Rebel·lió al Kindergarten

prohibit el pas

A vegades, a mig fer la ronda de tarda, al volant del cotxe que ens permet arribar escopetejats però puntuals a les múltiples activitats, aturats en un semàfor, em giro i compto: un, dos, tres. Hi són tots. Podem continuar.

No és broma. Si ho preguntéssiu a qualsevol dels tres, fins i tot al Petit, us repetirien la cantarella: "La mama és una despistada". I per això, precisament, val més comptar bé i a temps. En cas contrari, pot passar el que no hauria d'haver passat. A finals de maig, al Kindergarten. I que encara porta cua.

En aquesta fal·lera per deixar que les criatures, en comptes d'asseure's a taula i començar a practicar lletres i números, a resseguir línies amb punxons i enganxar gomets, descobreixin l'entorn al seu ritme, els nens de tres anys del Kindergarten del Petit, els 3+, van un cop a la setmana al bosc. No us imagineu un bosc d'avets llarguíssims i camins sinuosos. És un bosquet d'un barri de la ciutat, al qual s'hi pot arribar còmodament amb metro. I així, cada divendres, vestits amb Matschhose, botes d'aigua, jaqueta impermeable i gorra, i amb la motxilla carregada a l'esquena, enfilen el camí que els porta a viure petites grans aventures.

O, com aquest dia de què us parlo, una superaventura. Ja de tornada, en arribar a l'estació i baixar de l'U-bahn, els adults acompanyants van fer recompte i, ai las, faltaven dues nenes. Dues nenes que, en un metro més ple que de costum, s'havien assegut en un compartiment més allunyat i no treien el cap pel respatller. Els educadors van detectar l'error de seguida, però les portes ja s'havien tancat i el comboi continuava el seu camí. Afortunadament, una senyora gran havia contemplat l'escena i va baixar amb les criatures a l'estació següent i, ajudada per una altra passatgera, quan aquestes li van assenyalar el número de telèfon d'emergències que portaven inscrit a l'armilla, va trucar-hi de seguida. L'incident, doncs, es va resoldre ràpidament, i en menys de 10 minuts es produïa la trobada de les nenes amb la resta del grup.

No cal dir, però, que la cosa no va quedar aquí. És evident que això no ha de passar, que no pot passar... però, de fet, sí que pot passar. Perquè no hi ha ningú infal·lible. Hi ha protocols, però també fallen. I des del punt que confiem els nostres fills a algú altre, ho estem acceptant. O no?

Aquell mateix vespre, un pare no implicat en l'assumpte enviava una circular a totes les adreces que havia pogut arreplegar, on exigia explicacions de mala manera i relatava els fets de manera esbiaixada, tal com li havien arribat després de passar per unes quantes boques. El mal ja estava fet. Si la direcció del Kindergarten havia estat de reacció lenta (molt, massa!), el lobby de pares va actuar amb gran celeritat. Uns quants van retirar la potestat del Kindergarten de treure els nens fora del recinte i exigien activitats paral·leles. D'altres estaven morts de por i renegaven de la falta d'importància que es dóna a la seguretat en aquest país. Mentrestant, i durant unes quantes setmanes, ningú no ha sortit del Kindergarten, i això que abans era un fet habitual, no només per anar al bosc, sinó també per visitar el mercat, anar a un Spielplatz proper o visitar els bombers, per exemple.

Sembla, però, que les aigües van tornant al seu curs normal. La setmana passada hi va haver excursió, si bé van anar al parc, més que res per evitar-se el mal record del viatge amb metro. Sé que alguns pares encara no deixen sortir els fills de les instal·lacions. Tenim també convocada una reunió extraordinària, si bé al setembre, per parlar de seguretat. No us penseu que a nosaltres no ens amoïna, el que ha passat. No hi ha dubte que cal millorar procediments, repassar protocols i formar el personal perquè l'episodi no es repeteixi. Però tampoc estaria de més que els pares que deixen oberta la porta del carrer dia sí, dia també, fessin cas d'una vegada als nombrosos avisos i la tanquessin darrere seu cada vegada que entren o surten. Que jo ja vaig haver de pescar una vegada un nen que corria com un esperitat cap a la boca del metro. Sense armilla, sense grup que el trobés a faltar, i sense que ningú se n'hagués adonat.

I és que tots ens despistem.
Bé, uns més que altres.

3,5, 40, 80

vuitanta anys molt ben aprofitats

Al Gran el tenim obsessionat amb els números rodons. Amb els aniversaris "normals" també, sobretot ara que ja ha començat el compte enrere per al seu i tot són nervis. Però aquest any que l'avidecinc n'ha fet vuitanta (vuitanta!) i que tant servidora com el paredetrès esgoten els últims mesos d'una joventut estirada com un xiclet, no fa més que preguntar si, quan ell en faci 10, també li farem una festa i hi convidarem tota la família. Com si fos el més normal del món.

Jo em pensava, sincerament, que això de les crisis de l'edat eren una cosa de novel·la, de pel·lícula i, sobretot, d'homes. Però veig que no. Que deixar enrere els trenta-tots és cosa sèria. A mesura que s'acosta la data i que amics i amigues van caient com mosques, alguns amb festa sorpresa, d'altres amb festa d'autobombo, i els més espavilats dissimulant, m'adono que sí, que m'estimaria més tornar-ne a fer 32, què voleu que us digui. Tinc tot l'estiu de coll, però arribat el moment, no patiu, que celebraré els 40 amb dignitat. El Gran ja s'ocuparà d'esbombar-ho a tort i a dret. "Avui la meva mare en fa 40", anunciarà. I la gent entendrà que m'he fet gran.

Qui s'ha fet gran de veritat és l'avidencinc, i això sí que calia celebrar-ho. L'avidecinc no és home de gaires paraules, ni de grans discursos, però durant el dinar familiar del dia que feia vuitanta anys ens va recordar el que els meus gairebé quaranta ja m'han fet començar a sospitar: que la vida passa molt de pressa i cal aprofitar-la. A la seva manera, sense adonar-nos-en, el Petit també s'ha fet gran i ens ha alliberat de bolquers i xumets, biberons i tovalloletes. Anem cremant etapes, deixem enrere la primera infància i ens acostem perillosament a la preadolescència.

Mentre hi arribem, si m'ho permeteu, em dedicaré a la pastisseria. No només hem de fer coques de sant Joan (més que res perquè si no les fem nosaltres, no en menjarem), sinó que toca fer tres pastissos i una pila inacabable de magdalenes per a les festes del Gran. I és que rieu-vos-en dels casaments turcs o hindús. Aquí cal bufar espelmes tres vegades i repartir magdalenes a tota la classe. El mateix dia que la Mitjana fa un pícnic amb la classe. I l'endemà de l'excursió de tot el dia del Gran, per a la qual m'he ofert voluntària forçada. Desitgeu-me sort. I la temperatura adequada del forn.

Babyphone

els cangurs moderns

Fa uns dies, m'arribava per dues bandes aquest article publicat a la revista Time, on s'expliquen les diferències entre la manera d'educar els fills a Alemanya i als Estats Units. Des del punt de vista de l'experiència d'una mare nord-americana a Berlín, fa un repàs d'alguns aspectes del tracte de les criatures i recalca que aquí on vivim nosaltres se'n fomenta la independència, no la dependència.

S'hi resumeixen els pilars fonamentals de la pedagogia alemanya, que advoca per deixar que les criatures descobreixin l'entorn al seu ritme, assumeixin responsabilitats des de ben petits i passin el màxim de temps a l'aire lliure. També parla de l'entrada a l'escola, als sis o set anys, com un clar canvi d'etapa que se celebra amb tota la família i, abans del qual, la lectura i l'escriptura tenen una importància gairebé nul·la.

