Comiat (II)

Durant molts anys, l'aviadecinc es va haver de llevar a trenc d'alba per anar a treballar. Això implicava, entre altres coses, que l'avidecinc s'havia d'encarregar de llevar, vestir i portar a l'escola els seus dos fills. El veig assegut al meu costat, en la penombra, despertant-me i posant-me els mitjons perquè no tingués fred abans de baixar del llit, fins a ben ganàpia. El tietdetrès fins i tot aconseguia ser vestit i engolir l'esmorzar sense obrir els ulls, i no es despertava fins al desè revolt de la carretera. Em ve al cap el trajecte que repetíem un dia rere l'altre, a vegades acompanyats de la besaviadedotze, durant un temps amb una altra noia del barri; l'estona al cotxe davant l'escola, esperant l'hora d'entrar-hi, i els meus cabells curts, suposadament escapçats després d'un episodi de polls mal resolt per l'avidecinc, davant el qual l'aviadecinc va decidir adoptar mesures dràstiques. Molts anys de corredisses i esperes, però ni un crit. Vaja, el mateix que es viu a can maredetrès cada matí.

Sense fer gaire soroll, l'avidecinc ens ha guiat per la infància, l'adolescència i l'edat adulta. Ha fet el taxi fins a hores intempestives, ha organitzat viatges i excursions de tota mena i ens ha ensenyat a esquiar, fent-nos creure que n'era tot un expert. Ens ha sotmès a llargues sessions de super8 i diapositives, ens ha transmès el pessimisme i el patiment barcelonistes. S'ha conformat de fer festes als gossos d'altri i ha passejat amunt i avall sogra i cunyada, mentre ha pogut. Ha acceptat la malaltia i s'ha preparat per al seu final. I ja al juliol ens advertia: "això s'acaba". Estava, com deia ell, en temps de descompte.

Ell ha arribat als vuitanta. Jo sóc a les portes dels quaranta. Per ben poc no podrà dir allò de "jo tinc el doble d'anys que tu". El que sí que puc fer, jo, encara, és seguir el seu consell i aprofitar el temps que em queda.

És hora d'anar a fer el taxi. La llicència, com veieu, l'he heretat jo.