Comiat (II)

Durant molts anys, l'aviadecinc es va haver de llevar a trenc d'alba per anar a treballar. Això implicava, entre altres coses, que l'avidecinc s'havia d'encarregar de llevar, vestir i portar a l'escola els seus dos fills. El veig assegut al meu costat, en la penombra, despertant-me i posant-me els mitjons perquè no tingués fred abans de baixar del llit, fins a ben ganàpia. El tietdetrès fins i tot aconseguia ser vestit i engolir l'esmorzar sense obrir els ulls, i no es despertava fins al desè revolt de la carretera. Em ve al cap el trajecte que repetíem un dia rere l'altre, a vegades acompanyats de la besaviadedotze, durant un temps amb una altra noia del barri; l'estona al cotxe davant l'escola, esperant l'hora d'entrar-hi, i els meus cabells curts, suposadament escapçats després d'un episodi de polls mal resolt per l'avidecinc, davant el qual l'aviadecinc va decidir adoptar mesures dràstiques. Molts anys de corredisses i esperes, però ni un crit. Vaja, el mateix que es viu a can maredetrès cada matí.

Sense fer gaire soroll, l'avidecinc ens ha guiat per la infància, l'adolescència i l'edat adulta. Ha fet el taxi fins a hores intempestives, ha organitzat viatges i excursions de tota mena i ens ha ensenyat a esquiar, fent-nos creure que n'era tot un expert. Ens ha sotmès a llargues sessions de super8 i diapositives, ens ha transmès el pessimisme i el patiment barcelonistes. S'ha conformat de fer festes als gossos d'altri i ha passejat amunt i avall sogra i cunyada, mentre ha pogut. Ha acceptat la malaltia i s'ha preparat per al seu final. I ja al juliol ens advertia: "això s'acaba". Estava, com deia ell, en temps de descompte.

Ell ha arribat als vuitanta. Jo sóc a les portes dels quaranta. Per ben poc no podrà dir allò de "jo tinc el doble d'anys que tu". El que sí que puc fer, jo, encara, és seguir el seu consell i aprofitar el temps que em queda.

És hora d'anar a fer el taxi. La llicència, com veieu, l'he heretat jo.

3,5, 40, 80

vuitanta anys molt ben aprofitats

Al Gran el tenim obsessionat amb els números rodons. Amb els aniversaris "normals" també, sobretot ara que ja ha començat el compte enrere per al seu i tot són nervis. Però aquest any que l'avidecinc n'ha fet vuitanta (vuitanta!) i que tant servidora com el paredetrès esgoten els últims mesos d'una joventut estirada com un xiclet, no fa més que preguntar si, quan ell en faci 10, també li farem una festa i hi convidarem tota la família. Com si fos el més normal del món.

Jo em pensava, sincerament, que això de les crisis de l'edat eren una cosa de novel·la, de pel·lícula i, sobretot, d'homes. Però veig que no. Que deixar enrere els trenta-tots és cosa sèria. A mesura que s'acosta la data i que amics i amigues van caient com mosques, alguns amb festa sorpresa, d'altres amb festa d'autobombo, i els més espavilats dissimulant, m'adono que sí, que m'estimaria més tornar-ne a fer 32, què voleu que us digui. Tinc tot l'estiu de coll, però arribat el moment, no patiu, que celebraré els 40 amb dignitat. El Gran ja s'ocuparà d'esbombar-ho a tort i a dret. "Avui la meva mare en fa 40", anunciarà. I la gent entendrà que m'he fet gran.

Qui s'ha fet gran de veritat és l'avidencinc, i això sí que calia celebrar-ho. L'avidecinc no és home de gaires paraules, ni de grans discursos, però durant el dinar familiar del dia que feia vuitanta anys ens va recordar el que els meus gairebé quaranta ja m'han fet començar a sospitar: que la vida passa molt de pressa i cal aprofitar-la. A la seva manera, sense adonar-nos-en, el Petit també s'ha fet gran i ens ha alliberat de bolquers i xumets, biberons i tovalloletes. Anem cremant etapes, deixem enrere la primera infància i ens acostem perillosament a la preadolescència.

