Tragicomèdia en dos actes

massa tard

Acte I

Barcelona, 23 de desembre de 2014

sis de la tarda

Un matrimoni que ratlla els quaranta, resident a Alemanya, decideix endur-se els tres fills i els tres nebots a fer una xocolata al carrer Petritxol. Malgrat que la intenció inicial és baixar-hi a peu, la longitud limitada de la gambada del Petit, així com el fet que no ha dormit després de dinar i s'augura una lluita continuada per evitar que es quedi palplantat com un ruc català qualsevol, fan que el paredetrès proposi espontàniament agafar l'autobús que casualment és a punt de parar davant seu. D'una revolada, nens i grans hi pugen, paguen i s'endinsen en el tumult. No hi cap ni una agulla.

Alea jacta est.

Els grans s'agafen, pacients, a les barres. La Mitjana rondina. El Petit gemega. La seva mare l'agafa a coll.

No han passat ni cinc minuts. La bossa de la maredetrès pesa menys. L'obre, temerosa, i confirma la sospita: li han robat el bitlleter.

- M'han robat el bitlleter!

La gent es gira, el paredetrès s'exalta. Una dona parla.

- El noi m'ha semblat estrany. Acaba de baixar.

Una altra s'hi afegeix:

- Al fons de l'autobús hi havia un altre noi estrany. Devien anar junts.

Una tercera ho remata:

- Hi són sovint, a l'autobús. S'ha d'anar amb compte.

Tothom ho ha vist. Ningú no ha dit res. Les vuit víctimes no prendran xocolata al carrer Petritxol i baixen a la parada següent.

El que segueix, és previsible: busquen un bar amb wifi, les criatures s'entaulen i demanen una xocolata desfeta. No serà el mateix, però la maredetrès s'ha d'afanyar a anul·lar les targetes. I així, com a mínim, berenaran.

- (en alemany tremolós) Bona tarda, m'acaben de robar el bitlleter en un autobús de Barcelona i vull anul·lar les meves targetes.

- Bona tarda. Primer s'haurà d'identificar. Se sap de memòria el número de compte?

- Crec que sí, és el XXXXXXXX.

- Correcte. I la seva adreça?

- XXXXXXX.

- Molt bé. Li anul·lo les targetes.

- Me'n poden fer ja de noves, per tenir-les a la bústia quan torni a casa?

- Quin límit té la seva targeta de crèdit?

- No ho sé, crec que XXXXX.

- No exactament. Ho sento, però haurà d'anar a la sucursal a demanar personalment les targetes. No ha superat totes les proves d'autenticació.

- Miri, m'acaben de robar el bitlleter, li he dit de memòria el núm. de compte, la meva adreça, la meva data de naixement... (llagrimeta).

- No cal que es posi a plorar, no n'hi ha per tant. Quan torni a Alemanya, va a la sucursal i ho demana.

La maredetrès no aconsegueix passar d'aquí. Penja. Els nens s'han acabat la xocolata. S'aixequen, el paredetrès paga, i tornen cap a casa. De camí, però, miren a totes les papereres. Sense èxit. Només queda presentar denúncia.

El que els pispes no saben és que el botí s'ha quedat a la bossa: el mòbil i un sobre amb més diners que els que hi havia dins el bitlleter. La maredetrès ha tingut Glück im Unglück.

Acte II

Barcelona, 2 de gener de 2015

8.58 del matí, policia, oficina de renovació del DNI/passaport

La cua és llarga. La maredetrès amb prou feines ha aconseguit ser-hi abans que obrissin, però és evident que d'altres han matinat més. A les nou i un minut, surt el funcionari encarregat de repartir torn. Teòricament la renovació dels documents només es pot fer demanant cita prèvia, però el sistema deu tenir més d'un forat perquè els qui s'han reunit allà no tenen dia i hora assignats.

Perquè no agafi a ningú per sorpresa, l'home anuncia d'entrada que només repartirà 20 números. La maredetrès es queda sense, i davant d'ella, unes quantes persones més. El funcionari les convida a tornar a les dues del migdia a fer cua, perquè a les quatre tornaran a obrir, per bé que els funcionaris seran uns altres. Hi haurà canvi de torn.

La majoria dels desafortunats gira cua i marxa. Ens hi quedem quatre i intentem raonar amb el funcionari, escoltat per un policia amb cara de ser poc amic del diàleg. El funcionari s'altera, de res no serveix que li expliquem que ens han robat, que tenim la denúncia, i que és impossible aconseguir cita prèvia abans de mitjans de gener. Al final ens convida a parlar amb el responsable, i encapçalats pel més valent dels quatre, hi anem.

No ens poden prometre res. Podem esperar a la sala i, si més tard veuen que tenen temps, ens donaran el preuat paperet. Decidim quedar-nos, xerrem durant més d'una hora i mitja i, finalment, apareix l'amic funcionari amb quatre paperets. Són les 10.30.

Els quatre paperets havien estat impresos a les 8.58. És a dir, ja preveien que els sobraria temps. Al cap de poc, ens criden a tots. Són les 11.00 i ja tinc el meu DNI nou. Bé, és el vell, però l'han tornat a imprimir. I m'han cobrat els 10,60 euros pertinents.

Als funcionaris encara els queden tres hores de feina, però ja tenen la sala d'espera buida.

Això, els qui a les 9.01 han marxat, no ho sabran mai.

Ortografia

lliçó de català

Que visquem a l'estranger no vol dir que no estiguem al cas del que passa a casa nostra. No portem el recompte exacte dels casos de corrupció, ni seguim al minut les picabaralles dialèctiques dels polítics, però les coses importants les sabem. Entre elles, a quina hora fan El gran dictat. I és que el Gran no perdona.

