El Gran té la dèria del futbol. Evidentment, un vuitanta per cent de les culpes les tenim nosaltres, perquè a can maredetrès l'esport rei tira molt. Però vaja, que li agrada, i molt, tant veure'l com practicar-lo. Aquest estiu, altres pares de l'escola ens van proposar d'apuntar-lo a un club, però ho vam descartar per raons més aviat egoistes: dos entrenaments per setmana i partit cada dissabte ens va semblar massa. Potser més endavant, quan l'extraescolar de futbol ja li vagi petita.
De moment, doncs, continua amb el judo. Hi va content, s'esbrava força i fa nous amics fora de l'escola. Res a dir. Fins que va arribar la convocatòria del torneig de Sant Nicolau. Cada any, es veu, les dues escoles de judo més importants de la ciutat organitzen un torneig per a judoques de totes les edats. El Gran ja es veia alçant la copa de guanyador i rebent els aplaudiments dels assistents, i hi va voler anar.
Tate, vam pensar. Potser serà el marc ideal perquè faci un pas més endavant en el pedregós camí de l'aprenentatge de la derrota. Perquè al Gran, com a molts altres, li costa perdre. Així doncs, li vam fer mirar d'entendre que si hi anava, el més probable és que no arribés a la final, i encara menys que guanyés la copa. Ah, noi. Aleshores no hi volia anar. Perquè en els seus somnis, la copa cada dia s'anava fent més gran.
Els dots de persuasió mareiparedetresils van funcionar i el vam convèncer que, amb victòria o sense, seria divertit. I dit i fet, diumenge a quarts de deu, cap al dojo aquest a participar al nostre primer torneig. Amb la Mitjana i el Petit a remolc, seguint la tradició.
I la cosa va anar així: com que el Gran està fet un espàrrec, va ser el més lleuger de la seva categoria. Quan vam veure els seus adversaris, nosaltres ja vam tirar la tovallola. Ell, no. I van començar els combats. El Gran ho va donar tot, però va acabar els tres assalts sense ni un punt. Derrotat, vaja. Nosaltres pensàvem que ja estava, però al cap d'un parell d'hores (ja amb la mosca al nas), el van tornar a cridar... i va tornar a perdre, aquesta vegada però amb l'orgull d'haver fet el seu primer ippon (crec). Després, la cosa va continuar, amb semifinals i finals, però eren gairebé les tres (és a dir, havien passat cinc hores) i encara no hi havia vencedors. Ni Nikolaus de xocolata per als participants, que és el que ens havia fet quedar, al Petit i a mi. Però com que el paredetrès, amb la Mitjana i la Cosina, ja ens havia demanat l'Schnitzel al restaurant, vam haver de desfilar. Amb les mans buides.
Pensant-ho una mica, l'experiència ha estat positiva i ha servit per prendre una sèrie de decisions: 1) No em prendré la molèstia d'aprendre'm les regles del judo fins que el Gran, o bé hagi guanyat una copa, o bé vagi pel cinturó taronja-verd, que falten anys. 2) L'any que ve, el Petit, la Mitjana i un dels progenitors es quedaran a casa, perquè la cosa dura més que una òpera de Wagner. i 3) La propera vegada, portaré una nevereta amb menjar i beure per a 8 hores, perquè vam passar gana. Tots.
I és que el judo és com qualsevol altre esport, perquè també hi ha pares-entrenador que criden i donen indicacions als fills durant la lluita. I quan aquests nens perden, ploren encara més que el Gran. Però vaja, sacrificar un sol diumenge a l'any no és gaire. Millor que 40 dissabtes, auf jeden Fall.
Gràcies Moni!
ResponElimina