Glaçats

esquifit però eixerit

Tenim el Gran molt amoïnat pel canvi climàtic. Des que Herr R. va encetar el tema a classe, que no parla d'altra cosa. Desapareixerà Barcelona? S'acabarà el món? Què passarà amb els Països Baixos? Els xinesos són els que més contaminen, oi? Perquè tot és Made in China... Dia sí, dia també, ens escalfa el cap a tots amb les seves angoixes, cal reconèixer que justificades.

Per què no tenim un cotxe elèctric, preguntava l'altre dia. Doncs, per començar, perquè al garatge de casa no hi ha ni un endoll. No és que me n'hagi adonat anant a mirar on podria carregar la bateria del nostre hipotètic vehicle no contaminant, no. Si ho sé és perquè no hi puc connectar l'aspiradora per recollir les mil i una deixalles que fan dels seients del darrere del cotxe la nostra més gran vergonya, però això ja és un altre tema.

Per què no anem a tot arreu amb bicicleta? Bé, a Barcelona no, que és massa lluny. Però què contamina més, l'avió o el cotxe? Podríem anar a piscina amb bicicleta, insisteix...

Sí, podríem. I a futbol, i a música. O amb transport públic, té tota la raó. Però, mea culpa, tenim l'agenda massa apretada i no ens podem permetre ni dos transbords, ni que se'ns escapi un ubahn davant dels nassos. I, a més, ara fa fred. No fresca, no. Fred. Ja em perdonarà, però servidora passa d'enfilar-se a la bicicleta embolicada amb tota la roba i complements que té, per acabar caient ben llarga per una plaqueta de gel de res.

Quan ja havíem llençat la tovallola i estàvem convençuts que la neu, amb sort, la veuríem quan anéssim a esquiar, algú va apagar la calefacció del cel i aquí vam quedar sota zero. I sí, la nit de dissabte a diumenge va nevar. Res per tirar coets, però suficient per fer un ninot de neu, el clàssic que no pot faltar a cap resum fotogràfic de l'any.

Cert és que les criatures comencen l'obra amb moltes ganes, però de seguida perden l'interès, per recuperar-lo cap al final, quan és hora de guarnir l'homenet. La Mitjana va preparar-li el nas, els ulls, la gorra i la bufanda, i un veí es va ocupar de l'escombra. Pel camí, dues pastanagues rosegades i una guerra de boles de neu que, oh miracle, va acabar sense plors.

D'això ja en fa tres dies, i quan miro per la finestra, al jardí encara hi veig el nostre ninot de neu, allà tot sol, gaudint de la llarga vida que li han concedit les baixes temperatures, però segur que el seu destí no és altre que el desgel. Potser que baixi abans que això passi i m'endugui la seva vestimenta, si la seva mirada m'ho permet.

Hitzefrei, bitte

un gran invent

Fa exactament catorze dies que les temperatures màximes superen els trenta graus. Si tenim en compte que al juny vam tenir ja una setmana sencera per damunt dels trenta-cinc, crec que ja ningú no gosarà dir que no tenim estiu. I si no, només cal mirar les estadístiques i escoltar els homes del temps locals. Perquè van bojos. Encara no hem arribat al nivell de l'onada de calor de l'estiu del 2003, però si la cosa continua així, jo no ho descartaria. De moment, per dissabte auguren una màxima de trenta-set. No ens quedarà més remei que baixar persianes i dedicar les hores centrals del dia a allò que els alemanys tanta gràcia els fa: la siesta.

Ara que els toca patir en carns pròpies la canícula, i això sense agafar vol xàrter a les Balears, potser començaran a entendre el perquè de la falta d'activitat des de l'hora de dinar i fins al vespre a la península. I és que no és ganduleria, no. Per molt que vinculin estretament aquest costum exòtic amb les poques ganes de treballar. Perquè, de mala fama, els països del sud en tenen. Cada vegada més.

