De vacances

Després de l'esprint final d'aquests últims dies, des d'ahir a la tarda, la familia maredetrès està oficialment de vacances. A Casa. A punt per al tió i tot el que seguirà. En aquests moments, amb el paredetrès, el Gran i la Mitjana a la Fira de Santa Llúcia (a buscar caganer), el Petit dormint i l'avi i l'aviadecinc desapareguts, regna una falsa calma. Gaudim-ne. Que durarà poc.

 

L'experiència és un grau, i per això la transició FRA-Casa cada vegada va millor. Ahir, a més, vam tenir una rebuda molt especial. Com que cada vegada som més i portem més maletes, ara ja no n'hi ha prou que ens vinguin a recollir l'aviadecinc o l'aviadesis. Senzillament no hi cabem. Per això, ahir es va oferir a fer de taxista el germà d'aquesta maredetrès, altrament dit el Tito, amb les seves dues floretes, la Cosina gran, i la Cosina petita. Després de vuit anys, deu ser que el Tito tenia curiositat per saber com es desenvolupava el desembarcament dels seus tres nebots i pares corresponents. I com que va anar prou bé, potser repeteix. Un cop cada dos anys. O tres.

 

La Mitjana i la Cosina petita va ser veure's, agafar-se de la mà i començar a petar-se de riure. Deu ser cosa dels quatre anys, si no no m'ho explico. La de tonteries que van arribar a dir al cotxe. Tenim la sort que s'entenen molt bé, igual que el Gran i la Cosina gran, un pèl més assenyats pel fet de ser els primogènits, potser, que a més van poder viatjar amb la Furgo, amb el Tito i el paredetrès. I això sempre és una aventura. Perquè la Furgo del Tito és molt especial: s'hi pot dormir i cuinar.

 

I així de contents ens vam presentar a casa l'aviadecinc, disposats a arrasar amb l'ordre habitual en qüestió de minuts. Maletes, jaquetes, sabates, bosses. Tot escampat. Perquè fins que no s'ha pogut desar tot als armaris, passen unes hores. I mentrestant l'aviadecinc va sospirant i ens recorda que el dia del tió serem molta gent i haurà d'estar tot endreçat, perquè si no no ens podrem ni bellugar amunt i avall. I cada dos per tres diu que ha d'anar a comprar no sé què imprescindible i torna a sortir. Atabalada, està. I molt. Però aquesta és una de les gràcies de tenir els fills a fora. Que quan vénen, se t'instal·len a casa. I els tens a esmorzar, dinar i sopar. Amb algunes excepcions, que deuen ser benvingudes.

 

El tió, per la seva banda, reposa ben calent en un racó, aliè a tot el rebombori que l'envolta, i que només és una petita mostra del que li caurà a sobre demà. Espero que l'hagin alimentat prou, perquè d'ell s'espera que cagui per a catorze petits, catorze mitjans i sis grans. Tela. Cada any surten de sota les pedres nous membres d'aquesta família. I aquest cop, a més, ens visita el Parent d'Amèrica. Sort que l'aviadecinc i la seva germana, la Baba, han actuat amb previsió. Per no haver de córrer a última hora i no haver de repartir cops de colze per obrir-se pas a les botigues. Espavilades que són.