Nou anys

el cel blau, sens dubte un producte Photoshop

Poc a veure té aquesta maredetrès amb la persona que avui fa nou anys va desembarcar en aquesta ciutat amb dues maletes plenes de roba, amb la intenció d'iniciar una aventura que, en principi, havia de ser finita. Màxim tres anys, repetia a tort i a dret sempre que algú li preguntava quant de temps pensava estar-se a Alemanya. Tornarem, segur. I no és que digués cap mentida no. Perquè n'estava convençuda. L'experiència alemanya tenia una data de caducitat, o més ben dit de consum preferent. Amb la tornada a Casa a l'horitzó, per bé que llunyà. I d'això ja en fa nou anys i tres criatures. És normal que gairebé no em reconegui ni jo mateixa.

Ara que l'onada de nous emigrants ocupa els titulars dels diaris i fa replantejar moltes coses tant a Casa com a fora, val la pena recordar que, si bé els petits canvis són poderosos, no es pot negar que encetar una nova vida en un altre país sempre comporta una pila de reptes i dificultats. No entendre ni un borrall del que et diuen no facilita precisament les coses. I apuntar-te a la Volkshochschule, una mena d'escola oficial d'idiomes i altres passatemps, posa a prova la voluntat i la paciència de qualsevol. Perquè la VHS és com una torre de Babel, que aglutina nouvinguts d'arreu del món, amb les llengües maternes més dispars que us pugueu imaginar, i uns coneixements gramaticals del tot sui generis. Un malson per a qualsevol professor de llengües. I és que a més d'un he vist desesperar-se intentant explicar l'acusatiu i el datiu a un indi de l'Índia, una afganesa i una tailandesa. Que, en molts casos, no saben ni escriure en la seva Muttersprache. Per això, superar l'A2 és tot un mèrit, no per la dificultat en si de l'alemany, que també tela, sinó per la bona predisposició i l'automotivació que exigeixen aquests cursos. Sort de la bona companyia que vaig tenir la sort de trobar-hi: una maredun homònim del Petit, que continua campant per aquestes terres, hipotecada i amb feina fixa. És a dir, sense opcions de tornar a Casa.

Jo vaig arribar sense saber què era un brezel, pensant-me que hi havia quatre estacions i convençuda que no seria tan diferent de viure a Casa. Però només d'intentar comprar un bitllet de tramvia a la màquina ja em vaig adonar que el procés seria llarg. Un màster, es necessita, per descobrir com funciona el Fahrkartenautomat. Una màquina juràssica, que no accepta targetes de crèdit ni dèbit, i per tocar el voraviu tampoc bitllets de més de deu euros. Un drama, sobretot quan tens pressa, ve l'U-bahn i t'estàs rebuscant les butxaques a veure si hi tens un euro perdut. Perquè la multa, si vas sense bitllet, no te la perdonen. Amablement t'acompanyen al caixer a treure diners. Que de temps, es veu, en tenen.

Però nou anys no han passat en va. Ara sé què és un kann-Kind, he descobert el concepte Hitze-frei, entenc perquè els guiris quan vénen a casa nostra es despitreguen i ensenyen cuixa a 18 graus, m'he acostumat a dinar a les 12 i a sopar abans que es pongui el sol, no tinc pinces d'estendre roba perquè ho poso gairebé tot a l'assecadora (ep, menys les camises del paredetrès... quan hi penso), em sembla normal que els nens aprenguin a anar amb bicicleta de pedals als tres anys i sense rodetes i m'he resignat a acceptar que sense un Termin (cita prèvia) no es pot fer gairebé res, ni quedar amb els amics. De tota manera, encara no fem Abendbrot sinó que sopem calent, rentem el cotxe només dos cops l'any, davant l'estupefacció d'alguns veïns, preparo entrepans de pa blanc als nens (oh sacrilegi) i no poso cogombre a tots els plats, per bé que la Mitjana estaria contenta. Tampoc no he après a fer pastissos de concurs, ni hem llogat un hortet als afores, ni fem grillen tots els vespres d'estiu. D'aquí a nou anys més, en tornarem a parlar. Potser aleshores només beurem cervesa i Apfelschorle, i passarem les vacances al Bundesland núm. 17, Mallorca.