Mentre hi arribem, si m'ho permeteu, em dedicaré a la pastisseria. No només hem de fer coques de sant Joan (més que res perquè si no les fem nosaltres, no en menjarem), sinó que toca fer tres pastissos i una pila inacabable de magdalenes per a les festes del Gran. I és que rieu-vos-en dels casaments turcs o hindús. Aquí cal bufar espelmes tres vegades i repartir magdalenes a tota la classe. El mateix dia que la Mitjana fa un pícnic amb la classe. I l'endemà de l'excursió de tot el dia del Gran, per a la qual m'he ofert voluntària forçada. Desitgeu-me sort. I la temperatura adequada del forn.

De quatre en quatre

la bandera alemanya, la més cobejada
entre els Zweitklässler

Fa vuit anys, Alemanya vivia el seu estiu de somni, l'anomenat Sommermärchen 2006. El Mundial de futbol es jugava a casa, i malgrat que al final se'ls va escapar, l'ambient que es va viure a les ciutats i pobles del país durant l'onada de calor que va acompanyar el logradíssim public viewing (amb pantalles gegants al mig del riu i un desplegament logístic remarcable) va ser realment especial. Aleshores, els alemanys van recuperar l'orgull nacional perdut després de la guerra i van exhibir banderes i altres símbols com feia temps que no es veien. Durant el Mundial que es va endur Itàlia, el Gran va arribar al món. No pas per la via ràpida. Això no. Però sí enmig d'un ambient festiu, amb la capella de l'hospital reconvertida en sala multimèdia i botzines fins passada la mitjanit per celebrar la victòria de torn.

Dos campionats del món després, el Gran ha fet vuit anys i comença a deixar enrere l'etapa infantil. S'ha fet llarg, amaga llibres sota el coixí per llegir-los en la penombra quan tanquem el llum i ja no ens busca en tot moment, sinó que prefereix la companyia dels amics i les seves confidències, encara innocents. Però la festa d'aniversari no la perdona, no.

Quan s'acaben, aquestes festes?, vam preguntar-nos el paredetrès i jo un cop recollides les engrunes. Tindrem forces per organitzar la mateixa mena de festes per a la Mitjana i el Petit? Ens veiem d'aquí a sis anys fent uns jocs olímpics amb deu mascles cridaners i esverats, que ni escolten ni paren quiets? O estarem temptats de portar-los a un centre recreatiu qualsevol o, encara pitjor, donar-los diners perquè vagin al cine, s'atipin de crispetes i cocacoles i, sobretot, no ens embrutin la casa? Està per veure.

Aquest any, amb la santa ajuda d'uns amics que no només no fallen mai, sinó que cada any s'entreguen més, vam preparar un berenar olímpic, seguit d'un reguitzell de proves. Al jardí, afortunadament. Perquè malgrat que queien quatre gotes i algun espavilat ja anunciava un "comença a ploure" amb ganes d'agafar escales amunt, els grans ens vam fer l'orni i vam aplicar el "no nos moverán". Podeu imaginar-vos onze criatures tancades en un pis? Nosaltres amb l'estona del berenar en vam tenir ben bé prou.

Les proves se succeïen, els dos equips s'esforçaven per anar fent punts, i sempre ens abordaven amb la mateixa pregunta: qui guanya? Empatats, de moment, els dèiem. I s'ho creien. Pobrets. Al final, hi va haver repartiment de diplomes i medalles per a tots, espelmes, pastís i partit del Mundial. Una festa rodona com una pilota de futbol, que ens havíem pintat com el nostre viacrucis particular, però que la conjunció astral va convertir en un camí de roses. Amb un parell de punxes, però petites. Sense queixes dels veïns (només un parell de mirades indiscretes des de la finestra). Sense plors, sense mals, sense baralles. Què més es pot demanar?

Total, que fins i tot estem disposats a repetir-ho.

Qui ens ho havia de dir. 

Rabenmutter II

amb subtítols, si us plau

Sóc a punt de repetir l'experiència que us relatava l'any passat, però amb l'agravant que serà per més temps. Sí. Sóc a punt de marxar uns dies i deixar el paredetrès a càrrec de les criatures i el nostre campament base. He deixat la nevera plena, la roba neta i plegada i totes les factures pagades. He avisat l'escola, el Kindergarten, els veïns i els coneguts. I la cangur ja sap el que ha de fer. Però tot i així, tornen els remordiments, les pors i la indecisió que ja vaig viure aleshores, i que amb el pas dels dies es va anar dissipant.

