a veure si s'espera gran assistència de votants. I si hi haurà els típics interventors, o hi ha el risc que tots els sobrets acabin a la trituradora de documents. I tots contents.

Desmuntant mites

Fa uns quants dies que l'únic sol que veig és el que dibuixen el Gran i la Mitjana amb els seus colors. No és que tinguem al damunt un simpàtic front de fred polar d'Escandinàvia, ni que plogui, ni tan sols que faci núvol. Senzillament, la boira ha arribat i s'ha instal·lat a la conca del nostre estimat riu. Cada any, per aquestes dates, arriba la boira, i amb ella, la foscor. Per quedar-se, sense preguntar si ens va bé o si teníem altres plans.

Tothom pensa que el pitjor de l'hivern en aquestes latituds és el fred, però clarament la falta de llum el supera. Perquè a ningú no li agrada llevar-se quan és negra nit, ni passar tot el dia amb el llum encès, ni arribar a les quatre a casa i tenir la sensació que ja és hora de banyar, sopar i dormir. Però entre el canvi d'hora i la boira, ho fan possible. Fa uns anys, vam estar un mes sencer sota la boira, i per primera vegada vaig entendre perquè els estrangers busquen desesperadament el sol quan van a Casa nostra, o perquè molts aprofiten les vacances de febrer no per anar a esquiar, sinó per agafar un vol xàrter a les Canàries, Xarm al xeic o la riviera turca. Per evitar la depre, o per posar-hi remei, segons el cas. (Nosaltres vam provar-ho una vegada, vam volar a Lanzarote a començaments de març i mentre aquí encara nevava, allà el temps era força acceptable, però lluny de ser idíl·lic. Sembla ser que vam ensopegar la pitjor setmana de març en molts anys... el sol, però, sí que el vam veure!)

La gran diferència entre el temps d'aquí i el d'allà és que aquí les temperatures diürnes no pugen gaire. O gens. Sobretot en dies com avui, pots estar segur que el que marca el termòmetre a les 6.50 ho continuarà marcant a les 13.25 i a les 19.14. Pràctic ho és: a temperatura constant, abrigamenta constant. Armat amb guants, bufanda, guants i, en casos extrems, leotardos, no cal patir per fer la suada del segle a migdia. Ni per morir congelat tot esperant l'u-bahn.

Quan arribin els freds de veritat (amb el permís del canvi climàtic) haurem d'encendre la calefacció. Perquè, us ho cregueu o no, encara no la tenim posada, i això que ara mateix hi ha 5,8 graus. D'això se'n diu eficiència energètica. I estalvi, vaja. Ara bé, esperem que algun dia nevi prou per fer un ninot de neu, fer la foto i ensenyar-la a tothom. Perquè així continuïn pensant que aquí hi fa un fred que pela. I perquè com a mínim puguem amortitzar el capital invertit en roba tèrmica, botes d'hivern, guants, bufandes, gorros i similars. Que no és poc.

El perquè de tot plegat

Si esteu llegint això és que he superat l’última barrera i he fet clic a publicar. És un petit pas (insignificant, més aviat) per a la humanitat, però un gran salt per a mi! Perquè la idea de fer un bloc fa temps que em ronda pel cap, sobretot des que una bona amiga d’aquí, també maredetrès, em va introduir a la madresfera. Si als efectes derivats de la trimaternitat hi sumem el fet de viure expatriada (per voluntat pròpia, oju!), la llista de temes susceptibles de ser tractats és més llarga que un dia sense pa. O sense brezel, segons com es miri.

Des que vaig marxar de Casa, ha plogut molt i m’ha canviat molt la vida. I la figura, cert, però això és un altre tema. El que vull dir és que la meva arribada a Frankfurt va desencadenar una metamorfosi en maredetrès expatriada, i ara que he sortit del capoll (interpreti’s com que les tres criatures estan col·locades en centres de dia) crec que és moment de desfer-se del vestit de seda i encarar el futur amb energies renovades. Amén. Perquè, no ens enganyem, la vida de la papallona és curta (i més en terres germàniques).

La meva intenció és, doncs, multidisciplinar. D’una banda, tornar a posar en marxa la neurona després de l’enèsima pausa per maternitat. (La pobra està artrítica, artròsica i, també cal dir-ho, una mica gandula, o sigui que qualsevol estímul per fer-li fer hores extres serà bo. I anava a dir que a mi també m’anirà bé per reciclar-me en això de la informàtica, però reciclar és clarament una exageració, perquè a banda del Word i el Trados, això de la informàtica no ho toco gaire. Per no dir gens. Amb el permís de l’Amazon, l’eBay i altres joies d’internet que em fan la vida més fàcil.) D’altra banda, compartir les lliçons apreses de la meva adaptació al nou medi, començant per les curiositats d’una llengua molt precisa i punyetera que ja comença a provocar interferències en la meva, passant per com viure i sobreviure a la maternitat en aquest país, fins al fet de pujar criatures que posen el verb al final de la frase i es queden tan amples i la constatació de no voler ser del tot d’aquí per no deixar de ser del tot d’allà.

Però no dramatitzem, que la vida a Frankfurt és agradable i tranquil·la. Vaja, avorrida, pensareu... això va a gustos, però la clau és canviar el xip. I t’adones que ho has fet quan portes unes sabatilles a la bossa per anar a casa els amics, vas amb els nens al parc plogui, nevi o faci vent o et sembla normal dinar a les dotze en punt (i et desesperes quan tornes a Casa i et fan esperar fins a quarts de tres).

No em tingueu en compte la senzillesa del bloc. L’important és el fons, diuen. A poc a poc i bona lletra.