En un temps en què els pares ho volem tenir tot controlat i se'ns ha penjat el cartell de pares helicòpter, els alemanys deixen que els seus fills vagin sols a l'escola des de primer de primària, els deixen enfilar als arbres, els animen a anar a comprar sols i els treuen al carrer, els parcs i els boscos faci el temps que faci.

A l'altra banda de l'Atlàntic, però, la majoria no està per a bromes, però com a resposta a aquest encarcarament, a les pors exagerades i la necessitat de tenir-ho tot controlat, ha sorgit i s'està estenent el moviment anomenat free range parenting, que defensa que, a partir d'una edat determinada, nens i nenes són capaços de caminar sols des del parc, baixar al forn a comprar pa o jugar sense la supervisió permanent d'un adult. En el fons, res que no féssim nosaltres de petits. Oi?

Per bé que els pengen una targeta on s'indica clarament que no s'han perdut, sinó que estan preparats per anar sols pels voltants de casa seva, hi ha casos en què la policia es presenta a casa dels pares i els denuncia per abandonament. I si no us ho creieu, llegiu això.

Aquest dimecres al vespre, uns veïns van sortir a sopar. Dos dies abans, m'havien preguntat si seríem a casa i ens faria res fer de cangurs... no de la petita, d'any i mig, sinó del seu babyphone. No hauríem de fer res: a l'hora que volien sortir, la nena ja dormiria, i com que no es desperta mai durant la nit, no calia patir. Serien al restaurant de la cantonada: si la sentíem plorar, només els havíem de fer un truc i vindrien de seguida.

Arribat el dia, van portar-me el babyphone, vam comprovar que tingués cobertura i van marxar a sopar. Jo hi havia estat donant voltes. De fet, marxar al restaurant de la cantonada, a 50 metres, no és gaire diferent de baixar una estona al jardí. Ni d'anar a carregar el cotxe abans de marxar de vacances. En el fons, és una sort, com a pares, ser així de tranquil. Perquè t'evites patiments innecessaris que a la criatura no li fan cap bé.

Efectivament, la petita no va dir ni mu les tres hores que vam estar de guàrdia. De tota manera, el paredetrès i jo no ens vam poder estar de fer broma. Si es cremava la casa, els diríem que sí que havíem sentit les alarmes, però com que ens havien dit que truquéssim si plorava, i plorar no l'havíem sentit, doncs no havíem actuat. O bé que ai, espereu-vos, que tornem a posar les piles al babyphone, que les havíem agafat per al comandament a distància del televisor, perquè havien fallat. No, no, a la nena no l'hem sentit.

A mi, poruga de mena, m'ha costat anys deixar-los sols per baixar a posar una rentadora o llençar les escombraries. I si s'espatlla l'ascensor i m'hi quedo atrapada? I si hi ha un curtcircuit? A catastrofista no m'hi guanya ningú.

De cangur, però, sí que en tenim. Ara bé, de carn i ossos.

L'última

destrucció

Quan el Gran va fer tres anys, vam organitzar la nostra primera festa infantil de debò. Vam preparar invitacions, vam convidar els amiguets del Kindergarten i vam donar-ho tot perquè sortís bé. I, si no fos perquè el Gran va tenir un d'aquells típics accidents de qui està abandonant el bolquer, la festa es va saldar amb un balanç més que positiu.

Val a dir que el Gran juga amb avantatge: com que fa anys a l'estiu, podem baixar berenar, begudes i jocs al jardí i deixar que les criatures s'esbravin, campin lliures i s'embrutin a plaer. Potser empesos per les bones experiències obtingudes també en les festes de la Mitjana, majoritàriament poblades per nenes en etapa rosa, vam decidir llançar-nos al buit i organitzar una festa per celebrar el tercer aniversari del Petit, coprotagonitzada també per dos amiguets del Kindergarten que fan anys en dates molt properes.

Els tres aniversaires i tres amiguets més, vam proposar. Més els germans grans dels tres homenatjats. Tampoc no era una exageració, havíem superat trobades de deu mascles amb nota... El repartiment de tasques entre tres famílies també feia augurar que tot aniria com una seda. Sense atabalaments. Sense nervis.

Diuen que l'home és l'únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra, però nosaltres ens hem clavat una nata. Triple. El Petit no tenia el dia. El Gran i la Mitjana anunciaven ja abans de començar que seria un rollo i s'avorririen. Només la perspectiva d'endrapar tanta Nutella, pizza i pastís com volguessin els animava a mantenir la compostura. Abans que arribessin els tres convidats (recordem que la resta eren coaniversaires, coorganitzadors i germans varis), el pis ja estava fet un desastre. L'escenari era comparable al d'una casa on han entrat a robar, han regirat tots els calaixos i els cacos han hagut de marxar corrents per no ser enxampats. Amb la diferència que aquí no marxava ningú, al contrari.

L'arribada (tardana) dels convidats no va millorar la situació. El berenar va donar el tret de sortida a un nou esport, l'escampada de crispetes, que fins i tot 48 hores després, i havent passat una aspiradora que treia el fetge per la boca, encara apareixen per tots els racons. Vam voler jugar al joc de les cadires, però només el Petit i el seu millor amic ho van trobar interessant. A la seva manera, corrent per tot arreu i fent uns xiscles que, naturalment, van encomanar a tota la colla. Escales amunt, escales avall, crits, rialles i plors fins l'hora del pastís, gràcies al qual vam aconseguir amansir les feres durant una estona. Encara em faig creus que els convidats es quedessin gairebé quatre hores, sotmesos a tal tortura sonora.

Va ser la festa que no calia haver fet. I, per postres, quan tothom va haver marxat, el Gran i la Mitjana no van tenir més remei que participar en les tasques de desenrunament. Entre protestes i gemecs, mentre el paredetrès i jo retiràvem tones de deixalles i ens estranyàvem que l'única víctima del tornado que tot ho podia haver arrasat fos l'olla on s'havien cuit les crispetes, per la qual ja hem entonat un rèquiem.

I quan ens pensàvem que ja estava, que podíem girar full i mirar cap a un futur millor i lliure de personetes de tres anys, va sonar el telèfon. Era el veí de sota, que amb to amable però disgustat ens preguntava què havia passat la tarda anterior a casa nostra. Deia que el soroll havia estat insuportable, que si els haguéssim avisat haurien marxat i que el bum-bum de les corredisses els havia amargat la tarda. Evidentment em vaig disculpar, però no li vaig confessar que jo, si hagués pogut, també hauria tocat el dos. De l'última festa infantil que haurem fet a casa.

Hora de plegar

no tanquem al migdia: tanquem tota la tarda

Llei de Murphy número ???: si una criatura ha de prendre mal al Kindergarten, serà un dimecres a partir de les 12 del migdia. Quan tots els pediatres de la ciutat ja han tancat la paradeta. Fins l'endemà. No fos cas que treballessin més del compte.

Sempre que sona el telèfon i la pantalleta anuncia el telèfon del Kindergarten, pots estar segur que alguna cosa ha passat. En el millor dels casos, només és un virus: de panxa, de tos o de mocs. Altres vegades, però, el que volen és anunciar-te una patacada.

Dimecres passat, el Petit va caure de la Laufrad al pati de l'escola. I si bé quan va amb bicicleta amb nosaltres pel carrer sempre porta casc, al Kindergarten això no s'estila, i les criatures, com ja vaig explicar fa temps aquí, corren amunt i avall amb les seves bicis sense pedals, esquivant pedres, companys indefensos, educadors i pares i mares.

