 |
| 1. Zahnlücke |
Fa cosa d'una setmana, asseguts dins del cotxe camí de casa d'una altra maredetrès, que ens esperava amb les seves fieres per compartir una tarda de desordre, Marmorkuchen i Wii, algú va exclamar: "Mamaaaaa! La dent se'm mou! Ai! Tinc por!". Pensareu sens dubte que, a punt de fer cinc anys, la Mitjana anunciava la bellugadissa d'una incisiva inferior... però no. A can maredetrès hi ha coses que es fan esperar, com que el Gran comencés d'una vegada a parlar tot i haver fet ja els dos anys, o que la Mitjana distingís d'una vegada els colors verd i vermell i no ens fes estar convençuts que era daltònica. Qui era a punt de perdre la primera dent de llet era el Gran, que amb set anys i gairebé tres mesos aconseguia així establir un nou rècord a l'escola i ser l'últim de la classe a tenir un Wackelzahn.
Us imaginareu doncs la seva eufòria quan, a mig endrapar els macarrons un parell de dies després, va adonar-se que la dent havia caigut, tota sola, sense dolor ni necessitat d'anestèsia, punts de sutura ni res semblant. Cofoi i alleugerit alhora (i és que diguéssim que de valent no n'és gaire, de moment) va exhibir el seu minúscul trofeu, mentre jo m'adonava que el que li tenyia les dents no era precisament la salsa de tomàquet. Afortunadament, el seu èxtasi el va deixar cec i va glopejar tranquil.
I aleshores la Mitjana va iniciar el debat.
- I qui vindrà, el ratoncito Pérez o la Zahnfee?
- No ho sabem, el que tingui més temps -va assegurar el Gran.
- Jo crec que vindrà el ratoncito perquè ets un nen. Quan em caigui a mi, vindrà la Zahnfee.
I el Gran s'hi va conformar. Potser perquè l'important és que vingués algú, fos qui fos. I com que així va ser, l'endemà a quarts de set el Gran ja saltava per tot el menjador cofoi amb el seu dineret. Igual que la rateta, va dir l'aviadecinc.
A mi el que em meravella de tot plegat és la capacitat de les criatures per acceptar l'existència d'una llista tan llarga de personatges màgics de totes les races, cultures i espècies. Som una família privilegiada: tenim contacte amb el Wichtel, l'esmentat sr. Pérez, la Zahnfee, el Nikolaus, el Tió, el Weihnachtsman, els Reis i l'Osterhase. Si no me'n deixo cap. Amb set anys fets, la fe encara aguanta. Ara bé: m'hi jugo un pèsol que quan caigui el primer, cauran tots. I no pot faltar gaire.
7 anys i encara aguanta? Impressionant. Impressionant a Alemanya, vull dir. Em va sorprendre moltíssim lo poc que els nens creuen en totes aquestes coses màgiques, i el poc esforç que fan els pares per fer-ho creïble.
ResponEliminaBueno, pensant-ho fredament, es normal: per nadal, a cadascú li ve una cosa (que si el nen Jesús, que si el Weihnachtsman, que si els dos, que si els regals els posen els pares menys un que el porta qui sigui dels anteriors...). Com qui diu cadascú es fa la seva pel·lícula. Es curiós... Però en fi, que els hi duri, que els hi duri, que a mi em va trencar l'anima quan la meva nena de 5 anys em va dir que el Nikolaus eren els pares, que li havia explicat el ser amic (de 4 anys i mig). I els pares de poc no li donen la raó. Una llàstima.
El que em temo és que serà la Mitjana qui l'hi haurà d'explicar! :-))
Elimina