Ja tinc un peu al tren i encara em plantejo si faig bé, si la feina s'ho val, si el Petit ho entendrà, si la Mitjana farà figa, si el Gran es recordarà de fer els deures o si tot plegat farà anar malament al paredetrès. Però ja no hi ha marxa enrere. Me'n vaig. A treballar. Fins al juliol. Això sí: només tres dies a la setmana. Dues nits, per ser exactes.

Fins ara, m'he ocupat de la logística familiar. Potser per tenir-ho tot controlat. Però potser també perquè el que de veritat em fa por és fer bé la feina. Sí, sí. Perquè va de debò, perquè no puc fallar i perquè la meva feina tindrà visibilitat, que se'n diu ara. Per tot això, demà, quan pugi al tren, m'agafarà aquell mal de panxa típic d'abans d'exàmens. Que creia haver oblidat, però que vaig recuperar fa encara no quinze dies, quan vaig enfrontar-me de nou a un full en blanc, un rellotge i els meus (des)coneixements. Quan el tren engegui, m'acabaré el cafè i trauré la pila de papers que m'han de servir per preparar-me. I llegiré. Les tres hores, si cal. Per arribar pensant en la feina, i no en el que he deixat enrere.

Àlbums

aviat arribarà el volum V

A casa els avisdecinc, si alguna cosa abunda són els àlbums de fotografies. S'hi compten per desenes. I abarquen tres segles. D'història i històries de família. En blanc i negre, sèpia, acolorides i en color. Els àlbums, clàssics, s'arrengleren en un moble lacat negre. No n'hi cap cap més. I no perdonen cap estat, per transitori que sigui: adolescència, ulleres grosses, hombreres, excessos alimentaris, poc ull per a la moda... En aquest sentit, ha estat prudencial l'arribada de l'era digital. Perquè ara, els avisdecinc, com tothom, guarden les fotos a l'ordinador. I, per a gran desesperació de l'avidecinc, només esporàdicament troben el camí per plasmar-se en paper.

A can maredetrès no som tan organitzats. Abans de l'arribada dels nens vam aconseguir composar un parell d'àlbums força arregladets. I també tenim el del casament. Però a banda d'això, poca cosa. I això que de fotografies en tenim centenars de milers. Al disc dur, evidentment. Esperant el moment de sortir a la llum, de ser classificades i, si s'escau, vetades i/o eliminades per sempre. Malauradament, els únics àlbums que s'han fet en aquesta casa en l'última dècada són els del Gran, la Mitjana i, avui per fi, del Petit. Sí. Perquè a imatge del que van fer els avisdecinc amb mi, que tinc un àlbum sencer de fotografies dels meus dos primers anys, vaig proposar-me fer un recull semblant per a cadascun dels meus fills. I sí: el Gran i la Mitjana tenen un àlbum del primer any de vida, però no només això, sinó també un del segon i el tercer any. I prou.

Avui, amb un any i un mes de retard, he pogut per fi prémer el botó Enviar de l'àlbum digital del Petit. I m'ha quedat prou bé. Ja és camí de la impremta i aviat arribarà. Per salvar-me l'honor, abans que el Petit comenci a preguntar per què els seus germans tenen àlbum i ell no. Malgrat aquesta petita fita personal i familiar, una no es pot relaxar. Ja hauria de començar a preparar el segon àlbum del Petit i, com em vaig proposar algun cap d'any no gaire llunyà, començar la sèrie d'àlbums titulada Família, on tots hi tindrem cabuda. I penso remuntar-me a l'any 2006. Ja em direu si no és un objectiu ambiciós. Mentre altres es plantegen perdre pes i fer més esport, jo em proposo un objectiu triple: els dos propòsits esmentats i acabar la tirallonga d'àlbums dels maredetrès. Per a la posteritat. Per poder omplir prestatgeries i presumir de... Bé, de viatges no, que fa temps que només cobrim el pont aeri Frankfurt-Barcelona. Però de sortides al parc, anades a la platja, dinars en família, brunch amb amics i aniversaris, sí. Que això sí que ho toquem. I per molts anys.

Han passat els Reis!

