Grillen

wir grillen

No em cansaré de repetir que el Grillen és una de les aficions més arrelades en aquest país. Per darrere de rentar el cotxe cada dissabte i passar les vacances a Mallorca. Només arribar la primavera, els alemanys treuen la pols a la barbacoa, s'aprovisionen de carn adobada, salsitxes, salses i cervesa, i planten taula i cadires al jardí o balcó. La més pura felicitat. Dia rere dia. Sols, amb amics, veïns o fins i tot en companyia multitudinària en parcs públic. Mentre dura el "bon" temps, és habitual que a la pregunta "què feu avui?" et contestin "wir grillen". I així, d'un sol tret, maten no dos, sinó set pardals, perquè no els cal esprémer-se el cervell per idear un menú de sopar. Carn, amanida i cervesa. No cal res més.

A la família maredetrès li encanten les barbacoes. Però no té grill propi. Això vol dir que depèn de la generositat d'altri per gaudir d'aquest plaer d'altra banda tan simple. I també vol dir que gairebé sempre accepta la invitació. Agraïda. I entregada. Per això, quan després d'intentar sense èxit reservar habitacions en cases de turisme rural per passar-hi el pont amb uns bons amics alemanys (per haver-nos-hi posat només dos mesos abans, quan n'haguéssim necessitat com a mínim cinc), ens van proposar de fer una barbacoa en un bosquet adaptat ad-hoc als afores de la ciutat, no vam dubtar a dir que sí. Malgrat que les previsions meteorològiques ja auguraven un temps com a mínim rúfol.

Però què carai, teníem ganes d'esbargir-nos i la promesa d'un parc infantil de proporcions immesurables, unes tauletes al bosc i les aromes de la barbacoa van poder més. Al matí havia plogut i, segons l'amic, el temps aniria millorant al llarg del dia. De manera que li vam fer confiança. I armats amb un grill portàtil, salsitxes, hamburgueses, amanida i salses vam plantar-nos a l'entrada del parc. On sospitosament només hi havia un cotxe, quan habitualment cal fer-hi cua. I on segons després de fer-nos nostra una cabaneta i engegar els nens camp a través el cel va obrir-se i va deixar anar un ruixat antològic. Nosaltres vam ser afortunats i vam trobar aixopluc. Altres vianants no van tenir tanta sort i van passar regalimant i amb cara de pocs amics.

Vint minuts després, el parc idíl·lic s'havia convertit en aiguamolls i havia quedat impracticable. Calia suspendre els jocs. Però no la barbacoa. Ah, no. Les brases ja gairebé eren a punt i, sí o sí, ens cruspiríem el dinar allà. Amb la cremallera de la jaqueta fins dalt, la caputxa ben posada i tots ben apinyats. Perquè, a banda de la pluja, la temperatura tampoc no era ideal. El Gran, la Mitjana i el Petit van gaudir de les salsitxes, el tomàquet i la poma. Però després van començar a rondinar. I és que no esperàvem menys: confinats sota la cabaneta, amb els peus xops i el nas ple de mocs, aviat van queixar-se de fred i avorriment, de manera que un cop recollit tot, vam plegar veles i vam tornar al cotxe. I aleshores, miraculosament, va aclarir-se el cel i van començar les ullades de sol. A bones hores.

a casa la porqueta

Tanmateix, com he dit, havíem començat la jornada amb esperit positiu, i res no ens faria canviar l'humor. Què millor que un bon gelat per fer passar el fred. Després, un bon passeig i una visita al minizoo del poble. Sense aglomeracions, sense presses. Perfecte. Després de tants anys per aquí, un ja no dóna per fet que el cel serà blau i el sol t'obligarà a posar-te les ulleres fosques. El que es dóna per fet és que tothom té roba impermeable i que els caps de setmana estan fets per sortir i escampar la boira. Plogui, nevi o faci vent. I si per casualitat fa sol, tots a estirar la tovallola. Vitamin D tanken, que en diuen aquí. I és que, versàtils, ho són. Els punyeteros.