Gran aficionat als llibres i les lletres, però també els concursos i tot allò que tingui un bri de competitivitat, el Gran s'empassa sense parpellejar totes les proves del concurs, segurament sense acabar d'entendre què es demana als concursants, però atent en tot moment al marcador, el temps i la classificació.

Per això, i perquè les vacances són precisament per sortir de la rutina i ampliar horitzons, vaig decidir endur-me el Gran i la Mitjana a una gravació d'El gran dictat. Sabent que m'arriscava, sobretot perquè la Mitjana tot just comença a aprendre a llegir i el risc de badalls i comentaris en veu alta en horari de màxima audiència (o gairebé) era elevat.

Feia anys que no trepitjava un plató de televisió i, com era d'esperar, me l'imaginava més gran. El públic era nombrós i la tarda s'augurava interessant, perquè compartir graderies amb els alumnes d'un institut de la perifèria de Barcelona prometia. Me'ls imaginava fent-se selfies, arreglant-se cabells i maquillatge i assenyalant la pantalla cada vegada que s'hi veien enfocats, rient com només es riu quan les hormones estan desbocades, però la realitat va superar la ficció.

Em va fer riure que les hostesses parlessin sempre en primera persona del plural: anirem passant, anirem seient, aplaudirem, somriurem... Em van recordar la meva etapa adolescent les empentes per seure a primera fila. Se'm van fer llargs els minuts d'espera entre programa i programa. Però em va agradar veure que el Gran seguia atent el desenvolupament del joc i la Mitjana, si més no, també ho feia veure.

Nosaltres vam superar la gravació amb nota. I no ens vam endur ni l'entrepà. Vaja, que ens hi deixaran tornar. Crec.

No pot dir el mateix un dels alumnes de secundària, al qual van expulsar del programa per clavar collejas als companys de fila durant la gravació, després d'haver estat avisats ja al començament per mostrar el dit del mig durant les proves de volum d'aplaudiments i somriures.

Sorprenentment (o no), no va marxar compungit i vermell com un tomàquet, sinó que encara gesticulava i remugava un pero si no he hecho nada.

Menys punts que la Mitjana, hauria fet aquest noi, al concurs.
Trist.

A l'abordatge!!

què està passant en aquest oceà?

Per si mai us heu preguntat si és possible sobreviure tot un estiu anant amb cotxe amunt i avall, inclosos dos trajectes de catorze hores, amb un sol CD, sapigueu que no només és possible, sinó que es pot aconseguir sense atacs de nervis ni efectes secundaris més greus que tenir al cap sempre la mateixa cantarella.

Abans de vacances rondinava aquí sobre els tràmits i la paperassa que em feien omplir els del casal d'estiu. A posteriori, tinc l'obligació de treure'm el barret i reconèixer que sí, que valia la pena. I que a banda dels cinc dies de jocs, excursions, piscina i tallers, ens vam endur un magnífic CD amb una obra mestra del musical infantil, que els cinc membres de la família cantem a tothora i en qualsevol lloc. Amb coreografia inclosa, si se'ns demana.

Us semblarà insignificant, però és que a més de fascinar la Mitjana, que imitava la seva cosina en l'execució perfecta dels balls i, a uns quants decibels de distància, també en la de les tonades, i d'involucrar el Gran, que fins alreshores li deies de ballar i se't posava a riure, les melodies i la posada en escena ens van meravellar, a mi i a l'aviadecinc, amb qui vaig compartir representació a l'hora dels toros sota un sol de justícia. Fins i tot el Petit, a qui vam mullar el cap i la gorra a la font per evitar una deshidratació, s'ha convertit en el màxim admirador del musical, se'n coneix totes les cançons per ordre i imita les coreografies que ha vist un miler de vegades aquest estiu en els vídeos que vam fer al Gran, la Mitjana i les Cosines.

Ahir al matí rebia un missatge del casal per explicar-nos que l'Ajuntament els havia triat per repetir l'espectacle en una festa de barri i no m'estranya gens. Les monitores canten en directe, organitzen la mainada i, per acabar-ho d'arrodonir, afinen. I no us penseu que és poca cosa.

El que em toca fer ara és respondre al seu missatge felicitant-los i demanant-los, sisplau, si serien tan amables d'enviar-me una altra còpia del CD. Perquè a tres-cents kilòmetres de casa i després d'unes cent reproduccions completes aproximadament va començar a mostrar símptomes d'esgotament i ens temem que és a punt de morir. I això seria un drama familiar.

Guiris i selfies

me l'imaginava més gran?

La plaga de les selfies s'ha d'acabar. Entre tots, més o menys culpables, hi hem de posar fi. Reconec que tenen la seva gràcia les fotos on s'amunteguen amics, companys de feina o parents, units per uns moments que cal posteritzar, diguéssim. Però desenganyem-nos: quin sentit té, fredament, fer-se autofotos gens afavoridores per penjar-les efímerament al twitter o al facebook? Reflexionem-hi... Jo, que de fotogènica no en sóc, no m'hi veig gens temptada, però sincerament crec que el tema se'ns ha escapat de les mans.

Aquest juliol, el Gran i la Mitjana han pogut compartir casal d'estiu amb les seves cosines, i això en un entorn envejable: el parc Güell. Durant una setmana, s'han submergit en l'univers dels musicals, han fet piscina, plàstica i excursions, s'han arrebossat amb la sorra del pati i han après paraules genuïnament barcelonines, i ara parlen de tiburons i delfins com si fossin animals reals i no de l'imaginari urbà. Els pronoms febles que els faltaven, evidentment, allà no els han trobat, però s'ho han passat pipa.