últims instants abans de tornar a la capsa

Les vacances de Nadal han estat tranquil·les. A Casa. Amb pocs desplaçaments, molts àpats abundants i deliciosos, molt bona companyia i cap percanç destacable. Bé, només les vuit vomitones comptabilitzades, a repartir d'aquesta manera: Gran, 1 vomitona en un asado per a 25 persones, 1 vomitona al llit (llitera, per ser exactes) a mitjanit; Mitjana, 1 vomitona in extremis fora del cotxe; Petit, 5 vomitones dins el cotxe, sense avís previ ni possibilitat d'aturada a temps. De tota manera, estem contents, perquè creiem que hem trobat la causa dels repetits accidents del Petit: el cinturó de la cadireta l'apretava massa. Canvi de cadireta els últims 5 dies: 0 vomitones.

El punt final a les festes, doncs, el vam posar ahir, dia de Reis. A les 7.35 del matí. Abans de la sortida del sol i quan Ses Majestats segurament encara repartien els últims paquets i s'afanyaven a esmunyir-se per algun balcó. Perquè aquí, a can maredetrès, els Reis fan equilibris entre les obligacions autòctones i les tradicions ancestrals. 

Preguntats abans de ficar-se al llit la nit abans, a les 19.30 per ser exactes, el Gran i la Mitjana no tenien clar encara si en llevar-se l'endemà s'estimaven més obrir els paquets i arribar tard a l'escola, o anar primer a l'escola i obrir regals a la tarda. Evidentment, quan van veure l'estesa de paquets vermells i verds, no s'hi van poder resistir. I malgrat els nostres esforços per fer-los desempaquetar amb calma, en mitja hora ho vam tenir enllestit. Tan aviat que gairebé haurien estat a temps d'agafar l'autobús habitual. Si no fos que els seus pares, a aquella hora, l'endemà de tornar de vacances, no estaven per fer afanyar ningú a crits de vinga, vinga, que fem tard. A les 8.38, amb un retard d'exactament vuit minuts, Gran i Mitjana eren a l'escola. A temps d'evitar els renys del Sr.F, el director, que molt amablement recorda cada any als alumnes peninsulars que l'Epifania no és festiu a l'escola. Gràcies.

Sorprenentment, la màgia dels Reis encara no s'ha trencat en aquesta casa, i el Gran continua desplegant una innocència remarcable. Ni tan sols les confidències d'un dels seus millors amics aquest desembre, que li va comunicar sense embuts que el Weihnachtsmann són els pares, no han pogut fer trontollar les seves creences. El Weihnachtsmann potser no, que no existeix. Però això al Gran li és igual, perquè a casa els regals els porten els Reis. De sempre. I que duri. El tió, per la seva banda, tampoc no ha aixecat sospites, com tampoc el ratolí anomenat Pérez que va visitar-lo una nit durant aquest Nadal. Els nervis de totes tres criatures la nit de Reis ho deixa ben clar. Malgrat que a les 21.30, dues hores després d'haver-los facturat cap amunt, encara se sentissin rialles i converses, i fossin atrapats tots tres al bressol del Petit, que amenaça ruïna. Temptada vaig estar de pujar traient foc pels queixals i amenaçar-los d'aquesta manera: "o us poseu a dormir, o no baixo al traster a buscar els regals". Tot i que davant d'un nivell d'excitació tal, potser tampoc no hauria funcionat.

Comiat

Hi ha vegades que els dits escriuen sense parar i en vint minuts tenen enllestit un post nou. Hi ha vegades que les històries s'escriuen gairebé soles, s'estructuren com per art de màgia i converteixen petites anècdotes en articles rodons i ben lligats. Altres vegades, però, les idees no troben les paraules, els dits s'encallen i no avancen. Com avui. Perquè coincidint amb el primer aniversari d'aquest blog, fa uns dies ens deixava l'avidesis, el pare del paredetrès. Precipitadament, sense esperar-ho, deixant un buit al cor de tots. També dels nens.

El sentiment de pertinença a la família, sobretot del Gran, però també de la Mitjana, és molt fort. Malgrat la distància, malgrat no veure avis ni cosins amb assiduïtat. Sempre han tingut molt clar que la família és una peça important de la seva identitat, el seu lligam amb la Casa dels seus pares, amb la llengua i amb la cultura i les tradicions. Aquí no anem a dinar a casa els avis el cap de setmana, ni ells els van a recollir a l'escola cap tarda. No els fan de cangur, ni els preparen els seus plats preferits un dia qualsevol. Malauradament, no.

