La família creix

Tinc el bloc tan abandonat que no sé ni per on començar. Han estat dies molt intensos, de grans tiberis i digestions llargues, de munions de criatures corrent amunt i avall, de fitxes del parxís escampades per tota la casa i de plats de sopa que s'han omplert més de quatre vegades. Han estat dies de dinar en família, de regals petits i grans, de versos recitats dalt de la cadira i de competicions de menjar neules sense mans. Vaja, que hem celebrat el Nadal com Déu mana. I hem sobreviscut.

 

Aquests últims anys, la família ha anat creixent. Per totes bandes. La del paredetrès s'ha anat internacionalitzant cada vegada més, i ara té ja té seu oficial a Londres, París, Frankfurt i Singapur, a més de les habituals sucursals de Burgos i Olot. Les noves generacions són políglotes. Amb el català fent d'esperanto. La de la maredetrès, senzillament s'ha expandit. I el resultat de tot això són aquests tions, nochebuenas, Nadals i St. Esteves amb tres menors de 10 anys per metre quadrat. Amb les engrunes i les taques corresponents.

 

Però aquest any, ens han sortit uns cosins nous. Ja caminen, no porten bolquer i no fan servir xumet. Cosa que s'agraeix. Són els cosins d'Amèrica, dels quals havíem sentit a parlar des de temps immemorials però que ha resultat que són de carn i ossos. I si a nosaltres ens han sortit cosí i cosina nous, a ells els han caigut al damunt tota una col·lecció de tietes àvies, cosins segons i fills de cosins que espanta. Tot, per venir a conèixer la seva àvia.

 

La història és força complicada i no són precisament flors i violes, però la qüestió és que aquests dos nois ho desconeixien pràcticament tot de la família paterna. Els seus avis van marxar a Argentina, exiliats, i el pare ja va quedar-se a viure allà. Els nois, molt oberts, simpàtics i curiosos, estan completant el trencaclosques de la seva vida, posant cara als noms i interessant-se per la història de la terra dels seus avis.

 

Enmig de tot això, el paredetrès els va convidar a una festa el dia de Nadal a la nit. Crèiem que no ens trucarien, però no només van fer això, sinó que van venir i ho van fer armats amb la pandereta i l'ukelele. I com qui no vol la cosa, van proposar-nos de tocar-nos un parell de cançons. De ritmes brasilers, cubans i argentins. Una delícia totalment inesperada. I amb això, se'ns van ficar a tots a la butxaca.

 

Gràcies al facebook ara, a més de cosins, som amics. Amb només un clic. Han tardat gairebé trenta anys a creuar l'Atlàntic. I només ha calgut una trobada per endur-se un sac ple de cosins. Un bon regal de Reis. Anticipat.