Servidora, que els ha portat i recollit cada dia, ha coincidit amb les riuades de turistes que des de primera hora del matí enfilen els carrers costeruts amb les seves sandàlies, pantalons curts, ulleres de sol i, en comptes del mapa habitual, l'smartphone a la mà, per captar la bellesa del drac, el trencadís i les creus gaudinianes. En un d'aquests moments, abans de recollir les criatures arrebossades de pols, vaig veure una guiri qualsevol, de cames i braços cremats pel sol, pantalons massa curts i escot massa gros, que davant la porta del parc es feia una selfie. Fins aquí, res de nou. Però mentre amb una mà subjectava l'iphone de torn, amb l'altra alçava un gelat de dues boles i es feia una complicada fotografia, on amb sort, a banda de la maduixa, la vainilla i les seves ulleres de sol, s'hi haurà pogut entreveure una paret amb trencadís. Trist, trobo jo. Perquè està molt bé presumir de viatge, temps i gastronomia davant els facebookamics, però què li'n quedarà, a aquesta noia, de la seva visita a Barcelona? Un grapat d'imatges tortes i ocupades en un 67% per un rostre recurrent i en la resta per bocins de la ciutat. Fotos que no acabaran en cap àlbum, segurament tampoc en un picasa. I els records de la ciutat es limitaran al que hagi vist a través del mòbil. Mentre tingui bateria.

Comiat

Hi ha vegades que els dits escriuen sense parar i en vint minuts tenen enllestit un post nou. Hi ha vegades que les històries s'escriuen gairebé soles, s'estructuren com per art de màgia i converteixen petites anècdotes en articles rodons i ben lligats. Altres vegades, però, les idees no troben les paraules, els dits s'encallen i no avancen. Com avui. Perquè coincidint amb el primer aniversari d'aquest blog, fa uns dies ens deixava l'avidesis, el pare del paredetrès. Precipitadament, sense esperar-ho, deixant un buit al cor de tots. També dels nens.

El sentiment de pertinença a la família, sobretot del Gran, però també de la Mitjana, és molt fort. Malgrat la distància, malgrat no veure avis ni cosins amb assiduïtat. Sempre han tingut molt clar que la família és una peça important de la seva identitat, el seu lligam amb la Casa dels seus pares, amb la llengua i amb la cultura i les tradicions. Aquí no anem a dinar a casa els avis el cap de setmana, ni ells els van a recollir a l'escola cap tarda. No els fan de cangur, ni els preparen els seus plats preferits un dia qualsevol. Malauradament, no.

De tota manera, a mi em sembla que la relació que tenen i han tingut amb la família és molt estreta. Compten els dies que falten per al proper viatge o visita. Fan dibuixos que després no s'envien, però es fan pensant en avis i cosins. Pregunten què fan, on són i com estan. I sempre se'ls tiren als braços quan arriben. Han entès perfectament qui són els avis. Saben que són més tous que els pares. Que l'aviadesis els farà tantes croquetes de peix com vulguin i l'aviadecinc els comprarà napolitanes de xocolata per esmorzar.

Per això, la pèrdua de l'avi també ha estat un trasbals. Perquè l'estimaven molt. I han entès que no el veuran més. Amb set anys, el Gran fa preguntes, vol saber on és l'avi, per què només vivim una vegada i com és que els metges no l'han pogut curar. La Mitjana mira al cel al vespre i diu que és allà, que el veu, però que no el sent. O sí, sí que el sent. El Petit no s'ha adonat de res, però ens ha fet riure a tots aquests dies. Tots tres són petits, encara. Amb sort, recordaran les estades a Platja d'Aro, els jocs a l'iPad i alguna conversa amb l'avi. Serà feina nostra mantenir-ne viu el record per a ells.

Via catalana

A les 17.14 d'ahir, quan més d'un milió i mig de catalans s'agafaven les mans per construir una impressionant cadena humana, reivindicativa, festiva i cívica (que no és poc!), servidora seia al volant i acabava d'engegar el cotxe, després de recollir la Mitjana de la seva primera classe de gimnàstica extraescolar, amb el Petit reclamant insistentment una galeta i amb la perspectiva de passar-me una hora llarga a judo esperant que el Gran acabés els seus exercicis de flexibilitat i coordinació. I precisament la gran descoordinació entre cos i ment que vaig experimentar en aquell moment, em van fer adonar (un cop més) que en el fons fa molt de temps que vaig marxar de Casa.

Perquè encara que costi reconèixer-ho, les emocions no es poden viure de la mateixa manera. Perquè per molta premsa i radio que seguim des d'aquí, no és el mateix que viure allà i estar al cas de totes les polèmiques, fites i reivindicacions. Perquè quan fa gairebé deu anys que vius en un altre país, on sí, la gent sap més o menys el que passa a Casa teva, però la causa no treu la son a ningú, t'acostumes a viure les grans gestes des de la distància, amb un "m'agradaria haver-hi estat", però acceptant que les circumstàncies són les que són, també perquè així ho hem volgut. Si veient les imatges de la via catalana se'm posa la pell de gallina, no puc arribar a imaginar-me què vau sentir tots els que hi vau ser. Com a únic consol, la nostra senyera, que va lluir tot el dia al balcó, i el Gran i la Mitjana, que van portar ben cofois a l'escola la segona equipació del Barça que els va regalar l'avidesis aquest estiu.

Un cop a casa, vaig posar les notícies amb l'esperança de veure un reportatge objectiu a les cadenes estatals. Santa innocència, evidentment. Mentre la Mitjana esperava que sortís l'aviadecinc, que havia anat a fer la "fila", i el Gran engolia el sopar sense parpellejar, els barruts de la tele explicaven de passada que "unos miles de catalanes" havien sortit al carrer. Sense comentaris. Afortunadament, som a l'era del twitter i l'internet. I ahir, en comptes de pasta, hauríem d'haver menjat croquetes.