De tota manera, a mi em sembla que la relació que tenen i han tingut amb la família és molt estreta. Compten els dies que falten per al proper viatge o visita. Fan dibuixos que després no s'envien, però es fan pensant en avis i cosins. Pregunten què fan, on són i com estan. I sempre se'ls tiren als braços quan arriben. Han entès perfectament qui són els avis. Saben que són més tous que els pares. Que l'aviadesis els farà tantes croquetes de peix com vulguin i l'aviadecinc els comprarà napolitanes de xocolata per esmorzar.

Per això, la pèrdua de l'avi també ha estat un trasbals. Perquè l'estimaven molt. I han entès que no el veuran més. Amb set anys, el Gran fa preguntes, vol saber on és l'avi, per què només vivim una vegada i com és que els metges no l'han pogut curar. La Mitjana mira al cel al vespre i diu que és allà, que el veu, però que no el sent. O sí, sí que el sent. El Petit no s'ha adonat de res, però ens ha fet riure a tots aquests dies. Tots tres són petits, encara. Amb sort, recordaran les estades a Platja d'Aro, els jocs a l'iPad i alguna conversa amb l'avi. Serà feina nostra mantenir-ne viu el record per a ells.

Tu a Boston i jo a Califòrnia

En aquest país, el mes de maig està farcit de festius. Més que qualsevol altre mes de l'any. Celebrem tot el que es pot celebrar per aquestes dates. I tenim l'opció de triar un dels molts ponts per fer una escapada. O quedar-nos a casa. Nosaltres, aquesta segona Pasqua, hem aprofitat per visitar la família. Originals, eh? Doncs sí, perquè per primera vegada uns hem anat amb avió i els altres amb tren. La més gran i el més petit de la casa han estat a Barcelona. Els altres tres, a París. No ho hem fet expressament. Ha anat així i prou, i això ha fet d'aquests tres dies de festa tota una primícia.

La planificació dels mesos de maig, juny i juliol a can maredetrès està sent més complicada que altres anys. Qualsevol diria que som ministre i executiva agressiva, perquè d'ara a l'agost ja no tenim lliure cap cap de setmana. A Frankfurt. Però la realitat és una altra: les agendes se'ns han omplert de viatges. Cosa mai vista, he de confessar. Però les coses van com van, i ara toca quadrar agendes, preveure qui s'ocuparà quan dels nens i tenir la nevera sempre ben proveïda.

Després d'una tirallonga de viatges amb un nen penjant de cada braç, carmanyoles, motxilles i passatemps variats, agafar l'avió amb el Petit ha estat bufar i fer ampolles. No sóc la primera que aprèn a valorar un viatge amb "només" una criatura, després d'haver-ne fet una vintena acompanyada de més menors que adults. Però per aprendre a gaudir d'aquest privilegi cal haver passat per la tortura d'intentar que tres criatures es comportin com tres adults, com a mínim des que anuncien boarding completed fins que s'apaguen els llums dels cinturons i tothom corre a engegar el mòbil. I és que no és el mateix poder dedicar les dues mans i tota l'atenció a un nen d'un any i mig que haver de fer ara punta als llapis, buscar l'aigua al fons de la motxilla, explicar un conte i recollir les destrosses de tots tres. Jo ho he agraït, i els meus companys de viatge, sense saber-ho, també.

Però el viatge tranquil també ha estat un tast del que ens espera, a mesura que els nens es vagin fent grans. Fins ara, ho feien gairebé tot amb mi. Aquest viatge a París ha estat el tret de sortida de les seves experiències sense la mare. I els ha anat més que bé. Només cal preguntar al Gran si s'ho ha passat bé:
- Vaig jugar dos cops a la Wii, també a la Nintendo i al Monopoly. I vam dinar a l'Hippopotamus, chicken nuggets amb Pommes i ketchup.
Es pot ser més feliç?
Tant se val que els plogués gairebé tot el cap de setmana. Entre els jocs amb els cosins i la visita a la torre Eiffel, ja en van tenir prou. I el viatge amb l'ICE i el TGV, molt esperat, va satisfer totes les expectatives.
Abans que ens n'adonem, se n'aniran de colònies a Irlanda. I potser ja no ens explicaran res.

