Més festes d'aniversari

Fa un parell d'anys, davant la missió impossible de trobar un cap de setmana per veuren's amb uns amics portuguesos, ell ens va fer una revelació que, poc després, es convertiria en realitat ineludible. "Ja ho veureu, quan el Gran comenci l'escola, tampoc no tindreu temps de quedar amb ningú. La vostra agenda la controlaran ell i les festes d'aniversari dels companys." Exagerat, no serà tant, vaig pensar. Ara em retracto i confirmo que, de manera proporcional als fills que es tenen, el nombre de caps de setmana lliures de festes i altres trobades infantils es poden comptar amb els dits. De mans i peus, això sí.

El Gran ja compta els dies per al seu aniversari. De fet, això ho fa tot l'any, des de l'endemà de la festa. Ara, però, veu que el gran dia s'acosta, i ja ens comença a insinuar quina mena de festa vol. El que no s'imagina és que aquest any el calendari ens ho ha posat especialment difícil. Per començar, el cap de setmana següent ja el tenim ple: dissabte, la festa de final de curs de la classe del Gran, amb gran barbacoa (com no podia ser d'altra manera), i diumenge, la festa d'estiu de la feina del paredetrès. No es que no ens ho puguem saltar, no. El problema és que aleshores molts dels convidats no vindrien i, per bé que a vegades s'agraeix una o altra baixa d'última hora, el Gran ja va tenir una vegada una festa amb només dos convidats, per culpa de microbis varis, i no cal tornar-ho a repetir.

Mentre rumiem com solucionem aquesta qüestió, anem assistint a les festes d'altri. Sense anar més lluny, fa quinze dies la Mitjana va ser convidada a casa d'una amiga que viu allà on nostre senyor va perdre l'espardenya. Això sí, el viatge s'ho val, perquè els pares de la criatura tenen un jardí enorme i ple de jocs, que fan les delícies de grans i petits. A més, sempre acaben la festa convidant els soferts pares a salsitxes a la brasa i cervesa, un alicient més que fa pujar llocs al rànquing a la festa d'aquesta petita de tres. Llàstima que aquest any la celebració acabés amb un braç trencat. Cap dels nostres deu, afortunadament. La víctima va ser una altra nena, que quan ja gairebé plegàvem veles va sortir disparada del Trampolin gegant, i sense proteccions. I que sorprenentment no va tenir el reflex posar les mans a terra.  Una operació d'urgència i uns quants claus, va requerir la patacada. Precisament quan l'any anterior els amfitrions s'havien vantat de no haver hagut de lamentar mai danys personals.

Aquest dissabte, en canvi, vam gaudir d'un dia esplèndid sumant-nos a la festa d'aniversari d'un amic del Gran. Els valents progenitors d'aquesta criatura celebren cada any l'aniversari del seu gran en un parc d'atraccions. Horror, direu. Però no. No us imagineu un Tibidabo, ni un Port Aventura. Res més lluny. El Lochmühle és el paradís, una encertada combinació d'atraccions, parcs infantils, minizoo i, atenció, cabanes per fer-hi barbacoes. Tot això, i més, en plena natura, a mitja horeta de la ciutat i sense empentes ni aglomeracions. Aprofitant que hi havíem de portar el Gran, vam decidir passar-hi el dia amb la Mitjana i el Petit. Una bona pensada. Perquè gaudir d'un dia d'esbarjo familiar sense cues, sense haver de preparar entrepans i havent de controlar només dues criatures és tot un luxe, a aquestes alçades. El Gran, evidentment, va manifestar que ell també hi volia celebrar el seu setè aniversari. Però francament, responsabilitzar-se de dotze criatures campant alegrement amunt i avall, em supera. Perquè aquest dissabte va anar tot com una seda. Però no sempre ha de ser així. I, a més, pot ploure.