Vacances i "vacances"

un clàssic imprescindible

De gran, les vacances no són vacances. Si més no, no del tot. Són vacances quan aconsegueixes col·locar la prole i escapar-te uns dies. Però no ho acaben de ser si malgrat anar a dormir en horari d'adults, el Gran i el Petit es desperten abans de les nou. Si per a cada desplaçament has de preveure roba de recanvi, avituallament per a tres dies i entreteniments per distreure la mainada als restaurants (perquè encara som dels que no tenen nintendo ni iphone). El Gran i la Mitjana, aquest any sí que han fet autèntiques vacances. Un mes a la platja, del qual més de dues setmanes sense pares. I sis setmanes fora de casa. Suficients per perdre la noció del temps i oblidar tots els (bons) hàbits hivernals. I menjar gelat cada dia, poc abans de sopar. Perquè és el més normal del món.

Jo també les havia tingut, les vacances-xiclet, aquelles en què l'endemà és igual que l'ahir. En què s'estableixen unes altres rutines. En què qui mana és l'àvia i no els pares. En què durant el dia no es fa gran cosa, tens temps d'avorrir-te i al capdavall t'ho passes pipa.

Els juliols a Castelldefels amb la meva particular aviadecinc són mítics. En una casa plena de racons secrets i fantasmagòrics, en la qual els nens dormíem a baix i els grans a dalt. Acompanyats sempre de les pastilles de fogo elèctric, que si més no reduïen substancialment el nombre de picades. Amb el porxo gran i el porxo petit, el prat de dalt i el prat de baix, el sortidor, les terrasses i el garrofer. Els plumbagos i els hibiscus, els geranis i la bailarina que s'ocupava de regar-los. L'àvia amb el davantal de butxaques, amb els bastonets d'adob en una i l'eina de fer forats en l'altra. El camí enrajolat que les arrels dels arbres havien convertit en poltre de tortura de qualsevol nen convidat, i pel qual baixàvem corrents quan sentíem arribar els pares que tornaven de la feina. Els llefiscosos cucs de terra que s'hi multiplicaven els dies de pluja. Les caloroses tardes d'estiu passades al sofà mirant el coche fantástico i el gran héroe americano, mentre l'àvia recollia la cuina i feia una becaina. Els inacabables quaderns d'estiu, els banys en una piscina inflable clarament massa petita. Els jocs amb els nens de la casa del costat, als quals cridàvem indefectiblement cada dia i amb els quals havíem organitzat timbes, tómboles i espectacles, i amb els quals vam aprendre a jugar a la canasta i al risk, i que ens oferien sempre un suc de taronja boníssim. Les magdalenes més bones del món, que venien en unes caixes enormes i berenàvem sempre al capdamunt de l'escala, fent engrunes expressament perquè vinguessin les formigues. La garrafa d'aigua de la cuina i les campanetes de la porta. El mar al fons, lluny, i la corrua d'avions a punt d'aterrar. I així un dia rere l'altre.

L'escola acaba de començar. El Gran, la Mitjana i el Petit es tornen a llevar a les set, i a les vuit del vespre ja són al llit. Els propers deu mesos aniran a toc de pito. Però quan arribi la primavera ja començaran a preguntar quan podran anar a la platja amb els avis. A fer vacances. De les de debò.

Menschentürme: Endavant castellers!

(c) Castellers de Vilafranca

Fer castells està de moda. Pertot, tant en territori nacional com a l'estranger, apareixen colles noves. Modestes, algunes. Però il·lusionades i compromeses, totes. En temps de crisi, sembla que el model col·laboratiu, entre tots ho farem tot, enganxa. Igual que una sola flor no fa estiu, un sol home no fa castells. Només gràcies a l'esforç del conjunt, a les hores d'entrenament i a les masegades inevitables s'aconsegueix alçar estructures tan espectaculars com els castells de deu pisos. O de vuit. O de set. Perquè el que importa és l'esperit.

Precisament aquest esperit de la unió fa la força és el que meravella als qui ho veuen per primera vegada. I, aquest cap de setmana, van ser molts els qui van viure el seu particular bateig de castells. A Frankfurt, sense anar més lluny. Durant l'imponent Festival dels Gratacels, que se celebra de tant en tant, quan la bossa municipal és prou plena. I molt plena devia estar aquesta vegada per aconseguir pagar el catxet, ni més ni menys, dels Castellers de Vilafranca. Cent-cinquanta camises verdes, van venir. Amb avió i allotjament pagats, a banda de la retribució en efectiu.

Com és de suposar, tant la família maredetrès, com moltes altres famílies catalanes a l'exili, no es va voler perdre l'exhibició dels vilafranquins. I armats amb paraigües i jaquetes d'hivern, van fer camí cap al centre de la ciutat, on havien d'actuar. A les 16.15, per ser exactes. Ni un minut abans, ni un minut després. Amb puntualitat més aviat suïssa, el presentador va donar el tret de sortida al primer dels dos castells que van hissar. El quatre de vuit. Els ohs i els ahs del públic se succeïen sense parar, mentre un tal Ramon, casteller de mare alemanya, anava trencant tots els tòpics i desfent tots els clixés que sortien de la boca del presentador. I sembla que ho va acabar entenent: els castells eren una tradició típicament catalana. Més d'un assistent els devia buscar després a la Viquipèdia. Ho dic, sense anar més lluny, perquè el nostre Dr.H, el pediatra, em va crivellar a preguntes el dilluns.

Sens dubte, és emocionant viure els castells a l'exterior. Ja ho vam fer l'any 2007, coincidint amb l'aplec internacional de la cultura catalana. I espero que ho puguem repetir aviat. Malgrat que el so de les gralles se sentís només al lluny. Encara que el presentador donés pas a un grup de rock dels anys 50 quan els castellers encara estaven desmuntant el tres de set amb agulla. Per bé que no veiéssim construccions espectaculars com les que les millors colles s'esforcen per aixecar diada rere diada castellera. Perquè, no ens enganyem: és bonic viure mostres de la cultura pròpia a l'estranger. Però per empapar-se de tot el que transmeten, no hi ha res com viure-ho a Casa.