Més festes d'aniversari

Fa un parell d'anys, davant la missió impossible de trobar un cap de setmana per veuren's amb uns amics portuguesos, ell ens va fer una revelació que, poc després, es convertiria en realitat ineludible. "Ja ho veureu, quan el Gran comenci l'escola, tampoc no tindreu temps de quedar amb ningú. La vostra agenda la controlaran ell i les festes d'aniversari dels companys." Exagerat, no serà tant, vaig pensar. Ara em retracto i confirmo que, de manera proporcional als fills que es tenen, el nombre de caps de setmana lliures de festes i altres trobades infantils es poden comptar amb els dits. De mans i peus, això sí.

El Gran ja compta els dies per al seu aniversari. De fet, això ho fa tot l'any, des de l'endemà de la festa. Ara, però, veu que el gran dia s'acosta, i ja ens comença a insinuar quina mena de festa vol. El que no s'imagina és que aquest any el calendari ens ho ha posat especialment difícil. Per començar, el cap de setmana següent ja el tenim ple: dissabte, la festa de final de curs de la classe del Gran, amb gran barbacoa (com no podia ser d'altra manera), i diumenge, la festa d'estiu de la feina del paredetrès. No es que no ens ho puguem saltar, no. El problema és que aleshores molts dels convidats no vindrien i, per bé que a vegades s'agraeix una o altra baixa d'última hora, el Gran ja va tenir una vegada una festa amb només dos convidats, per culpa de microbis varis, i no cal tornar-ho a repetir.

Mentre rumiem com solucionem aquesta qüestió, anem assistint a les festes d'altri. Sense anar més lluny, fa quinze dies la Mitjana va ser convidada a casa d'una amiga que viu allà on nostre senyor va perdre l'espardenya. Això sí, el viatge s'ho val, perquè els pares de la criatura tenen un jardí enorme i ple de jocs, que fan les delícies de grans i petits. A més, sempre acaben la festa convidant els soferts pares a salsitxes a la brasa i cervesa, un alicient més que fa pujar llocs al rànquing a la festa d'aquesta petita de tres. Llàstima que aquest any la celebració acabés amb un braç trencat. Cap dels nostres deu, afortunadament. La víctima va ser una altra nena, que quan ja gairebé plegàvem veles va sortir disparada del Trampolin gegant, i sense proteccions. I que sorprenentment no va tenir el reflex posar les mans a terra.  Una operació d'urgència i uns quants claus, va requerir la patacada. Precisament quan l'any anterior els amfitrions s'havien vantat de no haver hagut de lamentar mai danys personals.

Aquest dissabte, en canvi, vam gaudir d'un dia esplèndid sumant-nos a la festa d'aniversari d'un amic del Gran. Els valents progenitors d'aquesta criatura celebren cada any l'aniversari del seu gran en un parc d'atraccions. Horror, direu. Però no. No us imagineu un Tibidabo, ni un Port Aventura. Res més lluny. El Lochmühle és el paradís, una encertada combinació d'atraccions, parcs infantils, minizoo i, atenció, cabanes per fer-hi barbacoes. Tot això, i més, en plena natura, a mitja horeta de la ciutat i sense empentes ni aglomeracions. Aprofitant que hi havíem de portar el Gran, vam decidir passar-hi el dia amb la Mitjana i el Petit. Una bona pensada. Perquè gaudir d'un dia d'esbarjo familiar sense cues, sense haver de preparar entrepans i havent de controlar només dues criatures és tot un luxe, a aquestes alçades. El Gran, evidentment, va manifestar que ell també hi volia celebrar el seu setè aniversari. Però francament, responsabilitzar-se de dotze criatures campant alegrement amunt i avall, em supera. Perquè aquest dissabte va anar tot com una seda. Però no sempre ha de ser així. I, a més, pot ploure.