El famós estiu del 2003 va ser l'estiu de l'arribada a Frankfurt del paredetrès. S'allotjava en un aparthotel no precisament preparat per a les altes temperatures. Les parets de la residència cremaven encara a les onze de la nit, i ni la dutxa freda abans d'anar a dormir ajudava a refrescar cos i ment. Aquell any, l'onada de calor va ocupar els titulars de les notícies moltes vegades, però està deixant de ser extraordinària per convertir-se en el pa de cada dia. Serà o no serà el canvi climàtic, però com aquell qui diu, des que ens vam instal·lar aquí, que tots els estius hem tingut llargs períodes de calor extrema. Està bé, sí, els hiverns són llargs, foscos i monòtons, però tenen el seu contrapunt en aquests dies en què el mercuri dels termòmetres bull. I els peus s'inflen i tots els plecs suen.

Fer caixes, arrossegar trastos i netejar en aquestes condicions hauria d'estar subjecte als criteris de Hitzefrei. Com a mínim. Perquè aquí, que de l'aire condicionat al cotxe en diuen descapotable, aconseguir estar fresquet a casa durant una onada de calor és gairebé missió impossible. I això que dono fe que les cases estan molt ben aïllades, i mentre a fora hi ha trenta-cinc graus, a casa no se superen els vint-i-vuit. I al Keller, la temperatura s'hi manté gairebé constant. Ideal per a la conservació de vins, licors i persones de més de quaranta anys. Tot això no "quita" que moltes escoles i algunes empreses hagin hagut de recórrer a les vacances forçoses d'alumnes i empleats. Perquè quan la temperatura ambient en un espai tancat supera els 27 graus (amb variacions segons el Land), es considera que la capacitat de concentració i les condicions ambientals no són adequades per a l'estudi i el treball. Seguint aquesta norma, a Casa nens i grans tindrien festa tot sovint. Potser per això el model no és exportable.

Aquest diumenge fem la mudança, coincidint amb el clímax de l'onada de calor. Esperem que a primera hora no se superi el llindar màxim i els camàlics no es declarin en vaga forçosa. De tota manera, si decidim tornar a canviar de casa, ho farem a l'hivern. Que de calefacció sí que en tenim.

Grillen

wir grillen

No em cansaré de repetir que el Grillen és una de les aficions més arrelades en aquest país. Per darrere de rentar el cotxe cada dissabte i passar les vacances a Mallorca. Només arribar la primavera, els alemanys treuen la pols a la barbacoa, s'aprovisionen de carn adobada, salsitxes, salses i cervesa, i planten taula i cadires al jardí o balcó. La més pura felicitat. Dia rere dia. Sols, amb amics, veïns o fins i tot en companyia multitudinària en parcs públic. Mentre dura el "bon" temps, és habitual que a la pregunta "què feu avui?" et contestin "wir grillen". I així, d'un sol tret, maten no dos, sinó set pardals, perquè no els cal esprémer-se el cervell per idear un menú de sopar. Carn, amanida i cervesa. No cal res més.

A la família maredetrès li encanten les barbacoes. Però no té grill propi. Això vol dir que depèn de la generositat d'altri per gaudir d'aquest plaer d'altra banda tan simple. I també vol dir que gairebé sempre accepta la invitació. Agraïda. I entregada. Per això, quan després d'intentar sense èxit reservar habitacions en cases de turisme rural per passar-hi el pont amb uns bons amics alemanys (per haver-nos-hi posat només dos mesos abans, quan n'haguéssim necessitat com a mínim cinc), ens van proposar de fer una barbacoa en un bosquet adaptat ad-hoc als afores de la ciutat, no vam dubtar a dir que sí. Malgrat que les previsions meteorològiques ja auguraven un temps com a mínim rúfol.