Només un petit apunt, per acabar: si els alemanys dels gratacels en diuen gratanúvols (Wolkenkratzer), quan fins i tot els anglesos els anomenen skyscrapers, només pot ser perquè aquí el cel només el veuen tres dies al mes. Amb sort.

Dieta mediterrània XXL

menjar bé, menjar sa, menjar massa

La dieta mediterrània gaudeix des de fa dècades del reconeixement de la comunitat científica mundial com a model d'alimentació rica i equilibrada. Són molts els estudis que han demostrat que seguir-la té efectes beneficiosos per a l'organisme, entre els quals que ajuda a prevenir l'obesitat, els trastorns cardiovasculars i la diabetis, per exemple. Les seves característiques? Ja les coneixeu: més aliments d'origen vegetal que animal, estacionalitat, ús d'espècies i herbes aromàtiques, i riquesa i varietat gastronòmica. Fins aquí la teoria.

La pràctica, sobretot per a l'expatriat que torna a casa per vacances, no respon sempre al patró de moderació que els experts aconsellen. L'experiència de desenes de tornades a Casa demostra que l'abús de la dieta mediterrània també pot afectar negativament l'organisme. Més concretament, amb un augment de pes vertiginós que després costa déu i ajuda eliminar. Només cal mirar-nos al paredetrès i a mi per adonar-se que aquests dies no hem fet precisament bondat de la bona. Ans al contrari. Hem caigut en una temptació rere l'altra, gairebé sempre amb l'excusa de l'"això allà no ho tenim, no ho trobem o és caríssim". I és que la carn és dèbil. I la ment, també. Perquè les vacances no són bon moment per estar-se de menjar allò que diem que el cos ens demana. És a dir, de tot i més.

Els highlights d'aquestes vacances han estat, sens dubte, un dinar arran de mar, presidit per un arròs deliciós, i l'àpat de Pasqua, format per una corrua de platets innovadors i saborosos, i coronat amb pastís i mona. L'esforç dels tres mesos postnadalencs per eliminar qualsevol rastre deixat per canelons, neules i torrons se'n va anar en orris només posar els peus a l'asfalt de la pista d'aterratge. L'endemà mateix ja gaudíem d'uns esmorzars amb tomàquets de sucar de debò (i no els plastificats que trobem aquí), embotits de la terra i alguna altra sorpresa. I per dinar, verdures a la brasa, plats mítics com les mandonguilles amb sípia, els calamars a la planxa, el rosbif i el rellomillo amb salsa, que l'aviadecinc i l'aviadesís preparaven amb tot el carinyo del món. Per no parlar dels quilos i quilos de maduixes que tots devoràvem, encapçalats pel Gran, capaç d'empassar-se'n una muntanya en menys del que una servidora tarda a preparar un cafè amb la Nespresso.

També hi ha hagut temps per als berenars dolços i els sopars amb parents i amics, regats amb bons vins i millor companyia. I per recórrer mil i una botigues a la recerca dels productes més preuats, amb lloc preferencial a la maleta que el paredetrès va baixar buida i tots plegats vam repatriar amb sobrepès. Amb el permís de Lufthansa, que a Barcelona demostra un grau de laxitud hores d'ara inexistent a Alemanya. I és que tan estrictes s'han posat amb la norma que no permet que una maleta pesi més de vint-i-tres quilos, que fins i tot em van fer treure un litre de llet i un parell de menús del Petit el dia que vaig marxar, davant la indignació del paredetrès, que va haver de mossegar-se la llengua per no dir-li de tot a la noia del check-in, que després de fer-nos ensenyar a la concurrència tot el que portàvem a la maleta, encara feia moixaines al Petit. I és que per molt que tingués dret a enviar més de setanta quilos a la panxa de l'avió, un sol embalum no pot sobrepassar aquesta barrera. Pel bé de l'esquena de l'encarregat de col·locar-la després a la cinta, se suposa.

Aquesta vegada, però, el botí ha estat extremadament suculent. Hem aconseguit passar amb èxit un carregament industrial de croquetes de l'aviadesís (potser el bé més preuat), tomàquets de penjar, fuets, pernil, llom, xoriço, olives, romesco, sobrassada, espàrrecs, escopinyes, caldo de paella, vi i galetes, sense aixecar sospites. Vist l'èxit de l'operació, ja estem preparant el proper viatge. Amb maleta buida, evidentment. Mentrestant, ens dedicarem com és costum a rebaixar els dos quilets de més que sempre ens emportem posats de Casa. Uns quilets que Lufthansa no detectarà i als quals no ens podrà fer renunciar. Mai.

Anem al parc?

Per als qui patíeu per nosaltres, tranquils, ja tornem a ser aquí. No és que el bloc hagi tancat, no. Com deveu haver imaginat, hem estat de vancances. De Pasqua. A Casa. I jo he practicat la meva més gran apagada digital. Amb èxit. Avui que el Gran ha tornat a l'escola, tocaria fer el dibuix de les vacances. Però per evitar que a més d'un se li escapi el riure per sota el nas, com que no estic precisament dotada per a les arts gràfiques, parlaré d'un dels indrets més visitats per pares i mares: els parcs infantils. Més concretament, de les diferències entre els vostres i els d'aquí. Perquè s'assemblen com un ou a una castanya. Per no dir més.

Les criatures necessiten esbargir-se. Frische Luft, que diuen aquí. I és ben veritat. Perquè tenir-los un dia sencer tancats a casa, si no és per causes majors, pot convertir-se en un suplici. Per a tots. A les grans ciutats, però, no sempre és fàcil trobar un parc. Afortunadament, a prop de casa dels avisdesis n'hi ha un de molt arregladet, amb jocs infantils, espai per córrer i fins i tot un bar, molt concorregut els caps de setmana. Però tant la flora com la fauna són peculiars, si més no vistos amb els ulls d'algú que el 98% dels parcs que ha trepitjat és a Alemanya.