Febrer horribilis

L'altre dia el Gran em preguntava per què el mes de febrer té vint-i-vuit dies, si la resta en tenen com a mínim trenta. Com que em va enganxar en un moment de defenses baixes i temperatura alta, em vaig limitar a respondre-li que fa molts i molts anys, els romans es van empescar el nostre calendari i van repartir-hi els dies com els va semblar. I al pobre febrer n'hi van tocar vint-i-vuit. Aquest any, però, tot i ser el mes més curt, al febrer li han sobrat uns quants dies. Vint-i-set, per ser exactes. Perquè la família maredetrès només ha tingut un dia de rutina, el 26. Només un dia d'esmorzar frenètic, de presses a l'hora de marxar, de feina remunerada, de recollir les tres criatures a l'hora establerta i de recuperar l'alè. Un dia per cantar finalment victòria i declarar la casa lliure de virus. Un dia per fer plans, per pagar factures, omplir la nevera, posar la paperassa al dia i planificar les properes activitats. Només un dia. Perquè l'endemà, el Petit tornava a tenir febre. Molt mono, ell.

Aquest febrer serà recordat com el mes dels esternuts i els estossecs, de les visites al pediatra, de les rentadores d'urgència, dels termòmetres, de les farmàcies, dels dibuixos animats, dels llibres d'Astèrix i de les llargues, llarguíssimes migdiades. Com també de les estades a la 103, les hores de sofà i les nits amb més interrupcions. El mes de l'esperança i la desesperança. I també de les sopetes, perquè mai no havíem preparat tants caldos com aquest hivern. A dos litres per dia. Fins al punt que el paredetrès ha après a fer-los. Bons. A banda, serà també recordat per tot el que no hem fet: no hem anat a esquiar, no hem sortit de casa els caps de setmana, no ens hem trobat amb amics, no hem pogut tatxar res de la llista de coses per fer, no hem fet esport, no hem fet fotos i no hem vist el sol. Fins i tot diria que no hem sabut ni exactament en quin dia vivíem.

L'heroi del mes és, sens dubte, el Gran. Tot i trobar-se miraculosament bé, ha compartit les hores d'avorriment amb els malalts, s'ha resignat a passar el dia confinat a casa i ha après a entretenir-se millor, sobretot a base de llibres, que de moment devora. Ha hagut de superar una decepció rere l'altra, perquè les promeses de jocs amb amics s'anaven esvaint a mesura que les recaigudes feien acte de presència. Ni tan sols va poder anar a piscina, per indisposició del paredetrès. Així i tot, va aconseguir fer un dibuix de les vacances en tornar a l'escola. I es veu que no va dibuixar el pari-boy, ni els paquets de kleenex del paredetrès, ni la Mitjana amb pijama mirant dibuixos. Tot cofoi, va presumir d'haver anat a patinar sobre gel. El dia abans, in extremis, amb el paredetrès a mig gas.

Qualsevol que el vegi, s'adonarà que aquest mes no hem donat l'abast i no ens hem pogut ocupar de tot. Perquè el Gran no és que vagi mal pentinat, no. És que no va pentinat. Els seus cabells de color carobella com diu ell, i negres per entendre'ns, han crescut descontroladament i demanen a crits una visita al barber. Una visita que hem hagut d'anar postposant però que aquest dissabte, sí o sí, s'acabarà produint. I és que no cal temptar més la sort. Fins ara, l'epidèmia de polls que periòdicament assota la classe del Gran ha passat sempre de llarg. Però només ens faltaria haver-nos de ruixar tots amb vinagre i posar-nos al cap les ridícules gorretes de plàstic. El nostre confinament seria ja a perpetuïtat. La societat no perdona.

Tal dia ha fet un any

Si una cosa va ser l'arribada del Petit, és planificada. El que per naturalesa havia de ser un regal de Reis, va transformar-se en un aperitiu de Cap d'Any. Concretament, el pare i la maredetrès van ser citats a les 6.45 d'un divendres a l'hospital. Ja se sap que els parts senten predilecció per les hores més intempestives, però potser no calia aportar aquesta dosi de realisme a una cesària programada. Perquè les 6.45 no són hores de sortir de casa un 30 de desembre. I tot, per arribar i trobar dues parelles més que, com a bons alemanys, havien arribat deu minuts abans.

Nosaltres, que per arribar a aquesta hora havíem hagut de llogar els serveis de la Tieta postissa i el Veneçolà, que van quedar-se a dormir, érem els tercers de la cua. Tan felices que ens les prometíem quan van dir-nos que ens apuntaven per al matí del dia 30. Tindrem temps de llevar-nos, esmorzar i portar els nens al Kindergarten, vam pensar, innocents. Però no. D'això se'n van haver d'ocupar els nostres hostes. A nosaltres ens va tocar esperar i passar de saleta en saleta. Fins que ens van cridar.