Però què carai, teníem ganes d'esbargir-nos i la promesa d'un parc infantil de proporcions immesurables, unes tauletes al bosc i les aromes de la barbacoa van poder més. Al matí havia plogut i, segons l'amic, el temps aniria millorant al llarg del dia. De manera que li vam fer confiança. I armats amb un grill portàtil, salsitxes, hamburgueses, amanida i salses vam plantar-nos a l'entrada del parc. On sospitosament només hi havia un cotxe, quan habitualment cal fer-hi cua. I on segons després de fer-nos nostra una cabaneta i engegar els nens camp a través el cel va obrir-se i va deixar anar un ruixat antològic. Nosaltres vam ser afortunats i vam trobar aixopluc. Altres vianants no van tenir tanta sort i van passar regalimant i amb cara de pocs amics.

Vint minuts després, el parc idíl·lic s'havia convertit en aiguamolls i havia quedat impracticable. Calia suspendre els jocs. Però no la barbacoa. Ah, no. Les brases ja gairebé eren a punt i, sí o sí, ens cruspiríem el dinar allà. Amb la cremallera de la jaqueta fins dalt, la caputxa ben posada i tots ben apinyats. Perquè, a banda de la pluja, la temperatura tampoc no era ideal. El Gran, la Mitjana i el Petit van gaudir de les salsitxes, el tomàquet i la poma. Però després van començar a rondinar. I és que no esperàvem menys: confinats sota la cabaneta, amb els peus xops i el nas ple de mocs, aviat van queixar-se de fred i avorriment, de manera que un cop recollit tot, vam plegar veles i vam tornar al cotxe. I aleshores, miraculosament, va aclarir-se el cel i van començar les ullades de sol. A bones hores.

a casa la porqueta

Tanmateix, com he dit, havíem començat la jornada amb esperit positiu, i res no ens faria canviar l'humor. Què millor que un bon gelat per fer passar el fred. Després, un bon passeig i una visita al minizoo del poble. Sense aglomeracions, sense presses. Perfecte. Després de tants anys per aquí, un ja no dóna per fet que el cel serà blau i el sol t'obligarà a posar-te les ulleres fosques. El que es dóna per fet és que tothom té roba impermeable i que els caps de setmana estan fets per sortir i escampar la boira. Plogui, nevi o faci vent. I si per casualitat fa sol, tots a estirar la tovallola. Vitamin D tanken, que en diuen aquí. I és que, versàtils, ho són. Els punyeteros.

Pneumàtics d'hivern i altres gestions ineludibles

el totpoderós pneumàtic d'hivern

Com a broma innocent, no té gràcia. Com a broma de mal gust, no tinc més remei que posar-li un deu. A la nevada d'avui, em refereixo. Perquè no calia. Perquè n'estàvem tots tips i cuits, d'enfundar-nos capes i capes de roba, de cordar botes, posar guants, gorros i bufandes, de rascar fang de les sabates i d'anar per la ciutat a pas de tortuga. Sincerament, això no es fa. No es fa quan tot el parament d'hivern ja està ben endreçat als armaris. Quan la Mitjana ha perdut manyopla i gorro i quan al Petit ja gairebé no li caben les botetes i al Gran el mono d'esquí li va curt. És més, hauria d'estar prohibit. Perquè també és perillós. I si no, que ho diguin als conductors que ja havien canviat les rodes.

Qui m'havia de dir que a aquestes alçades del calendari, en comptes d'esplaiar-me relatant pícnics al sol de primavera, em tocaria parlar d'un article de temporada com són els pneumàtics d'hivern. Els totpoderosos Winterreifen. Aquí, si un dia com avui et veuen treure les cadenes (i suar intentant muntar-les) segur que es fan un tip de riure, et compadeixen i et passen pel costat a tota velocitat, deixant-te blanc de cap a peus. Perquè els deuen semblar sortides del tot a cent o els xinos. Com a mínim. I perquè, a banda d'anunciar amb estrèpit el teu pas, no ofereixen tantes garanties com els marcats pneumàtics d'hivern. D'això en dono fe. A mi que no me'ls treguin.