El Petit va caure de cap i li va sortir un nyanyo monumental, semblant al que va lluir fa dos estius, en caure del llit mentre feia la migdiada. Mida pilota de ping-pong. El motiu de la trucada que vaig rebre era clar: havia d'anar a recollir el Petit immediatament i portar-lo al metge per descartar una commoció cerebral. Perquè ells, els del Kindergarten, s'estimaven més que fos jo qui n'assumís la responsabilitat. El Petit estava "bé", només calia controlar-lo. I això, havien decidit que era cosa meva. Encara que fossin les 11.30 del matí i jo m'hagués acabat de preparar un te i em disposés a continuar treballant, alhora que pensava: "Encara et queden unes quantes hores, vas bé".

Evidentment, com a mare responsable que sóc, encara que em rebenti, vaig anar a buscar el Petit de seguida, vaig deixar que acabés de menjar-se l'arròs que li havien posat ("no l'ha vomitat, això és bo") i vaig disposar-me a portar-lo al metge. Però ai las! Dimecres a les 12 no hi ha pediatre que visiti i la ciutat, per gran que sembli o sigui, només té unes urgències infantils (bé, dues, però la segona acostuma a enviar tothom a la primera), i unes soles urgències per a traumatismes infantils.

No sé a quant pujarà la factura, però la doctora Moltamable que ens va atendre no ens va dedicar més de dos minuts. Ni la tan esperada tirita, no li va posar. El Petit podia marxar.

Ahir a la tarda, en recollir-lo, tornava a tenir el nyanyo inflat i li feia mal. Però ningú no va saber dir-me com havia passat. Ni on. De tota manera, potser millor així, perquè si se n'haguessin adonat avui, m'haurien tornat a trucar després de les dotze, i ara seria altra vegada a l'hospital.

Vergonyes

alimentació en cadena

El Gran fa tres dies que no dina. Que en comptes d'enfilar el camí de la cantina, se'n va directament al pati a jugar. I no és que no tingui gana, no. Que de gana en té sempre. I molta. El que li passa ho vaig descobrir durant la inspecció rutinària de cada dia, és a dir, quan al cotxe vaig preguntar-li a ell i la seva germana què havien dinat. Amb la particularitat que el millor amic del Gran venia amb nosaltres. I va destapar la caixa dels trons.

- (maredetrès) Què heu dinat avui?
- (Gran) Mmm, no me'n recordo.
- (Amic) El Gran fa tres dies que no va a la cantina.
(silenci sepulcral)
- (maredetrès) És veritat, això, Gran?
- (Gran) Sí. És que no tenia gana.
- (Amic) Menjar és més important que jugar, per això jo sí que vaig a la cantina.
- (maredetrès) Gran, que no et vaig explicar ja el dia que no vas dinar perquè la cua de la cantina era massa llarga i tenies pressa que dinar és el més important, que no pots estar sense dinar?
- (Gran) Sí.
- (Amic) Jo m'estimo més dinar per tenir energia per jugar a futbol.
- (maredetrès) A veure, Gran. Que potser has perdut la targeta de la cantina?
- (Gran). Sí.
(tate!)
- (Gran) La vaig deixar allà liegen i després ja no hi era.
- (maredetrès) I per què no ens ho havies dit? Per què no vas avisar el Herr R.? Pots anar a la cantina igualment i explicar el que t'ha passat. O dir-nos-ho a nosaltres, que tot té solució, podem demanar una targeta nova.
- (Gran) Ah.
- (maredetrès) El pitjor de tot és que ens has dit mentides, perquè ahir i abans d'ahir bé que em vas "explicar" el que havies dinat.
- (Gran) Perdó.

Si no hagués estat pel bocamoll de l'Amic, no sé quants dies, setmanes o mesos hauria aguantat el Gran sense dinar. Fins quan hauria estirat la mentida. Quants quilos hauria perdut. Si hauria demanat el berenar amb encara més insistència.
Que la timidesa costa de vèncer, ho sé per pròpia experiència. Que el Gran en aquest sentit encara té un llarg camí per recórrer, és evident. Esperem que, a partir d'ara, sigui com a mínim amb la panxa plena.

I ara què?

natació sincronitzada...
...amb la resta d'activitats

Fa només una setmana, set dies, alçava el puny enlaire en senyal de victòria: acabava d'aconseguir una fita històrica, que el Gran i la Mitjana tinguessin classe d'instrument no només el mateix dia i al mateix lloc, sinó també a la mateixa hora. Un fet dies enrere inimaginable, per la poca disponibilitat horària d'uns (nosaltres) i altres (unes mestres amb poques hores lectives a la Musikschule). Amb la concentració musical dels divendres acabava d'aconseguir la quadratura del cercle. Fins i tot ens quedava lliure del tot una tarda. Que no és poc.

Evidentment, els trencaclosques de les estraescolars, a més de derivar en tensions, nervis i hores perdudes en embussos, fins i tot en una ciutat com aquesta, poden caure com un castell de cartes en qualsevol moment. Ja ho advertia en aquest post de fa un any: apuntar la canalla a les activitats pot ser perjudicial per a la salut. Concretament, la de sa mare.

Ara, una setmana després, tot és cap per avall i perillen les classes de natació. Hores després de pagar nou (nou!!) mesos de piscina a preu d'or, per aconseguir una rebaixa, apareixia un nou compromís les tardes dels dimarts que feia impossible assistir-hi. Però no només això, sinó que ara que el Gran finalment juga a futbol en un Verein (amb els corresponents partits els dissabtes), els falla l'entrenador i amenacen de canviar un dels dies d'entrenament i posar-lo divendres, a l'hora de la música. Per damunt del meu cadàver.

Us semblaran problemes molt banals. Ho sé. Però a mi em treuen el son. Tan ben embastat que ho tenia, tot entre les 4 i les 6.30 de la tarda. Massa ben lligat, era evident, i ara em trobo en un impàs, amb el responsable de la piscina preguntant-me: "però quin dia podeu?", i jo contestant: "divendres a les 3". Ni deu minuts abans, ni deu minuts després. Ha dit que em tornaria a trucar, i encara l'espero. El trencaclosques, ara, és cosa seva. D'ell depèn que el Gran i la Mitjana puguin reaprendre els peus de braça, que tan malament els havien ensenyat fins ara.

El paredetrès insisteix que necessitem ajuda. Algú que porti els nens a les activitats alguna tarda. Però a mi el que em sembla és que el que necessitem és una setmana de deu dies. Laborables.

A l'abordatge!!

què està passant en aquest oceà?

Per si mai us heu preguntat si és possible sobreviure tot un estiu anant amb cotxe amunt i avall, inclosos dos trajectes de catorze hores, amb un sol CD, sapigueu que no només és possible, sinó que es pot aconseguir sense atacs de nervis ni efectes secundaris més greus que tenir al cap sempre la mateixa cantarella.

Abans de vacances rondinava aquí sobre els tràmits i la paperassa que em feien omplir els del casal d'estiu. A posteriori, tinc l'obligació de treure'm el barret i reconèixer que sí, que valia la pena. I que a banda dels cinc dies de jocs, excursions, piscina i tallers, ens vam endur un magnífic CD amb una obra mestra del musical infantil, que els cinc membres de la família cantem a tothora i en qualsevol lloc. Amb coreografia inclosa, si se'ns demana.

