Altres costums bàrbars

El sol d'hivern, en aquestes latituds, enganya. El que des del recer del menjador de casa sembla un dia radiant de ple mes de febrer, no és més que una tímida ullada de sol que, per molt esforç que hi posi, només aconsegueix fer pujar un parell de graus les temperatures. Que no és gaire. Aquest matí, de camí cap al pediatra, per no perdre el costum, he tornat a constatar que en els últims anys la ciutat s'ha omplert de Suppenladen o locals de sopes. Desconec si és un fenomen que es limita a les Germànies, o si vosaltres també podeu gaudir de la sopeta de cada dia en un d'aquests rústics establiments. A mi em sembla una idea fantàstica, però la majoria de les vegades, poc pràctica.

Com poc pràctic em sembla l'emparentat costum frankfurtià de dinar dret. A l'aire lliure. I durant tot l'any. Plogui, nevi, faci vent o una calor de mil dimonis. A la city (quatre gratacels mal comptats, però no seré jo qui els robi la il·lusió), és habitual disposar d'una hora per dinar. Que tampoc és poc, però no dóna per anar a casa. En comptes dels bars de menú tan nostrats, aquí proliferen els plats únics. Així doncs, les sopetes a les quals em referia al començament, servides en generosos bols i acompanyades d'unes llesques de pa, normalment bio, moreno i artesà, són per elles mateixes l'àpat del migdia. En època de freds com és l'actual, la flaire que surt dels locals fa roncar els budells i incita a entrar-hi, però quan un n'ha sortit ple de llànties un parell de vegades, s'ho pensa força abans de tornar-hi. Perquè el mobiliari es redueix a una barra amb tamborets (si hi ha sort), o un parell de butaques i cadires velles, amb una tauleta de cafè al davant.

Les vegades que hi he anat amb cotxet de criatures, evidentment, no hi he pogut ni entrar. I com que les taques ja les portava posades de casa, tampoc no ha estat un drama. Al contrari que per a les corbates, camises i jaquetes del paredetrès, que han necessitat una visita a la tintoreria. (Per cert, un altre misteri sense resoldre és per què la majoria dels amos de tintoreries de la ciutat són grecs. Si algú m'ho sap explicar, que piuli. La relació dels italians amb les pizzeries la puc entendre, la dels turcs amb els kebabs també, però la dels grecs, senzillament no l'entenc.)

Tornant al que deia de menjar sopes dret, a banda d'escaldar-te la llengua perquè les serveixen a punt d'ebullició, no et permet ni reposar durant l'hora de dinar. Ni de la sobretaula, que en dies així no existeix. Un cop presa la sopeta, apa, a fer un cafè (dret, evidentment) i tornar a la feina. Sort que allà sí que hi ha cadires (i moqueta per fer-hi un son, si s'escau).

Però el fenomen del menjar dret no és exclusiu de les sopes, no. Altres cafeteries, xarcuteries i locals varis (Imbiss) planten a fora unes tauletes rodones a bona alçada (pots petits de bona confitura, absteniu-vos), coronades amb bolet calefactor per als dies de més fred. I allà s'hi veuen tota mena d'executius, davant de plats fumejant que hom només engoliria assegut. I mentre els vianants passegen tapats amb guants, gorros i bufandes, els executius dinen i xerren tranquils, traient fum per la boca, amb les galtes i les orelles vermelles, i unes mans que demanen a crits una mica de crema. De la noruega. És clar que si ho fan, deu ser que el dinar se'ls posa bé. Segurament deu tenir efectes beneficiosos com la sauna i el bany posterior en aigües gelades. De moment, però, m'estimo més seguir dinant asseguda, sense jaqueta, gorro ni bufanda. Que les mans ja les tinc prou masegades.