L'ús d'aquests pneumàtics exigeix previsió. En primer lloc, l'any que es compren s'han d'encarregar amb una temporada d'antelació, per evitar quedar-se sense. Després, cal destinar-hi una partida important de les reserves familiars, perquè tot i que les gammes són àmplies i hi ha models per a tothom, qui més qui menys s'ha de rascar la butxaca. Però sobretot cal previsió a l'hora de demanar cita per fer el canvi. Impossible allò de l'avui  hi truco i demà hi vaig. Dicta la tradició que el canvi cal fer-lo a finals d'octubre i finals de març. Però aconseguir dia i hora no sempre és fàcil. Sobretot per a gent com nosaltres, que encara ara posem cara d'incrèduls quan ens recomanen reservar el Termin amb un parell de mesos d'antelació. De fet, ja ens ha passat haver hagut de deixar muntades les rodes d'hivern tot l'any, perquè ens donaven cita per al mes de juny. Però no ho hem dit a ningú.

Aquest matí, camí del Kindergarten, he vist patinar més d'un cotxe. I no m'estranya. A banda que la nevada s'ho val, són uns quants els que han decidit avançar-se a la massa popular i canviar les rodes a mitjan març. Mala pensada, com s'ha pogut comprovar. Els qui creien haver estat més espavilats que ningú, ho paguen ara amb falta d'adherència i la impossibilitat de circular per carretera. I és que, a banda dels més de quaranta quilòmetres de cues que hi havia aquest matí en algunes autopistes, per culpa del típic camió que patina i queda travessat, s'arriscarien a rebre una multa. De les grosses. Perquè la llei obliga a portar pneumàtics d'hivern quan se circula per carreteres amb neu i glaç. I com que això no sempre es pot preveure (que ens ho diguin avui a nosaltres), és fàcil que a la patinada s'hi sumi la multa.

Nosaltres, però, un petit problema sí que el tenim. Hem perdut el raspall i el rascador per treure la neu de damunt del cotxe. Al matí no és un problema, perquè dorm al garatge. Però de dia, sí. I haver de treure la neu del parabrisa a base de guants i calefacció no és precisament el més pràctic ni respectuós amb el medi ambient. De tota manera, fins a la propera visita a la benzinera, ho haurem de fer així. Si no és que apareixen en qualsevol racó. Que ho dubto. 

Oda al sol

Avui el bloc estrena imatge. Una de més alegre. I no és casualitat. Perquè encara que oficialment no hagi arribat la primavera, aquí tothom la respira. I en parla. Quan ja tothom havia perdut l'esperança, s'ha produït el fenomen que feia mesos que estàvem esperant: ha sortit el sol. Tot d'una, com si res. Tristament, això és notícia. I és que, poca broma, som a punt de deixar enrere l'hivern més fosc i boirós dels últims quaranta anys. Quaranta! Això no hi ha ànima optimista que ho aguanti. Ni sistema immunològic capaç de defensar-se. Per això estem com estem. Desesperats, vaja.

sense filtres ni fotoxop - sense núvols

Els qui hem viscut en terres més càlides, on el sol il·lumina per defecte pobles i ciutats, sabem el que ens perdem. De tota manera, no ho comencem a valorar fins que ens toca passar un hivern com aquest, en el qual la factura elèctrica segur que s'haurà disparat, perquè hem tingut el llum encès tot el dia. I ja no és el fred, perquè això rai: embolicats de cap a peus i apa, al carrer. És la falta de llum el que et pren literalment l'energia. I la salut, no m'ho invento. Diuen a la ràdio que la tsunàmica onada de grip que s'ha viscut aquest febrer té una explicació molt senzilla: la falta de llum fa que l'organisme no fixi la vitamina D, i això al seu torn fa baixar les defenses. Jo el que crec és que les defenses no és que hagin baixat, sinó que directament han agafat un vol xàrter i estan acabant de passar les vacances de la seva vida a Xarm-el-xeic (o com s'escrigui). Quan tornin, bronzejades i amb dos quilos de més, trobaran la parentela blanca com el paper de fumar i ansiosa de fer la fotosíntesi.

