Menschentürme: Endavant castellers!

(c) Castellers de Vilafranca

Fer castells està de moda. Pertot, tant en territori nacional com a l'estranger, apareixen colles noves. Modestes, algunes. Però il·lusionades i compromeses, totes. En temps de crisi, sembla que el model col·laboratiu, entre tots ho farem tot, enganxa. Igual que una sola flor no fa estiu, un sol home no fa castells. Només gràcies a l'esforç del conjunt, a les hores d'entrenament i a les masegades inevitables s'aconsegueix alçar estructures tan espectaculars com els castells de deu pisos. O de vuit. O de set. Perquè el que importa és l'esperit.

Precisament aquest esperit de la unió fa la força és el que meravella als qui ho veuen per primera vegada. I, aquest cap de setmana, van ser molts els qui van viure el seu particular bateig de castells. A Frankfurt, sense anar més lluny. Durant l'imponent Festival dels Gratacels, que se celebra de tant en tant, quan la bossa municipal és prou plena. I molt plena devia estar aquesta vegada per aconseguir pagar el catxet, ni més ni menys, dels Castellers de Vilafranca. Cent-cinquanta camises verdes, van venir. Amb avió i allotjament pagats, a banda de la retribució en efectiu.

Com és de suposar, tant la família maredetrès, com moltes altres famílies catalanes a l'exili, no es va voler perdre l'exhibició dels vilafranquins. I armats amb paraigües i jaquetes d'hivern, van fer camí cap al centre de la ciutat, on havien d'actuar. A les 16.15, per ser exactes. Ni un minut abans, ni un minut després. Amb puntualitat més aviat suïssa, el presentador va donar el tret de sortida al primer dels dos castells que van hissar. El quatre de vuit. Els ohs i els ahs del públic se succeïen sense parar, mentre un tal Ramon, casteller de mare alemanya, anava trencant tots els tòpics i desfent tots els clixés que sortien de la boca del presentador. I sembla que ho va acabar entenent: els castells eren una tradició típicament catalana. Més d'un assistent els devia buscar després a la Viquipèdia. Ho dic, sense anar més lluny, perquè el nostre Dr.H, el pediatra, em va crivellar a preguntes el dilluns.

Sens dubte, és emocionant viure els castells a l'exterior. Ja ho vam fer l'any 2007, coincidint amb l'aplec internacional de la cultura catalana. I espero que ho puguem repetir aviat. Malgrat que el so de les gralles se sentís només al lluny. Encara que el presentador donés pas a un grup de rock dels anys 50 quan els castellers encara estaven desmuntant el tres de set amb agulla. Per bé que no veiéssim construccions espectaculars com les que les millors colles s'esforcen per aixecar diada rere diada castellera. Perquè, no ens enganyem: és bonic viure mostres de la cultura pròpia a l'estranger. Però per empapar-se de tot el que transmeten, no hi ha res com viure-ho a Casa.

Només un petit apunt, per acabar: si els alemanys dels gratacels en diuen gratanúvols (Wolkenkratzer), quan fins i tot els anglesos els anomenen skyscrapers, només pot ser perquè aquí el cel només el veuen tres dies al mes. Amb sort.