Us semblarà insignificant, però és que a més de fascinar la Mitjana, que imitava la seva cosina en l'execució perfecta dels balls i, a uns quants decibels de distància, també en la de les tonades, i d'involucrar el Gran, que fins alreshores li deies de ballar i se't posava a riure, les melodies i la posada en escena ens van meravellar, a mi i a l'aviadecinc, amb qui vaig compartir representació a l'hora dels toros sota un sol de justícia. Fins i tot el Petit, a qui vam mullar el cap i la gorra a la font per evitar una deshidratació, s'ha convertit en el màxim admirador del musical, se'n coneix totes les cançons per ordre i imita les coreografies que ha vist un miler de vegades aquest estiu en els vídeos que vam fer al Gran, la Mitjana i les Cosines.

Ahir al matí rebia un missatge del casal per explicar-nos que l'Ajuntament els havia triat per repetir l'espectacle en una festa de barri i no m'estranya gens. Les monitores canten en directe, organitzen la mainada i, per acabar-ho d'arrodonir, afinen. I no us penseu que és poca cosa.

El que em toca fer ara és respondre al seu missatge felicitant-los i demanant-los, sisplau, si serien tan amables d'enviar-me una altra còpia del CD. Perquè a tres-cents kilòmetres de casa i després d'unes cent reproduccions completes aproximadament va començar a mostrar símptomes d'esgotament i ens temem que és a punt de morir. I això seria un drama familiar.

De quatre en quatre

la bandera alemanya, la més cobejada
entre els Zweitklässler

Fa vuit anys, Alemanya vivia el seu estiu de somni, l'anomenat Sommermärchen 2006. El Mundial de futbol es jugava a casa, i malgrat que al final se'ls va escapar, l'ambient que es va viure a les ciutats i pobles del país durant l'onada de calor que va acompanyar el logradíssim public viewing (amb pantalles gegants al mig del riu i un desplegament logístic remarcable) va ser realment especial. Aleshores, els alemanys van recuperar l'orgull nacional perdut després de la guerra i van exhibir banderes i altres símbols com feia temps que no es veien. Durant el Mundial que es va endur Itàlia, el Gran va arribar al món. No pas per la via ràpida. Això no. Però sí enmig d'un ambient festiu, amb la capella de l'hospital reconvertida en sala multimèdia i botzines fins passada la mitjanit per celebrar la victòria de torn.

Dos campionats del món després, el Gran ha fet vuit anys i comença a deixar enrere l'etapa infantil. S'ha fet llarg, amaga llibres sota el coixí per llegir-los en la penombra quan tanquem el llum i ja no ens busca en tot moment, sinó que prefereix la companyia dels amics i les seves confidències, encara innocents. Però la festa d'aniversari no la perdona, no.

Quan s'acaben, aquestes festes?, vam preguntar-nos el paredetrès i jo un cop recollides les engrunes. Tindrem forces per organitzar la mateixa mena de festes per a la Mitjana i el Petit? Ens veiem d'aquí a sis anys fent uns jocs olímpics amb deu mascles cridaners i esverats, que ni escolten ni paren quiets? O estarem temptats de portar-los a un centre recreatiu qualsevol o, encara pitjor, donar-los diners perquè vagin al cine, s'atipin de crispetes i cocacoles i, sobretot, no ens embrutin la casa? Està per veure.

Aquest any, amb la santa ajuda d'uns amics que no només no fallen mai, sinó que cada any s'entreguen més, vam preparar un berenar olímpic, seguit d'un reguitzell de proves. Al jardí, afortunadament. Perquè malgrat que queien quatre gotes i algun espavilat ja anunciava un "comença a ploure" amb ganes d'agafar escales amunt, els grans ens vam fer l'orni i vam aplicar el "no nos moverán". Podeu imaginar-vos onze criatures tancades en un pis? Nosaltres amb l'estona del berenar en vam tenir ben bé prou.

Les proves se succeïen, els dos equips s'esforçaven per anar fent punts, i sempre ens abordaven amb la mateixa pregunta: qui guanya? Empatats, de moment, els dèiem. I s'ho creien. Pobrets. Al final, hi va haver repartiment de diplomes i medalles per a tots, espelmes, pastís i partit del Mundial. Una festa rodona com una pilota de futbol, que ens havíem pintat com el nostre viacrucis particular, però que la conjunció astral va convertir en un camí de roses. Amb un parell de punxes, però petites. Sense queixes dels veïns (només un parell de mirades indiscretes des de la finestra). Sense plors, sense mals, sense baralles. Què més es pot demanar?

Total, que fins i tot estem disposats a repetir-ho.

Qui ens ho havia de dir. 

Matricula't com puguis

seguiu les instruccions

No és la primera vegada que la meva estupefacció davant els complicats processos de matrícula em fa omplir aquestes pàgines. Ja ho deia fa temps: fer quadrar dies i horaris és un autèntic trencaclosques. I quan ja ho tens tot mig lligat, creues els dits perquè en fer clic a l'enllaç "Matricula't" et surti un formulari editable, concís i ben dissenyat. Malauradament, en la majoria d'ocasions no és així, i en comptes d'un PDF ben mono, t'apareix, horror, un full d'instruccions quilomètric, que has d'imprimir, omplir a mà, escanejar i enviar per correu. Amb resguard de pagament, fotografia i un qüestionari que ni per entrar a Harvard. Total, per una setmana de casal d'estiu.

Però no us penseu que despotrico de la quadriculamenta alemanya, no. Aquesta vegada li toca el rebre al casal d'estiu de l'escola de les cosines del Gran, la Mitjana i el Petit. Coincidint que serem per allà a finals de juliol, hem pensat que estaria bé que compartissin activitats, banys i balls durant cinc dies. I cinc dies no, però un parell d'hores sí que m'ha costat tenir-ho tot a punt.

Ara, quan acabo de clicar Enviar per desfer-me de tota la paperassa (qui sap si amb censura prèvia per part dels serveis secrets americans), tinc necessitat de clamar al cel que així no es poden fer les coses. Que no és tan difícil simplificar els procediments, que avui dia tots anem atrafegats i estem acostumats a marcar caselles i escriure amb el teclat. Que ja no estem per fer bona cal·ligrafia i encerclar opcions, com si fossin conjunts de pomes o peres. No.

Per començar, no pot ser que el formulari consti de cinc fulls. Bé, quatre, si tenim en compte que el primer només conté instruccions. Tremoleu. Sí, perquè primer heu de pagar el 50% de l'import, amb dues transferències separades, una per criatura. En el nostre cas, cal aplicar el 10% de descompte a la segona criatura, però no en el primer pagament. Cadascú s'ha de fer els comptes, pel que es veu. I amb frases de l'estil "descompte 10% per a cada segon germà matriculat" no es pot descartar que hi hagi trampa. Què vol dir, això? Que el segon té descompte i el tercer no? I aleshores, el quart sí?

Un cop pagat i omplert el formulari, s'ha de portar a l'oficina d'inscripció, on te'l canvien per un altre, en aquest cas adient per al segon pagament. I, quan hagis fet el segon pagament, hi has de tornar, perquè no és fins aleshores que et donen el full d'entrada, que en diuen, que has de portar el primer dia de casal. I així amunt i avall una temporada. Afortunadament, això de viure fora té avantatges, i després d'explicar el cas per telèfon, m'han permès enviar-ho tot per correu electrònic. Un detall.

Després de passar-me estona encerclant opcions: nom de casal, setmana, horari, piscina sí/no, flotador sí/no, excursió sí/no, menjar especial sí/no, estic temptada de fer-los un parell de recomanacions, però me n'abstindré, més que res perquè encara no tenen plaça confirmada i no estic segura que s'ho prenguessin gaire bé. De tota manera, algú els ho hauria de dir. Em temo que, si no, més d'un pare o mare a la recerca d'un casalet d'estiu perdrà la paciència abans de tenir a punt el paquet de PDF. I, senzillament, buscarà un casal a dos clics de casa.

