Mossegades

víctima, 2007

Una tarda fa sis anys, quan el Gran encara ocupava en exclusiva el tron de rei de la casa, en anar-lo a buscar al Kindergarten les senyoretes se'm van acostar amb cara de "a veure com reacciona" per explicar-me que el Gran havia estat víctima de la ira del seu millor amic. Senzillament s'havien barallat per una joguina i, en no posar-se d'acord, més que res per la falta de dialèctica imperant, l'amic va optar per queixalar-li la galta i deixar-li una il·lustre empremta. Més enllà dels plors inicials, la marca de la dentadura força completa de l'amic no va tenir més conseqüències, a banda de mirades indiscretes a l'U-bahn i les reiterades disculpes, en tots els idiomes possibles, de la mare de la criatura. En aquell moment em va semblar un ultratge. "El meu no ho faria", pensava jo. Però, evidentment, estava equivocada. El Gran, que no va començar a parlar fins als dos anys i mig, va començar a canalitzar la seva ràbia en forma de mossegades, i entre les víctimes també s'hi va comptar l'amic iniciador de la tendència, entre uns quants altres.

El Gran i els seus germans potser no s'assemblen en gaires coses, però una cosa sí la tenen en comú. Tots tres han sortit mossegaires. La Mitjana també va passar per la fase queixaladora, tot i que sense víctimes destacables. El Petit, que no vol ser menys, va iniciar ahir la seva carrera com a queixalador oficial. I no ens ha agafat per sorpresa. Ja feia dies que intentava clavar les dents als seus germans, alguna vegada amb èxit, però sense que arribés la sang al riu. Ahir a la tarda, al Kindergarten, va aconseguir estampar el seu segell personal a la galta del seu millor amic.

botxí, 2013

La sort que entre cometes hem tingut és que els pares de la víctima del Petit són també detrès i ja estan curats d'espants. L'únic que m'hauria agradat veure és la cara de la Nonna de la criatura, que és aquí uns dies de visita i sempre posa el crit al cel quan veu passar els grans amb bicicleta mentre els petits cullen pedretes a tres centímetres de distància. De tota manera, com nosaltres, ells també han patit altres episodis d'agressions kindergartianes i han estat testimonis de la crueltat entre congèneres en edats primerenques. I és que, per exemple, pitjor va quedar la cara d'una nena atacada per les urpes esmolades (altrament dit ungles no tallades) d'una companya. De tota manera, havent estat mare de víctima i botxí en diverses ocasions, em quedo amb la primera opció. Perquè sempre és més fàcil treure importància a una agressió davant d'una mare o un pare compungits que haver de donar la cara per la conducta impròpia d'un fill. El Petit sap prou bé que no ha de mossegar, però està passant la coneguda fase del no, aquí anomenada Trotzphase, i quan una cosa no li va bé, ara mateix només hi veu dues sortides: o mossegar qui l'inoportuna o tirar-se a terra i fer una rebequeria. Llarga. D'aquelles que el deixen esgotat, vermell, amb singlot i ple de mocs. Paciència.