Frühlingsfest i altres costums kindergartencs

Dimarts passat vaig assistir per sisena vegada a la festa de primavera del Kindergarten de la Mitjana i el Petit. També per sisena vegada, vaig tornar a casa amb dos testos decorats per tots dos, lluint floretes grogues i liles. I, si no m'equivoco, també per sisena vegada els testos van bolcar durant el transport i han deixat el terra del cotxe preparat per plantar-hi tomaqueres. "Això es recull fàcilment amb l'aspiradora", pensareu. Però ai las!, qui va idear el pàrquing no va pensar en la maldestreria d'aquesta maredetrès i no va col·locar cap endoll a una distància salvable. I l'aspiradora de mà ja va prou atrafegada amb les engrunes diàries com per haver de fer hores extres. Però incidents terrosos a banda, aquestes trobades són un clàssic del calendari preescolar. Prescindibles, no ho discutiré. Però entranyables, i sobretot mostra de la sorprenent dedicació dels educadors. Que duri.

Durant l'hora llarga que dura la festa, i a banda de l'esmentat taller de decoració floral, nens i nenes poden esbargir-se al gimnàs, i omplir el pap a la improvisada cantina. El menú, com no podia ser d'altra manera: rotllets de primavera i dips de crudités. El Petit va trobar que els xinesos havien inventat la cosa més bona del món, i si no se'n va cruspir vuit, no se'n va cruspir cap. La Mitjana, segurament farta de trobar el mateix menú cada any, va centrar-se en el cogombre, com és habitual. L'oferta lúdica era escassa, però no per això l'afluència de públic va ser minsa: pares i mares arribats amb presses de la feina, educadors i educadores, germans i germanes. Tots aplegats al gimnàs per entonar melodies primaverenques. Bé, entonar és un dir. Però s'agraeix la bona voluntat. I després, apa correm cap a casa. Perquè aquí les criatures van a dormir d'hora. I d'hora vol dir entre set i vuit.

Ara que encarem ja la recta final del curs escolar, ja només faltarà la festa d'estiu (aquesta sí, al jardí, amb música i activitats) per posar l'última creu a la cartilla d'assistència i optar al premi de mare exemplar. Perquè, a banda de no faltar a cap trobada (reunió de pares, reunió de grup, reunió per preparar la Laterne, Adventscafé, aniversaris de la Mitjana i el Petit, Laternenfest i les festes d'estiu i primavera, si no me'n deixo cap), sembla que també faig mèrits en altres àmbits. Així, per exemple, no m'escandalitzo quan trobo el Petit jugant al pati a ple hivern sense jersei, no rondino quan la Mitjana decideix no posar-se les botes d'aigua i les educadores li respecten la decisió, malgrat que els bassals tinguin cinc dits de profunditat, o no m'esvero quan trobo una bossa de plàstic amb roba dels nens amb unes taques dignes d'anunci, només perquè han passat per un parc enfangat i s'han divertit taaaaaaaant rebolcant-s'hi, com la Peppa Pig al final de cada episodi.

Avui que fa sol i bona temperatura, ja sé que trobaré el Petit embetumat de crema fins a les celles i convertit en nen-Schnitzel. Perquè precisament la gràcia d'untar-los de crema és que després els pots arrebossar fàcilment al sorral i engegar-los corrents a fer una abraçada als pares. Que, evidentment, salten d'alegria de veure com se'ls llança al damunt una croqueta amb potes. I és que, a més, la crema bio que fan servir és d'aquelles que deixen una pel·lícula blanca del tot desfavoridora. Sobretot per al Petit, del qual tothom, inclòs el DrH, diu que és molt pàl·lid. Però ja se sap que les criatures, com més brutes, més felices. La banyera i la rentadora ja s'encarreguen de tornar les coses al seu lloc.