Hora de plegar

no tanquem al migdia: tanquem tota la tarda

Llei de Murphy número ???: si una criatura ha de prendre mal al Kindergarten, serà un dimecres a partir de les 12 del migdia. Quan tots els pediatres de la ciutat ja han tancat la paradeta. Fins l'endemà. No fos cas que treballessin més del compte.

Sempre que sona el telèfon i la pantalleta anuncia el telèfon del Kindergarten, pots estar segur que alguna cosa ha passat. En el millor dels casos, només és un virus: de panxa, de tos o de mocs. Altres vegades, però, el que volen és anunciar-te una patacada.

Dimecres passat, el Petit va caure de la Laufrad al pati de l'escola. I si bé quan va amb bicicleta amb nosaltres pel carrer sempre porta casc, al Kindergarten això no s'estila, i les criatures, com ja vaig explicar fa temps aquí, corren amunt i avall amb les seves bicis sense pedals, esquivant pedres, companys indefensos, educadors i pares i mares.

El Petit va caure de cap i li va sortir un nyanyo monumental, semblant al que va lluir fa dos estius, en caure del llit mentre feia la migdiada. Mida pilota de ping-pong. El motiu de la trucada que vaig rebre era clar: havia d'anar a recollir el Petit immediatament i portar-lo al metge per descartar una commoció cerebral. Perquè ells, els del Kindergarten, s'estimaven més que fos jo qui n'assumís la responsabilitat. El Petit estava "bé", només calia controlar-lo. I això, havien decidit que era cosa meva. Encara que fossin les 11.30 del matí i jo m'hagués acabat de preparar un te i em disposés a continuar treballant, alhora que pensava: "Encara et queden unes quantes hores, vas bé".

Evidentment, com a mare responsable que sóc, encara que em rebenti, vaig anar a buscar el Petit de seguida, vaig deixar que acabés de menjar-se l'arròs que li havien posat ("no l'ha vomitat, això és bo") i vaig disposar-me a portar-lo al metge. Però ai las! Dimecres a les 12 no hi ha pediatre que visiti i la ciutat, per gran que sembli o sigui, només té unes urgències infantils (bé, dues, però la segona acostuma a enviar tothom a la primera), i unes soles urgències per a traumatismes infantils.

No sé a quant pujarà la factura, però la doctora Moltamable que ens va atendre no ens va dedicar més de dos minuts. Ni la tan esperada tirita, no li va posar. El Petit podia marxar.

Ahir a la tarda, en recollir-lo, tornava a tenir el nyanyo inflat i li feia mal. Però ningú no va saber dir-me com havia passat. Ni on. De tota manera, potser millor així, perquè si se n'haguessin adonat avui, m'haurien tornat a trucar després de les dotze, i ara seria altra vegada a l'hospital.