De llengües

Si fa un parell de setmanes el Gran debutava dalt dels escenaris amb els Pastorets, en qualitat d'ídem, i un parell de dies abans havia recitat a la perfecció la ja famosa frase núm. 18 del conte Blauland, en alemany, aquest dimarts va fer la seva primera intervenció en la llengua de Cervantes a l'obra Discusión en Belén, fent d'àngel. I malgrat que en comptes de dir silencioso li va sortir (com ja prevèiem) un audible cilencioso, tot fa pensar que acabarà sent trilingüe. Qui ho havia de dir. Amb accent hessisch quan parla alemany, tirant a xava quan parla català, i extremeny quan parla castellà. Com la Seño.

Que el Gran hagi après castellà, entrava dins les previsions. Tot i que qui més qui menys tenia dubtes que l'arribés a parlar bé. Però noi, va ser començar a l'escola i deixar-se anar del tot. Fins al punt que la Seño diu que està com a mínim al nivell dels altres nens, que el parlen a casa. Miracle? No. Tampoc no ens passem. El Gran és un nen normal. Però li encanta mirar dibuixos, llegir contes i jugar. En la llengua que sigui.

Però tres idiomes no són res. El Gran no és l'excepció, sinó la norma. Alguns companys d'escola en parlen quatre, o fins i tot cinc. I en les combinacions més explosives. O potser heu conegut mai una parella sueco-japonesa? I una de greco-finesa? Doncs existeixen, i són genèticament compatibles. Us ho asseguro. I els seus fills, políglotes integrals. Evidentment, no amb totes les llengües al mateix nivell, però déu-n'hi-do. Parlar a la mare en grec, al pare en finès, entendre els pares que es parlen anglès i tenir alemany a l'escola em sembla que ha de curtir les neurones per força. I després passa com a aquell nen greco-alemany, que durant un estiu a Grècia va preguntar a la seva mare quin problema tenien les seves cosines, perquè només sabien grec.

El Gran i la Mitjana, quan tenim convidats, el primer que fan és preguntar en què parlen. I en què més. I en què més. I si els dius que només parlen una llengua, gairebé se'ls escapa el riure per sota el nas. Perquè no els sembla normal. Com també riuran d'aquí a no tants anys, quan prenguin consciència de com parlen l'alemany els seus pares, malgrat els esforços. Perquè les nostres neurones també estan curtides, però per altres motius. I es nota.

Ara toquen vacances, i el pare i la maredetrès podran relaxar-se lingüísticament i no pensar en declinacions ni preposicions durant uns dies. I els nens tornaran a parlar en veu (massa) alta pensant que no els entén ningú. Haurem d'anar amb compte. Perquè segur que tornaran a donar lliçons a la gent que creua el semàfor en vermell. Davant d'ells. Aquí, una cosa gairebé impensable. Com d'impensable és allà esperar-te dos minuts en un carrer sense trànsit fins que es posi verd.