A les 17.14 d'ahir, quan més d'un milió i mig de catalans s'agafaven les mans per construir una impressionant cadena humana, reivindicativa, festiva i cívica (que no és poc!), servidora seia al volant i acabava d'engegar el cotxe, després de recollir la Mitjana de la seva primera classe de gimnàstica extraescolar, amb el Petit reclamant insistentment una galeta i amb la perspectiva de passar-me una hora llarga a judo esperant que el Gran acabés els seus exercicis de flexibilitat i coordinació. I precisament la gran descoordinació entre cos i ment que vaig experimentar en aquell moment, em van fer adonar (un cop més) que en el fons fa molt de temps que vaig marxar de Casa.
Perquè encara que costi reconèixer-ho, les emocions no es poden viure de la mateixa manera. Perquè per molta premsa i radio que seguim des d'aquí, no és el mateix que viure allà i estar al cas de totes les polèmiques, fites i reivindicacions. Perquè quan fa gairebé deu anys que vius en un altre país, on sí, la gent sap més o menys el que passa a Casa teva, però la causa no treu la son a ningú, t'acostumes a viure les grans gestes des de la distància, amb un "m'agradaria haver-hi estat", però acceptant que les circumstàncies són les que són, també perquè així ho hem volgut. Si veient les imatges de la via catalana se'm posa la pell de gallina, no puc arribar a imaginar-me què vau sentir tots els que hi vau ser. Com a únic consol, la nostra senyera, que va lluir tot el dia al balcó, i el Gran i la Mitjana, que van portar ben cofois a l'escola la segona equipació del Barça que els va regalar l'avidesis aquest estiu.
Un cop a casa, vaig posar les notícies amb l'esperança de veure un reportatge objectiu a les cadenes estatals. Santa innocència, evidentment. Mentre la Mitjana esperava que sortís l'aviadecinc, que havia anat a fer la "fila", i el Gran engolia el sopar sense parpellejar, els barruts de la tele explicaven de passada que "unos miles de catalanes" havien sortit al carrer. Sense comentaris. Afortunadament, som a l'era del twitter i l'internet. I ahir, en comptes de pasta, hauríem d'haver menjat croquetes.
Maredetrès; és igual el que diguin les ràdios o les televisions, va ser una cosa impressionant, veure, com una societat individualista, com la catalana, es desplaçava per tot el territori, amb els avis, els fills, la tieta, la germana, tots UNITS, amb cares somrients, amb il·lusió dintre dels seus cors. Creu-me, que això no te aturador, el poble no deixarem que això quedi en res. Sento molt que no hagis pogut estar aquí en una data com aquesta, perque almenys per a mi, es un dia, que no podré ni voldré oblidar mai. Ens vam sentir realment orgullosos del nostre poble.
ResponEliminaSalutacions
Aquest és l'esperit!
EliminaJo vaig passar la Diada de l'any passat a Alemanya, i es pateix. Entenc aquell sentiment de no poder-hi ser, de viure-ho de lluny, del que els demés t'expliquen.
ResponEliminaAhir si que ho vaig viure, i t'he de dir que es una pena que enganyin d'aquesta manera, no saben la merda en la que s'estan ficant. Ells ho minimitzen mentre el sentiment va pujant. Ja hi toparan, quin remei.
El cas es que ahir es va fer història, diguin el que diguin, i no ens ha de fer vergonya el dir-ho.
Ara vaig a fer crispetes, m'espera una setmana d'humor nocturn amb els meus amics d'Intereconomia i Telemadrid, que ja apuntaven maneres ahir (http://images.ara.cat/viacatalana/Avioneta-Espanya-Catalana-MANOLO-GARCIA_ARAIMA20130911_0192_35.jpg)... O croquetes, potser faig croquetes, per compensar.
Només van quedar per omplir els vostres cinc llocs que, diligentment, vam omplir amb figurants de cartró, com molt bé van saber veure els d'Alerta Digital (http://www.ara.cat/viacatalana/Alerta-assegura-figurants-Via-Catalana_0_991101145.html).
ResponEliminaJa us trucarem perquè vingueu a buscar el nou passaport :-)
Se us va trobar a faltar!!
Espero que aquests figurants anessin a parar al contenidor del cartró, com a mínim.
EliminaAniré fent fotos carnet per quan arribi el moment. Petonius!