Embolica que fa fort

L'any passat, per aquestes dates, ja tenia tots els regals de Reis comprats, embolicats i al guardats al Keller. Ni jo mateixa no m'ho creia. Jo, que no sóc precisament organitzada, ni començo a inspirar-me ja pel mes d'agost. Simplement, era una qüestió de supervivència, perquè per a finals d'any s'esperava l'aterratge del Petit, i perillava l'arribada dels Reis d'Orient, enmig del presumible caos. D'aquesta manera, el 5 de gener, un parell de dies després d'arribar de l'hospital, només vam haver de baixar al traster i pujar les bosses. La nit de Reis més relaxada dels últims temps, vaja. Amb temps per assaborir la coca de sucre i pinyons. Entre bolquer i bolquer, això sí.

Ahir vaig donar per fi el tret de sortida oficial a la campanya nadalenca, amb la logística com a element més destacat. I, hores d'ara, el que més em preocupa no és pensar què regalaré al paredetrès, als avis i als nens, sinó decidir amb quin paper embolico cada cosa. No és broma. Aquest any, el paper d'embolicar serà el protagonista. Perquè d'ell depèn que la màgia del Nadal perduri si més no un any més a can maredetrès.

M'explico. El dia de Reis serem a Casa, però com que els regals més grossos no són precisament compatibles amb el viatge en avió, es queden aquí. Paper d'embolicar núm. 1. El dia de Nadal, els nebots rebran els seus regals, que vindran embolicats des d'aquí, però amb un paper diferent, el núm. 2, perquè els portarà el pare Noel. Els regals menys voluminosos per al Gran, la Mitjana i el Petit viatjaran amb nosaltres i apareixeran el dia 6. Ara bé, amb el paper núm. 1 o un de nou, el núm. 3? Això encara ho he de decidir. Però el que està clar és que el paper núm. 2 s'ha de mantenir en el més absolut anonimat, i no pot aparèixer per embolicar regals d'aniversari de ningú, si més no durant una llarga temporada. I també és evident que no puc utilitzar el paper núm. 0 que des de fa mesos corre per aquí. En vaig comprar un rotllo molt llarg. Per allò de no quedar-me sense. I ara el tinc inutilitzat.

Potser la decisió més sàvia seria optar per paper llis d'un sol color, discret, gris o blau, i esperar que no s'hi fixin gaire. O fer com aquells cosins segons meus que ho embolicaven tot amb paper de plata. Una mica de mal als ulls sí que feia. Però, i tot el cel·lo que s'estalviaven? I la via que en devien fer? Zick zack, regal embolicat. Trenta anys després, no sé si els corrents ecologistes ho veurien amb gaire bons ulls. Ho hauré d'investigar. Però en qualsevol cas és una possibilitat. Una realitat, i no una possibilitat, és que necessito vacances. Ja. Perquè dedicar minuts de feina a pensar en el paper d'embolicar no pot ser bo.