Kindergarten (2)

Jo no he estat mai de portar arracades. Des que em vaig treure les de la primera comunió, i em va passar la fal·lera de les de mercadillo, he anat pràcticament sempre sense. No perquè no m'agradin. Ni tampoc perquè no en tingui. Senzillament, perquè m'hi vaig acostumar. I no pensava pas canviar de postura, però quan el paredetrès me'n va regalar unes com a premi per l'esforç de portar al món tres criatures, no em vaig poder negar a donar utilitat als foradets que, miracles de la vida, no s'havien tancat. I així de feliç i enjoiada vaig jo des de fa un any. Fins que les perdi. O fins que la Mitjana se les faci seves. Que podria ser aviat, perquè no para de repetir-me com en són, de boniques. I que, quan tingui sis anys, es farà els forats.

El periple arracadil de la Mitjana va començar tard. Evidentment, en aquest país això de foradar les orelles a un nadó, a banda de no portar-se, és considerat una salvatjada. I si no, que l'hi diguin al paredetrès, que innocentment va preguntar-ho a una llevadora pocs minuts després que la Mitjana arribés al món. Es va lliurar pels pèls de la denúncia, però va ser ficat al mateix sac que altres Ausländer amb tradicions encara més bèsties. El resultat va ser que la Mitjana va passar els primers mesos de la seva vida amb les orelles immaculades i, sobretot quan tornàvem a Casa, sent confosa amb un nen, encara que portés un vestidet i una gorra lila amb puntets roses.

Nosaltres, que com ja he dit a tossuts pocs ens hi guanyen, vam aprofitar les vacances d'estiu per dur a terme la perforació lobular. Als nou mesos, la Mitjana va entrar enganyada a la rebotiga d'una farmàcia i en va sortir amb les orelles vermelles, amarada de suor, amb una perleta a cada banda i una piruleta a la mà. Bonic no va ser. Però la Mitjana feia goig. Incomprensiblement, no va despertar precisament la mateixa admiració entre els educadors del Kindergarten quan va tornar de vacances. Però ja estava fet, i la Mitjana lluïa les perletes més encantadores de la guarderia. Bé, de fet, les úniques. I per poc temps, perquè com un càstig diví, aviat l'orella esquerra va rebel·lar-se. El resultat: una petita infecció, arracada fora, forat tancat i Mitjana hippie.

Dues vegades hem passat pel tràngol de tornar a foradar l'orella. L'última, mesos abans de rebre una trucada del Kindergarten per dir-me que la tanca se li havia clavat i li havia fet una ferida, però que ells no li podien (volien?) curar, i que sisplau hi anés de seguida. Efectivament, allò s'havia de treure, però la pobra Mitjana va haver d'esperar l'estona que va fer falta. I és que al Kindergarten no hi ha més que Waschlappen i tirites. Prohibit tenen fer servir qualsevol desinfectant. Per llei. Per evitar al·lèrgies i mals majors. Com que ja m'ho conec, fa temps que porto un pot de desinfectant a la bossa. Perquè no em tornin a agafar desprevinguda.

D'aquesta mateixa manera, un matí d'estiu vaig rebre una altra trucada, per informar-me que la Mitjana, que havia estat jugant descalça al pati, fent anar la bomba d'aigua, rebolcant-se a la sorra i enfilant-se als arbres (tot això permès i encoratjat), s'havia clavat una estella al peu i volia que fos jo, la seva mare, qui l'hi anés a treure. Per ridícul que pugui semblar, una servidora va haver d'anar al Kindergarten, treure la microscòpica estella del peu de la Mitjana, consolar-la dos minuts i tocar el dos, mentre la petita princesa es prenia una xocolatina de premi. No m'estranyaria, doncs, que algun dia m'hi fessin anar a canviar un bolquer del Petit, perquè està intranquil, o a donar-li la sopa, perquè ningú no fa l'avió com jo. I, fins i tot així, haurem d'estar contents de tenir una plaça überhaupt, vist com està el panorama en aquest país. Però això ja és un altre tema.