Innocència i conciliació

Ahir vam rebre la visita de Sant Nicolau. Com cada any, en obrir la porta de casa al matí, vam trobar un petit nikolaus de xocolata a la sabata, i un regalet per als nens. El Gran, que malgrat els seus sis anys i mig encara exhibeix una innocència pròpia d'un nen de quatre, va quedar al·lucinat de pensar que el bon Nicolau havia endevinat que precisament volia aquell joc d'escacs per a l'ordinador. Santa innocència.

En aquesta època de l'any, hi ha un empatx d'homes de bona voluntat que apareixen per casa per deixar-hi paquets. El primer de tots, sant Nicolau. Després, el seu cosí, el pare Noel, al qual nosaltres li tenim vetada l'entrada. No per res, perquè el bon home també fa la felicitat de les criatures, sinó perquè entre sant Nicolau i els Reis, el pressupost familiar està més que esgotat. A banda de no saber com explicar-los d'on és, d'on ve i on va, i on ha nascut. A més, segur que els nens començarien a sospitar. De moment, els hem dit que tots aquests personatges es reparteixen la feina, perquè d'altra manera seria impossible arribar a tots els nens del món en una sola nit. I sembla que ha colat.

Temps al temps, però estic convençuda que la Mitjana descobrirà l'engany abans que el Gran. Perquè la Mitjana hi veu més enllà, ja ens ho ha demostrat moltes vegades. Com un dia que no s'acabaven la verdura del sopar i els vaig dir que els faria el mateix plat durant tota una setmana, i mentre el Gran somicava, ella el consolava i li deia: "Això ho diu però no ho farà". Tela. O com quan va anunciar que demanaria un iPad als Reis i li vaig dir que segurament no l'hi portarien, perquè era una cosa per a grans, i em va suggerir: "Doncs demana'l tu i baixa uns quants jocs". Patirem, amb aquesta.

A mi em sembla que de totes les màgies del Nadal, la més fàcil de descobrir és el Tió. On s'és vist que un tronc cagui joguines, caramels i serradures. Però potser vist des de l'òptica d'una criatura esverada és diferent. Perquè la il·lusió no els deixa veure la realitat. I la màgia dura fins que, de sobte, se'ls encén el llum. Potser per un error (una porta que s'obre abans de temps), potser per un xivatasso. O potser per maduresa. Ja ho veurem.

Ahir, però, el Gran ja va anunciar que el Nikolaus que els havia anat a veure a l'escola no era el de veritat. Que era un senyor disfressat. I això que dono fe que la disfressa era de les bones. No com aquell rei negre de fa un parell d'anys a l'Instituto Cervantes, que es va pintar la cara però no les mans. I que, a més, completava un trio format per un rei ros i un rei més moreno. A la qual cosa, el Gran va preguntar: on és el rei blanc? Olé.