Aniversaris i efectes col·laterals

L'Aviadecinc encara recorda horroritzada algunes de les festes d'aniversari que va fer a Casa per nosaltres, especialment l'última, diu ella. Es veu que els sofàs de Casa no ho van resistir i mai més no van tornar a ser els mateixos, els pobres. És el que té fer verticals amb els peus contra la paret i les finestres, suposo. Jo, la veritat, és que de festes només recordo precisament aquesta, però vista a través d'un altre filtre, el de l'esveramenta infantil. Misteriosament, després d'aquest aparent fiasco no hi va haver reposició, però tampoc no ho recordo com un drama. Potser ja m'havia passat l'edat. O em van saber convèncer que no podia ser.

La setmana passada vaig recordar-me molt de l'Aviadecinc i la festa dels sofàs. Perquè a can maredetrès vam estar d'aniversari. Del paredetrès, que afortunadament no va convidar els seus amics a fer verticals (amb un sol sofà, hauria estat difícil encabir-los a tots), i de la Mitjana, que per fi ha fet quatre anys, després de tres-cents seixanta-cinc dies d'espera i de preguntar quan arribaria el dia. I com que, malgrat la benèvola climatologia que estem tenint aquest any, un aniversari a mitjan novembre fa de mal celebrar al jardí, vam decidir fer la festa a casa. Amb lo bé que hauríem estat en un Halligalli qualsevol.

Fins ara, només teníem experiència en festes masculines. El Gran ja ha celebrat els tres, els quatre, els cinc i els sis anys amb festes a casa, però amb la complicitat de les temperatures estiuenques i, per tant, al jardí. L'última va ser força moguda, i és que controlar dotze nens (mascles) és més que difícil. Afortunadament, ningú no va prendre mal i s'ho van passar pipa, segurament perquè vam tenir la sort de comptar amb l'ajuda desinteressada d'uns quants amics (adults), que es van ocupar del Petit i van ajudar a la gimcana.

Però tornem al que volia explicar. Vam organitzar la festa de la Mitjana amb el convenciment que ens en penediríem, però que l'hi devíem. Sis nenes i un nen. Més un germà, perquè el nostre Gran s'entretingués i no empipés les nenes, bàsicament. Fins i tot tenia a punt la declaració de zona catastròfica per si anaven mal dades. I el betadine, l'aigua oxigenada (portada de Casa en l'últim viatge) i les tirites, de flors i dinosaures. Perquè val més estar preparat.

Passades les tres hores de festa, però, vam entendre per què tanta gent diu que les nenes són més fàcils. A aquesta edat, si més no. El paredetrès, erigit en animador oficial, les va tenir controlades en tot moment. Seieu aquí, deia, i en menys de deu segons les tenia totes assegudes en rotllana i, el més impressionant, en silenci i escoltant. Així dóna gust organitzar una Schatzsuche, berenar, emprovar-se totes les disfresses, jugar a bitlles, ballar i estirar els cordills de la pinyata. Fins i tot, mitja hora de plastilina es pot convertir en moment chill-out per als grans. En dues paraules: im-pressionant.

Només vam haver de lamentar una víctima: el braç de la figureta de nuvis del nostre casament. Això de fer rodar la bola en comptes de llançar-la amunt encara no ho tenen controlat. Però no es pot demanar més. L'any que ve, a la festa del Gran, només hi convidarem nenes. I punt. O sigui que val més que comencem a preparar el terreny. Des d'avui mateix.