El paredetrès ja s'havia vestit de Dr. Craig i estava disposat a entrar al quiròfan, però aquesta vegada l'agulla no encertava el punt i la maredetrès es desmaiava en comptes d'adormir-se-li les cames, així que van tirar pel dret i vaig dormir tota l'estona com un tronc. I no sé si devia roncar. Perquè el paredetrès no va poder entrar. L'única cosa que va fer va ser recollir el farcellet que li van donar poc després, amb un nen encara sense nom a dins, i que va tenir en braços un parell d'hores, diu, fins que ens van portar a tots dos a l'habitació.

La sorpresa va arribar poc després, quan vam descobrir que la companya d'habitació, mare primerenca, havia tingut bessonada. Sembla que a les dues nenes no els havia fet cap gràcia abandonar el cau abans d'hora i només ploraven i ploraven. I el pare en passejava ara una, ara l'altra, amunt i avall, cridant les infermeres i despertant la pobra maredetrès que intentava aclucar l'ull. Vaja, que vam passar la nit del lloro. Però va ser l'única. L'endemà, ja vam poder celebrar l'entrada d'any en una habitació individual. Amb el soroll dels coets i els petards retronant al lluny. I amb les persianes avall. Perquè dues hores més de son són tot un món, en moments així. I perquè el raïm ja me'l menjaré aquest any, i a Casa, paint encara el pastís d'aniversari del Petit.

La família creix

Tinc el bloc tan abandonat que no sé ni per on començar. Han estat dies molt intensos, de grans tiberis i digestions llargues, de munions de criatures corrent amunt i avall, de fitxes del parxís escampades per tota la casa i de plats de sopa que s'han omplert més de quatre vegades. Han estat dies de dinar en família, de regals petits i grans, de versos recitats dalt de la cadira i de competicions de menjar neules sense mans. Vaja, que hem celebrat el Nadal com Déu mana. I hem sobreviscut.

 

Aquests últims anys, la família ha anat creixent. Per totes bandes. La del paredetrès s'ha anat internacionalitzant cada vegada més, i ara té ja té seu oficial a Londres, París, Frankfurt i Singapur, a més de les habituals sucursals de Burgos i Olot. Les noves generacions són políglotes. Amb el català fent d'esperanto. La de la maredetrès, senzillament s'ha expandit. I el resultat de tot això són aquests tions, nochebuenas, Nadals i St. Esteves amb tres menors de 10 anys per metre quadrat. Amb les engrunes i les taques corresponents.

 

Però aquest any, ens han sortit uns cosins nous. Ja caminen, no porten bolquer i no fan servir xumet. Cosa que s'agraeix. Són els cosins d'Amèrica, dels quals havíem sentit a parlar des de temps immemorials però que ha resultat que són de carn i ossos. I si a nosaltres ens han sortit cosí i cosina nous, a ells els han caigut al damunt tota una col·lecció de tietes àvies, cosins segons i fills de cosins que espanta. Tot, per venir a conèixer la seva àvia.

 

La història és força complicada i no són precisament flors i violes, però la qüestió és que aquests dos nois ho desconeixien pràcticament tot de la família paterna. Els seus avis van marxar a Argentina, exiliats, i el pare ja va quedar-se a viure allà. Els nois, molt oberts, simpàtics i curiosos, estan completant el trencaclosques de la seva vida, posant cara als noms i interessant-se per la història de la terra dels seus avis.

 

Enmig de tot això, el paredetrès els va convidar a una festa el dia de Nadal a la nit. Crèiem que no ens trucarien, però no només van fer això, sinó que van venir i ho van fer armats amb la pandereta i l'ukelele. I com qui no vol la cosa, van proposar-nos de tocar-nos un parell de cançons. De ritmes brasilers, cubans i argentins. Una delícia totalment inesperada. I amb això, se'ns van ficar a tots a la butxaca.

 

Gràcies al facebook ara, a més de cosins, som amics. Amb només un clic. Han tardat gairebé trenta anys a creuar l'Atlàntic. I només ha calgut una trobada per endur-se un sac ple de cosins. Un bon regal de Reis. Anticipat.