Fent balanç

geblitzt - enxampada

Aquesta primera setmana ha estat mogudeta. Tornar a la rutina no és cosa fàcil, ja ho sabem. El desajust horari inevitable ha fet estralls cada matí, i és que les pobres criatures necessiten temps per tornar-se a habituar a llevar-se a les set, dinar a les dotze, sopar a les set i ser al llit a les vuit. Diguem també que l'adaptació en sentit contrari va ser més fàcil: a qui no agrada anar-se'n a dormir a hores altrament prohibides, menjar a deshora i mandrejar al llit fins a tal punt, que fins i tot els pares es lleven abans que tu. Tenint festa. Per això, i també amb l'ajuda del terrabastall del matí de Reis, els dos primers dies van ser d'acumulació de petites desgràcies. Algunes d'elles, de conseqüències encara imprevisibles.

Dilluns, entre portar nens tard a l'escola i el Kindergarten, retirar les teranyines de la nevera i llençar degudament els paperots d'embolicar (i els plàstics també), gairebé no hi va haver temps de mes. Malgrat tot, amb un bon humor destacable, vaig agafar el cotxe per anar a recollir Gran i Mitjana, amb la mala sort que la desviació de ruta provocada per una aturada en un forn, amb l'objectiu de comprar brezels acabats de fer, va acabar amb un flaix d'un radar urbà que no sabia ni que existís. Amb l'agreujant que em temo que és una zona de 30 km/h i vaig accelerar encara més per passar un semàfor en verd. La temuda carta encara no ha arribat, però em veig agafant l'autobús un parell de mesos, com ja li va passar a una altra mare de l'escola. Que no és l'única, per cert. Sembla que l'afany per arribar a temps a l'escola s'ha cobrat ja unes quantes víctimes, entre les progenitores. I per acabar-ho d'adobar, el dia es va tancar amb una mala notícia laboral, previsible, però no per això menys dolorosa. Un dilluns horribilis, que riu-te'n de la reina d'Anglaterra.

Malgrat tot, vaig començar el dimarts amb actitud sorprenentment positiva i energies renovades. I quan semblava que podíem tancar la paradeta sense incidents destacables, va i la Mitjana agafa el Petit a collibè i immediatament li salta pel damunt i cau estrepitosament contra el canto de la taula de la tele. El croc sol ja em va posar els pèls de punta, i la banya va ser substancial. Els plors de la Mitjana, per cert, també. I els del Petit, comprensiblement, arribaven al cel. I enmig d'aquest panorama de desesperació, al qual ràpidament em vaig sumar, ens va atrapar el paredetrès. Poc després, amb la banya ja refrigerada i un Petit aparentment sense efectes secundaris del cop, llegeixo un email de la FrauB, alertant de nou de la presència de polls a la classe. Revisió al cap del Gran i... bingo! Tractament al canto i Gran llevat fins a quarts de deu.

La resta de la setmana no ha estat tan nefasta, però sí carregada d'extres: dentista del Gran (en una consulta que mereix un post a part), festa d'aniversari del Petit al Kindergarten (sense cap ganes de celebracions per part seva) i, per acabar-ho d'adobar, les restriccions alimentàries que ens hem autoinfligit el paredetrès i jo. Per, diguéssim, recuperar la línia. La de 2003, per ser exactes. Estem molt conscienciats, no us penseu, però tot i així costa fer un macropastís amb xocolata i esmartis per al Petit, veure com el tallen i se'l cruspeixen davant teu, i encara haver de recollir-ne les engrunes. Sort que un parell d'hores després es va produir l'única notícia realment positiva de la setmana: va arribar el matalàs que vam comprar al juliol. De la mida que tocava. Un miracle. Al·leluia!

Ara ve Nadal

Teatre. Del bo?

Quan la gent em pregunta si amb tres criatures petites treballo, i jo els responc que sí, que sóc autònoma, en realitat els estic dient que no, que ho intento però no me n'acabo de sortir. Reconec que durant anys he cantat les excel·lències de ser freelancer, he confirmat (o desmentit) mites sobre el treball en pijama, llargues migdiades i matins ociosos a la cafeteria. Però ja fa un temps que m'ha pujat la mosca al nas i començo a no veure-hi la gràcia. Francament. Perquè precisament la flexibilitat que ofereix l'autonomia es converteix en una trampa. Ben camuflada. Però una trampa. Perquè, no ens enganyem, tres criatures, amb les seves pupes, deures, extraescolars i representacions vàries no permeten assolir un índex de concentració i eficiència gaire alt.

Sense anar més lluny, la setmana que ve ja me l'agafo pràcticament de vacances. Per endavant. Perquè per poder preparar i assistir a tots els esdeveniments prenadalencs, o treballes en una empresa amb molt bon rollo, o directament no treballes. El tret de sortida el dóna el Teatro de Navidad del Gran, en el qual la Mitjana farà una actuació estel·lar. I dic estel·lar perquè els de preescolar, quan els de primer i segon acabin la funció, cantaran un villancico. Sembla que està tot una mica verd, d'aquí la crida (desesperada) de la senyoreta, rebuda ahir per email:

Estimados padres,

os mando el villancico de "Los peces en el río" para que lo practiquen los niños en casa, lo cantaremos al final del teatro.

Espero que todos tengan ya sus disfraces. Ya estamos en la recta final.

Por favor, que los niños sigan practicando en casa sus papeles, todavía no se lo saben de memoria y se siguen equivocando.

Millor que m'apunti a l'agenda tant això de la disfressa com això de la nadala. De tota manera, crec que la Mitjana haurà de fer el peix. És clar que, segons com es miri, d'això es tracta.

En resum, hora: 14.15. Durada aproximada: 30 minuts. Nens engegats cap a casa: 14.45.

El dimecres promet encara més. En horari de lleganyes (8.30-10.00), els pares estem convocats a la petita representació de les classes 2A i 2B. Pel que m'ha semblat entendre dels missatges de FrauB, que arriben a un ritme de dos al dia (intercalats amb els recordatoris sobre com tractar els polls, perquè l'epidèmia a la 2A continua), si la representació de castellà està verda, aquesta encara no està ni embastada. Tot just ahir el Gran explicava que s'havien repartit els papers i que li havia tocat l'última estrofa. A banda, sembla que també ha de portar el violí per tocar. Malgrat que FrauB diu ara que qui recita no llegeix ni fa música. Un embolic. En qualsevol cas, després d'aplaudir degudament els nostres fills i filles, ens tirarem al cafè i les pastes que la majoria de mares hauran preparat. Agenda: disfressa Gran i pastes esmorzar.

Sense anar més lluny, aquella mateixa tarda tenim el tradicional Adventscafe del Petit al Kindergarten. El Petit està encara en aquella edat que si no hi anéssim no passaria res. Potser fins i tot millor, perquè l'atabalen les aglomeracions de gent, amb desenes de pares i mares contorsionant-se per seure a les liliputianes cadiretes. Un cop més, cal portar refrigeri i càmera de fotos, perquè els nens cantaran cançons. El meu no, que només entona el Happy Birthday i el Dins la fosca, però per si de cas. Agenda: pastes (fer-ne doble tongada el dia anterior).

La traca final de les celebracions prenadalenques és l'últim dia de classe, divendres. També a les 8.30, també amb pastes i també amb cafè (de filtre). Ignoro si també amb representació. Aquell dia les classes s'acaben a les onze. I el nostre vol surt a les nou de la nit. Dubto que sigui capaç de fer maletes i preparar magdalenes alhora. O sigui que, dissimuladament, m'asseuré en una minicadira i cantaré les excel·lències de les especialitats alienes.