En horari de màxima assistència, és a dir, els dies laborables al sortir de l'escola, i els caps de setmana, s'hi amunteguen no sé quantes criatures per metre quadrat. Trobar un forat al sorral per plantar-hi el Petit no és tasca senzilla. Com tampoc no ho és que el Gran i la Mitjana aconsegueixin gronxar-se uns segons en un dels dos culúmpius que hi ha. Anar al parc en aquest horari demana paciència i molta atenció, perquè tenir-los controlats a tots tres enmig de tanta canalla és tot un repte. Afortunadament, les tasques de detecció s'agiliten gràcies a la vestimenta, perquè no té res a veure amb l'habitual del barri. A la predominància de tons beixos, blau marins i grisos, i l'abundància de vestits de mudar i llacets i bermudes d'hivern curtes, hi hem aportat un toc de color amb les jaquetes funcionals del Gran i la Mitjana.

G, M i P - ni un pam de net

Aquí, a banda de gaudir de molt més espai i, per tant, de no patir tantes invasions de l'espai íntim, són bàsicament els pares els qui acompanyen les criatures al parc. Els avis gaudeixen de la seva jubilació. Normalment, a uns quants centenars de quilòmetres de distància. Així que no es veuen avis empenyent cotxets, ni intentant treure criatures dels gronxadors, ni carregant galledes, pales i rasclets. De fet, segurament s'escandalitzarien, si veiessin les intenses jornades laborals que alguns jubilats i jubilades tenen a casa nostra. I ho recriminarien als pares. Perquè de mossegar-se la llengua, no en saben.

Sens dubte, però, la més gran diferència entre les anades al parc d'uns i altres és que aquí no s'espanten quan cauen quatre gotes. Mal comptades. I a Casa sí. L'altre dia vam ser testimonis d'una autèntica desbandada. En qüestió de segons, com un ramat de nyus qualsevol, guiat per un sisè sentit, pares, criatures i cotxets van desaparèixer. Deixant-nos com qui diu amb la paraula a la boca. I tot el parc per a nosaltres. El Gran i la Mitjana es miraven estranyats i preguntaven per què marxava tothom. Al cap de poc, però, van adonar-se dels avantatges de ser els únics en tot el parc.

desbandada general

Estic convençuda que si haguéssim aparegut amb la vestimenta outdoor del Kindergarten, en comptes de fer-se fonedís amb l'excusa de la pluja, els acompanyants (mares, pares, avis i cangurs) haurien tret l'iPhone de la butxaca i ens haurien fotografiat de dalt a baix, per comentar tot seguit per Whatsapp que havien vist una rara avis al parc. Com si fóssim l'E.T. Perquè posaria la mà al foc que mai no han vist jugar criatures amb Matschhose.

Temps moderns

L'emigració del segle XXI no té res a veure amb la de temps passats. Afortunadament. Si abans la gent marxava per no tornar, i calia esperar setmanes o mesos per rebre una carta, ara les distàncies s'han fet més curtes, pràcticament tot el món està connectat a la xarxa i les noves tecnologies ens ajuden a mantenir el contacte. Segons com es miri, potser massa i tot. Skype, whatsapp, facebook, twitter... i encara el telèfon normal i el correu electrònic són el pa de cada dia. La comunicació de la família maredetrès amb els qui es van quedar a Casa s'ha basat durant anys en aquests dos mètodes més rudimentaris, malgrat una tímida incursió en el món d'Skype, sense continuïtat per causes desconegudes. Probablement, per mandra. Però el món sencer ja es pot anar calçant, perquè després d'any i mig d'entrebancs, excuses ben (i mal) trobades i impediments de tota mena, l'aviadecinc no només té l'ansiat iPhone5, sinó que ha aconseguit que sigui operatiu. Un fet al qual no hauríem de restar mèrit, vist que el flamant aparell ha viscut uns quants mesos tancat a la capsa. Per molt que costi de creure. Esperant una nanoSIM que no acabava d'arribar. I és que a can aviadecinc s'hi acumula la feina, últimament, això és veritat. Però si el sr. Jobs fos viu, s'estiraria els cabells. Bé, els pocs que tenia.

La tecnologia en mans d'una jubilada inexperta és potencialment perillosa. Tant per als qui l'envolten com per als seus contactes. I si no, que l'hi preguntin a l'avidecinc. Perquè ell ha estat la primera víctima. Aprofitant una caiguda sense conseqüències, l'aviadecinc va arrambar el seu iPhone, va fer-li una fotografia, cames enlaire entre dues butaques bolcades, i va enviar-me-la en qüestió de segons. Senyal que és espavilada i de seguida entén el funcionament de les noves tecnologies. Però senyal també que alguna cosa està canviant. Les portes de l'app world s'han obert de bat a bat, i l'aviadecinc és a punt de llançar-se al buit. Instagram, tremola. Prenguem, doncs, precaucions. 

Per evitar mals majors (com ara subscripcions no desitjades a llocs de pagament), i per començar a treure profit de la inversió, l'altre dia vam configurar remotament (és a dir, per telèfon) el whatsapp.
(ad5) Ja me l'ha baixat el teu cosí, però no funciona.
(md3) Com que no funciona? Has provat d'enviar un missatge?
(ad5) No, és que no sé com va.
(md3) Espera't, a veure si em surts a la llista de contactes. (...) No.
(ad5) I què he de fer?
(md3) L'has instal·lat?
(ad5) No.
(md3) Aleshores és normal que no funcioni. Fes clic a instal·lar.
(ad5) Com?
(...)