Rieu-vos dels turistes que en ple mes de març apareixen amb xancletes i mitjons, samarretes ínfimes i ganes de seure sí o sí a la primera terrassa que troben, per molt que vosaltres encara porteu tres capes de roba. Jo també els trobava ridículs, però ara els entenc. I els tinc enveja. La falta de sol provoca síndrome d'abstinència. Com a mínim. I un dia radiant com el d'avui, amb la promesa d'arribar als deu graus, fa que la gent comenci a espolsar les flassades de pícnic, es prepari per al canvi d'armaris i ompli l'agenda de trobades a l'aire lliure. Som a punt de viure la metamorfosi més multitudinària. El verd és a punt d'inundar-ho tot, i d'arrossegar-nos altre cop a la vida. La de veritat, la que passa als carrers, als parcs, als cafès i a la vora del riu.

Nosaltres encara no tenim el kit de supervivència per a pícnics. És imperdonable, ho sé, després de gairebé nou anys. Però és que ja fa temps que hem deixat enrere l'etapa acumuladora de trastos de tota mena, i més aviat ens hem passat al bàndol contrari. Com menys coses, millor. Si més no, més endreçat sembla tot. Això per dir que no tenim ni flassada impermeabilitzada, ni cistellet, ni nevereta, ni res de res. Malgrat que els del Tchibo cada any ens en proposin un conjunt a bon preu. No. Nosaltres fem els pícnics a la brava, asseguts damunt jaquetes o bosses, com quan érem petits. O aprofitem les mantes d'altri. Perquè l'important, al capdavall, és ensopegar un bon dia. I que no hi falti el bon menjar. Ni el sol.

Altres costums bàrbars

El sol d'hivern, en aquestes latituds, enganya. El que des del recer del menjador de casa sembla un dia radiant de ple mes de febrer, no és més que una tímida ullada de sol que, per molt esforç que hi posi, només aconsegueix fer pujar un parell de graus les temperatures. Que no és gaire. Aquest matí, de camí cap al pediatra, per no perdre el costum, he tornat a constatar que en els últims anys la ciutat s'ha omplert de Suppenladen o locals de sopes. Desconec si és un fenomen que es limita a les Germànies, o si vosaltres també podeu gaudir de la sopeta de cada dia en un d'aquests rústics establiments. A mi em sembla una idea fantàstica, però la majoria de les vegades, poc pràctica.

Com poc pràctic em sembla l'emparentat costum frankfurtià de dinar dret. A l'aire lliure. I durant tot l'any. Plogui, nevi, faci vent o una calor de mil dimonis. A la city (quatre gratacels mal comptats, però no seré jo qui els robi la il·lusió), és habitual disposar d'una hora per dinar. Que tampoc és poc, però no dóna per anar a casa. En comptes dels bars de menú tan nostrats, aquí proliferen els plats únics. Així doncs, les sopetes a les quals em referia al començament, servides en generosos bols i acompanyades d'unes llesques de pa, normalment bio, moreno i artesà, són per elles mateixes l'àpat del migdia. En època de freds com és l'actual, la flaire que surt dels locals fa roncar els budells i incita a entrar-hi, però quan un n'ha sortit ple de llànties un parell de vegades, s'ho pensa força abans de tornar-hi. Perquè el mobiliari es redueix a una barra amb tamborets (si hi ha sort), o un parell de butaques i cadires velles, amb una tauleta de cafè al davant.

Les vegades que hi he anat amb cotxet de criatures, evidentment, no hi he pogut ni entrar. I com que les taques ja les portava posades de casa, tampoc no ha estat un drama. Al contrari que per a les corbates, camises i jaquetes del paredetrès, que han necessitat una visita a la tintoreria. (Per cert, un altre misteri sense resoldre és per què la majoria dels amos de tintoreries de la ciutat són grecs. Si algú m'ho sap explicar, que piuli. La relació dels italians amb les pizzeries la puc entendre, la dels turcs amb els kebabs també, però la dels grecs, senzillament no l'entenc.)