Comiat

Hi ha vegades que els dits escriuen sense parar i en vint minuts tenen enllestit un post nou. Hi ha vegades que les històries s'escriuen gairebé soles, s'estructuren com per art de màgia i converteixen petites anècdotes en articles rodons i ben lligats. Altres vegades, però, les idees no troben les paraules, els dits s'encallen i no avancen. Com avui. Perquè coincidint amb el primer aniversari d'aquest blog, fa uns dies ens deixava l'avidesis, el pare del paredetrès. Precipitadament, sense esperar-ho, deixant un buit al cor de tots. També dels nens.

El sentiment de pertinença a la família, sobretot del Gran, però també de la Mitjana, és molt fort. Malgrat la distància, malgrat no veure avis ni cosins amb assiduïtat. Sempre han tingut molt clar que la família és una peça important de la seva identitat, el seu lligam amb la Casa dels seus pares, amb la llengua i amb la cultura i les tradicions. Aquí no anem a dinar a casa els avis el cap de setmana, ni ells els van a recollir a l'escola cap tarda. No els fan de cangur, ni els preparen els seus plats preferits un dia qualsevol. Malauradament, no.

De tota manera, a mi em sembla que la relació que tenen i han tingut amb la família és molt estreta. Compten els dies que falten per al proper viatge o visita. Fan dibuixos que després no s'envien, però es fan pensant en avis i cosins. Pregunten què fan, on són i com estan. I sempre se'ls tiren als braços quan arriben. Han entès perfectament qui són els avis. Saben que són més tous que els pares. Que l'aviadesis els farà tantes croquetes de peix com vulguin i l'aviadecinc els comprarà napolitanes de xocolata per esmorzar.

Per això, la pèrdua de l'avi també ha estat un trasbals. Perquè l'estimaven molt. I han entès que no el veuran més. Amb set anys, el Gran fa preguntes, vol saber on és l'avi, per què només vivim una vegada i com és que els metges no l'han pogut curar. La Mitjana mira al cel al vespre i diu que és allà, que el veu, però que no el sent. O sí, sí que el sent. El Petit no s'ha adonat de res, però ens ha fet riure a tots aquests dies. Tots tres són petits, encara. Amb sort, recordaran les estades a Platja d'Aro, els jocs a l'iPad i alguna conversa amb l'avi. Serà feina nostra mantenir-ne viu el record per a ells.

Mossegades

víctima, 2007

Una tarda fa sis anys, quan el Gran encara ocupava en exclusiva el tron de rei de la casa, en anar-lo a buscar al Kindergarten les senyoretes se'm van acostar amb cara de "a veure com reacciona" per explicar-me que el Gran havia estat víctima de la ira del seu millor amic. Senzillament s'havien barallat per una joguina i, en no posar-se d'acord, més que res per la falta de dialèctica imperant, l'amic va optar per queixalar-li la galta i deixar-li una il·lustre empremta. Més enllà dels plors inicials, la marca de la dentadura força completa de l'amic no va tenir més conseqüències, a banda de mirades indiscretes a l'U-bahn i les reiterades disculpes, en tots els idiomes possibles, de la mare de la criatura. En aquell moment em va semblar un ultratge. "El meu no ho faria", pensava jo. Però, evidentment, estava equivocada. El Gran, que no va començar a parlar fins als dos anys i mig, va començar a canalitzar la seva ràbia en forma de mossegades, i entre les víctimes també s'hi va comptar l'amic iniciador de la tendència, entre uns quants altres.

El Gran i els seus germans potser no s'assemblen en gaires coses, però una cosa sí la tenen en comú. Tots tres han sortit mossegaires. La Mitjana també va passar per la fase queixaladora, tot i que sense víctimes destacables. El Petit, que no vol ser menys, va iniciar ahir la seva carrera com a queixalador oficial. I no ens ha agafat per sorpresa. Ja feia dies que intentava clavar les dents als seus germans, alguna vegada amb èxit, però sense que arribés la sang al riu. Ahir a la tarda, al Kindergarten, va aconseguir estampar el seu segell personal a la galta del seu millor amic.

botxí, 2013

La sort que entre cometes hem tingut és que els pares de la víctima del Petit són també detrès i ja estan curats d'espants. L'únic que m'hauria agradat veure és la cara de la Nonna de la criatura, que és aquí uns dies de visita i sempre posa el crit al cel quan veu passar els grans amb bicicleta mentre els petits cullen pedretes a tres centímetres de distància. De tota manera, com nosaltres, ells també han patit altres episodis d'agressions kindergartianes i han estat testimonis de la crueltat entre congèneres en edats primerenques. I és que, per exemple, pitjor va quedar la cara d'una nena atacada per les urpes esmolades (altrament dit ungles no tallades) d'una companya. De tota manera, havent estat mare de víctima i botxí en diverses ocasions, em quedo amb la primera opció. Perquè sempre és més fàcil treure importància a una agressió davant d'una mare o un pare compungits que haver de donar la cara per la conducta impròpia d'un fill. El Petit sap prou bé que no ha de mossegar, però està passant la coneguda fase del no, aquí anomenada Trotzphase, i quan una cosa no li va bé, ara mateix només hi veu dues sortides: o mossegar qui l'inoportuna o tirar-se a terra i fer una rebequeria. Llarga. D'aquelles que el deixen esgotat, vermell, amb singlot i ple de mocs. Paciència.

Trencaclosques

per a gent amb paciència

A mi fer puzles no m'ha agradat mai. Els de poques peces em semblen un insult a la intel·ligència. Els de moltes, una tortura. Admiro les persones capaces d'escampar deu mil trossets de cartró damunt una taula, posar-los tots cap per amunt, classificar-los per colors i buscar totes les vores i cantonades, i després passar-se hores intentant encaixar-les. Perquè les setanta peces blaves del cel poden semblar totes iguals, però és evident que no ho són. Si bé reconec l'esforç dels puzlistes i entenc la seva satisfacció un cop reproduïda la imatge dels temples d'Angkor Wat o dos gatets i un cabdell de llana, em desespera pensar que es tracta d'una gesta efímera. I és que, al capdavall, malgrat la dèria d'alguns a emmarcar-los i penjar-los per tota la casa, aquestes fotografies pixelades, passat el seu moment de glòria, acaben amuntegades i engarjolades de qualsevol manera a la seva capsa. Que, casualment, ja no torna a tancar mai igual de bé.

Un cop exposades les sensacions que em produeixen els trencaclosques, entendreu millor que la tornada a l'escola em generi neguit i insomni. Perquè fer quadrar els horaris de tots requereix minuciositat, reflexió, actitud proactiva i, també cal dir-ho, una mica de sort.

Reconeguem d'entrada que les activitats extraescolars, vistes des del prisma patern, no tenen cap gràcia: a banda de no ser gratuïtes, acostumen a involucrar dos trasllats i una llarga espera, amb transport de material i producció exponencial de roba bruta. Per això, abans d'apuntar el Gran aquí i la Mitjana allà, jo aquest any he agafat paper i llapis i m'he assegut davant l'ordinador. He fet recerca, croquis, fletxes. He apuntat, horaris, adreces i telèfons. He preguntat preus i he demanat places. He escrit correus i he omplert formularis. He optat per unes opcions per després quedar-me amb unes altres. M'he emprenyat, he cantat victòria abans d'hora i he maleït més d'un funcionari. Però, toquem fusta, sembla que tot ha quadrat. I ja em puc donar copets a l'esquena perquè, a banda de tot, encara tenim dues tardes "lliures". Per no haver de córrer amunt i avall. Per poder arribar a casa abans que es faci fosc. O gairebé, perquè aquí a l'hivern si no t'espaviles et toca berenar amb el llum encès.

