Febrer horribilis

L'altre dia el Gran em preguntava per què el mes de febrer té vint-i-vuit dies, si la resta en tenen com a mínim trenta. Com que em va enganxar en un moment de defenses baixes i temperatura alta, em vaig limitar a respondre-li que fa molts i molts anys, els romans es van empescar el nostre calendari i van repartir-hi els dies com els va semblar. I al pobre febrer n'hi van tocar vint-i-vuit. Aquest any, però, tot i ser el mes més curt, al febrer li han sobrat uns quants dies. Vint-i-set, per ser exactes. Perquè la família maredetrès només ha tingut un dia de rutina, el 26. Només un dia d'esmorzar frenètic, de presses a l'hora de marxar, de feina remunerada, de recollir les tres criatures a l'hora establerta i de recuperar l'alè. Un dia per cantar finalment victòria i declarar la casa lliure de virus. Un dia per fer plans, per pagar factures, omplir la nevera, posar la paperassa al dia i planificar les properes activitats. Només un dia. Perquè l'endemà, el Petit tornava a tenir febre. Molt mono, ell.

Aquest febrer serà recordat com el mes dels esternuts i els estossecs, de les visites al pediatra, de les rentadores d'urgència, dels termòmetres, de les farmàcies, dels dibuixos animats, dels llibres d'Astèrix i de les llargues, llarguíssimes migdiades. Com també de les estades a la 103, les hores de sofà i les nits amb més interrupcions. El mes de l'esperança i la desesperança. I també de les sopetes, perquè mai no havíem preparat tants caldos com aquest hivern. A dos litres per dia. Fins al punt que el paredetrès ha après a fer-los. Bons. A banda, serà també recordat per tot el que no hem fet: no hem anat a esquiar, no hem sortit de casa els caps de setmana, no ens hem trobat amb amics, no hem pogut tatxar res de la llista de coses per fer, no hem fet esport, no hem fet fotos i no hem vist el sol. Fins i tot diria que no hem sabut ni exactament en quin dia vivíem.

L'heroi del mes és, sens dubte, el Gran. Tot i trobar-se miraculosament bé, ha compartit les hores d'avorriment amb els malalts, s'ha resignat a passar el dia confinat a casa i ha après a entretenir-se millor, sobretot a base de llibres, que de moment devora. Ha hagut de superar una decepció rere l'altra, perquè les promeses de jocs amb amics s'anaven esvaint a mesura que les recaigudes feien acte de presència. Ni tan sols va poder anar a piscina, per indisposició del paredetrès. Així i tot, va aconseguir fer un dibuix de les vacances en tornar a l'escola. I es veu que no va dibuixar el pari-boy, ni els paquets de kleenex del paredetrès, ni la Mitjana amb pijama mirant dibuixos. Tot cofoi, va presumir d'haver anat a patinar sobre gel. El dia abans, in extremis, amb el paredetrès a mig gas.

Qualsevol que el vegi, s'adonarà que aquest mes no hem donat l'abast i no ens hem pogut ocupar de tot. Perquè el Gran no és que vagi mal pentinat, no. És que no va pentinat. Els seus cabells de color carobella com diu ell, i negres per entendre'ns, han crescut descontroladament i demanen a crits una visita al barber. Una visita que hem hagut d'anar postposant però que aquest dissabte, sí o sí, s'acabarà produint. I és que no cal temptar més la sort. Fins ara, l'epidèmia de polls que periòdicament assota la classe del Gran ha passat sempre de llarg. Però només ens faltaria haver-nos de ruixar tots amb vinagre i posar-nos al cap les ridícules gorretes de plàstic. El nostre confinament seria ja a perpetuïtat. La societat no perdona.