Contra tot pronòstic, el vam acabar instal·lant correctament, vam enviar missatges de prova, amb fotos, emoticones i tota la pesca. I li vaig demanar que practiqués, que segur que li sortia gent coneguda a la llista. Efectivament. Tant va practicar, que l'endemà ja havia demanat hora a la perruqueria per whatsapp. Impressionant. L'aviadecinc és a punt de passar-me al davant. Com aquell qui no vol la cosa. D'aquí a un parell de setmanes, haurà mutat a aviablocaire i ja només parlarem a través de les xarxes socials. I m'hauré de fer seguidora seva.

La família creix

Tinc el bloc tan abandonat que no sé ni per on començar. Han estat dies molt intensos, de grans tiberis i digestions llargues, de munions de criatures corrent amunt i avall, de fitxes del parxís escampades per tota la casa i de plats de sopa que s'han omplert més de quatre vegades. Han estat dies de dinar en família, de regals petits i grans, de versos recitats dalt de la cadira i de competicions de menjar neules sense mans. Vaja, que hem celebrat el Nadal com Déu mana. I hem sobreviscut.

 

Aquests últims anys, la família ha anat creixent. Per totes bandes. La del paredetrès s'ha anat internacionalitzant cada vegada més, i ara té ja té seu oficial a Londres, París, Frankfurt i Singapur, a més de les habituals sucursals de Burgos i Olot. Les noves generacions són políglotes. Amb el català fent d'esperanto. La de la maredetrès, senzillament s'ha expandit. I el resultat de tot això són aquests tions, nochebuenas, Nadals i St. Esteves amb tres menors de 10 anys per metre quadrat. Amb les engrunes i les taques corresponents.

 

Però aquest any, ens han sortit uns cosins nous. Ja caminen, no porten bolquer i no fan servir xumet. Cosa que s'agraeix. Són els cosins d'Amèrica, dels quals havíem sentit a parlar des de temps immemorials però que ha resultat que són de carn i ossos. I si a nosaltres ens han sortit cosí i cosina nous, a ells els han caigut al damunt tota una col·lecció de tietes àvies, cosins segons i fills de cosins que espanta. Tot, per venir a conèixer la seva àvia.

 

La història és força complicada i no són precisament flors i violes, però la qüestió és que aquests dos nois ho desconeixien pràcticament tot de la família paterna. Els seus avis van marxar a Argentina, exiliats, i el pare ja va quedar-se a viure allà. Els nois, molt oberts, simpàtics i curiosos, estan completant el trencaclosques de la seva vida, posant cara als noms i interessant-se per la història de la terra dels seus avis.

 

Enmig de tot això, el paredetrès els va convidar a una festa el dia de Nadal a la nit. Crèiem que no ens trucarien, però no només van fer això, sinó que van venir i ho van fer armats amb la pandereta i l'ukelele. I com qui no vol la cosa, van proposar-nos de tocar-nos un parell de cançons. De ritmes brasilers, cubans i argentins. Una delícia totalment inesperada. I amb això, se'ns van ficar a tots a la butxaca.

 

Gràcies al facebook ara, a més de cosins, som amics. Amb només un clic. Han tardat gairebé trenta anys a creuar l'Atlàntic. I només ha calgut una trobada per endur-se un sac ple de cosins. Un bon regal de Reis. Anticipat.

 

 

De vacances

Després de l'esprint final d'aquests últims dies, des d'ahir a la tarda, la familia maredetrès està oficialment de vacances. A Casa. A punt per al tió i tot el que seguirà. En aquests moments, amb el paredetrès, el Gran i la Mitjana a la Fira de Santa Llúcia (a buscar caganer), el Petit dormint i l'avi i l'aviadecinc desapareguts, regna una falsa calma. Gaudim-ne. Que durarà poc.

 

L'experiència és un grau, i per això la transició FRA-Casa cada vegada va millor. Ahir, a més, vam tenir una rebuda molt especial. Com que cada vegada som més i portem més maletes, ara ja no n'hi ha prou que ens vinguin a recollir l'aviadecinc o l'aviadesis. Senzillament no hi cabem. Per això, ahir es va oferir a fer de taxista el germà d'aquesta maredetrès, altrament dit el Tito, amb les seves dues floretes, la Cosina gran, i la Cosina petita. Després de vuit anys, deu ser que el Tito tenia curiositat per saber com es desenvolupava el desembarcament dels seus tres nebots i pares corresponents. I com que va anar prou bé, potser repeteix. Un cop cada dos anys. O tres.

 

La Mitjana i la Cosina petita va ser veure's, agafar-se de la mà i començar a petar-se de riure. Deu ser cosa dels quatre anys, si no no m'ho explico. La de tonteries que van arribar a dir al cotxe. Tenim la sort que s'entenen molt bé, igual que el Gran i la Cosina gran, un pèl més assenyats pel fet de ser els primogènits, potser, que a més van poder viatjar amb la Furgo, amb el Tito i el paredetrès. I això sempre és una aventura. Perquè la Furgo del Tito és molt especial: s'hi pot dormir i cuinar.

 

I així de contents ens vam presentar a casa l'aviadecinc, disposats a arrasar amb l'ordre habitual en qüestió de minuts. Maletes, jaquetes, sabates, bosses. Tot escampat. Perquè fins que no s'ha pogut desar tot als armaris, passen unes hores. I mentrestant l'aviadecinc va sospirant i ens recorda que el dia del tió serem molta gent i haurà d'estar tot endreçat, perquè si no no ens podrem ni bellugar amunt i avall. I cada dos per tres diu que ha d'anar a comprar no sé què imprescindible i torna a sortir. Atabalada, està. I molt. Però aquesta és una de les gràcies de tenir els fills a fora. Que quan vénen, se t'instal·len a casa. I els tens a esmorzar, dinar i sopar. Amb algunes excepcions, que deuen ser benvingudes.