Tornant al que deia de menjar sopes dret, a banda d'escaldar-te la llengua perquè les serveixen a punt d'ebullició, no et permet ni reposar durant l'hora de dinar. Ni de la sobretaula, que en dies així no existeix. Un cop presa la sopeta, apa, a fer un cafè (dret, evidentment) i tornar a la feina. Sort que allà sí que hi ha cadires (i moqueta per fer-hi un son, si s'escau).

Però el fenomen del menjar dret no és exclusiu de les sopes, no. Altres cafeteries, xarcuteries i locals varis (Imbiss) planten a fora unes tauletes rodones a bona alçada (pots petits de bona confitura, absteniu-vos), coronades amb bolet calefactor per als dies de més fred. I allà s'hi veuen tota mena d'executius, davant de plats fumejant que hom només engoliria assegut. I mentre els vianants passegen tapats amb guants, gorros i bufandes, els executius dinen i xerren tranquils, traient fum per la boca, amb les galtes i les orelles vermelles, i unes mans que demanen a crits una mica de crema. De la noruega. És clar que si ho fan, deu ser que el dinar se'ls posa bé. Segurament deu tenir efectes beneficiosos com la sauna i el bany posterior en aigües gelades. De moment, però, m'estimo més seguir dinant asseguda, sense jaqueta, gorro ni bufanda. Que les mans ja les tinc prou masegades.

Desmuntant mites

Fa uns quants dies que l'únic sol que veig és el que dibuixen el Gran i la Mitjana amb els seus colors. No és que tinguem al damunt un simpàtic front de fred polar d'Escandinàvia, ni que plogui, ni tan sols que faci núvol. Senzillament, la boira ha arribat i s'ha instal·lat a la conca del nostre estimat riu. Cada any, per aquestes dates, arriba la boira, i amb ella, la foscor. Per quedar-se, sense preguntar si ens va bé o si teníem altres plans.

Tothom pensa que el pitjor de l'hivern en aquestes latituds és el fred, però clarament la falta de llum el supera. Perquè a ningú no li agrada llevar-se quan és negra nit, ni passar tot el dia amb el llum encès, ni arribar a les quatre a casa i tenir la sensació que ja és hora de banyar, sopar i dormir. Però entre el canvi d'hora i la boira, ho fan possible. Fa uns anys, vam estar un mes sencer sota la boira, i per primera vegada vaig entendre perquè els estrangers busquen desesperadament el sol quan van a Casa nostra, o perquè molts aprofiten les vacances de febrer no per anar a esquiar, sinó per agafar un vol xàrter a les Canàries, Xarm al xeic o la riviera turca. Per evitar la depre, o per posar-hi remei, segons el cas. (Nosaltres vam provar-ho una vegada, vam volar a Lanzarote a començaments de març i mentre aquí encara nevava, allà el temps era força acceptable, però lluny de ser idíl·lic. Sembla ser que vam ensopegar la pitjor setmana de març en molts anys... el sol, però, sí que el vam veure!)

La gran diferència entre el temps d'aquí i el d'allà és que aquí les temperatures diürnes no pugen gaire. O gens. Sobretot en dies com avui, pots estar segur que el que marca el termòmetre a les 6.50 ho continuarà marcant a les 13.25 i a les 19.14. Pràctic ho és: a temperatura constant, abrigamenta constant. Armat amb guants, bufanda, guants i, en casos extrems, leotardos, no cal patir per fer la suada del segle a migdia. Ni per morir congelat tot esperant l'u-bahn.

Quan arribin els freds de veritat (amb el permís del canvi climàtic) haurem d'encendre la calefacció. Perquè, us ho cregueu o no, encara no la tenim posada, i això que ara mateix hi ha 5,8 graus. D'això se'n diu eficiència energètica. I estalvi, vaja. Ara bé, esperem que algun dia nevi prou per fer un ninot de neu, fer la foto i ensenyar-la a tothom. Perquè així continuïn pensant que aquí hi fa un fred que pela. I perquè com a mínim puguem amortitzar el capital invertit en roba tèrmica, botes d'hivern, guants, bufandes, gorros i similars. Que no és poc.