Confesso que el Gran va començar les activitats, en el seu cas extraguarderils, massa aviat. Ens van entabanar, evidentment. Però és el que passa amb el primer: et sembla que si no fan anglès, xinès i música abans de fer l'any, no els hauràs estimulat prou. El Gran, durant tot un curs, va anar a un grup de cançonetes en anglès (!). Bé, no només ell: també servidora i la Mitjana, acabada de néixer i confinada al maxi-cosi. El Gran també va anar a castellà els dissabtes, mentre els altres tres ens dedicàvem a passejar i, fet i fet, perdre el temps. La Mitjana, en canvi, tot just ara, a punt de fer cinc anys, comença amb les extraescolars. I el Petit, segurament, ens haurà de demanar de genolls que l'apuntem a alguna cosa. Perquè, si badem gaire, ens passaran per alt els terminis de matrícula. I aquí, això es paga.

Frühlingsfest i altres costums kindergartencs

Dimarts passat vaig assistir per sisena vegada a la festa de primavera del Kindergarten de la Mitjana i el Petit. També per sisena vegada, vaig tornar a casa amb dos testos decorats per tots dos, lluint floretes grogues i liles. I, si no m'equivoco, també per sisena vegada els testos van bolcar durant el transport i han deixat el terra del cotxe preparat per plantar-hi tomaqueres. "Això es recull fàcilment amb l'aspiradora", pensareu. Però ai las!, qui va idear el pàrquing no va pensar en la maldestreria d'aquesta maredetrès i no va col·locar cap endoll a una distància salvable. I l'aspiradora de mà ja va prou atrafegada amb les engrunes diàries com per haver de fer hores extres. Però incidents terrosos a banda, aquestes trobades són un clàssic del calendari preescolar. Prescindibles, no ho discutiré. Però entranyables, i sobretot mostra de la sorprenent dedicació dels educadors. Que duri.

Durant l'hora llarga que dura la festa, i a banda de l'esmentat taller de decoració floral, nens i nenes poden esbargir-se al gimnàs, i omplir el pap a la improvisada cantina. El menú, com no podia ser d'altra manera: rotllets de primavera i dips de crudités. El Petit va trobar que els xinesos havien inventat la cosa més bona del món, i si no se'n va cruspir vuit, no se'n va cruspir cap. La Mitjana, segurament farta de trobar el mateix menú cada any, va centrar-se en el cogombre, com és habitual. L'oferta lúdica era escassa, però no per això l'afluència de públic va ser minsa: pares i mares arribats amb presses de la feina, educadors i educadores, germans i germanes. Tots aplegats al gimnàs per entonar melodies primaverenques. Bé, entonar és un dir. Però s'agraeix la bona voluntat. I després, apa correm cap a casa. Perquè aquí les criatures van a dormir d'hora. I d'hora vol dir entre set i vuit.

Ara que encarem ja la recta final del curs escolar, ja només faltarà la festa d'estiu (aquesta sí, al jardí, amb música i activitats) per posar l'última creu a la cartilla d'assistència i optar al premi de mare exemplar. Perquè, a banda de no faltar a cap trobada (reunió de pares, reunió de grup, reunió per preparar la Laterne, Adventscafé, aniversaris de la Mitjana i el Petit, Laternenfest i les festes d'estiu i primavera, si no me'n deixo cap), sembla que també faig mèrits en altres àmbits. Així, per exemple, no m'escandalitzo quan trobo el Petit jugant al pati a ple hivern sense jersei, no rondino quan la Mitjana decideix no posar-se les botes d'aigua i les educadores li respecten la decisió, malgrat que els bassals tinguin cinc dits de profunditat, o no m'esvero quan trobo una bossa de plàstic amb roba dels nens amb unes taques dignes d'anunci, només perquè han passat per un parc enfangat i s'han divertit taaaaaaaant rebolcant-s'hi, com la Peppa Pig al final de cada episodi.

Avui que fa sol i bona temperatura, ja sé que trobaré el Petit embetumat de crema fins a les celles i convertit en nen-Schnitzel. Perquè precisament la gràcia d'untar-los de crema és que després els pots arrebossar fàcilment al sorral i engegar-los corrents a fer una abraçada als pares. Que, evidentment, salten d'alegria de veure com se'ls llança al damunt una croqueta amb potes. I és que, a més, la crema bio que fan servir és d'aquelles que deixen una pel·lícula blanca del tot desfavoridora. Sobretot per al Petit, del qual tothom, inclòs el DrH, diu que és molt pàl·lid. Però ja se sap que les criatures, com més brutes, més felices. La banyera i la rentadora ja s'encarreguen de tornar les coses al seu lloc. 

Anem al parc?

Per als qui patíeu per nosaltres, tranquils, ja tornem a ser aquí. No és que el bloc hagi tancat, no. Com deveu haver imaginat, hem estat de vancances. De Pasqua. A Casa. I jo he practicat la meva més gran apagada digital. Amb èxit. Avui que el Gran ha tornat a l'escola, tocaria fer el dibuix de les vacances. Però per evitar que a més d'un se li escapi el riure per sota el nas, com que no estic precisament dotada per a les arts gràfiques, parlaré d'un dels indrets més visitats per pares i mares: els parcs infantils. Més concretament, de les diferències entre els vostres i els d'aquí. Perquè s'assemblen com un ou a una castanya. Per no dir més.

Les criatures necessiten esbargir-se. Frische Luft, que diuen aquí. I és ben veritat. Perquè tenir-los un dia sencer tancats a casa, si no és per causes majors, pot convertir-se en un suplici. Per a tots. A les grans ciutats, però, no sempre és fàcil trobar un parc. Afortunadament, a prop de casa dels avisdesis n'hi ha un de molt arregladet, amb jocs infantils, espai per córrer i fins i tot un bar, molt concorregut els caps de setmana. Però tant la flora com la fauna són peculiars, si més no vistos amb els ulls d'algú que el 98% dels parcs que ha trepitjat és a Alemanya.

En horari de màxima assistència, és a dir, els dies laborables al sortir de l'escola, i els caps de setmana, s'hi amunteguen no sé quantes criatures per metre quadrat. Trobar un forat al sorral per plantar-hi el Petit no és tasca senzilla. Com tampoc no ho és que el Gran i la Mitjana aconsegueixin gronxar-se uns segons en un dels dos culúmpius que hi ha. Anar al parc en aquest horari demana paciència i molta atenció, perquè tenir-los controlats a tots tres enmig de tanta canalla és tot un repte. Afortunadament, les tasques de detecció s'agiliten gràcies a la vestimenta, perquè no té res a veure amb l'habitual del barri. A la predominància de tons beixos, blau marins i grisos, i l'abundància de vestits de mudar i llacets i bermudes d'hivern curtes, hi hem aportat un toc de color amb les jaquetes funcionals del Gran i la Mitjana.

G, M i P - ni un pam de net

Aquí, a banda de gaudir de molt més espai i, per tant, de no patir tantes invasions de l'espai íntim, són bàsicament els pares els qui acompanyen les criatures al parc. Els avis gaudeixen de la seva jubilació. Normalment, a uns quants centenars de quilòmetres de distància. Així que no es veuen avis empenyent cotxets, ni intentant treure criatures dels gronxadors, ni carregant galledes, pales i rasclets. De fet, segurament s'escandalitzarien, si veiessin les intenses jornades laborals que alguns jubilats i jubilades tenen a casa nostra. I ho recriminarien als pares. Perquè de mossegar-se la llengua, no en saben.