 

El tió, per la seva banda, reposa ben calent en un racó, aliè a tot el rebombori que l'envolta, i que només és una petita mostra del que li caurà a sobre demà. Espero que l'hagin alimentat prou, perquè d'ell s'espera que cagui per a catorze petits, catorze mitjans i sis grans. Tela. Cada any surten de sota les pedres nous membres d'aquesta família. I aquest cop, a més, ens visita el Parent d'Amèrica. Sort que l'aviadecinc i la seva germana, la Baba, han actuat amb previsió. Per no haver de córrer a última hora i no haver de repartir cops de colze per obrir-se pas a les botigues. Espavilades que són.

 

 

 

 

 

 

Maletes

Aquest bloc ha començat amb mal peu. Si més no pel que fa al timing. A qui se li acut llançar-se a l'aventura just abans de marxar de vacances? Com si fos tan fàcil trobar un moment per escriure quan un és fora de casa, sobretot si no disposa dels estris necessaris (nota: demanar-los als Reis, que són màgics i capaços de tot i més). Però semblava que si no el començava el dia d, s'acabava el món, com aquell qui diu. I és evident que no només no s'acaba, sinó que continua igual.

Ja torno a ser a casa i immersa en la rutina. Maletes desfetes, roba neta i pernil i fuets a la nevera. Com ha de ser. Perquè la tornada, en termes maletils, sempre és més fàcil. Només cal agafar el mateix que t'has endut, net o brut, més els clàssics de cada vegada: el carregament d'embotits, les croquetes de l'Aviadesís, medicaments (perquè sembla que els que coneixes de tota la vida fan més efecte) i torrons per regalar (que pesen un trumfo i mig), més els extres, del tipus pinyata per a l'aniversari de la Mitjana, un vestit de princesa, un jersei, unes sabatilles, un hule... En resum: a banda de la por al sobrepès (de la maleta, eh?), bufar i fer ampolles. I això que a falta de vint-i-quatre hores per al check-in no anàvem gaire bé. La llista de la compra per estrenar, i la roba dels nens, tota bruta. L'única opció era demanar al xofer (a.k.a. Aviadecinc) que m'acompanyés a fer la ruta de l'emigrant que torna al país d'acollida. Sense llagrimeta, però. Perquè anàvem justos de temps.

Del viatge de tornada no en diré gran cosa. O potser sí. Va ser necessari passar tota l'estona d'espera a la botiga del Barça (el Gran enganxat a la pantalla mirant resums de partits antics, la Mitjana dient vull això, vull allò, i el Petit amb cara de dir a mi ningú no em pregunta mai on vull anar). Després, berenar a base de galetes Príncipe (que, per cert, no tenen el mateix gust aquí que allà). En acabat, una estona de cua i, finalment, l'ansiat embarcament. Només dos apunts del vol: un moment de vergonya aliena quan el Gran va començar a fer "iujus" quan l'avió agafava embranzida (ho viu tot molt intensament, aquest), i quan just abans d'aterrar em vaig adonar que la Mitjana havia "decorat" la tauleta amb els seus retoladors. Però com que ja s'havia encès el senyal lluminós de cinturons cordats i els de LH de seguida es posen tontos, vaig fer veure que no me n'havia adonat i em vaig limitar a demanar-li que tanqués la tauleta i es netegés les mans liles amb un parell de tovalloletes. De les que el Petit es deleix per ficar-se a la boca i xuclar-ne el sabó. Una decisió poc cívica, ho sé. Però és que el Petit ja feia cops de cap i el Gran s'havia tornat a marejar. I encara ens quedava recollir la maleta i agafar el taxi, conduït per un senyor amb barba de set anys i turbant que em va clavar l'esbroncada del segle per no portar un maxi-cosi per al Petit. Com si fos el Calamardo i tingués quatre potes, jo. La propera vegada, facturo els nens per UPS i en menys de vint-i-quatre hores els tinc a casa.

De vacances

Les tres fieres i la seva maredetrès estan de vacances. No ens imagineu prenent el sol a Canàries (tot i que veient la primera nevada de l'any ens hauria anat la mar de bé), ni donant menjar a les cabres en una casa rural de la Selva Negra, ni fent fotos al Mickey en un parc temàtic. Ni tan sols ens hem quedat a casa. Com no podia ser d'altra manera, aquestes vacances hem tornat a Casa. Com sempre, vaja. Perquè a can maredetrès les vacances gairebé sempre ens porten al mateix lloc. Igual que sempre acabem demanant pizza de pernil o gelat de xocolata (i mango).

Afortunadament, al Gran i la Mitjana els agrada anar amb avió, i encara no s'han adonat que la seva maredetrès és una figaflor i s'espanta per qualsevol turbulència. I si deixem de banda que les revistes queden arrugades i/o mutilades, el terra ple d'engrunes i la paciència dels ocupants de la fila del davant frega el límit (que difícil és tenir els peus quiets!), es porten força bé. És clar que també anem carregats de berenars, aigües, colors, quaderns d'activitats i mèmoris. Un casalet a la motxilla, vaja. Aquesta vegada, però, ens hem llançat al més pur estil Felix Baumgartner, hem pagat 25 eurus més i ens hem endut el Petit. Podríem dir que hem afegit al viatge un plus de perillositat. Perquè, a més, el paredetrès s'ha quedat a casa. Perquè algú ha de treballar.

Miraculosament, no hi ha hagut ferits. Només petites destrosses materials i un conat de vomitona, una visita urgent al lavabo amb el Petit deixat en mans de l'hostesso i una tancada d'ulls post-aterratge força inoportuna. Un balanç prou positiu. Si a més, en comptes d'amanida de cogombre, ens haguessin donat entrepans de fuet, el viatge hauria estat rodó. Però això ja és demanar massa.