Tal dia ha fet un any

Si una cosa va ser l'arribada del Petit, és planificada. El que per naturalesa havia de ser un regal de Reis, va transformar-se en un aperitiu de Cap d'Any. Concretament, el pare i la maredetrès van ser citats a les 6.45 d'un divendres a l'hospital. Ja se sap que els parts senten predilecció per les hores més intempestives, però potser no calia aportar aquesta dosi de realisme a una cesària programada. Perquè les 6.45 no són hores de sortir de casa un 30 de desembre. I tot, per arribar i trobar dues parelles més que, com a bons alemanys, havien arribat deu minuts abans.

Nosaltres, que per arribar a aquesta hora havíem hagut de llogar els serveis de la Tieta postissa i el Veneçolà, que van quedar-se a dormir, érem els tercers de la cua. Tan felices que ens les prometíem quan van dir-nos que ens apuntaven per al matí del dia 30. Tindrem temps de llevar-nos, esmorzar i portar els nens al Kindergarten, vam pensar, innocents. Però no. D'això se'n van haver d'ocupar els nostres hostes. A nosaltres ens va tocar esperar i passar de saleta en saleta. Fins que ens van cridar.

El paredetrès ja s'havia vestit de Dr. Craig i estava disposat a entrar al quiròfan, però aquesta vegada l'agulla no encertava el punt i la maredetrès es desmaiava en comptes d'adormir-se-li les cames, així que van tirar pel dret i vaig dormir tota l'estona com un tronc. I no sé si devia roncar. Perquè el paredetrès no va poder entrar. L'única cosa que va fer va ser recollir el farcellet que li van donar poc després, amb un nen encara sense nom a dins, i que va tenir en braços un parell d'hores, diu, fins que ens van portar a tots dos a l'habitació.

La sorpresa va arribar poc després, quan vam descobrir que la companya d'habitació, mare primerenca, havia tingut bessonada. Sembla que a les dues nenes no els havia fet cap gràcia abandonar el cau abans d'hora i només ploraven i ploraven. I el pare en passejava ara una, ara l'altra, amunt i avall, cridant les infermeres i despertant la pobra maredetrès que intentava aclucar l'ull. Vaja, que vam passar la nit del lloro. Però va ser l'única. L'endemà, ja vam poder celebrar l'entrada d'any en una habitació individual. Amb el soroll dels coets i els petards retronant al lluny. I amb les persianes avall. Perquè dues hores més de son són tot un món, en moments així. I perquè el raïm ja me'l menjaré aquest any, i a Casa, paint encara el pastís d'aniversari del Petit.