Sens dubte, però, la més gran diferència entre les anades al parc d'uns i altres és que aquí no s'espanten quan cauen quatre gotes. Mal comptades. I a Casa sí. L'altre dia vam ser testimonis d'una autèntica desbandada. En qüestió de segons, com un ramat de nyus qualsevol, guiat per un sisè sentit, pares, criatures i cotxets van desaparèixer. Deixant-nos com qui diu amb la paraula a la boca. I tot el parc per a nosaltres. El Gran i la Mitjana es miraven estranyats i preguntaven per què marxava tothom. Al cap de poc, però, van adonar-se dels avantatges de ser els únics en tot el parc.

desbandada general

Estic convençuda que si haguéssim aparegut amb la vestimenta outdoor del Kindergarten, en comptes de fer-se fonedís amb l'excusa de la pluja, els acompanyants (mares, pares, avis i cangurs) haurien tret l'iPhone de la butxaca i ens haurien fotografiat de dalt a baix, per comentar tot seguit per Whatsapp que havien vist una rara avis al parc. Com si fóssim l'E.T. Perquè posaria la mà al foc que mai no han vist jugar criatures amb Matschhose.

Schuhe aus!

La inversió en calçat de la família maredetrès és substancial. Malgrat que el Petit encara no camina i només porta Krabbelschuhe. Perquè si una cosa tenen els peus menuts és que fan estirades, la qual cosa deixa inservibles parells de sabates noves en qüestió de setmanes. Un mal compartit per la majoria de famílies, direu. Doncs sí i no. Perquè no és el mateix calçar criatures aquí que a Casa. Sobretot a l'hivern.

En aquests moments, el Gran disposa de dos parells de sabatilles, unes a casa i unes altres a l'escola, unes vambes, unes vambes d'esport indoor, unes sabates de mudar (és a dir, senzillament netes), unes botes de pluja, unes botes d'hivern i unes botes de neu. La Mitjana, igual. I el Petit té dos parells de Krabbelschuhe, unes sabates acabades d'estrenar per quan es llanci a caminar i uns peücs impermeables goretex i tota la pesca. Només cal fer el càlcul. I resar perquè el peu no els creixi fins al mes d'abril. Evidentment, el paredetrès i jo ens abstenim de comprar sabates noves fins que les velles diuen prou.

A banda de suposar un problema d'emmagatzematge greu, l'acumulació de sabates es fa encara més evident pel fet que aquí tothom es descalça abans d'entrar a casa. O a casa el veí. O a judo. Vaja, gairebé a tot arreu. Per comoditat, però sobretot per higiene. I s'entén, perquè especialment en dies de neu com avui, la barreja de fang i pedres que s'incrusta a les soles destrossaria qualsevol parquet en qüestió de minuts. Com una combinació de patinets i talons d'agulla campant alegrement pel pis. O gairebé.

Fa cosa d'un parell d'anys, vam comprar un sabater per deixar-lo al replà. L'aviadecinc es posa les mans al cap cada vegada que el veu, perquè precisament bonic no és, i es queixa que per a les persones grans resulta molt incòmode haver-se de treure les sabates a peu dret, abans d'entrar, però allà continua, perquè ens fa molt servei. Els veïns de replà el van trobar tan pràctic que ens van demanar que en compréssim un d'igual per a ells. I així el nostre replà sembla l'entrada d'una mesquita, amb sabates de tots els números i gustos, per triar i remenar. Ben arrenglerades. Normalment.

Un s'adona que la germanització avança implacablement quan, sobretot durant les vacances, se li posen els pèls de punta en veure que tothom, residents i convidats, va tot el dia amb les sabates posades. Potser per amagar forats als mitjons, potser per mandra d'aparèixer amb unes sabatilles que no combinen amb la vestimenta. Aquí això ja ho hem superat: no ens fa vergonya descalçar-nos a casa de ningú, i trobem normal que els nostres convidats apareguin amb una bosseta amb sabatilles. Perquè nosaltres també els rebem així. El Gran i la Mitjana, sense anar més lluny, el primer que fan quan arriben a casa d'algú és seure a terra i descalçar-se. Tant aquí com allà. I a més d'un li fa gràcia.

Fa uns anys, abans de fer les maletes per venir cap aquí, un cosí meu ens va convidar a sopar i ens va rebre amb sabatilles. Una cosa impensable, que ens va sobtar i va ser objecte dels nostres comentaris. Irònics, com a mínim. Ara, però, sabem que era un visionari. Des d'aquí la nostra disculpa. I el nostre reconeixement.

Diktat

Els dijous, el Gran té deures. A començament de curs, a la primera reunió de pares i mares, FrauB va explicar-nos que, en principi, els nostres fills i filles només tindrien deures un dia a la setmana. Només excepcionalment, si no havien acabat alguna feina a classe, l'haurien d'enllestir a casa. I a partir del mes de novembre, FrauB va començar a fer dictats. Abans no, perquè els seus deixebles no sabien escriure més que el seu nom. I amb lletra de pal.

Els dictats de FrauB són dictats preparats. M'explico, per si sembla una broma. El dia abans del dictat, FrauB escriu a la pissarra una sèrie de frases, que els alumnes copien a les llibretes i han de portar a casa, perquè nosaltres, els pares, els les dictem en preparació del gran dictat de divendres. Després, FrauB corregeix els textos i els nens els porten un cop més a casa, per signar. Fins aquí, tot entès. Un pot discrepar més o menys de la metodologia, però les coses són com són. I no seré jo qui qüestioni a FrauB la manera d'ensenyar l'alemany. Auf keinen Fall.

Ahir, el Gran, en sortir de l'escola, va dir-me que tenia deures. Llegir i preparar el dictat. Som-hi doncs, vaig dir-li en arribar a casa. I la conversa que va seguir va ser la següent:

(G) Mama, m'has de dictar les frases. FrauB diu que agafem un full en blanc per escriure-les.

(md3) Doncs va, agafa un full i seu, que comencem. Dóna'm la llibreta.

(G) No la tinc.

(md3) Què vols dir que no la tens? Que no hem de preparar el dictat?

(G) Sí. Tu m'has de dictar les frases.

(md3) Quines frases?

(G) Les que ha escrit FrauB a la pissarra.

(md3) I on és la llibreta?

(G) Oh. Ho sento. És a l'escola. Però és igual, ho fem al full en blanc.

(md3) I quines frases vols que et dicti, si no tens la llibreta?

(G) Ja t'ho he dit, les que FrauB ha escrit a la pissarra. Jo sé quines són.

(md3) Què vols dir que saps quines són? Te'n recordes?

(G) Sí. Me les dictes?

(md3) Si te'n recordes no cal que te les dicti. Escriu-les tu al full en blanc i jo després me les miro.

(G) D'acord. (...) Ja està. Mira. Igual de ben escrites que les de la pissarra.

(md3) !!!. A veure? Sí, estan bé, perfecte. Demà fes-ho igual de bé, eh?

El Gran va escriure les cinc frases amb bona lletra i sense faltes. I jo em vaig quedar de pasta de moniato, perquè tot i que altres vegades ja m'havia sorprès amb la seva memòria fotogràfica, aquesta sortida no me l'esperava. Vint minuts després, em truca la mare d'una companya de classe i em diu: Escolta, la nena no té la llibreta, saps quines frases entren al dictat de demà? I li vaig haver de dir que sí.