Comiat

Hi ha vegades que els dits escriuen sense parar i en vint minuts tenen enllestit un post nou. Hi ha vegades que les històries s'escriuen gairebé soles, s'estructuren com per art de màgia i converteixen petites anècdotes en articles rodons i ben lligats. Altres vegades, però, les idees no troben les paraules, els dits s'encallen i no avancen. Com avui. Perquè coincidint amb el primer aniversari d'aquest blog, fa uns dies ens deixava l'avidesis, el pare del paredetrès. Precipitadament, sense esperar-ho, deixant un buit al cor de tots. També dels nens.

El sentiment de pertinença a la família, sobretot del Gran, però també de la Mitjana, és molt fort. Malgrat la distància, malgrat no veure avis ni cosins amb assiduïtat. Sempre han tingut molt clar que la família és una peça important de la seva identitat, el seu lligam amb la Casa dels seus pares, amb la llengua i amb la cultura i les tradicions. Aquí no anem a dinar a casa els avis el cap de setmana, ni ells els van a recollir a l'escola cap tarda. No els fan de cangur, ni els preparen els seus plats preferits un dia qualsevol. Malauradament, no.

De tota manera, a mi em sembla que la relació que tenen i han tingut amb la família és molt estreta. Compten els dies que falten per al proper viatge o visita. Fan dibuixos que després no s'envien, però es fan pensant en avis i cosins. Pregunten què fan, on són i com estan. I sempre se'ls tiren als braços quan arriben. Han entès perfectament qui són els avis. Saben que són més tous que els pares. Que l'aviadesis els farà tantes croquetes de peix com vulguin i l'aviadecinc els comprarà napolitanes de xocolata per esmorzar.

Per això, la pèrdua de l'avi també ha estat un trasbals. Perquè l'estimaven molt. I han entès que no el veuran més. Amb set anys, el Gran fa preguntes, vol saber on és l'avi, per què només vivim una vegada i com és que els metges no l'han pogut curar. La Mitjana mira al cel al vespre i diu que és allà, que el veu, però que no el sent. O sí, sí que el sent. El Petit no s'ha adonat de res, però ens ha fet riure a tots aquests dies. Tots tres són petits, encara. Amb sort, recordaran les estades a Platja d'Aro, els jocs a l'iPad i alguna conversa amb l'avi. Serà feina nostra mantenir-ne viu el record per a ells.